Molt bona tarda quan són les 9 i 30 minuts en punt
i agraïm especialment al moment que obrim la nostra paradeta
que els companys de programes esportius
ens hagin regalat 20 segons del seu espai.
de la seva franja horària.
Benvinguts al No vingues a mi història,
la Sílvia García al control tècnic
i no ens oblidem, clar, del gran mestre,
el gran portador de saviesa d'aquest programa,
Manel Magí. Hola.
Has vist que hi he pecut l'estat avui? Tremenda, no?
Què més vols?
No, no, gràcies, gràcies.
Ei, s'ha de dir, fent referència a el que he dit,
els companys d'esport, que es porten molt bé.
Es nota que el Nastic està segona, eh?
Això no sé com s'ho prendran.
Això no sé com s'ho prendran.
Perquè si estàs a primera,
i no sé si hi hagi temps de fer aquest espai.
Segurament no regalaríem 20 segons.
Però, bueno, moltes gràcies per estar aquí.
Una gran abraçada a la resta de companys de Tarragona Ràdio
i també avui dediquem al programa una altra vegada, no, Manel?
Sí, és que tinc un oient.
Ah, tens un oient.
El tens tu, jo no.
Va ser un oient d'un dia
i després ja no ha tornat a escoltar-me el programa.
Normal, també ho entenc.
Però, bueno, ha dit que a la millor avui feia un esforç.
Per tant, està a la incògnita si ell està més enllà de les zones radiofòniques
escoltant-ho o no.
Però vaig a la dedicatòria pel senyor Lluís
i la seva senyora Gisela, si no ho recordo malament,
company de fatigues, de dinars...
I després de les paraules de l'Avi Manel,
benvinguts al No em vinguis amb històries.
Comencem, sumari.
No em vinguis amb històries.
Aquesta setmana...
Com és habitual, iniciem el programa
per tractar amb dues efemèrides,
és a dir, tal dia com avui, de diferents anys.
Sigui amb el nostre monogràfic,
avui dedicat a un personatge executat pels franquistes
i també oblidat per la memòria històrica,
un terme, doncs, molt de moda, darrerament.
En aquest cas, Joan Peiró.
Continuarem el programa, si no recordo malament,
avui fa 100 anys a Tarragona,
que hi ha secció tan divertida que el Manel ens porta,
i avui crec que també amb algun anunci, no?
Avui tenim dos anuncis.
I teatralitzat, no?
Sí, havia portat dues notícies
i una resulta que és un anunci camuflat.
Ah, camuflat.
Sí, llavors tu que, a més a més,
hi haurà una interpretació magistral de la Sílvia.
De la Sílvia, molt bé.
Doncs bé, continuarem amb les curiositats,
notícies i 30 minuts passen volant.
És més, ja hem perdut dos.
Remuntem-nos a fa 608 anys.
Només?
Del 1401, a l'actualitat, hi ha 600 anys, eh, sí?
Sí, aproximadament.
Aproximadament, d'acord.
20 de gener de l'any 1401,
obria a Barcelona la nomenada Taula de Canvi.
I és que feia temps que les Corts insistien
en que els canviadors de moneda
havien d'oferir garanties suficients
de moralitat i solvència econòmica.
El que passa, menys o menys, avui
en les institucions financeres.
Amb la creació de la Taula de Canvi,
s'intenta regular les operacions de canvi
i la entrega de depòsits,
podent considerar la Taula de Canvi
com el precedent més directe dels actuals bancs públics.
Així, doncs, tal dia com avui, de l'any 1401,
a la llotja barcelonina s'incorporava
una taula de fusta coberta amb un tapet
amb les armes de la ciutat,
a sobre la qual es produirien
aquestes operacions financeres
amb un major control.
Molt bé.
I també, tal dia com avui,
però en concret, un 20 de gener de l'any 1809,
per cert, un incís,
és el primer programa post-bus.
Post-bus.
És el primer, no en vinguis amb històries,
de l'era post-bus.
De l'era ovamiana.
Ovamiana.
De l'ovamianisme.
Sí, però això ja en parlarem
si tenim temps al final.
Tal dia com avui, de l'any 1809,
neixia un escriptor, poeta, narrador i crític literari nord-americà
anomenat Edgar Allan Poe.
Nascut a Boston un 19 de gener de 1809
i mor a Baltimore, un 7 d'octubre de 1849.
començar la seva carrera literària en la poesia,
influenciat per Byron, Milton, Moore,
Keats, Shelley, Coleridge, etcètera, etcètera.
I després, com a narrador,
té molt més traces,
sembla ser molt més reconeixement
i les seves obres es poden classificar
com a contes d'amor,
contes de perversió i delictes,
narracions de supervivència o ciència-ficció
i de fatalitat.
Un dels seus poemes més coneguts
és The Raven,
que no només va influir
al simbolisme poètic francès,
sinó que també va inspirar
una de les obres més famoses de Gauguin,
Nevermore,
i també, si no recordo malament,
un dels discs de...
de, com es diu ara,
de l'Urrrit,
un disc publicat
durant la dècada de principis del segle XXI.
Doncs bé, tal dia com avui moria...
No, mentira, néixia Edgar Allan Poole.
No envinguis amb històries, el monogràfic.
Enrere, i bastant enrere,
però no tan enrere,
hem deixat la Guerra Civil espanyola.
Hem de recordar també
que aquests dies s'estan celebrant a Catalunya,
només en fa 70,
que és tota una sèrie de cicles de conferències
i diferents actes relacionats
amb el final de la Guerra Civil
a Tarragona i al Camp de Tarragona.
Però avui tractem un tema,
com dèiem al sumari,
parlem d'un personatge
que va ser executat pels franquistes
i oblidat pels seus propis companys,
en aquest cas oblidat per l'anarquisme.
I és que un 24 de juliol de l'any 1942
va ser afusellat
al cementiri Valencià de Paterna
un senyor anomenat Joan Peiró.
Aquest monogràfic l'hem preparat,
tot s'ha de dir,
després de la lectura atenta,
és un d'aquells regals a Nadal,
demanats, clar,
de l'obra Joan Peiró afusellat,
una obra inèdita de l'historiador Josep Benet.
I què podem dir de Joan Peiró?
Per començar podem dir que
és un dirigent obrer,
autor d'una gran tasca periodística.
Com diu a la contraportada del llibre,
va néixer l'any 1887
al barri de Sants de Barcelona,
va ser secretari general de la CNT
i va arribar a ser ministre d'Indústria
de la Segona República.
L'any 39 va s'exiliar a França,
com molts altres perdedors de la guerra,
però amb la invasió nazi
va tornar a ser enviat a Alemanya
i d'allà va ser extraditada a Espanya,
on va ser afusellat un 24 de juliol de 1942
a Paterna, València,
que per aquella època
l'anomenà la València del Cid,
que el règim franquista la volia anomenar així,
suposo, buscant icones i mites
de la història d'Espanya
per donar més força a aquella ciutat.
Com dèiem, va ser un dirigent obrer,
autor d'una gran tasca periodística,
dels seus inicis anarcosindicalistes
en una fàbrica de vidre a Mataró,
va evolucionar per acabar
siguent ministre d'Indústria
del Govern de la República,
presidida per Largo Caballero.
És una d'aquelles figures
oblidades de l'anarquisme,
al costat d'altres personatges
també oblidats
i amagades per la història
darrere d'altres personatges
que a vegades per la seva mort
en plena guerra civil
han passat a la història
com personatges més èpics,
més coneguts,
com podrien ser Francisco Escaso
i també Buenaventura Durruti.
El discurs de Joan Peiró,
igual que altres anarquistes
com Àngel Pestany o Salvador Seguí,
doncs estava en línia,
era partidari d'una organització
obrera disciplinada,
notava que eren obrers
de treballs disciplinats,
a diferència del discurs
de Durruti i d'altres
molt més propers a l'acció.
Aquestes dues visions
van enfrontar i dividir l'anarquisme
ja des de principis
de la Segona República
i Peiró, doncs,
no va tenir vergonya
ni va tenir por
d'en el seu moment
criticar
a Compenseus
per la tasca mal feta.
Va criticar la FAI
i en cap moment
va entendre l'allunyament
que se'n realitzava
de la CNT.
El seu objectiu
va ser el de crear
un front obrer antifeixista comú,
un front antifeixista
sense divisions.
I això per què?
Doncs justament perquè
va ser un dels pocs anarquistes
que es va prendre en sèrio
la guerra
abordant els problemes
de la revolució
i la guerra
que la revolució
i la guerra
plantejaven a la República.
Després del cop militar
de juliol del 36,
quan la violència,
quan la destrucció
de l'adversari
era extremadament violenta
a Catalunya,
però des de la seva
posició d'anarquista
va denunciar
els actes
de terrorisme individual,
això entre cometes
perquè són
les seves pròpies paraules,
actes de terrorisme individual
i descontrolat
contra propietaris
i clergues catalans,
fet que
bé,
les seves accions
van ajudar
a salvar moltes vides
del bàndol nacional,
però també
ell
era un home
d'idees clares,
era un personatge
que tenia
sobretot
honest
i fet que alhora
li va provocar
rebre amenaces
de mort
per part dels seus
companys anarquistes.
Segons Peiró,
per guanyar
el fanatisme,
el feixisme,
era imprescindible
desenvolupar
un important esforç
econòmic
a la rereguarda
i organitzar
i tenir disciplina
a les milícies
que estaven al front,
que això
segurament va ser
també un dels punts
dèbils
de la derrota
republicana.
Sí,
perquè en un principi
quan s'aixeca,
quan hi ha l'aixecament
dels militars
és derrotat
pels anarquistes,
són una sèrie
de columnes
desorganitzades
entre si
sense cap mena
de control
o d'unitat
i que també
això no es va permetre
avançar més
al front d'Aragó.
Doncs aquest discurs
d'organització
va ser el que va dur
d'organització,
ordre i disciplina,
va ser el que
el va dur
al govern de la república,
a la CNT,
al govern de la república
el 4 de novembre del 36,
però va ser anomenat
ministre d'Indústria
i en el seu breu període
de gestió
va elaborar un projecte
d'incautació
i intervenció
de la indústria civil
i va mantenir
un enfrontament
amb la Generalitat
a propòsit
de les exportacions
i l'obtenció de divises.
Després,
amb els fets
de maig del 37,
Azanya va encarregar
a Negrín
la formació
d'un nou govern
sense la CNT
i però va acusar
els comunistes
d'haver provocat
la crisi
i va denunciar
la repressió
desencadenada
contra el PUM.
Després de la recuperació
i de l'ocupació
de Barcelona
per l'exèrcit de Franco,
com molts altres
personatges
que estaven
a fora de la república,
va haver d'exiliar-se
cap a França.
Un camí
sempre penós,
com hem pogut també
veure,
observar avui
les fotografies
que hi ha
de capa
molt interessant.
Molt recomanable
l'exposició
de Robert Capa,
del fotògraf.
Que hi ha al Palau
de Fires i Congressos
i tota la seva família
en direcció
cap a França.
Per sort,
tenia certs contactes
també,
contactes coneguts
i es va aprofitar de...
Pensa que tota la gent
que tenia càrrecs,
més o menys rellevant,
no va patir
com la gent
que va anar...
Com la població civil.
Com la població civil
que va marxar
a França
en una mà de bany
i una altra.
Sí, sí.
Bueno,
de la lectura
de Joan Peyró
Fusellat,
de Joan C. Benet,
s'entreveu
que també,
sí,
més o menys
sí que tenien
certs contactes,
degut també
a la seva honestedat
com a polític
i com a representant anarquista,
i gràcies a que havia ajudat també
a molta gent,
doncs se li van obrir
algunes portes,
no totes,
això sí.
Però bé,
finalment va poder arribar a França,
la seva família
va estar dividida,
la invasió de França
per part de les tropes alemanes
iniciada al maig del 40
va permetre
la captura
de milers
de republicans espanyols
que es refugiaven allí,
ja sigui
a la part alemana
o a la part
de la França lliure,
lliure també ens recometes,
molts d'aquests
republicans
o refugiats,
i o refugiats,
van acabar exterminats
en camps de concentració nazis,
alguns,
sobretot els més
distingits,
van ser reclamats
per Ramon Serrano Sunyer,
ministre de la Governació,
i amb la destacada intervenció
de José Félix de Lequerica,
ambaixador espanyol
a Bitxí,
van ser entregats
a les autoritats franquistes
per la Gestapo
sense la necessitat
de procediments legals
ni tractats
d'extradició.
El llibre,
un dels capítols
també força interessants,
és quan
Joan Peiró
intenta passar
de la França ocupada
a la França de Bitxí,
que no ho aconsegueix,
és sense èxit.
El 21 d'octubre
de 1940,
un judici sumaríssim
va condemnar
diversos d'ells
d'aquests personatges
a mort.
En aquest grup
es trobava,
per exemple,
el socialista
Julián Zúga Zagoitia,
ministre de Governació
de la República,
executat el 9 de novembre.
també hem de recordar
que uns dies abans,
el 15 d'octubre del 40,
havia estat afusellat
Lluís Companys,
president de la Generalitat.
Un any més tard
va ser entregat
Joan Peiró,
que curiosament
anteriorment
havia demanat
l'entrada
a Espanya,
perquè,
com ell deia,
no tenia res
que emparadir-se,
no tenia res
que amagar
i volia resoldre
els problemes
o els suposats problemes
que podria tenir
la justícia franquista
en contra de la seva persona,
però en cap moment
se li va otorgar.
Finalment,
va ser detingut
per la Gestapo,
va estar en presons franceses,
va estar en presons alemanes
i des de França
va ser entregat
directament
al govern franquista.
Aquí,
l'hora d'execució
li va arribar
el juliol de 1942.
Curiosament,
els tres,
Zúga Zagoitia,
companys i Peiró,
havien denunciat
sistemàticament
la brutal violència
de l'estiu del 36
a la zona republicana
i havien contribuït
a salvar
la vida
de molts polítics
de la dreta
i personatges
de l'església.
En el llibre
de Joan Peiró
Fusellà,
també,
de Josep Benet,
també és força interessant
la desil·lució
del seu advocat,
l'Alferes Serrano,
que justament
després de que Peiró
fos condemnat a mort,
deixa de creure
en el franquisme
i havia lluitat
al costal bàndol
franquista
i també deixa de creure
en la justícia
i en tot el que havia lluitat.
inclús s'enfronta
amb personatges importants
del franquisme
per aconseguir,
en aquest cas,
salvar la vida de Peiró.
Entre els diferents ajuts
o testimoniatges
a favor de Peiró
trobem dins del judici
que es va celebrar
a la València del Cid,
com diu aquí sempre
el llibre entre cometes,
doncs es van donar
testimoniatges a favor,
ho llegim així,
doncs de personatges
com Paco López
i altres com el germà
Marista Doroteu,
que havia salvat la vida
gràcies a Peiró,
superior del col·legi
de Mataró,
Martí Fitell Brugat,
veí d'aquesta ciutat,
un propietari,
Miquel Cíges i Pérez,
jutge de la mateixa ciutat
i també inclús
un dirigent falangista,
el dirigent falangista
Santa Maria,
que havia també
salvat la seva vida
durant els primers fets
del 36,
després del cop d'estat
de Franco,
doncs gràcies
a la intervenció
de Peiró.
O sigui que tots
aquests personatges
declaren a favor.
Sí, tots aquests
i molts més encara,
perquè durant tot
el temps que dura
el judici,
la família de Peiró
i el seu advocat
van buscant
testimonis
a favor
de Joan Peiró
per salvar-li la vida
per aconseguir
la cadena perpètua.
Abans estaven gairebé
segurs
que la cadena perpètua
mai
s'acabaria
doncs
executant,
perquè clar,
les presons
s'anaven omplint,
s'anaven omplint
i a poc a poc
també s'havien d'anar buidant
i en cap moment,
o potser en alguns
moments concrets
sí que van arribar
a pensar que
podria arribar
la pena de mort,
tot i que
el seu advocat
d'en Ferre Serrano
sempre
havia cregut
que amb tots
els testimoniatges
a favor de Peiró
doncs Peiró
mai acabaria
afusellat
com hem dit
un 24 de juliol
de 1942
al cementiri
València d'Apaterna.
El per què
de la seva mort?
Doncs
també l'explica
Josep Benet
en aquest llibre
i
potser millor
que el llegim.
Literalment
diu el següent,
Serrano es digué
que només
l'existència
d'una força
poderosa
i oculta
que queria
el sacrificio
de Don Juan
podia explicar
aquella injusta
sentència de mort.
Era cert,
avui podem dir
que allò
que li impulsava
fou
d'una banda
el despit
pel fet
que Peiró
s'hagués negat
a col·laborar
en l'organització
sindical
que el règim
franquista
estava construint
malgrat les ofertes
que li havien estat fetes
i de l'altra
l'aplicació
de la política
del general Franco
consistent en la destrucció
dels quadres polítics
i socials
de l'anterior règim
democràtic
i republicà
per tal
de consolidar
el règim
que estava establint
i assegurar-ne
la permanència.
I finalment
amb aquesta sentència
de mort
i la seva execució
obra d'un tribunal militar
Franco
aconseguia involucrar
encara més l'exèrcit
en la seva política
i el seu règim.
Peiró sí que havia
rebut
en alguna ocasió
l'oferta
d'entrar
a les files
de l'organització
sindical franquista
en tot moment
es va negar
perquè
entenia
que era també
trair
els seus ideals
i això
segons
aquesta obra
és un dels punts claus
pels quals
Peiró acaba fusellat
també per una altra banda
per la política
repressiva
i d'eliminació
de l'oponent
de Franco
i també una frase
curiosa
és quan hi ha
un diàleg
que reprodueix
en les seves memòries
l'enfere serrano
és a dir
l'advocat
de Peiró
quan es troba
en concret
amb el capità general
de València
Alvarez Arenas
que
després d'intentar
que
es commuti
la pena de mort
d'intentar salvar-li
la vida
i el capità
en general
de València
li diu
muchacho
ni tu ni jo
vamos a disparar
la bala
que le matarà
pero aunque quisiéramos
tampoco
podríamos salvarle
la vida
és a dir
quines conclusions
podem arribar a treure
d'aquest diàleg
que Peiró
ja estava
afusellat
i mort
molt abans
de que
de que
és normal
que
tot un ministre
i a més a més
anarquiste
de la República
no pogués
sortir-ne viu
quan se van afusellar
molta gent
simplement
per tindre
petits càrrecs
d'alcalde
d'un petit poble
etc.
Fa un moment
fa unes hores
estaven veient
un documental
sobre la presó
de Pilats
aquí a Tarragona
i tu
no sé
si recordaràs
les dades
les dades
entre el 39
i el 44
entre el 39
i el 44
havien hagut
fins a
més de
unes 1200
persones
alhora
dins
de la presó
de Pilats
és a dir
el pretori
i que havien hagut
650 afusellaments
entre 1939
i 1945
en un període
de 6 anys
650
50 persones
afusellades
amb judicis ràpids
i segurament
amb defenses
molt dèbils
aquí
doncs la veritat
no queda massa bé
dir que això
era una altra història
perquè és tot
la mateixa història
tot és la mateixa
trista història
però el que sí
que és una altra història
és la nostra secció
que és
avui fa 100 anys
que és la que ho continua
avui fa 100 anys
a Tarragona
avui fa 100 anys
a Tarragona
aquesta gent
del diari
de Tarragona
de fa 100 anys
m'han pres l'opel
perquè jo em pensava
que això era una notícia
de veritat
fins que al final
he dit
no
això és un anunci
encobert
és publicitat
d'esta encoberta
ara ho veureu
com sempre
una altra part
però
diu-lo el següent
aquesta notícia
apareguda
un 20 de gener
Tarragona
la companyia
de Tarragona
de Tarragona
de Tarragona
que actua
que actúa en el
Ateneo Tarraconense
bajo la dirección
del conocido
primer actor
señor Serrano
y el reputado
maestro concertador
don Salvador
Lozano
prepara el estreno
de la renombrada obra
Sangre Moza
original del popular
sainetero
don José López Silva
i música
de Quinito Valverde
Asimismo
se halla
en ensaio
para la función
de mañana
la renombrada
zarzuela dramàtica
María de los Ángeles
de cuya protagonista
se asegura
hace una verdadera creación
la notable
primera tiple
señorita Martínez
Estas dos obras
junto con el gracioso
sainete lírico
La gente seria
formarán
el programa del jueves
O sigui que
fa sentant
de Tarragona
teníem
zarzuela
Y ara aquí
paso a llegir
esta notícia
que no es una notícia
ya voreu
Diu
suposo yo
o tú Jordi
y tú Silvia
después me traeu
conclusions
Diu
un elegante
esportman
de esta localidad
que andaba
materialmente
de cabeza
por una linda
muchacha
de la que está
perdidamente enamorado
ha conseguido
por fin ser
correspondido
mediante una singular
a la parque
ingeniosa
idea
ni cartas
perfumadas
ni delicados
buquets
que con sentida
tarjeta
mandaba
a la dueña
de sus pensamientos
no habían logrado
entibiar
el helado corazón
de la joven
el otro día
supo el enamorado
galán
que
su ídolo
iba a comer
a una aristocrática
casa
cuyos dueños
son común
amigos
de ambas familias
y procuró
se le invitar
correspondiendo
al favor
encargó
el pollo
y unas botellas
encargó
el pollo
no el pollastre
per la sopa
sino el tío
el sujeto
encargó
el pollo
unas botellas
de champagne
mercedes
y fue tal
el efecto
producido
en el ánimo
de la joven
este delicioso
vino
que después
de la comida
la novia
no hacía más
que exclamar
sí roberto
mío
te quiero
pero
traeme champán
mercedes
en lugar
de cartitas
perfumadas
qué
qué opineu
oh yeah
yo de eso
em reservo
la opinión
déu nido
y tenemos
patrocinador
también
sí
también
ostras
dolce
dolce
dolce
molt dolce
molt
endavant
nueva creación
chocolates
de clase
superior
y selecta
de la casa
Matlier
se venden
en las principales
tiendas
de ultramarinos
y comestibles
chocolates
de clase
superior
si selecta
de la clase
Matlier
patrocina
el
No envinguis
amb històries
No envinguis
amb històries
curiositats
malgrat
el caràcter
despectiu
d'algunes
denominacions
hi ha algunes
que inclús
amb el temps
poden arribar
a ser
inclús divertides
agradables
les podem
reconèixer
com a pròpies
com podria ser
el cas
de polacos
o polacs
gràcies a programes
com per exemple
Polònia
de TV3
encara que parlem
d'un mitjà
que no és el nostre
però bé
ens cau
certa simpatia
en castellà
el gentilici polaco
s'ha aplicat
des del segle XIX
com a designació
familiar i expectiva
de diversos col·lectius
l'ús més modern
és el que dona
Víctor León
al seu diccionario
d'argot espanyol
on polaco
significa
català mallorquí
curiosament
la casa Collins
en el seu diccionari
espanyol-anglès
també recull
aquesta excepció
familiar
entre cometes
l'origen modern
es remunta
a les casernes espanyoles
on els reclutes
catalans
eren cridats
polacos
perquè quan parlaven
entre ells
els altres reclutes
no els entenien
i simplement
per això
ja
tots som polacos
som polacos
què podem fer?
curiositats avui
avui venim cargadets
de notícies
sí
sí
inclús
hem repetit
hem coincidit
en una
vinga
per començar
sí
per començar
abans que ens passi
el temps volant
recordar
només en fa 70
cicle de conferències
al voltant
amb motiu
del 70è aniversari
de l'acabament
de la guerra civil
a Tarragona
ja s'han celebrat
algunes
avui s'ha celebrat
una
també al Palau de Congressos
amb tota una sèrie
de documentals
la projecció
d'una sèrie de documentals
recordar que la propera
és el Caixa Fòrum
dins d'un cicle
bueno
dins d'aquest cicle
de conferències
hi ha diferents parts
i la propera
està dins
de la secció
de grans personatges
del segle XX
ja han passat
Roosevelt
i Adolf Hitler
el proper dimecres
28 de gener
a les 7 de la tarda
al Caixa Fòrum
doncs el professor
d'història
de la Universitat Autònoma
de Barcelona
Joan B. Culla
també famós
per aparèixer
en alguns programes
del Canal 33
doncs ens parlarà
de Winston Churchill
entre la llegenda
i la història
i la mateixa setmana
un dia després
el dijous 29
en aquest cas
el Consell Comarcal
del Tarragonès
el doctor Jordi Piqué
Pedró
cap del Servei d'Arxiu
i Documentació
de l'Ajuntament
de Tarragona
recordem
el Consell Comarcal
del Tarragonès
impartirà la següent conferència
els darrers sis mesos
de guerra
a Tarragona
i Comarca
i vinga Jordi
parla entre la guerra química
de fa 1800 anys
sí
jo fins feia poc
havia sentit
que el primer en fer ús
de guerra química
havia sigut
el Franco
al Sàhara
al Rif
etc
però sembla ser que no
segons uns estudis
de la Universitat
de Leicester
els antics perses
van ser els primers
en utilitzar armes químiques
al segle III
aproximadament
i és que
l'evidència arqueològica
més antiga
de guerra química
es troba
a la ciutat Síria
de Dura-Europos
i les víctimes
van ser
a prop d'uns 20 soldats romans
que protegien
aquesta ciutat
del setge persa
l'any 256
els soldats
sembla ser que van morir
d'asfixia
aquesta ciutat
Dura-Europos
està situada
a prop del riu
Eufrates
va ser conquerida
pels romans
que van construir
allí una fortalesa
al voltant
del 256
abans de Cris
la ciutat va ser
assajada
per les tropes
de l'imperi persa
sota la dinastia
sassànida
curiosament
cap text
en relata
aquest enfrontament
i coneixem d'ells
gràcies a les excavacions
arqueològiques
iniciades
aproximadament
fa uns 20 anys
no mentira
els anys 20
els anys 20
els soldats
anglesos
que estaven allí
que era una colònia
anglesa
van començar
a excavar
és una ciutat
que s'han fet
grans descobriments
com una sinagoga
amb pintures murals
del segle III
molt importants
la iglesi més antiga
que es coneix
també
de la primera meitat
del segle III
i en aquesta campanya
els sassànides
la van destruir
completament
i mai més
va tornar a ser evitada
sembla ser que els perses
van utilitzar
tota classe de tècniques
incloses mines
per obrir
una esquerda
a les muralles
per on van introduir
segons la investigació
de l'universitat
de l'Aixester
batum
i cristall de sofre
per asfixiar els romans
en pocs segons
ja que aquestes substàncies
emeten gasos
verinosos
en la seva combustió
i les restes
d'aquests 20 soldats
doncs
tots morts
per armes químiques
què més?
Déu-n'hi-do
i també una treballa
espectacular
ho podríem dir
superespectacular
a Múrcia
més concretament
a Carabaca de la Cruz
és que s'han trobat
una tumba
de l'època
calcolítica
o de l'edat de cobre
que alberga
quants cadàvers
diries Jordi?
Molts?
Acabo de veure-ho
més de mil
va
mil trescents
mil trescents
i restes de mil trescents
individus
això a Múrcia
a Múrcia
que van ser enterrats
entre l'any 2400
abans de Cris
i aproximadament
l'any 1950
abans de Cris
o sigui
durant un període
de 400 anys
se va enterrar
tota la població
d'un poblat
que hi havia proper
un poblat
que s'ha calculat
que podien haver
unes 60 o 70 persones
això a Carabaca
a Carabaca
de la Cruz
s'estava fent
evidentment a Múrcia
s'anaven a construir cases
i mentre feia l'excavació
se van topar
en esta
en esta troballa
com que mos acaba el temps
si vols
la setmana que veu
ampliarem una miqueta més
perquè és molt interessant
no tots els dies
se troben mil trescents
cadàvers
de l'època
de l'edat de cobre
doncs aquí concluïm
el tercer programa
de la cinquena temporada
del No vingués a mi històries
ha estat un plaer
ja ens fan fora
entre la nostra companya
d'informatius
i us diem
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau