Ja la tenim entre nosaltres, és la nostra epidemióloga,
metgessa, anava a dir, particular.
Ho dic?
Particular. Cinta d'Aufi, bon dia.
Bon dia.
Bé, dic nostra perquè m'agrada dir que és nostra,
perquè ens encanta que ens acompanyi i que, a més,
i tot el que ens explica sempre ens interessa.
I té molt a veure amb la nostra vida quotidiana
i amb la nostra biologia, que a vegades la tenim una miqueta abandonada,
com si no influís en la nostra vida quotidiana.
El darrer capítol, en el que ens va acompanyar la Cinta,
se'n recorda, vam parlar de la perimenopausa,
una miqueta allà de la menopausa, què és el que passava,
què és el que no passava, lògicament,
abordar-la com un procés absolutament natural de la nostra vida
i no com una malaltia.
Avui la Cinta ens proposa parlar del que s'ha anomenat
des del punt de vista acadèmic, científic, la hipòtesi de l'àvia.
La hipòtesi de l'àvia, sí.
Què és la hipòtesi de l'àvia?
Doncs és una hipòtesi molt interessant, molt interessant.
No sé si recordeu que l'últim dia parlàvem
que el cervell de la dona està preparat,
té tots uns circuits cerebrals,
preparats pel tenir curader, per la criança dels fills,
és a dir, estem preparades les dones per a ser cuidadores.
I quan comença la menopausa et rebotes,
i dius ja no cuido de ningú més, no?
Llavors diem, bé, clar, durant la vida reproductiva de la dona,
tots aquests circuits s'hi veuen alimentats pels estrogens,
és a dir, que es van produint durant el cicle menstrual i pel contacte íntim amb els nens,
amb els fills.
Però dient, bé, però en arribar a la menopausa tot això desapareix.
Per què? Perquè el cervell, perquè ja no es generen tants estrogens
i perquè quan els fills ja es fan grans, doncs bé, desapareix aquest contacte íntim.
Con la qual cosa tots aquests circuits de la criança sembla que se desconnecten.
I a l'acabar tu em deies, bueno, i les àvies?
Què passa? Perquè aquesta imatge de dir, bueno,
quan una dona arriba a la menopausa ja se li desconnecten
tot el que és el circuit del tenir cura,
quan l'experiència del dia a dia ens diu que les cuidadores per excel·lència,
això en algun article ens diu que són un estat del benestar paral·lel,
les àvies.
Què passa?
Bueno, dèiem que els circuits deixen de tenir en principi el seu combustible bàsic,
però penseu que aquests circuits no desapareixen.
És a dir, aquests circuits continuen estant al cervell de la dona.
I en el moment en què una àvia té amb els seus braços el seu net,
tots aquests circuits cerebrals que estàvem preparats per a tenir cura
se tornen a posar en marxa d'una manera impressionant.
Deixa'm dir-te una cosa, Cinta, i això és un altre tema que ens apuntarem de deures.
La biologia no canvia d'un dia per l'altre, necessita segles i segles i segles
per anar a transformar-se en milions d'anys.
I és curiós perquè sí que ha canviat la nostra societat.
Les noies tenien la seva primera criatura a partir dels 18-19 anys.
Ara l'edat reproductiva s'està retardant fins i tot a sistema processos de dones
que tenen el seu primer fill pràcticament quan haurien de començar la perimenopausa.
Tot aquest procés biològic tard o d'hora també s'haurà de modificar.
Estem parlant de dones que tenen la seva primera criatura
quan la nostra biologia de manera ancestral...
Potser hauríem de ser àvies.
Ja hauríem de ser àvies.
Per tant, jo no sé tot això com ho anirem encaixant.
El que està clar és que la biologia va per un cantó i la societat va per un altre.
Era un parèntesi i un tema que podíem tractar,
això de la reproducció més tardant avui en dia,
però no et vull interrompre i que continues tu, que ets la que saps.
No, no, jo sóc la que té curiositat.
Bàsicament aquests temes me generen una enorme curiositat.
Tot això de què jo us parlo són aspectes i són documents
que són fàcilment accessibles a la xarxa.
Tot això es pot baixar d'internet.
Sempre que un tingui una certa idea de què buscar, on buscar i com fer-ho,
però amb una miqueta d'idea...
Havíem quedat que aquell circuit, diguem-ne que estan en temps mort, però estan.
Estan.
Els circuits continuen...
Una criatura, ja quan som àvies ens posem la criatura aquí,
vinga, es desferma un altre cop el tema.
I ja està, ja l'hem liat.
Els circuits es posen en marxa.
Clar, no es posen en marxa de la mateixa manera que quan una era mare,
perquè quan una era mare tenia el bany d'estrogens
que durant el cicle menstrual anaven invadint aquest cervell.
El qual vol dir, o entenc, que d'alguna manera una pot disfrutar
de la criança dels nets d'una manera molt més serena.
D'això totes les àvies t'ho diuen.
Clar, no, no, és que la criança dels fills és molt més estressant, d'alguna manera.
En canvi, el dels nets sembla que és com a molt gratificant.
Tampoc estàs les 24 hores del dia amb els nets, cosa que amb els fills...
Bueno, ja ho veurem.
En alguns casos les pobres àvies...
És allò de la síndrome de l'àvia esclava.
Que potser també donaria per a un altre programa.
Aquest fenomen, el fenomen de la menopausa,
que ens pot semblar que dins de la natura és un fenomen bastant...
Bé, que podem tendir a pensar que això passa amb tots els animals.
Doncs resulta que els biòlegs, antropòlegs, sociòlegs,
sempre els ha llamat l'atenció com és que en l'espècie humana,
després de la fi de la vida reproductiva de la dona,
encara li queda una llarga etapa de la vida per endavant.
I això no només vol dir, algú pot dir,
home, això passa ara que s'ha allargarat molt l'esperança de vida,
però penseu que inclús en societats primitives de caçadors-recol·lectors,
una vegada passada l'etapa infantil,
que és en què se produïa la tassa més alta de mortalitat,
no era estrany trobar dones de 50, 60, 65 anys.
Els biòlegs i, sobretot, els biòlegs evolucionistes,
que a tot l'intenten trobar una explicació adaptativa,
es deien, per què les embres humanes,
perquè això diem que és un fenomen gairebé exclusiu de la nostra espècie,
és un fenomen exclusiu de la sexualitat humana,
per què, quin avantatge evolutiu pot tenir
que les dones tinguin una vida reproductiva
que s'acaba a una edat determinada, relativament curta,
i que a partir de la seva edat reproductiva...
No es morin, directament.
No, no, no, vull dir, encara poden viure molts anys en bona salut.
I d'aquí vam proposar la hipòtesi de l'àvia.
I la hipòtesi de l'àvia diu que, d'alguna manera,
això ha estat un mecanisme adaptatiu
que ha ajudat a la supervivència de l'espècie.
És a dir, que en les societats de caçadors-recolectors
o en les societats que és d'envenimnatros,
el fet que pugui haver una àvia
que pugui ajudar a la seva filla en la criància dels seus nets...
Però això no en les famílies extenses,
ara parlem de famílies nuclears.
No, no, això parlem, ara vos dic,
societats de caçadors-recolectors.
Amb aquestes circumstàncies, és a dir, d'envenimnatros,
tot això ha sigut un avantatge evolutiu impressionant.
El fet que poguessin haver dones amb experiència,
deslliurades de la criància dels seus propis fills,
i que poguessin ajudar a les seves filles,
tot això ha sigut determinant en la supervivència de l'espècie.
I tot el tema de les àvies està despertant en la comunitat científica
un interès impressionant.
Hasta el punt que als Estats Units no fa molt
se va celebrar un congrés internacional
on hi havia això, antropòlegs, sociòlegs, paleontòlegs, demògrafs,
parlant de la figura clau del paper de l'àvia
en la nostra història com a espècie
i en la nostra supervivència com a espècie.
Clar, tot això n'hi diuen la hipòtesi de l'àvia
perquè no deixa de ser una hipòtesi.
És una cosa que té una certa dificultat
de contrastar-ho empíricament.
Però, bueno, arrel de tota aquesta hipòtesi,
que això va ser proposada per primera vegada l'any 1966
per un biòleg evolucionista
que investigava tot el tema de la longevitat.
Investigava la longevitat en diferents espècies
i li cridava l'atenció a això.
Quin avantatge evolutiu pot tenir
que una dona deixi de ser fèrtil al voltant dels 50 anys
i que encara li queden 20 anys,
en el millor dels casos, per endavant, en bona salut?
Quin avantatge evolutiu té-se?
Està claríssim.
Però si no ser àvia...
És el que tu deies, estem forçant la biologia.
Tu deies que la biologia va per un cantó
i nosaltres per un altre.
Sí que és ben cert que hi ha moltes dones
en l'actualitat que han entrat en l'edat de ser àvies
i que es dediquen a la criança dels seus nets
compartint-ho o no amb les filles.
Però també és cert que hi ha moltes dones
que un cop han superat la menopausa,
que entren en aquest període dels 60-65 anys,
que es desentenen absolutament
i amb tot el dret del món de la cura dels altres
i es dediquen a viure la seva pròpia vida.
Aquí la biologia a vegades xocarà
amb aquests canvis socials
que s'estan donant molt i molt de pressa,
amb una rapidesa increïble.
Mira, i ben bé què fan aquestes dones.
Jo què vols que et diguin?
No, sí, jo també, però aquí la biologia
diguem-ne que diu
ei, espereu-me que jo no puc córrer tant,
com esteu corrent vosaltres.
Sí, això és un dels problemes del món actual.
I que pot crear una certa desubicació d'aquestes dones,
és a dir, no està desenvolupant el paper
que els biòlegs deterministes d'evolucions...
El paper que m'atribueix la biologia,
per tant, no acabo de trobar el meu lloc.
Bé, diríem que tota aquesta hipòtesi de l'àvia
té molt de sentit
quan parlem de cultures de subsistència,
que podien ser les cultures avui en dia de l'Àfrica
o podien ser les cultures europees
que al segle XVIII o XIX.
El món rural, sobretot, encara romana...
Sobretot el món rural, on hi havia realment...
Bé, on se passava gana,
on la situació econòmica no era molt...
No tenia res a veure amb la situació actual.
Llavors, jo també volia ressaltar
que hi ha estudis de diferents àmbits
que s'han fet a diferents llocs del món,
per a veure que això no és un fenomen.
S'han fet estudis a Gàmbia,
en períodes en què hi ha hagut
una elevada mortalitat infantil,
a l'Alemanya del segle XVIII,
al Japó del segle XVII,
al Canadà i Finlàndia,
vol dir aprofitant diferents fonts d'informació,
en alguns casos partides de naixement i tot això,
i sempre han arribat a la mateixa conclusió.
El fet que hi hagui una àvia,
atenció, materna,
això també és molt interessant,
per a un nadó,
el fet de tenir una àvia materna
li augmenta molt més la probabilitat de supervivència
que el fet de tenir un pare.
És a dir, per a la supervivència dels nets...
Per a la supervivència,
estem parlant que no se'ns ofenguin els senyors.
No, no, estem parlant en cultures de subsistència.
A vosaltres imagineu-vos això,
la Gàmbia,
un país d'Àfrica actualment,
el que podia ser la societat rural alemana
de l'any 1800 i pico,
amb aquestes circumstàncies,
també són estudis molt interessants a Finlàndia,
que és els països nòrdics...
I en cultures tan diferents com la de Gàmbia
i la d'Alemanya,
es troben aquestes similituds
amb aquests criteris, no de supervivència.
I s'arriba a la mateixa conclusió.
En alguns casos s'ha fet en metodologies diferents
i que el fet que a una família
hi hagui l'àvia materna
augmenta les probabilitats de supervivència dels nets.
I també una altra cosa és que
quan l'àvia materna hi és present
per donar suport a les filles,
aquestes augmenten l'eficàcia reproductiva,
és a dir, tenen més nets.
Tot això, i contrastant amb això,
vull dir que, de fet,
per a un nadó tenia més probabilitats de subsistir
si tenia un àvia al costat que si tenia un pare.
El fet de tenir el pare o no
semblava que no influïa massa.
Ampliarem el club de fans dels pares
amb les àvies paternes que ens esperaran a la porta avui.
Bueno, però això, jo només parlo...
Això són estudis científics publicats.
I insistim, en una marca social molt concret.
I té una lògica evolutiva.
Perquè l'àvia materna està segura
que els fills d'essa filla són fills d'ella.
Però, clar, l'àvia paterna...
Aquí veig una mica rotllo en Revista del Cor, eh?
Bueno...
És a dir, l'àvia paterna pot tenir dubte
que aquell net o neta sigui seu, realment.
De la seva sang, allò de la sang, no?
En canvi...
Això els antropòlegs tenen explicació per a tot això, no?
Això la biologia, al final, ens tira.
Clar, a fi de comptes,
un àvia materna comparteix un 25%
de la dotació genètica amb els seus nets.
Vull dir que són sangre de mi-sangre,
encara que només sigui un 25%.
Sí, sembla una mica de drama, tragèdia, però és cert.
Però és així, no?
Fins aquí, clar, tot el que s'ha estudiat
fins al segle XVII-XVIII
i el paper fonamental, sobretot,
de l'àvia materna.
Hasta el punt que dic això,
que molts científics diuen que realment,
si hem arribat com a espècie,
hem arribat,
bueno, en gran part,
segur per aquesta adaptació,
hi ha alguns científics que diuen
que tot això va ser una mutació
que va aparèixer en un moment determinat,
el fet que les dones
tinguessin una edat reproductiva
que s'acaba al voltant dels 50-55 anys
i que, de fet, les poblacions
que presentaven aquesta mutació
se veien afavorides,
perquè podien tirar endavant més criatures
que si no hi havia àvies disponibles.
Fins aquí,
aquest tema tan interessant
de la hipòtesi de l'àvia.
Que diré, bueno,
però nosaltres ara ja no estem en cultures
de subsistència,
ni estem en societats
de caçadors-recolectors.
Però estem en cultures
de gran exigència.
Bueno, això, jo,
em direu, clar,
evidentment el que passava
a la Finlàndia rural
de l'any 1700 i pico
no té res a vore,
perquè, clar,
és el paradigma
de l'estat del benestar
i patatín i patatán.
És a dir, ara,
als països on hi ha estat
del benestar,
no fa faltar àvies...
Les àvies són aquelles viatgeres
que dèiem
i que disfruten de la vida.
No fa faltar àvies
perquè realment
hi ha guarderies,
hi ha permisos de maternitat
d'un any,
però, clar,
jo no m'atreviria a dir
que aquest és el cas
del nostre país.
Vull dir,
realment l'estat del benestar
està sumament subdesenvolupat.
I pensem que per a moltes mares
i suposo que
en la que s'hi ha vecina
encara més,
l'única estratègia
per combinar
o per poder
per poder conjugar
la vida laboral
i la vida familiar
és tirar mà
de la iaia.
Pensem que si moltes dones
han pogut incorporar
al mercat laboral
al nostre país
és en gran part
gràcies
a les àvies.
Que han treballat,
ningú nega
que no ho facin
amb molt de gust
i tot això
és molt particular,
però estem parlant
d'una força
de treball gratuïta.
Importantíssima.
I tot això
ens passa
a passar a parlar
de la hipòtesi
de l'àvia
a parlar
d'un altre fenomen
que jo crec
que al nostre país
és bastant extens
i tal com van les coses
ara
no crec jo,
és a dir,
que anirà més,
que se'n diu
el síndrome
de l'àvia
esclava.
El síndrome
de l'abuela
esclava.
I això curiosament
al nostre país
ha estat estudiant
molt per un cardiòleg.
Un cardiòleg
amb una certa capacitat
d'observació
i de preguntar-se
una miqueta més
de per què
tinc una sèrie
de pacients,
de pacientes,
de dones,
pacients,
dones,
de dones,
pacients
que
aquest senyor
portava
anys i anys
tractant
i visitant
que se descompensaven
molt fàcilment
de les seves malalties,
que no hi havia manera
de regular-los
l'atenció arterial,
no hi havia manera
de regular-los
el colesterol,
que tot un seguit
i aquest senyor
se'n va adonar
que de fet
eren dones grans
sotmeses
a un estrès
importantíssim.
Que venia produït
segurament perquè
havien d'assumir
la responsabilitat
de la criança dels nets.
De la criança dels nets,
de tenir cura
de fills
que potser
encara no havien abandonat
la casa materna.
És a dir,
cuiden de la criatura
més fan el dinar
per quan vingui
la filla
i el gendre
a dinar a casa,
és a dir,
està cuidant dels fills
encara
i dels nets.
I dels nets.
Qui no coneix el cas
d'una àvia
que té
a casa seva
un fill
que s'ha separat
i que
està
a casa,
ha tornat
a la casa materna.
Que a part,
potser
un net
que porta este fill
quan li tocaria
tenir el pare
en realitat
lo té l'àvia
que a més
ha de cuidar
de nets petits
i
com que el fill
i la filla
treballen
i no els dona
temps,
venen a dinar
a casa.
I damunt
hi ha un
iaio que està ingressat
i l'única que l'ha de nevore
hi pot anar.
Això és el pan nuestro.
I si fos un quadre excepcional
diries
pobra dona,
però dius
home,
és que és un quadre
bastant extens.
Són dones
que estan
anant més enllà
de les seves possibilitats
però que són
incapaces
de reconèixer-ho
perquè d'alguna manera
culturalment
i per tots els valors
amb els quals
elles han crescut
se senten
obligades
a fer això.
I d'alguna manera
també se juga
aquí una miqueta
al tema
del xantatge emocional
tenen la percepció
que si algun dia
deixen
de fer
tot el que
s'espera d'elles
els fills
no les estimaran
ja no servirà
per a res
serà una càrrega
i clar
és un problema
difícil
perquè
rarament
una senyora
anirà a la consulta
del metge de capçalera
o anirà al servei
d'urgència
i es queixerà dels fills
i diràs que el que tinc
és el síndrome
de l'avòl esclava
i és molt difícil
inclús que algú
de la família
ho reconegui
però
el cardiòleg
aquest que va
és curiós
perquè normalment
els metges
estan
que un cardiòleg
hagués tingut la sensibilitat
per mirar una miqueta
més enllà
dels electros
de les cifres
de tensió arterial
i de les cifres
de glicèmia
o de les cifres
de colesterol
i es pregunta
però bueno
realment
per què
aquestes dones
presenten
aquests símptomes
i aquests problemes
que aparentment
la ciència mèdica
no hi podia donar
solució
no?
Clar
són problemes
que serien tributaris
d'una intervenció
terapèutica familiar
cosa
que avui en dia
aquí no està coberta
per la seguretat social
però jo voldria posar
bueno
voldria exposar
que
les àvies
retornar
aquest gran valor
de la figura
de l'àvia
vol dir que realment
la natura
i l'evolució
ha dissenyat
una miqueta
les dones
perquè puguem ser
àvies
i que tot això
per a la supervivència
de l'espècie
en alguns moments
ha sigut fonamental
i en alguns països
del món
encara ho és
però que per altra banda
potser en la societat
actual
han pervertit
una miqueta això
i han acabat
amb el síndrome
de l'àvia
esclava
de l'abuela esclava
i jo animaria
els oients
a que reflexionen
i que probablement
tots n'hi coneixem
alguna
d'àvia
que està realment
sent
d'alguna manera
explotada
segurament
ens estan escoltant
alguna àvia
presumptament
esclava
des del sentit
que tu deies
presumptament
ens estan escoltant
algun fill
alguna filla
explotador
entre cometes
i bé
jo suposo
que del que es tracta
és fer una reflexió
general
sobre el tema
perquè segur
que l'àvia
és imprescindible
no necessària
imprescindible
en la criança
dels nets
per tot el que pot aportar
però clar
entre fer una aportació
i assumir
la responsabilitat
completa
de tirar
novament
endavant una família
hi ha una diferència
hi ha una diferència
bé
de tots modos
tot el nostre suport
a les àvies
és que ens hem quedat
sense paraules
escolta Cinta
quan farem una incursió
al cervell masculí
perquè hem parlat
del cervell
adolescent
ja riu
ja la conec
ja la Cinta
hem parlat
del cervell adolescent
femení
les noies
te'n recordes
quan parlàvem
de per què les noies
quan arriba
la primavera
estan tan estupendes
les adolescents
perquè el cervell
genera
tota una sèrie
de substàncies
etcètera
hem parlat
de la dona adulta
hem parlat
de la premenopàusia
de la menopàusia
avui de les àvies
tenim pendent
la signatura
del cervell masculí
és que és molt fàcil
sabia
jo te la vaig dir
ara
no ets més capaç
d'abordar-ho
amb una certa objectivitat
tu que ets tan científica
sí
no no
és la resposta
relativament
senzilla
vull dir
de la mateixa manera
que el cervell femení
el seu combustible
funciona a base
que estàs augmentant
el teu club de fans
ja ho diem
que tot comença
quan el cervell
de l'adolescent
comença a ser invadit
pels estrogens
clar
amb els adolescents
comença a ser invadit
per la testosterona
i ja sabem
que la testosterona
això no ho dic jo
és la hormona
de l'agressivitat
ahi tenim nens a casa
que comencen ja
a mirar a saber
si tenen musculets
i coses d'aquesta
i tots sabem
que és molt diferent
tenir nens
que nenes
i que l'adolescència
dels nens
no s'hi sembla
el de les nenes
és lògic
vull dir
això també ho vam comentar
és que la seva estructura
cerebral és completament diferent
però algun dia abordarem
abordarem aquest tema
hem començat l'any
jo no dic que hagi
de ser ni de bon tros
el proper programa
perquè encara queden
moltes coses a parlar
que creiem que també
tenen molt d'interès
lògicament
però en aquest any
que acabem d'estrenar
un dels objectius
Cinta
que et poso
com un repte
és justament
aquest parlar
del cervell masculí
parlarem
parlarem
no es perdin
els programes
que la Cinta
parli del cervell masculí
de veritat
que no tindran
no tindran
desperdici
que deia aquell
Cinta Daufí
epidemiòloga
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos
sempre és un plaer
de veritat
aprenem moltíssim
i sobretot
aprenem
a pensar una miqueta
i a reflexionar
i esmenar
segurament
aquells comportaments
que potser
hauríem d'esmenar
i no donar-li
tota la culpa
a la biologia
la biologia és important
però som nosaltres
els qui decidim
molt bé
gràcies
fins al proper programa
adeus
que ja