Comença l'aventura de la vida, la sintonia de la Ràdio de la Ciutat,
com cada divendres, aquesta hora, en directe, els dissabtes,
al matí de Tarragona Ràdio, edició cap de setmana,
aquest temps que ens acosta als alumnes de primària
de diferents escoles de la ciutat de Tarragona,
un espai que fem amb la col·laboració
de les àrees d'ensenyament i salut pública de l'Ajuntament de Tarragona,
amb el suport de la Fundació Catalana de l'Esplai
i, sobretot, amb el treball dels mestres i les mestres
de les diferents escoles de Tarragona i els seus alumnes.
Primer que tot, i sort que tinc aquí la Marissa i el Francis,
em fan sempre recordar que volem que tinguin present un telèfon.
Aquest programa, aquest espai, saben que és, sobretot,
un espai que parla de prevenció, d'hàbits saludables,
en tots els sentits, i en aquest sentit hi ha un telèfon d'informació
i orientació sobre drogues a l'Ajuntament de Tarragona,
a l'àrea de salut pública, que és un telèfon d'entrada confidencial,
un telèfon al qual podem trucar no només si ens trobem
en una situació compromesa o de risc,
senzillament per formular qualsevol dubte o pregunta que tinguem.
Els pares, els joves, els professors, els sanitaris,
qualsevol ciutadà pot accedir a aquest telèfon,
insistim de manera confidencial i a qualsevol hora del dia,
en principi, doncs vostès truquen i és el 977 24 44 14.
Si aquestes alçades de temporada no el tenen enganxat a la nevera,
jo ja no puc fer-hi res més que mirar la Marissa
perquè em recordi que he de dir el telèfon.
Què hi farem?
Saludem avui alumnes de quarta primària,
5 nois i noies de cada classe del Col·legi L'Estonac.
Ens acompanyen la Cristina,
la Ingrid, Mario, Elena, Clàudia,
Àlex, Cris, Elsa, Cristóbal, David.
Bon dia a tots i a totes.
Bon dia.
Benvinguts.
Val a dir que ens agrada recordar-ho
que l'aventura de la vida és un treball que es fa no per venir a la ràdio,
sinó que és un treball que es fa a les aules,
que ho fan tots els nens i nenes,
però, clar, lògicament no tots poden venir
i són una representació.
Per tant, abans de començar
i que ens agafi l'atac d'entusiasme del final,
fem un aplaudiment ben fort
als companys i companyes de classe, per ells.
Vinga, va.
Estem molt ben acompanyats
pels alumnes de quarta primària de l'Estonac,
però també ens acompanya el seu tutor,
Jesús Blanco.
Bon dia, Jesús.
Hola, bon dia.
Una altra veterà de l'aventura de la vida
des del primer any que esteu a l'Estonac, no?
Des del primer any.
A la ràdio,
però abans que l'aventura de la vida
fos també un programa de ràdio,
vosaltres ja ho treballàveu a l'aula.
que ens va arribar la informació
i ens vam enganxar a l'aventura de la vida.
I us heu enganxat bé,
perquè Déu-n'hi-do la feina que feu
i els oients ho podran constatar immediatament.
Tracteu avui una qüestió
que, si no em falla la memòria,
podria ser.
Jo crec que és la primera vegada
que es tracta aquí a l'aventura de la vida.
La gent gran.
Sembla mentida, no?
Importants que són a les nostres vides
i oblidats que estan des de molts punts de vista.
Fixa't si hem parlat de coses
aquí a l'aventura de la vida
i de la gent gran no n'havíem parlat mai.
Possiblement, si no tenim en compte la gent gran,
quan nosaltres siguin grans
perdrem el nostre patrimoni.
Vosaltres també sereu grans, eh?
O us penseu que el Jesús, la Teresa i jo
vam néixer així, no?
Partint d'aquesta realitat, no?
De tota l'experiència, d'aquest camí,
d'aquesta vida que han fet la gent gran
i que ens han obert les portes
perquè nosaltres puguem caminar, no?
I puguem valdre d'aquesta experiència.
En moltes societats,
la gent gran té una importància enorme i fonamental.
estan en la cúspide de la piràmide,
en el punt més important,
i la família, tothom,
està envoltat del que és els avis.
Aquí estem perdent aquest valor tan important
i pensem en redescobrir-lo entre tots.
I ho heu fet, a més, amb mirades diferents.
Des de la mirada més personal,
del seu entorn més immediat,
que són els seus propis avis,
però també mirant cap a les persones grans
que no viuen en les situacions que ells coneixen.
I per això també heu comptat
amb la col·laboració de Càritas
i dels programes específics que tenen,
en aquest cas, un programa per a la gent gran.
Exactament.
En partit de la realitat,
del seu propi arbre genealògic,
de conèixer els seus avis,
que tenen la sort, la majoria,
de tenir-los tots vius,
que gaudeixen, són avis joves,
que realment estan molt identificats.
Tenen unes agendes.
Exactament.
Déu-n'hi-do.
I en partit d'aquesta realitat tan bonica que tenen,
que per ells són un tresor
i que els tenen moltíssima estimació.
Però hem vist el vessant també
que aquests avis es faran més grans
i com alguns avis no tenen la possibilitat
de tenir fills
o que no tenen la possibilitat
de tenir l'estimació que els seus avis tenen.
I a partir d'aquí,
a part de fer una exposició de fotografies a la classe,
on tenim totes les fotografies dels avis,
que els hem fet un homenatge,
hem après una cançó,
hem fet cartells,
hem fet una mitjada de tot
per veure com podíem arribar a entendre
que ser avi és un tresor per a la societat
i que tots hem de donar un recolzament.
I que no és una condició,
sinó que és una evolució pròpia de la vida.
Exactament.
No és una opció que tens,
soc avi o no soc avi,
soc gran o no soc gran.
Vull dir, tots hi arribarem
i és una altra faceta de la condició humana.
Exactament.
Vau buscar assessorament exterior, com deia,
i vau contactar amb Càritas,
concretament amb la Teresa Jordà,
que és la responsable del programa Ara Sí.
Com us vau córrer a fer aquest contacte?
Primer perquè la Teresa,
jo he estat a la meva Càritas
i la Teresa és una amiga de tota la vida,
la conec des que era molt jove,
i vam pensar,
i és la que porta el programa,
a més és una persona que s'ho creu realment molt,
que ho viu i que ho gaudeix,
i jo sabia que podria connectar fàcilment amb ells.
I obrir una finestra
a un altre tipus de realitat de gent gran,
que no és la nostra,
que es doni en compte
que aquestes mostres petites de solidaritat,
com farem,
poden millorar la situació seva,
tenia que venir algú de fora
que visqués aquesta realitat
i que possiblement veiessin
que no només són els nostres avis,
sinó que són els avis en general.
M'han comptat amb ella
i va ser una experiència dolça, bonica,
i ella inclús estava sorpresa
perquè va estar pràcticament una hora i mitja
i diu, com m'han aguantat, com m'han aguantat.
La Teresa està aquí avui,
també no només va anar a les aules de l'Estonac,
sinó que avui ha vingut a la ràdio.
Teresa, molt bon dia.
Bon dia.
Gràcies per estar entre nosaltres.
Era la primera vegada
que t'enfrontaves a un auditori de quarta primària?
Doncs sí,
jo estic al·lucinada.
Perquè, clar,
en principi pensava Jesús,
però si jo mai he fet una xerrada
per nens tan petits...
molt petits...
Molt petits.
Us ha dit petits.
Ei, us ha dit petits.
Petits entre comillas.
Dic, escolta,
ja aguantaran,
ja se portaran bé.
Van estar una hora i mitja
de rellotge,
però superatents,
educadíssims.
Després van fer preguntes,
però amb molt d'interès.
I van, sobretot,
compartir tots experiències
de la seva vida,
de la seva família,
dels seus avis.
Jo me vaig marxar,
però encantada, eh?
Després ho vaig comentar.
Dic, ostres,
quina experiència més bonica, eh?
Partia en unes expectatives,
i realment, bueno,
no sé,
vam complir,
però en grau sumo.
Doncs és una oportunitat
que tenim tots plegats
que tot això que es viu
dia rere dia a les aules,
ni que sigui d'una manera sintètica,
ho puguem compartir
amb la resta de la ciutat
des d'aquí,
des de Tarragona Ràdio.
Comencem,
que tenim molta roba per tallar,
eh?
I heu treballat moltíssim.
Esperem que ens doni temps
com a mínim
a fer un tastet
de tota la feina que heu fet.
Parlarem dels vostres avis.
Després escoltarem una cançó
que il·lustrarà molt bé el tema
i després vosaltres
sereu els periodistes
que li fareu preguntes a la Teresa.
Jo m'aprofitaré
per anar a fer un cafè,
alguna cosa,
així lliure una estoneta.
Us sembla bé el plan?
Sí?
Doncs vinga,
aquí comença,
aquí comença
perquè sé que heu preparat
una introducció.
És el Cristóbal, no?
Doncs vinga,
endavant, Cristóbal.
Bon dia a tothom.
Avui ens trobem
en aquest estudi de ràdio,
els nens i nenes
de quarta primària
del Col·legi
i l'Estonacle
ensenyant-se de Tarragona.
Els nostres noms són
Cristina,
Àlex,
Elsa,
Mario, Ingrid,
Claudio,
Cristina Campavadà,
Helena,
David i Cristóbal.
No ens volem oblidar
dels nostres companys
i companyes de la classe
que també han fet possible
la preparació
d'aquest programa.
Des d'aquí
els enviem
una salutació
molt especial.
El tema
de què avui
parlarem
és
sobre el respecte
i estimació
que tots hem de tenir
per la gent gran.
Tots ells
van molt d'esforç
en preparar
el nostre camí
i sens dubte
la seva
saviesa
i experiència
són part
per a tots
nosaltres.
Un gran tresor.
No voldríem
acabar
aquesta presentació
sense donar
les gràcies
a Tarragona Ràdio
i a l'equip
de l'Aventura
de la Vida
per donar-nos
l'oportunitat
d'estar
en antena
i posar veu
allò
que pensem
i sentim.
Hem acabat la introducció?
Posant veu
allò
que heu après
i que sentiu?
Tots teniu avis o àvies?
Sí!
Avi no, però àvia sí.
Àvia no.
Us sembla que fem
una miqueta
una miqueta així
d'ator de paraula
de tots plegats
i parleu alguna cosa
dels vostres avis.
Comencem per aquí
i seguim l'ordre de la taula.
Què tal, sí?
Doncs vinga, Cristina,
tens àvia, dius, no?
Sí, àvia.
Àvia, viu amb vosaltres?
Viu sola?
No, viu sola
a l'altura de l'Oliva.
Com es diu la teva àvia?
Laura Corbella Barrios.
Molt bé.
I com és la teva àvia?
És seriosa?
És alegre?
Molt alegre, molt alegre.
Et consenteix molt?
Bastant, no?
Sí.
Mota mia.
No és que s'enfadi molt.
Té molt d'humor.
S'ha preocupat molt...
Es preocupa molt per tota la família, no?
Sí.
I que us passa
i tot plegat, molt bé.
M'ajuda.
I la veus sovint?
Sí, dos cops a la setmana.
Doncs tenint en compte
les agendes que teniu
de col·les i d'activitats
ja és molt, eh?
Sí.
T'agradaria estar-hi més estona amb ella?
Digue'm, de què tens equilibrada
la teva vida allà?
Jo allí
veig la tele normalment,
parlo amb ella,
dintre amb ella...
I què és el que més t'agrada
de la teva àvia?
El que més m'agrada
és
que m'ajuda molt
jugar a mi per xis
i les cartes.
Parles de les teves coses
amb ella?
Sí,
el que em passa al col·le...
Li diries coses
que no li diries a ningú més
ni als pares?
No.
No?
Perquè també tenen el seu caràcter, eh?
A veure,
que cal veure els enfadats i enfadades
com nosaltres.
Ingrid,
avi, àvia,
tots dos?
No,
els quatre tinc.
Els quatre tens?
Déu-n'hi-do!
i, bueno,
vull parlar del meu avi patern.
Com es diu?
Ramon.
Ramon.
Com és Ramon?
És molt animat,
que parla molt.
No calla,
vaja.
Sí,
té molt bon caràcter
i que camina molt,
pot fer el que vulgui.
I es troba bé.
Es troba bé.
Aquí el tenim,
el Ramon.
Mira,
tinc una foto del Ramon aquí.
Molt bé.
Mira el Ramon,
clar,
perquè heu fet un arbre genealògic,
que això el Jesús
també m'ho comentava abans.
Aquest és el arbre genealògic
de la família de la Ingrid.
Roger,
és el teu germà?
Sí.
Molt guapo, eh?
Les teves amigues
aniran tot el dia
darrere teu
per interès.
Ja t'ho dic ara,
quan siguis més gran.
Jo sempre li dic
que és molt guapo.
És guapo o no,
el germà de la Ingrid?
Sí.
Bueno, sí.
Mira,
totes vermelles.
Déu-n'hi-do.
Doncs escolta,
parla'ns més del Ramon.
Són joves els teus avis,
no?
Ho semblen?
No ho aparenten,
perquè el meu avi
té 83 anys.
El teu avi Ramon té?
83 anys.
Doncs escolta,
fa molt bona cara.
I el veus sovint?
Sempre ens ve a visitar,
a casa nostra,
ens porta olives,
a cipulets...
Perquè viu a casa seva.
Sí, viu a casa seva.
Molt bé.
Què és el que més t'agrada,
el teu avi?
Sí, m'agrada...
Què?
Què és alegre?
Molt animat,
molt simpàtic i...
què diria?
Ella sí que ho diria tot,
és que ho té tot,
l'avi,
el Ramon,
l'avi de l'Ingrid.
Mario,
avi,
avi,
tots quatre,
explica'ns una mica.
Sí,
tots quatre.
Tots quatre,
i què tal?
De qui ens vols parlar?
Segur que tots quatre
tenen coses xules a dir,
però parlem d'algun d'ells,
o alguna.
la meva àvia Mari.
Mari.
Com és?
És molt alegre,
però quan s'enfada...
Té caràcter, no?
Sí.
Té caràcter.
I s'enfada molt sovint?
No,
només quan la fas enfadar.
I com la feu enfadar,
l'àvia Mari?
No fent-li cas,
de vegades...
Que ni que siguin àvies,
i avis són humans,
i també tenen un límit.
Eh, Mario?
Sí.
I la veus sovint,
a l'àvia Mari?
No, molt.
Però t'agradaria veure-la més,
o bueno,
és una mica els ritmes de vida
que portem.
I què és el que més t'agrada d'ella?
Que sempre fa moltes coses
per nosaltres,
i ens ajuda molt.
I cuina bé?
Sí.
T'agrada el menjar que fa?
Sí.
Quin és el millor plat
que fa la teva àvia?
No sé.
Els fa tots bons?
Sí.
Costa de triar.
I l'Helena,
què ens pot dir
d'algun dels seus avis o àvies?
Tinc tres,
i m'agradaria parlar
de la meva àvia.
Com es diu?
Isabel.
Isabel.
I com és la Isabel?
Té 81 anys,
és una mica vella.
81 anys,
és una edat,
però què tal està bé?
Sí,
és alegre,
és amable,
i és molt carinyosa
amb tothom.
Què és el que més t'agrada?
Que sempre està contenta,
mai s'enfada.
Us expliquen els vostres avis
coses de la seva vida,
i donen opinió
sobre les coses
que us passen?
A vegades.
I què us sembla?
Que són coses...
Això és molt antic,
això avui dia, no?
O penseu que hi ha consells
que sí que poden ser útils?
Sí, a vegades hi ha consells
que són útils.
Molt bé.
Clàudia,
d'aquí parlem?
D'un avi, d'una àvia?
D'una àvia.
Com es diu?
Àngela.
Què tal és l'Àngela?
Simpàtica,
consenteix molt,
però quan s'enfada
també crida.
Clar, consenteix molt.
Com per exemple,
en què et consenteix a tu
particularment, Clàudia?
Doncs me deix fer el que vull.
És a dir,
que us n'aprofiteu
descaradament dels avis,
no?
No.
Ah, àvia,
deixa'n, eh?
No.
Què diu la Cristina?
Perdona,
què diu la Cristina?
Depèn del que sigui.
Sí, sí,
a tu ja et veig jo,
depèn del que sigui.
Digues,
Ingrid,
acabem el torn de paraula
i després,
si és breu el que has de dir?
És molt petit.
Doncs digues.
Digues.
que els meus avis
que els meus avis
viuen amb el germà
de la meva àvia.
i aquest,
per demostrar que m'estima,
m'ha donat el que vull
i que és molt...
i dic,
vinga,
que tens un xollo.
Tens un xollo,
directament, eh?
Continuem parlant
de l'àvia de la Clàudia.
Doncs és simpàtica,
és alegre,
alguns que els té mal caràcter.
Què és el que més t'agrada?
Què és el que més t'agrada d'ella?
I tu,
seus davant d'ella i dius,
a veure,
per què estimo la meva àvia?
Per què m'agrada?
Perquè diuen que l'he d'estimar
a banda d'això.
Vull dir,
m'agrada per alguna cosa
en particular.
Doncs perquè
li puc explicar coses
sabent que
m'escolta
i que no li explicarà
el primer que li pregunta.
I que no et jutjarà,
potser,
t'entendrà.
I et dona consell?
molts.
I són útils?
A vegades.
I a vegades deus pensar,
ui, això em penso
que l'àvia no se n'entera gaire, no?
El que m'agrada més
és que m'explica moltes històries.
De quan ella era petita i jove?
Sí.
Bé, de quan la meva mare era petita.
Això és bonic, eh?
Us adoneu
que d'aquesta manera
mantenim la memòria?
Vull dir,
la gent molt important
té una biografia
i podem saber
com eren de petits
i com eren de grans.
Però les persones anònimes
com nosaltres,
si conservem
aquesta memòria
que l'àvia t'explica
coses de la mare
i quan tu siguis gran
si tens fills vas explicant
és com si tinguéssim un llibre
de tota la nostra vida, no?
I la vida dels nostres pares.
Està bé.
Sí.
Molt bé.
Àlex,
àvia, avi?
Només tinc dos àvies.
Dos àvies.
Vols parlar d'alguna en particular?
Sí,
de la meva àvia Josepa.
Com és la Josepa?
És jove,
té una edat ja més avançada.
Sí,
té 67.
Joveníssima.
I és molt activa.
Sí,
l'àvia de...
Bastant.
Clar,
67 anys,
la Josepa
deu fer moltes coses,
em penso.
Sí,
se'n va molt de viatge
i...
I ens porta coses
quan torna, no?
I tant.
Home,
només faltaria.
Fa poc se'n va anar a Portugal.
Això en el contracte de les àvies va, eh?
Que quan vas de viatge
has de portar coses.
Va anar a Portugal
i li va agradar.
Sí,
molt.
I després us ensenya fotos
i us explica coses del viatge?
ens ensenya fotos,
ens explica coses
que li han fet gràcia
d'on t'ha anat.
I la veus sovint?
Sí,
la veig...
O sigui,
viu dos pisos més avall que jo.
I aleshores és fantàstic.
Pots pujar a sopar,
a dinar,
quan t'avorreixes,
quan t'enfades amb els pares,
dius,
que me'n vaig a casa de l'àvia, no?
Que això alguna vegada
ho deus fer, segurament.
Bueno, poques.
Una miqueta, poques vegades.
Què és el que més t'agrada
de la teva àvia?
Doncs que...
Quan...
Ens ve a despertar cada matí
i té un gos
que és molt jugador
i a més...
I quan ve a despertar a mi
se'm fica damunt del llit,
comença a llapar...
Que maco, no?
I això t'agrada a tu.
Sí, molt.
Potser si t'agrada a tu
que hi farem.
Cris?
Doncs...
Ara parlaré del meu avi.
Com es diu el teu avi?
Àngel.
Àngel.
I com està el teu avi?
Bé.
Li agrada molt
anar a esmorzar
en un bar que té al costat.
I fa la partideta?
No.
Només esmorza.
Agafa un llibre de...
No sé,
de sopes de lletres
i es comença a fer
mentre esmorza.
Molt bé.
Això ho fa cada dia
perquè forma part
de la seva rutina, no?
Sí.
Què més ens pot explicar
del teu avi?
Doncs és molt divertit,
li agrada molt
fer-me bromes,
és molt simpàtic
i...
li agrada molt
anar a fer viatges.
També viatges, eh?
Com l'àvia Josepa,
de l'Àlex,
que no para.
Molt bé, Cristina.
La teva companya del costat,
que es diu Elsa,
també ens dirà una miqueta
la seva experiència
amb l'àvia o l'àvia, no?
La meva àvia més jove.
Com es diu?
Maria,
i té 60 anys.
També pot joveníssima.
És una xiqueta.
Sí.
I quina vida fa?
Doncs...
cuidar la meva cosina
quan no va a la guarderia,
va a comprar
i s'està a casa
o fa el dinar.
Cuida de vosaltres, també.
Sí.
Perquè avui dia
les àvies i els avis,
Déu-n'hi-do, eh?
Han criat els seus fills
i també estan cuidant de vosaltres.
I també se'n va
moltes vegades de viatge.
També li agraden els viatges.
Li agrada viatjar?
Molt.
I què més li agrada
fer a la teva àvia?
Doncs tenir-nos a nosaltres
a casa seva,
que nosaltres...
que vingui ella
i que nosaltres
li fem coses, no?
Així ens...
dibuixos...
Que li feu petons,
que la saludeu,
que estigueu per ella, no?
Sí.
Perquè allò també està per vosaltres.
I a nosaltres també ens agrada
que ella estigui per nosaltres.
Clar.
Molt bé.
Cristóbal,
de qui parlem?
Del meu avi, Cristóbal.
Com es diu?
Es diu com tu?
Que xulo, no?
Molt bé.
I com és Cristóbal?
És...
És un...
Té 73 anys,
o 74, no me'n recordo.
treballava de fuster.
Ara ja fa poc que s'ha jubilat.
Treballava en un càmping
i és alegre,
va molt de viatge.
a vegades em diu pàjaro.
Et diu pàjaro.
Ai, què faràs, eh?
Com serà el Cristóbal
perquè el seu avi li digui pàjaro?
Escolta,
això que sigui fuster
a mi em sembla al·lucinant.
Encara fa alguna cosa a casa?
Allò per hobby
o de donar un cop de mà?
Perquè és una feina molt difícil, eh?
Sí,
quan se'ns trenquen
alguna cadira
i ve de visita a casa meva,
ens la regla.
Què és el que més t'agrada
del teu avi, Cristóbal?
Que sempre em fa cas
i...
Parles amb ell?
Sí.
Li expliques coses
que no li explicaries altres?
No.
No, tant,
no arribem a aquests punts d'intimitat, eh?
I el que menys m'agrada
és que quan viuen a Barcelona
no el puc visitar moltes vegades.
Ah, el veus poquet alguna vegada, no?
I per les festes i així.
Sí.
Però, bueno,
de tant en tant també segurament
parleu per telèfon, no?
Bueno.
I el David?
De qui ens parla el David?
De la meva àvia.
Com es diu la teva àvia?
La meva àvia es diu Carme.
Carme.
I té 73 anys.
I què tal està?
Està bé.
I ara aquí tinc una descripció
que m'agradaria llegir-la.
Tu mateix?
Que tothom s'enteressi.
Perfecte.
A veure com és la Carme,
la descripció que li fa al seu net David.
Vinga, va.
La meva àvia
és una dona d'estatura mitjana.
Té el cabell barrejat amb negre i blanc.
Els seus ulls són allargats i marrons.
El seu nas és mitjà.
La seva boca és mitjana.
Les seves orelles són petites.
Les seves selles són corbades.
El color de la seva pell és una mica moreno.
El seu caràcter és excel·lent,
amable, dolç, divertit i carinyós.
I agrada estar amb el meu avi
i amb els seus nets.
Per mi, la meva àvia significa moltes coses bones.
Noi, ens has esborronat a tots, eh?
La veritat.
En general, vosaltres creieu que
els vostres avis i les vostres àvies
tenen una vida bonica,
ara que ja s'han fet grans,
ja han criat els seus fills,
ara estan amb vosaltres.
En general, diríeu que...
Sí.
...que viuen bé,
que són raonablement feliços?
Sí.
Sí, sí.
potser estar amb el seu home
i després se li mor i comença a ja no estar tan feliç.
Perquè comencen a sentir-se sols, potser.
Perquè clar, vosaltres aneu i veniu,
però vosaltres us feu grans i també teniu la vostra vida.
Sí.
I els vostres pares també tenen la seva vida
i moltes ocupacions, no?
Digues, Elsa.
O també podrien tenir algun problema.
De salut, per exemple?
Sí.
Comencen, clar, perquè això ens passarà a tots
a mesura que ens fem grans,
en sortint malalties,
perquè el cos també es va gastant, no?
També de salut tant com de físic,
perquè no se sap mai.
Clar, poden tenir també problemes a aquesta edat,
però en general diríeu, digues, Àlex.
Que vull saludar la meva àvia,
que no sé si m'està sentint,
que és la meva altra àvia,
que ahir va sortir d'un soci sanitari,
que s'havia trencat la cadera per segona vegada.
I què tal està?
Bé.
Bé, i d'anims com?
I la vam anar a visitar.
I d'anims?
Home.
Bueno.
Mig, mig.
Costa una miqueta, mig, mig.
Però el cas és que ja està a casa
i vulguis que no, segur que a casa s'anima.
Sí.
I més amb el moviment,
i si la feu enfadar una mica,
més encara.
No, però no anem a visitar gaire, també,
perquè, clar,
una viu a sota nostra,
però l'altra està més amunt.
És normal.
Això sempre, doncs, crea diferències.
Ingrid, digues.
Doncs que jo crec que els avis
tindrem que tindre pels seus nets
o els seus fills
molta més companyia,
perquè, sí, per exemple,
se'ls ha mort el seu marit,
doncs potser s'assenten molt sols,
pobres, i estan al llit,
al llit, i no saben què fer.
Vosaltres, què ens digues, David?
Doncs que els avis són,
pensem que estar al seu costat
és una felicitat pels avis que tenen nets.
Que els avis són feliços
si tenen els seus nets al voltant, no?
Sí.
A vegades diuen, no, no,
anem a veure l'àvia,
que la molestarem.
Penso que en molts casos
agraeixen, no?
Que anem a veure'ls.
Clàudia?
Que potser per alguns nets
troben avorrit
anar a veure els seus avis,
però el que ha dit el David,
també que pensin en ells,
perquè amb ells no ho troben avorrit.
Cristina?
Que a mi m'agrada...
Cris, perdona.
Cris.
Que a mi m'agrada
anar sempre a casa amb el meu avi,
perquè estic amb ell
i com viu a Barcelona,
els dies que vaig a la meva mare
a veure el meu avi,
i jo dic que sempre també
que vull anar per a veure.
A tu t'agrada anar a veure.
Cristina?
Doncs la meva...
La meva àvia
no li agrada dinar sola,
perquè sent sola,
com que el seu marit fa...
Jo tenia mesos quan va morir.
Ens vaig conèixer
i com que està sola
sempre ve la meva tieta
a dir-la cada dia,
perquè si no sent molt sola.
Per tant, vosaltres, Elsa i Cristóbal,
després comentarem això
que acaba de dir la Cristina,
que és molt interessant, Elsa.
Que esperem que tota la gent
que ens està escoltant
que aprengui
que tots els avis
tenen els mateixos drets
que nosaltres.
Cristóbal?
Que el meu avi matern,
que es diu Carles,
li voldria donar...
el voldria saludar
i dir-li que no mengi
tant de xocolata.
Que no són edats
per anar menjant tanta xocolata,
que després els colesterols
i les diabetis...
Sí, té molt de colesterol.
I té molt de colesterol.
Carles, per favor,
i ho ha dit públicament el teu net,
no mengis tanta xocolata
una miqueta els caps de setmana
i ja està,
i tu que em menges molta.
Bueno, és que no m'agrada molt.
Ah, doncs aleshores tens sort,
estàs salvat.
totalment i tot.
Vosaltres creieu que,
a banda de la companyia,
que us consenteixin,
vosaltres creieu que podeu aprendre
alguna cosa dels vostres avis
que us serveixi a la vida?
Sí, sí, sí.
Com ara, què?
Vinga, comencem per aquí.
Va, David,
què podem aprendre dels avis?
Que ens donin bons consells
perquè nosaltres els fem servir amb la vida
i així tindrem una vida més bona.
Cristóbal?
Que donar-se,
perquè el meu avi Cristóbal
m'explica moltes històries
que de petit el vam ficar a treballar uns set anys
i m'explica la dura que era la vida.
Perquè valoreu una miqueta
el que tenim tots ara, no?
Clar.
Elsa?
Que podem aprendre molt, sobretot,
que els nostres avis
han viscut moltes coses
i ens poden explicar
de les seves vides
i nosaltres aprendre molt d'ells.
Encara que...
Que sigui una època diferent.
Sí.
Però hi ha coses que no canvien
ni que passin els anys, no?
Les coses canvien
però hi ha coses fonamentals, segurament,
que són sempre igual.
Els sentiments, les emocions,
tot això segurament sempre és igual, no?
Clàudia?
Que n'hi ha gent que...
Ui.
Ui, que si ennosega el micro, eh?
Quin ímpetu.
N'hi ha gent que pensa
que quan ets gran
ja no pots fer tantes coses
ni en algunes coses
que ja no pots fer
però no per això
has d'estar més trist
o has de deixar de divertir-te
perquè sempre es poden arribar a fer coses.
I a vegades passa
que la gent gran pensem
que mira,
ja no pot aportar res més
perquè tot ho mesurem
allò que podem donar
i pensem que no poden donar res més
i tenen molt per donar.
I saben moltes coses.
Moltes saben.
Íngrid?
Doncs que jo crec
que els avis
són una necessitat
per tothom.
Que si no tinguéssim avis
seria una pena
perquè...
Vosaltres us imagineu
no tenir avis?
No.
O sigui que seria molt diferent
la vostra vida?
Sí.
Cristina.
Canviaria molt.
I quasi que parleu amb la Teresa
que ella és l'experta.
Com va dir la Tere
ahir
que la gent gran
sigui vella
no vol dir que no et puguin fer res
com diu la Clàudia.
Poden fer moltes qualitats
que nosaltres no sabem.
A veure,
el millor que no poden fer
és treballar i fer feines físiques
però ja les han fet
al llarg de la seva vida.
però des del punt de vista
del cap i del cor
tenen moltes coses a fer
encara amb vosaltres
i no amb vosaltres.
Com que hi ha algunes coses.
Perquè clar,
vosaltres observeu
les vostres famílies
els vostres avis
i bé,
més o menys
tenen una situació
acompanyada
però després de parlar
amb la Teresa
jo m'imagino
que us vau adonar
que hi ha tot un seguit
d'avis i àvies
que no estan en aquesta situació
que tenen molts problemes.
Us sembla que li donem
la paraula a la Teresa?
Li pregunteu amb ella?
Estableu un diàleg?
Havíem d'escoltar la cançó
però potser la deixem pel final
sobretot per aprofitar
les vostres paraules
i posaríem la cançó al final.
Us sembla bé?
Sí, sí.
Us consulto els plans.
Això és molt assembleari.
A veure,
qui vol preguntar-li
o comentar alguna cosa
amb la Teresa?
Comencem des d'aquí?
Abans hem començat
per aquest costat
ara comencem des d'aquí.
Vinga,
qui li vol preguntar
alguna cosa a la Teresa?
Una pregunta.
Pregunta o comentari
el que considereu.
No et passis, eh?
La gent gran
perquè sempre
normalment tenen ganes
d'estar a casa,
no de sortir.
Hi ha gent gran
que no té molta gent.
Ahí os acordé
de lo que van a parlar.
Bueno,
y hoy lo hemos visto,
que tenéis unos abuelos
que están estupendísimos,
que son cantidad de marchosos,
que hacen muchas cosas,
que viajan,
que salen,
pero os acordáis
que dijimos ayer
que hay personas
más viejitas,
más mayores
que vuestros abuelos
y estas personas
tienen problemas de salud.
Al ser más mayores
hay más enfermedades
y les cuesta
más salir de casa.
Entonces,
pues no les apetece
ya por un tema de salud
hacer las mismas
actividades
que hacían antes,
pero pueden hacer otras,
como vimos ayer
en las fotografías
que estuvimos viendo.
Ingrid.
Una pregunta.
¿Por qué los abuelos,
cuando son un poco más mayores,
¿por qué los abuelos,
cuando son más grandes,
son más pesados?
O sea,
cuando te explican la misma cosa
tres veces.
Sí.
Y entonces,
y eso me acabas de explicar
y tú no lo explicas.
Y no me dejan hablar a mí.
Claro.
Eso pasa mucho,
porque tienen reminiscencias,
siempre tienen la memoria,
se nos recuerdan más
de lo que habían vivido
abans
y a lo mejor ya no se nos recuerda
de lo que han vivido
ahora.
Entonces,
hablan muchas cosas
de abans.
Pero eso les va muy bien,
porque cuando ellos
posan paraules
a la seva vida
y a la seva experiencia
de cosas que han viscut,
que se nos recuerdan
en mucha felicidad,
eso les va muy bien
y es muy terapéutico.
Entonces,
cuando se explican
muchas veces
las mismas cosas
que van a decir ahí,
pues escucharlos,
porque a eso
saps que les estás ayudando muy.
También nosotros
repetimos muy el mismo
y vosotros más.
¿Qué poco en esta tarde?
No.
¿Qué poco en esta tarde?
Más de preguntar,
que también vosotros
repetimos la misma cosa
muchas veces, ¿no?
A los padres.
Elsa,
i els pares.
Que te he dit
que andrecis l'habitació.
Que andrecis l'habitació.
Doncs també ho repetim.
Ah,
que estigui lliure de pecat.
Elsa.
¿Por qué a veces
la gente jove
no valora
els avis
como
las más joves?
Porque
vivimos
en una sociedad
que se valora
molt la juventud.
Sembla que
nos olvidamos
que serán avis
y que
realmente
es que
vivieran más años.
Seguían
siendo
grandes
que no
joves.
i això
ens oblida
i a vegades
hem de
aterrar
i pensar
que avis
serán
tots.
a la seva pell.
Clar.
Fer la empatia,
el que van dir ahir,
posar-nos
a la pell
de la gent gran.
David,
practicar empatia.
t'he volia fer una pregunta
que és
si no tinguéssim
aquest programa
que ens vas ensenyar
ahir per vídeo,
què passaria
amb la gent gran
que necessita...
Explica un programa
de càritas
que es dedica
a avis i àvies
que tenen
diferents problemàtiques,
no, Teresa?
Lo que explicamos
fue el programa
de acompañar
a las personas mayores
con voluntarios,
personas que se sienten solas
y a través del voluntario
pues dos horas a la semana
el voluntario
les hace
un acompañamiento.
¿Por qué?
¿Qué dijimos ayer?
Que la solitud
¿cómo se combate?
Con la compañía.
Entonces,
precisamente
para combatir
esa soledad
creamos el proyecto
de acompañamiento
desde Càritas.
Claudia.
¿Cómo se os va acudir
a hacer el programa?
¿Veis a ver
a alguien
que estaba
muy solo?
¿Veis a pensar
que alguien
podría estar solo?
Sí,
es que
lo que os comentaba
un poquito también ayer
que en el día a día
en el trabajo diario
de Càritas
pues cada vez
vemos más personas mayores
que están solas
que tienen pocas
relaciones sociales
y familiares
y que además
se encuentran
más de salud
y no pueden salir
de casa muchas veces
a pasear
y entonces
fue a partir de ahí
cuando decidimos
crear este proyecto.
Elsa.
¿Por qué
los voluntarios
normalmente
son
gente más grande?
Bueno,
tenemos de todo.
También tenemos
gente jove,
pero
sí es verdad
que es una realidad,
¿no?
Que la gran mayoría
de voluntarios
que tienen
a Càritas
son personas
grandes
y eso es la realidad
que tenemos.
Pero bueno,
con que Bartros
ahí me vau
dir
que después
de esta charla
os oferiríeu
como voluntarios
de Càritas
y tú
concretamente
me lo vas
decir,
pues yo espero
que esta realidad
vaya cambiando
en el tiempo
y más gente jove
venga a hacer
un voluntariat.
Después del que
us va mostrar
la Teresa
a l'aula
y después
de observar
la vuestra
propia realidad,
heu visto
mucha diferencia
entre los vuestros
avis
y aquellos avis
de los que
se hablaba
la Teresa?
Sí.
David,
has visto
mucha diferencia,
no?
Cristóbal,
tú también
volies intervenir
ara?
Sí,
perquè la majoria
eren
besavis.
Molt grans,
no?
Sí,
que tenien
90...
I com vivien?
Us vau fer una idea
de com vivien,
Cristóbal?
Vivien sols
en una casa
molt fosca
que veien
la Teta
molta estona
i...
Una descripció
bastant real,
no, Teresa?
Bueno,
sí,
la solitud.
Clar,
la solitud.
La solitud.
Y que dijimos ayer
que es que la soledad
como los eslógans
caen las cajetillas
de tabaco,
pero es que es así.
La soledad
perjudica seriamente
la salud
y eso
lo tenemos que combatir
entre todos.
Y empezar ya
a esta edad
es que es paulo.
Anem continuant
per aquí,
després tornem
a l'altra banda.
Abans de la Clàudia
alguna cosa més?
Digues, Clàudia,
doncs.
Que jo tinc
una besàvia
i que va estar
un temps
vivint amb la meva àvia
però igualment
se sentia sola
perquè la meva àvia
també tenia
que fer coses
i ara està
en una residència
i tampoc
no està
molt trista
allà
amb la gent.
Una cosa
és una residència
que estigui
ben cuidada
i ben atesa
i un altre
en un pis
amb moltes
limitacions físiques,
noteres econòmiques
moltes vegades
en una residència.
Avui dia,
afortunadament,
els centres
per a gent gran
no tenen res a veure
amb els asilos,
aquells antics
de l'any
de la Picó.
Ingrid?
que jo vull,
no és una pregunta,
però jo vull
que
m'agradaria
que la gent jove
que no
intentés,
bueno,
que no sigués,
que no molestés
la gent gran
perquè
he sentit a dir
que molta gent
jove
treu els bastons
de la gent
i pobra
gent gran
perquè...
Jo vull pensar
que això són excepcions
de gent que faria
això i una altra.
De fet,
vosaltres heu realitzat
tot un seguit
de cartells
amb uns dibuixos
i amb uns missatges
que, no sé,
Jesús,
si creus que els podem comentar
perquè també
poden donar peu,
aquí veiem uns quants,
hem de respectar
la gent gran,
vosaltres creieu
que no es respecta prou?
No.
A vegades.
Totes les persones
tenen dret a viure dignament?
Viuen totes les persones
grans dignament?
No.
Jo crec que en tindríem
cada mes que...
I com creieu
que es podria solucionar
això a banda del voluntariat?
Que no sols els voluntaris
ajudessin,
sinó que la gent normal
i que no els coneixés,
que també ajudessin
d'alguna manera o altra.
Cris?
Que els avis
que estan
en una residència
i que
la seva família
no els hi van a visitar,
que
no sé,
que hi hagi
persones que
aunque no
siguin de la seva família,
pues que
els vagin
a visitar
i els facin companyia.
del voluntariat
que deia la Teresa
siguem amables
amb la gent gran.
No ho som sempre?
No.
Ens molesten
i mira,
m'explica
ara què ve,
ara què diu.
Per tant,
no som sempre amables,
no?
Aquests cartells
amb uns dibuixos magnífics
i molt ben fets
els posareu pel barri,
no, Jesús?
O els heu posat,
m'has dit.
Primer farem una exposició
a l'escola
per conscienciar
sensibilitzar
la comunitat educativa.
Després
es farà
aquesta exposició
a Càritas,
compactat aquest matí,
com s'ho dirà
de la tele,
i després
passaran
pel casc antic.
Ah, molt bé.
Intentarem sensibilitzar
tot el nostre entorn
més proper.
David,
què vols intervenir?
Doncs que
quan
com sé,
a l'autobús,
doncs quan
veus una persona gran
que no té lloc
i se té de quedar
a dreta,
portar-li el teu lloc
i tu quedar-te a dret.
generalment passa,
no?
A vegades no,
però veus molta gent
que si hi ha algú gran
s'ha de deixar el lloc.
Digues, Cristina.
Com deia el David Muñoz,
que tens de deixar
lloc a la gent gran
i a vegades
els nens petits
o una abraçada,
a vegades els nens
com nosaltres
o més grans
tenen la manera
d'aixecar-se
perquè estan cansats.
Però a mi,
la meva mare
sempre quan veu
el YouTube
m'ha dit que aixequi,
però jo no vull.
Tu no vols aixecar-te
perquè estàs cansada.
A mi no m'agrada
gens caminar
o odios.
Jo asseguda,
ja que ho valoraré
del que sigui,
però del seient
de l'autobús
no em mou ningú.
De gran,
com deia la Tere,
tens de caminar molt,
és un esport bo
per la gent.
Has de caminar molt
perquè quan siguis gran,
com els teus avis,
tinguis bona salut
i fer viatges.
Aprenem dels valors
dels avis,
aprenem,
ho hem parlat,
acompanyem
i ajudem
la gent gran.
No només
que ens facin
alberanar,
no només
que ens escoltin,
no només
que ens acompanyin,
sinó acompanyar-los
nosaltres, no?
Clàudia.
Que jo molts cops
acompanyo
la meva àvia
al banc,
al metge
i tot
i alguns cops
també vaig amb ella
a veure
la meva besàvia
a la residència.
I t'agrada
fer-ho?
Sí,
perquè també
ajudo
els altres besàvis
que estan allà
i això.
Ha començat
ja aviat
la feina
de voluntariat,
la Clàudia.
Elsa,
digues.
Que jo
quan vaig a casa
la meva àvia,
que no és massa freqüent
perquè viu a Barcelona,
doncs
quan anem a comprar
li porto la compra
més pesada.
Així també l'ajudes.
Perquè li fa mal
el genoll.
Àlex?
Que vull recordar
un nen de nostra classe
que es diu Àngel
que ell sempre diu
que el seu avi
a vegades
va en una residència
i que ell es fica
a jugar al parxís
i a jugar
amb els malalts.
Un centre de via,
no?
D'aquests que hi ha
i comparteix
aquest temps.
Sí.
Gaudim dels nostres avis,
els gaudim,
els patim,
què fem?
Els gaudim, no?
A vegades els patim
perquè a vegades
ens pateixen a nosaltres
també, segurament.
Ajudem els avis
a sentir-se valorats.
Vosaltres creieu
que a vegades
se senten
que no serveixen per res?
Sí.
Moltes vegades.
I per què?
Qui els fa sentir-se així?
Nosaltres mateixos?
No.
Depèn.
del Cristóbal?
Per exemple,
si estan molt sols
i no fan res
ni ajudant a ningú
pensant que
ja no serveixen per res,
que ja no té sentit la vida.
Estimem...
David,
què volies dir d'això?
perquè quan,
per exemple,
quan ells
estaven de visita
o algú
per dir-te
per exemple,
David,
com estàs?
Com t'ha anat el dia?
A més de
no dir-l'hi res,
parlar-li
i després
poder jugar
al parxís...
Això que diu el David
és molt important
perquè a la representació
al teatre el seria
que arriba David
o qualsevol de vosaltres
què tal,
com ha anat el dia?
Bé,
clac,
me'n vaig a la tele
i a berenar
i passo,
escolta,
que he tingut
un dia de col·le molt dur
que és veritat,
també és molt dur
a vegades
els horaris que porteu.
En lloc d'això,
tu el que proposes
és dir
doncs bé,
avi
i aleshores
li fas la crònica.
M'ha passat això,
m'ha passat allò altre,
pim pam
i està un ratet,
no?
Això és el que tu proposes.
Clàudia.
Jo amb la meva àvia
sempre
a vegades
diu
però berena ja
perquè és que sempre
m'enrotllo
parlant amb ella
i n'hi ha vegades
que ens passem
a estar dues hores
o així.
Bueno,
doncs escolta,
vas berenant i parlant,
eh?
Cristina.
El meu germà
quan acabem del col·le
sempre
vol anar al parc
però jo
prefereixo anar a casa l'àvia
perquè més
ja no m'agrada molt
anar al parc
perquè m'agrada.
No t'agrada caminar,
ja ho sabem.
Sí,
clar,
si et portessin en braços
encara aniries,
però...
Tampoc,
però jo vull anar a casa l'àvia
i sempre quan anem
es tira pel terra,
es vol quedar al cotxe,
clar,
l'àvia
sempre vol fer-li
alguna cosa
perquè s'animi
amb un germà
però a un germà
se'n ràbia
li pega
i jo dic
ma mare li pega
i després comença a plorar
i al final
es vol quedar a casa l'àvia
i no vol marxar a casa.
Però això és on
quina edat té?
4 anys.
No,
clar,
què vols?
Això és igual
a les banyeres,
a mi no m'agrada dutxar-me
i sempre estic a la banyera
i ja no vull sortir.
Però Cristina,
digue'm què t'agrada la vida?
Què t'agrada, Cristina?
Per favor,
què t'agrada?
Què t'agrada fer?
A mi li agrada la xocolata.
La xocolata?
La xocolata,
la xocolata també.
La xocolata i la tele.
Doncs no res,
menjant xocolata
i mirant la tele
ja tenim tot fet.
Estimem la gent gran.
Això és una obvietat,
no?
Acceptem la gent gran
com és...
Volem que ens acceptin
a nosaltres
independentment
de l'edat que tenim
i que no es vulguin canviar.
Doncs ells tampoc volen
que els canviem.
Són el que són,
no?
Cris.
Que quan hi ha gent
que a vegades
quan veu una senyora gran
al carrer
i ja és gran
comença a dir
de secrets.
Dic,
ai,
qui feia,
quines arrugues
i tot això.
I a mi un dia
m'ho va dir una amiga
i jo vaig pensar
que no estava bé
dir-ho.
I això molesta,
clar.
Sí.
Àlex?
Que el...
Ahir la Tere
ens va dir que...
Ens va ensenyar una foto
d'una dona
que ja era gran
i va dir que
que en aquella foto
es podia pensar
uns pensaments ràpids
que era fea,
que tenia moltes arrugues,
que d'allò.
Però que si ens parava
anar a pensar
que aquella dona
tenia molta saviesa,
que amb els anys
que tenia
ja començava...
que ens podia ajudar
moltes coses.
Les arrugues
equivalen
als anys viscuts.
Quan veiem un arbre
d'aquells fantàstics
que diuen
que sabem l'edat d'un arbre
pels anells que tenen,
doncs la saviesa
i la riquesa
de les persones
la podem mesurar
per les arrugues.
Vèiem un arbre
i ens quedem bocabadats.
Quina arbre,
més bonic
i més espectacular.
I veiem una persona gran
plena d'arrugues
i com que la menys tenim,
som realment
un fenomen
de la naturalesa
de les persones.
Cristina,
que hem d'anar acabant,
ja?
A veure,
algun darrer comentari?
Cristina,
Ingrid i Elsa,
ja està,
fixeu-se,
queden dos minuts i mig.
Una persona de Càritas
que ajuda
la gent gran,
doncs
un dia
va dir la Tere
que deia
una de les senyores
que va aterrar fort
al mercat
i diu
amb les seves amigues
diu
aquesta és la meva neta
però és una senyora de Càritas
perquè l'estima
és com si fos la seva neta.
A vegades no cal ser família
per arribar a estimar
les persones
com si ho fossin.
Sí.
Cristóbal?
Que els vull dir
a les meves àvies
que continuïn cuinant molt bé
perquè cuina molt bé
i m'agrada molt
el que cuina.
Sobretot això,
eh?
Molt de sentiment,
els estimem molt
però que no deixin de cuinar
de cuidar-nos
i d'estimar-nos.
No tenim més temps
és que són les 12
hem acabat el programa
però segurament podreu tornar
alguna altra vegada.
Hem fet una petita mostra
només de tota aquesta feina
que jo diria
que ha estat exhaustiva
profunda
i que tots ens ha
home
a mi personalment
m'ha posat al dia
en el tema
perquè tots oblidem
a vegades el que és important.
Jesús, un plaer
i enhorabona
per la feina que feu.
Teresa, moltíssimes gràcies.
Val a dir que la Teresa
el dilluns
la tornarem a trobar
però serà a casa seva.
avui ha vingut a casa nostra
anirem a Càritas
perquè hem preparat
un programa especial
sobre la pobresa.
Enhorabona Teresa,
gràcies, bon dia.
I acabem amb una cançó
que heu triat.
Jesús, va,
fes de DJ
i presenta la cançó.
Canteu-la i tant
que la podem cantar.
És una cançó
simplement que parla
un avi
i una neta
i comenten
el valor de la vida
i del camí
que ha de fer ara ella.
Doncs vinga,
canteu, canteu.
com és per mi
com és per mi
com és per mi
com és per mi
Gràcies.