Is there a place for me? Somewhere to stay?
Al matí de Tarragona Ràdio, com cada dilluns a aquesta hora és el temps de Caixa Fòrum
destacant algunes de les activitats que es donen cita al centre del carrer Colom.
I si encara no han passat per la sala d'exposicions, ja hi tarden,
perquè ja fa uns quants dies que podem veure l'exposició Peus.
A veure, peus que podrien sostenir 140 quilograms, peus d'un metre quadrat.
L'elefant africà, per exemple.
Això que sembla un simple reclam publicitari,
en darrere hi ha tota una filosofia que el que volen demostrar
és la capacitat que tenen els organismes vius per evolucionar al llarg del temps.
Tenim a l'altre costat del fil telefònic,
el sotsdirector de l'Àrea de Medi Ambient i Ciència de la Fundació La Caixa,
Ignasi López, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
És una exposició que els que ja hem tingut oportunitat de veure
la deixa impressionada, no?
Tot el que poden donar de si uns peus, que no potes, dient peus, no?
Exactament.
Sí, realment és una exposició molt curiosa.
El que ha fet el fotògraf d'aquesta exposició, es diu Ingo Art,
és un fotògraf de la naturalesa alemany molt reconegut,
ha treballat per les millors revistes, per Geo,
i té el World Press Photo al premi de 2005.
I bé, es va dedicar a agafar animals,
posar-los sobre una superfície transparent
i fer fotografies des de sota a tots aquests peus.
Però fotografies moltes, tinc entès, que va fer, no?
Bé, em va arribar a fer unes 5.400 imatges.
No hi ha dubtes, són moltes.
N'hem recollit 26, que són potser les millors,
i les que mostren justament això que deies,
la diversitat d'adaptacions al medi i a la funció,
a la funció que tenen aquestes potes,
perquè cada forma d'una d'elles representa una funció,
una adaptació diferent del medi.
Se suposa que a l'inici una mica seria, doncs, una...
No sé, ara veiem tota aquesta evolució,
però en principi amb un organisme molt petitet i molt simple, no?
Bé, tot va començar amb petites bactàries,
bactàries que després van anar evolucionant, no?
Però, i ara ens podem trobar aquí, doncs, sí, això com deies,
peus d'un metre quadrat d'ample, que són els peus de l'elefant,
que, clar, han de ser capaços de suportar el pes enorme d'aquests animals, no?
Però també tenim, doncs, que tu mateixa comentaves dels rèptils,
aquests els dragons de tota la vida,
aquests aconsegueixen enganxar-se a les parets
a través d'uns petitíssims fils
que, finalment, creen la punta d'aquests fils,
s'ajunten, s'enganxen a les parets,
no com un velcro o com un pagament,
sinó directament per un lligam molecular,
o sigui, que arriben a enxar-se realment de manera física a les parets, no?
I poden arribar a suportar pesos de fer fins a 140 quilos.
Són d'una sofisticació, alguns d'aquests organismes extraordinaris.
Per tant, això també ha calgut, a l'hora de fer l'exposició,
de posar-ho per àrees, no?,
en funció d'espècies o diferents tipus d'animals,
insectes, aus, peixos, no?
Perquè, clar, cadascú ha fet la seva evolució, també,
i respon a les necessitats del medi en què hi viuen.
Exacte.
Doncs hem fet una separació per rèptils, per mamífers,
les aus, els peixos, els amfibis i els insectes,
i, evidentment, cada un.
Però, bueno, dintre de cada apartat també hi ha peculiaritats diverses, no?
Per exemple, les aus,
doncs hi ha aus que tenen dos o tres o quatre dits,
depenent de per què la facin, per què facin servir.
Per exemple, les truls,
doncs tenen les potes totalment adaptades a córrer a una gran velocitat,
i, per tant, li ha evolucionat el peu
de manera que només té dos petits dits sobre els quals
quasi està de puntetes per agafar aquestes grans velocitats.
Però, en canvi, les aus de presa,
doncs tenen tres dits amb burpes molt afilades
per poder enganxar les preses i que no se'ls escapin.
De rèptils també deu haver-hi, i amfibis,
deuen haver-hi una varietat de peus diferents, no?
Sí, en els amfibis tenim, per exemple, granotes i gripaus, per exemple,
i sí, efectivament, perquè granotes, doncs hi ha granotes adaptades
a viure fins i tot en els deserts.
Normalment, els amfibis el que presenten
són aquestes membranes interdigitals molt desenvolupades
que els permeten fer quasi com de l'eta, no?
Això nosaltres ho intentem explicar, més a més,
en un taller, en una visita dinamitzada,
doncs que totes aquestes...
Una de les coses que es fa amb els nanos
és entregar els objectes,
que amb aquells objectes ells poden associar cada un
a cada una de les potes.
Per exemple, una aleta, per fer-se un marinisme,
estaria associada justament a un rèptil, no?
O una foca, que també tenen, doncs,
aquestes potes amb membranes interdigitals
molt desenvolupades per aletejar.
O, en canvi, el llamàntol, doncs, es compararia amb una pinça,
perquè realment tenen les potes delanteres en aquesta forma
per poder agafar les preses, també.
Aquest aspecte de l'exposició que comentes és interessant
perquè no és només la visió de l'exposició,
sinó tot un seguit d'activitats que, com és habitual
al Caixa Fòrum, doncs organitzeu en paral·lel, no?
Exactament, sí, sí.
I aquestes, diguem-ne, que continuaran
mentre estigui l'exposició allà.
Sí, exactament.
Que l'exposició estarà del 17 de març,
que va començar ja fa algunes setmanes,
fins al dia 3 de maig.
I val a dir que és d'aquelles exposicions
que es pot anar més d'una vegada, eh?
Sempre descobreixes alguna cosa.
A part que s'aprèn tot això,
que, a més, ho hem fet en ocasió,
com sabeu que aquest any és l'any
del 150 aniversari
de la publicació de l'origen
de les espècies de Darwin.
Sí.
I aquesta exposició en té molta relació
i s'aprèn moltes coses,
però, sobretot, també és estèticament
curiosíssim de veure
tota aquesta diversitat de peus
i de dits de tants animals diferents.
Doncs, aquells que no l'hagin anat a veure,
ja és hora que ho facin,
i, a més, aprofitant aquests dies de vacances,
per a totes les edats, no només perquè això
quan parles de peus i d'insectes i d'animalons
sembla que sigui només pels nens, i no, eh?
Podem garantir que els adults també aprenen
i s'ho passen molt bé, veient aquesta exposició.
Jo crec que sí.
És realment un dels fotògrafs de la naturalesa
més importants, més reconeguts del món
i es veu tant en la didàctica de tot això
com en la paraestètica de les fotografies.
Molt bé, Ignasi López,
sots director de l'Àrea de Medi Ambient
i Ciència de la Fundació La Caixa.
Gràcies per atendre la nostra trucada.
Bon dia.
Gràcies a vosaltres.
Adéu-siau.
Exposició oberta, podem visitar l'exposició
i no ens podem perdre una altra de les conferències
del cicle que va començar el passat 24 de març
al voltant de les vivències de la mort.
Aquest dimarts tindrem l'ocasió
de compartir les paraules de Joan Francesc Mira
amb una conferència que du per títol
Imatges, narracions d'una altra vida,
la morta, sens dubte,
ha estat de les realitats més presents
al llarg de la història de la literatura.
Joan Francesc Mira
el tenim a l'altre costat del fil telefònic,
escriptor, antropòleg, professor de cultura clàssica
i la veritat és que és un privilegi saludar-lo.
Senyor Mira, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Vostè ha parlat en els seus llibres
i en les seves traduccions,
sobretot de la mort.
I demà ve el Caixa Fòrum a parlar de la mort
com un dels temes segurament fonamentals
al llarg de la història de la literatura
i ve de la narrativa, no?
Bé, dins del cicle de les vivències de la mort,
en realitat, jo no parlaré tant de la mort,
sinó del fet que totes les cultures humanes,
començant per la nostra i acabant per la que vulguem,
totes, absolutament totes,
tenen alguna idea d'una supervivència
i alguna idea de que hi ha un altre món,
una altra vida després,
amb totes les infinites varietats
i possibilitats i fantasies
que aquesta imatge de l'altra vida dona.
I això és el que és més fascinant
de tot em sembla a mi.
Doncs ja veu tant que pensem
que pot haver-hi una altra vida
i la poca ens fa això de l'amor, no?
I quin pocs cas que li fem
i amb quin poc respecte la tractem
i amb quina poca ritualitat,
sobretot ara per ara, no?
Des d'un punt de vista positiu ho dic, eh?
La nostra actual,
des de fa una generació
o dues o tres generacions,
doncs sí que hem perdut molt
aquella ritualització de la mort,
aquella idea del trànsit.
Totes les cultures humanes
tenen allò que es diu
un ritual de passatge, no?
Un ritual d'arribada,
però encara que no està seguint,
per exemple, el mateix,
o una cosa així,
uns altres rituals,
en fi, el patrimoni, etcètera,
i l'últim ritual,
que és el ritual,
li hem de comiar,
d'anar-se'n,
se suposa a un altre lloc.
I nosaltres hem perdut
en bona part aquesta ritualització,
que encara tenim en imatges,
per exemple,
en quadres del segle XIX,
o en aquests quadres
en què hi ha
la mort d'un personatge
que hi ha tota la família
envoltant-lo
i amb tota una mena
de cerimonial.
Però en qualsevol cas,
jo el que parlaré
serà d'això,
justament el que li vol dir,
doncs les imatges
d'una altra vida
i les narracions,
més o menys mítiques,
religioses,
oi que sigui,
fantàstiques,
de que hi ha
alguna forma
d'una altra vida.
I a mi em sembla
particularment
seductor,
diríem el tema.
Home,
vostè,
a més que té
un coneixement
realment profund
de la Divina Comèdia,
dels propis evangelis.
Sí,
els evangelis
no en parlen massa,
justament,
en parlen d'una manera
bastant genèrica,
però, clar,
tota la Divina Comèdia,
tota sencera,
els 14.000 versos
de la Divina Comèdia,
tot són narracions
i imatges
de l'altra vida,
de les possibilitats,
de les infinites
possibilitats
d'una altra vida.
Però n'hi ha
de molt més curioses
o interessants
dels grecs
o de diferents
cultures
o pobles
que,
vagament,
entre cometes
en diguem primitius,
tots tenen
alguna narració.
I això,
de vegades,
es nota fins i tot
en l'arquitectura
funerària,
no?
Sí.
I en el nostre cas,
fins i tot
aquells monuments,
els mausoreus
més antigs,
els cementeris,
encara veus allà
d'una mena de,
com si fos
una residència
dels morts,
una campanyeta,
una caseta
i uns àngels
amb resales obertes...
I una mica d'equipatge
també,
per si de cas,
no?
Que hi ha hagut cultures
que posaven allà
coses als difunts
perquè dius
vés a saber
que necessitarà
l'altra vida
aquesta persona.
Ah, bé,
en el nostre cas
el que suposem
és que els nostres
difunts
en l'altra vida
necessiten
una certa
alegria floral,
es porten flors,
es porten flors
com si realment
això fos,
per una banda,
és un símbol
del record
que pensem
que allà hi ha
encara alguna
supervivència
amb la qual
podem contactar
i d'altra banda
oferim,
és un oferiment
de flors.
Els japonesos,
per exemple,
els altres blocs
de l'Orient
els porten menys artes
i no és més,
diríem,
no és més intel·ligent
o més estúpida
una cosa que l'altra,
no?
Ni els difunts
mengen
ni els difunts
contemplen
o poden
olorar les flors
però ho fem,
ho fem justament
perquè hi ha aquesta
mena de necessitat
genèrica
en totes les cultures
humanes
d'imaginar-se
una altra
forma de viure
en forma de
supervivència
o d'esperit,
d'una ànima,
d'una mena de fantasma,
d'un cos
més o menys immaterial,
en un món
que pot ser paradisíac
o que pot ser,
com en el cas dels grecs,
un món subterrani
d'hombres
vagaroses
i vaporoses,
per això dic
que les narracions
i les imatges
són infinites.
Clar,
perquè més enllà
del que són
les religions del llibre
que diuen,
i aquestes creences
que estan tan imbrincades
a la nostra cultura,
segur que hi ha hagut
corrents de pensament
que han imaginat
un altre món,
com vostè deia,
d'allò més inversemblant,
no?
Amb quins es quedaria vostè
pel coneixement que té
d'aquest treball
que ha fet d'investigar
i de conèixer
tot plegat?
Bé,
això ho conec,
jo m'he dedicat moltíssims,
però moltíssims anys,
30 anys o 40 anys
a l'antropologia cultural
i això significa
que vas llegint
monografies
petitebres
de totes les cultures
i, en fi,
a través de la història
de l'està
de la cultura,
i concretament
per exemple
la cultura grega
i romana,
que és el que
ponem més bé,
però de fantasia
de tot arreu.
Sempre,
molt sovint,
per exemple,
hi ha una idea
dels grecs,
i els romans
ho tenien molt clar,
hi ha una idea
d'un viatge,
no?
Has de passar
a través d'un riu,
a través d'un estany
amb una barca
i això representa
el trànsit
a l'altra dimensió.
I, en altres casos,
doncs,
és com una mena
de transposició
dels elements
més atractius
o més intensos
de la vida present,
no?
No es poden imaginar,
com en el nostre cas,
ens imaginem un paradís
on tindrem
totes aquelles coses bones
que la nostra fantasia
ens pugui donar.
Per exemple,
els judeus
no ho tenien molt concretat,
però el cristianisme
ho desenrolla
va recolint
tradicions orientals
o mediterrànies
com després l'Islam
en el Corà
i les creences
dels musulmans
també tenen una imatge
molt intensa,
diríem,
de l'experiència
de la sol·licitat
d'un paradís.
I com que,
en el nostre cas,
aquestes narracions
venen de cultures
o de pobles
que tenim
de terres
molt seques
i molt aspers,
doncs,
la imatge
és d'un jardí.
Per exemple,
la imatge dels jardins
és molt freqüent.
De fet,
la paraula
paradís
ve de parada
i sòs en grec
que significa
parc o jardí.
Imaginem un joc
molt verd,
emprat,
floretes,
per aquí,
un joc molt relaxat,
molt bonic
i això apareix
en tota la història
de la pintura.
En qualsevol museu
que vagi
hi ha aquestes imatges
del paradís
que de vegades
enllacen
en el nostre cas,
en la nostra tradició,
amb el paradís terrenal,
amb el paradís original,
diríem.
Per tant,
la humanitat
procedeix d'un paradís
amb la Daniela
i acabarà el seu recorregut
en un altre paradís.
Van construint paradísos
en funció de cadascuna
de les societats,
la seva ritualitat,
les seves creences,
però també tots tenen
el seu infern.
En un futur de guerrers,
per exemple,
els grecs també s'imaginaven
els famosos camps Elicis,
els camps Elicis,
els s'imaginaven també
com una mena de prats
amb cavalls
i amb els guerrers allà,
passejant i parlant
de les seves coses.
Sempre,
habitualment,
és com una mena
de transposició
de la nostra forma
de viure,
de la nostra experiència
de viure
a una altra dimensió
quan has fet
el trànsit
d'una vida
a una altra vida.
Però els dolents
també se'n van al paradís,
senyor Mira.
Els dolents
també van al paradís,
segons aquestes tradicions.
Els dolents,
els que s'han portat malament.
Això no és tan freqüent,
aquesta idea nostra.
O tots fem cap al paradís
i fem el que fem
aquí en vida.
A veure,
perquè això no és un xollo,
ja l'he dit ara.
que és un xollo
si tots anem a parar
al mateix lloc.
Bé,
la idea de l'infern,
la idea de l'infern
com un lloc de tortures,
de foc,
etcètera,
això és bastant,
és bastant original,
diríem,
no és tan abundant
i en el nostre cas
procedeix
del judaís,
dels abreu,
que sí que imaginaven
d'una manera molt vaga,
però parlàvem
d'una vall de foc,
de la guenna,
això apareix també vagament
de tant en tant
en referències
en els evangelis,
una condemna
a un foc,
però normalment
no se sol fer
aquesta distinció,
no hi ha una idea
que els dolents
seran castigats
en una altra vida
d'una manera genèrica.
Apareixen algunes cultures
a la nostra,
per exemple,
però no és tan universal.
Senyor Mirà,
l'home i la dona
del segle XXI,
què espera del més enllà?
És que jo no crec
que l'existència
de l'home o la dona
i la dona,
sinó que hi ha
tantes varietats,
tantes cultures
en aquest segle XXI,
com sempre,
que és molt difícil
generalitzar-los.
Però la nostra occidental
què espera?
Perquè som una colla
de les crepots tots.
Doncs a mi em fa l'efecte,
pel que pots
simplement observar
amb una mica
d'intenció,
que hi ha encara
una bona part
de les nostres societats
de tradició cristiana
que continuen creient
en aquesta altra vida,
o bé d'una manera
absolutament tradicional,
creient encara
en un paradís
a l'estil de la definició
cristiana,
que de vegades
l'imaginem
com en aquelles pintures
sobretot barroques
o les esguerxes
en què hi ha
com uns nuvolets
il·luminats allà dalt
i estem tots allà
molt subits
amb els Sánchez
cantant i tot això
i altres vegades
la gent no se fa
una imatge molt clara.
Però la tradició cristiana
realment d'aquesta creença
encara està molt més
escampada
del que sembla.
Fa poc en un diari
alemany
llegíem en aquesta recent
que ja en Alemanya
per exemple
dos o tres anys
part de la població
continuen creient
en l'existència
d'una altra vida
i d'un paradís.
La resta de gent
pels que o no han rebut
o no han heretat
o han, diríem,
renunciat
a aquesta creença
realment
no esperen res
ja no pensem
o no pensen
jo crec que hi ha
un 30 o un 40%
de la població
segons els països
que simplement
pensen
que darrere de la mort
no hi ha res
és a dir
no és un trànsit
sinó un final
un final absolut.
Però normalment
l'efecte que ho fa
és que la immensa majoria
de la gent
no hi pensa
habitualment
en això.
Hi ha una tendència
a no pensar
massa
en aquesta qüestió.
Sabem que està allà
i bé
o pensem
que s'acaba
o pensem
que hi ha alguna cosa
després
però normalment
la gent no hi pensa.
És una cosa important
que fas a la vida
i la fas només una vegada
per tant
val la pena
fer-la bé
dic jo
com que només
la fas una vegada
doncs escoltar.
En qualsevol
circumstància
o partint
de qualsevol
creença
val la pena
viure
i aprofitar
aquesta vida
intensament
i trobar
el màxim
profit
a la nostra
experiència
de viure
tant si creiem
que després
hi ha una altra vida
com si creiem
que després
no n'hi ha.