El campanar
Un programa de la delegació diocesana de mitjans de comunicació social de l'Arcadisbat a Tarragona.
Una currial salutació en el moment de començar una nova edició de la nostra emissió radiofònica anomenada El Campanar.
El saludem aquest diumenge 19 de juliol, 16è diumenge del temps de durant l'any,
en Santi Grimau, responsable de la part tècnica, i el que es parla, Didac Bertran.
Avui, a l'Evangeli de la Missa Dominical, es parla de com els apòstols tornen de la missió.
Estan cansats. Jesús també.
Hi ha tanta gent que no els deixa tranquils?
Diu l'Evangelista que molta gent anava i venia i no els deixava temps ni de menjar.
Jesús els convida a retirar-se en un lloc solitari per descansar,
per escoltar el que han fet, les coses que han ocorregut.
Què els devia preguntar? Què els devia dir?
I se'n van amb una barqueta.
Arribats a l'altra riba, troben que ja els esperen.
I Jesús em pren de nou la tasca.
Escolta, aconsella, guareix.
Es posa a instruir-los llargament.
És el bon pastor que dona la vida per les ovelles.
Però millor que ho escoltem en la versió dramatitzada que ens ofereix gentilment l'Associació Bíblica de Catalunya.
Després, escoltarem l'habitual comentari de mossèn Joan Magí, president de l'esmentada Associació Bíblica de Catalunya.
Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat.
Ell els diu...
Veniu ara vosaltres sols, en un lloc despoblat, i reposeu una mica.
Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar.
Se n'anaren, doncs, amb la barca, tots sols cap a un lloc despoblat.
Però els veïren marxar, i molts ho van saber.
De totes les poblacions, van córrer a peu fins allà, i van arribar-hi abans que ells.
Quan Jesús desembarcar, veia una gran gentada i s'encompedir.
Perquè eren com ovelles sense pastor, i es posar a instruir-los llargament.
La Bona Nova
Comentaris sobre les lectures dominicals a càrrec de mossèn Joan Magí
El dia 19 de juliol ens trobem en el diumenge 16 dels anomenats durant l'any.
Aquest diumenge se'ns parla de la nostra unitat per damunt de tot.
Perquè així trobeu en la primera lectura, que és del profeta Jeremies,
la promesa de reunir tots els que estan dispersats,
amb els símbols d'un ramat i de les ovelles.
Diu, les heu escampades, no les heu tingudes en compte,
doncs ara us demanaré contes de la vostra mala conducta,
ho diu dels mals pastors.
I després hi ha aquesta promesa.
Després jo mateix aplegaré la resta de les meves ovelles
i els posaré al davant pastors que les pasturin.
I faré néixer un rebrot legítim del llinatge de David
i defensarà en el país el dret i la justícia.
I li donaran aquest nom als Senyors la nostra salvació.
Doncs això precisament a la carta als cristians d'Efe,
que Sant Pau ens diu a tots, ell es dirigeix als dèfers,
que la redempció, la purificació, la vitalitat,
la sang del Crist us ha apropat.
Diu, ell és la nostra pau.
Fixeu-vos què diu.
Diu, de dos pobles n'ha fet un de sol destruint el mur que els separava
i abolint amb el seu propi cos allò que els feia enemics.
O sigui que Jesús el que busca és treure,
és desfer tot allò que impedeix la nostra comunió,
que vol dir la nostra solidaritat,
que vol dir la nostra convivència,
que vol dir la nostra acceptació.
I clar, això, si es fa a nivell de feia,
com que sabem que tots i cadascú de nosaltres és imatge de Déu
i té unes realitats, unes qualitats que no tenen els altres,
això ens enriqueix.
I Jesús treu tot allò que pugui separar,
però tot, eh, tot, fins i tot els vels més sagrats.
Fixeu-vos que amb la seva mort,
doncs ens diuen els evangelistes que el vel del temple s'esquinza pel mig.
No significa una cosa material,
sinó que vol dir que ja no hi ha cap separació entre nosaltres i Déu.
Per què?
Perquè si posem aquestes separacions,
les separacions que ens posem entre nosaltres mateixos
són també entre nosaltres i Déu,
perquè cadascú de nosaltres, doncs, ens comuniquem presència de Déu.
Per això a l'Evangeli de Sant Mar també trobem que
quan els apòstols, després d'haver anat a predicar,
doncs, es reuneixen amb Jesús,
doncs, Jesús vol que descansi
i aleshores hi ha molta gent, doncs, que els necessita
i Jesús, doncs, diu,
doncs, que s'encompadeix perquè tots aquells eren com ovelles sense pastor
i es posa a instruir-los llargament.
Per tant, Jesús vol, demana la nostra unitat.
La veritat és que resulta impossible mirar Cris sense quedar impressionat.
Avui ens fa pensar en el treball i en el descans,
dues realitats que són parentes i complementàries
i que emmarquen la nostra vida de servei i de dedicació als altres,
la família, la societat i també Cris.
Tot això, i no és que tingui una relació directa,
ens porta a pensar que hi ha polítiques que destrueixen llocs de treball
i altres que fan el contrari,
és a dir, donen feina als aturats.
Aquest darrer cas és el de Càritas.
Durant l'any passat, a tot l'estat espanyol,
Càritas va ajudar a 12.000 persones a trobar un lloc de treball.
L'institució va atendre l'any passat 70.000 persones per raons laborals.
Un 65% d'aquestes peticions d'ajut correspon a dones joves de 30 a 35 anys
amb responsabilitats familiars i sense gran experiència laboral.
Aquestes dades són una part de l'acció social de l'Església,
és a dir, el foment de l'ocupació.
Tot el contrari de la destrucció de llocs de treball d'algunes polítiques.
I canviant de tema, el passat diumenge 12 de juliol,
la catedral tarragonina era plena de gom a gom,
tant de fidels com de preveres,
per viure una celebració que és motiu de goig i exultança per tota l'Arxidiòcesi.
Una ordenació presbiteral.
En aquesta ocasió, la de mossèn Enric Mateu Usac,
celebració que va ser d'allò més reixida.
En el decurs de la mateixa celebració,
es va fer l'admissió a ordres del seminarista Joan Maria Ferrer Calbó.
A la celebració hi van assistir un gran nombre de preveres i diàques a l'Arxidiòcesi,
així com un senyor Víctor de la Penya, bisbe emèrit de Raquena, al Perú,
que col·labora a la parròquia de Sant Joan de Tarragona,
parròquia d'origen de l'Ordenant,
i preveres i diàques d'altres diòcesis que,
durant els anys de formació, han tingut relació amb ell.
També hi eren presents representants de les esglésies ortodoxa,
romanesa i evangèlica.
La celebració va ser molt participada
i va fer el seu curs de manera seguida i molt ordenada.
L'Escola Cantorum i l'Orquestra dels Amics de la Catedral,
junts amb els organistes de la seu,
tots sota la direcció de mossèn Miquel Barberà,
van sostenir el cant de l'assemblea.
A la postcomunió, la soprano Marta Mateu,
germana de l'Ordenant,
acompanyada per l'organista senyor Jordi Vergés,
va interpretar el Benedictus de la missa de Sant Joan de Haydn.
També hi va assistir un grup d'amics de mossèn Enric,
membres de la banda Unió Musical de Tarragona,
que en certs moments van tocar amb el cor i l'orquestra de la catedral
i a l'ofertóri van interpretar un panis angèlicus de César Frank,
dirigits per Jordi Massip.
Tarragona Missionera,
una finestra a la realitat missionera,
oberta des de la Delegació Diocesana de Missions
i Cooperació entre les Esglésies.
En Déu vos guard.
El nostre testimoniatge d'admiració i agraïment
envers els missioners i missioneres morts de manera violenta
l'any 2008 segueix, encara pels camins de l'Àsia.
Esri Lanka, a la diòcesi de Gafna,
un territori d'enfrontaments entre l'exèrcit i els rebels tamils,
fó assassinat el prevera Mariam Pilai Gepier,
coroner d'Atacamp,
un activista dels drets humans partidari del diàleg i de la reconciliació.
El pare Jesús Reinaldo Rodado,
dels missioners oblats de Maria Immaculada,
morí com a conseqüència d'uns trets a Filipines,
on dirigia una petita missió,
realitzant la seva activitat pastoral,
servint una petita comunitat d'unes 30 persones.
realitzant programes d'instrucció i de diàleg interreligiós.
Quan estava resant el Sant Rosari,
un grup va intentar segrestar-lo
i en resistir-s'hi fou assassinat.
Si ens atencem al Nepal,
veiem com la reduïda comunitat d'aquell país
ja té el primer sacerdot assassinat,
el cel·lecià Johnson Moyalan.
Durant la nit,
un grup d'homes armats penetra la missió,
matant el missioner a cops d'armes de foc.
No es descarta el robatori,
com tampoc la possibilitat
que fos obra d'un grup d'extremistes hindús,
que en aquella mateixa zona
havien amenaçat a les comunitats.
Si ens trasllem al continent americà,
ens trobem que dos preveres
foren assassinats a Mèxic,
una a Venezuela,
l'altra a Colòmbia
i un al Brasil.
A l'Hospital de Mèxit
moria don Julio César Mendoza a Cuma,
a conseqüència de l'agressió
tinguda a la casa parroquial.
I don Gerardo Manuel Aranda a Valos.
Fou assassinat d'un tret
quan entrava a l'Institut
Frai Juan de Sant Miguel,
del qual era director.
Al seu torn a Caracas, Venezuela,
a casa seva trobaran el cadàver
del sacerdot Pedro Daniel Orellana Hidalgo.
fou lligat de mans,
colpejat, estrangulat.
A Colòmbia,
don Jaime O. Satoro,
de l'Institut per les Missions Estrangeres
de Yarumal,
fou apunyalat a Medellín.
Al seu cos fou trobat a la rectoria,
al costat de l'església de Maús,
de la qual n'era rector.
Al sacerdot Nilson José,
brasiler,
fou apunyalat a l'estat de Paranà
i al seu cos tirat al carrer
entre palla i fulles.
Adéu-siau.
Com ja saben tots vostès,
la Santa Seu va fer pública
la setmana passada
la carta encíclica
Caritas in Veritate,
que el papa Benet XVI
adreça als bisbes,
als perveres i diakes,
als religiosos i religioses,
a tots els filials laics
i a tots els homes de bona voluntat
sobre el desenvolupament humà integral
en la caritat i en la veritat.
L'esmandada encíclica
consta d'una introducció,
sis capítols i una conclusió.
Es tracta d'un extens document
de 75 pàgines i 159 notes
que constitueix un posar al dia
la doctrina social de l'església
a la llum de les noves circumstàncies
que condicionen la vida en el món
en aquests temps de globalització
i de crisi.
És impossible resumir en un parell de paràgrafs
un text tan ric i tan dens.
assenyalem, però,
que en la introducció
el Sant Pare remarca
que la caritat,
és a dir, la mort,
és la via mestra
de la doctrina social de l'església.
Totes les responsabilitats
i compromisos traçats
per aquesta doctrina
provenen de la caritat
que, segons l'ensenyament de Jesús,
és la síntesi de tota la llei.
Més endavant,
diu que, sense veritat,
la caritat
cau en mer sentimentalisme.
La mort es converteix
en un embolcall buit
que s'omple arbitràriament.
Aquest és el risc fatal de la mort
en una cultura sense veritat.
Un cristianisme de caritat
sense veritat
es pot confondre fàcilment
amb una reserva
de bons sentiments,
profitosos per la convivència social,
però marginals.
Els amics i amigues oïdors
que vulguin conèixer
aquest text tan important
poden baixar-lo del web
de l'Arquivisbat de Tarragona.
L'adreça és
www.arquivisbattarragona.cat
És una miqueta llarg,
però ho repetim novament.
www.arquivisbattarragona.cat
Tot seguit,
observin que queden dues ters al mig,
la darrera d'Arquivisbat
i la primera de Tarragona,
punt cat.
És a dir,
www.arquivisbattarragona.cat
Qui tingui oïdes que escolti.
Un comentari
de mossèn Ricard Cabrè.
Bons amics,
la plataforma
d'entitats cristianes amb els immigrants,
formada per més de 20 entitats,
entre elles Càritas i Justícia i Pau,
van publicar el maig passat un comunicat
en el que lamentaven la situació
en què es troben bona part dels immigrats
al nostre país
i fien un clam
per demanar que siguin atesos
debudament tant per les autoritats públiques
com per les entitats privades
que tenen relació amb la migració.
Comencen dient que són els més
perjudicats per la crisi.
Quan es casseix el treball,
els que venen de fora
són els primers que es queden esclosos,
amb totes les conseqüències
que això comporta per ells
i les seves famílies.
Manca de recursos de tota mena.
Alguns, pocs, han optat per tornar al seu país,
però la majoria es queden
perquè, per malament que s'ho passin aquí,
pitjor s'ho passarien al seu país d'origen.
Dificultats per pagar l'habitatge.
Pocs mitjans de subsistència.
Amuntegament de famílies en poc espai.
Recurs a entitats benèfiques
que es veuen sobressaturades.
Impossibilitat de pagar els menjadors a les escoles.
petits negocis que fan fallida.
impossibilitat de renovar la targeta de permís de residència i treball,
el no poder justificar ni una feina ni un sou.
el greja de no poder es recolzar en un coixí familiar,
com poden fer bona part dels autòctons,
quan queden sense feina.
Recurs a l'economia submergida,
dura moltes vegades i mal pagada.
El discurs que fan els mitjans de comunicació
moltes vegades en relació a la migració
és purament econòmic.
Ens convé o no ens convé econòmicament.
Les persones com a tals no compten.
Visió molt estreta a vegades del fenomen de la migració.
Els immigrats són considerats com mà d'obra barata
i el que no estigui content que se'n vagi.
Com a entitats cristianes volem recordar
i subratllar la dignitat de tota persona,
la prioritat del treball sobre el capital,
el destí universal dels béns
i el bé comú com a principis fonamentals
de la doctrina social de l'Església.
La solidaritat va més enllà de la llei
i és especialment necessària en temps de crisi.
Com a conseqüència de tot això,
la plataforma d'entitats cristianes amb la immigració
demanem als poders públics
cercar un nou model de societat
basat en l'economia social
i el respecte al medi ambient.
Una atenció urgent més gran a totes les famílies
que es troben en atur
o en situació de precarietat econòmica.
Que s'hi dediquin més recursos públics,
sobretot en ordre a l'habitatge,
i els mitjans de subsistència,
que cerquin estímuls
per als petits empresaris i professionals.
Que el discurs polític sobre migració
sigui més humà i més comprensiu.
Que s'estableixin mecanismes
per evitar que les persones immigrades
caiguin en la irregularitat
per manca de feina.
Que es velli molt sobre la problemàtica
de menors, adolescents i joves
per evitar que caiguin en l'emarginació.
Que es millori el suport públic
a les entitats socials
que es dediquen a atendre aquests col·lectius.
En aquest sentit, demanem al govern
que rectifiqui la seva intenció
d'escloure les entitats d'àmbit no estatal
com les catalanes del finançament
a través del 07 de l'IRRPF.
Demanem a les entitats cristianes
i a la societat en general
que es tingui en compte
que els immigrants
són els més afectats
per la situació de crisi econòmica
que es creï una major sensibilitat
de tots els ciutadans
i un sentit més intens
de solidaritat efectiva.
Bons amics,
moltes gràcies per la vostra atenció.
Fins al proper dia, si adéu plau.
El proper divendres, 24 juliol,
el campanar de l'església parruquial
de Sant Jaume Apòstol de Figuerola del Camp
veurà com una nova campana,
el so de la qual és un la sostingut,
s'afegeix a les ja existents
anomenades Sant Jaume
i Verge de l'Esperança.
Es tracta de la que portarà per nom
Sant Antim, patró del poble,
denominació que ha estat escollida
per voluntat popular.
La primera batallada d'aquesta campana,
que pesa 330 quilos
i ha estat fosa en bronza
als obradors gironins de l'empresa Rifé,
tindrà lloc a les 6 de la tarda
de la data abans esmentada,
aprofitant el pregó de festa major
que pronunciarà el senyor Carlo Colla,
alcalde de Nazano, Itàlia,
població germenada en Figuerola
i que també té per patró a Sant Antim,
bisbe de Nicomèdia,
decapitat durant la persecució
de l'emperador Dioclesià.
La benedicció de la campana,
decorada amb les imatges de Sant Antim
que es veneren a Nazano i a Figuerola,
es farà a dos quarts d'onze del matí
del dia 25, és a dir, dissabte vinent,
Solemnitat de Sant Jaume
i anirà a càrrec de Monsenyor Romà Casanova
que és bisbe de Vic.
A propòsit de la Solemnitat de Sant Jaume
cal recordar que també aquest dia 25
s'escau la festa onomàstica del senyor arcabisbe,
que sigui per molts, molts anys.
I ja que parlem de bisbes i arcabisbes,
podem dir que els passats dilluns, dimarts i dimecres
és a dir, els dies 13, 14 i 15 de juliol
va tenir lloc a Prats i Sensó,
a població de la diòcesi d'Urgell,
la reunió número 191
de la Conferència Episcopal Tarragonense
que va estar presidida pel senyor arcabisbe de Tarragona.
El secretari de la Conferència Episcopal Tarragonense,
Monsenyor Joan Enric Vives, bisbe d'Urgell,
ens fa un resum dels temes tractats
a les apretades sessions de treball.
En aquest sentit, potser aquesta reunió,
el més característic hauria de ser
que hem treballat qüestions educatives
a diversos nivells.
Hem examinat, gràcies a l'ajuda del pare Enric Puig,
el director de la Fundació de l'Escola Cristiana de Catalunya,
la nova llei d'educació que el Parlament acaba d'aprovar fa poc.
Veure com repercuteix envers l'escola privada,
l'escola concertada, l'escola catòlica,
com podem col·laborar també des de les nostres escoles
amb el bé del país, com estem fent,
i com podem tenir un bon esperit de servei,
d'ajuda a la societat,
i molt especialment als pares i als alumnes
de les nostres escoles.
També hem treballat en una revisió
que ha preparat exhaustivament el bisbe Francesc Pardón,
carregat ara de joventut,
de tots els temes de joventut a les nostres deu diòcesis.
Què és la realitat que hi ha,
com estem treballant per preparar tant
l'apleg de l'esperit de l'any 2010,
del maig del 2010,
com la trobada amb el Papa,
la jornada del Papa a Madrid el 2011,
és un procés que també ha d'ajudar
a tot el treball ja més pacient,
més de poc a poc,
de cada una de les realitats juvenils.
En aquest sentit, ha fet un repàs
del que és la realitat de les nostres deu diòcesis
en les seves delegacions de pastoral de joventut,
com podem col·laborar amb els moviments
ja existents d'Acció Catòlica,
Acció Catòlica Especialitzada,
com també amb l'escoltisme,
amb els moviments d'Esplai,
com amb els grups de pregària,
els nous moviments,
la dimensió juvenil d'aquests nous moviments,
i altres realitats que també hi ha
de servei a la joventut,
de formació, d'educació.
Veure què hi ha,
què ens reclamen els nous temps.
També la pastoral de la joventut
no pot fer exactament ara,
el que feia fa 15 anys,
el just i immediat
pels concili provincial terraconència,
ni tampoc el de fa 40 anys,
després del concili Vaticà II.
Per tant, és una realitat important
veure amb els delegats,
perquè aquesta és la reflexió que es vol fer,
quin és l'embarcament de la nova pastoral de joventut
que volem anar portant a terme.
I encara el tercer aspecte d'aquesta dimensió educativa
és la posada en marxa ja,
diguem-ne,
del nou catecisme,
Jesús és el Senyor.
Ens dol que algunes explicacions que s'han fet
han estat molt reduccionistes.
Aquest és un catecisme
que l'hem fet els bisbes de Catalunya,
juntament amb els altres d'Espanya,
i que ara fem la versió catalana,
i l'hem treballat aquí al CIC,
d'una forma ben ferma, ben plena,
tant amb la guia per al catequista,
com amb els quaderns que aniran sortint
ben a prop de cada nano,
de cada edat,
perquè pugui assimilar i treballar aquest catecisme.
Però jo creiem els bisbes
que és un moment molt important
d'expressar la fe catòlica
per a la mainada de 6 a 10, 11 anys.
Aquests són els anys que ha d'ocupar aquest fragment,
aquest segment.
I, per tant, les qüestions educatives
ens han preocupat molt en aquesta reunió.
Com hem anat dient al llarg del programa,
el treball ocupa la part més gran de la nostra jornada,
i Déu espera que el realitzem bé,
perquè amb el treball,
a més de guanyar-nos el pa,
fem un bé a la societat,
i si el fem ben fet, ben acabat,
oferta a Déu ens santifica.
Però el treball ens ha de deixar temps
per als altres i per a Déu.
Deixar-se atrapar pel treball
pot tenir repercussions negatives.
No oblidem mai que les persones,
l'esposa, l'espòs, els fills, familiars, amics,
són més importants.
És molt important conviure, relacionar-se.
I no cal dir que hem de tenir temps per a Déu,
pregària, pietat,
l'eucaristia cada diumenge.
d'això no s'avacances.
Els quatre vents.
Un comentari de Monsenyor Jaume Pujol Balcells,
arcabisbe metropolità de Tarragona i primat.
Déu vos guard.
Amb aquests, els quatre vents,
acabem la sèrie que hem dedicat
a repassar la part del compendi
del Catecisme de l'Església Catòlica
que tracta de la celebració del misteri cristià.
Al llarg d'uns mesos,
hem anat repassant alguns aspectes
de les celebracions litúrgiques
i dels sacraments.
Ara em deturaré en els punts dedicats
a les celebracions litúrgiques
que no pertanyen als sacraments
i que, per diferenciar-les,
s'anomenen sacramentals.
És d'admirar com l'Església
acompanya els seus fills
al llarg de tota la vida,
des que neixen fins que moren,
i com, a més dels sacraments,
ens proporciona uns signes
per mitjà dels quals
se santifiquen algunes circumstàncies de la vida.
Així, per exemple, les benediccions,
que són una lluança a Déu
i una pregària per a obtenir els seus dons,
les consegracions de les persones
i les dedicacions de les coses del culte a Déu,
ens fa bé i ens ajuda
en la nostra vida cristiana
venir a la taula i als aliments,
fer la senyal de la creu
al començar les tasques o en acabar-les,
venir als vehicles o als animals
o les cases,
encomanar-nos a Déu
en fer un viatge
i tantes altres circumstàncies
que convertim en motiu de petició a Déu
o en acció de gràcies
pels seus dons.
A més,
el sentit religiós del poble cristià
sempre ha trobat expressió
en les diverses formes de pietat
que acompanyen la vida sacramental de l'Església,
com la veneració de relíquies,
les visites als santuaris,
els pellegrinatges,
les processons.
L'Església,
amb la llum de la fe,
il·lumina i fomenta
les formes autèntiques
de pietat popular.
Algunes d'aquestes accions
poden semblar més severes
i menys freqüents,
com són els exorcismes,
quan l'Església demana,
amb la seva autoritat,
en nom de Jesús,
la protecció contra l'influx del maligne.
Però, si recordeu la litúrgia
del sacrament del baptisme,
recordareu que aquest ritus
és practicat de forma ordinària
en batejar els nous cristians.
L'Església Bona Mari
ens acompanya també
fins a l'últim repòs del sepulcre
i ens ajuda a tenir
un adequat sentit de la mort
a la llum de la mort
i ressurrecció de Crist,
la nostra única esperança.
Les exèquies,
encara que se celebrin
segons ritus diferents
que responen a les situacions
i tradicions de cada lloc,
expressen el caràcter pasqual
de la mort cristiana
en l'esperança de la ressurrecció
i el sentit de la comunió
amb el difunt,
particularment per mitjà
de la pregària
per la purificació
de la seva ànima.
Déu, amb els sacraments,
ens dona la gràcia
que ens fa fills seus,
participants de la vida trinitària
i capaços d'obrar
per amor seu.
A més,
amb totes les accions
que anomenem sacramentals,
que són tan riques i variades,
implorem l'auxili de Déu
en les diverses circumstàncies
de la vida,
que Ell vulgui
omplir-nos
de les seves benediccions
per a ser sempre testimonis
de l'amor de Déu enmig del món.
Adéu-siau.
I ara,
ja que el temps ens està acabant,
una darrera consideració
seguint el fil
de la nostra reflexió d'avui.
També necessitem descansar.
I els que tenen fills,
cal que els dediquin temps,
que busquin diversions sanes,
educatives,
excursions,
esport,
música.
Cal que treballem bé,
però cal també
que descansem bé
per servir millor
com ho aprenem de Jesús.
I això és tot per avui,
amics i amigues oïdors.
Gràcies per la seva atenció
i fins al diumenge vinent,
si Déu vol.
Entretant,
feliç setmana a tothom.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.