A Tarragona Ràdio...
Il·lusió, ambició, amor, odi, solidaritat.
Un programa a càrrec dels alumnes de comunicació
de la Universitat Rovira i Virgili.
Has de tenir il·lusió a la vida.
La xarxa és la il·lusió, és aquesta, és la felicitat.
Que tot fos una miqueta més de color de rosa.
Veure certes persones que fa molt de temps que no veig.
Tenir molta alegria i divertir-me.
Que mi padre m'ha comprat un perro i un gato i un cap.
I que me toquen la loteria.
M'agradaria fer molt ballar.
I també, si me toca la loteria, que me compre una casa i una pista de cavall.
Un príncipe azul, no?
Cambiar-me de piso, no m'agrande.
Tot em fa il·lusió.
Encontrar una pareja.
Un viatge.
A la China.
Disneyland.
Al Caribe.
Poguer viatjar més enllà d'aquest planeta.
Obama.
Yo ganaría dinero sin trabajar.
L'ilusión también se vive, diuen.
Y saltar mucho.
Me habías preguntado si tenía qué.
Hola, molt bona tarda.
Són dos quarts de set del dia 4 de març i a Tarragona Ràdio estrenem programa.
Bàsic està produït per estudiants de comunicació de la Universitat Rovira i Virgili i tracta l'actualitat de casa nostra i els sentiments bàsics de la vida quotidiana.
Això que acabem de sentir són les opinions de la gent de Tarragona sobre la il·lusió recollides per l'Andrea Torres.
Per nosaltres, la il·lusió és per seguir un somni, lluitar per atrapar-lo i, algun dia, fins i tot, aconseguir-lo.
De moment hem arribat aquí i així us ho volem transmetre.
La il·lusió de Bàsic ens ajudarà avui a conversar amb Javier Jiménez i Antoni Artano,
que han parlat amb l'escriptora Najat El-Hashmi,
encarregada en guany d'inaugurar la nova temporada del voluntariat lingüístic a Tarragona.
Seguirem acompanyats de Josep Maria Llaurador i Esther Rufián,
que a través de declaracions exclusives a Bàsic ens aproparan l'actualitat tarragonina vista des de l'òptica de la il·lusió.
Per si encara no n'hi havia prou, continuarem parlant de cinema.
Cinema que il·lusiona en temps de crisi.
I serà amb els nostres col·laboradors Marc Busquets.
I acabarem aquesta primera edició de Bàsic a Tarragona Ràdio amb la nostra psicòloga de Capçalera,
que ens explicarà per què és important tenir il·lusió i ens recomanarà un tema musical per acabar el dia com Déu mana.
Ara sí, doncs, inaugurem Bàsic!
A Tarragona Ràdio, Bàsic.
Ja tenim aquí el Javier Jiménez i la Mari Artano.
El passat cap de setmana van tenir l'oportunitat de parlar amb l'escriptora Nejat al-Hashmi.
Ella va ser l'encarregada d'inaugurar la nova temporada del voluntariat lingüístic a Tarragona.
Com va anar la cosa, nois?
Hola, Eduard. Hola, Esther.
Hola.
Hola.
Doncs mira, com que aquesta setmana dedicàvem el programa a la il·lusió,
que, per cert, quin tema més maco per estrenar-nos, eh?
Doncs vam estar pensant, quina és la il·lusió més gran quan arribes a un lloc?
Doncs integrar-te.
Efectivament, i per això el Consorci per la Normalització Lingüística a Tarragona
organitza des de fa sis anys el Voluntariat per la Llengua.
Què és el Voluntariat per la Llengua?
Doncs vol dir que persones no vingudes o que no parlen el català i en volen aprendre
s'ajunten en parelles lingüístiques catalanes amb qui conversen i van practicant l'idioma.
La presentació d'aquesta sisena edició del Voluntariat per la Llengua es va fer divendres passat a Constantí,
en un acte on va intervenir ni més ni menys que la Najat Elhashmi,
escriptora catalana d'origen amasic i guanyadora del darrer premi Ramon Lluny.
Amb ella i amb diverses parelles lingüístiques vam estar parlant de la iniciativa i de la il·lusió,
però anem per parts.
Comencem per la Najat, que realment és tot un plaer conversar amb ella
i simplement sentir-la també és molt interessant.
I la Najat va arribar a Catalunya amb vuit anys
i un dia la profe els va preguntar en quina llengua pensàvem
i ella va descobrir que pensava en català.
I des de llavors ella es reivindica com a catalana i de fuig de les etiquetes.
I ja ens ho deia, que cadascú és lliure de parlar la llengua que vulgui,
però si a l'únic lloc on es parla català no es parla, l'estàs matant.
En definitiva, una gran escriptora i gran dona que ha de fuig als tòpics
i que si algun dia teniu l'ocasió de veure en directe valdrà molt la pena.
De moment us deixem amb aquest report sobre el que la Mar i jo vam poder parlar amb ella.
Jo crec que el que et permet una llengua que es parla en un lloc,
si l'aprens, és establir aquests ponts amb la gent que t'envolta, és una porta d'entrada.
Jo conec gent que ha passat dos anys a Catalunya parlant només anglès,
però no ha establert cap mena de vincle.
I se n'ha anat i és com si no hagués estat aquí.
I és molt trist això.
Jo crec que potser el fet que les llengües sempre m'hagin aportat tant
fa que no hagi pogut adquirir segons quins prejudicis lingüístics
davant de suposades llengües de segona categoria.
Una vegades dius, hosti, me la diria aprendre, no sé, islandès.
Però què vols aprendre aquesta llengua si no la parla ningú?
Has d'aprendre una llengua que la parlin milions de parlants.
Bé, depèn. Si el meu somni és anar-me'n a passar no sé quants mesos a Islàndia,
potser em serà més útil que aprengui islandès que xinès,
encara que el xinès tingui molts més milions de parlants.
Què faré del xinès a Islàndia?
Jo vaig descobrir que pensava en català i, mare de Déu, va ser un d'altabaix.
Allà va començar la crisi identitària i començar a donar voltes i voltes a totes aquestes coses.
Si jo entenc que la meva manera de ser catalana és una i que la del veí és una altra
i que no n'hi ha cap que sigui l'estàndard, sinó que n'hi ha moltíssimes,
llavors em puc sentir tranquil·la.
Sé d'on vinc, sé qui sóc i sé que puc reivindicar que sóc del lloc on he viscut més temps de la meva vida.
Hi ha molta autorització política, que això no li fa gens de bé a cap llengua.
A mi em fa molta ràbia que quan es pensa en polítiques lingüístiques no es pensi en polítiques socials.
perquè està tot molt lligat.
Jo crec que les llengües en general t'obren les portes del món.
Em faria molta il·lusió que realment un projecte com aquest s'escampés i, no ho sé,
s'escampés per tot arreu com a forma de funcionament no només amb el català,
sinó en molts altres llocs que reben gent que estan sols perquè no hi ha qui els pugui obrir aquestes portes.
Seria fantàstic que te'n poguessis anar a Nova York i que hi haguessin voluntaris per la llengua d'ensenyant-te l'anglès.
Molt més, vull dir, a tot arreu, que es generalitzés.
Hauria de ser així.
Però més coses perquè a l'acte també van poder parlar amb voluntaris i amb les seves parelles.
Unes 100 parelles s'han apuntat a l'edició d'enguany del Voluntaris per la Llengua.
No hi eren tots, però el que sí que hi havia era molta il·lusió i moltes ganes d'aprendre.
Ara escoltarem a una de les dones que a través de l'escola d'adults s'ha animat com a aprenenta
i ens explica les seves motivacions.
M'agradaria molt aprendre el català i parlar-lo.
Home, estem vivint aquí i és normal que, clar, és normal que el sepam parlar i l'aprendem o l'aprendem o l'aprendem o l'entendem i, clar.
Llevam molt temps aquí, estem treballant aquí, estem tot aquí i jo, mi terra és d'aquí estic vivint i d'aquí estic treballant.
Doncs aquesta era la Pilar Rodríguez i a continuació sentirem a una voluntària que s'ha animat a col·laborar en aquest projecte.
Bueno, jo tinc una botiga i jo feia la botiga.
A mi la gent que me venen a comprar en castellà me diuen
«Hàbla'm en català però a poc a poc a poc».
Doncs clar, jo agafo i li parlo en català perquè ho volen fer-ho.
El que no vol no li pot ser, no?
Però si ho volen, jo els dic «un quart de llangonissa».
Ah, doncs ves, ara ja lo sabré, llangonissa.
I li van anar ensenyant això, el que ells me van anar dient.
Jo ho trobo molt bé, perquè la gent així s'integren i després estan contents.
Jo ho trobo molt bé, una cosa molt maca.
Molt bé ha volgut portar més enllà les classes de la carnisseria.
Un altre exemple, d'una aprenenta, aquest cop una noia joveneta, la llaman Amin de 16 anys.
Sí, m'agrada molt parlar moltes llengües i per això estic aprenent per parlar molt català,
perquè estic aquí a Catalunya fa tres anys però no estic parlant molt el català.
Jo estic amb una parella que és catalana i m'agrada molt parlar amb ella per aprendre més el català.
Jo parlo el català i el castellà, el francès i l'àrabi i el bereber.
El bereber surt a Marroc.
Per cert, que la Gemama ens va dir que ens escoltaria, així que si te n'has enrecordat, un petó de part de la ràdio.
I com a representant del poble tenim declaracions de l'alcalde de Constantí, el Josep Maria Sabaté,
el qual està molt orgullós de com han anat totes les edicions dels voluntaris per la llengua.
En tot moment va tindre paraules molt humanes per definir aquest projecte,
destacant la importància del coneixement de les persones per la integració i la necessitat de la llengua com a eina d'aquesta integració.
Bueno, aporta coneixement de les persones, que és el bàsic.
Ja he dit abans que la llengua és molt important, però primer són les persones i després la llengua.
Aquí hi ha, ara no em voldria equivocar, però em sembla que el pla d'inclusió posa aquí a 23 nacionalitats diferents,
a Constantí, amb diferents parles.
Llavors, hi ha un cert recel d'entrada, perquè clar, hi ha vingut molta gent de fora en pocs anys,
però clar, el recel és perquè no hi ha coneixença entre la gent.
O sigui, quan coneixes una persona, sigui de la necessitat que siguis,
dius, ostres, però si és tan bona persona.
No, ell i tots els d'altres, el que passa és que en aquell el coneixes.
Doncs això és el que va donar de si la jornada.
Ens quedem amb les paroles de l'alcalde, que a més ens deia que ens hem de conèixer,
la desconeixença és el que crea por, i aquí és on entra el voluntariat per la llengua.
Està molt bé aquest projecte, però primer són les persones,
i allí on s'acabi aquest voluntariat que quedin amics que es coneixin sense recels ni prejudicis.
Així que ja sabeu, si us animeu a participar en el programa,
ja sigui com a voluntaris o com a aprenents,
podeu trobar més informació a la web www.bxl.cat.
I també a través de la URB, que organitza una cosa semblant,
i a més dona creus lliures, que van molt buscats.
Bé, doncs, i amb això que veu, nois, no?
Sí, però en lloc de tancar nosaltres, deixarem que tanqui la Visitación Ibáñez,
una aprenenta que realment s'esforça molt per aprendre el català,
i que creiem que val la pena que sentiu per part nostra.
Això és tot, un petó ben fora a tots i fins la setmana que ve.
Adéu.
Adéu, gràcies, i Javi Maria, i a reveure.
Pues me parece que empezaremos...
Ay, espérate, que paso, ¿puedo hablar también?
Me parece...
Comencemos...
Que empezaremos...
Ay, pero...
Comencemos...
Comencemos...
El dijud o el...
O el...
El dijud o el...
O el març.
Pues, mucha...
Morte grácia, fil meu,
y me alegro de...
M'estimo mucho,
mor de ver...
De ver...
De ver...
De ver...
De ver, això.
Bàsic.
A Tarragona Ràdio.
Donem pas ara al Josep Maria Llaurador i a l'Esther Rufián,
que ens aporten tota l'actualitat tarragonina vista des del punt de vista de la il·lusió.
Bona tarda i expliqueu-nos, a veure, què porteu.
Bona tarda.
Hem parlat amb diferents punts forts de l'actualitat tarragonina.
Volíem saber quines eren les seves il·lusions.
Han estat aquests.
La il·lusió de la nostra terra
És l'orgull de la meva ciutat
Nàstic
Dur dues victòries consecutives al campionat de Lliga
i cada vegada s'apropa més a les posicions privilegiades.
L'afició, ja cansada d'esperències que no porten en lloc,
vol anar pas a pas.
No es conforma amb res.
La il·lusió màxima d'un aficionat al gimnàstic
és que l'equip pugi a primera un altre cop.
Quina il·lusió té en Ricardo Pacheco,
el president de la Federació de Penyes?
Mi il·lusión es que la gente del Nàstic
a domingo estemos animando
y que estemos apoyando el equipo
que esté en la situación que esté
y que todos unidos podremos hacer un Nàstic de primera.
Dormies mitja agafa del meu braç
Es sona d'un clacson de cotxe engallat
Mènsula.
És una nova empresa situada en un estudi de la part alta de la ciutat.
Els seus creadors són amics i artistes que provenen de l'Escola d'Art i Disseny de Tarragona.
Compaginen la seva feina amb la seva passió.
La il·lusió de Pep Serra, un dels artistes de l'empresa.
L'escena i així.
Som bastant realistes, sabem el moment que vivim
i intentem lluitar tot el que puguem
aconseguim totes les feines que puguem
i ja està.
Però la il·lusió principal, crec que jo
parlant en nom dels tres, seria aquesta
tirar endavant i compartir això
amb la nostra feina.
Diables
Són una part molt important de la cultura popular dels països catalans.
Juntament amb la resta de manifestacions relacionades amb el foc,
actualment es troben immersos en una lluita per al seu reconeixement.
Volen evitar l'aplicació de la nova llei europea
que regula l'accés al material pirotècnic.
Aquesta llei trencaria la tradició de fa més de 500 anys.
Hem parlat amb Xavier Felip,
president del Vall de Diables de Tarragona.
Que el govern espanyol faci una transposició d'aquesta directiva
en la qual quedin explosos tots aquells grups
que utilitzen el foc,
però amb un ús de la cultura popular i tradicional,
ja que no es podria entendre unes festes
com ara les de Santa Tecla
sense la participació dels grups de foc en el seguici
o sense el correfoc de final de festes.
I també hem parlat amb Maria Grau,
de la colla de Diables Boramar del Serrallo.
La il·lusió que tenim és poder seguir
el que hem estat fent durant tants anys
i que ens agrada pel simple fet que és la nostra cultura.
I diuen que la cultura d'un país és el que marca el país.
I sí, aquí ensagin això, la veritat és que ja podem plegar.
I quin és el màxim exponent de la il·lusió?
La loteria.
Hem parlat amb una venedora de l'administració del Parc Central,
la Pep Iscot.
Porta 5 anys venent-ne i ens ha dit el que sent repartint il·lusió.
Que me sentía muy bien porque, hombre,
repartir ilusión a la gente es que te agrada, ¿no?
A mí me gusta, por lo menos.
Me siento muy bien.
Aquesta era la seva.
Mi ilusión, pues, bueno, seguir repartiendo premio
y ojalá algún día me toque a mí también.
Doncs moltes gràcies, Josep Maria i Esther.
Ens veiem la setmana que ve.
Esperem que amb aquests col·lectius de Casa Nostra
la il·lusió els acompanyi i faci realitat els seus somnis.
I tant.
A Tarragona Ràdio...
Il·lusió, ambició, amor, odi, solidaritat.
Continuem amb Bàsic i ho fem seguint el concepte que ens ha guiat fins ara, la il·lusió.
Entrem en una sala fosques amb en Marc Busquets.
Doncs vigila on poses les pans.
Contra la crisi, cinema i il·lusió.
Bienvenidos a ¿Quién quiere ser millonario?
En el concurso televisivo más popular del mundo,
¿Cómo logra un chico de la calle acertar todas las respuestas?
¿Está nervioso?
¿Yo? ¿Nervioso?
Una obra mestra.
Una de les millors pel·lícules de la dècada.
Inspira i commou.
Un cant a la felicitat.
Doncs això és el que diu la crítica de la pel·lícula Slabdog Millionaire,
estrenada a les nostres sales de cinema fa tres setmanes
i que ha estat la gran vencedora de l'última edició dels Òscars de Hollywood.
Abans ja s'havien portat quatre globus d'or
i dintre les buites de tuetes d'aurades que ha aconseguit
en destaquen les de millor pel·lícula
i la del millor director que ha estat per al britànic Danny Boyle,
artistes de les fosques i desesperançadores
Trainspotting i Tomba Abierta, sí,
però també creador d'un univers filmic on els sants parlen amb els nens.
Els diners cauen literalment del cel
i un jove indi sense recursos econòmics
pot arribar a triomfar en un programa televisiu.
Quin és però l'autèntic Boyle?
Si Trainspotting no hagués estat l'èxit que va ser,
potser avui seria un director mercenari
i faria videoclips o pel·lícules per a la BBC,
però puc escollir els meus projectes
i Slandoq Milionaire és del tipus d'històries que m'agrada dirigir.
És el que declarava Danny Boyle recentment a la premsa espanyola.
I és casualitat, pregunto jo, que en un moment com l'actual,
quan patim una de les crisis financeres més importants dels 20 temps,
les pel·lícules compren les sales,
mirin de fer-nos més feliços i optimistes?
Doncs possiblement no.
I és que si tindrem de monoteca, comprovarem que en ple crac del 29,
la pel·lícula que va triomfar als Òscars
fóu-melodies de Broadway, el primer gran musical de la història
on dues germanes feien realitat el seu somni, triomfar a l'escenari.
Sembla, doncs, que Slandoq Milionaire agafa avui el relleu
i mira de fer-nos somriure i somiar.
El que volia era fer una fotografia de l'Índia.
Hi ha la violència més cruel i una progresa increïble,
però també la generositat més gran que he vist.
És el país de la llum.
Malgrat tot, la gent lluita.
És feliç i tira endavant.
Doncs Boyle s'ha sortit amb la seva.
Slandoq Milionaire reflecteix les contradiccions de la vida de l'Índia.
Miséria i llum a parts iguals.
La pel·lícula, que narra l'història d'un jove orfe, en Jamal,
que viu en un dels barris més pobres del país
i es presenta al concurs Qui vol ser milionari,
presenta una societat cruel i força escenes
que poden impactar-nos per la seva duresa.
La brutalitat és una constant a la pel·lícula
perquè també és allà, a les ciutats, als carrers,
a la vida de la gent.
No haver-ho mostrat hagués estat no explicar
com són les coses realment.
El retrato de que esta vista americano aparece...
En los billetes de 100 dólares americanos.
Detrás de cada respuesta...
Benjamín Franklin.
La respuesta es correcta.
Se esconde una historia inolvidable.
Catedráticos, médicos, abogados,
nunca pasan de las 60.000 rupias.
Él va por 10 millones.
Más allá de lo imaginable.
Davant la sorpresa de tots,
el nostre protagonista va respondent totes
i cadascuna de les preguntes del programa
sense cap problema.
Fins que abans de poder respondre la qüestió
que oferia guanyar 20 milions de rupies,
la policia se l'emporta a l'interroga.
Com més que un noi del carrer, un slam-dog, sap tant?
Això permetrà a l'espectador
assistir als moments més importants de la vida d'en Jamal
i saber què el va moure a presentar-se al concurs.
Típica i tòpica pel color de Bollywood,
Danny Boyle, creu que no.
A Bollywood li interessa en altres coses.
Se centra més en la fantasia.
Molts en deien que la pel·lícula
no agradaria al públic índic, però ha anat molt bé.
I això que de fantasia n'hi ha, eslanda o mil·liner.
Tanta que ja tenim veus que critiquen el film.
Salman Rushdie, l'autor dels versets satànics,
ha declarat recentment a la premsa
que la trama de la pel·lícula és irreal,
perquè és impossible que un jove indi
del carrer domini l'anglès a la perfecció
i que tingui tal nivell cultural.
Llàstima, Rushdie no sap què és prendre una llicència.
El més interessant del protagonista, en Jamal,
és que és un perdedor,
però té un punt a favor, la seva determinació.
Això el fa especial i genial.
Vaig buscar el meu actor per tot el món
durant cinc mesos i al final el vaig trobar
ben a prop, en una sèrie anglesa.
D'això, els indis en diuen destí.
Potser sí que el destí de l'actor
que interpreta en Jamal, en Dev Patel,
fos creuar-se amb en Boyle i convertir-se en una estrella.
I potser el nostre és entrar a baixos de moral
a veure la pel·lícula i sortir-ne renovats,
amb ganes de menjar-se el món.
Per cert, els fans al cinema de Bollywood, que no pateixin.
La pel·lícula conté un gran número musical final
que et fa sortir al carrer, picant de mans.
El menú cinematogràfic de la il·lusió.
Si del que es tracta és de recuperar els ànims
amb el cinema que tenim a la cartellera d'actualitat,
començarem per Slam Dog Millionaire
i continuarem amb Bienvenides al Norte,
una comèdia francesa que us farà pata de riure.
I per pòsters, mi nom és Harvey Mill,
que li he donat el segon Òscar com a millor actor a Sean Penn
i que ens fa pensar que amb la il·lusió i la lluita
els somnis es fan realitat.
I si us heu quedat amb gana,
sempre podeu recuperar el sentit de la vida dels Python,
que mai falla.
Que vagi de gust.
Marc, moltes gràcies.
Fins la propera setmana
i esperem que el teu treball sigui de tant categoria com avui.
Gràcies.
A Tarragona Ràdio, Bàsic.
Els dimecres de dos quarts de set a les set de la tarda.
La psicòloga Pilar Julià
del Centre de Psicologia i Pedagogia Ágora de Tarragona
serà des d'avui col·laboradora habitual
del Bàsic a Tarragona Ràdio.
Cada dia marxarem després de les seves paraules,
paraules sàvies i expertes.
Escoltem el que ens ha dit aquesta setmana de la il·lusió.
Si partim del que vol dir el concepte d'il·lusió,
trobem que és una imatge o representació sense realitat,
sugerida per la imaginació.
O sigui, que ens movem en el camp de la creació d'imatges a nivell mental.
Aquesta imatge que creem a nivell mental,
que pot ser un treball, el futur, uns estudis,
una casa, un viatge, un fill,
ens genera un estat emocional agradable i gratificant.
I això ens dona força i capacitat d'esperar
per tal de poder arribar al moment que nosaltres desitgem.
La il·lusió fa de pont entre l'espai actual
i un moment, un temps, que encara no hi és.
Per tant, necessitem la il·lusió
per poder anar endavant
i aconseguir allò que realment desitgem,
amb un estat d'ànim agradable i satisfactori.
I acabem ja aquesta primera edició de Bàsic.
Ens acomiadem de tots vosaltres amb el tema musical
que ens ha recomanat la nostra psicòloga,
El Barquito de Papel, de Joan Manel Serrat.
Recordeu que ens trobem la setmana que ve
en aquesta freqüència a la mateixa hora.
L'ambició serà el plat principal.
Us hem parlat l'Eduard Virgili i l'Esther Rufian
i us desitgem que la il·lusió us acompanyi.
Barquito de Papel
sin nombre, sin patrón y sin bandera,
navegando sin timón donde la corriente quiera.
Aventurero audaz, jinete de papel cuadriculado
que mi mano, sin pasado, sentó a lomos de un canal.
Cuando el canal era un río, cuando el estanque era el mar
y navegar era jugar con el viento, era una sonrisa a tiempo.
Jugándose feliz de país en país, entre la escuela y mi casa,
después el tiempo pasa y te olvidas de aquel barquito de papel.
Barquito de papel

Era una sonrisa a tiempo.