4 minuts, un quart d'una, continuem endavant matí de Tarragona Ràdio.
Per cert, que no ho havíem dit, per tancar aquest sort,
aproximadament a quarts d'una, tenim algunes entrades
pel concert de Sanislau Bardet de demà a la tarda
al Teatre Metropol, obrirem el 977-2447-67
uns minuts abans de la una de la migdia.
Aquest cantautor català que toca demà al Teatre Metropol.
Dit això, Juanjo Ferrer, bon dia, bona hora.
Bon dia.
Víctor Navarro, benvingut, bon dia.
Bon dia.
Parlem de cinema avui, principalment,
parlem de diferents estrenes que tenim per aquest cap de setmana,
un cap de setmana que d'entrada podríem catalogar de normalet,
no hi ha jo grans títols que sobres surtin de la greia.
Bueno, és que ja sabem, han passat la temporada dels Òscars,
l'estiu encara no para molt lluny,
i tenim estrenes d'aquestes, doncs, una bona cada tres setmanes,
per un part no omplint, no?
Sí, la lástima és que el fin de setmana passada
s'estrenó una bona que no s'estrenó en Tarragona,
que és la de Déjam'entrar.
Sí.
Pel·lícula que, vaja, tothom en parla meravelles,
sota que aquí a Tarragona, pròpiament,
en els cinemes de la ciutat no ha arribat.
No, no, desgraciadamente no ha llegado
y la verdad es que la vi hace poco
y está bastante bien.
Es una película de vampiros, pero muy diferente.
Es realmente siniestra,
como tendrían que ser las películas de vampiros.
Tiene una cosa que me hizo, me gustó bastante
y es que, en teoría, uno, cuando...
hay un motivo que hace que los vampiros que quieren a alguien
no le quieran hacer vampiro.
y no entendía por qué, si lo haces inmortal y tal,
a tu víctima.
Entonces esta película lo explica bastante bien,
lo describe muy bien.
Quien la pueda ver, quien pueda ir a cualquier cine,
que la vea.
Y si no, la recomanaremos en DVD, como siempre, que...
Apunteu-nos el títol, Déjam'entrar,
doncs, Déjam'entrar,
ens l'apuntem per la nostra filmoteca particular.
El que arriba aquest cap de setmana,
no sé si són pel·lícules per omplir o no,
però arriben pel·lícules...
Vaja, hem seleccionat tres pel·lícules de gènere
absolutament diferents.
El primer diu Catalunya, Espanya.
És una pel·lícula format, no sé si diu innovador,
però vaja, escoltem una miqueta el tràller
i així ens en fem una idea.
Otra vez con este temita.
Estoy con los que dicen que a Catalunya pertenece a España,
pero que es que me van a cambiar de país, de nación a mí.
A mi no diré que se le va a veure aquesta pel·lícula,
a veure si se le enteren d'una vegada.
El nacionalismo es un tema que se ha convertido en una cosa
muy personal y muy subjetiva,
y es interesante que lo vemos de una manera más fría
y con cierta distancia.
No entiendo las relaciones catalano-españolas
y a lo mejor con la pel·lícula...
Porque lo que han dicho creo que puede ser algo como polémico,
que puede herir sus esterilidades y...
Y tanto, que va a ser polémico eso.
Si la gent té la pell fina, que se posin fugues, ¿saps?
Aquest documental, Catalunya-Espanya,
dirigit per Isona Passola.
Què n'hem d'esperar, Víctor?
Doncs jo espero i creure els dits
que sigui un documental amb el cap fred
i que tingui una mirada neutra
i realment és un tema interessant,
és un tema que s'ha de tractar obertament
i el format és el correcte
i el nivell, diguem, de les trenes és el correcte
en un documental per cinema.
Però, clar, la promoció que estan fent
és tirant d'això, no?,
de la polèmica, de la pell fina,
d'aquestes coses que sempre surten cada vegada
que es parla de la relació Catalunya-Espanya
i que jo crec que ofeguen al debat, no?
I espero que sigui més mirada, el que dic, distanciada,
que no debat polèmic.
Però sembla un documental ben parit, com a mínim.
Que ningú s'esperi prou, una versió catalana,
per entendre'ns, de la pelota basca,
perquè aquí no es preveu que hi vagin desfilant
els grans dirigents polítics
ni els grans pensadors catalans, en aquest cas,
perquè es busquen altres opinions
de la societat civil, de gent del carrer,
però no sempre parlant d'una transgació, eh?
Per sort, per sort.
La pelota basca a mi em va semblar,
com sempre que surt un polític, molt avorrida.
Sí, una pel·lícula que és hora i mitja de polítics
ha de ser avorrida per força.
I el que m'agrada...
I això que la pel·lícula, en veritat, dura quatre hores, eh?
El que vam veure abans a la cinema,
després la versió del DVD era molt més llarga.
Doncs que se la vegi al seu director,
que jo tinc quatre hores per El senyor de los anillos,
aquestes coses, per això no...
I el que m'agrada d'aquí és aquest detall que dèiem,
que és de la societat, de la gent del carrer,
de l'opinió de la gent que importa, de veritat,
d'un polític que està aïllat del món, no?
Doncs ens quedem a això, en Catalunya i Espanya,
aquest documental, una pel·lícula completament diferent.
Vaja, és que el títol es diu Fuga de Cerebros.
Escoltem a veure què ens sembla.
José Manuel Sánchez Expósito,
més conocido com el Chuli.
Sempre ha tingut una meta en aquesta vida,
la integració.
El Ruedas.
Sus objectius en la vida són la defensa personal i el sexe.
Sale d'aquí un aroma que ni el bis va por dos.
I el cabra normal, normal, tampoc és.
La tigua no t'hi vien, que tu no tens la cabecita,
va a metertes més droga.
Corneto és nostre líder intelectual,
i hubiera sigut un gran líder,
claro, de haver tingut intelecto.
I a partir d'aquí continua la descripció d'aquest grup d'amics,
i no s'acaba d'explicar l'argument,
però tot aquest grup d'amics busca l'amor d'una noia,
que en aquest cas és l'actriu Amaya Salamanca,
coneguda especialment per la seva participació en sèries de televisió.
Què hem d'esperar?
Bueno, pues yo sigo pensando que las productoras de cine de España
creen que somos tontos.
¿Para qué?
Siempre nos venden lo mismo.
Los tontos, los chavales tontos, drogadictos,
porque aquí lo toman a risa,
pero hay películas que es que son drogadictos.
I les marranades, bueno, marranades,
l'humor de KKP d'Oculopís i poca cosa més.
És que arriba tard aquesta peli,
és l'American Pie feta aquí i això ja ha passat de moda.
O sigui, ara el que fins i tot a Estats Units ja,
aquest estil American Pie ja es veu una miqueta com cutre, no?
I aquí no, aquí estem imitant tard, malament i sense gràcia, no?
Aquest tràiler, jo, per exemple, aquestes veus,
no la s'aguantaria tampoc durant una hora i mitja.
És com la contrapartida del polític, no?
Si el tio amb aquesta veu de...
Es pot ser avorrit de moltes maneres diferents.
Aquest es passa per l'altre costat, no?
La veu aquesta de ximplet, bueno, d'anar fumat.
Doncs estarà bé per determinat tipus de públic,
però jo crec que no, el que diu el Juanjo.
El gran públic que pot venir d'aquí
de recolzar el cinema fet a casa o fet aquí a prop,
no sé, que podria ser un motiu per anar a veure'l, no?
Dir, hòstia, mira, una peli amb ganes.
Sí, perquè, a veure, segurament algo de audiencia tendrá y tal,
però...
Com has deia la pel·lícula que es va escenar fa tres setmanes
amb Lugo Silva, protagonista...
Aquesta, Mentires i gordes.
Mentires i gordes, no és el mateix,
però pot tenir alguns personatges,
sí que poden tenir algun punt semblant
i va rebentar la taquilla directament, eh?
Sí, és que puede tener...
Clar, però si dius que les productoras
ens pensen que són ximbles, però la gent la va a veure,
vull dir, les productoras volen guanyar calés.
Lo que pasa es que, tanto esta como la anterior que has nombrado,
han cogido actores que són ex-símbols
de las series españolas,
los han metido ahí, entonces los van a ver.
Pero yo lo que digo es que coge a los mismos actores
para atraer a mucho público,
pero puedes hacer una película bien, ¿no?
Claro.
En algo de guión, que además,
que a la gente que le gustan las tonterías,
luego le pones una película que está bien,
igual le gusta también y se aficiona y sigue viendo.
Sí, sí, sí, aquesta gente no es igualmente.
Es que es infravalorar al público.
Vamos a ponerle actores guapos
y vamos a hacer cualquier tontería,
que digan tacos y hagan chorrada,
que los tacos están bien si pegan y tal,
pero es que, a ver, en el trailer este que se ha oído,
que decía, bueno, este se mete no sé qué, este...
I continua, ¿eh?
Eren només, mira, 27 segons a dos minuts i vuit.
Doncs, bueno, una pel·li que a qui li agradi
la pallaqueta dels cintetes,
doncs anirà a veure-la...
És bastant de guapa.
Sí, sí, sí.
Nosaltres no ho canviarem, això, doncs ja està.
Ni la recomanem ni la hem de recomanar.
O sigui, el públic ja decidirà per ell mateix.
Per cert, que no hem comentat,
a banda d'aquests actors joves,
com la Malla Salamanga,
també està el Mario Casas de Los hombres de Paco,
però també hi ha altres actors d'una altra edat
i d'un altre nivell, si ens permeten,
està l'Alex Angulo,
l'Oles Leon, Antonio Resines, Fernanda Guillén,
vull dir que hi ha altres tipus d'actors,
vull dir que potser s'opta encara més, no?,
aquesta barreja.
Jo us faria una aposta, creieu,
que el Resines farà de...
De Serrano o...?
El paper que ha fet tot el dia.
Ja, però aquest tio ha anat com una evolució
cada vegada més marcada, més Serrano.
Des de la Buena Estrella, no?,
la pel·lícula amb la Maribel Berdullà.
Sí, sí, ha anat com afilant aquest personatge.
Els últims deu anys ha anat fent...
Va ser l'últim paper segurament diferent
i a partir d'aquí ha anat sempre fent...
Cuando hacía de mudo en Los hombres van a la oficina,
que luego hizo el Serrano y lo hacía igual,
pero hablando.
Hablando, i tant te mudé, va.
Sí, sí.
Però sense pernils pel mig, fan ja.
I sense el bigoti aquest.
Jo lo que veo es lo frustrante que debe ser
para Resines, Alex Angulo, Los León,
que los meten en una pel·lícula
que el único interés son los chicos guapos que van a salir.
Estás ahí de pegote,
supongo para contrarrestar la guapura,
poner fe al da.
De comparsas.
Sí, sí.
Después de todos los años que llevan, claro.
Sí, sí, amb una trajectòria,
òbviament, sense cap tipus de dubte.
I la tercera pel·lícula que volem passar
per damunt de la taula
és una pel·lícula que aquesta sí que crec
que el Víctor i el Honjo en recomanaran.
Es diu Ponio.
Es el momento de pedirle a ella que venga.
Ponio, Ponio, Ponio es una niña pel·lícula
del mar y el avenido pel·lícula.
¡Sosuke, no tardes en volver, ¿me oyes?
Sí.
Ponio, Ponio, como una bonita.
¡Es Sosuke!
Ese chico es un genio con su edad y míralo.
Lisa, dice que te quiere,
que te quiere mucho, mucho.
A Ponio le gusta Sosuke
y por eso quiero tener un cuerpo humano.
¿Ponio?
Me gusta el nombre que le han puesto.
Ahora usa la magia como le apetece.
Ya ha abierto una brecha gigantesca entre ambos mundos.
La pel·lícula es diu Ponio en el Cantilado,
és el nom que arriba a les sales espanyoles.
És una pel·lícula d'animació,
és una pel·lícula que als Estats Units
compta amb les veus, entre altres,
de Matt Damon, Kate Blanchett, Liam Neeson, Tina Fey
i d'altres actors i actrius coneguts.
No són les veus que hem escoltat ara.
Aquí tenim el doblatge aquest de falsete,
que no sé jo si serà el de la pel·li, però espero que no.
Sí, porque en la versión original de la canción de Ponio
me parece que és solo una niña cantando.
Aquí és una niña i un adulto.
Una señora de 50 anys haciendo de niña.
Sí.
Però bueno, a ver, la pel·lícula es una apuesta segura
porque es Estudio Ghibli con Ayao Miyazaki
que nos ha hecho, nos mostró el viaje de Chihiro,
la princesa Mononoke...
Castilla Ambulante, Mi vecino Totoro...
És que no pararies amb aquest.
És un geni de l'animació japonesa
per a durs i no per a tan altres.
Mira, jo el que he dit que ara
de tant en tant arriba una pel·lícula important,
aquesta és de les grans, grans, crec jo.
O sigui, encara no hi ha tant pel nivell de la pel·lícula,
sinó pel fet que Miyazaki es treni una pel·lícula.
És una de les fites d'aquest any, no?
Jo ho diré directament.
Per mi Miyazaki és el millor director que hi ha.
O sigui, aquest tio té una mà
que pot explicar la cosa més senzilla
i sense cap pedanteria està arribant
al més fons, al més profund que es pot arribar, no?
Per exemple, el viaje de Chihiro
és un viatge a la imaginació
i al món vist des del punt de vista d'una nena,
al món de la infantesa,
però no fet per un adult.
Les típiques pel·lícules com Narnia
que mostren els nens que tenen 5 anys
però parlen millor que els de 20,
que són més intel·ligents,
que són els que sempre...
Sí, sí, que se'n surten de conflictes
que tu t'estimaries tranquilment.
Sí, niños de 10 anys
i ves a la gent de 40, 50, arrodillant-se ante elles.
Claro, claro, que tu t'imagines
el guionista de 50 anys escrivint
i com està traslladant el seu món a un nen, no?
Miyazaki no.
Quan parla de la infantesa,
parla des del cor d'un nen.
I, per exemple, per mi,
Mi vecino Totoro
és la pel·lícula que millor reflexa
aquest món de la infantesa.
Són dues nenes
que van descobrint una casa al camp
i van parlant amb criatures del bosc
i és molt tendra,
molt senzilla, però molt humana.
Qualsevol pel·lícula de Miyazaki
és imprescindible
i aquesta jo crec que no pot fallar.
és Miyazaki, és un déu del cinema.
A posta segura, doncs.
Pixar està fundada
en base al seu estudi, a Ghibli.
I com a anècdota diré que,
la dic sempre,
però Kurosawa,
una vegada el van comparar amb Miyazaki.
I amb aquesta modèstia tan típica dels japonesos
va dir que sentia profundament ofès
perquè era un insult a Miyazaki comparar-li.
O sigui, el meu cinema
no és ni la meitat
de la grandesa d'aquest home,
de Hayao Miyazaki.
O sigui que,
no només recomanem aquesta,
sinó que la gent
que tingui cap prejudici
o que digui,
hòstia, no és que és animació,
és que és un dibuix molt infantil,
és que sembla molt
bueno, molt per nens,
que es miri
El viatge de Chihiro,
Mononoke,
El castelló en volant té...
Això va comentar perquè el tràiler,
qui no sàpiga res
d'aquesta pel·lícula ni del director,
sembla molt infantil,
fins i tot un punt de cutre,
si se'm permet l'expressió,
però hem de combatre aquest prejudici,
Juanjo, doncs?
Sí, sí, sin duda.
A veure,
jo vull ser més radical,
si cabe.
Com a dir,
era el millor director,
ella ha dit avant d'avui.
Per mi, per mi,
jo sempre parlo des de la meva societat.
No, però que se dejen
de prejuzgar-se
si és animació,
si és para niños,
que la vayan a ver
tot el món
perquè se van a encontrar
una obra maestra,
sin duda.
És que no la he vist,
però és que ja lo digo,
va ser una obra maestra.
lo que conozco de él
y lo que conozco del director
és que no hay duda.
Y aparte,
las críticas están siendo buenísimas.
¿Qué es para niños?
Bueno, sí,
todos hemos sido niños,
no hay ningún problema.
Per la part infantil
de totes les persones.
Per si no tinguem por
d'anar-hi
amb els nostres fills,
amb els nostres nebots,
anem-hi nosaltres també,
que també ens ho passarem bé.
i a més,
és una reflexió,
normalment fa reflexions
sobre la infantesa,
o sigui,
no és la canalla que crida,
que canta,
com aquesta cansa cutre
que hem sentit,
sinó que és realment
reflexionar sobre
com és el món
quan ets petit
i què queda d'aquest món
quan té un punt melancònic
i un punt nostàlgic
que a mi m'encanta.
Moltes vegades
quan parlem de pel·lícules
d'animació
que les recomanem,
siguin en dibuixos animats
o parlem de pel·lícules
amb dos nivells,
moltes vegades parlem,
no,
són pel·lícules,
per exemple,
les de Pixar
o les de DreamWorks
en aquest cas,
escolta'm,
no,
els grans també s'ho passen bé
perquè tenen gags
adaptats a ells,
moltes vegades,
hi ha uns gags pels petits
i uns gags pels grans.
Aquí no se'n parlen del mateix,
també s'ho passaran bé els grans,
s'ho passaran molt bé els petits,
però sempre han que ens ho passarem bé
d'una altra manera.
Sí,
se lo passarán bé
amb el mateix.
No hi ha un trozo
per a mayors
i otro per a nens.
No hi ha gags
que no entiendan.
Lo entienden tot,
tanto els nens
com els adultos
i disfrutan...
Quizà l'únic que no poden
entendre els nens
és aquesta tristesa,
aquesta malancunia
que jo deia,
però la resta
és la que diu el Juanjo.
La història és per tu tom.
Sí,
i...
Bueno, sí,
que és això,
que hi ha coses
que realment els nens
no van a entendre,
però no està he fet
perquè no l'entiendan
a los niños y los adultos,
sí,
simplement que, bueno,
dentro de unos años
la volverán a ver
y lo cogerán
i entenderán la sensación.
Yo solo...
Lo que quiero decir
es que las películas
de Miyazaki
es una hora y media
de soñar.
Te pones ahí
y sueñas.
Como si duermes
y tienes un sueño,
pues es exactamente lo mismo.
Te va a ofrecer
una fantasía brutal
y que vas a alucinar
con cada secuencia
y con cada plano.
Jo feia mesos
que no ho sentia
jugar tant a una película,
eh?
És que ja et dic,
aquest director
podríem fer un especial
pel·lícula per pel·lícula
i David igual
no està avui
però David
és molt, molt fan
de la vida.
Y aparte, bueno,
está hecha a mano.
La mayoría,
yo creo que el 90%
de las películas
es dibujada a mano.
Sí,
son dibujos de mi
aterno,
sempre en parlant
d'animación.
Recorrem que la història
és una versió,
una versió molt,
molt lliure
i molt adaptada,
molt llunyana
de La Sirenita,
de Hans Christian Andersen.
O sigui,
també té aquest toc
universal
que és un japonès
fent una història
tradicional europea.
O sigui,
és molt,
el que dic,
universal
per tothom.
aquest cap de setmana
s'han d'estrenar
algun altre,
per exemple,
com d'International,
Dinero en la Sombra,
en Clive Owen
i Naomi Watts,
que segurament és
la pel·lícula
mainstream,
el thriller
de la setmana
que també toca,
no?
Sí,
toquen estrenant
thrillers,
però voldríem acabar
abans de parlar
d'aquestes adaptacions
literàries que teníem
pendents.
Un parell de recomanacions,
la primera, Víctor,
una pel·lícula que es pot
veure aquests dies
a les sales tarragonines
en tres dimensions,
en aquesta sala 3D
de les Gavarres,
aquesta també
ens l'hem d'apuntar
en vermell a l'agenda,
no?
Home, doncs,
és una...
A mi m'encanta
que s'estreni.
Quan vam fer
la presentació
de la sala 3D,
vaig estar parlant
amb gent dels
Ara o Cine,
abans Oscars,
i parlàvem d'això,
de si portarien pel·lícules
que ja s'havien estrenat
en 3D,
però recuperar-les
ara que ja tenim la sala,
no?
I em van dir
que no ho sabien,
que us ho estàvem mirant,
que tenien intenció,
i mira,
ha estat molt ràpid
i ha arribat
Pesadilla en Tres de Navidad,
la versió en 3D.
La pel·lícula de Tim Burton,
clàssic.
A l'arriba
en el format
en què va ser pensada originalment.
No tant.
La pel·lícula es va fer
en 2D,
però fa cosa
d'un parell d'anys
es va adaptar a 3D,
molt ben adaptada
pel que diu la crítica
i pel que jo he pogut veure,
i diuen que realment
se sent
com el seu format natural,
o sigui,
és una pel·lícula
que sembla feta per 3D.
I bé,
és que la pel·lícula
és meravellosa,
o sigui,
que no cal,
no descobrirem res ara.
Pesadilla en Tres de Navidad
és un clàssic
i si la podem veure
amb més vida,
val la pena.
Sí,
la veritat,
a veure,
podrían esperar un poco
a estrenarla
un poco antes de Navidad,
però supongo que tendrían pendiente
algun estreno real.
Tengo muchas ganas
de Beowulf
en 3D,
perquè Víctor la vio
en Nueva York
en 3D,
la pel·lícula
està hecha
adaptada
para los cines en 3D.
Y si la pel·lícula
ya es impresionante,
en 3D tiene que ser.
Haurem d'anar canviant el xip
i acostumar-nos cada dia
sobretot de mirar
la programació
en aquesta sala
de 3D
perquè ens pot deparar
més d'una
i més de dues sorpreses.
L'altra recomanació
no és cinematogràfica,
és televisiva,
fem una excepció
perquè aquest cap de setmana
4 reposa,
en certa manera,
les primeres temporades
de Perdidos,
aquesta sèrie
que s'havia vist
fins ara
per televisió espanyola,
més pena que glòria,
però vaja,
s'ha tornat,
és una aposta molt forta,
en volem parlar
perquè és una sèrie
que sí que ha funcionat
força bé
a molts punts del món,
especialment als Estats Units,
molt bé ha estat funcionant
a internet
i que no se sap
per què Espanya
no havia funcionat gaire bé.
Doncs no ha funcionat
perquè a televisió espanyola
passa de tot.
Abans ho comentàvem
amb una amiga
que veu molt 4
i Ariadna,
la saludo
que m'estan escoltant
i em deia que
això,
hòstia,
això està corrent
la promoció i tal,
i jo li comentava
que moltes vegades
compren les sèries,
les cadenes
i no les emeten,
només per tenir-les tapades
fins i tot
per fer la punyeta
a la competència
i en Perdidos
hi havia una miqueta
de desgana.
Es va estrenar,
és una sèrie
que s'ha de ser
molt constant,
s'ha de veure
cada capítol
i els fans,
com som tu,
Juanjo i jo,
els veiem fins i tot
dues o tres vegades
i es va analitzant
i fins i tot
és una continuïtat
que va d'un any a l'altre,
coses que
un detall petit
de la primera temporada
a la cinquena
té el seu reflexe.
És una sèrie
difícil de seguir
però que recompensa molt.
Televisió Espanyola
no va saber comunicar això,
va canviar
de la primera
no sé si al cap de setmana,
entre setmana,
després a la dos,
sense fer promoció,
bueno,
un desastre.
L'ha recuperat quatre,
jo sé per fons internes
que ha estat una lluita
molt forta,
o sigui,
ha estat quatre
durant un any
darrere de Perdidos
de l'ost
i ha costat molt,
no només de calés
sinó d'esforç,
no?
I, bueno,
estan molt contents,
es nota,
van convidar
el Jorge García,
aquest,
a l'actor
a l'Hormiguero,
a l'Hugo Harley,
a l'Hormiguero,
fan una promoció
intensíssima,
s'estan passant
de frenada,
jo crec,
anunciant coses
de la sèrie
que no arriben
fins a quatre anys
després,
o sigui,
hi ha coses
que la gent
que vulgui veure
la que no l'hagi vist
ha d'anar amb cura
amb la promoció
perquè realment
enteres
de grans secrets
que tenen
molta intriga.
I van a fer
una especie
de marató,
¿no?
Seis episodios
del tirón.
Que tampoc no sé
si és la millor manera
perquè van a ser
seis episodios.
Jo, de hecho,
la he visto así,
de seis en,
bueno,
de quatre en quatre,
de seis en seis,
és que si no,
te queda con un ansia
y un mal cuerpo
de no poder ver
el siguiente episodio,
que la verdad
és que yo la recomiendo,
me parece
una,
algo bueno
hacer una tarde
de fin de semana,
ver-te
de seis capítulos.
És que és una sèrie
que tiene
para todo el mundo,
o sigui,
té elements de fantasia,
d'intriga,
històries molt humanes,
personatges supercurrats,
o sigui,
no és una sèrie fantàstica
de ciencia ficció,
o sigui,
la segueixo per la intriga
però ja està,
o sigui,
és que realment
hi ha moments
que arriben més enllà
i personatges
que queden a la memòria
com John Locke,
és que qui vegi,
qui comença a veure la sèrie
s'enamorarà de John Locke
en quatre capítols,
el Harley,
o sigui,
hi ha tot un plantell
de personatges
que passaran a la història
i s'ha de veure,
és que és
superrecomanable,
és l'única sèrie
que jo he arribat
de festa
encara amb el puntet
del cola de sang
i de quedar-me
a esperar
que pengessin el capítol
i baixar-lo corrent
per veure-lo,
o sigui,
és una addicció brutal,
és pura droga a l'ost
i jo crec que no
de sabrà ningú.
S'ha de veure.
I a partir d'aquest diumenge
tindrem l'oportunitat
d'enganxar-nos-hi
o reenganxar-nos-hi
si la gent vol.
Ara,
primer personal,
la inversió val la pena,
és una sèrie que et dedica,
vaja,
necessita molt esforç,
però si el dos de terme
la recompensa val la pena.
Molt ràpidament,
ahir va ser Sant Jordi,
i vam dir,
o sigui,
parlem,
per exemple,
d'algunes llibres
que després s'han convertit
en pel·lícules,
no entrarem al debat
de què és millor el llibre
o la pel·lícula
perquè és el debat clàssic
i difícilment en sortirem,
però,
per exemple,
a alguns sitos,
Víctor,
per on començarem?
Mira,
jo trencaria aquest tòpic,
dos casos
que les pel·lícules
són millors que el llibre.
El primer és Big Fish,
és un molt bon llibre,
però va servir de material
de base
per una grandíssima pel·lícula,
és que,
o sigui,
porta el mateix material,
el mateix to,
a un nivell
d'aquests
que realment dius,
és del top ten
del món del cinema.
Big Fish,
gran novel·la,
però la història queda
molt més polida
en cinema
i aprofita
l'estil visual
de Tim Burton,
que és el que li faltava
per ser una gran història
redonda i imprescindible.
I Trainspotting,
també.
Tenim el tall?
Sí, sí,
vaja,
crec que hauríem de sentir
poc per aquí,
és la novel·la
d'Irwin Welsh,
aquest escriptor escoces,
que la va adoptar
Daniel Boyle,
l'autor,
vaja,
el director de
Slumdog Millionaire,
ara Oscaritzat,
abans,
vaja,
no va guanyar l'Òscar,
el millor que hi ha adoptat
aquell any,
i vaja,
que també és una bona pel·lícula,
ni jo segurament
que el llibre,
tot i que el llibre és,
vaja,
tot té,
el llibre és boníssim,
imprescindible,
però el mèrit que té,
agafar aquest llibre,
que són històries curtes,
que són personatges que van
i venen,
que no té un feel clar,
quedar-te només amb un personatge,
que era el més potent,
el de Mark Renton,
el de Ian MacGregor,
i donar-li un feel.
De hecho,
has nombrado dos películas
d'Iwan MacGregor,
Big Fish y Transpotting.
Sí, sí, sí,
és verac.
No, la verdad es que
es un actor buenísimo,
y si,
y en muchos de los motivos
por los que Big Fish
supera el libro,
posiblemente sea
por Iwan MacGregor,
porque a veces,
según qué personas,
transmiten mejor un sentimiento
que describirlo en un libro
escribiendo-lo,
y de todos modos,
yo tengo una película
que me pareció mejor
la película que el libro,
es El Señor de los Anillos.
¿Vale?
En El Señor de los Anillos,
y voy a decir por qué.
Tienes la horda de fans aquí,
frikis,
con hachas y d'astrals y...
Sí,
no, voy a decir por qué,
y es que
en El Señor de los Anillos,
en El Señor de los Anillos
hace descripciones
igual de diez páginas
de un paisaje.
No, de uno,
20.
Tranquil, amas.
Luego llega Peter Jackson
y te hace,
coge la descripción
y te agafa un plaeris,
te agafa un helicóptero a Nueva Zelanda
y tú machacan tres segundos.
Y como es una descripción,
es una descripción tan exhaustiva
que coge el director
y la hace prácticamente exacto
como se lo ha imaginado.
Y entonces,
pues son cinco segundos.
¿Vale?
no estás veinte páginas
leyendo una descripción.
Y es más,
a mí lo que me gusta
de los libros
es que me digan algo
y yo imaginarme como es.
¿Vale?
Montarme mi historia
en el cerebro.
Pero Tolkien
es que te lo explica
exactamente todo.
No te da peu
a la imaginación
porque es tan minuciosa.
Claro, es que Tolkien
es epopeya
mitjaval
d'aquesta
per fans
de la literatura clàssica
y cuando digo clàssica
voy a decir
el cantar de miocida
y estas cosas.
¿Qué tema es
aquest estil narratiu
que no un estil modern?
Para mí lo que me gusta
de Tolkien
que aparte que la historia
me gustó bastante
y el hobby
lo que me gusta
es el mundo que ha creado.
¿Vale?
Yo ahora mismo
después de leer el hobby
del Señor de los años
doy por hecho
que los elfos
y los orcos existen.
Lo tengo en una parte...
Porque se los has visto
tant,
te los han descrit
tant.
Sí, lo tengo en una parte
de mi cerebro
ahí almacenado
que cuando una vez
aparezca uno
yo sabré como combatirlo.
Muy útil.
Jo no sé si em quedaría
amb las pelis
o els llibres
pero es una adaptación
de puta mare.
¿En qué nos quedamos
de La Historia Interminable?
Por ejemplo,
un otro libro que voy a explicar.
Miguel Lende
per mí es un filósof.
O sigui,
tan Momo
com las historias curtes
del Mirall y el Mirall
la Historia Interminable
sobretot
es perfecta
y la película
es una película
imaginativa
la típica
que l'enfantesa
et fa somiar
y te quedas...
Sí, la película
yo creo que es
exclusiva para niños
porque
yo la he vuelto a ver
de pequeño
fue de las películas
que me gustó
durante muchísimos años.
Los Gunis y este...
Sí,
Los Gunis esta
Regresa al futuro
pero
la he vuelto a ver
de mayor
y me parece
una cultrada
y una simpleza
de guión
porque además
también me leí el libro
y tiene
pinceladas del libro
pero poca cosa.
La superfície
y a més que el llibre
son dues parts
y la película acaba
cuando comença
la segunda parte
que es la realment bona
o sea,
la deconstrucción
de la personalidad
y la reflexión
sobre la psicología
del personaje
comienza
en la segunda parte
y la película
no es un niño
que bueno
hay los típicos
matones de colegi
y al final
fot canya
y ya está
fin.
Y no sé
si heu tingut
l'oportunidad
de llegir-vos
la novela
de Mario Puzo
pero segur
que heu vist
una, dos, tres
vegades
l'adaptación
que me hace
Francis Ford
como la de El Padrino.
¿Qué en penseu?
Doncs que el propio
Puzo
ha reconegut
alguna vegada
que
déu ni do
la película
y yo digo
que la novela
no la vaig poder acabar
no em deia re.
O sigui
no es mal narrador
el Puzo
pero
no hagués
passat a la historia.
Li pasa
una miqueta
com al Thomas Harris
que sap crear
grans personatges
grans situacions
però no
no dona força.
El del Silencio
de los Corderos
el Dragon Rojo
Aníbal
i ha de venir
algú
que tingui
un pols narratiu
ferma
i amb potència
i agafar bons actors
i agafar
tot un conjunt
plegat
que és que al cinema
clar
tens talents
si fas un bon equip
tens 20-30 talents
que estan fent
una gran feina
i ha de terminar
de perfilar
aquestes històries.
El cas del Padrino
i el cas de la saga
d'Aníbal Lecter
claríssim
que van cubra vida
passant al cinema.
Sí,
el Padrino
la 1 y la 2
la 3
no la entendí
no veia que venia
ni que actores ponia
ni por qué.
És un especial de Navidad.
Creo que son
grandísimas películas
sobre todo
por los actores
que son unos genios
pero no os acabo
de encontrar
obras de arte.
¿Vale?
Para mí
Coppola
¿Habràs de justificar?
Sí, sí.
No, no.
Para mí Coppola
hizo una película
perfecta.
¿Vale?
Es un gran artesano.
Es como si te hace
una mesa de caoba
que te dura
toda la vida
y no se raya
y encima
no cogea jamás
pero el que te hace
una mesa
para exponerla
en un museo
es por ejemplo
Tarantino
o es
como me di cuenta
hace poco
Danny Boyle
y toda esta gente
Coppola
Spielberg
y todos estos
son artesanos
maravillosos
y perfectos
pero los artistas
para mí
son los que están saliendo
ahora
algunos
que entre ellos
está Tarantino
y que la gente
se fije
en la forma
de rodar
los planos
el ritmo
el color
es otro rollo
El Padrino
simplemente perfecta
Simplemente perfecta
Simplemente perfecta
Y en quedarían
moltes más
¿eh, Víctor?
Sí, además
que hay libros
yo te digo un darrer
caso para tancar
ya
por ejemplo
El Club de la Lucha
el libro es bonísimo
Chac Palania
que es imprescindible
es un de aquests autors
que defineixen
la seva època
El Club de la Lucha
podría estar
entre lo que es
una obra de arte
¿no?
S'ha obri
en un altre debat
Sí, sí
i este reny perilloso
Es un debate
muy interesante
porque
es que
a ver
mirad
El Club de la Lucha
lo voy a ver
los que nos escuchan
que realmente
el ritmo
el color
la narración
los actores
no es normal
no es perfecto
pero
i el Club de la Lucha
té aquest punt
que deia abans
que era una novel·la
gairebé impossible
de passar al cinema
també
Palania
que ho deia una vegada
jo agafo històries
que comencen
i acaben
en cada capítol
o sigui
és una gran història
però agafant només
petits moments
desorientant
el lector
trencant el ritme
per exemple
comença
saltant-se
jo què sé
10 pàgines
d'informació
que després
et torna a explicar
i això en pel·lícula
era molt episodic
i no tenia estructura
collons
l'adaptació
de guió
era rodona
molt natural
i sembla
que tota la vida
el Club de la Lucha
ha estat d'aquesta manera
o sigui
aquest és
per mi
i per fer una reflexió final
per això he dit
el Club de la Lucha
la gran força
que té el cinema
quan adapta bé
una obra literària
que el fet
que la narració
que està feta
per literatura
per estimular la imaginació
a un determinat nivell
sembli natural
i sembli realment
feta per aquest mitjà
quan tu veus una pel·lícula
que és
el llibre pas a pas
dius
vale
sí però per això ja
perdoni
però jo tinc el llibre allà a casa
i ja m'està bé
hem parlat d'adaptacions
de llibres a la pel·lícula
i no hem parlat
del nombre de la Rosa
que segurament durà molts anys
a ser el clàssic
entre els clàssics
senyors
ho deixem aquí
tenim a les portes
un cap de setmana
en què podem veure
el Cine Ponyo
per ser dillantes de Navidad
podem veure
Perdidos a 4
o Repascal
el DVD del Club de la Lucha
vull dir que
o ler un llibre
o llegir un llibre
a qualsevol d'aquests
que hem dit
que Déu-n'hi-do
n'hem llançat de propostes
Juanjo, Víctor
gràcies
fins la setmana vinent
a veure
Adéu-déu