Is there a place for me? Somewhere to stay? Sometimes it seems to be so far away.
Carles Marqués, molt bon dia.
Molt bon dia.
Ara em comentava el Carles fa un dia magnífic i realment estàvem parlant, fixin-se, aquestes hores del migdia, de què parles?
De la grip, porcina, no? Perquè ja hem parlat, parlàvem de la llum que té Tarragona i que no la venem.
De la llum que té Tarragona, que és molt especial, no la sabem explicar.
No, tu agafes els, com es diu, els fullets turístics, la terracorromana, no és a la playa, i la llum no la venem.
I la llum no la venem.
Potser perquè no es pot envasar i cobrar-la.
Bé, escolta'm, de Madrid diuen allò de Madrid al cielo, que de fet els que en saben diuen que de fet hauria de ser de Madrid el cielo,
hauria de ser perquè té una llum molt transparent, doncs jo crec que on hem de començar a parlar de la llum de Tarragona.
Doncs vinga, busquem a veure com la podem embolicar i comencem a vendre llum de Tarragona.
De moment venem, i en el millor sentit de la paraula, les propostes que tenim aquesta setmana al Caixa Fòrum.
És una setmana de transició, un cap de setmana més tranquil, perquè és setmana de pont?
Sí, amb caps de setmana de pont no ens acabem de seguir a fer res, perquè pensem i suposem que els tarragonins més aviat marxen.
Però això, aquest cap de setmana, per tant, no hi ha res, però tenim tres dies, un dilluns, un dimarts i un dimecres, bastant intensos.
La veritat és que sí, que s'equilibra força bé.
I la primera proposta és per avui mateix, i a més la podem ambientar una mica.
Et sembla que escoltem un fragment del que arribarà aquesta tarda amb la qüestió del documental més debat?
Sembla que no és possible. En fi, doncs, parlem en tot cas d'aquesta proposta que feu avui.
Doncs aquesta tarda, a les 6, atenció, no voldria confondre ningú, però el documental més debat també l'estem començant a les 6,
perquè si no després no hi ha temps pel debat, i es fa tardíssim, i la pel·lícula, per tant, el documental comença a les 6.
És una pel·lícula de Carla Sobirana, que es diu Nadà, i parla de dues memòries.
Doncs crec que ara sí que podem ambientar-nos una mica.
De pequeña o más pequeña o adolescente, que las navidades, o así, como siempre estaba acostumbrada,
mi abuela, mi madre y yo, una vez con la sopa de galets, las tres, cuando iba a casa de alguna amiga,
que eran, yo qué sé, una familia de 20, ¿qué les pasa?
Sí, o sea, hermanos, padres y madres.
Padre y madre, ¿no?
Padre y madre impresiona, sí.
Impresiona.
A ti también te chocaba.
Todavía, ¿eh?
Yo me acuerdo en casa de Lea, en Brasil, hace unos años, ¿te acuerdas?
Que llegamos, no me acuerdo, habíamos salido, llegamos, estaba el padre y la madre,
cogidos de la mano, viendo la telenovela.
Y yo no sé si puse cara de asco, de sorpresa, como...
¿Qué hacen?
¿Qué hacen?
La història que explica Carles Sobirana.
Exactament.
Valia la pena escoltar aquest petit fragment perquè et situen en un documental absolutament deliciós, eh?
Exactament.
I una família, a més, elles mateixes que ho expliquen, atípica, en principi.
Una família de dones, on el concepte d'home-dona, doncs, aquesta noia, aquesta nena de petita,
doncs, no l'entenia.
El que tenia a la memòria és un avi, l'home que tenien més pròxim,
era un avi desaparegut a la Guerra Civil, a més, en circumstàncies bastant estranyes,
i aquesta és una de les memòries, la memòria col·lectiva.
Diuen que el van afusellar per fer tres atracaments.
Exacte, per això.
No és un humor de guerra, sinó, exacte, és una altra història.
Aleshores, l'única persona que li pot parlar amb la Carla del seu avi
és la seva àvia, que té Alzheimer,
amb la qual cosa es contraposa en la memòria col·lectiva que es vol recuperar
amb una memòria individual que es perd.
Jo crec que és un exercici molt interessant.
I això, en una família que no és una família de tall tradicional.
Val a dir que la pel·lícula està produïda per VNC i Televisió de Catalunya
i el director Joaquim Jordà, que tots recordarem,
va morir el juny de 2006,
i de qui Sobirana era col·laboradora,
la va animar justament des del principi a realitzar aquest documental.
És una aventura personal per salvar de l'oblit un temps sant de la nostra història.
D'una manera de fer-ho diferent.
Una manera de fer-ho diferent.
És molt diferent, perquè sí que es fa molt això de recuperar la memòria històrica.
És una frase que ja comença fins i tot a recansar dir-la, perquè la diem tant.
Però clar, dius, recuperar la memòria històrica des d'un punt de vista personal
i d'una persona que no té memòria.
Per tant, la reconstrucció sempre serà parcial,
però al mateix temps molt interessant,
perquè segurament també permet això, la investigació i la creativitat.
Carles, un bon documental mereix un bon conferenciant,
i en tenim un de molt bo.
Avui, demà, demà passat...
Bueno, avui és documental més debat.
Avui és la mateixa Carles Sobirana.
Exacte.
Jo suposo que ho refereixes al de demà passat,
el Rafael Esteve, que aquí a Tarragona ja és com un heroi,
ja és com el Vítel de la música clàssica,
em perdó si ho sé, no se li arriba la referència,
però és una persona que desperta passions entre els afisonats de la música aquí.
Desperta passions i té unes agendas tan atapaïdes
que, tot i que és una persona encantadora i oberta
i sempre disponible, quan li vam dir per parlar avui
tenia l'agenda fatal,
però Jordi Sorinyà, que sempre té recursos,
va a conversar amb ell i escoltem ara el resultat de la seva conversa.
Rafael Esteve, bon dia.
Hola, bon dia.
A la cicle Redescobrim les obres mestres,
aquesta tercera part comença aquesta setmana.
A qui està especialment adreçat aquest cicle?
Persones que ja estiguin familiaritzades amb la música clàssica
o no és necessari?
Doncs mira, val a dir que és un curs obert a tothom,
absolutament a tothom.
I encara que potser sembla una mica curiós,
en el públic tant hi ha gent que no té cap mena de coneixement musical,
com gent que ja és aficionada,
per tant coneix una miqueta el repertori,
com gent que és força experta i fins i tot té estudis musicals.
Sí, sí.
El cicle es titula Redescobrim,
suposo que el nom no és casualitat,
i si parla de redescobriment és perquè,
en la majoria dels casos,
les obres que seran protagonistes en aquest cicle
són obres, algunes d'elles molt conegudes,
com per exemple les quatre sessions d'Antonio Vivaldi.
Com es pot anar més enllà del principal coneixement
o del primer coneixement que tenim amb molts ollens d'aquestes peces?
Sí, doncs mira, justament has donat el mala clau,
o sigui, és redescobrir.
Ens pensem que són molt conegudes,
i la veritat és que és una autèntica sorpresa
quan comences a fer una mínima recerca
sobre l'obra, sobre una miqueta el seu context,
fins i tot el seu autor,
d'obres tan i tan conegudes i autors tan i tan coneguts,
com per exemple les quatre estacions i Vivaldi.
I després el gran descobriment
és quan entres dins l'obra
i l'escoltes una miqueta amb unes altres oïdes.
I no és simplement anar escoltant úniques melodies
que sí que ho són i són precioses,
sinó que comences a veure tot un joc de símbols,
de retòrica, d'estructures musicals
que estan allà dins.
Llavors et quedes realment sorprès.
La millor manera de descobrir com funciona aquest redescobriment,
valgui la redundància,
és anar cada dimecres
a donar les properes set setmanes
a la Fundació La Caixa, al Caixa Fórum,
però en qualsevol cas,
com es fa aquest redescobriment?
En parlaves ara de diferents passos endavant
que podem aconseguir.
Com els podem aconseguir?
Com podem anar més enllà d'una primera escolta?
Bé, ens ajuda molt aquesta petita guia,
si algú vol venir a aquest curt,
la seva funció és justament aquesta,
trencar aquella petita barrera inicial,
que és cert,
algunes de les obres,
magatzem molt famoses i fins i tot populars,
algunes presenten una certa dificultat.
doncs trencar aquesta barrera inicial,
és a dir,
és una música escrita per absolutament tothom,
podríem dir,
fent servir paraules beethovenianes
per tota la humanitat,
no només per un grup d'experts.
I bé,
d'altres maneres,
i sènticament,
a partir d'aquestes idees,
anar descobrint,
des del teu propi,
la teva pròpia assimilació,
noves coses.
també pots llegir un comentari,
és com anar construint
una relació
d'idees i coneixements
i sensacions
que et desperten a tu
o altres
al voltant d'aquests
autèntics monuments
que per alguna cosa
han passat a la història
de la humanitat.
Aquesta setmana comença
la tercera edició del cicle,
per tant,
ja hi ha dues edicions anteriors.
Per l'experiència
d'aquests dos anys anteriors,
quina valoració
en fan els assistents realment?
Aquest redescobriment
s'aconsegueix,
es pot anar més enllà
de l'estereotip inicial?
Jo diria que sí,
pels comentaris que he rebut
de les persones
que acabes atenen a parlar
a la pausa
o al final de la sessió,
fins i tot
algun mail
que m'han enviat,
em sembla
que ha estat
un efecte
intent.
Va més enllà
fins i tot
del coneixement.
Entres una miqueta
en un món íntim,
personal,
que no es pot expressar
en paraules,
però que t'ha fet
vibrar
i obrir
fibres
internes
importants,
intenses.
No sé si un altre dels objectius
d'aquest cicle
és trencar
amb prejudicis
que poden envoltar
la música clàssica
avui en dia,
un tipus de música
que potser
per un públic
en general
pot generar d'entrada
un cert rebuig.
Un altre dels objectius
d'aquest cicle
és combatre
aquest possible rebuig?
La veritat
és que el públic
que ve
ja té superat
aquest prejudici
en les coses
com siguin.
Tant de bo
a partir d'aquí
es pugui superar
encara més
si aquest rebuig
inicial
cap a la clàssica
és absurd.
Té les seves raons,
podíem dir,
i potser en part
el propi sistema musical
l'ha generat
amb una sèrie
de rigideses
i convencions
que no tenen res
a veure amb la música.
Però la música
en si
és un art lliure
un art intel·ligent
una cosa que realment
ens fa gaudir
d'una manera
rica
que val la pena
aprofitar
i que val la pena
aprofitar tothom
no té per què
generar cap prejudici.
Vostè ara parlava
de cert estirament
en qualsevol cas
perquè creu que existeix
aquesta barrera
entre la música clàssica
avui en dia
i el gran públic.
Sí, això
donaria peu
en moltíssimes reflexions.
Crec que ha de donar
de molt enrere.
Malauradament
la música clàssica
s'ha associat
a unes convencions
socials
des de fa temps
el poder
perquè entre altres coses
és un art molt car
implica
de vegades
moltíssima gent
senzillament
per executar
una obra
per interpretar-la
que d'altra manera
no podria
no existiria
existiria només
sobre el paper
però la música
només té raó de ser
quan aquest paper
és revivificat
amb algú
que l'està interpretant.
això implica
una sèrie de conseqüències
que no es poden evitar
a no ser
que hi hagi
un suport
ja sigui
per part
de l'estat
o d'algunes entitats
que fan
que això
pugui realment
arribar a tothom.
Això ha pogut
provar
això
el fet aquest
que la música clàssica
que pot ser
cara
i realment ho és
per executar-ho
com comentava
ha pogut provocar
una barrera
que s'hi considera
com un art elitista?
Exacte
Aleshores ja era
com un filtratge
del públic
que hi podia accedir
hi havia com un altre públic
que quedava
al marge
i aleshores
això
com hem dit
fa una estona
crea una sèrie
de
causes
extra musicals
per aquest allunyament
en tot cas
si hi ha d'haver
un allunyament
hauria de ser
perquè un cop
conegut
decideixes
que allò no t'interessa
però clar
si no tens
ni accés
a aquest coneixement
és un accés
que d'alguna manera
se't frustra
ja des de petit
fins i tot
a l'escola
perquè és molt mediocre
la formació
que hem rebut nosaltres
i jo diria
que encara
estan rebent
els infants
encara que es digui
que sí
que es fa molta música
però s'ha de fer
i fer bé
i amb bons mestres
i amb bons mitjans
que baix tens el bon mestre
però el pobre
no pot ni
gairebé ni treballar
doncs amb tota aquesta base
penso que
deixarien d'existir
aquestes barreres
i sobretot
aleshores
l'elecció
sí que seria viure
i de cap manera
seria incompatible
que a algú
li agradi
o li entusiasmi
el jazz
o la clàssica
o la música ètnica
o qualsevol altre
vessant
d'aquest llenguatge
universal
que és la música
Parlem d'aquesta
formació
senyor Esteve
què és el que fem malament
perquè actualment
s'imparteix en música
en gairebé tots els cursos
de primària
en els primers cursos
de secundària
però vostè
la titllava d'insuficient
que és el que se'n fem malament
doncs
sí
novament
aquesta entrevista
està agafant
una
una
embargadura
enorme
que potser
anem més enllà
d'aquest
d'aquest
poc espai
que tenim
perquè aquí
entraria en joc
tot un concepte
de l'educació
penso que l'educació
és una cosa
molt gran
i que
justament
la formació musical
és imprescindible
des de ben petit
i això sí
ben fet
això vol dir
amb grups
d'alumnes
que el mestre
pugui treballar amb ells
amb uns mitjans
amb uns instruments
de tal manera
que ja
des de molt petit
l'aspecte
psicomotriu
que té la música
es pugui
viure
i experienciar
que no sigui
només tenir
nens asseguts
amb un pupitre
i una mica més gran
entrar en un nou
llenguatge musical
el qual implica
una complexitat
cognitiva
enorme
de lectura
d'escriptura
i d'expressió
i bueno
i un domini
d'instruments
que fins i tot
a l'escola
es pot realitzar
i després evidentment
qui vol
i els seus pares
també el potencien
cap allà
pot fer una
podíem dir
entre cometes
carrera
en paral·lel
anant a una escola
de música
o al conservatori
clar
això és una mica
seriós
és a dir
ja no és fer la música
com una signatura
maria més
entre altres
que quan menys hores
les facin millor
i quan menys nens
en una aula millor
i sobretot
que no facin soroll
esclar
llavors es diu
que es fa música
però en realitat
no s'està fent
s'hauria
jo diria que en general
els plans d'estudis
i això va més enllà
de la matèria
que ara estem tractant
hauríem de procurar
no caure tant
amb l'eslògan
que es fan grans coses
i grans campanyes
sinó fer-les de debò
i buscar bons mestres
que se'ls deixi treballar
de veritat
senyor Rafael Esteve
gràcies per atendre
el matí de Tarragona Ràdio
l'esperem aquest dimecres
i durant set setmanes
durant set dimecres
al Cafeixer Fòrum Tarragona
i fins la propera
moltes gràcies
moltes gràcies a vosaltres
bon dia
ha estat un retrobament
a través d'aquesta conversa
que mantenia Jordi Sorinyac
amb Rafael Esteve
que el tindrem
en dèiem
Carles
el dimecres
a dos quarts de set
el tindrem
dimecres
a dos quarts de set
i ara que sento
aquesta música
t'he de dir
ara que hi penso
que he fet els deures
quarts de setmanes
que havíem preguntat
de qui era aquesta música
doncs aquesta música
a veure
és una sintonia feta
expressament
per l'Ora Social
la Caixa
per
Dani Espinet
Toni Sagi
Chucky
i Jules Bicoco
són tres
tres músics
i es diu
Take My Hand
agafa la meva mà
quan els vegis
els felicites
de part dels oients
de Tarragona Ràdio
perquè és una peça
extraordinària
i a més
per vestir
un espai
com és el de Caixa Fòrum
demà tenim una nova sessió
que no pas l'última
tot i que acaba el mes
al voltant de tota la cultura
de la mort
demà sobre l'imaginari
la simbologia
la iconografia
de la mort
amb Maria Jesús Buixó
que és catedràtica
d'antropologia cultural
de la Universitat de Barcelona
acaba el mes
amb aquesta setmana
de transició
entre abril i maig
però no acaba aquest cicle
que encara s'ha de perllongar
dues setmanes més
o dir perquè el que és
tota la programació
del proper mes de maig
l'anirem explicant
mica en mica
però val la pena dir
que no és l'última sessió
no, parlarem encara
del més enllà
i dels dolts