Lluís Valar, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Turquia és un gran país,
és un país que exerceix un atractiu especial per a tothom.
Tothom, alguna vegada a la vida, és dels països que vol visitar.
Però amb algú que està basada en la història,
que la història és la seva professió,
encara que té un plus en la Turquia.
I tant, que sí.
Turquia és un país que ha conegut moltes civilitzacions,
començant pels antics hitites, grecs, romans,
i després els turcs.
En fi, és un grèssol de cultures,
un gran país i un país gran alhora, molt divers,
si hi conflueixen un munt de cultures i de gent que ha passat i deixat la seva empremta.
La seva situació geogràfica ja l'ha determinat sempre.
Aquesta vessant més europea, com diem ara, la vessant més asiàtica.
Més asiàtica, sí.
I donar aquest contrast, segurament.
Està entremig d'aquestes dues grans plataformes continentals,
doncs és una terra de pas, és una terra fèrtil,
i per tant, vull dir, l'agència situat allí sempre d'una manera molt important.
I un contrast que segurament també es deu notar molt en la naturalesa dels turcs.
No deu ser igual un tur que viu a Estambul o un que viu a la Cappadocia, per exemple?
Clar, jo diria que no.
Res a veure, oi?
No, res a veure.
Com més a l'interior, com més allunyat de les rutes turístiques,
doncs la gent reacciona d'altra manera, funciona d'altra manera.
I no dic que uns siguin millors i pitjors, sinó que són diferents.
Jo recordo, per exemple, al mig dels Monts Taure,
un lloc que hi va amb molt pocs turistes,
que se'ns va acudir donar de propina a un senyor que vigilava els lavabos.
monedes d'euro i no les havia vist mai.
I es va quedar parat, doncs, veient què era aquella moneda que tal,
que a ell tampoc no li servia per res.
Però, bueno, era curiosíssima i d'això.
Clar, això, altres llocs de Turquia que estan plenament inserits en el centre,
els hi és igual.
És com anar a una capital europea.
Això mateix.
Exactament igual, no?
Sí, sí, sí.
Ara que parlaves de monedes, pels amants de les curiositats,
el rei Mides, aquell que convertia tot en or, era turc.
Era turc, també, sí.
O era de l'espai de l'actual República Turca.
Ara que dius l'actual...
És curiós que quan eren petits els llibres de geografia,
aquesta zona se la denominava Àsia Menor.
Sí, sí, sí.
Ara dius això d'Àsia Menor i de què està parlant, no?
I l'Àsia Menor, sí, sí, és cert, sí, és l'Àsia Menor, sí, sí.
És curiós, eh?
Sí, sí.
És un territori molt ampli, no?
És un territori molt ampli.
És la península d'Anatòlia, és on està la principal zona de Turquia,
però també hi ha una part a Europa i, bueno, hi és molt, molt diversa,
des d'un clima més aviat fred i extrem al nord, a la part que toca el Mar Negre,
fins a un clima francament mediterrani com el d'aquí,
a tota la costa mediterrània, esclar, mediterrània oriental.
Quan arribem a un país com a Turquia és com quan ens posem davant de l'aparador d'una pastisseria,
ens ho menjaríem tot, però, clar, s'ha de menjar amb coneixement, amb seny i a poc a poc,
perquè, si no, no podem gaudir de cadascun dels racons que ens ofereixen.
Per tant, a veure, Lluís, partint de la teva experiència, has fet bona part del país,
em comentaves que et queda una part de la costa per fer-ne,
per tant també la deixarem aquesta part de la costa, nosaltres confiem en tu com a guia
i el que ens recomana, si ens plantegem fer un viatge, similar al teu,
agafem un avió directament a Istanbul, per exemple, o hi ha altres maneres, segons el que vulguem fer.
Segurament la manera més còmode d'arribar-hi és a anar a Istanbul
i si volem anar, per exemple, a la Cappadocia,
bé, cal dir que Istanbul és una ciutat extraordinària,
que possiblement és un tòpic perquè molta gent la coneix i n'ha parlat abundantment,
però és una ciutat de 12 milions d'habitants,
que té barris absolutament europeus com la zona de Gàlata
i d'altres amb una gran presència del món exclusivament turc i l'islamisme i d'això.
És a dir, és una ciutat que t'hi pots estar dies i sempre té coses insòlites per conèixer,
a part dels monuments...
I el patrimoni monumental.
Exacte, monumental, Palau de Tokcapi, Santa Sofia,
la Mesquita Blava, la Mesquita de Suleiman,
i tantes i tantes altres, el Palau de Dolmabatxe...
Una miradeta, eh?, per fora i n'hi ha entrar-hi, segurament.
No, no n'hi ha entrar-hi.
Perquè t'hi podries estar per bé.
T'hi podries estar, però a partir d'aquí es pot agafar un vol intern per anar a Ankara,
que és la capital de Turquia, tot i que molta gent creu que és Istanbul.
Sí, crec que és Istanbul, no?
Però la capital és Ankara.
Ankara és una ciutat molt administrativa,
que tot i que té monuments importants de l'antiguitat,
no és tan coneguda per això.
i des d'Ancara es pot anar a Cappadocia,
que és aquesta regió central,
molt marcada per tres volcans que hi ha allí,
és una zona molt volcànica,
molt volcànica i amb molt pocs arbres.
Per tant, la gent s'ha adaptat a aquesta realitat durant milers d'anys
i el que he fet és, com que no tenen vigues de fusta per construir edificis,
resulta que la lava és molt fàcil d'excavar,
és la pedergueta, la pedra pòmex o la pedra tosca que hem utilitzat
com a abrasiu.
Aleshores, és molt fàcil d'excavar
i han estat fent els edificis a l'interior
d'aquestes coves que excavaven.
El problema és que, com que és fàcil d'excavar,
amb el temps es va gastant i es van ensorrant.
I que fan una altra de nova.
Hem de fer una altra de nova.
I fan ells mateixos.
Però, bueno, dures segles, eh?
Però tu, com que ets historiador, segles és un momentet.
Sí, els meus terminis.
La magnitud de la mesura del temps que tenim els mortals i els historiadors
és molt diferent, sens dubte.
I, escolta, una cosa, la fan ells mateixos,
els propis gent que hi viuen?
Sí, sí, sí, la pròpia gent que hi viu.
Perquè, vaja, és que és molt fàcil.
Hem fet coses fantàstiques.
La ciutat de Rubec i d'altres que hi ha
són totalment soterrànies.
Des de sobre no es veu res.
Poden tenir fins a 40 metres de fundària
i s'han utilitzat durant el temps per amagar-se dels enemics.
no en va la llegenda o la vida de Santa Tecla
parla que quan l'empaiten els enemics
s'amaga o una roca l'absorbeix.
No és ni més ni menys que la transposició d'això mateix
que han estat fent a la Cappadocia durant segles i segles,
d'escavar aquestes roques,
d'amagar-se a sota, a dins,
i arriba qualsevol i no veu res
perquè és un paisatge pla
i no hi ha cap signe evident
que a sota hi pot haver centenars o milers de persones vivint.
Quan arribi el mes de setembre
ja rememorarem com fem cada any
la llegenda de Santa Tecla i el seu vincle amb Turquia,
però és un fet que fa gràcia també quan vas allà, no?
Sí, sí.
Bueno, a veure, fa gràcia perquè hi vas expressament.
Clar, clar.
Hi ha alguna referència que...
Cap ni una.
Ho has de saber tu perquè ets tarragoní i saber-ho, no?
La ciutat on es diu que era Santa Tecla,
que és Iconium, que és actual Cònia,
no n'hi ha ni memòria,
només hi ha una esglasieta
que cuiden unes monges italianes dedicades a Santa Tecla,
però allí no recorden, no tenen cap record
ni de Sant Pau ni de Santa Tecla.
En canvi, sí que és molt present
un profeta local, musulmà, meblana,
que és el que era molt apreciat,
que quan va morir el seu enterrament
van acudir representants o gent de totes les religions.
Tots el consideraven una mica seu
i, per tant, és molt verenar, venerat,
molt apreciat i és el fundador
d'aquests famosos derbitxos giròbex.
Tu has vist els derbitxos giròbex d'en Sant?
Sí, sí.
Això ens ho has d'explicar.
A mi sempre m'ha semblat un espectacle fascinant.
No sé si vist-vos allà, però en el seu temple,
allò que tinc entès és que els mires des de dalt.
Ells estan com que en una mena de sala enorme
i tu els mires des de dalt com comencen a girar
fins que arriben a aquell punt d'èxtasi, no?
Sí, sí.
És un ritual religiós i això és un punt d'èxtasi.
Hi ha un imam, no sé exactament quina dignitat
que és qui presideix i aleshores s'adrecen, saluden
i comencen un a un a voltar,
entrar fins a aquesta mena d'èxtasi
que els porta a estar voltant allà.
El mes de desembre, i no puc recordar quin dia és,
es fa un festival.
de derbitxos giròbecs.
Hi estaven, jo vaig estar el 2006,
estaven construint una mena de pavelló poliesportiu
on fer el festival aquest, on acollir la gent...
Però un pavelló que diguem-ne que tindria unes característiques...
No ho vaig dir, no ho vaig dir.
No, però vaja, perquè dius, home, també treure'ls de context,
no sé si per tancar, no?
Sí, però suposo que com que és una trobada
de grups d'aquests i d'això els cal un espai més gran.
Això vol dir una cosa, que és que la gent allí participa,
intensament, que segurament és una cosa que exploten per turistes,
però que no és un fet aïllat de la seva societat.
De totes maneres, tenint en compte,
més han fet gires, i mai millor dit, pel món,
i han actuat en teatres.
Ara ho comentàvem, que a Barcelona van venir també
un col·lectiu de derbitxos, i van actuar a Barcelona.
es conserva aquesta espiritualitat, o s'ha reduït precisament
a un dels atractius, grans atractius, pels turistes i també pels propis tours?
És difícil de saber-ho.
Quina és la condició? Aquests homes són monjos?
Són seglars que fan la seva vida i també fan de derbitxos?
Són d'un ordre, que vivien en una mena de comunitat monàstica,
jo no sé si ara mateix és així.
Però tradicionalment era així.
Sí, sí, sí, amb una a la mesquita,
al complex religiós on està la tomba del profet aquest,
de Metblana, i que està al centre mateix de Conya.
I ells, en el passat almenys, vivien en comunitat allí,
i bé, van desenvolupar el ball aquest
com una expressió de misticisme, d'espiritualitat.
I jo crec que en l'actualitat Conya és una ciutat molt religiosa,
curiosament, doncs, manté aquesta mena d'això,
molt centrada en el món musulmà,
i jo diria que els derbitxos són una realitat viscuda intensament per ells.
El centre aquest...
Un signe d'identitat molt important, no?
Sí, sí, un signe d'identitat, per a més d'espiritualitat.
El centre aquest és visitat abundantíssimament per gent de Turquia.
tenen objectes, doncs, importants, des del punt de vista de la religió musulmana.
Per exemple, una arqueta que diu que conserva pèls de la barba de Mahoma.
Per tant, això és...
Bé, nosaltres també tenim, doncs, el Sant Sudari,
i tenim les estelles de la creu, vull dir que tothom té el seu, eh?
com a relíquies, allò que considera que és important.
Ho dic perquè un lloc que hi hagi, doncs, restes materials atribuïdes al confeta,
doncs, ells consideren...
Un osset de Santa Tecla.
Un osset, diuen, de Santa Tecla, malgrat les incidències històriques, doncs, sí.
Déu-n'hi-do.
Clar, que estan girant, girant, girant, girant, fins que cauen o no arriben a caure?
No, no, no arriben a caure.
Aguanten allà.
Sí, aguanten.
El final, bueno, té un final.
És un espectacle mesurat, diguem.
com s'inicia el ball, girant, després, bueno, arriba un moment on està tot el grup ballant
i, a poc a poc, doncs, va baixant la cadència fins que paren.
És que s'aturen.
Exacte.
De totes maneres, a l'acapador, si al marge d'aquesta qüestió que és molt destacada,
les imatges, si miréssim un llibre d'allò de fotografies del món,
és un dels llocs que sempre s'han marcat com a singulars,
aquesta mena de paisatge lunar.
Jo no sé com deu ser la vida de la gent d'allà,
si hi ha molta densitat de població, de què viuen, a què es dediquen.
Vas tenir ocasió de comprovar-ho.
Sí, a veure, la densitat de població és baixa.
Les distàncies entre cadascuna de les poblacions són grans
i la gent viu, bàsicament, d'agricultura i ramaderia.
Aquesta és la seva dedicació principal.
El paisatge és increïble, és al·lucinant,
per aquestes formes que l'erosió els ha anat treballant
i el que ells han col·laborat anant construint i edificant a l'interior.
Hi ha la vall de Goremeh, que és especialment bonic de veure i de visitar,
i tot el conjunt de la Capedòcia és una cosa que impacta molt.
A més, hi ha restes molt importants del cristianisme primitiu.
És un dels punts on es va originar el cristianisme primitiu.
Sí, és on es va originar diverses formes de cristianisme en el seu origen.
Les comunitats monàstiques orientals, que no són com les que coneixem a l'Occident,
una comunitat monàstica podria ser tot un poble, homes, dones, convivint junts i tal,
però consagrats a una vida de respecte a Déu.
Les diferents polèmiques que han hagut entre cristians,
la polèmica iconoclasta, per exemple,
allà s'ha expressat amb pintures murals que hi ha,
amb monestirs excavats amb pedra.
la Vall de Goreme, per exemple,
que en un moment determinat
el moviment iconoclasta els esborra la cara.
Es conserva la pintura a la cara,
però les figures es conserven,
però les cares, sobretot, les esborren,
perquè hi ha un moment que es considera que no hi ha d'haver imatges.
No s'ha de representar mai.
No s'ha de representar mai, exacte.
Això és un tabú present i comú en moltes religions
i en el cristianisme hi ha hagut serioses polèmiques al voltant d'això.
Ara mateix els evangelistes,
doncs hi ha un important corrent iconoclasta,
no acostumen a fer representacions de Déu.
Bé, doncs això està present allí.
Un altre fenomen curiós és la presència de Sant Jordi,
que sembla que li atribueixen un oïgen a Cappadocia també,
i allí, curiosament, se'l representa junt amb un altre sant,
que és Sant Teodor,
que és el que anaven junts i van ser els dos els que van matar el drac.
A que el drac també era d'allà?
També era d'allà, es veu.
Tot també era de la Cappadocia, ara.
I, curiosament, el que no hi ha és princesa.
Ja veus, eh?
Ja veus, doncs falta un element aquí.
Exacte.
Potser ho hem afegit nosaltres.
S'ho perden.
Això de la princesa, doncs és veritat, clar que sí.
Lluís, aquest recorregut per la Cappadocia, venint d'Ancara,
el podem fer per lliure o és recomanable que, no sé, ens organitzem una mica?
Ja, tant per mitjà de transport com per seguretat.
A veure, seguretat no...
No hi ha cap problema.
No hi ha cap problema de seguretat.
Però allotjament, transport, potser és més complicat, això, no?
Sí, és més complicat.
Hi ha la dificultat de l'idioma, el turc és un idioma difícil.
Es parla majoritàriament turc.
Es parla absolutament turc, excepte, bueno, doncs als llocs més cosmopolites.
L'altre dia estàvem a Tunis, per exemple, amb Rafael Muñoz deia, no, no, es parla de tunisià,
però també es parla francès.
No és el cas de Turquia.
No és el cas de Turquia.
El seu passat no és de Colònia.
Clar, al revés, ha estat un país colonitzador amb una important tradició laica
que arrenca Mustafa Kemal Ataturk, que és el fundador de la República Turca
a sobre de les restes del que havia estat l'imperi otomà
i que és, curiosament, una república que neix si fa o no fa
quan la revolució russa i que, curiosament, ha persistit més que no pas
una cosa tan sòlida com creiem que era la Unió Soviètica.
Per tant, tot i que Kemal Ataturk no tingui el prestigi, diguem, com a teòric
que pogués tenir Lenin amb tota la polèmica que vulguin, la seva obra persisteix.
I entre les elites turques hi ha una decidida voluntat de ser europeus,
de formar part de la Unió Europea, però jo diria que no és compartida.
Però viuen sempre amb aquesta contradicció.
Sí, sí.
Deu ser un poble amb una gran contradicció.
Una gran contradicció, clar.
El pes de la història, la qualitat que els empenya cap a un lloc o cap a un altre.
i una enorme població rural que viu bastant ignorant d'allò que és Europa
i de la voluntat de les elites de ser europeus.
Per tant, malgrat ser una república laica, l'islamisme és molt present,
a tot arreu hi ha poblacions petites a la seva mesquita,
se'n fan de noves, que es continua construint,
i hi ha aquesta dicotomia entre el voler ser
o la realitat del país que una mica li és indiferent.
Per tant, organitzem-se una miqueta.
Jo diria que sí.
Partint d'aquí hi ha una mica organitzat.
Què podem estar a la capa d'òcia?
Quants dies hauríem d'emprear?
Una mica per veure-la bé.
Perquè ja que hi anem més val veure una cosa ben vista, no?
Com a mínim tres o quatre dies.
Tres o quatre dies a la capa d'òcia.
Sí, sí.
I després cap a on faríem cap?
Ai, després s'ha de triar.
Jo vaig anar a Dana com a final i a Tars, que és molt a prop.
Això és ja gairebé a prop de Síria.
Tars, per tant, estem parlant de Sant Pau també.
Sí, sí, sí.
Les referències al cristianisme són constants.
Sí, sí, és clar.
Sí, sí, i Tars és una ciutat que té bastantes similituds amb Tarragona
perquè està edificada sobre l'antiga Tars
i constantment s'està excavant i estan sortint carrers de la Tars romana.
Hi ha un barri jueu on hi ha un subosat pou de Sant Pau
perquè és una casa com la que podia haver viscut Sant Pau,
que era un jueu de Tars romanitzat, però un jueu de Tars.
i un arc que té una antiga porta de la muralla romana
que és on es diu que es van trobar Marc Antoni i Cleopatra.
Per tant, té tota l'aura aquesta meravellosa i tal.
Val a dir que des d'un punt arqueològic és decebedor
perquè ha estat abundantment refet
i el que es veu és una enorme acumulació de materials reaprofitats.
Vull dir que del que era Marc Antoni i Cleopatra en deu quedar molt poc
i passa com les ciutats que s'eviten profundament.
Fa falta la porta aquella i constantment s'està refent
i està molt alterada respecte de la...
Curiós això, ara que esmentes Marc Antoni i Cleopatra,
jo tinc entès que va ser a prop d'Encara,
que César va dir allò de Benny Bidibichi.
Va ser justament a prop d'Encara, diuen.
Diuen, és una d'aquelles llegendes una miqueta...
A prop d'Encara, això, jo vols dir?
Sí, sí, és el que diuen.
Però saps que aquestes coses normalment als països ja se les atribueixen
per fer un reclam turístic.
Si tu hi ha un altre lloc, però bé, és igual.
Doncs ja veus, això diuen alguns per atreure més turistes.
Per tant, aquí a Tars és on hi ha les evidències més clares del llegat romà?
Estan a tota la costa mediterrània, sobretot.
Hem de tenir present que la costa del Mediterrani
pertanyia al món grec, a l'antiguitat.
I, per tant, quan els romans van avançar cap a Orient,
es van ubicar a sobre de la població grega,
que es van integrar plenament.
Els romans tenien una gran admiració pel món grec,
però van estar allí, els van assimilar i es van integrar.
Jo diria que la presència romana és, sobretot, a tota la costa grega,
és on és molt, molt evident.
Des del punt de pista pràctic, Lluís, aviam,
tema d'allotjament i menjar per aquesta zona.
Istanbul, ja sabem que pots menjar des de la cuina internacional,
fins i tot la cuina autòctona,
que hotels pots anar des d'una pensió fins a hotels de 5 estrelles,
de luxe, de les grans cadenes...
Però, clar, ja si ens movem per aquestes zones,
hi ha zones que jo tinc en des que hi ha una certa dificultat
per trobar allotjament.
Sí, però jo soc molt poc aventurer,
és a dir, allà on he anat hi ha allotjament,
i per tant no hi ha d'haver problema.
A la Capedòcia, en l'actualitat,
els turcs l'estan aprofitant molt pel turisme,
i hi ha vols en globus per veure el paisatge des de globus,
que jo n'he pujat mai.
No t'ho ha dit, si havies pujat en globus,
que diu que s'ha de fer una vegada a la vida.
Jo tampoc, eh?
Per tant, no vas aprofitar l'ocasió.
Encara no, no vaig aprofitar l'ocasió, no.
És a dir, que comencen a fer també aquests reclats més turístics.
Sí, per tant, vull dir, hi ha hotels,
hi ha facilitat per allotjar-se tots els llocs aquests.
I la qualitat bé.
I la qualitat bé, doncs, com estàndards europeus, per entendre's.
I com ens gasten molts diners si fem aquesta...?
No, Turquia no és excessivament car.
Ara no sabria dir-te preus,
però jo tinc un record que no és excessivament car.
És un país, bueno,
van haver d'actualitzar,
de revaloritzar la seva moneda,
perquè a la lliure turca,
popularment li deien el milió,
perquè comptaven per milions.
Imagina't, per a nosaltres és complicadíssim.
És complicadíssim.
I ens costa això de l'euro, els que van viure amb pessetes, imagina't.
Doncs ara el que hem fet és revaloritzar-hi la nova lliure,
és molt semblant, en valor a l'euro,
però vaja, els preus allí són...
Són assequibles.
i les verdures, sobretot, excel·lents.
Fresques, molt gustoses i molt bones.
Però no només podem menjar verdures a Turquia?
No, podem menjar...
Vas de cantar per plats autòctons,
algun...
Kebab, el kebab.
És originari de Turquia?
És originari de Turquia, sí.
Ara, amb la presència d'immigrants aquí,
que el kebab és de tot el món àrab, i no?
De tot el món àrab, no.
És clar, és que Turquia, des de la gran expansió turca
i la creació de l'imperi turc,
val a dir que domina pràcticament tot el que havia estat el món àrab,
i per tant, moltíssimes influències de Turquia
s'han expandit per al món àrab.
El costum de veure te prové dels turcs,
i a Marroc es veu te abundantment...
A partir d'aquí?
A partir d'aquí.
Una altra cosa que viatja al revés,
sembla ser que és el barret aquell vermell, el fes,
que es veu que és originari de Marroc,
però, bueno, van adoptar els turcs i això.
Es va desplaçar cap als turcs?
Cap a Turquia, tot i que ara mateix, no ho sé,
però en el seu dia,
quemar la ta turca l'havia prohibit
per occidentalitzar-los,
per abandonar costums autòctons.
El que dèiem allò de la contradicció constant.
I estàvem parlant del kebab.
El kebab, sí, és un...
N'hi ha dos tipus,
hi ha el d'Adana, que aquí no es coneix tant,
i aquest que coneixem aquí.
I tots dos, doncs, són...
En quin te'n quedes, qualsevol dels dos?
Qualsevol dels dos.
I el farcit, també molt variat.
Sí, sí, sí.
El farcit és molt variat.
El farcit és molt variat, exacte.
Les verdures...
Sí, evidentment, no es menja porc,
per qüestions de tradició religiosa,
doncs, els hàbits alimenticis
han mantingut el costum aquest.
I escolta, què bevem amb el kebab?
Perquè l'alcohol a Turquia,
segons els llocs, vull dir...
Doncs el ràqui és una beguda excel·lent
i té alcohol.
Es pot beure perfectament, doncs.
Sí, es pot beure.
El porc no, però l'alcohol el deixem, perquè en fem.
Es pot beure cervesa, per exemple,
i vi també n'hi ha.
El que passa és que el vi és molt car.
És un producte de luxe i una mica exòtic.
I clar, tampoc és recomanable,
si no és una beguda habitual al país.
Veus vi aquí, que el que és boníssim.
Això està claríssim.
Per tant, fem el kebab, el ràqui
i després un cafè turc.
Sí, sí, sí.
Jo prefereixo el te.
Jo prefereixo l'espresso, però vaig ja.
Sí, sí, el cafè turc és preparat
com una mena d'infusió.
És a dir, el mar rodins, amb el sucre, tot barrejat
i aleshores, veus, i has de deixar el solatge.
Ara, el te és excel·lent.
Té de poma, té de tota mena.
De poma, de tota mena de varietats,
que es beu amb uns gots molt curiosos,
com un vulp a la part inferior,
i molt poca quantitat
per tenir-lo sempre en una temperatura.
És a dir, que no es refredi massa.
No massa calent, però que no es refredi massa.
Són uns gotets molt petits que te'l veus
i si convé es torna a reomplir.
Jo sí que recomanaria a qui li agradi el te
perquè és boníssim.
Un anarguiler, no?
Jo no fumo.
Tu no fumes.
Diuen que posen gustos i sabors i coses que res a veure amb el que va.
No en puc parlar.
Tu no en gastes d'anarguiler.
Són acollidors, són hospitalaris els tours?
Sí, sí.
És una mica la tradició de la zona, no?
Sí, sí.
Són hospitalaris, són gent...
Però no és aquell tracte com que és turista, no?
No, jo diria que no.
És més, jo recordo d'haver-me perdut pels carrers d'Estanbul,
carrers molt estrets, al voltant del Gran Besar,
i allunyat dels recorreguts habituals dels turistes,
carrers on hi ha una gent molt d'allí
i no et sents en cap moment ni observat
ni, diguem, en cap situació incòmoda,
per entendre'ns, com a vegades per altres països,
bé, de cap quanta lluny és i tal,
et miren molt com a mínim, no?
Ui, aquest que deia això i tal.
Jo diria que la gent de Turquia en general és respectuosa
i, bé, com que és molt divers el país,
pots anar pels llocs sense que hagis de tema cap...
I un lloc on podem passar desapercebuts, com bé dius.
Sí.
Hi ha tanta gent, sobretot a Istanbul,
i si entrem al Gran Besar ja, necessari.
Sí, sí.
Escolta, Lluís, ens queden dos minuts,
ja que ens hem aturat al Gran Besar,
què portem de souvenir?
A veure, què ens recomanaries?
Què comprem?
Ui, jo soc molt poc.
Ets pel comprador, però no sé,
o si haguessis de dir, mira, tinc un compromís,
allò que haguessis fet.
La catifa típica.
Sí, esclar, la catifa.
El que passa és que la catifa,
allà, les catifes de qualitat,
i que tenen...
Són caríssimes.
Són caríssimes.
Però és que s'ha de pensar d'una altra manera,
el mobiliari de Turquia són bàsicament catifes i coixins,
per tant, allà on nosaltres gastem diners
amb una bona taula...
O en un sofà.
I amb un sofà ells ho gasten en catifes i...
És com si ells en portessin un sofà
amb xes long de Tarragona cap a Turquia, no?
El poso aquí per veure-li això.
Per tant, o es fa una cosa així,
o és una llàstima.
Oh, bueno, qui té caprici, doncs.
Però jo no ho recomanaria tant.
Ara, què sé,
jo vaig portar un barret,
doncs, fet amb pell,
per l'hivern,
que em va semblar molt propi d'allí,
tu l'utilitzava la gent de Turquia
per abrigar-se.
I tu l'utilitzes aquí?
No, aquí no cal.
És que no va fred.
Hauràs d'anar a algun país així,
amb molt de fred per fer-lo servir.
Sí, amb això pensava,
si era algun país fred.
Lluís Valar,
tens pendent la costa.
Sí.
Més o menys fas una previsió de viatge,
però, clar,
tots tenim una llista tan llarga de viatges
que has de prioritzar.
No, no tinc una previsió.
Quin seria el teu proper destí ideal?
L'acompleixis o no?
Sí, ara mateix,
abans que Turquia,
a Sicília,
que no hi he estat.
A Sicília.
I, vaja,
tinc molt d'interès
en viatjar a Sicília.
De tornada,
vindràs a la ràdia
per explicar l'experiència siciliana?
Sí,
com m'hi ha de molt de gust.
Estarem encantats.
Lluís Valar,
director del Museu d'Història de Tarragona.
Un plaer de veritat.
Moltíssimes gràcies
i bon estiu.
Moltes gràcies.
Gràcies.