La una del migdia, nou minuts, és l'espai del Caixa Fòrum aquí al matí de Tarragona Ràdio.
Saludem el seu director, Carles Marqués, bon dia.
Hola, bon dia.
Continuem a la recerca de la sintonia, eh?
Continuem, és veritat. Sí, aquesta setmana no he pogut.
No, no, però...
Puc presentar un justificant que no m'he pogut dedicar.
Abans penso que has deixat aquí una nota justificant que no l'havies portat i hem pensat que bé, que estava justificat.
D'acord, d'acord, però abans que...
Abans que acabi la temporada.
Exacte, això segur, això segur.
Molt bé, tenim oients que els encanta, a mi també, la veritat és que jo m'afegeixo a la curiositat.
Això que m'ho apunti a l'agenda.
S'ho apunta a l'agenda.
És que clar, Caixa Fòrum, com que a més tenen tanta activitat constantment, el que no s'apunta no existeix.
Per tant, si està apuntat, jo soc testimoni, la propera setmana, o com a molt l'altra, segurament tindrem ocasió de saber quins són els interprets de la sintonia del Caixa Fòrum.
Escolta, que si hi hagués un hit per a ell, estaria en el número 1, ja t'ho dic ara, perquè et faries creus la quantitat d'oients que ens han preguntat per aquesta sintonia.
Perfecte, m'alegro molt.
És molt bonica.
I el que sí podem respondre, no ens han preguntat, perquè ja saben que cada dilluns, diguem-ne, que ve de sèrie el programa, el que fem és parlar de les activitats que hi haurà aquesta setmana.
Setmana de Sant Jordi, bona part de l'atenció estarà centrada al carrer, per tant, Caixa Fòrum.
Com a altres entitats de la ciutat, tant el propi dia de Sant Jordi com el dia abans i l'endemà, doncs, deixa una mica en repòs tot plegat, no?
En repòs, en repòs relatiu, perquè el mateix dia de Sant Jordi, a part que, evidentment, les activitats són i han de ser al carrer i, per tant, seria un suïcidi intentar fer alguna activitat al centre.
Continuen les exposicions, òbviament, no tot ha de ser passejar a Rambla, Mont-Rambla-Alla, més som a la Rambla.
Podem buscar l'ombra, podem buscar l'ombra a Caixa Fòrum.
Exactament, i, a més, si arriben a temps, espero que sí, i si passeu el dia de Sant Jordi a qualsevol hora pel Caixa Fòrum,
tindreu un catàleg d'alguna de les nostres exposicions de regal.
Ah.
Ara he dit això i ja hi deu començar a haver cua.
Jo ja m'hi posaria la cua, directament.
D'acord, molt bé.
No, catàlegs d'exposicions.
Exacte, esperin un parell de dies perquè...
Que estiguin fets, eh?
Sí, que hagin arribat, que de moment em consta que encara no els tenim, però ja arribaran.
És el gest que passa a Sant Jordi, també, des del Caixa Fòrum.
Hi ha una conferència demà que està dins d'aquest cicle magnífic al voltant de les creences, de la mort.
D'aquí uns moments, perquè havíem quedat amb ella, podrem contactar,
però es veu que estava ocupada tot just en aquests moments.
Com dèiem, ens posarem en contacte amb la periodista Milagros Pérez Oliva.
Actualment és la defensora del lector del País.
Ens imaginem a aquestes hores el diari El País, la feinada que deu haver-hi.
De totes maneres, ens ha dit que en quatre o cinc minuts ens podria atendre.
I com a mínim, fer-nos cinc cèntims de la conferència que es farà demà.
Un cicle que està resultant molt atractiu, tot i que envolta aquest tabú, no?
Sí, sí.
Parlar de la mort, sembla que ens costa.
O justament per això, vull dir, com que és un tema que ens costa,
però que a tots, òbviament, ens afecta.
D'alguna manera, sí, està tenint molt bon resultat.
A més, el fet d'enfocar-lo des de tots els punts de vista.
A la conferència del Joan Francesc Mira, que va ser l'última,
que no va ser l'última setmana, sinó fa dues setmanes,
que és un personatge absolutament brillant.
És un orador magnífic.
Magnífic, magnífic, una persona molt agradable.
I, a més, com que en la presentació jo vaig comentar,
dic, a veure, generalment presento persones molt interessants,
però de les quals he llegit un llibre o cap, depèn,
vull dir, en alguns casos sí,
però em sembla que és el primer cas
que he llegit molts llibres de la persona que presentaré.
Ja has tornat a llegir el nou testament d'ell?
No, no, aquest no, aquest no.
Però, clar, evidentment, s'haurà de llegir la seva traducció
de la divina comèdia, i va ser realment fantàstic.
Més com que és una persona molt humil, va dir,
no, això és que ja tinc una edat, he escrit molts llibres.
No deu ser això, sinó que són llibres que tenen interès.
L'estoneta que vam tenir la fortuna de parlar amb ell
prèviament a la conferència, aquí a la ràdio,
era una mirada de la mort que molt culta,
amb molts referents, però amb un sentit de l'humor
i una senzillesa alhora,
que realment hi trobaves molt còmode escoltant parlar de la mort.
Exacte.
I això no és fàcil.
No és fàcil.
Doncs continuarem, en aquest cas serà l'impacte
i la percepció de la mort a través dels mitjans de comunicació.
Clar, l'enfoc és múltiple,
jo m'imagino que ara amb Milagros Pérez d'Oliva
podrem escatir quina és la temàtica
i com l'abordarà, en aquest cas.
No sé quina és l'aida que té ella.
Bé, suposo que ens ho acabarà d'explicar millor ella,
però jo crec que, reconeguem-ho, som periodistes,
i tu ja se sap, perquè presentes un programa,
no sé si la gent ho sap tant que ho soc jo,
ho porto amb bastanta dignitat.
Amb molta experiència, si ho porto amb dignitat,
està bé, amb els temps que correm
i que porta un separatista amb dignitat.
I aleshores, diguéssim,
podríem reconèixer que els mitjans de comunicació
amaguem una mica l'ou sobre el tema de la mort.
És a dir, és un tema que és molt present,
és a dir, temes tan desgraciats i penosos,
com allò de les morts en cap de setmana,
que per cert, sembla ser que aquesta és la primera,
el primer cap de setmana en tot l'any,
almenys fins a les 10 de la nit d'ahir,
que no hi havia hagut cap mort.
Amb això és una gran notícia.
Per una banda, parlem...
És a dir, exhibim molt,
fem exhibicionisme de la mort,
però en canvi de l'altre l'amaguem moltíssim.
És a dir, no hi ha reflexió sobre la mort.
L'amor, quan és notícia, és fantàstica,
en aquest sentit, eh?
Quan és notícia i la fotografia impactant,
quan es tracta de crear un escenari
perquè la societat reflexioni al voltant de la mort.
Aquí, als mitjans, és el que tu dius,
amacan una miqueta.
Que fallem una mica, ens hi havent...
Doncs ja veurem què ens diu aquesta gran professional,
perquè val a dir que Milagros Pérez
em va rebre el Premi Nacional de Periodisme
que concedeix la Generalitat l'any 2006
per fomentar justament el coneixement
dels temes de salut pública
i epidemiologia des del periodisme.
I són temes que són molt complexes
perquè hi ha moltíssimes sensibilitats a la societat
i a vegades aquesta pluralitat de sensibilitats
fa que el tema no es mogui mai.
i a vegades és necessari moure'l
i traure'l a la llum pública.
Intentarem parlar, com dèiem,
amb la protagonista d'aquest dimarts al Caixa Fòrum,
però també hem de fer referència
a dos actes relacionats amb la família.
Exactament.
Tornem a tenir una setmana tranquil·leta,
tranquils, que arribarà el maig
i la cosa torna a créixer.
No vol dir res el que hem preparat pel maig,
però és igual, l'expectació, ja en parlarem.
No, no, no, no, no es pot dir, no es pot dir.
Jo t'ho demanaré, jo t'ho demanaré.
Doncs aquest cap de setmana, cinema familiar,
com cada dissabte, la línia que parla,
una altra, diguéssim, sessió d'aquestes pel·lícules,
això d'origen francès, per cert, tenim entrades,
ho dic ja i així ja...
Sí, a veure, en la mesura del possible
i que el temps ens ho permeti,
regalaríem avui mateix entrades,
si no entra la programació de Tarragona Ràdio,
al matí i a la tarda,
doncs ho faríem en els propers dies,
són dilluns, per tant, tenim temps.
Per aquest és pel cinema,
però també ens has portat entrades...
Per l'espectacle de Dimonja.
Per l'espectacle.
Correcte, aquest és Sant Jordi, el drac,
és a dir, ja us vaig comentar la setmana passada
que d'alguna manera sí que deixàvem entrar Sant Jordi
per les nostres portes
i ho fem abans i després,
és a dir, aquest espectacle es va poder veure el dia 5
i el tornem a repetir aquest dimonja, dia 26,
és un espectacle dels clàssics,
dels clàssics dels titelles de guant català,
que són titelles bergers,
que ja és una garantia d'èxit segur
i que a més tenen diferents línies de treball
i aquesta, bé, és un clàssic, evidentment,
del nostre llegendari popular,
com és la llegenda de Sant Jordi i el drac.
No podia faltar Sant Jordi i el drac.
I fixa't que l'amor del drac és aplaudida
i és venerada
i el drac que és dolent ha de morir.
Jo no sé com un cronista del segle XXI
reflectiria o faria una notícia
al voltant del drac de Sant Jordi,
de l'amor del drac.
No sé com la faria, eh?
No sé com la faria.
De totes maneres, a Milagros Pérez Oliva
no li preguntarem qüestions d'aquestes
perquè volem aprofitar el temps
per parlar de qüestions molt més transcendents.
La tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Milagros, buenos dies.
Hola, bon dia, què tal?
Bon dia i benvinguda.
Recordem que periodista,
però també professora universitària,
ha estat redactora en Cap del País.
Ja l'any 82 es va integrar
la seva activitat periodística en aquest diari.
En l'actualitat, si no vaig a Redar,
és la defensora del lector del País, no, Milagros?
Així és, així és.
A veure, jo abans he posat
dins de l'ampli currículum,
que no dedicarem el temps a parlar-ho,
però sí que trobava necessari
esmentar que va ser guardonada
en Premi Nacional de Periodisme de la Generalitat
per fomentar el coneixement
dels temes de salut pública.
I ho dic perquè està relacionat
amb el tema que abordaràs demà
en aquesta sessió del Caixa Fòrum, no?
Exactament, sí, sí.
La sessió del Caixa Fòrum
està dedicada monogràficament.
És dintre d'un cicle de les vivències de la mort
i en el meu cas és analitzar
com tracten els mitjans de comunicació,
com es veu a la nostra cultura
a través dels mitjans de comunicació la mort.
I és curiós, és curiós perquè la mort
és un tabú social de primer ordre,
però quan se'n va
i es trasllada als mitjans de comunicació
i romp amb una dimensió diferent.
És a dir, les xifres de morts
ens deixen més o menys...
És a dir, en la nostra vida quotidiana
hi ha una mort tan violenta o no al costat
i la visquem realment amb desesperació.
La mort de 100.000 persones de cop,
diguem-ne, que ens deixen freds.
Aquella fotografia, si és necessària,
si no és necessària,
el debat periodístic.
Però més enllà de la notícia,
Milagros, ara ho comentàvem amb Carles Marqués,
el que a vegades sembla que falta
als mitjans de comunicació,
és la reflexió mateixa al voltant de la mort.
Bé, és que el que jo plantejo a la conferència
és que la nostra cultura,
el tractament de la mort
a la nostra cultura més moderna
i cada vegada més així,
és de caràcter contradictori o paradoxal.
Mentre la mort està omnipresent
als mitjans de comunicació,
està als informatius cada dia,
podem veure guerres, morts permanentment,
conflictes, atracaments, problemes,
inclús les morts del tràfic,
la veiem també d'una manera exagerada
a la ficció.
Pràcticament vivim colonitzats
per la cultura americana
i el telefilm americà
és un telefilm en què hi ha moltes armes
i moltes morts en una sola pel·lícula.
I fins i tot en la publicitat
hem vist com Martes, com Benetton,
utilitzen imatges de la mort,
per exemple d'un malalt
que s'està morint de sida,
per fer publicitat.
Per tant, vivim una hipertròfia
del tema de la mort,
tant en els informatius
com en la ficció,
com en la publicitat.
Mentre en la vida particular,
en la vida real,
la mort es fa por,
no en parlem,
fins i tot l'amaguem.
Jo he anat últimament
a bastants enterraments
i no hi ha nens als enterraments.
És a dir,
i per tant estem en una situació
molt paradoxal,
perquè una persona,
avui un nen,
un adolescent,
pot arribar a ser adult
sense haver vist
cap mort de la veritat,
li han amagat la malaltia,
li han amagat la mort,
i en canvi un nen,
qualsevol nen,
pot veure en dues hores
més morts
que el seu vessavi
en tota la seva vida.
Però és en la nostra cultura
el fet que tens raó,
poques vegades
i és per en desitj express
de la pròpia família
de no, no,
els nens no els portarem
a un funeral, no?
Exacte,
no,
perquè l'amaguem la mort,
no estem preparats per l'amor,
la neguem,
la neguem totalment
i la neguem en la nostra vida
i per tant
això ens perjudica
seriosament
perquè
quan algú es posa malalt
o quan en una família
la mort
malauradament
tard o d'hora
sempre arriba,
llavors la gent
no està preparada
per afrontar
aquesta idea de la mort.
però en canvi
la banalitzem
a través de l'espectacle
i fins i tot
quan convertim
els documentals
per exemple
documentals
de la realitat
en tècniques
cinematogràfiques
o el cine
utilitza tècniques
de documental
en les que
no hi ha massa diferència
com tractem
la realitat
de com tractem
la ficció
la ficció
doncs tot això
fa un
diríem
un
un
un metal·lenguatge
en el que la mort
és permanentment present
mentre l'estem
treient constantment
de la nostra vida.
Però aquesta negació
probablement
dins de la nostra cultura
sigui un fenomen
dels últims
30-40 anys
perquè abans
quan estàvem
en una Espanya
més rural
menys desenvolupada
que no vivíem
tant en aquesta ficció
i en aquests ritmes
de vida
formava part
de la ritualitat
de la vida
de l'ésser humà
morir
serà tan important
com néixer
i per tant
se li devia
aquest respecte
i la ritualitat
i el protocol
que mereix
que està justificat
a més a més
clar
jo en les diapositives
que poso
poso una del meu poble
perquè veig
jo vinc de poble
vinc de la vall de Benàs
del Pirineu Aragonès
i allà
tothom sabia
des de l'edat mitjana
i abans
tothom sap
quins són
les seves regles
els seus deures
quan es mor
un veí
per exemple
fins que jo era
quan jo era petit
encara
se sabia perfectament
quan una persona
moria
a una casa
se sabia
què havia de fer
el veí de dalt
el veí de sota
el parent
l'amic
què havia de fer
cadascú sabia perfectament
qui havia d'anar
el cementiri
qui havia d'ocupar-se
de la caixa
qui havia de fer
la vetlla
tothom sabia
què havia de fer
i era perquè
eren unes regles
molt estrictes
d'uns rituals
que venien
des de l'edat mitjana
i que probablement
van complir
una funció
molt important
quan hi havia pestes
i quan hi havia
malalties
de transmissió massiva
etcètera
tot això s'ha perdut
ara és un contracte
amb una funerària
i ja està
tot això s'ha perdut
el sentit de comunitat
que hi havia aleshores
que permetia aquesta funció
de cadascun dels personatges
d'aquella comunitat
s'ha perdut
i aquests rituals
són importants
perquè aquests rituals
tenien com a missió
primer
en aquest cas
naturalment
una qüestió d'higiene pública
però després també
una qüestió
cultural
d'acompanyament
al dol
diríem
hi havia uns rituals
unes maneres
una manera
com la gent
contribuïa al dol
en aquests moments
el dol
es passa en privat
es considera
una qüestió privada
en la que no s'hi interfereix
i s'ha medicalitzat
el dol
de la pèrdua
per exemple
moltes persones
quan s'hi mor
un ésser estimat
consideren
que necessiten
passar aquest dol
amb l'ajuda
d'un professional
d'un psicòleg
d'un psiquiatre
etcètera
no tenim rituals
i hem de substituir
els rituals
i la comunitat
l'hem de substituir
per serveis professionals
la funerària
el psicòleg
i altres tipus
i el dol ràpid
ràpid
el que has de fer
és tornar a la vida normal
perquè així ho superaràs
quan realment
negar la mort
no deixa de ser
negar una altra vegada
de l'amor
no donar-li importància
quan les nostres àvies
es vestien de negre
i es quedaven a casa
un temps
i no anaven enlloc
suposo que és que
necessitaven aquest temps
d'introspecció
per poder assumir
aquesta nova situació
quan aquestes costums
es converteixen
en una tirania
també poden ser opressives
la casa de Bernard d'Alba
per exemple
és curiós
milagros
i em sap greu
i ho dic
amb tota la modestia
però allò que deies dels nens
si em permeteu
una anècdota personal
que sé que no és molt correcta
però és que ara m'he vingut al cap
d'allò
no parlem de la mort
que tindran un trauma
jo recordo
per la meva edat
més trauma tindran
si no en parlem
per això
jo recordo que
petita
amb 8-9 anys
anava a un col·legi de monges
com anàvem totes les nenes
en aquella època
i quan es moria una monja
la posaven allà a l'església
i totes les nenes
passàvem a veure la monja morta
i jo no estic traumatitzada
per haver vist una monja morta
per tant vull dir
que potser el sobreprotegim
a la canalla
vull dir en aquest sentit
efectivament
jo recordo
que quan es va morir
la meva àvia
d'una mort molt dolça
després d'una llarga malaltia
al llit
doncs el meu pare
quan va veure
que arribava l'agonia
i era una agonia dolça
es va portar
de fet tots els cosins
estàvem allà
i tots tenien diferents edats
des dels 6 fins als 12 anys
i no recordo
en absolut traumàticament
com va morir la meva àvia
i en canvi
sí que recordo
que això
per mi va ser
un element de maduració
extraordinària
i li agraeixo molt
al meu pare
que hagués pres
aquesta encertada decisió
perquè vaig tenir
una percepció
molt real
de lo que era
la mort
i per tant
l'absència
de l'àvia
en els dies posteriors
i en els mesos posteriors
tenia
una realitat
no necessitava
contes
ni il·lusions
no necessitava
altre tipus d'explicacions
jo havia vist
el que havia passat
m'entens
i per tant
el principi aquest de realitat
i la normalització
de la mort
com una part més
de la vida
doncs quan una vida
ha arribat al seu final
en plenitud
doncs
s'ha de viure
també d'aquesta manera
doncs això per mi
va ser més educatiu
que
penso que
la manera
com ara tractem
el tema de la mort
ho hem dit
des del primer dia
que hem parlat
amb els diferents ponents
d'aquest cicle
un dels moments únics
de la nostra vida
i no el fem
en condicions
home
ens estem equivocant
segurament
finalment milagres
perquè tenim poc temps
i no ens acabaríem
aquesta conversa
avui hem llegit
una entrevista
amb la nova
ministra
de
de sanitat
i en
funció moltes preguntes
una d'elles
era el tema
de la mort
assistida
i deia que no hi ha
una demanda social
probablement perquè
no s'obre al debat social
i els mitjans de comunicació
en això també són responsables
bé
ella diu que no hi ha
una demanda social
però aquí hauríem de veure
què es considera
aquí està
què es considera
quan aquest mateix criteri
segurament
s'hagués dit
i de fet es va dir
quan es plantejava
legalitzar l'avortament
diríem
no hi ha demanda social
perquè són molt poques
les noies
que necessiten avortar
no hi ha demanda social
el problema és que
la cultura està canviant
les percepcions estan canviant
i el que
hi ha demanda social
és perquè
molt poca gent
probablement poca
no molta
però
una quanta gent
que
sabent que està
en el final
de la seva vida
sabent que està
en un procés terminal
irreversible
i sabent que
no té
possibilitats
de millorar
el patiment que té
prefereix
escurçar
aquesta última part
de l'agonia
diríem
no
i això
no té cap
la gent
té més por
a patir
que a morir
i aquesta demanda
ve d'aquesta por
a patir
és veritat
que si hi ha
bones cures pal·liatives
la majoria
dels casos
es poden resoldre
sense patiments
la majoria
de les persones
es poden morir
sense patiments
però hi ha un residu
una part
que ni amb els opiacis
més forts
ni de cap manera
poden estalviar-se
el patiment
i en aquest cas
podem plantejar-nos
que encara que la demanda
no sigui gran
és una demanda justa
caldria saber
no hem d'esperar
no hauríem d'esperar
que en una qüestió
com aquesta
hagués d'haver-hi
una gran demanda
és que hem d'esperar
que mai no hi hagi
una gran demanda
i Milagros
segurament caldria saber
si hi ha aquesta demanda
que a vegades
potser és que no preguntem
allà on havíem de preguntar
molta gent
molta gent diu
que el tema
de regular l'eutanàsia
els fa por
perquè tenen por
a la pendent relliscosa
que diuen
és a dir
la pendent relliscosa
seria
que si aprovem
l'ajuda al suïcidi
o l'assistència a la mort
en determinats casos
se'n podria fer un mal ús
però per mi
en aquests moments
més pendent relliscosa
és encara
que molta gent
que ho vol fer
ho fa
i ho ha de fer
en la clandestinitat
no ens perdrem
la conferència de demà
Milagros Pérez Oliva
molt amable
i moltíssimes gràcies
per atendre la nostra
molt bé
gràcies per tocar-me
adeu-siau
bona tarda
gràcies
Carles
enyores la teva etapa
de periodista en actiu
pregunta-li al Josep Sunya
i a la Núria Cartanya
què faran aquesta tarda
però mira quina hora és
la pressió del temps
vinga va va va
no sé si si si que l'anyor
a més he recordat
pregúnta'ls i pregúnta'ls i ja
una vegada vaig fer de drac
jo a la ràdio
ara que és Sant Jordi
què què fareu aquesta tarda
va però deixa'm que expliqui
la meva vida
no farem de drac
el proper dia no tindrem
si voleu un drac
el proper dia el convidat
serà el Carles
i li preguntarem a ell
espai de cuina
el cuinerot
amb l'Àngel Jiménez
el Gerard Carné
de l'associació de cuiners
Costa Daurada
parlarem sobre
l'estapes romanes
una altra manera
de disfrutar
terracó viva
anirem a Montmell
és la proposta
de la Paula
avui un dels municipis
més grans del Baix Penedès
amb una extraordinària
entorn natural
i tindrem dues connexions
a banda de la terra
espai de Manbeta
Núria també
doncs hi connectarem
un parell de vegades
amb la sala de plens
de l'Ajuntament
allà se faran actes
de celebració
dels 30 anys
dels Ajuntaments Democràtics
ja està
Josep, Núria
gràcies
Carles
moltíssimes gràcies
a vosaltres
vols acomiadar el programa
vinga va
acomiadar
però ràpid
que venen els d'informatius
vostès i jo
em trobo demà
d'acord