El campanar
Un programa de la delegació diocesana de mitjans de comunicació social de l'Arcadisbat a Tarragona.
El campanar dona avui les seves batallades corresponents al diumenge 26 de juliol, 17è diumenge de durant l'any o del temps ordinari.
Com sempre, saludem en Santi Grimau, responsable de la part tècnica i la que els parla Montse Sabater.
Fa unes setmanes estem veient pels nostres carrers i places uns anuncis de la Generalitat de Catalunya
que parlen de les coses petites, que poden evitar grans mals.
Posar-se el casc si es va amb moto o cordar-se el cinturó amb pujar el cotxe poden evitar gravíssimes conseqüències en cas d'accident.
Reparar una aixeta que goteja estalvia molts litres d'aigua.
Apagar una vorilla pot evitar un incendi.
A propòsit d'incendi, el passat dimarts, quatre bombers van morir en les feines d'extinció d'un incendi forestal al massís dels ports,
el terme municipal d'Horta de Sant Joan.
Les flames van encerclar els bombers en una zona de difícil accés en la qual van quedar atrapats.
Sovint ens toca fer una aproximació crítica a la informació, però en aquest cas vol ser un reconeixement a la feina que fan els bombers.
De tantes vegades que se'n surten de situacions de perill, partem de vista que la ceba és una professió de màxim risc.
Potser ells també ho obliden, però no per temeritat, sinó per tal de ser tan ràpids i efectius com el sigui possible.
Una reacció immediata és moltes vegades la diferència entre un petit foc d'estiu i un incendi forestal de grans dimensions.
És dolorós haver de comptabilitzar els incendis en nombre d'actàries cremades, però és una tragèdia d'haver-ho de fer en nombre de vides perdudes.
No sabem com els va originar el mortal incendi, però qui ho sap si va ser per una petita espurna fruit d'una negligència?
Sovint les coses petites no ho són tant com sembla.
Escoltem tot seguit el fragment de l'Evangeli que es proclama a la missa d'aquest diumenge 17 del temps ordinari.
És l'habitual dramatització que ens brinda l'Associació Bíblica de Catalunya,
a la que seguirà el comentari sobre les lectures de la missa dominical a càrrec de mossèn Joan Magí,
president de l'esmentada Associació Bíblica de Catalunya.
Després d'això, Jesús se'n va anar a l'altra banda del llac de Galilea, o de Tiberíades.
El seguia molta gent perquè veien els senyals prodigiosos que feien amb els malalts.
Jesús pujava a la muntanya i s'hi asseguia amb els seus deixebles.
Era a prop la Pasqua, la festa dels jueus.
Llavors Jesús alçava els ulls i en veure la gran gentada que arribava al lloc on era,
digui a Felip,
On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests?
De fet, ho preguntava per posar a prova a Felip,
perquè ja sabia què volia fer.
Felip li va respondre.
Ni amb dos cents denaris no n'hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú.
Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pera, li diu...
Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d'ordi i dos peixos,
però què és això per a tanta gent?
Jesús digué.
Feu seure tothom.
En aquell dia hi havia molta herba,
s'hi assegueren.
Només d'homes eren uns cinc mil.
Llavors Jesús prengué els pans,
digué a l'acció de gràcies i els repartia a la gent asseguda,
tants com en vulgueren,
i igualment repartia el peix.
Quan tothom va quedar satisfet,
va dir als seus deixebles...
Recolliu els bocins que han sobrat perquè no es perdi res.
Ells els van recollir
i amb els bocins d'aquells cinc pans d'ordi
ompliren dotze cistelles.
Eren les sobres després d'haver menjat.
Quan la gent veia el senyal prodigiós que ell havia fet,
començaren a dir...
realment aquest és el profeta que havia de venir al món.
Jesús s'adonava que venien a emportar-se'l per fer-lo rei
i a retirar altra vegada tot sol a la muntanya.
La Bona Nova
Comentaris sobre les lectures dominicals
a càrrec de mossèn Joan Magí.
El dia 26 de juliol ens trobem en el diumenge dels anomenats 17 de Durant l'any.
La primera lectura és del Llibre dels Reis
i ens parla d'un home que portava a l'alforja els pans de les primícies.
Eren 20 pans d'ordi, diu.
I, a més a més, portava també gra novell.
i va i ofereix a l'Eliseu.
I l'Eliseu li diu, dona-ho a la gent i que en mengin.
Però es veu que eren molta gent.
Diu, com vols que reparteixi això entre 100 persones, 20 pans entre 100 persones?
Clar, no eren pans de quilo, eh?
Eren aquells panets que feien, doncs, la gent, no?
Del pa per menjar dins la família, no?
Però l'Eliseu va insistir i llavors en menjaren i encara en sobrà.
O sigui, és, fixeu-vos, aquells pans eren d'ofrena, o sigui, eren per a Déu.
I la veritat d'ofrena és treure la gana dels altres.
O sigui, Déu no en té de gana, la gent sí que té gana.
Doncs compartir allò que tinc amb els altres.
Una vegada més, ja des de l'Antic Testament,
se'ns ensenya que no hi pot haver un tracte amb Déu
si no és a través de tenir tracte amb els altres.
I clar, quin tracte tenim amb els altres?
Si és bo, és bo el tracte que fem amb Déu.
Si és dolent, és dolent el tracte que fem amb Déu.
És la fe que ha d'entrar aquí a dintre
i no ens pensem mai que Déu hi arribarem sense el tractament amb els altres.
I aleshores, doncs, Sant Pau, també en la carta als Efesis,
ens diu que hem de viure d'una manera digna de la vocació que hem rebut.
I clar, a quina és la vocació que hem rebut?
Doncs aquesta de trobar-nos en Déu, trobar-nos nosaltres mateixos.
Per això diu, conserveu l'unitat de l'esperit amb el lligam de la pau.
Un sol cos, un sol esperit.
Un sol Déu i pare de tots.
Doncs bé, això precisament, a l'Evangeli de Joan,
perquè aquest diumenge, en comptes de fer l'Evangeli de Marc,
que es fa a l'Evangeli de Joan, ens parla de la multiplicació dels pans i dels peixos.
És interessant perquè comença dient
que era a prop la Pasqua la festa dels jueus.
Mireu, la Pasqua vol dir llibertat.
La Pasqua vol dir camí cap a la terra promesa.
La Pasqua vol dir voler ser un poble.
La Pasqua vol dir voler ser un poble lliure
que en el seu Déu al davant, que és el Déu de la llibertat,
que sempre diu, no prengueu el meu nom amb A,
o sigui, no el canvieu, el meu nom.
Jo sóc el Déu que llibera.
Aneu amb compte perquè tot allò que treu la llibertat dels altres va contra mi.
És com si ens digués això.
Doncs bé, en aquesta proximitat a la Pasqua,
doncs Jesús diu, vinga va,
doneu menjar tota aquesta gent que està aquí amb mi i passa gana.
I diu, home, a veure si com ho farem,
no tenim diners per comprar tant de pa.
Veiem, què és el que teniu?
Veiem, veniu, poseu-me les mans, què és el que teniu?
Cinc pans i dos peixos.
Doncs feix, Jesús fa que arribi per tothom.
On és la lliçó?
Perquè aquí no hem de considerar un miracle que nosaltres no podem fer.
La lliçó és tant saber compartir.
La lliçó està en saber fer servir allò que tenim
perquè tothom pugui viure.
Veieu quina diferència?
De fet, per què hi ha crisi?
Doncs hi ha crisi perquè això no es du a terme.
I no es du a terme perquè tothom només pensa en uns drets,
però no se'n dona compte.
Almenys els que hi tenim fe,
si ens en donessin compte d'aquesta relació amb Déu
que només es pot fer a través dels altres,
doncs això es notaria.
Perquè no ens pensem que són pocs
els que almenys diem que tenim fe.
Doncs, per tant,
demostrem-la d'aquesta manera.
L'Evangeli que hem escoltat abans ens parla també de les coses petites.
Gent de tots els pobles acudeixen a un lloc allunyat,
al costat del llac de Tibaríades.
Les paraules de Jesús els han captivat.
S'han oblidat fins i tot de la manca de provisions.
Jesús, atent sempre a les necessitats de tothom, se n'adona.
Té compassió d'aquells cossos cansats
i realitza l'esplèndid miracle de la multiplicació dels pans i els peixos.
Un gran miracle, esplendorós.
Tots han menjat tant com han volgut.
Estan entusiasmats.
I enmig d'aquesta grandesa i entusiasme nostre senyor,
dona una lliçó pràctica del valor de les coses petites,
de la pobresa cristiana,
de la bona administració dels béns que es posseeixen.
Recolliu el que ha sobrat,
que no es faci malbé res.
L'Evangeli n'està ple de coses petites.
De la resurrecció de la filla de Jaire,
tots esperaríem grans coses, però ell diu
Doneu-li de menjar.
Davant l'astorament general, en ressuscitar Llàtzer,
diu
Deslligueu-lo i deixeu-lo anar.
Davant el cansament dels deixebles,
anem a un lloc despoblat i reposeu una mica.
I parlant de petites coses,
la delegació diossesana de l'Apostolat del Mar
ens explicava que el servei de l'Apostolat del Mar
navega pels molls del Port de Tarragona
i ara ha ampliat els seus serveis
adquirint una petita furgoneta
per poder arribar als vaixells.
Amb ella poden traslladar els mariners
fins a la local Estela Maris,
on els ofereixen l'atenció que els convé,
principalment assistència espiritual i humana.
El port no té transport públic intern
i hi ha molls que estan a més de 6 quilòmetres
de la plaça dels Carros.
L'Apostolat del Mar
s'esforça en construir la pau,
promoure la solidaritat i la justícia
en l'àmbit marítim i els centres Estela Maris
són espais ecumènics i interreligiosos.
Això intenta aconseguir-ho amb l'ajuda del Bon Déu,
però també amb la col·laboració desinteressada
de persones que cedeixen el seu temps lliure
per visitar els vaixells.
El voluntari de l'Apostolat del Mar,
igual que el de qualsevol àmbit de l'Església,
rep sempre més del que dona,
sobretot la satisfacció de ser instrument d'amor
i de pau a les mans del Senyor.
Qualsevol persona que vulgui ajudar a dur a terme
aquesta tasca tan engrescadora
es pot posar en contacte amb l'Apostolat del Mar
adreçant-se per correu electrònic a
apostolatdelmar.arroba.arcabisbat.tarragona.cat
o bé trucant al telèfon mòbil
677-3105-63.
Ho repeteixo,
677-3105-63.
Qui tingui oïdes que escolti.
Un comentari de mossèn Ricard Cabrè.
Bons amics,
aquest any es compleixen 100 anys
de la Setmana Tràgica de Barcelona
i va ser tràgica de veritat,
sobretot per l'Església.
Entre esglésies i col·legis religiosos
arriben a 80 els que van ser consumits pel foc.
Va ser l'explosió final
d'un descontentament general del poble.
La cosa va començar
en l'enviament de reservistes a Àfrica.
El dia 9 de juliol
havien mort diferents obrers
que treballaven en la construcció
d'unes vies de tren al Rif
on hi havia unes mines de ferro
del marquès de Comillas.
Immediatament es crea una forta reacció
a Barcelona en contra de l'enviament.
Cal tenir en compte
que el servei militar només el feien els pobres.
Els rics podien lliurar
mitjançant el pagament
a l'estat d'una quota
de 1.500 pessetes.
El descontentament creix
mentre els soldats es veuen obligats a embarcar.
Que hi vagin els rics,
que hi vagin els frares,
cridava la gent.
Un nou atac dels rifenys
causa centenars de morts.
Es declara una vaga general
i hi ha manifestacions
a diferents ciutats
en contra de la guerra d'Àfrica.
A la nit del 26 al 27 de juliol
es produeix el primer incendi,
l'escola de germans maristes
al Poblenou
i d'un tret mort el seu director.
La crispació de les masses
es canalitza contra l'església
més indefensa,
a la que es considera compromesa
amb la política que s'estava duent a terme.
Es cremen esglésies,
no sols a Barcelona,
sinó també a Manresa,
Sabadell, Girona.
Davant la gravetat de la situació,
molts cristians queden consternats.
El 18 d'agost,
el bispo Torres i Baixes
escriu una pastoral titulada
La glòria del martiri,
després de la persecució
del mes de juliol,
intentant dir una paraula justa
sobre els esdeveniments.
Els laics callaven
per no espalotar més encara el galliner.
Torres i Baixes insta Joan Maragall
a dir-hi la seva.
Maragall veu en els esdeveniments
una rebel·lió del poble
contra la impotència social.
Un desfogament destructor,
símbol de la impotència del poble
per poder fer sentir la seva veu
i el dret a ser escoltat.
Davant la condemna a mort
de Ferrer Guàrdia,
fundador de l'Escola Moderna,
el 10 d'octubre,
escriu un article
que no va ser publicat,
La ciutat del perdó.
En ell demanava a les autoritats
l'indult d'en Ferrer Guàrdia.
Poc temps després,
el novembre,
Maragall,
després d'haver-sicitat
una missa en una de les esglésies cremades,
escriu un article
que reflexa ben bé
el seu pensament.
Imagina que,
a finir de la missa,
el celebrant surt a la porta
i convida a entrar
els qui l'han cremada.
Entreu,
entreu,
la porta és oberta de bat a bat.
Vosaltres mateixos
l'heu oberta
amb el foc
i el ferro del vostre odi.
Entreu
i descobrireu
el misteri més gran
de l'amor de redir viu.
Destruint l'església,
l'heu restaurada.
I si l'havíeu vista tancada
i enriquida per dins,
emparada
pels rics
i els poderosos
que venien a endormiscar
el seu cor
en la pau
i el silenci
del seu interior,
vosaltres,
amb la vostra pobresa,
la vostra revolta
i la vostra desesperança,
heu esclar la porta
i l'heu reconquerida.
Que estrany.
El foc
ha reconstruït.
La blasfèmia
l'ha purificada.
L'odi
envers el Crist
ha reinstaurat
el Crist
en el seu lloc.
Seguiu entrant.
No deixeu de fer-ho.
Aquí el trobareu
d'una manera desconeguda
com ell és en realitat,
tal com vol ser conegut
per tots
i sobretot
per tots vosaltres.
Ja ho sé
que per vosaltres
hi ha massa quietud
en la nostra església,
massa foscor,
massa tristesa,
massa sants
petrificats
en la immobilitat,
massa lentitud
en els cants,
massa boira
en les paraules
i aquesta boira
i aquesta lentitud
us irriten
i ompliu el temple
de blasfèmies
i foragiteu
els fidels
mig endormiscats.
Insulteu
i mateu
els seus ministres.
Aleshores,
aquesta església
perseguida,
atropellada,
fumejant,
tacada de sang
i de blasfèmia,
buida de cants
i de la pau del món,
plena de vent
i de sol,
de pols
i de mosques,
plena de dolor,
torna a ser
l'església
del Redentor,
del Crist
que ha estimat
des de la creu.
Maragall acaba dient
si el celebrant
s'hagués expressat
en aquests termes
uns altres
de semblants
que desconcertada,
muda
i boca vedada
hauria quedat la gent.
Amics,
fins un altre dia
si adeu plau.
Les coses petites
fetes per amor
i amb amor
que grans
que són
els ulls de Déu
i ens santifiquen.
Cada dia
està farcit
d'oportunitats.
Una paraula amable
a aquell que veiem
cansat o preocupat,
demanar les coses
amb amabilitat,
ser agraïts,
evitar converses
o comentaris
que sembren inquietud,
cedir en l'opinió,
evitar el mal humor,
escoltar amb interès
aquell que parla,
també una mirada amorosa
a aquella imatge
de la Mare de Déu
i aquella estoneta
de pregària.
Jesús està
amb les mans obertes
per recollir-ho tot,
ho aprecia,
és tresor
que guarda
per l'eternitat.
Vine,
servent bo,
perquè has estat
fidel en el poc,
jo et dono
el molt.
Tarragona missionera,
una finestra
a la realitat missionera,
oberta
des de la delegació
diocesana
de missions
i cooperació
entre les esglésies.
Déu vos guarda.
El primer missioner,
Jesús,
Cris Senyor,
després de testificar
l'amor de Déu
als homes
com un acte suprem
de fidelitat i amor,
lliurà la vida
per tots.
Ell havia dit,
ningú no té
un amor més gran
que el que dona
la vida
pels seus amics.
Després de Jesús,
la generositat
ha esdevingut
el distintiu
dels seus disciples.
Durant aquest mes,
anem aportant
el testimoniatge
de missioners
i missioneres
que van donant
la seva vida
en el seu lloc
de missió
i servei
durant l'any passat.
A l'Àfrica,
tres preveres,
un religiós
i un voluntari laic,
concretament a Quènia,
Guinea,
Conakri,
Nigèria
i República Democràtica
del Congo.
A Quènia
moria pare
Michel Kamau,
subdirector
del seminari
dels missioners
de Gilmil.
Moria
en un control
il·legal
establert
per una banda
de joves armats
en un indret
on els enfrontaments
i les venjances
de fons ètnic.
Altre missioner,
el pare Brian,
fou víctima
d'un atracament
durant la nit.
A Katako,
Guinea-Conakri,
fou assassinat
el germà
Josep Duet,
de 62 anys,
dels germans
de la Instrucció
Cristiana
de Sant Gabriel,
en el col·legi
que ell mateix
havia fundat.
Mentre pregava,
uns desalmats
el lligaren,
li posaren
un sac al cap
i moria ofegat.
a Nigèria,
el poblat
d'Isiokolo
fou assassinat
el pare
Joan Marc
Ikpiki.
El crim
es va cometre
a poca distància
del quartier
de la policia local
per uns atracadors
que volien robar-li
el cotxe
i que poc després
el trobaran
abandonat.
A la República
Democràtica
del Congo
moria el voluntari
laic
Bonduin,
Nat Menyà,
originari
de Goma,
nord-kibu,
assassinat
mentre es treballava
en zona de guerra.
Treballava
per una ONG
formant part
d'un equip
de formadors
que recolza
i dona sosteniment
als professors
i estudiants
que treballen
i estudien
en zones de conflicte.
Ell treballava
des de fer anys
amb coratge
per a donar esperança
als seus germans
d'una manera
molt generosa
amb l'esperança
que el seu país
sortís del caos
on es trobava.
S'endinsava
a la selva
i a les muntanyes
del Congo
on constantment
operava la guerrilla.
També a Europa
s'ha vist
tenida
per la sang
dels servidors
de l'Evangeli.
Aquests
foren dos,
el pare
Otor Mesmer
i el pare
Víctor Betancourt
i jesuïtes.
Amb dos
foren assassinats
a la seva residència
de Moscou.
Aquests noms
cal afegir-hi
la llarga llista
d'aquells
dels quals
mai en sabrem res,
que pateixen
per tot,
en els racons
més oblidats
del món
i paguen
amb la seva vida
la fe en Cris.
Es tracta
d'aquest núvol
de militants
desconeguts
que serveixen
la gran causa
de Déu.
Segons deia el Papa
Joan Pau II,
els quals
contemplem
amb gratitud
i veneració,
malgrat
no hem vist
el seu rostre,
però sense ells
l'Església
i el món
es veieren
en gran manera
empobrits.
adéu-siau.
Adéu-siau.
Avui estem parlant
de les coses petites.
Moltes persones,
quan fan una aportació
per a les necessitats
del proisme,
sovint diuen
voldria donar més
però no puc.
Al meu jornal
la meva pensió
no donen per a més,
però no ens hauríem
de desanimar
per la migradesa
de la nostra aportació
si la fem d'acord.
Moltes miques
fan un molt.
Pensem, per exemple,
les aportacions
que recull Càritas.
La memòria de Càritas
ho exposa clarament.
L'augment
de les ajudes
del programa
Família i Acollida,
que dona resposta immediata
a necessitats bàsiques,
s'ha posat de manifest
aquest 2008
en què s'han atès
100.727 persones.
Un 78,5% més
que les que s'havien ajudat
l'any anterior,
quan van ser
4.325.
i la tendència
apunta cap a un increment
més considerable
d'aquest percentatge.
L'increment
de necessitats
es veu en tots els àmbits
d'atenció de Càritas.
Un exemple
és el programa
de Robès Filigrana,
en què l'any passat
es va ajudar
a l'adquisició de roba
a 33.513 persones
necessitades,
5.000 més
que les de l'any anterior.
els quatre vents.
Un comentari
de Monsenyor
Jaume Pujol Balcells,
arcabisbe metropolità
de Tarragona
i primat.
Déu vos guard.
finalitzat el comentari
a la segona part
del compendi
del Catecisme
de l'Església Catòlica,
ens cal ara
endinsar-nos
en la tercera part,
que és la dedicada
a la vida moral.
Després de considerar
la professió
de fer,
és a dir,
en què creiem
els cristians
i l'economia
de la salvació,
això és,
com comuniquem
els sacraments
allò que creiem,
ara repassarem
com ha de ser
la vida
d'un cristià.
El primer que ens trobem
és el títol mateix
d'aquesta part moral,
la vida en Crist.
Ens cal deixar de banda
una concepció
de la vida moral
basada en les prohibicions
de caire
més aviat negatiu
i adonar-nos
que viure cristianament
vol dir,
sobretot,
imitar a Jesucrist,
vivint la seva
mateixa vida.
La moral catòlica
no és una filosofia
de la vida
ni una llista
de prescripcions
o obligacions,
és viure la nova vida
de fills de Déu
en Crist,
cosa que arriba
a ser possible
per la gràcia
i els dons
de l'Espírit Sant
que se'ns doni.
Adonat,
o cristià,
de la teva dignitat,
escrivia Sant Lleó
el Gran.
La nostra dignitat
és que som
fills de Déu,
participants
de la naturalesa divina,
per tant,
hem de dur
una vida digna
de l'Evangeli de Cris.
Ens caldrà,
doncs,
no perdre de vista
en cap moment
Jesús,
nostre Senyor.
Repassarem conceptes
com el de la nostra
dignitat personal,
els dons
que ens fan
imatge de Déu,
llibertat,
enteniment,
consciència,
virtuts,
així com els ajuts
que ens venen de Déu,
la llei,
la gràcia,
però sempre mirant-nos
en Jesús,
el nostre germà gran,
el camí,
la veritat
i la vida
com ell mateix
s'ha anomenat
i ho recull
l'Evangeli
de Joan.
És cert
que trobem gent
que sense ser cristians
volen portar
una vida digna
i bona,
que busquen
una certa
excel·lència
professional
i en les relacions
personals.
Res de tot això
no és estrany
als cristians.
L'ètica natural,
la bondat
i el bon obrar
de moltes persones
que potser
no coneixen Déu
ens parla
en el fons
del desig de felicitat
que rau
en el cor
de tothom,
de les ganes
de fer el bé
com a única manera
de tenir
una consciència
recta
i en pau.
Sant Pau
escrivia als filipens
Per a mi
viure és cris.
Aquesta és la gran novetat
de la moral cristiana.
Ens cal
aquesta referència
que és l'única
que pot fer-nos
viure de debò
una vida reixida.
Una vegada més
i seguint
els ensenyaments
del Papa Benet
hem de dir ben alt
i ben fort
que la vida cristiana
és un gran sí,
que els manaments
estan plens
de sentit positiu
i cadascun d'ells
preserva
veritables valors
de la vida humana.
Que solament
obrint les portes
a cris
es pot viure
una vida plena
i realment feliç
perquè només
Cris sap
el que hi ha
en el cor de l'home.
Que ell ens acompanyi
en aquest camí
que ha de durar
tota la nostra vida.
Adéu-siau.
I seguint
amb les petites coses
que em permeten
de grans
cal recordar
que a través de Càritas
durant l'any 2008
es va destinar
més d'un milió d'euros
als programes
d'atenció a la família,
d'assistència
a la gent gran
i als infants.
Hi ha temes
relacionats
amb la immigració,
la formació,
les toxicomanies
i els transauns.
També es van invertir
en projectes
de recuperació social
de les persones
sense llarg,
de formació
i ocupació
adreçats
tant a homes
com a dones
en situació
de risc
d'exclusió,
així com el treball
de recuperació
de toxicòmens
i l'atenció
a les persones
i famílies
immigrades.
Dins d'aquesta partida
d'acció social,
es van destinar
al programa
de família
de Càritas
247.298 euros
en oferir
assistència psicològica,
una renda mínima
per cobrir
les necessitats bàsiques
o també l'ajuda
a través d'aliments.
A més del projecte
Llet i Farinetes,
que dona suport
a mares joves
amb mancances
a tenir una cura
adequada
del seu fill,
també hi ha
115 infants i joves
que van ser atesos
en els projectes
Sortim,
que recupera infants
i joves
amb desavantatge social,
Som-hi tots
i suport pedagògic
a aquests
de reforç acadèmic
als nens
que tenen dificultats
per seguir
el ritme escolar.
I això ha estat
per avui,
amics i amigues
oïdors.
Gràcies
per la seva atenció
i ens acomiadem
fins al proper diumenge,
si Déu vol.
Feliç setmana
a tothom!
A tothom!