Is there a place for me? Somewhere to stay?
D'una banda, una nova sessió del documental Més Debat
que ens aporta la possibilitat de veure grans pel·lícules
que tenen un contingut d'aquelles que a vegades diem pel·lícules necessàries.
I en parlem immediatament.
I una altra de les conferències d'un cicle que ha tingut molt d'èxit,
el dels Balcans, campanyes molt concretes,
adreçades per a festes de tot plegat.
Parlem avui amb Helena de Diego.
Helena, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Encantats que ens acompanyis.
Avui el Carles no ha pogut venir, però ha deixat una substituta perfecta.
Moltes gràcies.
Un plaer saludar-te, com és un plaer també saludar, si et sembla.
Donem ja la paraula a Abel García Roura.
Ell és el director d'Una cierta verdata,
la pel·lícula, el documental que podrem veure avui al Caixa Fòrum,
dins del cicle, com us dèiem, Dmés D, documental Més Debat.
Abel García, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies per atendre la nostra trucada.
Una cierta verdata.
Aquí estem entrant en un món paral·lel, molt desconegut,
de persones que pateixen determinades malalties mentals.
Sí, efectivament.
La pel·lícula és un viatge a l'experiència íntima
del que és la malaltia mental més greu que és l'esquizofrènia.
Llavors, la pel·lícula de Guà Nera,
sí, és un documental perquè està filmada en persones reals,
o sigui, en persones que mostren la seva experiència,
però és una pel·lícula que fa un seguiment de la seva vida quotidiana
durant tres anys i llavors sé que hem descartat són escenes d'aquesta vida
per intentar apropar una mica, posar una mica de la llum a aquest tema,
tan ple d'ombres i d'ignorància.
És una percepció molt personal, però, vaja, jo diria que de tots els col·lectius
que hi ha molt determinats que tenen una especificitat, una problemàtica molt característica,
el món de la malaltia mental, el món de l'esquizofrènia en particular,
potser és dels territoris on s'han acostat menys els creadors?
Bé, jo penso que hi ha molta gent que s'ha apropat,
però moltes vegades és una perspectiva molt externa, no?
O sigui, la malaltia mental és molt fotogènica
i especialment perquè ens fa molta por a tots,
doncs, realment, la mirem amb molta distància, no?
Sempre s'han fet pel·lícules sobre, doncs,
el mal mental vist com a un gran geni
o com una persona gairebé monstruosa,
però explicar la quotidianitat d'aquesta malaltia tan comuna,
perquè és molt comuna i tan propera,
però que al mateix temps ens fa tanta por,
doncs, potser sí que no existeixen tantes,
tantes, diguem-ne, exemples, no?
Ens fa por, com bé deies,
i no ens fa por les persones que pateixen la malaltia,
sinó que ens fa por la malaltia en si
i pensar que nosaltres també podríem ser tributaris a patir-la, potser?
Exactament.
O sigui, de fet, l'objectiu de la nostra pel·lícula
ha estat una mica, doncs,
submerguir l'espectador en una espècie d'experiència
que, conforme la pel·lícula avança,
que vagis apropant cada vegada més
a posar-te a tot en el lloc de la persona que ho pateix, no?
I veure que allò és una cosa que...
No és una cosa que li passin als altres,
a persones especials o excepcionals,
sinó que és una cosa que ens podíem veure nosaltres endavant
i també a qüestionar-se si un mateix,
quan en aquesta situació seria capaç de fer-ho millor, no?
La pel·lícula de guanera troba...
Els exemples que es mostren, doncs,
no són aspectes de persones excepcionals,
són persones com nosaltres,
però que sí que són excepcionals
en la seva manera d'afrontar el que és una gran tragèria, no?
Que és de sobte, doncs, un dia aixecar-te
i veure't descosseguit de tu mateix,
de la teva capacitat de comprendre el món,
de la capacitat per estimar les persones que estimes, no?
i de no veure-les com una amenaça, no?
I tot aquest tipus d'experiència,
que és una experiència molt difícil
i molt complicada i molt dolorosa,
doncs, veure com persones com nosaltres
un dia li venen, les experimenten
i intenten tot i això, doncs,
tirer endavant i vèncer aquests obstacles, no?
És una pel·lícula que, entre altres coses,
es caracteritza i sempre és una mirada absolutament subjectiva, eh?
Des de fora, lògicament, totes les pel·lícules,
tota obra de creació, doncs,
té moltes valoracions en funció de l'espectador.
D'una banda, jo diria que és una pel·lícula molt respectuosa
i, d'una altra banda, a mi el que em fascina
és l'equilibri que has aconseguit en la distància.
La distància que has hagut de posar
perquè generi el treball que s'ha generat,
però que és una distància curta,
no sé com explicar-me, vull dir,
és una distància però que no esfreda,
que s'acosta molt al personatge.
Com aconsegueixes això que sembla paradoxal?
És que, bueno, jo penso que aquí està una mica la clau de la pel·lícula, no?
La pel·lícula de la seva narració també
és aquesta reflexió sobre quina distància és adequada
i quant a propes i quant a llunyes, no?
I la pel·lícula sí que també dibuixa una certa aproximació progressiva,
no?, d'alguna manera,
però també, de sobte, també et distàncies, no?
Perquè hi ha coses que no pots comprendre, no?
I aquesta reflexió, la pel·lícula,
la reflexió que es fa des de la mirada
és estar aquí també, no?
En aquesta distància, fins a quin punt podem apropar-nos
i la pel·lícula és com un mostra,
que pots apropar i que pots compartir una intimitat,
però també hi ha un punt d'incompressió
de no poder arribar a entendre tot el que passa
perquè és impossible que també ho determina la càmera, no?
Jo penso que aquí estava una mica clau de la pel·lícula, no?
És un tema subtil, no?, el de la distància,
però penso que fonamental, no?, realment.
La distància era necessària per la pel·lícula,
però també era necessària per a tu a nivell personal?
Sí, també, òbviament, o sigui,
perquè a nivell personal també sempre tu vas a qui viure, no?
O sigui, perquè has de tenir una aproximació personal,
però també has de tenir un punt de vista més equànime, no?
Tu tampoc el que mostres és una determinada faceta
en un moment determinat, no patim a conèixer tot d'aquesta persona, no?
No podem conèixer tot de totes les persones
i tampoc és respectuós, no?, d'alguna manera.
Llavors, sí que a nivell personal la implicació és molt gran,
però després també una a l'hora de elaborar el material
ha de tenir aquesta distància
que és el que fa que la pel·lícula pugui ser coherent, no?, d'alguna manera.
Llavors, l'empatia ja es pot produir amb la gent que surt de la pel·lícula
i altres persones que al final no surten, no?, d'alguna manera.
Aquest tipus de pel·lícula tenen la circumstància
que per tots els que la fem, més enllà de la pel·lícula com a resultat,
és una experiència en si, no?, de coneixement humà
i d'altres tipus, però també un coneixement humà molt important, no?
Un any i mig de rodatge, escenaris reals, no?
Sí, sí.
Tots ells.
I, a més, amb un contacte estret, m'imagino, d'altra banda,
també amb els professionals de la psiquiatria, de la medicina,
que tractaven aquestes persones.
Home, és que aquí ja, per mi, d'alguna manera,
la pel·lícula intenta tenir també, o sigui, els protagonistes,
que en primer terme són els malalts,
però els professionals, l'institució que hi ha al voltant,
l'institució que nosaltres, la societat, tenim per atendre
o aquestes persones, d'alguna manera,
era també molt important, no?
I també jo, el cinema que jo coneixia sobre el tema,
moltes vegades, en el tema de l'institució,
ha tingut una actitud molt de la psiquiatria,
també amb causa, no?,
perquè durant molts anys, doncs,
el tractament psiquiàtric, doncs,
era bastant inhuman, en general.
Però a dia d'avui, les coses tenen més matitsos, no?,
diguem-ne.
I llavors, també, d'aquest punt de vista,
una mica més equilibrat,
menys periodicis, no?,
d'alguna manera, també hem intentat que sigui present,
perquè d'alguna manera,
reflecteix la realitat que trobes avui dia, no?
En l'àmbit sanitari mental i qualsevol altre, no?,
diguem, hi ha junts i ombres, no?
No vull semblar frívola,
però crec que així és entrenador,
el càsting per triar amb aquest pacient,
amb aquest no ho faig, amb aquest no ho faig,
homes, dones, edats,
quins criteris, més o menys, vas aplicar?
Bé, hi havia aquí una doble...
És un procés llarg i també això formava part del procés, no?
I hi havia una...
Sí que, d'alguna manera,
hi havia una sèrie d'aspectes de la malaltia,
que és una malaltia complexa, no?
No hi ha una esquizofrènia, sinó hi ha diverses, no?
Hi ha les esquizofrènies, les psicòsis.
Doncs teníem diferents tipus d'aspectes
o de moments de la malaltia,
volíem que aparegessin,
i això teníem clar,
i també la complexitat,
o sigui, la idea d'aquesta malaltia
amb el transversal,
que afecta diferents...
Gent jove, gent gran,
gent formada o socialment millor situada,
i gent no exactament així,
doncs aquesta complexitat,
aquesta pluralitat,
sí que estava molt clar del que es buscava, no?
Però després, d'alguna manera,
també un estava obert a veure
què trobaves a la pluralitat, no?
Per anar configurant aquesta espècie
d'anar i tornar, no?
D'anar trobant i potser trobar-se una persona
que no era el que esperaves,
però que resumia coses molt més interessants,
i de fet, el tema més important,
sobretot, era també la disposició de la persona
a col·laborar, a participar,
i que el que fèiem no sigués d'acord
i que no li afectés en la vida quotidiana, no?
trobar aquest punt, i, bueno,
tot aquest factor, la suma de factors,
al final són els que dibuixen
les persones que apareixen a la pel·lícula, no?
Finalment.
Amel, per la teva experiència en fer aquest treball
als dos mons, al real, com si diguéssim,
i a l'imaginari que surt producte de la malaltia
de la persona, són impenetrables,
estan absolutament separats, no es pot interactuar
més enllà del que siguin els metges
i els especialistes.
Bueno, jo penso que el que intenta de la pel·lícula
també veure és veure que sí que hi ha,
que sobretot hi ha molts matitzos
i que és complex, no?
No hi ha una, sempre s'ha fet com la idea aquesta
que si sofrenya és com una especial dualitat
i, realment, la gent que les dualitats existeixen, no?
Per exemple, a la pel·lícula hi ha una escena
que penso que entre els dos protagonistes
de la pel·lícula, guanera,
perquè hi ha una història central
que cobra protagonisme, no?
Que és la d'un malalt que es diu Javier
i que no ha deixat el tractament
i hi ha un psicòleg que fa atenció domiciliària
i que el va visitar intentant recuperar-lo, no?
I tenen com unes xerrades,
o sigui, es van conèixent tots dos
i unes xerrades, o sigui, que són molt interessants,
jo penso, i en una d'elles, doncs,
durant molt d'aquestes persones
el psicòleg intenta utilitzar la metàfora
del cotxe que s'ha de portar a la ITV, no?
O sigui, com que la persona,
el malalt que ha d'anar ha fet aquest tractament, no?
I al final el Javier diu
bueno, jo no soc un cotxe
i quan diu no, jo no soc un cotxe
ve a mostrar que ell entén el que és una metàfora, no?
però a l'hora està delirant
llavors tu veus que una persona pot estar delirant
però pot estar comprenent la realitat
llavors hi ha molts matitzos
entre aquesta espècie de liri
i el món real, no?
La distància no és tan de blanc i negre, no?
Llavors, en aquests matitzos
és on està també la persona, no?
A l'ésser humà, no?
De alguna manera, llavors,
el que sí que la bona era
jo crec que no és tan simple, no?
És més complex,
els éssers humans són complexos, no?
De alguna manera
i llavors, doncs...
Sí que generalment hi ha un punt d'impenetribilitat
en comprendre l'experiència del malalt
perquè només si la coneix, no?
De alguna manera
però sí que es pot arribar i es va
una mica què passa
i com reacciona
i quines són les seves preocupacions, no?
El format d'aquesta tarda del Caixa Fórum
permet que després de veure la pel·lícula
Certa Verdad
després hi hagi un col·loqui
i que tot en pugui participar
això és magnífic per a un realitzador, no?
Home, sí, realment
és molt important avui dia
un fa la pel·lícula
i realment el feedback que troba
és tenir un feedback real, directe
amb les persones que espontàniament
van a veure la pel·lícula
doncs jo penso que ho fa molt més
realment és clar
el moment en què es justifica, no?
Diguem-ho, clar,
és un treball molt solitari en part, no?
El treball de cinematogràfic
i llavors de quan era aquest feedback
doncs és molt important per a un
i també ara jo m'he trobat
en moments que, bueno,
doncs hi ha un debat molt interessant
i realment doncs
que resulta útil
i també interessant per a un mateix
com a experiència, no?
Després, doncs,
i ha sorprès moltes vegades, no?
De gent que...
coses que no havies pensat
doncs te les fan veure
o etcètera, no?
Diguem-ho,
si la gent que vulgui venir aquesta tarda
doncs també la convido
perquè penso que serà interessant
després també, doncs,
del debat.
És una gran pel·lícula
que no se la perdin
i a mi m'agradaria saber
si estàs fent alguna cosa
en particular en aquests moments
que es pugui explicar
perquè ens va agradar tant
aquella pel·li
que voldríem veure
una altra de les teves.
Ah, moltes gràcies, moltes gràcies.
Doncs, mira, doncs,
jo crec que després de fer aquesta pel·li
doncs m'he dedicat també
a preparar lentament
altres projectes
i, bueno, aquest any
sí que ens rodaré algunes coses
i hi ha un projecte
que s'ha de rodar la Polinèsia
que és sobre una vella pel·lícula
que es va rodar ja
a l'època del cinema mut
i també hi ha la història
una mica del viatge
dels paradissos perduts
i, bueno, és un altre
un altre mite també
dels paradissos perduts
en aquest cas
és una mica el tema
d'aquest nou projecte
que, bueno, doncs, aquest any
penso que el podrem desenvolupar.
I la podrem veure cap al 2010
o una cosa així?
Bueno, això va com va, eh?
Jo entenc que serà una mica més.
Més tard, més tard.
Jo penso que serà més cap al...
Jo anava molt ràpid.
Clar, si aneu a la Polinèsia
una cosa és a Sabadell
al centre psiquiatri
fer aquest seguiment
i una altra ja, doncs, aquesta...
Tant se val.
Tenim aquesta obra teva
i havies treballat
moltíssimes pel·lícules
importants també que s'han fet.
Aquesta era una òpera prima
i, escolta,
Déu-n'hi-do, enhorabona, modestament,
de veritat, Abel García.
Ens ha encantat parlar amb tu
i anirem aquesta tarda al Caixa Fòrum.
Perfecte, doncs, estem allà.
Gràcies, eh?
Adéu-siau, bona tarda.
Adéu-siau, adéu-siau.
Elena, gran pel·lícula, eh?
La que tenim aquesta tarda,
un documental magnífic
amb el debat posterior
perquè, a més,
els espectadors del Caixa Fòrum
són els participatius, generalment.
Sí, és gent
que li agrada molt aquest format
i, bueno, té molt d'interès
per la temàtica
i, després, per participar
i intercanviar opinions
i impressions
amb els realitzadors
o el presentador del documental.
Serà aquesta tarda,
però aquesta setmana
també tenim l'última xerrada
d'un cicle
que ha tingut un nivell extraordinari
al voltant dels Balcans
per conèixer exactament
què és el que està passant
en aquesta zona d'Europa.
Exactament.
És l'última conferència
del professor Francisco Veiga
i es parlarà, sobretot,
de la visió dels Balcans
a la segona metat del segle XX.
Jo crec que resultarà
especialment interessant
perquè, bueno,
donarà una visió més clara
d'una part de la història
molt coneguda per a tothom
d'una guerra
que hem viscut en directe
i que és al mateix temps
molt desconeguda
perquè, bueno,
hi ha molts actors,
molts factors també
i crec que és una oportunitat
per conèixer una mica
la part de la nostra història
que és la història d'Europa
en l'última metat del segle.
I ja que ara el cap de setmana
aquells que encara no han participat
en el taller familiar
han denunciat
que facin via
perquè s'acaba l'exposició
de Muha,
el gener s'acaba l'any
i s'acaben els tallers famílies.
Exacte.
Tanquem el 2 de gener
i efectivament
és les darreres oportunitats
per participar
en aquest taller familiar.
Ho recomanem.
Tenim espectacle infantil
també aquest cap de setmana?
El diumenge a les 6 de la tarda,
Avi Ramon
del grup Teatre Nú.
Una història molt maca
de relacions
entre avis i nets.
Una història d'amor
i jo crec que als nens i als pares
els agradarà molt.
Per cert,
a mi no em sona
que és una novetat
el que ens proposeu
també al Caixa Fòrum
el que és el vestíbul
que és d'una banda
col·laboració amb el Banc d'Aliments
de les comarques de Tarragona.
Una entitat
de les més actives
i déu-n'hi-do,
la gent del Banc d'Aliments
com treballa,
doncs heu arribat a un acord
i feu recollida d'aliments
al vestíbul de Caixa Fòrum.
Exacte.
Tota aquesta setmana
i la setmana vinent
es fa una campanya
de recollida d'aliments
i des d'aquí
volem animar
els tarragonins
apropar-se al Caixa Fòrum
i donar també
la seva ajuda
per aquesta causa
que crec que és important.
Recordem que generalment
el Banc d'Aliments
sempre demana aliments
que siguin fàcilment transportables,
que tinguin una data
de caducitat
molt llarga.
Exacte.
Allò que diuen sempre
oli,
llegums,
pasta,
aquest tipus de productes.
Conserves, exacte.
Conserves és el que és més adient.
I una altra campanya
que esteu a veure
al vestíbul del Caixa Fòrum,
escolta,
haurem d'anar
esquivant obstacles,
afortunadament.
I hi ha una altra campanya
molt maca
en col·laboració
amb el Club dels Tarraconins
de recollida també
en aquest cas
de llibres,
de llibres de contes,
llibres infantils
per repartir després
entre nens
famílies
amb risc d'exclusió
o problemes,
diguéssim,
per accedir
a aquest material.
Campanyes que són molt visuals,
que les veurem al vestíbul,
farem memòria des d'aquí també,
però val la pena anunciar-les
que si veieu allà
tot aquest moviment,
penseu també
en el Caixa Fòrum.
que s'està fent
aquestes campanyes.
Helena de Diego,
un plaer de veritat
que ens hagi acompanyat.
Fins la propera ocasió.
Gràcies.
Adéu-siau.