Ara són dos quarts de dotze del migdia, en vuit minuts,
és una cita que, la veritat, també hem de recordar
que el fet que la propera setmana sortim dels estudis de l'Avinguda Roma
no vol dir que renunciem a la cita amb aquesta aspiració de la ciutat de Tarragona.
La ciutat de Tarragona, ens agrada molt incidir tots plegats
a aquesta aspiració a ser capital de la cultura europea l'any 2016.
Teresa León, bon dia.
Hola, bon dia.
Ho deia perquè la setmana vinent, tot i que serem el Quim Quim, ho farem des d'allà.
Sí, sí, és fantàstic.
Ja tenim una sèrie de convidats també que estan relacionats, o no,
alguns d'ells, amb aquesta qüestió del Dixi,
però bé, és un bon ambient per fer el programa.
I estem molt ben acompanyats avui, representants de col·lectius
silenciosos fent la seva feina dia a dia,
però que quan toca també saben imposar la seva veu.
ens acompanya d'una banda Jaume Marí,
president de la Federació de Com de Discapacitats de Tarragona.
Jaume, bon dia.
Hola, bon dia.
Benvingut.
Tomàs Amorós, president de l'Associació de Pàrkinson de les Comarques de Tarragona.
Bon dia, Tomàs.
Hola, bon dia.
I saludem Ferran Roca,
és president d'Acció Cívica Antibarreres Socials del Camp de Tarragona.
Ferran, bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies per acompanyar-nos.
A vosaltres.
La pregunta, així com molt evident,
seria com viuen les persones que tenen algun tipus de discapacitat
al que és la cultura a la ciutat de Tarragona.
i clar, el primer, els que no tenim aquest tipus de dificultat que ens ve al cap,
és dir, home, doncs, còmodament no,
perquè fins i tot des dels representants institucionals,
i en aquests micròfons ho han reconegut moltes vegades,
és un aspecte en què, i no aquí a Tarragona, en general,
no s'ha tingut tota l'atenció que caldria,
i les ciutats encara, i la nostra també,
està plena d'entrebancs per a les persones que tenen algun tipus de discapacitat.
Per tant, hi ha els accessos, i m'imagino que són difícils, no?
Comencem per aquí, us sembla?
Sí, sí.
Perquè si no pots arribar al lloc on es fa la cosa, no pots valorar-la, no?
Què et sembla?
El Ferran, vas amb cadira de rodes,
i fas una vida absolutament normalitzada,
ets una persona molt activa, tinc entès,
però hi ha moltes persones que no porten aquesta activitat
i que es deuen trobar amb moltíssimes dificultats, no?
Inclús la gent que porta una activitat s'hi troba amb aquestes dificultats.
Nosaltres, des de CAPS, Acció Cívic, Antibarreres Socials,
ja no volem lluitar amb la qüestió de barreres físiques,
barreres arquitectòniques, sinó volem lluitar amb la qüestió de barreres socials.
Per nosaltres, la barreria física és una realització de la barreria social.
En el moment que la barreria social deixi d'existir,
la barreria física s'eliminarà.
Com ho fem? Doncs amb una presència activa.
Directament no cal dir volem arribar allí, volem anar a aquest lloc,
sinó presentar-nos a aquell lloc.
Si hi ha un acte cultural, com poden ser les festes de Santa Decla,
participar directament en les festes.
Si hi ha una exposició, participar directament d'aquesta exposició.
Quan arribem, quan sabeu realment les dificultats que hi ha,
és l'única manera possible de posar solucions o posar remeis.
Jo, Ferran, entenc que el que m'estàs dient,
i si m'equivoco, em rectifiques, només faltaria,
i trobo un punt molt interessant de dir,
a veure, no fem com a moltes coses,
programes per dones, programes per nens,
programes per la comunitat gai, programes per les persones discapacitades,
és a dir, fem coses i que vingui tothom.
Clar, nosaltres des de l'associació,
aquesta paraula d'integració de persones amb discapacitat,
ens sona una mica,
es fa servir, i actualment és així,
hi ha d'haver una integració.
Però no pensem que ens tinguem d'integrar
en una societat d'on ja formem part.
Creus que és una mica paternalista, això?
No, crec que és una mica erroni.
No des d'un nivell paternalisme,
sinó d'una visió errònia.
Formem part d'un col·lectiu,
formem part d'una societat.
Llavors, estem integrats en aquesta societat,
des del principi,
i el que hem de tenir és més acta,
més acta de presència,
més activitat.
Hem d'estar més units
a tot el que es pugui fer a la ciutat.
Jo no sé vosaltres,
però a mi m'està fent pensar
moltíssimes coses,
i estic repassant una miqueta l'escenari d'aquesta ciutat
o de qualsevol.
Jo no tinc present persones
que estiguin discapacitades físicament,
en aquest cas,
dins de l'arc de representants polítics, per exemple.
Sí, existeixen...
No, no, aquí, immediatament.
En molts àmbits n'hi ha molt pocs, no?
Sí, però també podria posar l'exemple
de, per exemple,
una de les empreses més fortes d'aquest país
és l'organització 11,
i és una empresa dirigida
per persones totalment amb discapacitat.
La pròpia responsable aquí de Tarragona,
Juani, Juani Fuentes.
No, no, però a nivell nacional,
la direcció i tot el que es porta
ho porten persones amb discapacitat.
Però va néixer justament
per poder consolidar un espai de treball
i de sociabilització de persones amb discapacitats.
I et demostra la força i potència
que tenen aquestes persones
en realitzar el seu treball,
sigui el que sigui.
Jaume,
doncs es no el deixo.
Sí, sí, però el Ferran,
la veritat és que jo penso
que ell, com que ho viu en primera persona,
doncs jo penso que és la persona indicada
per poder parlar d'aquests temes.
però jo estic...
A mi m'agrada molt quan parla del Ferran
del tema de que no...
El tema d'integració és una paraula
que es va inventar i es va utilitzar
per dir una cosa que no existeix,
que és que hi ha persones
que ja estan dins de la societat,
és el que deia ell,
ja són de la societat,
i potser la paraula integració
el que fa és encara posar aquesta distància
entre les persones que són discapacitades
i les que no ho són.
Per tant, jo penso que la normalització arribarà
quan...
Jo poso un exemple
que és que hi ha molta gent que no pensa
en que una...
en l'activitat diària,
doncs una actuació seva pot fer
que una persona amb discapacitat
no pugui tenir la seva normal desenvolupament.
Per exemple, aparcar davant d'una rampa
o tenir alguna...
Clar, però és una qüestió de filosofia,
de pensar,
de tenir aquesta idea
que hi ha persones que necessiten
algun recurs que nosaltres
li podem, d'alguna manera o altra,
li podem troncar.
I amb això ja estic d'acord.
És una qüestió de mentalització,
és una qüestió de formació,
de formació en les escoles,
de sensibilització en les escoles,
de pensar que la societat som tots.
Som tot el col·lectiu que deies tu,
Iolanda, i molts més, no?
Possiblement no hi hauria manera
d'enumerar-los tots.
I bé, jo des de la posició
de la Federació Com,
on també està integrada a CAPS
i també està integrada a Parkinson,
jo he de dir que nosaltres treballem
no només per aquesta qüestió
d'intentar veure on són les barreres
i intentar solucionar-les,
sinó d'aquesta necessària formació,
d'aquesta necessària informació a la gent
que pensin que existeix gent
que és diferent
i que, per tant,
hem de tenir-ho en compte.
M'ho has deixat fantàsticament bé
per donar la paràbola a Tomàs.
Aquesta setmana ens visitava
un company teu de l'associació,
Joan Mora,
que li han aplicat una operació d'electrodes
que ha fet que guanyi molt en qualitat de vida.
Va explicar una cosa.
Clar, és que vosaltres parleu de coses molt evidents,
però que fins que no te les diuen
no hi pares compte.
i li diuen
Joan, la teva vida...
Diu, no, no.
Diu, si el meu problema
és que a lo millor...
I explicava un cas
que estava comprant en un gran centre comercial
que de cop i volta
va tenir un brot
que el va paralitzar.
I els cotxes, pitant borratxo,
trencant al mig.
I clar, m'ho estava explicant
i jo m'estava esgarrifant.
Dic, el dramatisme d'aquella persona
que en aquell moment
no pot controlar el seu cos,
que li agafa enmig del carrer
i que el seu entorn
tret d'una senyora
que no pateixi,
que el meu pare té Parkinson
i identifico els símptomes,
jo l'ajudo,
però la resta de gent
que al cap i a la fi
estaven comprant
es veu que li van muntar
un número impressionant.
Jo, Tomàs,
clar, quan el Jaume diu
les barreres socials
o jo dic realment
és per aquí
per on hem de començar
i potser no fer
tants programes d'integració.
Sí, sí, jo crec que
com ha dit molt bé Ferran,
el primer
hauria de ser
la barra social.
Vull dir, casos com aquests
n'hi ha diversos.
Al Joan li han passat
multituds
perquè és un home
que és molt actiu.
Vull dir, una persona
que té el Parkinson
és molt activa.
Ho he explicat
perquè ho va explicar ell per antena,
sí, sí, vull dir,
una miqueta el Parkinson
és molt actiu, no?
I sí, quan t'agafes
el brot aquest
que tens la baixada
o que perds
la mobilitat necessària
després que és l'estat
off que diuen ells
que tuven la malaltia
després això repercuteix
en que quan la gent
no t'ajuda, vull dir,
hi ha un altre cas...
Ai, a sobre passes
i hi ha gent que s'ofeni
i et munten uns números
que dius...
Anar al Congrés Espanyol
de la Federació Espanyola
de Parkinson
i està esperant un taxi
i davant d'un quartel
de la Policia Nacional
que això encara és més greu,
no?
I anar al policia
de la porta
i fer el marxar
del banc
que estava sentrat
esperant el taxi.
I a la tercera vegada
que hi va anar
li va dir
que o marxava del banc
o el tancava...
Sí, que el detenia.
Que el detenia, no?
I dius...
I estava clavat
que no et pots bellugar.
Clar, és que no pots fer res.
No pots fer res.
I jo a mi el que em va...
A mi el primer cas
que em van explicar d'aquests,
que va ser un any
el Dia Mundial del Parkinson,
que ho va explicar més
una persona
que era viuda,
malauradament,
i el seu marit
que anava
pel carrer
i li va agafar
l'obrot de l'of
i la gent
insultant-lo
de borratxo,
de droga d'edicte,
de tot el món.
La seva dona
detrás d'ell
plorant,
plorant,
i la gent
sense fer cas
i se'ls van deixar allí.
Per tant,
això de la integració,
jo crec que el punt de partida
que ha fet el Ferranés
és entre...
Descartem la paraula
integració.
Busquem altres paraules
que puguin dibuixar
una miqueta més
que és el que cal, no?
Jo crec que la paraula
actualment se fa servir
i és la paraula
que entén tothom.
No cal...
Hi ha molta gent
que la persona
amb discapacitat
continua dient
minus vàlid.
No cal corregir-li
el vocabulari.
Com tal,
sabem del que estem parlant
i és interessant.
Entre nosaltres
sí que ja busquem
un vocabulari
més agradable
o més tècnic, no?
Però la gent...
A mi encara,
gent del poble
que em diu l'esgarrat, no?
Un esgarradet meu
i m'ho diuen en carinyo
i no m'ho ofent.
Perquè entenc realment
el que estan dient.
El que sí que buscaria
seria la solució
és l'informar.
Informar la gent,
donar coneixements,
ensenyar-los.
Actualment,
com que hi ha
molta integració
de persones amb discapacitat,
de nens amb discapacitats,
escoles,
escoles entre cometes,
diguem, normals,
la resta de nens
aprenen a conviure
amb les persones
amb discapacitat.
I aprenen a conèixer-ho.
I llavors,
saben quan han d'ajudar,
quan no han d'ajudar.
sabran el dia de demà
si aquest noi
que té Parkinson
i es queda
en aquest estat,
sabran com actuar
davant d'això.
O inclús,
la gent que anem
amb cadira de rodes,
que és el que més sabeu,
que és allò que dius,
es veu clarament
que té una discapacitat,
molta gent
t'ha de ajudar
sense cap necessitat.
Inclús no et diuen,
vol que t'ajudi,
t'agafen la cadira
i t'espenyen.
I això et pot provocar
des de caure,
enganxar-te a les mans,
i ho fan amb tota la bona voluntat.
Però els falta aquesta informació.
Doncs les noves generacions,
com que ja hauran conviscut
directament a les escoles,
als instituts,
a les feines,
amb gent amb problemàtica,
doncs ho faran d'una manera,
esperem que ho facin
d'una manera
molt més natural.
Tot i les dificultats
com a col·lectius,
creieu que
teniu prou feina
amb el que teniu,
que no és poc,
que us podeu il·lusionar
per un projecte
com el de Tarragona,
capital de la cultura europea.
És a dir,
es poden anar a parlar
amb els músics,
convenisar amb els músics,
amb diferents entitats
culturals i socials
de la ciutat,
els comerciants,
els botiguers.
Vosaltres, afortunadament,
per defensar uns drets,
esteu organitzats.
Com a col·lectiu organitzat,
teniu un paper
en aquest projecte?
Creieu que teniu
un paper important?
Jo només vull dir una cosa.
Jo conec el Ferran
des de fa temps
i penso que
aquesta gent,
que ja ho deia,
té una facilitat
per apuntar-se
a fer coses
i quan les fan,
les fan amb ganes,
que això a vegades
és el que li fa falta
a l'altre col·lectiu
que no té problemes.
Creieu que és cert això?
Aquesta motivació.
Que hi ha una motivació
superior a la resta
de la ciutadania.
També té la seva lògica.
Es diu,
des de la psicologia
i des d'altres ciències,
es diu que
la persona que té dificultat
i en general
és la persona que
és més activa
per poder
convalidar aquesta,
per poder
tenir
un altre
contrapès.
Aquest contrapès
també hi ha
moltes persones...
Pobre Teresa,
disculpa Jaume,
ja ho tens Teresa,
quin mal rato
que ha passat,
pobra dona.
Es pensava
que el tenia fora,
no?
Doncs sí,
deia això,
deia que
per exemple,
en el meu cas,
el moment
en què tu tens
un fill
amb paràlisi cerebral,
doncs al començament
possiblement
existeix
una època
de frustració,
una època
de depressió,
però en el moment
en què arrenques
comences a mirar
a veure quina és la solució,
on està
i després hi ha etapes,
diferents passes
per diferents etapes
i una de les que passes,
que és l'última
i que jo suposo
que la tindrem
fins que ens posin
en una caixa
és aquesta,
és de no només
buscar la solució
del teu problema,
sinó buscar la solució
dels problemes
que són afins,
no?
I aquest és la...
I ens apuntem
a un bombarder,
jo crec,
soc de...
Ahir,
o abans d'ahir,
em va escriure un correu
una persona
que està en recerca
a la UOC
i em deia
és que és estrany
perquè jo hi he escrit
a molta gent
i com és que
m'has contestat molt ràpid
i dic que nosaltres
s'apuntem a tot,
no?
Vull dir,
realment,
estem fent un programa
de recerca
sobre paràlisi cerebral
des de la Universitat
Oberta de Catalunya
i ens van escriure
un correu
per a veure
si volíem participar
i vaig dir
que comencessin
a donar informació
que ja veuríem,
no sabíem
si se'n sortiríem
però que apuntar-nos
ens hi portaria.
En general,
sou col·lectius
més actius
i no tan apàtics
com la resta
de la societat
que d'entrada
no està associada,
es viu més individualment,
no?
Segurament també
és que teniu més capacitat
per una problemàtica
comú
de trobar-vos.
De fet,
també nosaltres
ja som els que
organitzem actes
ja sigui de tipus cultural
o de tot aquest àmbit
pels nostres associats
perquè si no,
per si sols
tampoc ja no el van,
no assisteixen,
no els costa molt sortir,
vull dir,
molt també pot ser
és per allò de dir
què em diran
o com me veuen
o com me miren,
i com te trobes
a vegades en situacions
com el que m'has explicat abans,
clar,
molts ja s'arraconen
i després
no van als actes
que s'organitzen,
ja sigui de l'àmbit
que siguin
i després tu ja
com a associació
què fas?
Ho organitzes tu
i després ja tot en grup
ja és una altra manera
de veure les coses
i d'anar,
tot i que també
t'has de mirar molt
el que organitzes
a on i com,
perquè tu pots organitzar
uns valls regionals
de no sé què
i després resulta
que potser
no hi pots accedir
o hi ha una quantitat
de gent
que no pot accedir
i després
t'ho has de replantejar
o pots fer...
Es busca un espai adient
que pugui anar-hi tothom...
o inclús
també fem sortides
fem dinars
fem coses d'estes
perquè el col·lectiu
se familiaritza
i estiguin tots junts
i es parlin
i tots...
però clar,
t'has de buscar bé
on vas en aquell dinar.
Jo penso que
amb el tema
que ens ocupa avui
de la capitalitat
de Tarragona
cultural,
jo crec que
nosaltres
com a col·lectiu
segur que
de fet
ha començat
a poder...
no?
vull dir que
hi ha un procés
de posar en marxa
la màquina
en el moment
en què veus...
i...
A bon lloc has anat
Teresa
que has dit
que col·labora...
Ja vinga va
anem-hi!
És que he de dir
que el Jaume
no el coneixia personalment
però és que em va agradar tant
perquè sense veure-li la cara
ja notes que és una persona
que té ganes de treballar
i costa molt el gas
Gràcies, gràcies
però això és que...
Ja veig que teniu el document
teniu el document a mitges ja, no?
Només arribar a la ràdio.
No, no, però així és veritat
que de seguida
som capaços de buscar
quina és l'oportunitat
que es dona al tema
i ara doncs
estàvem parlant
abans fora
i ja comencem
a cobrar
de quina manera
també nosaltres
fem visibles
amb actes com aquest
i penso que a més a més
per raons
perquè potser
també dins de Catalunya
no?
Doncs
el moviment associatiu
ha sigut sempre un exemple
per la resta d'Espanya
i per la resta d'estrangers
no?
Ni que nosaltres
som molt crítics
amb el tema
i ara doncs
totes que estem aquí a la taula
que som d'entitats associatives
diem
que ens costa molt
d'arrestar
totes les nostres socis
i que
això que deia abans
el Tomàs
que tens que estar molt al tanto
amb què organitzis
i com
perquè la gent et segueixi
no?
Però sí que és cert
que som un exemple
i amb això
doncs he de dir
que possiblement
el tema
d'un event
com aquest a Tarragona
doncs
per nosaltres
seria una bona oportunitat
Home
sí digues Ferran
M'agradaria afegir
per exemple
el col·lectiu
de Paràlisi Cerebral
no és que estigui disposat
a col·laborar
amb el que és la cultura
el 2016
sinó que
estan integrats
totalment
amb l'aspecte cultural
aquí a Tarragona
inclús
de manera participativa
perquè fan
unes obres de teatre
El Metropol
a més a més
El Metropol
era un luxe
veure el Metropol
ple de gent
amb una obra
al banc
perfecta
era boníssima
jo mateix
vaig portar ma filla
té sis cinc anys
i va veure l'obra
la va entendre
i li va encantar
i llavors
ja participen
d'una manera activa
el que és la cultura
a la cultura
de la ciutat
i doncs
si ha de ser
capital cultural
doncs
nosaltres
hi hem d'estar presents
Clar, el que passa
és que si em permeteu
i com sempre
tenim tres minuts i mig
cultura
i sempre ens agrada
dir-ho en aquest espai
cultura no és només teatre
no és només música
no és només cinema
cultura és una manera
de viure
i de pensar
i d'una imatge
que ha d'oferir la ciutat
probablement
entre molts valors
que poden passar
des de les infraestructures
un dels valors
o un dels patrimonis
més importants
que podrien presentar
és tenir tots plegats
la capacitat
de presentar
una societat
normalitzada
en aquest sentit
i allò
el típic anunci
d'helicòpter
que està tota la gent
de la ciutat allò
rotllo Coca-Cola
m'enteneu
i que allà hi hagi tothom
un nen
una nena
de la muntanyeta
un de la vostra associació
que allà estigués tothom
imatge bucòlica
d'acord
però aquest concepte
que cultura
és tota la manera
com una societat
sap gestionar
i sap cuidar
un dels altres
probablement
sigui un dels actius
culturals
més importants
que hauríem d'assolir
no?
No sé
Sí, jo penso
que aquesta
aquesta mescla
aquesta fotografia
que estaves fent tu
jo penso que és la ideal
i que l'han pensat tots
perquè jo crec que
tothom ha pensat
que aquesta és la imatge
ideal
per al tema
el tema de
com deies
del teatre
jo el teatre
del centre de paràlis
el veig
també com una oportunitat
nosaltres amb el teatre
el que hem fet ha sigut
hem anat a les escoles
hem explicat
com fer amb el teatre
com es feia l'activitat
com es feia l'activitat
des de darrere
i després
hem convidat
a totes les escoles
a veure l'obra de teatre
això fa una miqueta
allò que dèiem abans
amb el Ferran
i amb el Tomàs
de sensibilitzar
però també mentalitzar
també
que
que no sigui
que al final
t'agafin la cadira de rodes
ells ja saben
ells ja comencen
a entendre
què és allò
i que
allò tampoc és
un gran drama
allò simplement
és una realitat
i l'han de conèixer
i punt
i s'ha acabat
Aquesta fotografia
que has dit
a mi m'ha vingut present
actualment
ara ràpid
així
quan has parlat
de la fotografia
des de l'Ajuntament
de Tarragona
des de l'any 91
fem el Festa per a Tothom
que és integració
amb l'amic Romà Soler
penseu que
la
la samarreta
que sempre portem
el dibuix
de la samarreta
que ja fa anys
que portem
és un correfoc
amb el que hi ha
tot tipus de persones
i una de les persones
va amb una cadira de rodes
com a símbol
però és aquesta imatge
d'un correfoc
amb tot tipus de persones
i el lema
és Festa per a Tothom
no integració
de persones
no
Festa per a Tothom
i quan has dit
aquesta fotografia
m'ha vingut la imatge
de la samarreta
que cada any
portem
als que fem
la festa
la que jo he fet
era una mica
Coca-Cola
fem-la més local
més folclòrica
i ens quedem
amb la de la
la samarreta
de la festa
per a Tothom
45 segons
només
Tomàs
si jo crec que
des dels nostres col·lectius
hauríem de treballar més
en la sensibilització
en la sensibilització
a les persones
però clar
arriba un moment
que no arribi a tot arreu
perquè som poca gent
i tenim molta feina
en el nostre col·lectiu
com per després
poder anar
a sensibilització
el que passa
que
avui
com podem veure aquí
a Radio Tarragona
o a Tarragona Ràdio
tenim una oportunitat
i que necessitaríem
moltes més
com als diaris
com a tot arreu
perquè és que nosaltres sols
no me'n sortirem
el mes vinent
feu el dia
mundial del Parkinson
ja en parlarem
perquè a més esteu fent
un munt de xerrades
i conferències
doncs tenim una cita
haurem de parlar
i també de la capitalitat
de la cultura europea
perquè com que estan disposats
jo crec que ens haurem
d'anar
retrobant tots plegats
moltíssimes gràcies
Teresa, Jaume, Tomàs, Ferran
fins la propera
adeu-siau
les 12 a les notícies