L'una del migdia, en vuit minuts, saludem ja Carles Marqués,
el director de Caixa Fòrum. Tarragona, Carles, bon dia.
Hola, molt bon dia.
Heu dit convidat al grup que toca i canta aquesta sintonia de Caixa Fòrum.
Ja ho preguntaré.
Si tota la música que fan és com aquesta sintonia,
podria ser un concert molt interessant.
Molt interessant. També vam fer un de molt interessant de música.
S'ha fartit, et recordo, el divendres que Snif Snif ja ha tancat el cicle de músiques del món.
Ha passat volant com tot el bon aquesta vida, segurament.
Però tornarem amb un altre.
Però és el que Caixa Fòrum, que acaben cicles i comencen d'altres.
De fet, la setmana passada començava un cicle molt interessant
que ens acostarà a diferents maneres de pensar al voltant de la vida i la mort.
Exactament. Si va començar el doctor Jaume Manuel del Pozo,
que recordem que va ser conseller d'Educació de la Generalitat de Catalunya
amb l'últim govern de Pasqual Maragall.
I ell va fer una introducció a les diferents corrents,
a les diferents visions filosòfiques del tema de la mort.
Molt interessant, perquè a més tots hem llegit filosofia o creiem saber-ho
i en canvi quan s'agafa un tema com aquest
i es veu que han dit els diferents filòsofs, realment és molt interessant.
Home, ja abans no volíem fer humor negra,
però realment aquest sí que és un tema d'interès general.
Aquest sí que és un tema d'interès general.
És el futbol, un sí, altres no, el teatre no.
Aquest tard o d'hora, si puc escollir personalment,
prefereixo que sigui tard, ens tocarà a tots.
Aquest sí que no el podem evitar.
Per tant, tenir una reflexió, una opinió i veure que la nostra societat
ja ha destinat una setmana a l'any per fer-ho, per moltes raons.
Aleshores, coincideix, coincideix que és justament la setmana vinent.
Però fixa't, Carles, que parlaves de filosofia,
d'ideològicament, emocionalment, com s'afronta aquest procés d'altra banda natural,
però té tota una sèrie de conseqüències socials de vida quotidiana pràctica,
el fenomen de la malaltia i la mort,
que aleshores hem de ser més racionals i cerebrals
per afrontar els grans reptes que planteja la societat,
malalts terminals, malaltials...
Sí, sí, segurament aquest és el gran tema sobre la mort,
el que hi ha després i tal.
Bé, de fet, no el podem resoldre en aquesta vida
perquè és inexperimentable en un mateix, és així.
amb la qual cosa, diguéssim, el tema greu,
que és un dels que es parlarà aquesta setmana,
és aquest, vull dir, no tant la mort com a punt,
sinó què hi ha abans, les malalties terminals,
com les afrontem cada un de nosaltres,
com l'afronta la medicina, les famílies, l'eutanàsia,
i altres temes relacionats que són molt interessants.
Es tractarà demà a la tarda,
amb Javier Busquets i amb Javier Gómez Batista,
que és director del Centre Col·laborador de l'OMS
per a programes públics de cures pal·liatives,
i el tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Sembla que el saludem.
Molt bé.
Molt bon dia, senyor Gómez Batista.
Bon dia.
Moltes gràcies per atendre la nostra trucada.
El títol de la taula rodona de demà
és La medicina i la mort.
Sembla que la pròpia medicina planteja aquest procés cap a la mort.
La medicina no sempre pot guarir, lògicament,
però sí que es pot ocupar d'aquest procés,
que fa uns anys, anys enrere, potser no se n'ocupava gaire.
Bé, moltes gràcies per aquesta iniciativa del Caixa Fòrum,
que ja hem fet altres demarcacions de Catalunya,
i que va estar un èxit,
perquè, com dèieu molt bé,
la mortalitat de la població és del 100%,
és a dir, que és un tema que ens afecta a tots
i d'una manera molt directa i molt personal.
L'enfoc de la intervenció de demà
és veure des de dues perspectives
com s'adapta el sistema sanitari
i la medicina, però també tot el sistema,
al procés de morir dels malalts i les seves famílies.
I crec que el doctor Busquet explicarà
des d'una bastant més directa experiències
com a equip de suport domiciliari de fa molts anys.
I jo plantejaré més,
des de l'abordatge més global del sistema sanitari,
del que es pot fer amb els malalts,
dels debats,
tant des de la qüestió de qualitat de vida
com dels debats ètics al voltant del final de la vida.
És a dir, que el sistema sanitari
fa molts anys estava molt ben habituat
a una mort domiciliària dels metges de família,
humanistes,
i ara ha sofert una transformació molt important
que requereix una adaptació.
quan parlem moltes vegades tots ens hem sorprès a nosaltres mateixos,
bé, cadascú té un tema molt íntim,
però en general en converses aquestes de sobretaula de dir
a mi morir no em fa por,
el que vull és morir dignament.
Això de morir dignament és un concepte
que s'ha instal·lat moltíssim en la nostra societat en l'actualitat.
Suposo que és que la malaltia,
aquesta manera d'anar-te apagant,
posa en evidència el fracàs de la condició humana al final, no?
Bé, jo crec que tenim una societat,
no només del sistema sanitari,
sinó una societat molt olímpica
que ha promogut molt els valors de l'activitat,
de la salut, no?,
i de la joventut,
i en la que una persona que es deteriora
o la perspectiva de morir
no està ben contemplada com a alguna cosa natural.
I, per tant, les maneres que tenim d'amordar això,
no dic del sistema sanitari només,
sinó que la societat moltes vegades
són de negació o d'ocultació d'això, no?
Pensem que tots els processos que hi havia d'adol,
l'acompanyament dels nens,
tot això s'ha anat traient del procés de morir, no?
I s'ha convertit en una mort més hospitalària
i més tecnificada i no tant domiciliària, no?
Aquest procés s'ha donat,
no exactament pel sistema sanitari,
sinó globalment com a societat.
I llavors això explica que el sistema sanitari,
que fa 50 o 70 anys,
tenia unes maneres de resoldre aquest tipus de situacions,
va passar una època en què es van pensar que ho curaríem tot,
i ara, des de fa uns 20 anys,
amb el desenvolupament de les cures pal·liatives,
hem vist que, com deia vostè molt bé,
es tracta de curar com podem,
però també de cuidar i de donar qualitat de vida
i afegir dignitat, no?
Com deia Miquel Martí Pol,
la mort és una ferra molt personal,
però el tenir compromís d'uns bons professionals
que t'alleujaran el patiment que es pot evitar
i el dolor i que s'ocuparan de tu,
dona una perspectiva molt diferent
a aquest procés que ha de ser personal.
Morir dignament és morir, doncs, medicalitzat en molts casos,
i quan parlem de malalties terminals,
que són molt doloroses,
que fan molt difícil aquests últims dies,
hores o mesos a vegades del pacient i també de la família, no?
Sí.
Per això dic que el que ha de fer el sistema sanitari
és l'objectiu fonamental de les coses paliatrives
és alleujar el patiment que es pot alleujar
i acompanyar aquell que no es pot alleujar, no?
Hi ha una part del patiment
en què tenim molts resultats des de fa uns anys,
com, per exemple, el tractament del dolor,
perquè hem avançat molt en aquest tractament del dolor,
però això no és l'única cosa que es pot fer
quan atenem una persona en aquesta situació,
perquè hi ha també aspectes psicològics,
socials, espirituals, pràctics,
i tot l'impacte que genera
aquest procés de final de la vida
amb el malalt i la família
i també els professionals que els atenen.
Això és el que tractarem demà.
Clar, aquesta que vostè diu
segurament serà una de les assignatures pendents,
aquesta atenció més espiritual i emocional,
perquè en un hospital, lògicament,
hi ha moltíssima feina,
cada hospital té els recursos que té,
el personal està atenent als malalts
per intentar que la seva malaltia millori.
Per tant, a vegades sorgeixen iniciatives paral·leles
que venen una miqueta a esmenar
aquesta falta d'atenció,
d'altra banda, que a vegades no es pot cobrir.
En aquest sentit, des de la Caixa
hi ha un programa que està funcionant a aquest nivell.
Aquest és un programa molt, molt esperançador
de la Fundació La Caixa
que precisament s'adreça a millorar aquests aspectes,
l'emocional, l'espiritual i el social,
de malalts i famílies en situació de final de la vida
i que va posar en marxa la Fundació La Caixa
implementant o posant en marxa 30 equips a tot l'Estat
que són equips de suport de psicòlegs i treballadors socials
que donen, ajuden als malalts
que tenen els equips de pal·liotius en aquests aspectes.
I aquest és un programa que es va presentar fa poc
als seus resultats preliminars,
el tindrem despassat,
en el que ja han atès a més de 5.000 persones
i que està afegint molt, molt valor
i molta experiència en aquesta atenció de malalts terminals.
Jo tinc algunes xifres, perdó,
i en aquest període que estan treballant aquests equips
en dos mesos han atès i hi ha 1.900 pacients?
Han atès a 5.000 pacients.
5.000 pacients, per tant aquesta informació
és una mica endarrida.
Sí, es tendran a 26.000 durant aquest any.
És a dir, que són xifres molt importants.
Però la importància no és només quantitativa,
que és molt important, no?
sinó també qualitativa,
perquè es dedicaran a promoure aspectes qualitatius
com l'impacte emocional,
l'atenció del dol dels familiars, per exemple,
el tema del suport espiritual,
que són temes que no és que no estiguin desenvolupats,
però calia impulsar i donar-los molt més fortalesa
i molta més potència, no?
O sigui que realment el programa aquest
serà un programa emblemàtic
i un pioner a tot el món.
Un escriptor en el seu dia va dir
que morim com naixem, sols.
En aquest cas, potser val la pena
que algú ens acompanyi, no?
Sí, més no, aquella gent que ens estimem
i que ens pot ajudar.
Això mateix.
Hi ha una frase que es veu
que vostè em va pronunciar
en una de les presentacions d'aquest programa
que a mi, doncs, m'ha agradat molt,
que és de Petrarca.
Vostè mateix, si no m'he de bo que diu,
em veieu morir un rato d'una vida.
Sí, això és veritat,
perquè, de fet, és l'acte,
com deia Miquel Martí Pol,
que no podem delegar, no?
El morir és l'afers més personal.
Llavors, quan hem fet una reflexió
de què podem fer
des del sistema sanitari
per a que aquest acte personal
sigui el més digne
i sigui com ha estat la pròpia vida,
crec que el que hem de fer
és posar condicions de confort
i de seguretat, no?,
i d'atenció
que permetin que aquest procés
sigui un procés personal
lliure del dolor
i del patiment inevitable, no?
Llavors, és aquí,
quan es creen aquestes condicions,
que les persones poden evolucionar
i poden adaptar-se a aquesta situació
amb aquesta seguretat.
Aquest és l'objectiu de les escoles palliatives, no?
Alleujar el patiment
i crear unes condicions
que permetin
que la nostra mort
estigui lliure de dolor
i de patiment
que es pugui controlar.
Insistem en la idea del començament.
Aquesta taula rodonada de demà
és oberta absolutament a tothom
i a tothom li pot interessar
independentment
de la seva situació,
edat, sexe
o el que convingui.
Molt bé, senyor Gómez Batista,
director del Centre Col·laborador de l'OMS
per a programes públics
de cures palliatives.
Moltíssimes gràcies
per atendre la nostra trucada.
Gràcies a vostès.
Fins demà.
Adéu-siau.
La Carles ha pensat
que casar-te et pots casar
totes les vegades que vulguis.
Però morir-te...
Però morir-te només una vegada, home.
S'ha de ser...
Ha d'estar bé.
Ha d'estar bé.
S'ha de fer bé.
S'ha de fer bé.
I per saber
doncs han de tenir mitjans
però sobretot també
ens hem de treure la por de parlar-ne
perquè és quelcom inevitable.
Clar, dius
és que no puc assajar.
Et mors i et mors.
Exactament, sí.
És una gran funció
a la qual no hi ha assall general.
Doncs vinga.
Canviem de tema.
Canviem de tema.
Hem de parlar
però d'acord com una mica de lluio, no?
Bé, sí.
Veig-ho una mica supersticiós jo a tu, Carles.
No, no, no.
Absolutament.
El que passa és que, clar,
ara tu diràs
com anem al següent tema.
A veure com anem al següent tema
que estem parlant de la vida de la mort.
Perquè avui tenim una videoconferència
a dos quarts de vuit
horari Caixa Fòrum Barcelona.
Molt alegre no és, per interessant.
No, per això.
Per això.
Em sembla que ens movem encara
en el mateix rastre
perquè estem parlant
dels aspectes militars
de la Guerra Civil
que ens en parlarà Gabriel Cardona
que és una autoritat
en la matèria.
Ell és exmilitar
i historiador
de la Universitat de Barcelona
i aleshores, diguéssim,
això vindria a ser com
la cirereta del pastís.
Recordeu aquell cicle
que vam fer
de biografies històriques
al voltant, diguéssim,
de l'any 39.
Franco.
Franco al final
no la vam poder fer,
però esperem-nos,
esperem-nos a veure si millora
i un mes o altre
el podem tenir.
Però,
a part d'aquell cicle
pròpiament,
una de les conferències
que fa que Caixa Fòrum Barcelona
ens va interessar
unir-la
a tot aquest cicle urbà,
ciutadà,
que es diu
només en fa 70,
i aleshores,
diguéssim,
nosaltres avui posarem
aquesta cirereta
explicant la guerra civil
des d'un àmbit
que tot i ser
segurament
el més voluminós
segurament
d'aquell moment
jo diria que és un tema
desconegut
pel gran públic.
El tema de les estratègies militars,
tot això ha despertat molt
la curiositat
de molta gent.
Canviem,
canviem ràpidament.
Canviem ràpidament.
Òpera,
festes,
escèniques...
Exactament,
això també tot s'acaba.
Més deu ser,
també són cicles anuals,
per tant,
té a veure
en el fet
que això,
que la setmana vinent
sigui setmana...
Ah, sí que s'acaba l'òpera allà?
S'acaba l'òpera, sí.
I s'acaba parlant
de més enllà de l'opera
i més enllà,
en aquest cas,
atenció,
només,
no és cap terme religiós...
No està lligat
amb el primer tema.
No, no, no.
Vol dir què passa
després, diguéssim,
de l'òpera clàssica
i tradicional.
I el mateix dia
tenim Cinema Familiar,
la línia que parla,
a les 6 de la tarda,
però voldria recordar
que és setmana també
de Festival de Dixi
i nosaltres hi participem
amb dos concerts.
No, comenceu aquesta setmana.
Comencem aquesta setmana, sí.
El divendres,
a les 8 del vespre,
els Pixi Dixi,
que estrenen
un espectacle musical
per nosaltres,
diguéssim,
pel Festival d'Exil,
per la ciutat,
però en el nostre àmbit,
a Caixa Fòrum.
i l'endemà,
a les 6 de la tarda,
al carrer,
al costat de les tàtues
d'Espollats,
és a dir,
davant del Caixa Fòrum,
els Batua Lolla,
Funky Lolla.
És a dir,
aquestes són les dues
nostres intervencions
en el Festival de Dixi
i com vaig dir
a la roda de premsa,
d'alguna manera,
com que sembla
que anem aquí
creant,
creant,
bueno,
connexions
i aquesta paraulota
que m'agrada molt,
que és sinèrgies,
hi ha dos altres concerts
on hi són presents
d'alguna manera.
Una,
d'alguna manera,
una del Sitja's Band,
perquè si recordeu
va ser la banda
que va tocar
en la inauguració
del Caixa Fòrum,
exactament,
i després
l'altra,
els Tarragonins
Small River,
que un dels membres
és un monitor
que treballa
per la Fundació
de la Caixa
donant tallers de música,
per tant,
directament en dues,
indirectament en dues més
i encara més indirectament
en tot el festival,
òbviament.
Els altres,
doncs,
en Dixi,
tota la setmana
a Dojo,
òpera i...
Sant Jordi,
el dia 5
arriba Sant Jordi,
Sant Jordi i el Drac,
ens avancem una mica
perquè el dia 23
és suïcida,
intentar fer alguna cosa
cobert,
és a dir,
per tant,
la festa és al carrer,
nosaltres no fem res
aquell dia,
però aquest diuenja
ens avancem
i a les 6 de la tarda
fem un espectacle
a càrrec
de Tidelles
versiós,
és a dir,
els grans
clàssis
dels Tidelles
de Guant
català,
doncs,
a les 6 de la tarda
Sant Jordi
i el Drac.
Tenim una setmana
ben complerta
una mica de tot,
començarem reflexionant
i posant-nos així
profuns i transcendents,
però podem acabar la setmana
amb la festa del Dixi.
Exactament.
Doncs mira,
aquells enterraments
tipus no borleans,
res a veure
amb aquesta cosa nostra,
no?
Bona part de la música
ja és bé,
diguéssim,
de la música
que es tocava
als enterraments.
Anirem treballant
aquest tema,
com sempre,
cada dilluns
amb Carles Marqués,
director de Caixa Fòrum
a Tarragona.
Un plaer, Carles,
fins al proper dilluns,
bona setmana.
Fins i tot.
Adeu-siau.