Ara són dos quarts de dotze del migdia, vuit minuts.
És el temps que cada dijous ens agrada dedicar a la candidatura catalana
com a capital de la cultura europea en 2016.
La candidatura catalana és la ciutat de Tarragona.
Jo crec, Teresa León, bon dia.
Que a partir d'ara ho podíem dir així.
Parlem de la candidatura catalana.
És candidatura de Catalunya, capital europeu de la cultura.
Per tant, representen, o si seran la seu, si arriben a ser-ho,
però representarem a tota la cultura catalana, evidentment.
Jo crec que, modestament, aquest espai setmanal constant té dos objectius.
D'una banda, i fonamental, mostrar el parer, el pensament,
les opinions de tot el teixit associatiu de la ciutat,
dels seus col·lectius culturals,
però també una mica anar recuperant l'autoestima,
en el cas que l'haguessin perdut d'alguna manera.
Aquest orgull de ciutat, amb el que té, el que no té,
i el potencial, sobretot, que caldria desenvolupar en els propers anys, segurament.
Això és tant, cada dia els mèrits.
Avui tenim dos convidats que, diguem-ne que han vist molt de món,
que estan absolutament endinsats en el món artístic,
i estem encantats que ens acompanyin.
Per fer-ho una manera resumida, diríem que som professors
de l'Escola d'Art i Disseny de Tarragona,
però són moltes coses més,
perquè, a banda de la docència, com a artistes,
també tenen un currículum realment brillant.
Ens acompanya Tomàs Palos.
Bon dia, Tomàs.
Hola, bon dia.
Benvingut.
Gran artista, professor conegut de tothom.
Quants joves ja estan en el món laboral,
perquè van optar, diguem-ne, per muntar el seu propi taller
i fer joies.
I quants alumnes teus no estaran exposant pel món?
Bon grapat.
Doncs, verdaderament, sí que n'hi ha.
I, precisament, ahir en el diari vaig tindre l'agrada notícia
d'un exalumne que, a més, el bé passat per l'escola
i haver estudiat lliuria, de totes maneres,
també ha fet pintura
i ha estat designat per representar a Catalunya, a París,
en una exposició europea de pintura.
Això ja ho té l'Escola d'Art i Disseny.
Per exemple, Lluís Vives, bon dia, Lluís.
Hola, què tal?
Gràcies per acompanyar-nos.
Doncs, el Lluís, en principi, la seva formació es va fer
i la seva feina es va desenvolupar a partir de disciplines
com la pintura i el gravat,
però, més tardanament, vas entrar directament
en el món del pensament i la fotografia
i, de fet, en aquesta edició de l'Escan
has estat membre del comitè artístic.
Sí, correcte.
Per tant, aquestes evolucions que teniu dins del món artístic,
de ser tan polivalents, ja és habitual, ja és normal, no?
Sí, perquè si no canviem ens morim, no?
Vull dir, tenim que, precisament, pertany a particularment, personalment,
dir-se a un mateix aquesta cosa que sembla tan grossa com és artista,
que al final, això en el segle XIX era molt important,
ara ho hem de relativitzar molt,
perquè és una opció personal que es pot prendre sense cap mena de transcendència,
més enllà, però quan l'agafes tens una responsabilitat
i és la de fer-te cada dia una mica millor en el teu treball,
en la creació, tens un compromís personal i, per tant,
tens d'anar evolucionant i això són signes de l'evolució.
Hem deixat enrere l'Escan i podria ser un bon exemple,
ni que sigui breu, com a punt de partida per fer aquesta mirada
del moviment cultural de la ciutat de Tarragona,
la seva situació i, en aquest sentit, la seva projecció.
L'Escan s'ha intentat que esdevingui, intentar o no,
ja ho veurem per aquesta paraula, en tot cas la reservem a banda,
s'ha intentat que esdevingui la capital de la fotografia
a nivell de tot Catalunya.
Clar, quan surten les coses de Barcelona, ja sabem que costa molt,
que aquesta capitalitat la tenen tan assumida
que costa molt despendre's d'alguna cosa.
Intentar, perquè no ho hem aconseguit, això encara, no, Lluís?
Si parlem de l'Escan o d'altres coses?
Bé, sí, si vols parlem de l'Escan un moment.
Com un exemple de tot això que diem, no?
Sí, però aquí l'Escan té dos cares interessants.
D'una banda, és l'herència de l'antiga primavera fotogràfica,
però també és una aposta per Tarragona.
I és veritat que costa despendre's de Barcelona,
li costa despendre's d'aquest lideratge que és real,
no ens podem enganyar tampoc.
Raonable, d'altra banda.
Raonable, però l'Escan se fa a Tarragona per una iniciativa,
jo diria, és una opinió personal,
però crec que és certa,
d'una iniciativa directa del conseller i del departament.
I s'ha apostat per Tarragona
perquè des de Tarragona es va plantejar una continuïtat
of the record de la primavera fotogràfica,
un festival que només va durar un any,
que es va dir Fototarragona 2016.
Sí, la definició no acabava d'entendre's bé, no?
Bueno, però era la manera de solucionar,
de fer una continuïtat d'una inèrcia que existia,
una aposta per la fotografia molt forta
i molt particular que es feia a Tarragona,
que no s'havia donat en altres llocs de Catalunya
amb la força que s'havia donat aquí.
I això va influir també en el fet
que s'apostés per Tarragona a l'Escan.
I jo penso que això va ser bastant important.
I l'Escan, evidentment, és una criatura,
en aquest moment encara,
costa de digerir,
i espero que amb el temps
vagi la gent fent-s'ho seu aquí a Tarragona.
Vivim en una societat de molt poca paciència
i pensem que les coses es fan d'un dia per l'altre.
Tot necessita la seva cadència, el seu ritme.
I l'art, moltíssim més.
I vosaltres això segur que ho sabeu.
El Tomàs és un artista més artista militant
des de la ciutadania,
des de la creació, des de trepitjar el carrer.
I jo em penso que tens una mirada molt àmplia
del que és Tarragona des d'aquest punt de vista
de creació i del món de la cultura.
A veure, Tarragona jo crec que se li deu molt a l'escola d'alt.
Sí que hi ha un moviment artístic.
I l'escola, jo diria, a través de la Diputació,
que és la que genera i ajuda l'escola,
és la que dóna a sortir d'aquesta gent
i a l'organització d'exposicions,
100 comissaris, alguns professors,
disposicions que inclús a vegades se fan fora de Tarragona.
Vosaltres, tant en llocs com tu, feu moltes coses fora de Tarragona.
Ara mateix jo estic intentant, per al 2010,
o sigui, l'any que ve,
fer un simpòsiu de llogueria.
Vull dir, la llogueria està coneguda
a nivell popular,
a nivell comercial,
bueno, la gent ho coneix,
però després hi ha una llogueria desconeguda,
que és la que fem aquesta gent
que, com tu me dius,
treballem des del nostre laboratori i taller,
preparant obres,
o alumnes que també fan llogueria d'autor.
Però, esclar, internacionalment,
i sobretot a Europa,
hi ha una sèrie d'artistes desconeguts,
que és el que vull fer vindre aquí a Tarragona també,
perquè es coneixi aquesta part de la llogueria,
aquesta part creativa d'artistes,
on no pot haver material,
no és necessari que hi hagi materials preciosos.
Clar, és que jo no recordo la ciutat,
però en una cosa similar hi vas participar
i per això vas pensar que Tarragona podia acollir.
Fa un poble llit d'anys, potser?
Sí, exactament, exactament.
És que no recordo la ciutat de Tomàs,
però recordo que...
Sí, sí, sí, sí, sí,
d'ha hagut un simpòsiu,
que jo vaig anar,
te'n recordes bé,
a Tornó, a Praga,
a això mateix, a Praga.
Allí tens una conegència,
gent d'altres artistes,
i, esclar,
a part d'aquests artistes,
lluny amb els altres,
vol diria que poguessin vindre aquí també.
Quan aneu pel món,
és inevitable comparar.
Diguem-ne que poseu fotografies,
d'aquelles ciutats
que hi ha una producció artística,
parlem de ciutats d'unes dimensions
i unes característiques similars
com les de Tarragona, esclar.
Com la situaríeu?
Quin perfil li donaríeu a Tarragona?
No us dic que poseu nota,
perquè això és molt,
però una miqueta,
quina seria la vostra radiografia
o anàlisi del panorama cultural a la ciutat?
Bé, venim...
Les temps corren molt a tot arreu,
i la informació avui dia
realment corre molt
i circula d'una manera molt fluïda.
i jo me'n recordo
que vaig fer un article una vegada
a reflexionar una mica
sobre l'estat de la cultura aquí a Tarragona
i la veritat,
el primer que se me va córrer
és que a tot arreu és igual.
Avui dia, els accessos...
És a dir, és molt difícil...
Sí que és veritat
que podem fer coses més bé
o més malament,
però les inèrcies i tal
realment són molt similars.
El que ens significa,
al final,
són les coses molt particulars
que fem individualment,
la pedreta que es va posant
i en llocs determinats,
en generacions determinats.
Jo, com ara,
no sé si m'han sortut de la pregunta,
però...
No, no, no,
podeu sortir-vos tot el que vulgueu.
La qüestió de la...
Perquè, clar, he reflexionat una mica,
la Teresa m'ha explicat
totes les interioritats,
una mica així,
m'ha desbordat una miqueta
tota la qüestió de la candidatura.
i, clar,
un està fent feina cultural
tot el dia
a una escola d'art,
no?
I estàs treballant amb gent
que realment...
Hi ha una generació
que estàs impulsant,
estàs dirigint
les...
les...
les carreres,
digueu,
personals de la gent
cap a un lloc crític,
un món peculiarment artístic,
on la gent ha de ser crítica,
ha de ser analítica,
s'ha de replantejar el seu paper,
se converteix en figura
del que ell fa
i no agafa inèrcies exteriors,
sinó que agafa
les inèrcies personals,
que això és el que caracteritza
és apassionant
ser professor
d'una escola d'art,
en aquest sentit.
I, clar,
des de dintre,
jo el que veig
és que l'important,
perquè no m'ho voldria
deixar en el tinteri això,
és que
una candidatura
cultural
ha d'incidir
d'una manera claríssima
sobre les generacions
emergents,
sobre la gent
que està començant
a ser alguna cosa.
Seria el final,
una cosa
inacceptable
que una candidatura
no ho dic com una crítica,
perquè evidentment
no serà així,
però,
és a dir,
plantejar
que la generació
de 18 a 25
a 30 anys
de la gent
que s'hi vol dedicar,
que vol comprometer-se
en temes artístics
que tenim a la ciutat
i que podem exercitar
amb una influència exterior,
no arribi
a recordar
una capitalitat cultural
com una cosa
que li va significar molt.
Això que dius
és molt important
i jo, Teresa,
no tinc memòria
que s'hagi plantejat.
Parlem d'un projecte
a llarg termini,
2016.
Els vostres alumnes
són molt joves.
I jo pensava...
Han de ser els protagonistes,
perquè són ells
els que han de construir
aquesta candidatura.
Els alumnes
i tot el que envolta.
I tot el que envolta,
i les generacions.
Sí, sí.
No ho sé,
és més,
són ells els que ho han d'arribar a fer.
Són ells els que han de ser
els protagonistes,
perquè deixem-nos de...
Són ells els que volen
fer de la seva vida
alguna cosa.
I la cultura,
si no l'entenem
des d'aquest punt de vista,
des de la idea de canvi,
de la idea
de canviar el món,
de progressar,
de comparar-se
de forma positiva
amb les altres ciutats,
amb les altres persones,
d'aprendre el màxim.
I, per tant,
jo crec que la joventut,
la idea de formació,
formació a tots els nivells,
ha d'estar present.
Avui dia no s'entén
el treball artístic
sense la idea de formació.
Quan vam estar fent
els criteris
i el treball
sobre el centre de creació
i cultura contemporània
que s'està pendent de fer-se,
al final ha quedat així
un centre de creació
i pensament contemporània.
i la idea
que ha de regir
aquest treball
és la formació
perquè la gent
se'n dona compte
que ha d'estar formant-se
tota la vida
que la formació és bàsic
i és només en la formació
on se pot ser creador.
La creació,
la cultura,
implicar canvi
i a vegades
és la pedreta
que tenim
a la sabata a Tarragona,
no, Tomàs?
Aquesta por als canvis,
aquest ser una mica
més agosarat
i més arriscat.
Parlo en general.
Ara jo estava pensant,
que ell parlava,
que aquí a Tarragona
culturalment
s'estan fent una sèrie
de propostes,
inclús de teatre,
però que s'aprofiten
sempre les festes majors.
A veure,
que sempre va incluït
dintre la festa major.
Jo crec que podrien separar
la festa major
que tindrà uns sabtes,
però després pot haver
aquesta setmana dedicada
a aquesta setmana dedicada
a una altra cosa,
però que es visqui
amb més intensitat
que no d'una manera
tan global
dintre de les festes.
Que fixa't,
les grans exposicions
dels museus de Tarragona
s'inauguran
sempre per Santa Tegla,
es podrien inaugurar
en qualsevol moment
altre gran.
És un principi,
està bé,
fan la festa més gran,
però no és aquest el cas.
No interessa
que aquestes festes,
primer,
perquè no ho poden tot,
hi ha gent
per tots els públics,
sí,
que és veritat,
així d'aquesta manera
la gent que li agrada
els museus va
i que vulgui anar al lloc.
Tens la sensació
que es posa tot el mateix.
Però sí que tot,
i es podria,
es podria anar separant.
I més tenint en compte,
si els mil setges
tenen que fer,
no ja setmanes,
sinó a vegades dies,
no?
Estan l'any.
Entrar dintre
d'aquesta dinàmica
i dir, no, no,
anem separant actes,
anem dialogant
i col·locant
coses al suposto.
Però és cert
que, bueno,
per aquí hi ha passat
gent de tota mena
que moltes vegades
hem dit
és que hi ha tantes coses
a les agendes posades
que no ens dona temps
a assistir-hi, no?
Jo també hem dit
que falta coordinació
a vegades entre les entitats.
Sí, hem dit que falta coordinació
però que si ens fixem
una mica també
hi ha una programació,
vull dir, ara mateix
comença un festival,
ahir joventut va presentar
també un altre
i sí que és cert
que no està tan espaiat
com voldrien, no?
Perquè a vegades dius
ostres, és que tenim
tantes coses
que no sabem on anar, no?
I potser es concentra més
durant l'estiu
o l'època primaveral
perquè fa més bon temps.
Però jo crec que
si fem una repassada
hi ha tanta cosa, eh?
Evidentment
sempre en falten més, no?
Quan aneu pel món
i dieu que sou artistes,
docents, professors d'art,
que sou de Tarragona,
lògicament,
allò que diuen
de posar Tarragona al mapa,
jo respecto totes les expressions
però a mi em fa molta ràbia
perquè jo crec que en el mapa
estan tots els pobles
i poblets del món mundial
i més amb el Google Earth
ara avui dia,
tots som el mapa,
per tant, som el mapa
des de fa ja molts segles.
Però realment
quan aneu de Tarragona,
la gent coneix alguna cosa?
Sempre tindran Barcelona
i jo fos explicar
que estàs en...
Això continua passant-hi, no?
A mi continua passant, sí.
Sí, sí,
no la situen encara.
Jo crec que...
Bueno, potser
perquè Barcelona
és molt Barcelona.
S'ho menja tot.
Sí, però a vegades
dius de Girona
i la gent no diu Barcelona.
No?
Bueno, potser
estem més a prop
de Barcelona
o potser...
És possible.
Això seria molt discutible.
No sé,
l'opinió que tenim
en particular
pot ser...
és objectiva,
lògicament.
És objectiva
i també està vista
des del teu context.
És veritat que
no tenim una valoració
com pensem
que ens agradaria
que tenir-la.
I penso
perquè no som capaços
de...
No de no fer
les activitats,
no de no...
És a dir,
tenim artistes,
tenim gent que actua.
No sé si som capaços
de fer-los visibles
i significatius.
Moltes vegades
jo dic
un crític d'art
que critica qualsevol,
que escolleix
a qualsevol artista
per valorar-lo
amb tota la valua moral
que té això,
després quan agafa
i vol valorar més a algú
i posar-lo realment
en el lloc que li correspon
ja no té autoritat.
Una sala d'exposicions
que es posa
sense discriminar,
quan vol prestigiar
els seus autors
no té este prestigi.
Per tant,
és una cosa
que realment
a vegades és dura
però una ha de ser
molt selectiu
i s'han de fer
activitats
a diversos nivells
però que queda molt clar
que els que es fan
a un determinat nivell
és perquè ho estan
i que això
prestigia
a la sala,
a la persona que fa
i també a l'autor
que es posa allí
que està seleccionat
amb molt de rigor
i amb molt de nivell.
I aquest tipus
de plantejament
penso que no,
Tarragona no,
amb sinceritat,
crec que no l'hem portat bé
en línies generals.
Saps què deia el Tomàs?
Tot el mateix sac?
És a dir,
dins del mateix paquet
posem diferents nivells
d'actuació,
tots ells respectables,
tots tenen el seu públic
però tenen el seu espai
diferent.
Sí, sí.
És que dintre de tot
és serios que Tarragona,
ser una capital
que s'està obrint,
per exemple,
galeries d'art
particulars,
no?
O sigui,
tot és subvenciona,
tot és un galeries
i és una pena
perquè el que estava dient
que tinc una continuïtat,
el que el que estava dient,
jo he posat
dues galeries
que han desaparegut ja.
No ho poden donar a créixer.
I no han posat una altra,
han desaparegut i ja està.
Han desaparegut i ja està.
O sigui,
que no hi ha una continuïtat
en aquestes galeries
perquè, bueno,
sembla que no hi hagi un públic.
Perquè la cultura en general,
ara,
en aquest moment,
més que mai,
és una cultura institucional.
La inversió i la iniciativa privada
no es veu,
rarament es veu
i tot diguem
que es fa a partir de diners públics,
pot ser necessari o no,
però que estigui institucionalitzada,
això també crea uns circuits
molt determinats, no?
Jo aquí m'agradaria matisar-ho
perquè és veritat
que l'administració
és el discurs de sempre, no?
És a dir,
la cultura popular
no ho sé si està subvencionada,
suposo que també,
perquè no tot és,
no hi ha activitats deficitàries,
però té una inèrcia,
és a dir,
és popular,
és massiva,
no hi ha ni...
La cultura artística
és més individual.
No diria jo que avui dia
les persones,
els artistes són autoritats úniques
perquè a vegades
es treballen en grup,
però són iniciatives
més particulars.
Quan un artista
es posa en un lloc
i se li paga els marcs
i se li deixa es posar allí
i hi ha una institució
que financia allò,
no es conta mai
que l'artista
està fent una activitat
i la subvenciona
amb els seus diners
i normalment
no guanya diners
de fer això.
I això és una iniciativa
privatíssima
en la que l'artista
posa la seva vida,
les seves hores,
els seus diners
a un nivell
que no us podeu imaginar
perquè realment
artistes que visquin
del que fan
n'hi ha molt pocs
iniciatives
i és molt injust
quan se diu
que hi ha aquest problema.
És veritat
que després
potser
les activitats
aquestes
són
minoritàries,
però realment
pensem
que les podem abandonar
al seu albur.
Creieu que hi ha
massa artistes?
Una vegada
un escriptor
em comentava
que tothom fa llibres
i al final
hi haurà més escriptors
que lectors
i què farem
quan arribi aquell moment?
Fent una mica de broma,
una caricatura.
Creieu que hi ha
massa artistes?
Que hi ha massa gent
dedicant-se a la cultura?
No hi ha espai
per tothom
ni hi ha públic
per tothom?
No,
perquè jo,
per exemple,
per pensar,
perdona,
Tomàs,
però quan,
des del punt de vista
de l'escola d'art,
per exemple,
jo crec que allí
s'atreveixen molts aspectes.
Un,
evidentment,
ensenyar professió
als alumnes
que venen allí.
Dos,
intentar conduir
la gent
que realment
es considera artista
i que pot tindre
una trajectòria personal
cap a la seva
professió artística.
I tres,
generar,
poder rebre
a la gent
que té interès
però saben
que ni seran
professionals
ni seran artistes
a una activitat
que els permetrà
conèixer i valorar
tot allò que fan.
Quanta gent
que estudia música
a un conservatori
acaba sent música?
En canvi,
sabem tots perfectament
que la música
és una cosa
que cultiva
els nostres fills,
a la gent
i, per tant,
la necessitem
per viure
amb una qualitat de vida
perquè després poses
un disco de Mozart
i dius
que maco és.
Per què?
Perquè vas iniciar-te
intentant tocar
una peça petita de Mozart.
D'alguna manera,
en les arts visuals
passa exactament el mateix
i és igualment important.
No hi haurà mai
prou artistes.
Avui dia,
des del segle XX,
en el segle XIX
hi havia l'artista geni,
era el model.
Avui dia,
en el segle XXI,
l'artista és qualsevol
que decideix
fer objectes
que tinguin
i reflexions
que tinguin
una
mirada,
que puguin rebre
una mirada estètica,
una mirada
intel·ligent
i per tant
això està a l'abast
de qualsevol
i l'important
de l'art
és precisament això,
no que hi hagi artistes
que realment
després puguin.
Que aportin alguna cosa
en definitiva.
En certa manera,
l'artista,
digui-li artista
o digui-li creador,
és una cosa
que es pot tenir dintre.
O sigui,
que hi ha masses,
no.
Una altra cosa
és que vulgui
aquell que vol sobressortir,
que tindrà més difícil.
Bueno,
això és complicat
en totes les feines,
suposo.
Sigui la de creació,
sigui la d'abogat,
sigui ser un bon,
un bon radiofonista
o un...
És complicat també,
no.
La competència
té...
Però això també valora.
Si hi ha una competència
també es pot valorar.
Fixe't,
és un debat apassionant,
ens queda un minut,
però que hi hagi
tants artistes
fa que la societat
sigui una societat
més madura,
més cultivada,
més preparada.
Per descomptat
i més compromesa,
també.
Molt bé.
És qüestió de temps,
també, no?
Com l'escan.
Segurament que anem assumint
tota aquesta creació.
Teresa,
un minutet justet.
Jo només volia dir
que,
com sempre,
continuem demanant
l'adhesió
de tots els ciutadans,
de tota la gent
que ens recolza
a banda d'entitats,
que sempre ho diem,
però que hem canviat
una mica el sistema
per fer-lo més àgil.
Vull dir que,
ara,
a qualsevol museu
o fins i tot a turisme,
podeu trobar uns fulls,
o ara ho dic també
per la ràdio,
que només envien-nos
un correu electrònic
que digui
m'adereixo
amb el nom i cognoms,
i amb el número de DNI,
ja estan aterits
i ho podeu fer
a l'adreça electrònica
que tenim,
que és taragona2016
arroba taragona2016.org
i amb això
simplifiquem molt més.
Necessitem el vostre suport.
Teresa,
gràcies.
Fins la propera setmana.
Lluís Tomàs,
a mi se m'ha fet curtíssim,
oi?
Que tornareu un altre dia.
Jo, de veritat,
crec que han quedat
moltíssimes coses pendents,
que han fet un petit gest.
Vindrem a una pancàrtem.
Doncs jo crec que sí,
i una llista de greuges
i una llista del que convingui.
Ha estat un plaer,
de veritat.
Moltíssimes gràcies.
A vosaltres.
Molt bon dia.
Ara són les 12.
Repassarem l'actualitat nacional
i internacional
i de tornada a línia directa
amb l'alcalde.
Fins la propera setmana.