Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Faen camins dubtosos per la mar
Mestre i ponent contra d'ells veig armar
Xaloc llevant los deuen souvenir
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!

!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Doncs sí era Raimon
que, a part de fer molta feina amb la nova cançó
en temes d'actualitat de la seva època,
és a dir, dels últims 50 anys,
es dedicava a musicar poemes d'Àusias Marc,
del segle XV, i aquí va una altra.
Fins demà!
Fins demà!
Doncs era Si com lo taur, Raimon cantant en un valencià esplèndid
i també en català medieval, perquè en sap molt.
I últim tema ja d'Àusias Marc, cantat per Raimon,
es diu Així com cell.
Així com cell, qui es veu prop de la mort,
corrent-me el temps, brillant-te en la mà.
E veu lo lloc on se pot restaurar,
i no hi ha tenc per sa malvada sort.
de prena-me, que hi vaig a fa anys passant,
que veig a vos bastant mos mals de l'í.
Així com cell, qui es veu prop de la mort,
corrent-me el temps,
corrent-me el temps, brillant-te en la mà.
i veu lo lloc on se pot restaurar,
i no hi ha tenc per sa malvada sort.
de prena-me el temps,
de prena-me, que hi vaig a fa anys passant,
i veig a vos bastant mos mals de l'í.
Desesperat de mos desig complir,
iré pel món vostre orgull recitant.
Desesperat de mos desig complir,
iré pel món vostre orgull recitant.
Avui sí, dediquem el nostre homenatge al senyor Raimon,
i si escoltàvem fins ara temes d'Òsias Marc,
poemes fets al segle XV,
ara saltem un segle,
i anem a escoltar Soc qui soc,
que eren versos de Joan de Timoneda.
Soc qui soc,
que no soc jo,
puix d'amor mudat me soc.
jo crec cert que res no sia,
o si soc soc fantasia,
o algun home que somia,
que ve alcançar algun do,
puix d'amor mudat me soc.
Soc del tot,
transfigurat,
soc aquell que era llibertat,
i ara d'amors cativat,
me veig molt fora raó,
puix d'amor mudat me soc.
Si soc,
si soc,
puix que en l'omón visc,
i a mi mateix avorrisc,
i segons que discernisc,
veig la qui em dona passió,
puix d'amor mudat me soc.
Soc qui soc,
que no soc jo,
puix d'amor mudat me soc.
Doncs ara si saltem,
ja ens plantem al segle XX,
en un d'aquests salts temporals
que ens agrada fer,
el tràfic d'abstraccions,
i escoltarem un tema,
que tampoc és de Raimon,
però Raimon canta Amanda,
un tema de Víctor Jara,
un cantautor assassinat
per motius polítics,
i conegut en tot el món,
i cantarà aquest Amanda,
que surt del disc dedicat a Víctor Jara,
precisament per Raimon,
versió catalana del mateix Raimon.
de Raimon.
de Raimon.
de Raimon.
de Raimon.
de Raimon.
de Raimon.
de Raimon.
de Raimon.
de Raimon.
Raimon.
de Raimon.
Raimon.
Raimon.
Raimon.
Raimon.
Raimon.
Raimon.
Raimon.
Raimon.
Raimon.
Raimon.
Raimon.
Raimon.
Raimon.
Raimon.
Raimon.
Raimon.
Raimon.
Raimon.
Raimon.
Raimon.
Raimon.
Raimon.
Raimon.
Raimon.
Raimon.
res no t'importava perquè trobaries amb ell, amb ell, amb ell, amb ell, amb ell,
amb ell, només una estona, la vida és eterna en aquesta estona,
sona la sirena, torna la faena, i tu caminaves, tot ho il·luminaves,
i la curta estona et va fer florir, et recorda, Amanda, els carrers mullant-se,
anant a la fàbrica allà on treballava, Manuel, el somriure ample, la pluja a la cara,
res no t'importava perquè trobaries amb ell, amb ell, amb ell, amb ell, amb ell,
que marxa a la serra, que gens de mal feia, que marxa a la serra,
i amb ben poca estona, ells ja el destrossaren,
sona la sirena, torna la faena, molts ja no tornaren, tampoc el Manuel.
Et recorda, Amanda, els carrers mullant-se, anant a la fàbrica allà on treballava, Manuel.
Doncs sí, avui continuem aquest repàs superràpid i superinjust a la carrera de Raimon,
concentrada en uns 20-25 minuts, i ara sí, finalment, escoltarem un tema propi escrit per ell
i cantat en valencià, es titula Com un puny.
Quan tu te'n vas, al teu país d'Itàlia,
i jo ben sol em quedé a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia,
se'm torna enlloc d'un gris inútil ball.
Els dies marc, em ve a la memòria,
el seu vell cant de cop se m'aclareix,
a casa sol, immers en la cabòria,
del meu desig de tu,
que és gran i creix.
plegués a Déu que mon pensar fos mort
i que passàs ma vida endorment.
entenc molt bé, desgràcia de sort,
l'últim arreu d'aquest trist pensament,
el seu per què et ha vist jove fort,
jo sent en mi, cor pres profundament.
El llit tan gran d'Itàlia en mida,
passa les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol, ni és d'oblir la vida,
amor, amor, és dur a la sentència.
Quan tu te'n vas, al teu país d'Itàlia,
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va que creix, gens s'allargaria,
despert de nit,
som ous, som hort de dia.
Em passa això
i tantes altres coses,
sentint més sol
que sentir-te lluny,
o veig molt clar
quan fa ja 120 hores,
que compta el temps
que lentament
s'esmur.
Vindrà el teu cos
que suaument
em poses
en el meu cos
quan ens sentim ben junts
i floriran millor
que mai les roses.
A poc a poc
ens clourem
com un punt.
Doncs és com un puny,
una preciosa cançó d'amor
del Raimon.
I per variar una mica,
per trencar una mica
la tònica,
anem a escoltar
un altre representant,
o no,
de la nova cançó.
És un home que canta en català,
que també fa molts anys
que es mou,
i que va publicar
el seu últim disc
amb batall,
amb una gent de valls,
que són superprofessionals
i que tenen gent molt interessant
a la seva cartera,
i cantava així,
abans de néixer,
morir.
A mi em conmou el plor
d'un nen que no comprèn
tant espant
i tant dolor
que és l'únic
que amant.
Sempre anant cap un allà
on el fet d'existir
sigui un poc més que trobar
un lloc per poder morir.
No hi ha res que justifiqui
que això sobrant,
que això ara s'una Müller
que això ara s'haceix
i que així ho certifiqui
que ell ho ajış
que les mogu doncs
i ve alleixi.
Quan ells néixer no és cap sort
Viure una adversitat
L'amor és segut i sort
La por l'únic a igualtat
Quants nens encara han de morir
Perquè l'humanitat s'adonida cap a un mar
Quants sisplats hem de sentir
Per poder despertar i per fi reaccionar
On els nens no són futur
Solament carn de canó
Res és bonic, tot i pur
La por l'única raó
És impossible fugir
Cridar no serveix de res
Perquè el demà és com l'ahir
La nit tot ho mereix
El somriure a una ganyota
El plorar a una llaganya
El riure a una llangota
Per plegar un cop de canya
Els seus ulls filabarquí
Taladren amb un per què
Tu no i nosaltres sí
Perquè jo i no vostè
Quanta sang s'ha de vessar
Per regar els caps de vida
I que s'espiguin, que s'espiguin
Quanta sang s'ha de vessar
Per ofegar els caps de por
Que es desmoriguin, es desmoriguin
Altyazı M.K.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
abans de néixer a morir, i abans de morir podeu fer unes quantes coses, esperem.
Com, per exemple, anar d'excursió amb la gent del Gata,
que aquest diumenge 8 de novembre us proposen visitar els ventadors.
Atenció que és una excursió de tres estrelles, és a dir, que té una certa duresa,
i per informar-vos o apuntar-vos podeu connectar, com sempre,
amb l'adreça de correu electrònic gata.inet.cat.
I si voleu anar una mica més lluny encara, podeu anar a Girona.
Aquests dies s'està fent un cicle, durant el mes de novembre,
de pel·lícules musicals al Museu del Cinema.
I han començat aquest dia 3 amb End of the Century,
The Story of the Ramones, aquí ja no hi arribeu,
però el dia 10 projecten Dame Veneno,
el dia 17 The Devil and Daniel Johnston,
suposem que una pel·lícula sobre el blues,
sobre aquell creuament de camins on se suposa que s'apareixia el diable,
i, per últim, el dia 24, la pel·lícula sobre Joy Division,
la del 2007, la de Gran Lee.
I ara ja anem retirant amb una altra cançó de Raimon.
Tornem a una altra composició d'ell mateix,
del disc a Víctor Jara, que es titula Molt lluny.
Molt lluny.
En les bujaques d'uns pantalons vells que ma mare guardava,
ma mare guarda tot,
he trobat les nits que ens passàvem caminant amics
pels carrers de Xativà.
Parlàvem de tot i del bé i del mal,
parlàvem de tot i del bé i del mal.
Amb poques coses clares l'incertesa del futur,
l'avidesa d'uns infants.
Les caminades nits d'estil,
les tinc avui al davant,
amunt i avall.
Les caminades nits d'estil,
les tinc avui al davant,
amunt i avall,
amunt i avall.
Doncs amunt i avall i nosaltres marxem.
Marxem, no sabem si molt lluny o no.
La setmana que ve ens podem retrobar aquí
el tràfic d'abstraccions.
Us deixem amb una bonica cançó de bressol,
que és un poema del Pere Quart,
interpretat per Raimon.
L'Inneson
Non, non,
L'Inneson
Non, non,
L'Inneson
Dorm petit,
la mare et bressa
Cal que creixis ben de pressa
Fes-te fort
Per la mort
Seràs brau
O de pau
Seràs carn d'escorxador
O màrtir nacional
Tant se val
Tant se val
Per un bou
Tot és prou
Ara el somnis ve de lloc
Non, non,
L'Inneson
Non, non,
L'Inneson
No, non,
L'Inneson
L'Inneson
L'Inneson
L'Inneson