Sintonia de Tartulia, matí de Tarragona Ràdio,
aquest matí de dijous, de plena tardor,
plujós, deu-n'hi-do,
hi ha temperatures, com correspon aquest final del mes d'octubre,
un matí que convertint avui en temps de Tartulia
amb tres advocats de professió,
que a més a més alguns tenen altres dedicacions polítiques.
En fi, els saludem, són Xavier Tarrer,
advocat, com dèiem, però regidor del grup municipal socialista
i tinent d'alcalde de Territori.
Bon dia, Xavier.
Bon dia, bon dia.
Albert Vallbé, també és advocat,
però no sé si m'és conegut com a regidor de Convergència
i Unió i vicepresident de la Diputació.
Bon dia, Albert.
Bon dia, Macu.
I el tercer convidat, advocat de professió,
exdegar del Col·legi d'Advocats de Tarragona
i, que jo sàpiga, sense càrrec polític.
Res, bon dia.
Antoni Vives, bon dia.
Un plaer compartir la Tartulia amb els meus bons dos amics,
Albert i Xavier, i amb tu.
Molt bé.
Companys de Junta durant molts anys.
Doncs, exjunta del Col·legi d'Advocats de Tarragona.
Precisament hi ha una notícia...
Ens obeixen més coses que ens separen.
Perdó.
Sí, sí, sí.
Avui, per començar el repàs de l'actualitat,
tenim una notícia amb un aspecte judicial.
És una d'aquelles notícies que ha estat de debat aquests 100 dies,
el tema del tancament dels cinemes laurent a part central.
Però és que avui els informatius de Tarragona Ràdio,
i també ho recullen alguns mitjans de premsa escrita,
recullen la versió, les paraules que ha fet públiques
la direcció del centre comercial, de part central.
És a dir, la propietat, l'empresa propietària del centre comercial.
I és que avui hem sabut que els cinemes laurent, de fet,
van tancar per ordre judicial,
perquè s'havia interposat una demanda
perquè l'exhibidora no pagava el lloguer de la sala.
Si el jutge, finalment, ha tingut en compte la demanda
interposada per l'empresa propietària del part central
i li ha dictat una sentència favorable.
D'alguna manera, doncs, el que diu el centre comercial de part central
és que, en fi, si els laurent han tancat,
no era per culpa de l'aparcament que s'havia de pagar
des de fa uns mesos, que era una de les raons
que alegava la direcció dels cinemes,
sinó per qüestions d'insolvència econòmica.
És a dir, tot això s'havia portat als jutges
i hi ha hagut, finalment, aquesta sentència.
Què els sembla, Antoni?
Bé, jo em sembla que ja s'havia comentat
que havien posat un desnonament per manca de pagament.
Bé, no deixa de ser el compliment d'una sentència judicial.
Potser la crisi en què la gent els hi ve
no poden pagar perquè no podien aparcar.
No ho sé.
A veure, jo penso que el cine avui en dia està en crisi.
Hi va molt poca gent.
D'internet es poden baixar les pel·lícules molt fàcilment.
És car.
Tens dificultats per anar al cine.
No és un cine urbà que puguis anar a peu,
has d'agafar el cotxe.
Però, bueno, jo penso que hi ha dies,
vas entre setmana a la nit i hi ha cinc persones.
Ara hi ha cap...
Depèn de la pel·lícula, del dia.
Els fins de setmana, sí, cap de setmana.
Déu-m'ho s'enreguar de corregir el meu decat.
Però jo soc bastant cinèfil.
A mi el cine m'agrada molt, no?
Tots dos, estic entès, tots dos.
Bé, i llavors jo hi vaig sovint, a vegades hi vaig dues vegades a la setmana.
El que passa és que m'agrada anar a les Gavarres, m'agrada anar a les sales 13, 14 i 16 i 18,
perquè són espaioses, grans, topons, entens?
I llavors el que és cert és que vam deixar d'anar al cinema del Parc Central,
perquè hi havia moltes més sales a l'altre lloc, a les Gavarres,
i perquè les botegues eren molt més còmodes, no?
És a dir, jo crec que hi va haver una competència legítima
i que, evidentment, suposo que amb més aconteixements,
crec que la renta que pagaven els senyors del Parc Central era tremenda, no?
Si eren 40.000 euros cada mes, és a dir, que era una cosa bastant insostenible.
Jo, Antonio, continuo pensant que quan hi ha una bona estrena,
et pots trobar sinó allò, no hi ha bitlletes, no?
No hi ha bitlletes, no, no, i de fet hi ha vegades que està molt ple.
Jo normalment hi vaig els diumenges a la tarda, i està ple.
Molt bé, molt bé.
Xavier.
Sí, no, jo també he de corregurar el que diuen.
A més a més, crec que és una història que no és que sigui un capítol final,
però, efectivament, hi ha hagut una evolució.
Des dels cinemes, que jo suposo que els meus companys per edat...
Per edat.
...han viscut més...
No comencem, eh, jo no comencem.
...en el centre de la ciutat, com han anat desapareixent,
com s'han anat aglutinant en aquest concepte que li diuen els centres comercials,
per un tipus o altra d'oferta, on pots aparcar, on pots passar la tarda, etcètera, etcètera.
I que bé, doncs, possiblement aspectes auxiliars, com és un aparcament,
doncs influeixen més del que tindria que influir.
Ara bé, la ciutat també va creixent, eh, i aquest parc central encara té aquestes distàncies,
però també hi havia gent que podia anar caminant, i tenia també aquesta accessibilitat.
El centre comercial Les Gavarres és una altra qüestió.
Però també, com deia l'Antonio, avui cinema pots veure-ho de moltes maneres,
i a vegades des de la teva cadira o des del teu botecó de casa, no?
Això vol dir que ens hem de conformar, ens hem de resignar com a ciutat,
ja no tenir sales de cinema al nucli urbà?
Jo crec que no. Aquí comença la crítica, no?
Aquí ja comença l'oposió que critica el govern.
No, no, jo no estic d'acord, eh, jo també aposto per les sales d'això.
No, no, no, però teníem que haver fet alguna, tot, teníem, eh.
Clar, però difícilment, Albert, és veritat que Convergència Unió, per exemple,
proposa que es torni a fer cinema al Metropol, però clar, mai serà cinema comercial.
No, bueno, és igual, però és que, escolta, la gent, la gent gran...
I cinema, perdona, de reestrena o d'aquest d'autor,
ja s'han estat fent en els últims anys amb diferents governs a l'antiga audiència, per exemple, no?
Sí, però amb la resolució del contracte entre l'Ajuntament i els d'Animat,
els pel·lícoles amb versió original que feien l'antiga audiència, secava el que se dava.
No, però ara tornarem a fer.
Ja ho veurem, Xavier.
Ara es torna a fer un cicle del que vosaltres, i nosaltres havíem dit cinema d'autor, no?
I, efectivament, el que fèiem és passar-ho a fer des de l'Ajuntament.
Però jo insisteixo que no és el mateix.
Una cosa són cicles de cinemas d'autor i una altra és el cinema comercial
que exploten empreses privades que el que volen és fer negoci.
I aquestes, evidentment, mantindran ara en monopoli les sales de les Gavarres.
A veure, el que passa és que l'Ajuntament tampoc pot fer competència amb el senyor comercial.
No és la seva funció, no?
Seria una competència desleal.
Però jo crec que hi hauria d'haver, per part de l'Ajuntament, una mica més de sensibilitat
perquè la gent que li agrada al cinema, el que sigui, es pugui fer.
Jo volia dir que un conegut d'aquesta casa, que és l'Andrés d'Andrés,
també té una... és un tio de vol de mèrit,
perquè té un verdader arsenal de pel·lícules, diguem, clàssiques, no?
I que ell feia, a la nostra època feia, uns cicles molt apanyaos,
també a l'antiga audiència.
Per Setmana Santa feia Cine Peplum,
a l'estiu feia pel·lícules de cowboys,
és a dir, sempre tenia...
I també això també es va acabar per falta de supermunicipal.
Jo crec que hi hauria d'haver una mirada de reflexió.
Tu creus que l'Ajuntament pot fer alguna cosa?
Home, és el sèptimar, el cine,
i els tarragonins no ens podem veure privats de gaudir del setè art.
Home, fer activitat comercial, l'Ajuntament no la pot fer, evidentment.
L'Ajuntament és una administració pública
que no pot concórrer amb una activitat privada.
Però d'alguna manera, buscar algun inversor,
o captar alguna inversió,
o portar algú que vulgui arriscar els seus dinerets
amb una activitat a Tarragona, no ho sé si ho poden fer.
No, no, ja està fet.
O sigui, ja està...
No sóc jo la veu més apropiada,
però la Consellera de Cultura ja ho té programat.
La manera de fer-ho serà precisament per això,
perquè és un cinema,
potser que no és de masses,
i que és quan esdevé, potser, objectiu
que sigui, en certa manera, sostingut,
si no per l'Ajuntament directament,
a través de la gent que sigui convenient.
I també buscarem els diferents locals
que l'Ajuntament en els seus edificis té,
o qualsevol altre, no només el Metropol,
s'havia fet a l'antiga audiència.
I, a més a més, també volem que hi hagi un es creix
en quant a la tècnica,
perquè en un principi me'n recordo
que hi havia problemes a vegades
amb l'àudio, amb la visualitat,
que hi havia molta diferència
amb el que és una sala, diguéssim, acceptable.
I estem en el tema.
Jo l'únic que dic és que demano uns dies
de becat i olegis, amics meus,
i jo crec que la Regidoria de Cultura
tindrà aquest es creix
de tindre una sala d'aquesta mena.
De totes maneres, com que ara només tenim
aquestes sales de cinema,
els que són aficionats al cinema
per això no renunciaran d'anar-hi, no?
Encara que només tinguem les de les Gavarres.
Jo des de fa anys només vaig a les Gavarres.
A mi l'Aroski no sé per quin motiu,
perquè si vols que de veritat
tampoc no ho he pensat mai.
Segurament perquè tampoc no tenia
les millors pel·lícules.
No, i em sembla que la cartelera
és millor la de les Gavarres.
Alguna vegada he anat als cinemes
d'Altafulla.
D'Altafulla, sí, a les Bruixes.
S'aparca molt bé i fan pel·lículetes,
no fan l'última moda,
però també és força bé.
Aquest concepte d'oci, centre comercial,
és el que s'està imparant, eh?
Allò, sigui Altafulla o sigui a les Gavarres.
Sí, però l'Ajuntament,
qui mana l'Ajuntament té l'obligació
de pal·liar aquesta tendència natural
perquè hi ha minories del país
que volen continuar al cine.
I escolteu-me, allò que dèieu avui dia
es pot baixar tot d'internet.
La meva dona diu que hi ha al cine,
va al cine.
Bueno, és que el cine és un rite.
Exacte, el cine és...
El veure una pel·lícula a casa
no és el mateix que a veure el cine.
A casa et truquen per telèfon,
t'aixeques per la truita, vas al...
Avisem quan acabi la mitja part...
A la mitja part, llavors no és el mateix.
Estic d'acord, jo també, jo també, però...
La emoció d'anar al cine, sentar-te...
Jo estic d'acord perquè també m'agrada molt,
però les noves generacions no ho veuen així, eh?
Clar, és que aquí seria cadascú
amb la seva edat i amb la seva experiència...
Doncs deixem les Gavarres per la nostra generació.
No, no, no.
Esperem que les noves generacions...
Jo sí, eh?
Igual que a vosaltres.
Se facin grans i aniran a les Gavarres, també.
Que tindran un d'això, no?
Perquè també hi ha maneres, no?
I jo les he vistes, i després ja la ridiculesa,
o bé la impossibilitat per mi perseguir,
que és...
Jo he vist joves que seguien en el seu mòbil una pel·lícula.
Imagineu-vos-ho.
També hi ha jovent a les Gavarres, hi ha molt de jovent, eh?
També, també, perquè no és només cinema, Antonio.
Jo crec que hi ha un altre àmbit allà, no?
Compres, compres, no?
O sí, en fi, de totes maneres,
la notícia que coneixem avui el que confirma
eren els problemes econòmics que tenia aquesta empresa,
la dels cinemes Laurent,
i com que hi havia hagut queixes dels comerciants de part central
dient que sense cinema la crisi encara ens afectarà més,
el que ha dit el gerent de part central,
la gerència de part central,
és que només el 2% dels clients de part central
anaven al cinema,
i que això no suposarà més problemes
per un centre comercial que sí que sembla
que està patint especialment la crisi econòmica.
Tenen aquesta sensació?
No sé si són habituals de part central.
La crisi està afectant a tothom en general?
Si està afectant especialment aquest centre?
El cert és que si vas al cine,
mentre esperes que comenci la sessió,
et menges un bocat al Frankfurt de Torre,
i després dones un tomet.
Avui està fent les culles publicitàries.
No, home, no.
És que és així.
És que és així.
Dones un tomet...
I pots comprar, no?
I pots comprar.
Ja me'n dic d'anar al supermercat
i després anar al cinema.
Que t'envien, que t'envien, no?
No, a mi el que m'agradaria fer una reflexió
al senyor Tinent d'alcalde
és que parli amb la senyora Crespo
i que potser, potser,
tota la vegada aquesta sala ara quedarà buida,
potser seria interessant que l'Ajuntament,
sense pagar les canters astronòmiques,
que paga aquest senyor...
Ara et sento.
Jo dir, senyors de part central,
per què no ens lloguen?
I fem aquest cine que dèiem
no competitiu, no comercial,
però que ompliria la sala.
Hi ha hagut un entes de dents.
Però permeten, Xavier,
quan la Caixa de Tarragona,
la nostra estimada Caixa de Tarragona,
fa cinema,
que fan també unes jornades de cinema,
si diu cinema per famílies,
s'omple.
Tens que demanar quasi reserva de plaça,
s'omple.
És a dir que públic n'hi ha.
No, no, si estic convençut.
Más a criticar, en tenim.
Si estic convençut.
Que es noti que el govern discute.
Sobretot que no ens cobrin
quan era aquest juguet.
No, no sé, era puritíssim.
Era desorbitat.
Això, no, això.
Perquè hi havia hagut un antecedent,
si en recordeu,
els cinemes Oscars del Ramon i Cajal,
durant una època,
em sembla que eren els dijous,
els dijous...
Feien cinema d'aquests en versió original.
Recordem que els Oscars,
que és de l'empresa de les Gavarres,
també va tancar en el seu moment,
com van tancar els cinemes Catalunya
de la Rambla Vella,
que són els últims
de tota aquella època daurada
que recordaran...
Ara és un supermercat.
Que recordaran especialment
l'Antoni i l'Albert.
I tant.
I no és Capitol, Coliseu...
Jo també he anat aquests, eh?
I la Congregació Mariana.
i el Votropol, i el Votropol, i el Votropol.
Jo també he anat a aquests, eh?
Jo també.
Molt de petit.
A veure, més qüestions de l'actualitat.
Els hi proposo recuperar un tema
que el Partit Popular ha recuperat,
però que ja ve de l'última campanya electoral,
el tema de les càmeres de videovigilància.
El Partit Popular ha reclamat
que s'instal·lin aquestes càmeres de videovigilància
a la part baixa de la ciutat
per acabar amb problemes d'inseguretat
i de vandalisme.
Recordaran segurament els oients
que aquest és un tema
que ha sortit de manera cíclica,
però que ja van ser propostes
que es van fer en les últimes eleccions,
en la campanya de les últimes eleccions municipals
de l'any 2007.
Vostès estan a favor d'instal·lar càmeres de vigilància,
tenint en compte que a més cal demanar,
crec jo, molts permisos,
i que, en fi, aquí està tot el tema
del dret a la intimitat de les persones.
Antoni, com ho veus?
Jo no ho tinc gaire clar,
no ho tinc gaire clar perquè és una intromissió
al dret de la intimitat de les persones.
O sigui, jo, ciutadà, no delinqüent,
perquè em tenen que gravar
quan passejo per una zona
que igual no vull donar publicitat.
En definitiva, és molt perillós
i no crec que sigui l'única solució
per als problemes d'ordre públic.
Penso que hi ha un altre tipus de solucions
i que les càmeres de vigilància,
doncs, bueno, les pots posar
en un establiment privat,
les pots posar, però...
De fet, hi ha moltes.
...en un espai públic,
bueno, doncs, penso que hi ha
altres solucions alternatives, no?
No sé què en pensen.
No sé, perquè recordo que alguns partits
ho van treure, eren propostes a la campanya.
Jo crec que trobaràs funcions de juristes
aquí, en aquesta taula.
El que passa és que es parla com a jurista
i després potser com a polític, no?
Bueno, no sé què vaig ser abans, jo.
Em sembla que era abans jurista
i després polític, però no.
La veritat és que va ser una proposta
del Partit Popular.
Nosaltres crec que el regidor competent,
que era el senyor Castelló,
l'havia estat avaluant en algunes zones,
sobretot perquè hi havia també ciutadania
que la demanava i llavors has de tindre
una resposta, però efectivament el motiu
que no sigui d'una immediata execució
és precisament per aquest concepte
que l'Antonio estava explicant.
I el dret a la intimitat,
jo crec que tots els que hem treballat
i l'hem hagut d'interpretar o aplicar
o defensar,
doncs és un dret bastant capital
dintre del nostre ordenament.
I és veritat que cal demanar més l'autorització?
Ha d'haver-hi una autorització
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya?
O d'alguna autoritat judicial superior?
Perquè un ajuntament, en aquest cas,
posi unes càmeres al carrer?
Sí, és un grau de protecció molt important.
inclús recordo de sentències,
no sé si els meus companys
em podran corregir,
que efectivament s'havia produït un agús
en aquest tipus de videovigilància
i hi havia hagut sentències i penes
al respecte d'un ús no adequat
i que era encara tecnològicament molt temptador.
I amb això hem d'anar amb compte.
Albert, com ho veus?
Perquè Convergència i Unió,
des del punt de vista polític,
sí que s'havia manifestat clarament a favor, no?
Jo lamento dissentir del consens jurídic.
A veure, jo crec que s'ha de fer...
Així està bé, serà més animada a la tertúria.
A veure, escutem, escutem.
A veure, com a norma general,
evidentment el dret de la intimitat
és un valor fonamental.
Ara bé, ara bé,
doneu-se'n compte que hi ha hagut fets delictius
que s'han esbrinat gràcies a l'àngul mort
d'una càmera que estava dins de la porteria,
diríem, de l'entessa sala d'un banc.
D'un banc, no?
Una, dos.
Home, mira, a mi no em sap greu que em filmin, honestament.
Ara bé, a mi el que sí que em sap greu que em filmin
és si estic dins d'un local
on puc estar en una situació compromesa,
per dir-ho d'alguna manera.
A mi això m'indigna moltíssim.
I la Generalitat ha creat una agència catalana
del dret a la intimitat
i les multes per una infracció són tremendes.
L'únic que fa l'administració és regular
on, com i quan es pot posar aquesta càmera.
I llavors, si tu segueixes un tràmit administratiu
i et diuen que sí, no hi ha cap inconvenient.
Jo, ja dic, jo crec que es pot ser gelós de la teva intimitat,
però a vegades això entra en conflicte
amb el principi de seguretat.
A veure, jo estic convençut
que en algun d'aquests carrers,
ja en el de Tarragona,
en aquests carrers de Barcelona
on el lumpen és...
Amb les càmeres...
De fet, hi ha carrers que hi ha càmeres
que no funcionen,
que posen simuladors de càmeres.
Vols dir, sobretot,
amb això que hem vist a través de la premsa
en els últims mesos a Barcelona,
temes de prostitució,
temes de drogues,
en el mig del carrer.
Amb càmeres, segurament,
això s'evitaria.
Però, clar,
que hem d'instal·lar les ciutats plenes de càmeres.
La presència d'un agent de l'autoritat...
Exactament.
Però és més barat una càmera que un policia.
Però, de tots els modus...
Clar, perquè a més el policia
les ha de tenir potser les 24 hores al dia.
Jo, en principi,
soc al·lèrgic als estats policials.
O sigui, en principi,
jo tot el que sigui...
No per res.
A mi m'és igual que posin una càmera
faré la mateixa vida.
No m'afectarà per res.
O sigui, que és indiferent per mi.
Però, en principi,
l'estat de dret
té que ser al·lèrgic
a tota limitació
dels drets individuals
de les persones.
I s'han de mesurar molt
perquè el punt de divisió
és molt difuminat, no?
I llavors...
On passes? On arribes?
Ja estic d'acord.
Clar, perquè a més el PP
ara ha expressat això
perquè els veïns ho reclamen.
Però, clar, també et visus
d'un altre punt de vista,
sembla que si tu instal·les càmeres
en un barri determinat,
també estàs estigmatitzant
aquell barri
com un barri insegur,
un barri incívic, no?
A vegades això passa.
Però això és...
Però això és de tot.
Des del moment en què també,
i una mica agafant l'argument
de l'Antonio,
doncs tu, per exemple,
poses presència policial
d'uniforme
en un lloc molt determinat.
Allò, doncs,
ja no és necessari a les càmeres.
Per tant,
ho hem d'equilibrar.
jo el que no voldria és arribar
a l'estat d'aquest del 1984
del George Orwells,
no?
Del gran hermano,
que ho mira tot.
A mi em sembla...
I sé que és veritat
que hi ha una agència catalana
que regularà tota aquesta qüestió,
però no és única i exclusivament
que s'hagi de fiscalitzar,
sinó que vivim en un estat lliure
on, efectivament,
el que tu pots fer
no ha d'estar endartiment
del que no et deixen fer.
Perdona, Javi,
ara em ve al cap.
Ara s'ha produït un fet
realment preocupant, no?
Aquestes escoltes del jutge Garzón
a l'advocat de...
a la presó de...
Sí, senyor.
Realment, a veure,
això és una intromissió
amb un dret fonamental...
Molt regulat.
Delictiu.
Amb el tema de les càmeres,
evidentment que la càmera
no ho comparo una cosa amb l'altra, no?
Però són passos
que es van avançant
cap a un estat policial.
Jo penso que la solució
té que ser una altra,
es té que buscar una solució.
Una, d'educació.
Dos, de no crear barris marginals.
Tres, d'evitar situacions.
A veure, d'evitar,
posar les zones d'oci
totes acumulades en un lloc
i que la gent
tingui que divertir-se
sortint fins a les 5 del nevatí bevent.
Bueno, jo penso que hi ha mitjans
per evitar tot això.
O sigui, que permetem, per exemple,
l'acumulació de gent
en un barri bevent
i després, per solucionar-ho,
hem de posar càmeres de seguretat.
Escolta, i miri,
no permeti que la gent
vagi a fer el botellón
i evitarem les càmeres, no?
Té avantatges i inconvenients.
Escolta, per això hi ha legisladors
per evitar la part perniciosa
i aprofitar la part bona.
És a dir, és evident,
i té que haver una ratlla vermella
grossíssima
que, a més,
separi l'ú legítim de l'ú legítim
i amb l'ú legítim
les penes de l'infern.
Però, home, a mi és cert
que si un tio m'ha fotut una antena direccional
i m'estan gravant el que estic parlant,
trobo que és una intromissió inacceptable.
Però, per l'altra banda,
jo prefereixo anar pel carrer
i que si ve un tio darrere meu
l'estiguin veient per una càmera.
Però fixa-t'hi que cada dia
la teva seguretat
estàs renunciant cada dia
a comoditats i a drets.
Mira, per entrar en un organisme oficial,
t'aixequeixen 27 vegades.
Et demanen el carnet d'identitat.
Si no el portes, no et deixen passar.
Als aeroports, no et dic.
Llavors, jo penso...
Però, t'han de pagar un preu,
la seguretat, Antoni.
Sí, home, però...
D'altra manera.
Però jo penso que hi ha l'Estat,
l'Estat, per mi,
és una...
L'Estat, el que vol és,
en el fons,
no deixar de privar de llibertat el ciutadà.
A veure...
Sí, sí, sí.
On acaba la meva llibertat,
on comença la llibertat.
Jo crec que hi ha moltes maneres.
Però per la seguretat
has de donar tanta llibertat?
Jo crec que hi ha moltes maneres.
El cas dels bancs,
efectivament,
és puntualment
perquè hi ha una activitat
on treus o ingresses diners,
i, efectivament,
és la seguretat
del usuari
o sorsi
o bé membre
d'aquell banc
o d'això.
El que passa és que moltes vegades
el seu, diguéssim,
camp de visió
doncs grava el del carrer.
Però el carrer
tindria que ser asseguda per si.
Llavors,
hem de fer-ho d'una altra manera.
Llavors,
no és necessari
ni policies ni càmeres.
Com és necessari?
Doncs fent alguna organització
amb els bars
on hi ha l'activitat
i que precisament aquesta gent,
que això es fa en moltes ciutats,
però hi ha gent
que mantingui
durant tot aquell carrer,
que se surti tranquil·lament,
que no es xisqui,
que no es cridi,
que no es trenguin,
per exemple,
miralls retrovisors
de cotxes que estan aparcats
i això són tasques
que es fan
que devenen de l'educació.
I educant a la gent.
Que devenen de l'educació
i que no fa falta anar
a aquest extrem,
que és un extrem
que jo no dic
que depèn del cas puntual
necessiti una càmera
i, al millor,
una retrocàmera.
Jo què sé.
Però de moment
s'hauria estimat
per Barcelona
que diuen
no vagi vostè
per la Rambla
perquè li poden fotre la cartera.
Però això no és necessari,
que el Trump
s'ha de no anar-ho.
L'altra cosa
és la permissivitat.
Això em permés degradar.
Jo penso, Albert,
que em permés
que es degradi la situació.
És un tema
realment apassionant de debat.
Admetem que s'ha degradat.
Però hi ha una cosa
que és que avui
tu t'aniràs a Barcelona
i procuraràs
no passar per la Rambla
o t'agafaràs així
perquè te vindran
fulanes,
carteristes,
drogadictes...
Perquè l'has deixat
a la primera que haguessin tret...
Bueno, escoltem,
el senyor Areu
ara el canviarem.
Vinga, va.
Fora, el senyor Areu.
Jo penso que
me n'has a fer un dibling.
No, home, no.
A veure, jo crec que...
Animus jocandi.
El que no podem fer
és ser permissius
totalment
i en el moment
que se'ns ha empujat
de la barratira
llavors ha estat policial.
Escolti,
miri, entre una cosa
i l'altra
hi ha un punt mig.
Mira, jo,
escoltem,
fet com Déu mana,
seguint la llei,
que ja està regulat
aquest tema,
jo soc partidari
que hi hagi càmeres al carrer.
És evident que no vull
que foti una càmera
a la meva veí
que vegi com estic al llit
amb la meva senyora.
No, que això passa.
No, que això passa.
És que jo em passo,
és un pas, això.
No, bueno...
Albert,
que et posin una càmera.
La ratlla aquí
està molt difuminada.
Hi ha sentències,
per això,
a Galícia.
Sí, home, sí.
Jo tinc un cosi meu
que en un xerrat d'aquí
tenia un veí
que va posar
una d'aquelles
que veuen
els 360 graus
i aquell tio
em veu
quan estic amb la meva senyora
ojo lligint una novel·la al llit.
A veure, senyors advocats,
ja veig que el tema
dóna molt de sí,
però jo crec que tornarà a aparèixer
perquè és una qüestió jurídica,
però molt política, no?
Dono un,
però l'Albert
va al per quatre.
No, molt política.
Permetim,
en la recta final
de la tertúlia,
ja que avui tenim
tres advocats,
abordar una d'aquelles qüestions
que aquests dies
no hem tractat
a la tertúlia del matí
de Tarragona Ràdio
perquè no és una notícia
estrictament local,
tot i que, evidentment,
els tarragonins
també l'han seguit
amb gran interès
que és tot el tema
del cas Palau,
el Palau de la Música,
el cas Millet
i, sobretot,
la decisió del jutge
dilluns
de deixar-los en llibertat
de només retirar-los
els passaports,
la decisió
de la fiscal
en cap de Catalunya
i dels fiscals
del cas
de sortir ahir
en rod de premsa,
en fi,
un fet únic.
Ràpidament,
ja que vostès són advocats,
la decisió del jutge
que ha creat tanta alarma
en alguns casos,
indignació,
diuen algunes enquestes
que la gran majoria
de ciutadans de Catalunya
estan indignats
davant del fet
que Millet
hagi sortit
al carrer
i estigui tan tranquil
a casa seva.
Com a advocat,
jo l'estimo correcte,
com a ciutadà,
potser m'indignaria,
però des de la meva
formació jurídica
jo penso
que és una resolució
correcta.
No hi havia pas
per la presó preventiva.
La presó preventiva,
si la tenia
que decretar,
la tenia que decretar
el mes de juliol
quan es va presentar
a la querella.
I en aquell moment
el Ministeri Fiscal
va demanar
la llibertat
del senyor Millet.
O sigui,
quan hi havia perill
de destruir les proves,
quan hi havia perill
que marxés aquest senyor,
quan hi havia perill
que reincidís,
el mes de juliol,
el mes d'octubre,
quan aquest senyor
ha sortit
per tots els diaris,
li han intervingut
al Palau de la Música,
està amb vigilància policial,
perquè em sembla
que hi va haver
una alarma
fa 15 dies
a l'aeroport del Prat
que hi havia
el senyor Millet
agafant un avió
i els bossos d'esquadra
els hi van entrar
mal de ventre a tots.
En aquest moment
jo penso
que n'hi ha perill
de que es fugui,
ni hi ha perill
de destrucció de documents,
perquè aquest senyor
no pot accedir
al Palau de la Música
i de que reincideixi,
no crec que la Generalitat
li doni una subvenció,
ni que ningú
li doni una subvenció.
com a jurista?
Totalment d'acord,
no puc,
carai,
aquí no hi haurà debats.
No afirmaré cap altra cosa,
a part,
aquestos senyors
m'han ensenyat
d'arat penal
i estic totalment d'acord.
Però vostès
entenen que la ciutadania
no ho entengui?
No.
No puc entendre,
moltes vegades
que és un escàndol.
La ciutadania
no entén el cas Millet.
Perquè en altres casos
s'aplica la presó preventiva.
De procediments
penals,
socials,
és molt difícil.
Hi ha aquesta distància
entre el que és el llenguatge
i la conseqüència jurídica
o el món
de l'administració de justícia
i el del ciutadà.
I moltes vegades
en els nostres despatxos
fem aquesta tasca
d'intentar interpretar
i fer explicacions.
Moltes vegades
no estem d'acord
tampoc els advocats
i actuem en una línia de defensa.
Però no és únic
exclusivament
en el cas Millet.
Però entenc
que a la ciutadania
aquestes qüestions
els costi molt d'entendre.
Alberto,
jo estic amb que el ciutadà
pugui estar indignat.
Entenc,
no obstant,
que això ha de ser
una gran reflexió
pels jutges
i hi ha hagut molts jutges
que amb una lleugeresa
extraordinària
fotien amb un tio
a la presó
amb tot lo traumàtic
que és la presó
quan realment
l'únic que buscaven
és això,
doncs contentar una mica
la massa,
no?
Jutge una mica
emprador romà,
vostè a la càrcel.
I així,
d'acord bé.
Jo crec que
el privar,
abans parlàvem
de la intimitat,
privar amb una persona
de la llibertat
és molt,
molt,
molt gros.
Ara,
què passa ara?
Ara ja està i surt
de dir,
soltim allò,
càrcel per a los pobres
i els ricos no n'anem.
Això també és una cosa
que no es pot tolerar
de cap de les maneres.
Ara bé.
No crec que precisament
crea desafecció
del ciutadà
respecte a la política
i a la justícia.
Els sudamericans diuen
un registro de la propiedad
per a los ricos
i un registro
d'entendentes penales
per a los pobres.
D'acord?
No,
a veure,
però jo crec que la ciutadania
també ha d'escoltar
i també ha d'intentar
il·lustrar-se.
No deixar-se portar
aquest sentiment,
diríem,
de guillotina,
de dir...
No,
no,
a veure,
s'han sentit
moltíssimes opinions
al respecte.
Aquí el que s'ha de tenir en compte
i suposo que els companys
no em desautoritzareu
i és que hi va haver
un mecanisme de defensa
important.
Quan els Mossos d'Esquadra
entren a la Palau de la Música
i s'ho enduen tot,
el senyor Millet
com respon?
Intentant,
entre cometes,
adopta la postura legal
d'intentar reparar el dany.
Semà al tribunal
i jo m'he equivocat
i aquí té vostè
els meus quadros
de no sé què,
i amb la qual
el jutge
aquest de circumstància
i el tio diu
no marxo,
a més,
ajudo inclús
a la investigació del fet.
No sé si aquest sentiment
era un sentiment
de pura estratègia processal
o era una,
realment una verdadera...
Penso que és un sentiment
d'estratègia.
No, no, no,
amic meu.
L'estratègia dels advocats
no de la defensa.
I això fa
que el jutge
s'ho miri d'una altra manera.
És a dir,
jo el que admiro
de veritat
és el jutge.
Ha sigut un tio valent,
que el còmode
el senyor jutge
era dir
aquest senyor,
el trulló,
i tindran el trulló
una setmana
i ja n'hi havia
prou i suficient.
Però no ha estat
molt lent,
tot plegat.
Perquè, clar,
no han anat a declarar
fins al mes d'octubre
quan estàvem parlant
del 23 de juliol,
el que és preocupant
és la lentitud
no de que el rebi
a declarar,
perquè la declaració
dins de l'instrucció
sumarial
és un acte més,
que no es pot fer
a l'octubre,
al mes de juliol,
la lentitud
amb la presa
de mesures.
O sigui,
potser sí que hagués
tingut que dir
aquest senyor
abans,
miri,
l'empresono,
però, bueno,
jo estic amb l'Albert
i amb el Javier,
la presó provisional,
la presó preventiva,
mai pot ser
l'anticipació
de la presó.
Però, Javier,
des de la política
creus que pot crear
desafecció una mica
de la ciutadania
ja respecte als polítics,
als rics,
el concepte aquest de rics,
respecte a la judicatura?
Home,
és una tasca
que tenim
que els que governem
o administrem,
encara que sigui
dotacionalment la justícia,
doncs fer,
els jutges també,
però sí que crec
que el que hi haurà
és, per exemple,
en un jutjat de guàrdia
que algun d'això
no entengui
i que t'ho digui
en un moment donat.
Però aquí ens hem d'esforçar
i hem de veure
la diferenciació
i el que és la llei
i la interpretació.
Sí, però, Javier,
la reflexió
la tenen que fer
els jutges.
A mi el que em preocupa
és que en aquest senyor
no li hagin fet res
i en aquell pobre
de Mallorca
els van detindre
i els van humillar
a Manillats,
a la pobra
aquella,
la dona
del Paquirrin,
com s'ho diu?
I tot el que arriba...
La Pantoja
la van humillar
amb un tractament
humillant.
I qualsevol petit delinqüent
tot el que arriba
avui de Guàrdia,
per exemple.
Això és el que hem de reflexionar.
I aquest senyor
sortia l'altre dia
dinant al restaurant
amb la seva dona
després de la declaració
pintant-se els llàmits.
Això és el que és...
Això a mi és el que em preocupa.
I tot el que arriba
i que la gent,
doncs a lo millor,
en situacions molt semblants
o a lo millor
no hi ha tanta manduca,
diguéssim,
doncs no s'aplica el mateix.
En fi,
hem fet aquesta petita referència
a un dels temes de la setmana
i dels darrers mesos.
Aquest cas Millet,
aquest cas Palau,
que encara no havíem abordat
no havíem abordat aquestes setmanes
a la tertúlia del matí
de Tarragona Ràdio,
però avui aprofitant
que teníem tres advocats,
doncs ho hem volgut fer
davant de l'alarma
que ha creat aquesta decisió
del jutge del passat dilluns.
Acabem.
Javier Terres,
Antoni Vives,
Albert Vallvea,
a tots tres,
moltes gràcies
per compartir aquesta estona.
Un plaer,
aquesta tertúlia.
Ja repetiran.
Que vagi bé.
L'hem de fer clàssica.
L'hem de fer clàssica.