Fins demà!
Com que ja els hem saludat i fins i tot els hem fet d'ostesos aquí al concurs de l'última paraula,
doncs ja podem entrar ràpidament a tot el que tenim aquesta setmana a la cartellera.
Juanjo està realment decebut perquè hem de parlar d'alguna cosa que em temo que no tenim, ara ho explicarem.
Obrirem les pliques de la vigília dels Òscars, que en van parlar, això està relacionat amb una cosa que ara ens explicarà Juanjo,
però clar, l'estrella durant uns segons aquí al matí de Tarragona Ràdio és David Serra,
que la passada setmana a aquesta hora, si us en recordeu, estava acompanyant un equip de producció de la mateixa productora
que va fer la pel·lícula El Orfanato, es van passejar pel complex educatiu, sort que no han anat avui,
perquè avui estan tots els nois i noies del campus de l'ADT.
Jo els he vist.
I la setmana passada no, no? La setmana passada estava buita allò.
No, no, la setmana estava molt tranquil.
Encara el mes de juny.
Però encara he hagut de fer un treball de camp perquè vaig tindre que endinsar-me, mai millor dit, a les entranyes de l'edifici.
És molt bonic allò, eh?
És immens. I a banda és que realment...
Els que hem fet activitat allà, quan estaven aquí, allò és una meravella.
Té vidilla i té racons que fan molta por.
O sigui, la veritat és que té aquests sòtans que són...
Vaig estar a les bugaderies i comuniquen a una sèrie de túneles que es parlen per dintre del recinte.
I aquestes sortides al mar i aquell bosc que queda com aïllat.
I aquestes grans avingudes entre edifici i edifici.
T'he dit que hi ha pel·lícula, eh? A la laboral hi ha pel·lícula.
Jo aquí veig allò, aquell rotllo que nadie conoce a nadie,
aquelles avingudes de dir allà hi ha algú que s'amaga i que surt d'un pavelló.
Les residències.
Si els no la fan, la fem nosaltres.
Jo tinc alguna idea.
Jo tinc un Cinexim.
Ja t'ho explicaré. Amb el Cinexim i el Juanjo farem alguna cosa.
Perfecte. Per tant, la cosa està aquí, ho hem vist i ja respiraran.
Sí.
Molt bé. La veritat és que va estar molt bé que ens ho expliqués el David.
Novetat, Sitges.
A veure, la més... Bueno, radical aquest any és per anar a Sitges com cada any.
Com cada any, si aneu cada any.
Però a mi m'agrada molt perquè, a banda que el Juanjo estarà content
perquè tindrà especial dedicació al món dels zombies, jo també,
o sigui, disfrutarem d'aquest tema.
I anireu vestits tenent la feu, el ridícul, que sou grans ja.
Home, escolta, tenim que anar com...
És que, claro, haces el ridícul si no vas disfrazado.
Exacte. Aquest és el tema.
Soc jo que tinc molts prejudicis.
Sí, senyor.
Però començarem fort.
Començarem en Reg 2, que té molt bona pinta que ja hi ha...
És que la U?
Bueno, a veure, jo la U, dintre de tot, que em va agradar molt i em va sorprendre...
Diem allò tan antipàtic d'estar sobrevalorada.
No, no ho diré en pas.
És antipàtica aquesta paraula.
Sí que és antipàtica i penso que en aquest cas seria injust,
perquè en Reg va obrir una porta clarament al fantàstic de casa.
Era millorable, però ja la idea, el punt de partida, el format que adoptava,
era per dir, home, que algú faci alguna cosa diferent.
Sí, sisplau.
I d'això en parlarem, perquè una de les pel·lícules que ens estrenes
és un remake, l'última casa a la izquierda.
Sí, cuida't.
Ho lligarem tot una mica.
Exacte.
La gracia de Reg era que, sin contar con un presupuesto tan grande com...
Com el nostre concurs de l'última paraula.
Ahí, ahí, ahí.
O sigui, conseguir dar miedo y no quedar cutre con cuatro duros,
pues es el gran mèrit.
Té molt de mèrit i és veritat que era una pel·lícula atmosférica
que té coses, evidentment, com totes, millorables,
però que va fer por.
Us heu fixat que quan parlem d'una obra que està ben feta,
que reoneix uns mínims de dignitat, de qualitat, de professionalitat,
sempre afegim allò de per estar fet amb pocs diners
i és que encara estem en aquesta situació.
Grans produccions que el resultat és dubtós
i petites produccions que el resultat no és brillant
perquè ha faltat aquesta mica de pressupost, no?
Clarament.
Per reflexionar.
Bé.
Per reflexionar.
Cartellera ja?
Doncs com vulguis, ja té tema.
Comencem a parlar del que no tenim
i els que són fidels a aquests espais,
no sé quants són, no els he contat mai,
recordaran que quan s'havien de celebrar el lliurament dels Òscars,
allò que no fa ningú,
nosaltres també vam fer la nostra travessa,
i quan va arribar el moment de parlar, doncs,
de candidats i pel·lícules que podien ser guanyadores,
Juanjo Ferrer va apuntar un títol.
Un títol que s'estrena a tots els cinemes del país,
però sembla que a Tarragona no.
I em penso que fins i tot has portat la banda sonora
d'aquesta pel·lícula.
És aquesta, la banda sonora.
És que la banda sonora és de lo mejor que he oído, eh?
Sí, és veritat.
Escúchame un moment.
És magnífica.
A veure, la pel·lícula,
jo la puse com a ganadora dels Òscars.
Per això he abierto les expliques i he vist que sí.
Al final ganó,
però he de dir que jo no la havia vist i la puse al azar.
Sí.
¿Vale?
Sí que recordo aquella,
quan no he vist ninguna me pongo esta.
Pues ja veus.
Vas a insertar.
I, bueno, la he vist hace poco
i me han aparegut unes millores pel·lículas
que he vist jamás.
La titula Despedidas,
que encara no havíem dit el títol.
Sí, Despedidas,
que en realidad lo que se refiere
és al hecho de decir adiós,
no a personas despedidas.
No és un tema laboral.
Sí.
És un bon matís.
Sí, perquè a mi me costó ir a verla
perquè dije, a veure,
esto de pare de rollo...
No, no m'ho crec.
Los lunes al sol.
No, en serio,
he tenint la cabeza Despedidas.
La crisis...
De veritat.
Fa mal, fa mal.
Sí.
A veces cuando algo te entra cruzado,
te entra cruzado.
No, no,
és aquells adeus que diem cada día,
no?
Pràcticament.
Bueno, cada día...
Bueno, esto va...
Que tampoc és quan vas donar.
A veure,
jo crec que estem centrant ja el tema.
Explico de què va
perquè és muy interesante.
Jo me'n vaig al racó,
¿vale?
Vinga, va.
Se ha ido de verdad.
Yolanda.
Es de un chico
que toca el violonchelo
en una orquesta
i la orquesta
se disuelve
i se va a la calle.
Y resulta que el tío
se había gastado
dieciocho mil yenes,
que es equivalente a pesetas,
en el violonchelo.
O sea,
no,
dieciocho millones de pesetas
se había gastado.
Torno,
perquè la historia
ja em sembla
preciosísima.
Per això sona tant
el chelo
a la banda sonora,
clar.
Y durante toda la película
él lo va tocando.
Bueno,
él decide venderlo
e irse a una casa
que tenía su madre fallecida
y se va a vivir allí
a un pueblo.
Y el primer trabajo
que encuentra
mira en el periódico
y dice
se busca
ayudante
para ayudar
a viajar.
Qué guapo.
Dice, bueno,
pues era una agencia
de viajes.
Entonces va...
Tú como las despedidas,
¿no?
Sí.
Bueno,
va y no es una agencia
de viajes.
Es una especie
de funeraria
que se dedica
a hacer un ritual
con los muertos
que por lo visto
allí es bastante típico.
Entonces es el último viaje.
Sí.
Entonces se hace
en el ritual
de limpiarlo,
de ponerlo dignamente.
Maquillarlo, vestirlo.
Todo con muchísimo respeto.
Entonces él,
bueno,
se queda sorprendido,
lo coge
porque es mucho dinero
y va un poco
conociendo
el trabajo,
en qué consiste.
Y se va enamorando
de su trabajo
que es el más horroroso
que él se creía
que era horroroso
y de hecho
todo el mundo
que le rodea
le dice que lo deje
que tal.
Pero él está enamorado
de ese trabajo
por el bien
que está haciendo.
Yo voldría saber el final
pero no lo expliquis
porque la volem veure.
Pero no en Tarragona
porque parece que no lo hacen.
No, no l'han estrenat.
A veure,
potser ens equivoquem
pero a través de internet
i miran la cartellera
el que son los Oscars
no he visto
aquest títol.
Hem vist, clar,
Ice Age,
tres sales que l'ocupen
però aquesta pel·lícula
no i és curiós
perquè a la premsa
de tot el país
la posen també
com una pel·lícula destacada
i s'estrena molt
cinemes
de tot el país
i aquí no s'estrenen,
s'estranya molt.
Podria ser un error nostre
però en principi
no la veiem
aquesta pel·lícula.
Jo crec que és d'aquestes pel·lícules
que venen a Tarragona
arribaran a Tarragona
perquè ara, evidentment,
els Oscars estan fent
el regal aquest
de les pel·lícules
amb el seu original
però venen a les reïdes.
Pensa que ens va passar
amb la pel·lícula de Vampirs
que també va estrenar-se molt tard
i que es van queixar
i tota la pesca.
I al final la van posar.
Però bé,
jo ara mateix
aprofitant el tema
d'una pel·lícula bonica
de veure
i a més necessària
com deien sempre
també ja recomanaria Tetro
que la vaig poder anar a veure.
Et va agradar o què?
Molt, molt.
I em va sorprendre
perquè, a veure,
bàsicament
pels mateixos motius
dels que Juanjo
ha defensat aquesta pel·lícula.
O sigui,
tornem a un cinema
fet a la mida humana.
Pel·lícules
que expliquen històries.
Exacte.
I en aquest cas
és una història
que és molt propera
a la vida particular
de Francis Ford Coppola
perquè la família Coppola
és una gran família,
és una big family
i hem de pensar
que el seu pare,
el tiet i tot això
formen part del món de la música.
És un gran compositor
que va morir
molt gran
fa relativament pocs anys.
Llavors és una mica
la recerca
de descobriment
del parent.
O sigui,
el tetro
que és aquest personatge
misteriós
del qual,
bueno,
un dels familiars
busca,
va a la recerca
de qui és aquest personatge.
Llavors la pel·lícula
es composa
de tota una sèrie
de recerques
a través de personatges,
per exemple,
Maribel Verdú
que parla...
Que diuen que està magnífica,
a més a més.
Està molt bé.
Que ho fa molt bé.
A veure,
jo tinc un problema
amb aquesta pel·lícula.
Jo la vaig veure,
malauradament,
la primera vegada
que l'he vist,
l'he vist en versió
doblada
als cines.
I el doblatge
és terrible.
Simplement terrible.
O sigui,
jo recomano
aquesta pel·lícula,
però tens que fer
un esforç
d'anar més enllà
del doblatge
perquè, sincerament,
veus que no està adequat
perquè és una pel·lícula
en la qual els personatges
parlen tant en castellà
com en anglès
i sense cap tipus
de problema.
Clar,
al fer la versió
totalment doblada,
doncs han carregat
totes les ironies,
tots els elements,
tots els no dits
de la pel·lícula
i la veus
en versió original
i de cop i volta
tot té molt més de sentit
i és una pel·lícula
petita,
molt petita,
molt a la línia
de les pel·lícules
que feia el Coppola
com la Llei de la Calle
i potser amb la maduresa
perquè l'he lleig molt bé
i algú ha dit
que el Coppola
s'ha obligat de dirigir.
Aquest home té una lleugera idea
de cinema,
penso, eh?
Sí,
i tu arribes allà
i et preguntes
tot això que has llegit
que t'han dit
del Coppola
i que estan hores baixes
i dius
escolta,
més d'un
voldria rodar una pel·lícula
amb aquesta delicadesa
i amb aquesta capacitat
d'explorar...
Home,
quan algú com el Coppola
que té l'inventari
de pel·lícules
que té,
diuen que està a hores baixes
i ja sabem això
què vol dir.
És la envidia,
la envidia.
Sí,
en l'escola que jo estudié...
Cuando yo estudié cine,
él normalmente
estaba en esa escuela
de profesor
i en l'aula
que yo estaba
estaba su firma
i unas frases
que no me acuerdo
que ponía,
tendría que haberme
apuntado.
y había escrito
con el Espíritu
unas frases en la paret.
Jo,
abans de passar
a la següent pel·lícula
que fins i tot
podem escoltar
un petit fragment,
recomanaria a tothom
que s'apuntés
a aquest títol
Despedides,
aquesta que ha comentat
el Juanjo
que ha vist
que no estrenen
ara a Tarragona
però la podrien
estrenar més endavant.
A mi m'han entrat
moltíssimes ganes
de veure'l aquesta.
La veritat
és que és una bonica història.
L'última casa
a la izquierda.
Algú se'n recorda
del remake
de Les colines
tienen ojos?
perquè em penso
que estem parlant
dels mateixos artífecs
i més no els originals.
En parlem després
d'escoltar
un fragmentet.
¿Hemos llegado ya?
Estoy cogiendo
la desviación.
Es la última casa
a la izquierda
por si no te acuerdas.
Es la única casa
en varios kilómetros, papá.
¿Vais a usar
el coche hoy?
Había pensado
en ir a ver a Paige.
Que te diviertas.
Creo que no nos conocemos.
Soy Paige
y esta es Mary.
Hola.
¿Qué te apetece hacer
esta noche?
Me parece que este Justin
podría ser una bonada.
Buenas.
Sabías que no podías
traer a nadie.
¿Qué pasa?
Que hemos salido
en primera página.
Eso es lo que pasa.
Esto no es asunto nuestro.
Lo siento, chicas.
¡Ay, Dios mío!
No podemos arriesgarnos.
No, no, no, no, no, no, no.
¡Por favor, chicas!
Son dos chicas preciosas.
Quasi que prescindim
de la resta.
Terrible, no?
Doncs sí.
Jo no l'he vist,
he sentit
i he llegit
que hi ha una violència explícita
que a vegades
extrema
escenes d'una violació
que és innecessària
aquella incidència
i que fins i tot
s'equipara
amb escenes i imatges
que van més enllà de Hostel.
No sé,
això forma part de la publicitat
i és tan terrible o no.
Jo crec que
és més que probable.
Jo moltes vegades
me trobo
que quan vas al cinema
a veure aquest tipus
de pel·lícula que ve
amb tota una legenda
de seqüències
d'esmais
i de...
Bueno,
doncs que no és tant.
Ara sí,
tinc que dir una cosa.
Jo vaig veure,
vaig patir,
però en aquell moment
vaig apreciar
la primera pel·lícula
del senyor Wes Craven
fa molts anys,
al festival de Sitges a més.
L'original
de l'última
que se li queda.
Deien Wes Craven
perquè era també
el de Les colines
tenen ojos
i no sé si va ser
fa un parell d'anys
que es va fer un remake
també
i no sé quina era pitjor.
O sigui,
la primera o la segona
en quant que no feia por.
Exactament.
Ni una ni l'altra.
Oh,
es va venir una por,
una por
i dius,
home,
doncs no.
Aquesta sí que té aspecte
de ser realment
molt dura.
A veure,
diuen una cosa
d'aquesta pel·lícula,
jo no ho sé
perquè no l'he vist
i aquesta setmana
parlem d'oïdes,
doncs.
Parlem d'oïdes
però parlem
del que va representar
en el seu moment
d'aquesta pel·lícula
que va ser tota una...
Bueno,
va ser la pel·lícula
que va llançar
un desconegut
de Scramen
a la seva primera pel·lícula
en un univers...
Aquesta la produeix
en aquesta ocasió.
Sí,
i ha tornat...
El que passa que em sembla
i tot el que he llegit
apunta cap a aquesta direcció
que l'únic que s'ha conservat
és el títol.
O sigui,
bàsicament,
l'espírit
i el títol de la pel·lícula
i a partir d'aquí
la pel·lícula
ha agafat
una altra línia
que explora l'horror,
aquest horror
de lo que podria ser
la quella pel·lícula
interpretada pel Dustin Hoffman
Perros de paja,
però evidentment
sense la,
diguem-ne sutiletza,
si era sutil,
Perros de paja
que era molt dura,
doncs invertir
una miqueta els termes
i portar-lo
a una violència extrema
que és el que tu comentaves.
Jo el que he sentit
és bo,
és positiu.
Des del punt de vista
que hi ha una història,
l'altra pel·lícula
era molt deslavazada,
he tornat a veure
la pel·lícula
anys i tanta.
Forma part d'aquella...
És l'àsser pur i dur,
o sigui,
sang,
mal rotllo,
una banda sonora
desassossegant
i a més,
moltes vegades
que no anava,
el que inspirava
la banda sonora
anava en contra
de lo que es contava
la pel·lícula.
Fins i tot
aquells que sempre
intenten buscar
una lectura moral
és allò típic,
tu em fas això,
doncs jo t'ho tornaré
a mascreix.
Exacte.
És la lectura.
Tres cops.
Tu has fet
alguna cosa terrible,
algú que jo estimo,
prepara't
perquè superaré
això que tu has fet.
Per tant,
és aquesta la lectura.
i aquesta setmana
va de 20 anys.
Fixa't que Juanjo
té un posat molt místic,
no el traiem
de la pel·lícula Despedida,
si no vol entrar
en aquest territori.
La verdad
és que no estoy siendo
capaç de salir
d'esta pel·lícula
perquè la verdad
que me dejó impresionado
quan la vi.
Bueno, el caso
Wes Craven,
a mí me parece,
no voy a decir
que esté infravalorado,
no, que esté...
Sobrevalorado.
Sobrevalorado,
voy a decir
que no está
suficientemente
infravalorado
porque es que yo he visto
películas
que es de vergüenza ajena.
A ver,
Sin ir más lejos
es crim
que triunfó
en el cine un montón.
Però saps per què
a vegades passa això?
Perquè, clar,
és allò d'estar
en el lloc oportú
i en el moment
un oportun.
En aquell moment
que Wes Craven
feia aquest tipus
de pel·lícules
no hi havia
tants realitzadors
que es dediquessin
al gènere.
Hi havia poquets
i, per tant,
el pastís es repartia
entre quatre.
I ja sabem
que el temps
actua com un gran angular
i es va crear
realment un mite.
No, no,
és que forma part
d'aquell cinema
de sèrie dels anys...
Escolti,
ho feia fatal
i ja està.
El que passa
que com que no hi havia
tants directors
doncs l'hem de posar
dins del que són
les icones
d'aquella època.
A veure,
el valor de Wes Craven
més enllà
de les seves pel·lícules
i estic totalment d'acord
amb Juanjo
però això
no hem parlat
molt de les vegades.
És un valor comercial.
Sí,
és que no,
però que va obrir la porta
a un munt
de joves realitzadors
que una mica inspirats,
diguem-ne,
millor dit,
millor inspirats
que el mateix Wes Craven
van arribar
al cinema fantàstic
i van saber fer
el que en teoria
el mestre del terror
no sabia fer.
Aquesta és la meva
particular visió.
Això que faig,
diguem-ne,
vosaltres sou experts,
jo ho puc fer
perquè jo parlo
com a espectador
exclusivament,
però clar,
jo agafo
La colina tienen ojos
de Wes Craven,
l'original,
i agafo Rec
i te quedes amb Rec.
Home,
indiscutiblement.
Sí, sí,
no estic totalment d'acord.
És que no era un cinema...
O simplemente,
a ver,
porque los de Rec
algo han aprendido
de los...
de lo que es fa malament
aprens molt.
Pero, por ejemplo,
coges alguna de Wes Craven,
incluso pese a ella
en Elm Street.
Aquesta a mi em va agradar.
Aquesta és la que me agrada.
Aquesta vaig passar por, jo.
Aquesta és la que me agrada.
No, vuelve-la a ver
perquè és que
és una vergüenza de pel·lícula.
No la vas poder acabar
perquè tenia por, Juanjo.
Pues compárala
con la cosa
de John Carpenter,
que és més o menos
de la misma època.
És una altra història.
Però John Carpenter
és una altra història.
John Carpenter
és un artesà
de la vella escola
i se li veu una capacitat
per contar històries
que no heu escravat.
Jo me tragué hace poco
porque, por sí,
por honor al cine
me vi casi de golpe
las siete de Pesajan
en Elm Street,
que hay siete.
Tens molt de valor.
Ves com ets un tio
molt raret.
Repartidas en varios días, eh?
Vale, vale.
Pero yo tenía esperanza
de decir, por favor,
¿por qué ha triunfado
tanto esto?
Tengo que comprobarlo.
No había manera.
Era cada vez peor.
Venga, la dos peor
que la uno,
la tres peor que la dos.
Però, Juanjo,
la troballa és el personatge.
Calia que veiessis la set.
Hay que verlo todo
aunque sea malo.
Pero set no cal, eh?
Es un número màgic.
Pero es que resulta
que la siete
la volvía a dirigir
Wes Craven.
Bueno, al menos
si la volvió a dirigir
el creador
algo habrá en la siete.
Es el pitjor.
Y es la peor.
Es que volia matar
el personatge.
La teoria es que volia
matar el personatge.
Sí, quería matar
yo creo que a su productor.
Directamente a Cúningham.
Hem de parlar
de Pagafantas
i, sisplau,
digueu-me
que no té res a veure
en fuga de cerebros.
Digueu-me, sisplau,
que no té res a veure
en fuga de cerebros.
Todos conocemos a uno.
Nadie está a salvo de ellos.
Están entre nosotros.
En cualquier momento
puedes convertirte
en uno de su especie.
Pagafantas.
Este es Chema,
el mayor Pagafantas
de la historia.
Sí, Claudia.
Chema.
Muchas gracias.
Te debo una cerveza.
Vale, vamos.
Vamos a brindar.
Camarero,
timonchelo.
Pero, ¿eso tiene alcohol?
No.
Que creo
que he pillado.
Nunca te deja pillado.
No se pillado,
no se pillado.
¿Qué haces?
¿Tomás algo acá
o vamos directamente
a mi casa
y nos ponemos a ellos?
¿Ya?
¿Así ya?
Sí, lo hablamos ayer, ¿no?
Sí, sí, sí, sí.
No, no,
hasta ahora que te ha hablado.
No me parece
nada lanzado.
No dejes que te abrace.
Quiero decirte algo.
Te estoy hablando
de lo que antes llamábamos.
Para mí vos sos como...
El abrazo del koala.
Mi mejor amigo.
Eres un Pagafantas.
Voy a intentar go por ella.
Aquesta està vista,
recordem que es va projectar
al Festival de Cinema
aquí a Tarragona,
que Borja Coveaga,
fins i tot,
va venir.
Sí, sí, sí.
I va fer una xerrada
sobretot a alumnes d'institut.
Pagafantas.
A mi m'ha fet gràcia una cosa
i és que després de molts anys
el que era, diguem-ne,
com a tu t'agrada dir,
acto fetiche de Fernando Colomo,
que és el Carla Doire,
torna amb un cabell tot blanc,
gran...
Tremendo.
Ui, ui, ui.
Només per això ja val la pena.
Un personatge d'un patetisme,
brutal.
A veure, patetisme és la paraula
amb la que podríem definir
Pagafantas.
Pagafantas és un producte
de...
Bueno,
seria sense cap mena de prejudici,
molt lliure,
des del punt de vista
que és una pel·lícula,
doncs que tu deies abans
la de fuga de cerebros,
però bueno...
No, és que aquesta pintada així...
No és fuga de cerebros.
D'acord,
doncs era el que jo et volia preguntar,
que no ens tornin a prendre el pèl.
Podríem dir que té
el millor de l'espírit de,
per exemple,
les comèdies dels germans de Patou,
o sigui,
tot aquest espírit de gambarrisme,
descregut,
d'aire bé de còmic visual,
d'aquests còmics d'última,
molt urbanites,
hi ha moments
molt,
molt lograts.
És una pel·lícula
que quan vaig acabar,
o sigui,
quan se va projectar
la gent reia,
la gent reia
constantment.
No és una pel·lícula
desternillant,
és una pel·lícula dolorosa.
Hi ha molts de Pagafantas
a la societat.
És el que deies,
que és molt dura
i que no té pietat
amb aquests personatges.
Molt, molt, molt.
I té personatges entranyables.
O sigui,
és una pel·lícula
que se fa molt agradable
de veure
perquè precisament
tornes a una certa infantesa
o joventut
o adolescència.
Un Pagafantas
com es defineix?
Un Pagafantas
és aquest personatge
que no se come un col·lín.
Que va pel món
l'amigo de les niñas
que sempre
jo soc el teu
nen de confiança,
que vaig amb tu,
que t'estimo
i que sempre seràs
el millor amic.
I per això
és una pel·lícula terrible
perquè parla
d'un fet real
i que, bueno,
hi ha molts de Pagafantas
que en aquesta pel·lícula
poden trobar
un punt d'oxigen
i de revelació.
Aquest aspecte
en l'evolució
dels éssers humans
i parlem d'evolució
perquè ara parlem
d'evolució dels dinosaures.
Home,
se suposa que és
en una etapa
de l'adolescència
però jo els veig
una miqueta grandets
aquests nois, eh?
Home, a veure,
sí, però...
A veure,
aquesta etapa
de mi mejor amigo
i la xica i tal,
això ho entens
a una certa edat.
No.
Aquests nois i noies
haurien d'estar treballant ja,
eh?
Precisament...
I guanyant-se la vida
honradament.
Precisament, encara més,
encara més,
és més retrat social
d'una certa societat real
que d'avui en dia.
Que allarga l'adolescència
fins als 35.
Exactament.
I aquests són
els Pagafantas d'avui en dia.
En fi,
tu, Juanjo,
continuant estat catatònic,
místic,
amb el tema
de la pel·lícula
Les despedides,
acabarem...
T'hi hauré,
havíem triat una banda sonora
allò de les bandes sonores
allò amb cotrilles del 70,
que podríem acabar
quan acabi l'espai
amb la banda sonora
que ha portat Juanjo
de despedides.
Acabem ja
amb l'origen dels dinosaures.
Vinga.
Ice Age 3.
El mayor acontecimiento
de los últimos
dos millones de años
está a punto de alcanzar
una nueva dimensión.
Que nadie mueva
ni un músculo.
Este verano.
Sí te ven estar ahí.
Sí.
Vivíamos encima
de otro mundo
y no lo sabíamos.
Me siento muy.
Jo no sé
què podem dir
davant d'aquest exercici.
Magnífic,
hem rigut molt al cinema,
no sé si amb la 3
riurem
més que amb la 2
o amb la 1,
no sé.
potser semblant.
Jo, a veure,
la 1
me va fer
moltíssima gràcia,
la 2,
doncs, bueno.
Menys.
Menys.
La 3,
tempo,
però bueno,
anirem a veure-la
per l'experiment aquest.
A mí me gustó mucho
en la 1
que no hacían
un gran alarde tecnológico.
De hecho,
era todo bastante
texturas simples.
Molt artesano.
Sí.
Más que artesano,
no poner más
de lo que se necesita.
Sí, sí.
Escenarios blancos
con algo de textura
y tal.
y se preocuparan realmente
por la interpretación
de los personajes
y que transmitieran.
Eso es veritat.
Era un de los valores
que tenía que esta película
y la 2 se va a perder
una miqueta.
Sí, ves muchas en 3D
que lo que se preocupan
es por la espectacularidad
cuando luego eso
al cabo de un año,
por muy espectacular
que lo hagas,
al cabo de un año
ha quedado muy superado.
En cambio,
una buena actuación
de los personajes
y que transmitan mucho,
eso no se supera,
no tiene por qué
superarse nunca.
Así que, bueno,
esperemos que se hayan
preocupado
por la interpretación
de los personajes
y claro,
que sea bonito
visualmente.
¿Tres días
amb la familia
l'heu arribat a veure
al final?
Doncs, a veure,
la vaig anar a veure jo.
I què tal?
A veure,
és una bona pel·lícula.
Es parlava,
és una ópera prima
d'una realitzadora catalana
i tothom coincideix
que és molt bona.
És una pel·lícula molt digna,
és una ópera prima.
A més,
m'ha agradat
per una raó
perquè precisament
no es veu,
no hi ha un punt
de pata
d'aquella de fer
la primera pel·lícula
que t'ha de notar
que soc una gran realitzadora.
És una pel·lícula
que l'hagués pogut firmar
un realitzador veterà
i és una pel·lícula
que es preocupa
precisament
del que deia el Juanjo,
dels personatges i tal.
Vaig veure la pel·lícula francesa
de Joel,
no sé si l'encara la fan.
Sí, sí, sí, encara.
Una pel·lícula està bé, també.
És una pel·lícula
també molt amable
amb els personatges.
Rius,
és aquest punt
de comèdia francesa
lleugera
que tampoc va més enllà.
I, bueno,
una pel·lícula
també recomanable
per un determinat
tipus de públic
que vol fugir
dels transformers,
del soroll,
sobretot soroll,
perquè les sales de cinema
són un plen de soroll
aquests dies.
L'altre dia vaig veure
una família que sortia
sortint del cinema
amb les mans
ficades als oïdes
i sortien dels transformers
perquè és que és impossible
de desitjar.
Però és que això,
és el que diem sempre,
pagues el preu d'una entrada
el que hagis de pagar,
però has de tenir
una qualitat a la sala
en tots els sentits.
Partim d'aquesta premissa
que és un cinema
de dos sorolls.
La gent sembla
que va a buscar
emocions fortes
però auditives
que són molt prejudicials.
Supercanyeres
la continuen fent Juanjo
per si vols tornar
a veure-la.
Sí,
jo la veria
cada setmana.
La vas veure?
De totes les estrenes
de la setmana
se'm van a veure
Supercanyeres,
clar.
Déu-n'hi-do.
Tienes explicación
pero no lo voy a decir aquí.
No, no, no cal.
Alguna recomanació
com tenim el tema
videojoc?
Hi ha alguna novetat?
Alguna curiositat?
No, la verdad
es que lo he estado mirando
y no hay nada
muy interesante.
és que es estiu.
S'acosta a agost
i es trencar el món.
En agosto
empiezan a salir
cosas interesantes.
Potser sí, eh?
Jo estic pendent
perquè ara començaran
les estrenes
com tots els anys
amb una certa
com t'ho diria
espectacularitat
i penso que
els mons dels videojocs
segueixen bé
una mica
aquesta mateixa dinàmica.
En agosto
sale un juego
de Batman
que és
Batman
Arkham Asylum
que és
està encerrado
en un manicomio.
El meu còmic favorit
de Batman.
Malaltíssim.
No, lo digo
porque si puedo
recomendar algo
que no sea videojuegos
que és un cómic.
Sí, sí, claro.
El cómic Sandman.
Tú lo conoces también.
Sí, sí, sí.
Sandman que és el rey
de los sueños
y de la...
Lo he empezado a leer
y aparte que me parece brutal.
No està muy bien dibujado
pero bueno,
en un cómic
no és lo más importante.
Aparece el Arkham Asylum
el manicomio este
y la verdad és que
luego sigues leyendo
y te das cuenta
que está Sandman
la historia esta
está ambientada
en el mundo de Batman.
Sí, sí, realmente.
Aunque Batman
no aparece demasiado
pero bueno.
No, no,
realment es un món episodic
en el cual
lo que han fet
es como un spin-off
pero con un personatge
que sinceramente
es muy interesante.
Obra amistadó.
S'ha acumulado
la feina
a películas,
a videojocs,
a còmics.
Què serían
els caps de setmana
si els divendres
no vinguessin
David Serra
i Juanjo Ferrer?
Doncs una altra cosa.
Bueno.
Moltísimes gràcies, nois.
Fins la propera setmana.
Un plaer com sempre.
Bon cinema.
Jo m'apunto,
ara seure al costat
del Juanjo
i l'habitarem junts
amb la banda sonora
de Despedidas.
i l'habitarem junts.
i l'habitarem junts.
i l'habitarem junts.
i l'habitarem junts.
i l'habitarem junts.
i l'habitarem junts.
i l'habitarem junts.
i l'habitarem junts.
i l'habitarem junts.
i l'habitarem junts.
i l'habitarem junts.
i l'habitarem junts.
i l'habitarem junts.
i l'habitarem junts.
i l'habitarem junts.
i l'habitarem junts.
i l'habitarem junts.
i l'habitarem junts.