Nani Rodríguez, molt bon dia.
Bon dia, Benara.
Fa cosa d'un any, aproximadament,
en aquest mateix programa
ens n'anàvem fins al Perú, amb tu.
I en aquesta ocasió que t'hem volgut convidar,
perquè a més ens agrada molt que ens expliquis els teus viatges,
ens portes a Suïssa.
Jo et veig més a l'Altipla que no pas als Alps.
Sí, senyora.
Va més amb el teu caràcter, amb la teva naturalesa, segurament.
De totes maneres, penso que va ser una experiència molt bonica,
que val la pena veure-ho,
encara que només sigui allò que diuen per contrastar,
per posar l'altre pes a l'altra balança
i veure el que val la pena en aquesta vida.
I Suïssa és un país que val la pena, això sí que cal dir-ho.
Tothom ho diu, a veure, fins i tot hi ha qui diu
que és tan sumament endreçat i organitzat
que fins i tot el propi relleu,
les seves pròpies muntanyes,
la seva pròpia essència natural ja és endreçada.
Jo diria que estan posades com aquell que posa el Belén.
Saps què posa en la caseta?
No, aquesta caseta aquí no quedaria bé,
aquí posem un riuet.
La rentadura, la senyora que renta que es posi aquí,
que aquí tapa aquell arbre.
Sí, aquí li agafa malament la sombra,
vull dir així, sí, realment és així.
Com va ser el teu viatge a Suïssa?
Hi ha moltes maneres d'anar a Suïssa.
No vas anar a posar diners al banc ni res d'això, segurament?
No, no, no, no.
No directament?
No, francament, no,
perquè no sé si per motius ètics
o purament perquè no tinc possibilitats d'anar-hi.
Vam anar a l'octubre, al mes d'octubre,
fa un any i mig,
a un viatge sobre una setmana,
i vam veure, a veure,
jo és que és molt agosarat dir que parlo de Suïssa,
perquè vam veure un tros de Suïssa,
com tot, en una setmana no es pot veure gaire.
I vam agafar el tros,
si tu agafes Suïssa, que és més o menys rodona,
i fas quatre parts,
la part de la dreta de dalt,
és a dir, la zona que limita a la màn i al nord,
i amb Àustria a l'est,
que és una zona on hi havia dificultats idiomàtiques.
Hi ha moltes llengües allà.
Moltes, però la gent parla molt alemany.
Sinc tot, tinc entès que les llengües
creen alguna certa dificultat
en el tema de la integració laboral.
Probablement,
perquè ens pensàvem anar a Suïssa,
tothom parla d'anglès,
i no, no.
Aquella zona, per almenys,
hi havia molta gent, molts poblets,
que a nosaltres ens agraden el que deies tu de l'altiplano.
Vull dir, Zúric, val la pena veure,
o és una ciutat d'aquelles que olores els diners.
Vull dir, els diners suren a l'aire.
Tot és net, tot és ric, tot és polit.
No tiraràs mai un paper terra,
però no el tiraràs perquè és que et fa vergonya.
Està tot impolut.
Vam anar amb mercadet d'aquestos de...
De marcat?
De carrer, sí,
però mercadet tipus Bonavista,
o tipus el mercadet de la Rambla,
vull dir, de paradetes al carrer.
És que hasta els Ràbans
estaven nets, posadets,
tot perfecte i immaculat.
Llavors dius, és molt maco de veure-ho,
i dius, que mal educats, que bruts,
que ordinàries que som els llatins,
però jo no aniria a viure a Suïssa ni que em paguessin.
Això no et crea una certa contradicció?
Clar, jo ho penso, eh?
Absolutament.
Té endreçat.
Tot també diu, és perfecte, però...
Per què no m'agrada?
Per què no m'agrada?
Què m'agrada? El paper a terra?
M'agrada el caos, no, tampoc, però...
Però allò no...
Mira, t'explicaré una anècdota
que a més penso que defineix molt bé.
Com són els suïssos?
Bé, a part que a Zúric és impolut,
tot per fer.
Jo vaig anar a Zúric
poder fa 20 anys o així a l'aeroport,
i recordo que vaig veure
els primers jeques àrabs,
d'aquells amb el turban,
però carregats d'or,
que semblaven un arbre de Nadal,
i vaig pensar,
Ostres, aquí es nota els diners.
I quan vaig anar a Zúric,
ara fa un any i mig,
també es veuen,
es veuen pel carrer.
Vull dir,
i no només perquè vegis Ferraris
o vegis paradors d'aguts
i bancs,
la banca suïssa està per tot arreu.
Es respira el diner.
Es respira.
Vull dir,
fins i tot el senyor
que porta el carrito
amb les begudes al bar,
trobo que és guapo
i que està ben vestit.
Saps allò que dius?
No hi ha ningú lleig en aquest país.
És a dir,
on amaguen allò
que nosaltres tenim molt visible?
Sí.
On està amagat?
Perquè deu existir-hi.
Però et puc dir
que jo no ho vaig veure,
i ho buscàvem.
Ella ha de dir,
com pot ser?
L'única cosa negativa
o mal organitzada
potser era
la pobresa idiomàtica
d'aquella zona.
Vull dir,
que la gent parlava alemany
o alemany o alemany.
I trobaves gent amable
que intentava esforçar-se
i trobaves gent borde
que t'engegava.
Però,
no sé per què t'ho deia
això de Zúric.
Ah, sí,
l'anècdota aquella.
Vam anar
a una zona
de Bad Regaz
que està tocant a Àustria
amb un hotel
tipus balneari.
Va ser un regal
que ens van fer
els nostres fills
per un aniversari.
Llavors van voler
que els papes,
com ja comencem
a tenir una edat,
que se cuiden
i se banyen
i aquestes coses.
I ens van regalar
un estada
amb un balneari
d'aquella zona.
I era d'aquelles coses
de principis de segle,
amb columnes,
amb una piscina immensa,
amb tot de regió.
Tot perfecte,
tot fantàstic.
I a l'esmorzar,
clar, l'esmorzar...
Però fa por, això,
l'anècdota.
Massa.
Fa por, no?
És així.
M'hi trobo més a gust.
Allà sembla
que sempre faci
les coses malament.
Vull dir,
haig de controlar
tant els moviments...
Et trobes imperfecta
en aquest ambient?
Ah, m'hi trobo fatal.
M'hi trobo que no és
el meu ambient, no?
I llavors, bueno,
l'esmorzar,
que normalment els esmorzars
en aquests hotels
són impressionants.
Vam dir que allà,
anem.
I allà, formatges,
marmelades, xocolates,
això, a l'ojo,
doncs anem a l'esmorzar.
I tothom molt posat.
Un tipus de gent gran,
d'aquells que van
tots vestits de blanc.
Molt sana.
Molt sana,
prins, cap gros.
Vull dir,
els més gordos
érem nosaltres.
En sèrio,
allò no tenien
ni colesterol
ni res de res de res.
Hi havia una senyora,
bueno, van baixar a esmorzar,
tots molt posats,
el cambrer amb la tassa de cafè,
la milk,
bueno,
tot molt ben posadet.
Hi va haver una senyora
típica.
Saps d'aquelles
que porten un barret
que sembla una tovallola
d'aquelles que et poses
quan surts de la dutxa?
Una cosa així.
Amb un gorro russo.
Exacte, sí.
Impoluta,
la senyora molt ben posada
amb un pantaló
d'aquells que diu
aquest pantaló
val com a mínim
300 euros
pel caient que no tenia res
el pantaló,
però la manera que es movia
es notava, no?
Ja es veu, ja es veu.
I aquella senyora
molt posada,
molt prima,
molt prima,
molt guapetona,
amb molts anells,
no massa...
No com el jeque, eh?
No, no,
no ordinaris,
però l'hi veies.
La senyora quan agafava la torrada
t'enguernava, eh?
I posava la maneta
que en la forma...
Jo m'imagino que tothom sabia
que aquella senyora
tenia un problema mental.
M'ho vull creure,
perquè vam esmorzar tres dies
i els tres dies
va passar el mateix.
I tothom continuava
imperturbable
amb els seus diaris,
el seu cafè,
i aquella senyora
anava al bufet,
obria el seu bolso
i començava a agafar
grapats de mantega,
de terrinetes d'aquelles
de mantega,
de marmelada,
cap al bolso,
agafava un plat
i començava a posar
menjar i menjar i menjar,
després s'assentava a la taula,
es prenia un suc,
tornava a aixecar-se
i tornava a agafar més menjar.
Ni la miraven,
ni la miraven.
Vull dir,
com no era de bona educació
mirar a aquesta senyora...
Posa-ho aquí a un hotel
de venir dorm,
aquest panorama.
Sí, bueno,
li fan claques.
La filmen amb el mòbil
i la pengen al YouTube.
Pobra dona.
Sí, sí,
una cosa que deies,
ostres,
i a mi em feia vergonya,
m'amagava darrere el meu,
el meu home s'amagava darrere meu
per veure què feia.
El primer dia vam pensar,
no sé què,
deu tenir família a l'hotel
o deu tenir el marit a dalt
o el fill,
no ho sé.
Però no, no,
molts tres dies
la senyora agafava,
carregava el bolso de coses,
prenia un suc de pomelo,
això sí,
que els rics prenen suc de pomelo.
Els altres de taronja i de polvos.
De taronja i de polvos, sí.
I llavors dius,
ostres,
quina gent més educada,
però quina cosa més absurda,
realment.
Vull dir,
estava sola,
absolutament sola,
molt educada,
tothom li feia moltes reverències.
Saps què és això,
Nani?
La famosa neutralitat suïssa.
Sí,
però a mi no m'agrada.
No m'agrada,
aquesta neutralitat.
Jo soc neutra,
jo no m'hi poso enlloc,
jo no miro,
jo no sento,
jo no escolto.
No, no sé,
no, no,
no m'hi trobo a gust.
Reconec que és la contradicció.
Va estar molt bé, eh?
Pel que fa als suïssos i la suïssa,
sobretot us movíeu més enllà de la visita obligada a Zurich
i l'estat del Balneari,
vau anar a visitar petits pueblers?
Sí,
vam anar a Interlaken,
que és una visita obligada
perquè és un lloc molt maco,
però a Interlaken el que ja ha val molt la pena
és posar el Jungfrau,
que és un lloc,
és una muntanya,
on puges amb un trenet d'aquells,
de los clics de fa mòbil,
allò que diem,
vermellet,
amb les portetes,
amb els banquets de fusta,
relluents,
vull dir,
no allò que se t'enganxa.
Ni una ratllada,
ni una ratllada.
Re,
re,
re,
absolutament re.
I puges fins als 3.500 metres
que hi ha un observatori
perquè el Jungfrau és un lloc
que han estudiat els astròlegs
que hi ha molt poca pol·lució lumínica
i hi ha molt poca suspensió,
pols amb suspensió.
És un bon observatori.
És un bon observatori.
I llavors es veu que està especialitzat
en els ratjos solars.
I allà dalt hi ha un observatori immens
i llavors està a la vessant turística inevitable.
I es pot visitar l'observatori?
No,
l'observatori no,
però pots anar al restaurant,
hotel, botiga,
palacio de hielo,
recuerdos múltiples,
tot el que vulguis,
i veus el glaciar d'Àlex
que és el més gran d'Europa,
que és un glaciar d'aquells
com abans eren els Alpes,
perquè ara la veritat és que pujant
et diuen
aquí estava el glaciar de no sé què d'Eigre,
em sembla que es deia,
però que ja no queda res,
quatre taques de...
Es nota molt que va baixant.
I el d'Àlex encara queda allò
que sembla un riu molt gran,
però de gel, no?
I això encara ho veus.
I puc dir que allà vaig estar
a la temperatura més baixa
que he estat en ma vida,
que eren 15 graus i mig sota zero,
el 20 d'octubre,
perquè m'ho he mirat aquest matí
volia saber la data,
i ens vam fer una foto amb el termòmetre
i realment quan parlen
de temperatures de 20 i de 30 graus sota zero,
vull dir, nosaltres no podíem respirar,
vull dir, aquí també se'ns notava
el que som de la 15.
En 15 ja et costava.
No podíem, vull dir,
és que era...
notaves que et feia mal quan respiraves,
una sensació.
Els japonesos feien fotos a fora,
a més hi havia uns ocells
que no sé què dimonisien.
Fotografiaven el fred.
Fotografiaven els ocells
que venien a menjar amb ulletes
i et posaves a la mà.
Uns ocells negres,
no sé si eren corps o què dimonis eren,
amb aquell paisatge tot absolutament blanc,
era bonic.
Visualment molt bonic.
Molt bonic, això sí.
No es podia, vull dir,
feies la foto amb guants
i fins i tot el dit se't quedava garrativat,
vull dir, si et traies els guants
les mans blaves.
Vam intentar aguantar allò de dir,
a veure què,
i anàvem amb anorak,
anàvem ben equipats
perquè ja ens ho havien dit, no?
Un fred horrorós,
però fins i tot allà dalt,
absolutament res,
ni una borilla,
ni...
Bueno, ningú fumava,
vull dir, no es pot contaminar.
Que sí,
que és això que deies tu,
que et crea una contradició amb tu mateixa,
perquè dius que a mi m'agrada l'ordre
i m'agrada això,
per què no em trobo a gust aquí, no?
Penso que el disdú tenim ja,
el disdú que tenim al cervell des de petitets,
tenim, no ho sé,
el paper terra
i els crits pel carrer,
no t'ho acabo de dir, però...
Sí, perquè aquí critiquem moltes d'aquestes coses
que ens molesten,
que provoquem nosaltres mateixos
pel nostre tarannà
i envegem o aspirem
a tenir aquest entorn,
aquest tipus de societat
i quan ens hi trobem
és el que dius,
no li acabo de trobar el pes.
No acabo de...
És curiós, és un fenomen curiós, realment.
El tracte amb la gent, Nani,
tot i l'idioma...
Sí, jo me'ls pensava més freds, eh?
Sí.
Sí, per exemple, el conduir...
Ah, una recomanació.
No funciona, com se diu, el GPS.
No funciona.
Les carreteretes de muntanya,
que són els canals on ens agradaven agafar,
el GPS es tornava boig.
Molt bassorrutat d'inici.
Pel relleu de les muntanyes?
Suposo que és que no funciona bé...
A millor és que el nostre dels dolents,
no t'ho sé dir.
Nosaltres tenim un GPS que funciona relativament bé a tot arreu,
però allà es tornava boig, eh?
Vull dir, te sorties de les vies principals,
m'imagino que l'orografia té molt a dir,
però si sortíem de...
de el que són les vies principals,
de seguida, bueno, et col·locava al mig de la muntanya,
no sabia ni trobar-te ni on eres.
Muntanya, balneari...
Sí.
Quins altres punts vau visitar?
Doncs mira, vam veure...
Una cosa que a mi em feia il·lusió,
jo suposo que com tothom a mi m'agrada...
o és una aspiració que tenim tots
d'anar fent realitat els somnis de quan érem petits.
Un d'ells era el Machu Picchu,
exacte.
Del Perú, me'n recordo.
I l'altre era, doncs,
el llibre que a mi em va enganxar a llegir,
des de sempre, va ser Heidi.
Jo Heidi me l'he llegit 35.000 vegades.
Jo diria que per això els meus fills
ens van regalar el viatge allà,
perquè la mama calla d'una punyetera vegada.
No sé si era pitjor, eh, la tornada.
Sí, no.
Va seguir les passes de Heidi?
Vaig anar a Meijenfeld, sí que era el poble.
Què dius, ara?
Sí, sí, està davant de Barragaz.
Davant de Barragaz està el poble de Meijenfeld,
un poblet molt mono, molt, molt, molt gopet,
amb un supermercat d'aquestos de cadena,
que també la tenim aquí,
amb gent molt amable,
que ens van regalar un calendari
amb gastronomia suïssa.
Jo recordo aquestes coses.
Vam anar a veure la caseta de Heidi.
I em va desencantar una miqueta.
Però què fan?
És com una mena de museu?
És una caseta de les típiques,
vull dir, d'aquella època, que no...
Però està musealitzada com a caseta de Heidi?
Ni siquiera, és tan petita que no pots...
I com saps que està d'indicat, com a mínim,
que és la caseta de Heidi?
Sí, al voltant hi ha una botigueta...
Això és la caseta on vivia amb l'avi,
dius, a la muntanya.
Sí, però no està tan a la muntanya com ens imaginem.
Vull dir, les cabretes, que n'hi ha,
les cabretes de Heidi estan allà,
funcionen, són de debò.
Sí que són com te les imagines.
El paisatge també.
Jo et puc dir que al fons de l'ordinador,
allò que tenim, el paisatge aquell.
Jo tinc fotos d'aquell viatge
perquè realment són paisatges d'aquells
ordenats, amb disseny.
Són paisatges de disseny.
Però la caseta en si
m'ha semblat tan pobra.
A més, no es fa tan amunt, com deia en el llibre.
Dona, però és que l'avi de Heidi era pobra,
era un pobre pastor.
Exacte.
No podies esperar que fos com la menció de Clara.
No, però m'imaginava cortinetes de quadros,
ni siquiera cortinetes.
Quin desengall, Dani.
Tants anys, tants anys, esperant el moment.
I, escolta, hi ha una mica de merxandaix
ni de cosa, Heidi, que què venen?
Molt car.
Souvenirs rotllo Heidi, què et venen?
Jo vaig comprar un drap de cuina
perquè no vaig trobar res més barat.
Et venen tot amb les coses de Heidi?
Sí, tot.
Jerseis, les bolígrafs,
absolutament tot, però caríssim.
I amb quina estètica?
Perquè, clar, tots tenim l'estètica aquesta japonesa.
Cotrilla, cotrilla.
Una mica friki.
En tronca més amb l'estètica autèntica de la Heidi.
Sí, però...
Perquè veiem la Heidi,
veiem aquella nineta amb les galtones aquelles manga,
que realment no és aquesta, la Heidi.
No, però hi ha molta gent moreneta amb ulls blaus,
perquè no em facis dir per què,
però sí que es veuen gent morena amb ulls blaus
i amb les galtones aquestes que sembla que els hi hagin pintat,
sí que en trobes.
Però l'estètica en general,
mucho bordado de la flor de la Edelweiss
i la bandera per tot arreu,
la bandera és una cosa molt, molt, molt.
Els rellotges amb els cuquitos aquells...
De totes maneres, això del rellotge de cuco,
a mi m'han explicat una vegada,
que mira que se'ls ha atribut la precisió suïssa,
sí, però que el rellotge de cuco és un nivell alemany.
Sí.
Els suïssos ho van van llevar.
Il·lustríac, però que el cuco no és...
Però també hi ha un rellotge de cuco d'aquells cutres
com el torero i la manola d'aquí, eh?
Tu veus que surta un selle cuco, què?
I una cosa que també sorprèn,
és una d'aquelles contradiccions que ens porta a la societat moderna,
és que molt a prop de mà i en Fel,
de fet, potser a mitja hora de cotxe,
està a Liechtenstein.
I a Liechtenstein és la cosa més lletja,
si li treus el castell,
és la cosa més lletja del món.
Sí.
És lletj.
Però pensa que hi ha 30.000 habitants
en tot el principat de Liechtenstein
i 80.000 empreses.
I toquen a dues empreses per persona.
Clar, una mica de deslocalització,
els convé allà, eh?
Sí, huele un poquit mal.
Radillo, radillo, sí, sí.
I el tret del castell,
que és un castell que està allà dalt amb una pedra
i que allà està el príncipe,
parece ser, no sé, jo no el vaig veure.
El que és la ciutat en si,
horrorosa, molt lletja i molt freda,
molt tipus oficina,
però ni siquiera de llupis ricos.
No sé, no sé on són.
No ho vaig saber veure.
Festa i folclore,
els tòpics allò de les músiques,
dels cants tirolers,
ho sap, això també es veu?
Vam trobar pel carrer,
però com pots trobar a Barcelona,
tampoc extraordinàriament.
I vam parar diversos dies a menjar
en llocs d'aquestos de poblets petitets,
amb una fonda així tota típica,
al davant un paisatge amb un llac,
perquè això sí, llacs n'hi ha per donar i vendre
i regalar, n'hi ha per tot arreu.
I no, vam trobar masses, masses tòpics
d'aquestos de la musiqueta i del pantalón curt.
A més, la zona de Mayenfeld i Lichtenstein
estan molt a prop d'Àustria,
de fet, està a la frontera allà mateix,
i la frontera precisament amb el Tirol.
I a tret de les cases,
les cases sí que són precioses,
unes cases, unes flors fantàstiques.
Però clar, també hem de tenir en compte
que allà un gerani,
la flor d'un gerani,
et pot durar 10 dies a la planta.
Aquí no et duren ni 24 hores.
Amb la calor que es penseix.
Exacte.
I llavors allà ho tenen relativament fàcil,
perquè veus cases
que tampoc siguin extraordinàries,
casetes de camp...
Però l'estètica és molt bonica, no?
Molt bonica, molt relaxant.
Verd, vaca, això,
tots els tòpics que vulguis imaginar.
I del menjar,
el tòpic de la xocolata, el formatge,
tot aquest tipus de coses també,
o tenen una gastronomia que va més enllà,
que és molt més rica?
No, molta cartòfan,
molt petates per tot arreu,
i les fondes aquestes petites,
el menjar no era extraordinàriament sofisticat
i era bastant avorrit.
I una cosa que no sabia
i que després pensant-ho dius,
doncs és lògic,
hi ha molta gastronomia a base de castanyes.
Hi ha molts postres de castanyes,
te posen castanyes a tots els...
Fan molts rostits de casa.
Castanyes, patates,
quina dieta més.
Sí, un poc o així.
Deu de geranis una mica d'encià,
també podíem plantar,
que també se'ls hi farien.
Suposo que allò per ells és un luxe,
dic jo,
perquè realment les verdures
amb els llocs que vam anar,
que sempre ens agraden als mercats
i així veure-ho,
era bastant car.
Pepinos de Múrcia,
taranjes d'Almeria,
a un preu bastant car.
Sí, sí.
I la fruita d'allà,
bueno, no la vam sàpigar veure,
vull dir,
la fruita que vam veure era d'aquí.
I el menjar bastant espès,
molt greixós.
Molta salsa?
Molta salsa,
molta mantega,
molt de formatge,
clar,
bueno, m'imagino que pel fred,
doncs ells necessiten
aquest tipus de menjar,
però no,
no en va,
vull dir la xocolata
i no sé si tampoc.
I en general,
a banda dels clients del balneari
que eren tots estupendos,
la gent refetona o...?
Per la dieta,
dic,
pel tipus de menjar
que vèieu pel carrer.
Molt guapets.
Jo és que dèiem,
a veure,
si algun dia,
per alguna estranya circumstància,
em toca anar a viure a Suïssa
més d'una setmana,
espero que no,
m'agradaria viure al camp,
perquè veus,
m'imagino que deuen ser
base de subvencions,
vull creure,
perquè és difícil,
que amb un trosset de terra
i quatre vaques
es pugui tenir el nivell de vida,
vull dir,
veus els cotxes,
els nens,
les cases,
que estan molt bé,
vull dir,
allà no veus casetes
d'aquelles cotrilles
com pots veure aquí
a l'Espanya profunda
o a qualsevol poble,
vull dir,
que veus cases d'aquelles
que se'n runen,
no vam veure una runa,
totes les cases estan
que sembla que les acabin d'estrenar.
Això sorprèn moltíssim,
Nani,
perquè pots anar a ciutats,
països meravellosos
i trobar-te amb indrets increïbles
i, com dius,
endreçats amb una imatge
de benestar i tot plegat,
però sempre tens aquí el raconet,
no?,
aquell pidulaire pel carrer,
que et trobes a qualsevol capital europea,
aquí re.
Jo potser a la Suïssa italiana
i vam estar una mica
a prop del túnel de Sant Gotar,
que és el que comunica Suïssa en Itàlia,
un dels túnels,
i allà es parlava un dialecte,
que no recordo ara com es deia,
que és una barreja,
que és d'origen latí,
no me'n recordo com es deia.
Sempre he vist alguna cosa,
jo també,
sentim parlant.
Sí,
és que no me'n recordo,
i en un dels restaurants
que vam anar,
el senyor era d'allà
i ens va ensenyar quatre coses,
i allà potser l'única cosa
que vam notar
és que la gent parlava
una mica més alt,
parlava una mica més...
Aixecava una mica la veu,
sí,
però per la resta
tot absolutament igual.
I després una cosa
que jo vaig perdre la dignitat,
haig de confessar
que a Suïssa
vaig perdre la dignitat,
i és que
està absolutament foradada
com un formatge de gruller,
vull dir,
com hi ha l'orografia
i com ells són tan ordenats,
doncs com és que
han de comunicar
un poble amb un altre
que tenen
deu quilòmetres de diferència,
amb una carretera
que trigués mitja hora
o tres quarts d'hora
en pujar i baixar
a la muntanya.
Però sobretot
no trenquem l'estètica.
No,
llavors foradem,
foradem,
i està ple de túnels,
i vam estar,
quan vam estar
a prop d'Interlaken,
que volíem anar
al Junfrau,
hi havia,
doncs,
una muntanya
o un túnel,
havíem de triar.
I jo crec,
o creia,
que tenia
una certa claustrofòbia,
allò que dius
quan entro en un ascensor
sembla que no estigui a gust,
vull dir,
no és un lloc preferent per mi,
eh,
trobes una mica rara.
Però pensava
que era purament,
doncs,
bueno,
una sensació d'aquelles
que pots controlar.
I vam dir,
doncs,
per no fer
carretera amunt
i carretera avall
passem pel túnel.
I és un tren
on els vagons,
només hi ha la,
com se diu,
la del davant,
la locomotora,
i després tots els vagons
són simplement
perquè pugin els cotxes,
vull dir,
són d'aquells
com de transport
de cotxes
i en cada vagón
hi deuen,
no sé,
potser allà
n'hi entren
quatre o cinc cotxes,
només,
entres en un ferri
i entres en un tren.
Sí,
entres en els vagons
del tren.
I llavors entren.
A més,
a veure,
jo vaig entendre,
perquè hi havia
a darrere una família
que parlava en francès,
que allò ho agafaven cada dia,
anaven a música
a l'altre poble,
els nens,
i veies els nens
amb les motxiletes
d'anar a casa,
quatre nens i un papa.
Allò que fem aquí
amunt i avall cada dia
pels crios,
les activitats,
el pujo al conservatori,
doncs ells agafaven
aquell trener,
i amb molta naturalitat.
És molt barat,
vull dir que també es veu,
és un tipus de transport públic
que comunica a pobles
per no tenir de pujar
i baixar a la muntanya.
I llavors el tren
es posa en marxa
a tota la pastilla
i entra en un túnel negre,
negre com no t'ho pots imaginar,
com a gola de llop,
amb un soroll.
I jo començava a pensar
que estava sota la muntanya,
vaig començar a angoixar-me,
a perdre la respiració,
a perdre la dignitat,
vaig començar a cridar.
Què dius?
Algués me deia
què fàia amb aquesta dona ara.
I cridaves allà
com una boja.
Com una boja,
ple de mares de família
i nens amb...
Doncs sí,
vaig perdre la dignitat,
talment com es diu.
Però no podies sortir d'allà?
No,
em vaig tapar les orelles
i vaig començar,
el meu home em va dir
multiplica,
multiplica,
multiplica,
vaig començar dos per dos,
quatre,
dos per tres,
seis,
dos per quatre...
I fins que vam sortir del túnel
i vaig estar multiplicant.
I quan va durar?
Quantes taules vas fer?
Doncs com un quart d'hora,
una cosa així,
moltes.
Vaig arribar al nou,
vaig tornar a començar,
vaig tornar a començar,
per no pensar en res més.
Crec que no et convé
anar a viure a Suïssa realment.
No,
és que no.
Perquè si has d'anar a portar la canalla
ja no la portes,
o quasi sí,
però si has d'agafar aquest transport,
impossible.
Transport públic,
que deies,
molt ben endreçat,
tret d'aquest tema personal
de la claustrofòbia.
Parlaves que la fruita,
la verdua és cara a Suïssa,
sempre s'ha dit que és un país caríssim.
Pel turista?
Sí,
evidentment.
Pel turista,
per tot,
lògicament,
però pel turista absolutament caríssim.
Caríssim.
Quan diem caríssim,
de què estem parlant,
Dani?
Doncs mira,
un menjar en un poblet,
en una,
no et diré taverna,
però quasi-casi,
que més allà trobaves
el mateix que trobes aquí,
pizza,
sàndwich,
frankfurs i hamburgueses.
Allò que et solava la vida
quan vas de viatge.
Exacte.
no en trobaves, eh?
Per persona?
Per persona.
Cervesa,
la cervesa bona,
això sí.
Cervesa bona.
Calenta.
Calenta.
No els agrada la cervesa freda,
no ho sé.
Ja et dic,
amb la zona rural, eh?
Vull dir,
a les ciutats,
bueno,
a la ciutat tampoc vam anar
en un lloc així de tiradillo,
perquè ens entenguem,
però als pobles,
que bueno,
és el que trobem que ens agrada més,
pel tema econòmic,
evidentment,
no pots anar cada dia
a menjar per 60 euros per barba
perquè no t'en surts.
No, no t'arriba, clar.
Ni que et regalen el viatge,
no t'arriba.
Però els poblets així,
i a part de tipus casa rural,
que llavors allò era més elaborat,
més treballat,
el que són els varets de poble,
bastant cotrillos i bastant cars.
Un cafè a dos euros
no te'l traia ningú.
Per tant,
has d'anar amb un pressupost ajustat
o un plantejament d'anar,
no sé,
a un departament o...
I el problema també de la moneda,
que recordem que allà
és el franc suís,
que no hi ha euros.
Quasi tot ho pots pagar amb euros,
o sobretot amb els llocs turístics.
Vull dir,
està a l'equivalent
o et posen els dos preus,
però, bueno,
és una dificultat.
Fins i tot una anècdota,
la moneda.
Per tant,
aquesta diferència de preus
en respecte al nostre país
també es tradueix
quan vas a comprar el souvenir
i has dit
que et vas comprar un rat de cuina
perquè no t'arribava
allò per comprar-te l'hort,
com per exemple
el que portava la senyora del balneari.
Però vaja,
si mires les botigues,
els aparadors,
sabateries,
botigues de roba,
decoració,
tot això també és un preu
bastant més elevat que aquí.
Molt, molt.
Jo em feia fotos als aparadors.
Perquè li deia al meu home
mira quin vestit més mono.
Fes-te una foto.
I em feia la foto a l'aparador.
I ja està.
No, no vaig poder comprar res.
Tampoc vaig trobar res
que m'entusiasme més, eh?
Vull dir,
botigues,
com trobes a París,
a Londres o a tot arreu,
franquícies
i franquícies de marques
molt conegudes, no?
Gucci, Dior,
tot això, sí.
I a les botigues petites,
bueno,
la botigueta d'aquella
de vetes i films
que hi ha de tot,
que trobes el pa
i trobes el que busquis
però...
i els llocs turístics.
No vaig trobar jo
que comercialment
fos un país
allò de dir
oh, que xulo,
anem a comprar a Suïssa.
No.
Per tant,
impensable botigues aquestes
de tot en un euro,
no?
A Suïssa?
No.
De totes més,
hi havia molt immigrant, eh?
Sí.
Sí.
Molt paquistanès,
molt marroquí,
sí.
Sobretot afgans,
bueno,
no sé si eren afgans
o paquistanesos,
però d'aquest aspecte...
En quines feines?
Doncs jo els veia
al dematí
que s'aixecava...
Feia un fred que pelava,
eh?
El 20 d'octubre,
un fred de dimarts.
Ens va anavar.
Però els veies
que quan anaves
molt dematí,
que nosaltres també
som molt matiners,
els únics que havien
pel carrera
era aquest tipus de persona.
I anaven...
Feines més manuals,
lògicament.
Sí.
Nani,
vas tornar del Perú
amb el cor
absolutament enrobat,
amb les emocions,
és allò que és que
sortien,
encara.
Ara t'estic esmentant
el Perú i l'Altiplà
i t'ha canviat
la cara completament
de com parlaves
de Suïssa.
Sí.
No es tracta
de comparar sentiments,
però les emocions,
els sentiments
o les idees
que et va provocar
a teva estar
a la Suïssa...
Mira,
és el que passa que
al final penses
que t'ajuda
a veure un país
d'aquestos
i una de les coses
que també m'agradaria
és anar als països nòrdics,
a Suècia o a Noruega,
que m'imagino
que ha d'avançar
d'aquest terra en anar,
t'ajuda a valorar
que amb moltes poques coses
pot ser molt feliç.
Vull dir que
realment els diners
són importants,
són importants tenir-los,
no ens enganyem,
però que
tampoc fan
la felicitat,
vull dir que a mi
aquell balneari
estaria tan incòmoda,
tan fatal,
que m'agradaria més
viure en una cabana
d'aquelles
i dormir-ne sobre les...
A veure,
que estic fent
filosofia barata,
posa'm un any allà
i un any en un altre lloc.
Sí, sí, la visita
tot és...
Però així,
a primera impressió,
a percepció,
a sentiments,
el que tu deies,
el feeling que em proporciona
és que els diners
serveixen per molt,
però...
No,
hi ha coses
que no es poden comprar amb diners
i que realment
fan que la gent sigui feliç.
Està envoltada
i que sigui
durant una setmana
d'aquesta perfecció,
aquesta riquesa,
potser hi ha viatgers
o viatgeres
que els hi ha causat
la impressió diferent
i com m'agradaria viure
així a aquest nivell.
I que diuen,
oh, que bé viuen...
A nosaltres diuen,
com que no em cal,
no ho necessito,
tinc altres coses.
Mira, vas al Serrallo,
que de tant en quant
fa aquell farum,
que veus papers per terra,
que et prens una cerveseta
assentada allà
i dius,
mira tu,
interlacen...
Critiques, critiques,
mira,
això està fet una porqueria,
és que l'Ajuntament,
és que no sé què, no?
Es forma part de la vidilla,
vols que et digui.
Vull dir,
una contradicció més
que l'assumeixo.
De totes maneres,
no hem d'oblidar
que els suïssus
van inventar el Muesli,
que l'agraïm moltíssim,
que van inventar
l'insecticida de DT
i les assegurances de vida.
Sí, senyora.
Si no fos per ells,
què seria del nostre futur?
Nani,
proper viatge,
jo sé que tens una llista
molt llarga.
Alguna vegada me l'has convantat.
Doncs mira,
no ho sé,
perquè aquest any
ens quedem a casa,
perquè hi ha hagut
gastos extraordinàries.
Crec que és el viatge
que farem molts en guany, eh?
Eh, que sí.
Si hem al Pirineu,
que fer la cabra
també és molt saludable.
Algun dia podíem parlar
del Pirineu.
Perdona,
hi ha un col·lega teu
que passarà per aquesta volta al món
que ha fet uns itineraris
per Catalunya
que ens els explicarà aquí,
eh?
No et pensis, eh?
Si agafes el GR11
amb una motxileta
i una favada litoral
d'aquelles
a un tros de pa i fuet,
fantàstic, eh?
Doncs potser ens trobem
en el camí, Nani.
Vinga.
Moltíssimes gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Adéu.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies.