A Tarragona Ràdio...
Un programa a càrrec dels alumnes de comunicació
de la Universitat Rovira i Virgili.
Incertesa, segurament.
Sí, els exàmens.
A veure, què...
Jo soc la dona més patidora de tota Catalunya.
A veure, què vols saber?
Els meus fills, carinyo.
Potser una mica la situació econòmica.
Sí, els tinc tots molt grans, però em fan patir.
Mira, una a Lleida, una a Girona, l'altra a Barcelona.
Què et sembla? I jo aquí.
Així que som una família internacional.
Dolor en aquest moment cap.
Sí, les piernes, les barices.
La infidelitat.
Lo jovent.
Doncs per Setmana Santa cap sofriment.
Al contrari, a Lili, perquè tindré vacances
i faré una mica de descans.
Les prises.
La rempe.
Més aviat la crisi.
Si és patidor, crec que pateix fer tot.
Molt bona tarda.
Un dimecres més bàsic pels oients
del Ja Tardes a Tarragona Ràdio.
En aquesta casa no ens cansem mai de parlar
dels sentiments de les tarragonines i els tarragonins.
Avui, que ens setem el mes d'abril
i tenim la Setmana Santa a tocar,
el dolor és el protagonista.
I ara, el Josep Maria ens farà una reflexió
sobre el patiment i el dolor per començar el programa.
No ens sabem gaire sobre el dolor,
més enllà que hi ha massa tipus i massa causes
per a tan poques solucions.
I a sobre tenim un munt de paraules
per descriure el mateix concepte.
La ficció, la pena, el patiment...
N'hi ha que entenen, els aturats,
i d'altres que no entenen, els ministres.
N'hi ha que en busquen, com ara els penitents de les processons,
i d'altres que en eviten,
els que ballen el carnestoltes.
Però, sobretot, hi són aquells que en provoquen,
els ser carragons i els que en pateixen,
com per exemple els estudiants del 18 de març passat.
Tanmateix, el sofriment, a part de físic, pot ser moral o emocional.
Turment, fiblada, punyalada, rosec...
Totes les paraules defineixen més o menys
el que tenim en uns moments de malson veritable.
Ja sigui perquè algú t'ha deixat a l'estacada
o perquè tu l'has deixat a ell o a ella.
De tota manera, no us feu enrere de res que tireu endavant,
per por a patir-ne les possibles conseqüències.
Apliqueu aquell famosíssim refrany que diu
Qui no s'arrisca, no pisca.
I que no us faci por patir.
I avui començarem tenint l'Estel i el Javi,
que ens presenten un reportatge.
Han parlat amb teòlegs, antropòlegs i historiadors.
A veure què ens expliquen.
Després vindran la Mar i l'Andrea
amb una entrevista a Salut i Clowns,
un grup de pallassos que fa somriure
a qui passa per moments difícils.
Com sempre, tindrem el Marc Busquets,
avui amb el cinema que ens fa patir.
I per últim, per acabar, com sempre,
una definició del patiment i del dolor.
Bé, ja tenim el Javi aquí a la taula,
de punt per començar. A veure, aquí al sumari
dèiem que teníem un reportatge
amb teòlegs, antropòlegs i historiadors.
Esther, Javi, de veritat, però què ens porteu?
Doncs hola Eduard, primer de tot redimeix
els nostres pecats per la secció que portem avui,
perquè avui parlem de dolor.
I la primera pregunta és, què és el dolor?
Jo crec que és això.
Hosti, però què fas, tio?
Bé, tu volies saber què era el dolor, no?
Doncs jo crec que ara ho has pogut experimentar,
però perfectament.
Posem-nos seriosos, Eduard, que el tema no et met bromes
i a veure si la liaràs part de com en l'últim programa.
No voldríem que es repetís aquell episodi.
Bé, doncs a veure, Esther,
què porteu?
Com ens expliqueu el dolor d'aquesta manera?
Doncs si et semblen poc, els 10 minuts si t'esperen.
Escolta, escolta, he dit, Esther, així que tranquil·litat.
Va, doncs aquesta setmana vam voler anar a buscar el dolor
com a concepte i vam definir-lo des de la visió que ens poden donar
diferents disciplines d'aquest coneixement.
Que és superapassionant, com et pots imaginar.
Escolta, escolta, deixa'm parlar, Esther, tranquil·la.
Va, segueixo, eh?
I per això, doncs com estava dient,
vam anar a parlar amb un historiador, amb un antropòleg
i amb un teòleg que ens poguessin parlar
sobre les diferents concepcions culturals i socials del dolor a la humanitat.
Doncs, efectivament, aquest era el plan.
I encara que sembli mentida, fa set dies fins i tot ens va semblar
que era una bona idea i que quedaria divertit.
Imagina't, que ignorants.
Que callis, Javi.
Comencem a escoltar amb, doncs, el Josep Sánchez Cervelló,
que és professor del Departament d'Història de la Universitat Rovira i Virgili.
I seguit del Josep Maria Prats,
que és director del Col·legi La Salle de Tarragona,
parlant tots dos del dolor a través de la història.
La història de la humanitat ha sofert catàstrofes,
ha sofert malalties, epidèmies, etcètera, etcètera.
Hauríem de parlar del dolor al llarg de la història de la terapèutica.
Això té a veure amb l'evolució de la medicina.
Els primers pobladors mostren també un coneixement profund
per prevenir dolor, per curar el dolor, plantes medicinals, etcètera, etcètera.
A la nostra cultura se sol fer un sinònim entre dolor i guerra.
És evident que les guerres provoquen més quantitat d'estrès,
més quantitat de brutalitat, més quantitat de desesperació.
Sartre, que sortia esgarrifat dels drames que va veure a la Segona Guerra Mundial,
deia, home, com a mi em poden dir que existeix Déu?
Si Déu és el que ha permès que nens innocents morin en situacions dramàtiques de guerra.
I jo he vist aquests nens morts pels carrers de França.
Com pot dir que Déu és bo i que Déu és omnipotent, si permetre això?
Llavors, els mateixos existencialistes francesos, com Maritaine Munier,
li van donar la resposta.
És que Déu ens ha fet lliures.
I aquest és l'ús que nosaltres hem fet de la nostra llibertat.
La guerra que va causar més dolor podria ser la guerra del francès.
La mariscal Sochet va destruir la ciutat el 1811.
Pràcticament va quedar reduïda a cendres.
No és legítim les violacions i les massacres i les matances
i la crema, la sal, els robatoris que van fer.
Tarragona pràcticament queda despoblada a partir del 1811.
Per tant, aquest és un gran desastre.
L'altre gran desastre a nivell bèl·lic és la guerra civil espanyola
i sobretot en el cas de Tarragona de la ciutat a partir dels bombardejos de l'any 37.
Bombardejos que es generalitzen sobre població civil.
Tarragona és una ciutat sense defenses antièrres solvents.
Al ser una ciutat oberta, els avions que bombardeixen impunament la ciutat
provocant grans destrosses, provocant pànic, provocant un terror i inocitat a la població.
La gent que va patir els bombardejos després té seqüeles permanents.
Caram, doncs, la guerra no només deixa seqüeles físiques, sinó també cíciques.
Doncs sí, així és, tot plegat per l'ús que les persones fem de la nostra llibertat.
Per cert, Eduard, tu et sents lliure?
Jo, lliure, lliure, eh? Com aquests coloms que volen per aquí fora al carrer, aquí davant de la ràdio.
I tu, Javi, l'hi sents?
No, home, m'hauria sentit més lliure fent el carro de veus, crec.
Va, calla, Javi, que sempre estem igual.
Com deia, la llibertat ens fa sentir dolor físic i psíquic, però seguim aprofundint en el tema.
Parlem ara amb Joan Prat, que és antropòleg també de la Universitat Rubir i Virgili.
Un dels elements fonamentals a les anomenades cultures preindustrials o preliterates serien els ritus de pas i els ritus d'iniciació.
Quan un deixa de ser allò que era, un nen, una nena, per esdevenir un adult, un home, una dona,
es podria generalitzar dient que els ritus d'iniciació impliquen tortura física en tots els casos.
És a dir, el nen o la nena ha de demostrar que és capaç de suportar el dolor físic.
Les descripcions ennogràfiques que tenim al respecte, algunes d'elles, vull dir, fan realment, vull dir, es farei.
Ara pensava en un dels aborígens australians, que, en fi, vull dir, els hi treuen un incisiu,
però cops de roc, és a dir, agafen una pedra i hi ha el mal que et pot fer, vull dir, anar amb un dentista.
Doncs aquí és amb un cop de roc.
O bé, tota una sèrie d'altres operacions, diríem, corporals, que impliquen un dolor terrible.
Un dolor terrible i que cal aguantar de la manera més estoica possible.
Déu-n'hi-do, eh, els hi arrenquen les dents a cops de pedra.
Jo que no he anat mai al dentista, eh, perquè tinc unes dents saníssimes i amb revisions ja passo i no m'han de fer res,
a mi això em fa mal, només sentiu.
Saníssimes i la por que fan els dentistes.
Però tornem a escoltar el senyor Prats i afegim-hi també l'Alina Caçador,
que és també antropòloga de la URB i fa la tesi precisament sobre el dolor i l'autolació.
Per cert, és d'aquí molts ànims que ens va dir que estava enfeinada amb aquest tema.
Com que també ens neguem a acceptar això, llavors és quan, sobretot, generacions joves,
històricament tothom ho ha fet, busquem camins de sortida,
que són aquests camins del recurs fàcil d'aïllar-te del món a través de substàncies
que et transporten a mons que tu creus que són paradisíacs.
En el fons, això és la cultura de l'estruç, de posar el cap sota l'ala
i de no admetre i de no entendre la realitat.
senzillament abadir-te.
Abadir-te d'un món que suposo que no agrada a la gent jove,
és veritat, és un desastre,
i que per comptes de voler-lo canviar, que és el que haurien de fer els joves
i de voler-lo millorar,
el que fan és acceptar el món,
acceptar tot aquest embolcall que tenim de cotó
i en buscar moments aïllats per posar el cap sota l'ala,
en aquests moments, diguem-ne, de llibertat plena,
que ells diuen de llibertat plena i de gaudi fins als últimes conseqüències.
En el fons, és el mateix, és una manera d'evadir-se del dolor,
és a dir, d'afrontar la realitat.
La lesió dolorosa cap al propi cos
és l'instrument que permet als joves que jo entrevisto
connectar-ho amb un real,
des de l'àmbit de la psicologia i de la psiquiatria.
A través de l'autolesió es liberen endorfines
i d'alguna manera aquestes endorfines són addictives
i fa que la gent se senti enganxada a lo que seria la perió.
Moltes d'aquestes noies que jo hi he entrevistat
sinó vinculen a la qüestió de l'alliberament.
És a dir, quan estan en situació de molt estrès,
d'una càrrega emocional molt intensa,
recorren-se a la lesió com una forma de canalitzar aquest malestar.
Curiós i interessant, eh?
Diguem-ne, doncs, que el dolor genera endorfines i enganxa tu.
Ja ho volies provar, potser?
Doncs no, la veritat és que no.
Jo en tinc prou venint cada setmana aquest estudi
que també enganxa bastant.
Ho deia en un altre sentit.
Però bé, Esther, alguna cosa més?
Doncs sí, més exemples i més reflexions
del nostre antropòleg i teòleg.
L'home ha de ser, i la dona,
han de ser capaços d'aguantar,
vull dir, el seu dolor.
En el cas, vull dir, de les dones,
seria sobretot el dolor del part,
un dolor intens, vull dir, com és el dolor de part.
Cal aguantar-lo històricament
de la mateixa manera que per convertir-te en un guerrer,
per convertir-te en un home,
doncs, aguantar o la capacitat per aguantar el dolor
és un element absolutament fonamental.
Abans, el gran ritus de pas de les societats occidentals,
i almenys vull dir de l'espanyola,
era l'emili.
L'emili començava amb unes proves físiques
que eren les anomenades novetades.
i l'element de tortura física
és un element fonamental.
Això s'ha perdut.
Però després hi hauria tot l'element
que un, això, el cos t'ho demana,
i seria tot el costum aquest del tatuatge,
que és un afer, diríem, que implica dolor,
i els pírcings.
I n'hi ha alguns que vull dir que,
és clar, depèn d'on te'l posis,
el pírcing ha de ser molt dolorós.
I seria allò de tu ser capaç
de saber que tens un cos,
vull dir que aguanta el dolor.
El dolor és un misteri,
un misteri intrínsec a mi mateix,
que em permet conèixer a mi mateix,
que em fa lliure
i que sustenta la meva capacitat
d'estimar i de ser estimat.
El dolor ni és un problema
ni és una oportunitat.
El dolor forma part de la nostra condició humana.
Vaja, doncs, que som humans,
per què podem sentir el dolor?
Efectivament, el dolor ens humanitza
i ens ajuda a entendre el bé.
Doncs, escolteu, companys,
un molt bon treball.
Esther, per cert, avui ja veig
que no et cau tant la vaga
com l'altre dia
quan venies del reportatge del Miqui Puig,
però doncs la feina és igual de bona,
és igual de bona,
Javi i Esther,
que la que vau fer la setmana passada.
M'alegro que t'agradi,
perquè la veritat és que l'hem patit,
aquest reportatge, una miqueta.
Sí, i tant.
Hem experimentat el dolor
en les pròpies pells.
I tant.
I a tu, Eduard,
t'ha quedat clar tot aquest tema
perquè és complex
i tot,
i el que hem posat,
ens han faltat moltíssimes declaracions
que hem hagut d'eliminar.
Esther,
m'ha quedat claríssim això del dolor.
Una cosa,
només per assegurar-me,
a veure...
T'ha quedat clar,
Javi?
T'hauràs quedat a gust
i me l'has donat de veritat,
eh?
T'ha quedat clar,
a veure.
A mi m'ha quedat claríssim.
Doncs,
doncs molt bé.
Fins la setmana que ve,
companys.
Que aprofiti.
Bones vacances.
Bàsic.
Il·lusió.
Ambició.
Amor.
Odi.
A Tarragona Ràdio.
Ui,
aquesta cançó és molt feliç,
no?,
per parlar del dolor.
Tens raó,
tens raó.
Quan l'escolleu he pensat,
però és que el nostre reportatge
és una barrella de les dues coses,
la felicitat i el dolor.
A veure,
això sona molt interessant.
Expliqueu-nos.
Doncs mira,
hem contactat
amb Salut i Clowns,
una companyia
de pallassos d'hospital
que es dediquen
a fer riure
aquells que estan
passant moments difícils
i han treballat
sobretot
a l'Hospital Joan XXIII
i a l'Hospital Sant Joan de Reus.
Així és,
hem entrevistat
una de les components
del grup Salut i Clowns
que es diu Múria Pareto,
un clown del grup
molt i molt especial.
A veure,
per què és tan especial?
És que us he d'estar
estirant la llengua,
se us ha menjat la llengua
el gat avui.
Doncs la Núria
ens ha explicat
que ella té
un 77%
de disminució física
i que el seu treball
li fa viure
i li serveix
com a medicina.
Però bueno,
serà millor
que l'escoltem
perquè ens ha explicat
com es forma
un clown
d'aquest tipus
i, bueno,
a partir de la seva experiència.
som un grup
de tots els àmbits,
per exemple,
hi ha actors,
hi ha actrius,
hi ha especialistes
de circ,
educadors socials,
psicòlegs,
informàtics,
que han estudiat clowns
i que anem
a fer actuacions.
Visitem hospitals,
visitem geriàtrics,
centres d'acollida,
ara, ben on breu,
començarem
amb un grup
de toxicòmens.
i apliquem
la risoterapia
perquè hi hagi
les recuperacions
més ràpides
o, si més no,
hi ha recuperació,
aquests moments
de tristor
siguin més lleus.
Estudiant,
bàsicament,
un curs
d'iniciació
al clown
i després
d'especialització
amb els àmbits
hospitalaris
i terapèutics.
Per anar
professionalitzant-te,
s'ha d'anar fent
més cursos
a nivell de coses
d'especialitat,
com pot ser màgia,
com pot ser
uroflèxia,
papiroflèxia,
malabars,
tot el que engloba
les arts escèniques
i tècniques
terapèutiques
per aplicar.
S'ha comprovat
que el riure
ha de treure el dolor,
dona més vitalitat,
alleugera els símptomes
d'ansietat i depressió
i les medicacions
fan més efecte,
les estades són més curtes,
els llocs...
perquè també,
a part de, per exemple,
quan ajudem el nen
amb la història,
estem ajudant a la vegada
la família,
perquè moltes vegades
la reducció,
perquè hi ha una
tristor molt gran,
no és bona,
llavors nosaltres el que fem
és que aquesta tristor
no desaparegui.
Moltes malalties
són psicosomàtiques,
que provenen
d'una part emocional
molt...
no gaire positiva.
Tenim que posar-nos
en contacte
amb la supervisora
de planta,
ens hem d'explicar
si podem entrar,
si no podem entrar,
si hem d'entrar
en protecció
perquè està
el nen baix
de defenses
o bé
d'al·lègic
al làtex,
sempre hem de rebre
informació
per poder fer
una actuació
correcta.
Era un nen
que era adolescent,
llavors
aquesta
fanja d'edat
és molt avient,
per exemple,
explicar codits
i després
alguna cançó,
inclús ballar
i vam acabar
ballant
i cantant
amb els pares
davant del nen
mentre li feien
quimioteràpia
i el nen
no parava de riure.
La festa de grups
a Europa
que porten
molts anys
fent aquesta feina
tenen un psicòleg
a la mateixa associació
perquè
t'han d'ajudar
a portar bé
el que estàs vivint
dia a dia.
Són situacions
difícils i dures.
alegria
com i un l'amor
Jo sempre
dic que
és com si
em donessin
un Òscar
de Hollywood
perquè
per poc que fas
reps
quatre vegades més
i allò
que potser
el metge
no aconsegueix
nosaltres
ho concedim
i això
no té creus.
Com era
ràbia
si t'agafa la mort
que t'agafi rient
no?
perquè
la vida és molt bonica
és molt preciosa
suposadament
només tenim una
cal gaudir-la
fins a l'últim moment.
això de l'Òscar
ha estat molt bonic
no ho trobeu?
molt bonic
i suposo
que hi haurà
algú
que voldrà
sentir el mateix
sí
per qui vulgui
ser un clown
d'hospital
potser
li interessaria
un curset
que fan
al Consell Comarcal
el Consell Comarcal
el carrer de les Coques
aquí a Tarragona
a veure
què hi tenim
Andrea
millor m'ho miro
millor m'ho miro
sí home sí
ho pots tenir aquí
les xuletes
que vulguis
que no estem fent cap examen
és un curset
de clown terapèutic
a càrrec de
Salut i Clowns
que és la noia
aquesta que ha parlat
el 16 de maig
és per a persones
de 16 anys
i podeu inscriure
al Teatre Metropol
això
això són
la informació
que necessiten
els oients
que vulguin
participar
en aquest curset
de clowns
a part d'això
també hi haurà
un curs a l'estiu
però encara
no sabem
gaire cosa
no per a qui
vulgui més informació
al blog
de Salut i Clowns
saluticlowns.blogspot.com
suposo que
aniran informant
doncs molt bé
ho tindrem en compte
i esperem
que la gent
se solidaritzi
moltes gràcies
heu portat
un treball magnífic
esperem doncs
que tots aquells clowns
que facin possible
dibuixar
somriure's
a tothom
que ho necessiti
moltes gràcies
noies
gràcies
adeu
a Tarragona Ràdio
Bàsic
que toca ara?
a veure
doncs ara toca cinema
bona tarda Marc
com anem?
a veure
una cosa
primer de tot
abans no comencis
perquè l'altre dia
ens vam fer un fart
de riure
avui serà igual o què?
depèn de tu
si també m'has de pagar
com en el Xavi
m'acabarem malament
jo em torno
li dic a la Núria
que canviï la sintonia
posi per 5K
Rocky
i ens estomaguem
el que faci falta
pots estar tranquil
jo estic bé
per cert
que no m'havies preguntat
o potser sí
no ho sé
vosaltres
bé aneu fent?
sí
estressats
però bé
bé
anem fent
va Marc
cinema i dolor
estan relacionats?
oh i tant
de fet
el visionat d'algunes pel·lícules
pot produir dolor
a l'espectador
com per exemple?
mamma mia
per motius que no venen al cas
he hagut de veure aquesta pel·lícula
15 vegades
i 15 vegades
he hagut de ser ingressat
a urgències de Joan XXIII
Marc
no t'imagino
en pla de formes
i lluantons
en canvi jo l'Esther me l'imagino
a més
el programa de la vergonya
però ja l'hem fet
anem per feina senyors?
va som-hi
doncs avui comentaríem
3 pel·lícules
que parlen del dolor
que el mostren
i que a més
poden causar-ne al públic
la primera quina és?
el sense nom
es una girl
en seemingly six
veja
6 août
c'est un vell
actuel
éxagonal
porten
entroul Definitly
la inf proposed
la filla
morta
понимar
vas
papà
és
el
el
es
I per què el Sense Nom?
Per molts motius, Esther.
Primer perquè és una pel·lícula de terror excel·lent,
és l'opera prima de Jaume Balagró,
i a més està feta a casa nostra,
i sobretot perquè narra una història en què el dolor
és una creença, és una religió.
A més, a més, diguem que hi surt l'Emma Vilarassau, crec.
Sí, sí, que és la petidora oficial de Catalunya,
l'estrella Vendel Pla,
que seria una sèrie, per cert, que també pot provocar dolor.
Els espectadors ja en tinc prou, de Vendel Pla.
El Sense Nom interpreta una mare
que perd la filla i anys més tard ha estat incapaç de superar la pèrdua.
Però un bon dia, sona el telèfon i...
I la filla és viva.
Sí, i li demana que la busqui, que la tenen segrestada.
A partir d'aquí comença una investigació
que portarà la Vilarassau a conèixer sectes
que usen el dolor per arribar a la salvació final.
Què en dius? Recomanable?
Absolutament, i atenció al final,
que no desballarem perquè és devastador.
Què passa, cielo?
Hay alguien en la puerta.
Hola.
Siento molestarles, estoy en la casa de al lado.
Por favor, pasa.
Uau, menudo juego de palos.
Señor Farber, què?
Papá!
¿Quieren llamar a alguien?
¿Una ambulancia?
¿O a la policía?
¿De qué va todo esto?
Siéntese, por favor.
Soy Paul.
Ahora vamos a hacer una cuesta.
Vosotros apostaréis que estaréis vivos mañana a las nueve de la mañana
y nosotros que estaréis muertos.
¿Alguna segona recomanació?
És aquesta, Fanny Games.
Michael Haneke és un dels realitzadors més interessants
del panorama internacional de l'actualitat.
Sol dirigir històries inquietants molt incòmodes com aquesta,
Fanny Games, de la qual n'acabem d'escoltar el tràiler.
I n'hi ha dues versions, no?
Correcte, senyor Grigicler.
La primera és del 97 i la segona de tot just fa un any
amb en Tim Roth i l'australian Naomi Watts.
Val a dir que les dues versions les ha dirigit Haneke.
I com a mostra del dolor, Fanny Games?
Gratuïtament, perquè sí, però no la pantalla que consti
i que de fet això podria tirar enrere més d'un.
Més aviat es mostra amb la motivació dels dos protagonistes.
Fanny Games és la història d'una parella
que entra a la casa d'una família i benestan i els torturen.
I fringir dolor per aconseguir el plaer, fins i tot.
Exacte.
Recomanaríem, però, la primera de les dues pel·lícules.
La versió actual no porta res de nou
perquè de fet copia tots i cadascun dels plans a la seva predecessora.
Molt bé. I la tercera pel·lícula?
Ara, ara. La trobem a la cartellera i es diu La qüestió humana.
J'ai été pendant sept ans l'employé d'une multinationale
que je désignerai sous le nom de SCFARB.
J'y avais qualité de psychologue,
affecté au département d'idées ressources humaines.
Ce que j'ai à vous dire est très délicat
et va vous demander la plus entière confidentialité.
Nous avons une série de soupçons
concernant ce qu'il faut bien appeler
l'état de santé mentale du directeur general.
I què, Marc?
Ai, a veure, a parts.
Bona proposta i regular execució.
És a dir, la història val la pena,
incomoda i hi ha situacions angoixants,
però el resultat, en conjunt, globalment,
és una pel·lícula fluixa.
Em sembla, Marc, que les vas anar a veure
el diumenge passat a l'antiga audiència, aquestes pel·lícules.
Sí, sí, sí, m'havíeu d'acompanyar tots
i al final em vau deixar sol.
De fet, recomano assistir a les projeccions que s'hi fan
perquè s'escapen del que entendríem per cinema comercial.
Què ens explica la qüestió en humana?
Tal com escoltàvem el trailer,
és que sapigueu, francès,
és la història d'un psicòleg d'una gran empresa
que n'ha d'investigar el seu director general.
A poc a poc, el protagonista,
interpretat per Matí amb el gic,
s'endinsa en una espiral d'enveges i foscos secrets.
Un pèl llarg, m'han dit.
Un pèl, un pèl, dues hores i mitja.
I si a més era lenta?
Ho era, ho era, llarga i lenta,
com una pel·lícula d'Eric Romer.
Penseu que hi va haver gent que va desertar la meva xicota, per exemple.
Més d'un va marxar mitja pel·lícula.
I com mostra el Dolor Vera?
A foc lent.
A poc a poc assistim a la degradació mental del nostre protagonista,
cada cop més afectat per les seves investigacions
i els descobriments que va fent.
I la gent que va anar a veure la qüestió en humana,
a l'antiga audiència, què en deia?
Cares llargues, al final de la projecció.
Escoltem-vos.
Dieu-me què us ha semblat la pel·lícula.
A grans trets.
A grans trets, doncs molt llarga
i la veritat és que no m'entès gaire bé res del final.
O sigui, és molt greu això, sí.
Perquè la pel·lícula, de fet, què explica?
Bueno, explica a partir d'un conflicte, una empresa,
va sortir un cos del passat d'una persona
relacionada amb el tema del nazisme.
I és una mica liat perquè no acabes d'entendre res.
Que va passar alguna cosa traumàtica, que va morir gent.
i hasta aquí poden veure, perquè no hi ha entès res més.
Valoració final, doncs?
Doncs confusa, totalment confusa.
És que jo m'he adormit, saps?
Què t'he de dir? Interessant, bé, però una mica lenta.
A mi la pel·lícula m'ha agradat bastant.
Tot i que és bastant lenta, però crec que és molt intensa.
Tot el que representa són sentiments, emocions, és molt forta.
Valoració global, per això.
Valoració global positiva.
A més, l'actor protagonista m'agrada,
però ja havíem vist alguna altra pel·lícula aquí també.
Però se m'ha fet molt llarga.
Em sap greu.
Adormir-me al cine.
N'hi va bé, doncs, que van fer la migdiada i tot.
Doncs sí, Eduard, és que, a veure, dos hores i mitja de pel·li...
D'una, però molt, sí.
Penseu que n'hi va bé, que es van casar, van tenir fills, es van separar,
es van tornar a juntar i la pel·lícula encara tirava.
A veure, tornem una mica al tema.
Per cert, si aquesta Setmana Santa has de tornar a veure Mamma Mia,
ja vindrem a veure Urgències.
Sisplau, busqueu-me a l'UCI, que allà estaré.
Salut per allà.
Molt bé.
Salut.
Com sempre, acabem amb l'anàlisi del concepte.
Avui hem parlat del dolor i el patiment.
A veure què ens diu.
Per acabar, una última reflexió del senyor Josep Maria Prats.
Vivim en una societat que volem eliminar el dolor.
Els nostres abans passats el dolor el tenien claríssim.
Neixien amb el dolor perquè neixien patint.
I perquè no tenien aspirina quan els fèiem mal de cap
per poder-se-la prendre i per poder deixar de tenir-lo.
nosaltres el que hem fet és embolcallar-nos de cotó, pensar que som éssers que podem viure sense el dolor i fins i tot quan el dolor és massa profund com és la mort, intentem amagar-la o l'intentem posar fora de casa i fins i tot hi posem colors amb els nostres difunts o perquè facin bona cara i perquè els puguem recordar en positiu.
perquè ens sap greu viure amb el dolor.
El dolor és necessari.
És necessari perquè ens fa entendre el que és el bé.
Ens fa entendre que som persones i que la nostra condició humana es vesteix amb la lluita interna del bé i el mal.
I per entendre el que és el bé necessitem el mal.
I fins aquí arriba la cinquena edició del Bàsic.
El dolor i el patiment han estat presents al llarg d'aquesta mitja hora.
Us hem acompanyat el Josep Maria Llaurador, l'Andrea Torres, la Mària Artano, el Marc Busquets, el Jerry Jiménez de l'Esther Rufián i l'Eduard Virgili,
la Marta Montagut a la direcció i la Núria Cartanyà al control tècnic.
Ens tornem a veure el dimecres després de Pasqua, a dos quarts de set de la tarda, a la mateixa sintonia.
Recordeu que podeu trobar-nos a la pàgina web de Tarragona Ràdio i al blog del programa basictarragona.blogspot.com
Ara us deixem amb dolor, dolor, dels amb paranoia.
Que vagi bé i els padrins us regalin una mona ben grossa. Adeu!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Manuela, siempre me decías, no busques solo lo que brilla, aprende cuando llega el dolor, tú eres sol y semilla es dolor, dolor, ¿dónde tienes el dolor?
Dolor, dolor, ¿dónde tienes el dolor?
Dolor, dolor
Dónde tienes el dolor
Dolor, dolor
Dónde tienes el dolor
Miss Pay, my pain, you pay
We all suffer the same
Miss Pay, my pain, you pay
We all suffer the same
Miss Pay, my pain, you pay
We all suffer the same
We all suffer the same
Duele
Duele el dolor
Duele
Duele el dolor
Duele el dolor
Duele
Duele el dolor
Duele
Duele
Duele
Duele
Duele
Duele
Duele
Duele
Duele
Duele
Duele
Duele
Duele
Duele
pasado
Duele