Fins demà!
Torna Barro, bon dia a tots dos.
Benvinguts, gràcies per ser aquí.
Avui parlarem d'algunes estrenes,
però també hem de parlar del REC,
el Festival de Cinema de Tarragona.
I algun altre comentari que teniu interès a fer?
Un uns quants, eh?
Voleu deixar els comentaris pel final
per tenir bon rotllo tot a l'espai?
Què et sembla?
Lo deixem pel final perquè ja comencen calents.
Jo crec que Hannah Montana no t'estarà escoltant.
Què vols parlar de Hannah Montana, David?
Valera que jo vaig sense guió.
Li veig cara de Hannah Montana,
hem de criticar la Hannah Montana.
doncs, a veure, jo tinc un problema...
A veure, com a pare...
Ah, com a pare, sí, sí.
Com a pare, quan vaig al cinema,
vam parlar en el seu moment de High School Musical
i jo parlava que High School Musical,
dintre de tot, doncs, bueno, era una sèrie blanda...
Parlem de la pel·lícula, eh?
De Hannah Montana, no parlem de la sèrie televisió.
No, no, no, exactament.
I estem parlant...
El que passa és que el fenomen m'ha molt lligat.
O sigui, així com jo trobo que el High School Musical,
i a més m'he vist les tres pel·lícules diverses vegades,
el Hannah Montana és una pel·lícula...
Tenim el nostre tecnic ballant, eh?
Que fort.
Sí, sí, espera-te, espera-te que aquí és la part.
Hi ha una explotació aquí claríssim del personatge.
Tu saps que darrere de Hannah Montana
hi ha sobretot el pare de la criatura.
A l'Eli Rai Saúrius, que no es guanyava la vida fent el...
la cosa és aquella country, va dir,
calla, que aquí...
Que ara aquí aprofitarem el tema.
I el cas és que realment, quan veus la pel·lícula,
que francament és una pressa de cabell d'aquelles directes i terribles,
el tema de que és una noia que realment tot el merchandising,
l'explotació, me'n recorda molt allò dels Jackson 5.
A mi a Marisol.
Marisol és un tema més nostre i a més nostal.
José Lito, Marisol.
Exacte.
Jo em declaro molt fan de la Marisol, eh?
Sí, però bé, el tema és que darrere de tot això
és més que la tragèdia.
O sigui, realment estem parlant d'un producte
absolutament de màrqueting, d'explotació directa,
amb una forma d'explotar
que moltes vegades trobo que a mi em preocupa, com a pare,
perquè tampoc és...
Jo estic d'acord amb tu, que no s'han de fer drames,
però realment, si tot ho deixem passar,
arribarà un moment que ho deixarem passar ja absolutament tot.
Hannah Montana...
Doncs molt bé, a veure,
és que quan un producte televisiu o cinematogràfic
traspassa el que ha de ser que és entretenir,
passar-t'ho bé i distreure't,
per formar part de la vida dels nens,
és a dir, que sembla que sigui la cosina germana,
és a dir, quan comencen a menjar-se la vida d'aquestes criatures,
dius, home, ja no és un producte televisiu,
ja és alguna cosa més, no?
Si us fixeu, és l'adaptació del fenomen Operación Triunfo a la canalla,
o sigui, és tot aquest fanatisme exagerat.
També us diré que hi ha molta canalla que passa del tema, eh?
Sí, gràcies a Déu, no?
Hi ha molta que no, és que, bueno, que sí, que pot veure un capítol o no,
i la seva vida per un altre camí.
Per sort, per sort.
Però tenim aquesta cultura del seguiment exagerat,
de l'obsessió, de la idolatració de coses que no...
Mitomania, en una ment petita, és perigosa, eh?
És que va més enllà de la mitomania.
Jo ho dic com a pare, o sigui, vull dir, a mi...
Això sí que em preocupa.
Jo moltes vegades em dic,
home, la teva filla veu pel·lícules de terror.
Bueno, pel·lícules de fantasia...
Jo crec que és més saludable, a vegades.
És infinitament més saludable, i ho dic de veritat, eh?
Jo, si pogués triar el Frankenstein Antic en blanc i negre,
l'estimo més a ensenyar-lo que a Hala Montana.
Directament.
És molt més poètic, i probablement els valors són més valors.
A veure, hi ha la llibertat, naturalment, dels pares, dels fills i de tothom.
Només faltaria, però també hi ha la llibertat
de presentar un punt de vista diferent.
Sí, sí, exactament.
Bueno, aquí ja m'he esplaiat i m'he quedat una mica tou, però...
Molt bé, doncs jo crec que està bé,
perquè això, poc o molt, ens serveix a tots per aturar-nos una miqueta
i pensar que la ficció és entreteniment,
però que no és un clon de la nostra vida,
ni hem de fer de la nostra vida un clon de la ficció.
I hem d'anar molt de compte.
No només els nens, eh?
Que a vegades els adults també...
No podies dir millor.
Recordo que el David volia venir disfassat de...
De l'Obed, no?
No, i de cheerleader també una vegada.
Sí, sí, però bueno.
Avui no de l'Obed, no.
La de cheerleader...
Però, David, David, allò de cheerleader era per High School Musical, no?
O per què era?
No, era pel Joc de l'Auí.
Ah, sí, el Joc de l'Auí.
Que té molta gràcia.
Toqueu tants pals que jo ja em perdo.
Rec o pel·lis de sales comercials?
Per on voleu començar?
Avui anem sense guió i això és fatal.
Jo penso que tirem pel Rec.
Doncs vinga, parlem del Rec perquè...
Avui és un problema més interactiu, no?
La introdueixo perquè va una miqueta en la línia del que acaba d'explicar el David de Hannah Montana.
Ja s'ha acabat allò de que una cosa divertida ha de ser superficial
i que una cosa avorrida és el que convé.
Això és un tòpic que no s'aguanta.
Hi ha coses extraordinàriament divertides, fantàstiques i que són serioses des d'aquest punt de vista i al contrari.
Ho dic perquè, clar, en el Miram, que s'està fent dins del Rec,
i que cada dia joves de secundària veuen una pel·li i poden parlar amb el seu director
i fan una mena de debat i de tertúlia,
són unes sessions que estan resultant molt bé.
I no perquè ho digui l'organització, sinó perquè si parles amb aquests joves
que van a veure pel·lícules que sí que estan a les sales comercials,
però no són les pel·lícules tan promocionades,
surten meravellats del que pot donar de si el cinema.
Per tant, el Rec ja, això ja ho té.
Sí.
Això ja ho té.
De crear un públic que sap divertir-se amb el cinema,
però que també l'utilitza per pensar,
per no deixar-se endur per segons quines coses que no són convenients, no?
Jo penso que el Rec d'aquests festivals,
a més que el coneixem des de gairebé els seus inicis,
ha aconseguit aunar una cosa molt complicada,
que és el formar des d'un punt de vista pràctic i molt directe,
de com evoluciona el mercat de l'audiovisual,
i després entrar-hi de ple amb el que és la primera obra d'aquests autors.
Jo sempre vaig dir que per mi era un encert
anar agafant una mica de distància del món del curmetratge,
sense deixar-ho de banda, perquè és important.
Però bé, és que els curmetratges avui en dia es poden veure a la red,
a la web, amb molta facilitat.
Pràcticament tot el que nosaltres hem pogut veure ja s'ha vist
o ja l'hem pogut disfrutar en altres àmbits,
però el més important és poder copsar aquest espirit de la primera obra,
la primera gran pel·lícula,
i que finalment és descobrir coses,
o sigui, aquestes coses que realment fan que et vinguin les ganes d'arriscar
i d'entendre com està evolucionant el món de l'audiovisual.
I m'he millor dit, o sigui, amb el rec podem tindre de primera mà
totes aquestes novetats i com la indústria des de dintre està canviant.
I veure el cine i veure també els nous llenguatges de l'audiovisual
tots en un mateix festival, doncs per mi és un miracle.
És que tenen bon criteri, tenen bon criteri a l'hora de triar el que tu dius,
nous autors que comencen, bon criteri a l'hora de triar pel·lícules
que poden ser el que tu dius, Jolanda.
No fa xugues, però pel·lícules amb contingut divertides.
Aquest any tenim, per exemple, vam veure l'altre dia Frozen River,
que és una pel·lícula molt recomanable.
Aquesta venia del festival de Sundance, no?
Va guanyar Sundance, va ser nominada als Oscars i és curiós
que encara no ha tingut més distribució a gran nivell, però l'acabarà tenint.
I així ja es va estar.
Tenim pel·lícules com aquesta de Tulpan, que m'han passat l'altre dia,
que aquesta és més complicada, però també...
Interessantíssima.
No, del Kazajistan, del Pallo que torna i té les orelles grans.
Bé, una pel·lícula de festival, d'aquestes que només pots trobar festivals.
I tenen bon criteri amb el que tu dius, David,
a l'hora de fer també una reflexió cada any diferent.
I aquí jo la porto al meu territori,
perquè jo aquest any he tingut la sort de ser moderador d'una sessió
i em va agradar moltíssim que vam plantejar una sessió
sobre guió de videojocs i per internet,
que és un tema que aquí defensem molt,
però no es tracta com un men...
I molt menys a un festival de cinema,
que és com el cinema és el gran territori...
Potser s'han de plantejar en rec festival audiovisual de Tarragona
i no només de cinema, a mica en mica, eh?
És que ja ho tenen, ja ho tenen.
Jo crec que acabarà amb aquesta nomenclatura,
perquè realment és un festival audiovisual.
Per adaptar-se als temps, a més a més.
Avui és el festival de cinema i és com a...
És que el festival...
És que no només es fan pel·lis, es fan moltes més coses.
Moltíssimes més coses i aquests llenguatges,
doncs en certa manera es poden veure
des de diverses perspectives.
O sigui, des de la nit bizarra,
que és, diguem-ne, entrar en aquests mons paral·lels.
Sèrie Z, com es deia ja Javier García Puerto l'altre dia.
i diu, no, no, no és sèrie B, és sèrie Z, directament.
I molt digna, molt digna més a més.
I les poses en uns llenguatges,
o sigui, aquesta exploració d'aquests llenguatges
que estan a l'ordre del dia i que no són...
Abans com havia això del cinema d'autor
i el cinema d'ària a Sacks...
Ja pressuposaves que allà havia de ser avorrit,
insoportable, però havies d'anar per prestigi.
Avui no estem per prestigi,
anem a gaudir d'un bon producte.
Aquesta és la realitat del festival.
I hem de convidar avui, precisament,
que estem al dijous,
a una pel·lícula que a mi em fa molta il·lusió
perquè ve a ser una miqueta
aquests productes patrios, no?,
que es fan a casa,
que moltes vegades, i aquí ho hem parlat,
i sense cap tipus de desmèrit,
doncs busquen cautivar a la gent jove
i que fan taquilla.
I a vegades a la gent ni molesta això.
Aquesta pel·lícula de Pagafantes,
que a mi no m'encanta...
No, no, no, surt gent de mutxatxa de nuit.
Ah, doncs aleshores que la cosa és diferent.
És un canvi bastant important,
ja és una declaració d'intencions bastant clara.
Una gamberrada d'alt nivell,
i que a més va ser una de les pel·lícules favorites
d'aquest festival de Màlaga,
que ara mateix, aquesta pel·lícula,
doncs, bueno, va passar,
fa relativament poc per Màlaga,
amb un gran èxit,
amb un gran èxit de públic,
i que jo penso que és convidar la gent
a entrar a aquest pont d'una forma divertida
a una pel·lícula que jo, vaja,
suposo que complirà la sala,
i que és el que jo deia.
I que té el seu realitzador aquí,
que està aquí a Tarrerà.
Exactament.
Tenim el Borja Coveaga,
que és el creador de Balla Semanita,
va fer el curtmetratge aquest d'Eramos Pocos,
que va estar nominat a l'Òscar.
És un tio amb una trajectòria bastant forta,
que ja és veterà del festival.
Va venir fa, si no m'equivoco, tres anys,
quan encara li quedava molt d'aquest recorregut per fer.
Com es diu vulgarment,
quan no era ningú i ara que és algú,
continua venint al festival.
I ara era algú, però no se'l reconeixia.
I és d'agrair que ara torni,
que després d'haver fet tot aquest camí tan llarg
i tan currat, tan ben treballat,
torni i sàpiga que aquí se li estima.
Com que estem de servei,
tenim els gots d'aigua, de plàstic,
brindem pel rec per molts anys,
que duri molts anys aquest festival de cinema de Tarragona.
Vosaltres que sovint tegeu les sessions,
molta gent, no?
Sí.
Bé, molt bé.
Això és fantàstic.
Realment està d'omplir.
Anem cap a les sales comercials?
Anem cap a les sales comercials.
En lo best, no, tu què tal?
Doncs no la he vist.
No, digui, el personatge t'agrada d'entrada.
És un dels meus personatges favorits.
Escoltem una miqueta a veure com sona aquesta pel·li.
totes les coses horribles de tu vida.
No, digui, el de tu padre.
Les guerres.
Saber que la mujer que amabas fue asesinada.
Puedo hacer que todo eso desaparezca.
Estoy reuniendo a un equipo
con cualidades especiales.
Únete a mí y tendrás tu venganza.
Ens apuntem a l'equip aquest?
Doncs jo sí.
No sé si Víctor,
però a mí me...
Vaja, diguem-ne que...
Però el paper de Roberto ja està agafat, eh?
T'hauries d'inventar un altre...
Quin era el meu poder?
A mi encara m'has de...
Ui, perdona.
Eres tu.
A mi encara m'ha de començar aquesta pel·li.
El dia que us vaig demanar
que fóssiu superherois,
què vau triar?
Tu has de ser invisible?
No, jo el meu era ser
trint del doble de l'ubicuitat.
He estat tots a diversos jocs a la vegada.
Aquest per estalviar-me en avió, sí.
Tu també.
Però el web no seria el segon, eh?
Jo crec que és bastant...
No l'he vist aquesta pel·li, no?
No.
No, i hem de dir una cosa
que hem tingut l'oportunitat.
es va filtrar
i es va filtrar durant bastant de temps
i fins i tot, és un cas curiós,
la Fox no sabia com s'havia filtrat a internet,
tothom l'estava veient,
era una còpia no final,
o sigui, amb efectes per retocar
i falta de música
i alguna coseta que no estava acabada.
I un crític d'una companyia
pertanyent a la macrocompanyada de la Fox,
o sigui, el Time, com es digui aquesta,
va fer una crítica de la pel·lícula al seu blog.
O sigui, el tio que estava treballant per la companyia
va donar l'aprovació, diguem, moral,
del fet que la pel·lícula estigués penjada a internet.
I en aquell moment molta gent va dir
bueno, doncs, si el propi crític està animant-nos
i està valorant a partir d'aquesta còpia
que se suposa que és il·legal,
què hem de fer amb la pirateria, no?
Per sort, o per desgràcia per aquest home,
la Fox va acomiadar-lo al cap de 10 hores.
Però bueno, que és un cas ben curiosi
i demostra que internet, doncs, està sempre bullint.
No l'hem vista, podíem haver-la vista, no l'hem vista.
Però sou gent decent i honesta i ho sabem, ho podem constatar.
Són encara persones de les que es compren les pel·lícules, eh?
Ho podem reafirmar.
Vas a casa seva i no hi caps de pel·lícules totes legals.
Aquí té els jocs, eh?
Sí, els jocs també, eh?
No són gens pirates, mai porten el parxe.
Bueno, de tant en tant...
No em facis quedar malament, Víctor.
No, quan anem a l'oculista, dic...
No, doncs, jo què espero d'aquest Dovezno?
Doncs, una pel·lícula normaleta,
jo crec que per qüestions de producció
i això és una pel·lícula que no ha acabat de trobar la seva personalitat...
Distreta i entretinguda, i ja està, no?
Sí, entretinguda i prou més.
És que pensa que la nissaga d'X-Men realment ha tingut,
diguem, una trajectòria que ha estat molt complicada.
O sigui, els productors, la gent que posava la pasta volia fer una cosa,
el director volia fer una altra, van barallar-se,
van agafar un director nou...
I amb aquesta pel·li ha estat encara més complicat.
Han agafat un director de bastant renom,
que era aquest paio de Sud-àfrica de la pel·li aquesta de Tutsi.
Sí, sí, sí.
I no li van donar gens de llibertat,
el tio va estar a punt de marxar, de plegar,
o sigui, muntava un set i li canviaven el dia següent,
perquè realment hi havia empijades com que no era prou clar el color...
O sigui, ha estat una pel·lícula molt difícil de...
Si tu seguies el blog del director i les notícies,
ha estat molt complicada.
Jo crec que el que té bo és el suport del Hugh Jackman,
que és un grandíssim actor i que s'estima molt el personatge,
però no esperem res a l'alçada del Dark Knight o de...
No, però jo suposo...
Suposo, intueixo que serà un entreteniment digne.
Com darrerament poden ser aquestes pel·lícules.
Sí, sí, sí.
Com entreteniment sense...
Per veure el Hugh Jackman i...
Exacte.
Fixeu-vos que en plena avís de pandèmia de grip porcina
va Michael Moore, que no ho sabia segurament,
i estrena un documental justament sobre el sistema sanitari americà.
Casualitats de la vida i alguns que neixen amb la flor en aquell lloc.
La risa no és el millor remedio.
Recibí la factura de mi seguro médico
i no cubríen el trasllado en ambulància
perquè no havia sido aprobado.
No sé exactament en què moment debia aprobar-se.
En el cotxe, mentre estava inconsciente,
abans de subir a l'ambulància?
Solo había una solución.
Había un lugar en territorio estadounidense
con asistencia sanitaria gratuada.
¿Dónde se va a la bahía de Guantánamo?
The entertainers are giving access
to top-notch medical facilities.
Tengo aquí a tres voluntarios del 11S.
Solo quieren asistencia médica.
La misma que brindan a los terroristas.
Bueno, a veure, aquesta l'han vist,
tant Víctor com jo.
Mira, tinc que dir dues coses.
Cal saber si ens agrada Michael Moore o no.
Jo anava a dir això.
A mi és que no m'agrada.
Si has vist documentals del Michael Moore i t'han agradat,
doncs ja està.
Ves-hi perquè és el mateix, però si no, no cal.
A veure, a mi no m'he desagratat Michael Moore,
m'agraden molt més els seus primers documentals.
O sigui, exactament els primers,
molt abans dels darrers dos que han sigut mediàtics.
Però què passa amb Psico?
O sigui, és un...
A veure, el que comenta és veritat.
No porta res.
El que explica ja ho sabem.
És que ja ho sabem.
Ho ha dit molt bé, Tolandria.
Sí, sí, sí.
El problema és aquest.
I que arriba un moment
que és gairebé més important el personatge.
Les formes en què acaba comentant tot el tema
se fa molt reiteratiu
i acaba sent avorrit.
O sigui, he de dir-te la veritat.
Nosaltres ho vam agafar
perquè va estar penjat a internet
i inclús obertament ho va oferir
perquè encara estava pendent d'estrena.
Però, sincerament,
és molt poc atractiu
des del punt de vista audiovisual
com a producte.
O sigui, moltes vegades és més interessant
els 30 minuts,
els documentals,
els detalles documentals,
que realment aquest documental
que per mi ja hem vellit,
s'ha fet molt bé
a pesar que és veritat...
A més, utilitza el mateix sistema
de documentals anteriors.
Igual, igual, igual.
És a dir, no aporta res
perquè ja sabem
com és el sistema sanitari dels Estats Units.
Déu-n'hi-do si no s'ha parlat
i s'ha escrit.
Però si ho presentes
d'una manera que et resulti atractiu,
una mirada diferent...
Sí, no.
En aquest cas,
hem vellit el llenguatge,
les formes, les maneres,
inclús el personatge.
Sí, és que saps què passa?
Que està exactament igual
i és molt fàcil de caricaturitzar.
O sigui, el Michael Moore
el veiem ara
i és una caricatura de si mateix.
Jo penso que és molt fàcil
semblar que aquest tio
és el més intel·ligent
quan a la sala d'edició
qui està darrere de l'ordinador
és ell.
O sigui, és molt fàcil
de fer una entrevista
i anar guanyant la partida
i anar sempre dominant a l'altre
quan tu ets qui està editant
i qui està amb el guió preparat d'entrada.
O sigui, aquest tio,
doncs, no sé si vol fer això,
que es dediqui a fer com el Sacha Baron Cohen
i faci Borat, i faci Bruno,
i faci comèdia.
Clar, i aleshores ja veus
que per un documental
que ho presentes com uns fets reals,
és a dir, un gènere documental,
quan realment...
Aviam.
Saps, el Michael Moore
és com el Risto Mejide dels pobres.
O sigui, aquest tio
és una barreja de Robin Hood
i Risto Mejide.
Risto Mejide és un tio molt mediocre
que el que passa és que
entra dins d'un territori
el que és molt fàcil.
Jo seré més dura.
Michael Moore
el que està utilitzant
és una sèrie de desgràcies,
no per denunciar i modificar,
canviar la societat,
sinó per tenir una certa rellevància
i aconseguir la seva popularitat
i aconseguir objectius personals.
Però tu fixa-t'hi que aquest tio
és com el Mejide.
Entra a l'Operació Triunfo
que fa el mateix.
Que és molt fàcil atacar a tothom.
O sigui, l'Operació Triunfo
és que és una carnisseria.
O sigui, si entrés al Gran Wyoming
doncs haria ja una massacre.
I amb la barreja,
el que tu dius
d'agafar desgràcies,
d'agafar injustícies
com un rol de Robin Hood
que jo crec que de tant en tant
s'ho creu, no?
Però és molt cutre.
O sigui, s'ho creu ell i ningú més.
Si escoltau, és el que diem sempre.
L'objectivitat, la subjectivitat
no existeix.
Existeix l'honestetat.
I tu fas una pel·lícula,
un documental
perquè vols guanyar diners.
És legítim i lluable.
I fes-ho.
Però no ens venguis
que vols transformar la societat
en uns documentals
que són artificials,
que estan muntats,
que no són autèntics.
Sí, exactament.
I aquesta és una veritat
que jo crec que tothom
més o menys ho veu, no?
Hem tingut la sort
aquests dies
de tindre The Man on the Wear
un documental magnífic
que no sé si encara
ho estan fent,
però clar,
seria l'antítesi
d'aquest documental
que estem parlant ara,
que és aquesta història
que parla del fonambulista
que va fer
el clavament de les Torres Bessones.
Doncs aquest documental,
si encara hi és,
jo ho recomano
perquè francament
és un salt de buit.
Tots dos són documentals
i vostès,
si van a veure els dos,
veuran la diferència.
Claríssim.
És que es veu claríssim
aquest concepte
d'unestetat
a l'hora de fer cinema,
independentment
de quina sigui
la teva finalitat.
Però l'unestetat
ha de ser-hi.
I fa poc vaig veure
un documental
que vaig dir,
això és el que el Michael Moore
voldria ser,
que es diu,
el comentarem algun dia
amb més profunditat,
però es diu
The King of Kong
i és sobre el duel
entre el campió
del Pac-Man
i el Donkey Kong,
que és un tio insuportable,
el Bill Mitchell,
el típic americà
amb xolles,
taxa,
bueno,
flipadíssim,
i amb el nou campió
que és una mena de Rocky
al món real,
però amb aquests dos tios
el duel jugant
al Donkey Kong
i és molt humà
i és amb aquest to divertit
i àgil
però molt innovador.
Doncs aquest motiu
no s'ha de passar.
Ja te'l passaré,
i és una cosa
que el Michael Moore
ploraria si la veies
d'enveja.
Acabem amb una notícia
sobre videojocs,
el joc bèl·lic
ambientat a la guerra
de l'Iraq
que s'ha quedat
sense distribuïdora.
Veus?
I per què?
Six Days in Fallujah
és un joc
de sis dies de Fallujah.
Preguntar per què
és una pregunta
una mica...
Doncs això passa...
Intenta ser bastant realista,
passa la guerra de l'Iraq,
és el que hem vist
fins ara
sembla un joc
diguem políticament correcte,
però recordem
que la guerra d'Iraq
està encara en marxa,
que està massa fresca
i que és una ferida
molt intensa
per la societat americana.
Han sorgit moltes
veus crítiques
i la distribuïdora
que era una de les grans
companyies
que és Konami
ha dit que no,
que no el distribuirà
i que es busquin una altra.
No sé si és bona
o mala notícia,
la veritat.
És que jo no sé
si hi ha determinades coses
amb les que jugar...
Que no s'haurien de tocar,
jo crec que sí.
No, no,
tocar sí,
però no sé si en forma de joc.
No, no,
és que no ho sé.
Per això dic tocar
en forma de...
Clar,
pensa que
el moment que tu codifiques
una realitat
com a un sistema jugable,
o sigui,
amb aquest botó
el prems
i dispara
si et carregues a l'altre
i et donen 100 punts
per carregar-te un iraquí...
Bonic debat, eh?
Per fer un dia
que tinguem temps.
Ja el farem amb calma.
Ja el farem amb calma
perquè no...
Clar, és allò que dius
sí o no.
No ho tens clar.
Per tant,
més que debat
és reflexionar.
I això que tens a les mans
és una meravella.
És que jo, clar,
amb tanta guerra
i tant de patiment
veig aquí un joc
per la Nintendo DS
que es titula
el professor Lighton
i la villa misteriosa
desgifra els enigmes
i resuelve el cas.
Aquest joc té molt bona pinta
per nens i nenes
més grans de 7 anys.
I per adults.
I per adults.
És un joc...
És un clàssic
perquè, bueno,
és un clàssic
d'inclusió...
Clàssic modern.
Sí, sí, clàssic modern.
I és un joc de puzles
però fet amb una gràcia
i amb una fantasia
i una imaginació
que jo, de veritat,
no estic enganxat.
Ho dic aquí i ara.
Ai que no, ai que no.
Per si m'estan escoltant
i per què el portes a l'hora.
Per si m'estan escoltant
els meus progenitors
però vaja,
el cas és que realment
és magnífic.
I ja veieu que està fort,
arriba cap aquí
i mireu, mireu,
mireu quin ja es fa.
Heu de marxar.
Què deies el Don Quicon?
Marxem.
Ja serà barris d'aquest.
Bé, doncs ja està.
Don, és molt recomanable aquest Leighton.
És visualment meravellós.
És un joc,
un estil de joc
que t'obliga a fer servir
la intel·ligència
d'una forma molt divertida,
molt natural
i res,
que és un dels top 5
de la Nintendo DS.
Puc recomanar una pel·lícula
d'aquesta setmana?
Puc saludar?
Fins aquí arribarem ja.
No, no.
També pots.
Jo saludaré el Juanjo.
De la setmana passada
que no vaig poder venir.
Sí, està a Sevilla,
passant-s'ho bé.
Està a Sevilla.
Ah, doncs perfecte.
No està malalt.
Com que no m'ha faltat
la nota de la mare,
dic que això és que està a la festa.
Rudo y Curzi,
una pel·lícula del guionista
precisament d'Amores Perros
i que em va sorprendre
molt gratament
perquè a banda divertida...
Amores Perros és aquella pel·li
que només et va agradar
a tu i a mi, no?
Sí, però cuidado.
Aquí hem de dir una cosa.
És el guionista
de Fernando Arriaga, no?
La veritat és que
és una pel·lícula
que és divertida
dintre de que és un drama.
És una nova versió,
diguem-ne,
de Cain y Abel,
feta amb molta gràcia
de Gael García Bernal.
És una pel·lícula
molt ben interpretada
i que tinc que dir
que per mi va ser una sorpresa
perquè no esperava...
Diguem-ne que aquí
anava una mica predisposat
en contra.
La crítica ha estat
una miqueta cruel.
Sí, i a mi m'agrada.
Per això ho tinc que dir aquí.
Que jo, com que sóc subjectiu
i explico el que opino,
doncs és una pel·lícula
i al públic li agrada.
És que aquest espai
és absolutament subjectiu.
Aquí mai presumim
d'objectivitat.
Orgullósament.
Però important,
la gent que va veure la pel·lícula
surt contenta.
Això també és que dir,
que si és crític diuen una cosa,
moltes vegades
el públic va per un altre costat.
I és que de contenta
que cada setmana
sóc jo de comptar amb vosaltres.
Els divendres,
però avui el dijous.
Víctor, David,
bon i llarg cap de setmana.
Gaudireu del cinema
i que es pren també d'altres coses.
Que a la vida hi ha més coses
abans que us he d'explicar jo a vosaltres.
Fem una petita pausa
i saludem Pep Calvet
que avui ens porta també
a un convidat molt especial.