Fins demà!
Molt bona tarda, quan són dos quarts de deu en punt, els companys d'esports, com sempre puntuals, benvinguts al No Miquíssima Història, amb Sílvia García, al control tècnic, a Manel Magí, com és habitual, i un seguidor, Jordi Chimeni.
S'ha d'agrair als companys d'esports que sempre puntuals deixen pas de l'esport a una altra manifestació cultural, no? L'esport no deixa ser també cultura, podria dir, no?
Sí, sí, sí, això sí. I nosaltres, com que sempre anem corrent-se a tot arreu, potser la història també és esport.
Benvinguts al No Miquíssima Història, és programa 15 de la cinquena temporada, avui 3 de febrer de l'any 2009.
No Miquíssima Història, aquesta setmana...
Com és habitual, iniciem el programa amb dues efemèrides, una protagonitzada per Teodossi, primer el gran, i una altra per Buddy Holly,
que tindran en comú d'aquí pocs minuts o d'aquí pocs segons, ho sabreu.
També un monogràfic avui molt musical, però que no té res a veure amb Buddy Holly.
Ja ho sabreu, perquè el monogràfic començarà amb una anècdota, a veure si sabeu per on caminem.
Després continuarem amb Avui fa 100 anys a Tarragona, curiositats de la història, també les notícies,
i ric perquè el Manel estava fent exercicis de ioga abans de començar.
És que tinc la gola una mica cascada.
Ah, molt bé. I notícies, i per finalitzar, quan sentim que la Cilme ens fica a la sintonia final,
vol dir que han passat 30 minuts, encantats d'estar aquí una altra vegada.
Tal dia com avui, 3 de febrer, però de l'any 382,
l'emperador Teodosi I, conegut també com Teodosi el Gran,
converteix els vicigots en federats de l'imperi romà.
Aquest emperador romà, que va viure entre el 379 i el 395,
va ser anomenat August d'Orient l'any 379,
i s'establia a Tessalònica i després a Constantinoble,
on va reorganitzar l'exèrcit i va expulsar els gots de Tràcia.
Després d'algunes derrotes, finalment va aconseguir dominar-los i va fer la pau.
una part d'aquests gots es va establir al sud del Danubi,
mentre que d'altres van passar a formar part de l'exèrcit imperial
com a federats de l'imperi romà.
I també un 3 de febrer, però més recent, Jordi, més recent.
Més.
Fa 50 anys, l'any 1959,
el dia que la música va morir, canta alguna cançó?
Sí, sí.
American Pie, crec que és.
Avui ha fet 50 anys de la mort de Buddy Holly,
Richie Valens i de Big Booper en un accident d'avió.
El 3 de febrer de l'any 1959, a la una de la matinada,
una avioneta va despegar de l'aeroport de Mason City,
a l'estat d'Iowa, Estats Units,
amb rung a la ciutat de Fargo, a Dakota del Nord.
A bord hi havia tres estrelles del rock and roll,
que estaven en plena gira.
Una gira que feien conjuntament per dos diferents estats dels Estats Units.
Va començar a nevar i l'avioneta es va estabellar
contra un camp de penís als pocs minuts d'haver secat el vol.
Van morir els quatre ocupants.
Acabava de tenir lloc la primera tragèdia del rock and roll.
Un dels morts era Buddy Holly, de 22 anys.
El rocker, en aquells moments, amb més futur,
i amb un futur més prometedor.
Autor d'èxits com Not Fade Away, Peggy Sue,
That Will Be The Day, o Ray Von,
i d'ell, Paul McCartney,
de fet, aquest home va ser tot un referent
per a les generacions que van vindre després de músics,
com dic, Paul McCartney digué el següent del senyor Buddy Holly.
Amb Elvis era deu, que atractiu que és.
Amb Buddy era deu, si sembla, a l'aveï del costat.
La seva imatge fos molt important per a John Lennon,
que portava ulleres de pasta,
però se l'estreia quan hi havia noies a prop.
A partir de Buddy les portava orgullosos.
Un altre mort il·lustre va ser Richie Valens,
de només 17 anys,
la primera estrella hispana del rock.
Autor de la famosa Bamba.
De fet, se va fer una pel·lícula, crec,
a finals dels anys 80 o així.
L'altre mort va ser un disc jockey
anomenat The Big Booper,
que havia aconseguit un hit
amb una cançó anomenada Chantilly Lace.
L'altre mort va ser el pilot de l'avió Roger Peterson,
de només 21 anys.
Va ser, com diem, la primera gran tragèdia del rock and roll.
No envinguis amb històries, el monogràfic.
Iniciem el nostre monogràfic amb una anècdota.
Ens situem a l'any 1987,
durant la presidència de Ronald Reagan als Estats Units.
I és que aquest president dels Estats Units
havia convocat a tota una sèrie de personatges il·lústres
de la cultura, del món polític, intel·lectual, etcètera, etcètera,
un lliurement a l'entrega del reconeixement
per la seva carrera musical al músic anomenat Reixals,
que segurament tots coneixereu.
Tot això es feia a la Casa Blanca,
on, entre molts altres personatges,
molts d'ells també afroamericans,
es presentava un sexagenari
alier a tot tipus d'etiqueta i protocol.
Aquest senyor anava vestit amb pantalons negres de cuir,
un xalec sobre un altre
i una jaqueta d'esmoking amb una serp vermella a l'esquena,
ja us podeu imaginar la pinta que devia tenir aquest senyor.
Possiblement una altra persona amb aquest aspecte
no hauria entrat mai a la Casa Blanca,
no l'haurien deixat al servei de seguretat.
Un cop dins, ja dins de l'acte d'homenatge a Reixals,
una senyora de l'altra societat de Washington
es va dirigir al nostre home
i li va preguntar quins mèrits havia fet
per estar allí present a la Casa Blanca.
La resposta del nostre protagonista d'avui
va ser contonent.
Va dir el següent.
Bé, he canviat el rumb de la música
en cinc o sis ocasions.
Ara diguem,
què ha fet vostè d'important
a banda de ser blanca?
Aquesta frase és de Miles Davis,
un senyor, un músic,
un dels grans importants del jazz,
nascut el 25 de maig del 26
a Alton, Illinois
i mort l'any 1991
a Santa Mònica, Califòrnia.
La seva música ha estat descrita
com atmosfèrica, trista, sensual,
nocturna, melancòlica, cerebral,
somiadora, ambiciós, etcètera, etcètera.
I avui parlem en concret
d'un àlbum que celebra el seu 50 aniversari
que fa cosa d'un parell de setmanes
ha estat reeditat
amb noves presses
que s'havien quedat al marge
i que ara es presenta de nou.
Qui era Miles Davis?
Ja hem dit que va néixer l'any 26,
Illinois, és un trompetista
i en aquest cas
ens centrarem en la figura
sobretot de Kane of Blue,
aquest àlbum publicat l'any 59.
Un disc que va inaugurar el jazz modal
basat en les improvisacions
sobre escales
en lloc d'improviar sobre acords.
En aquest àlbum
és una gran reunió de grans gegants subordinats
amb els Davis
entre la factoria, entre les signatures que trobem al seu costat.
Trobem a Cannonball Adderley
i John Coltrane als saxos.
El primer és pura fibra azul,
el segon sembla un velocista
pot reprimit en aquest treball.
També trobem el piano a Bill Evans,
pianista ascètic,
gairebé impressionista.
Com a base rítmica
trobem a Paul Chambers al baix
i a Jimmy Cobb a la bateria,
sempre sòlids i segurs del que fan.
I com no,
el gran Miles Davis
administrant la seva trompeta
de forma econòmica i eficient.
Això estava signat l'any 1959,
però no era el primer gran àlbum de Mark Davis.
Ja l'any 49 havia publicat
Birth of the Cool,
l'any 55 Round About Midnight,
l'any 57 Miles Ahead
i posteriorment
encara arribarien grans treballs,
alguns d'ells
com Miles Smiles,
l'any 66,
Bitches Brio,
l'any 69.
Posteriorment la seva carrera
es va frenar una mica
per tornar a reaparèixer
als anys 80,
etcètera,
però segons alguns
no va estar a l'alçada
de tota l'obra realitzada
abans dels 70.
Miles Davis es va moure
amb molts estils diferents
del jazz,
potser per això
la seva afirmació
quan deia
he canviat el rumb de la música
en 5 o 6 ocasions.
Va fer jazz funk,
bob,
cool,
fusió,
hard bob,
música modal,
jazz rock,
post bob,
etcètera,
etcètera.
Tota una sèrie d'etiquetes
que per manca de temps
tampoc anirem descrivint
i que si algú
ens està escoltant,
que suposo que són milions
i milions de persones,
ja deuen reconèixer.
Miles Davis
va ser contemporani
i també va estar influenciat
per altres músics
com DC Gill Spie,
Clark Terry,
Charlie Parker,
Louis Armstrong,
Royal Rich,
etcètera,
etcètera.
Per molts,
aquest àlbum,
Kind of Blue,
publicat el 59,
del que celebrem 50 anys,
que celebrem a repetir,
no és un disc de jazz,
és el disc de jazz.
És l'essència d'una música
evasiva i canviant,
un disc que ha venut
milions de còpies
i és un punt de referència
no només pel món del jazz,
sinó també del pop i del rock.
Bandes com
Pink Floyd
han begut
del treball de Miles Davis
i del treball
d'aquest àlbum,
del Kind of Blue,
Quincy Jones,
etcètera, etcètera.
Un disc
en termes,
un disc
que segurament
hi ha temes
que hem escoltat
en més d'una ocasió,
un disc que estem
escoltant així de fons
també,
gràcies també
a Hollywood,
en diferents ocasions
la seva música
ha aparegut
en diferents pel·lícules,
per exemple
Nòvia a la Fuga
amb Julia Roberts
i Richard Gere,
també Clint Eastwood,
que ja sabem
que és un gran aficionat
al jazz,
pianista també,
compositor sovint
de les seves pròpies
bandes sonores,
el film
en la línia de fuego
Clint Eastwood
l'escolta
que s'aceba
en el paper
d'una gent
secreta
en hores baixes.
El disc
en el blue
va ser enregistrat
en dos dies
a Nova York,
en concret
el 2 de març
i el 22 d'abril
del 59
i de tots
els músics
participants
només avui en dia
encara sobreviu
el bateria
Jimmy Cobb.
Hi ha un llibre
molt interessant
signat
per Ashley Kahn
que es va publicar
a principis
del segle XXI
l'any 2000
o 2001
ha anomenat
Miles Davis
i Ken of Blue
la creació
d'una obra maestra
que explica
tot el procés
de creació
d'aquest treball
com a Miles Davis
el que preferia
era l'improvisació
que els músics
ell sí que donava
unes pautes
inicials
una tutoria inicial
de com s'havia
de desenvolupar
el tema
però no de masses pistes
després
tot era improvisació
i això
en dos dies
es va fer
una de les obres
més importants
no només del jazz
sinó també
de la història
de la música
contemporània
una pregunta Jordi
digue'm
tonta eh
perquè jo no soc
un entès
en la matèria
si el disc
és tot pura
improvisació
perquè l'autoria
és de
exacte
molt bé
aquí hi ha moltes veus
que també
diuen
ostres
si
si Miles Davis
arribava
i sí que donava
unes línies inicials
però després
és tot pura
improvisació
i a banda
ja hem dit
que hi ha grans
gegants subordinats
a Miles Davis
en aquesta obra
com John Coltrane
tothom segurament
ha sentit
de parlar
de John Coltrane
o del pianista
Bill Evans
o també
del saxofonista
Cannon Balladerly
ells també van
aportar
la seva pròpia
la seva pròpia
visió
o la seva pròpia
experiència
o les seves pròpies notes
o la seva pròpia creació
com li vulguis dir
però per l'època
el que
el que era
més habitual
era doncs
si hi havia
doncs
la figura principal
era Miles Davis
ell sí que portava
algunes coses
o la tutoria inicial
o les línies bàsiques
i després a partir d'aquí
doncs es creava
i tot signat
sota
el nom de
en aquest cas
de Miles Davis
es feia així
d'aquella
a finals dels 50
es feia així
i a més
com se podia reproduir
un disc així
en directe
doncs
simplement
perquè eren professionals
molt professionals
adéu-n'hi-go
això sí
com dèiem
l'obra
és resultat
de la ment
de Davis
però aquest preferia
que els músics
arribessin a l'estudi
sense rutinies
predeterminades
buscava una resposta
fresca
a la introducció
immediata
i això
clar
ho podia aconseguir
treballant
amb els millors
una formació
que durant
uns mesos
es va convertir
com a punt
de referència
a la vegada
també
del jazz
del jazz
de l'època
també
bé
el que comentàvem
alguns d'ells
com
Cannon Balladerley
John Coltrane
Bill Evans
Jimmy Cobb
etcè
i eren mites
del jazz
en el moment
que van enregistrar
aquest
Kenneth Blue
també cal recordar
que per aquelles dates
els músics
entraven a l'estudi
com si ho fessin
a l'església
és a dir
amb la lliçó
ben après
amb molta professionalitat
en cadascun
dels temes
Davis
com dèiem abans
mostrava les bases
i després
tots els músics
es llançaven a volar
segurament també
deurien passar
moltes hores
moltes tomes
etcètera
però
clar
si treballes
amb professionals
si treballes
amb músics
que han estat
curtits
en milers
o centenars
de locals
on han tocat
en directe
etcètera
doncs
és difícil
que les coses
sortin malament
amb els Davis
eren supervivents
un mite del jazz
i a l'any 59
tenia tota una sèrie
de manies
que sovint
els promotors
dels concerts
i els propietaris
de les sales
li permetien
era normal
per exemple
que toqués
d'esquena al públic
segons ell
ho feia
per escoltar millor
els seus músics
i també era normal
que marxés
de l'escenari
sense acomiadar-se
mentre la seva banda
acabava de tocar
mentre que el públic
també esperava veure
l'estrella del jazz
sempre havia
també fardat
que havia deixat
l'heroïna
d'una per una altra
era un senyor
molt elegant
va estar definit
com un jazz
com un jazz
enganxo sexual
la seva figura
sempre elegant
estava lluny
del geni
atormentat
per exemple
de Charlie Parker
o l'exoberància
boratxona
podríem dir
de disigir l'espai
vestia tratges
d'ata europeu
i conduiria
per exemple
un Ferrari blanc
a les fotografies
que podem trobar
en qualsevol llibre
d'història de jazz
o les fotografies
que podem trobar
que apareixen
al Ken of Blue
sempre es veu
un senyor
molt elegant
això sí
però què li va passar
després?
va perdre l'elegància?
perquè si els 80
van anar d'aquella manera
a la Casa Blanca
sí
potser després
la va perdre
això devia ser
els 150
el moment que arriba
el jazz fusió
l'experimentació
l'entrada
amb l'electricitat
i tot això
devia ser
quan va perdre
el bon gust
a l'hora de vestir
però bé
això ho podia permetre
com ell deia
havia canviat
en 5 o 6
sucessions
al rumb de la música
del segle XX
Miles
a diferència
dels kamikazes
del bebop
com per exemple
Charlie Parker
racionava
la seva trompeta
i també valorava
sobretot
el silenci
no sé
si alguna vegada
heu escoltat
el Charlie Parker
no deixa espai
per respirar el tema
és el bebop
o el harpop
també
es caracteritzen
per això
per música molt accelerada
molt ràpida
s'omple tot
i és que
Kind of Blue
encaixa a la perfecció
amb aquest perfil
de podríem anomenar
ciberita sensual
segons Davies
Kind of Blue
és un disc
que sonava
com a trist
d'aquí també
vindria el títol
Kind of Blue
un disc espiritual
que segons
les seves propers
paraules
pretenia evocar
la presència
fantasmal
d'un cor
gospel
ho deixem així
la presència
pretenia evocar
la presència
fantasmal
d'un cor
de gospel
que cadascú
ho interpreta
com vulgui
a Kind of Blue
Mails
domina
el clima blus
tot i que
només dos temes
segueixen aquest esquema
també
hi ha
qui ha dit
que Kind of Blue
té connotacions eròtiques
i és que la música
robusta i sadosa
del disc
convida
a la seducció
segurament
més d'una parella
ha fet servir
aquest disc
o altres obres
del jazz
més cool
de Mark Davis
per
per
per
la seducció
per intimar
per eliminars
per l'amor
no m'estranyaria
que inclús el senyor Obama
el president dels Estats Units
doncs hagués fet servir
aquesta música
per lligar amb la seva senyora
o amb antigues nòvies
no se sap mai
també s'ha de comentar
que Kind of Blue
pertany a l'era
de l'LP
fins feia poc
abans els músics
estaven limitats
a les plaques
de 78 revolucions
per minut
el que comportava
que enregistrar
com a màxim
temes
de dos o tres minuts
perquè l'espai
era limitat
el Kind of Blue
la peça més curta
dura
si no me'n recordo malament
gairebé 6 minuts
i
doncs
hi ha temps suficient
perquè els temes
neixin
creixin
i finalitzin
i morin
sense presses
són temes
que es desenvolupen
que creixen
etcètera
Miles
com hem comentat
administrava
la seva trompeta
amb economia
i no es deixava intimidar
per les estrelles
que l'acompanyàvem
és a dir
ni John Coltrane
ni Cannonball Adderley
etcètera
no era amant
del vitrocisme
era dramàtic
i líricament efectiu
i per acabar
també una altra anècdota
del racisme
de l'època
una curiositat
que li va
una
desestrosa
curiositat
que li va passar
a Nova York
per l'època
després de sortir
del club
Berland
un dels clubs famosos
de Nova York
un policia
sortia a descansar
va acompanyar
una senyoreta blanca
a un taxi
i va decidir
en aquell moment
fumar-se una cigarreta
i un policia
de Nova York
li va dir
que allí no podia estar
ell va contestar
que havia sortit
a descansar
que treballava al club
i que només volia
fumar-se un cigarret
llavors es va convertir
en una mica de bronca
en plan
a veure qui és més xulo
al final
una altra policia
també va aparèixer
cop de porra
cap aquí
cop de porra
cap allí
una nit a comissaria
retirada de la tarja
per tocar en directe
que això segurament
era la mort
de qualsevol músic
de l'època
si no podies tocar
els locals
i guanyar-te la vida
no
era la mort
finalment
gràcies a que hi havia testimonis
gràcies a l'ajut
del sindicat de músics
i que el seu advocat
va dir que denunciaria
a la policia
per un valor
d'un milió de dòlars
si no m'equivoco
es va lliurar
de la presó
es va lliurar
de la retirada
de la tarja
per tocar en directe
etc
i bé
no sé com acabar
això
però
aquestes són
quatre pinçallades
d'aquest
mític àlbum
el Kind of Blue
publicat l'any 59
amb els Eivis
i una obra
que crec que tothom
hauria de tenir
la tens no Marana?
no
la Sílvia també
la té?
no
això ho haurem de solucionar
mare de Déu
però això ja és una altra història
avui fa cent anys
a Tarragona
mira avui fa cent anys
a Tarragona
la premsa venia cargadeta
què et tinc a dir Jordi
és que
hi ha vegades que no passen res
hi ha vegades que passen moltes coses
o sigui que anem per feina
anem per feina
diu el següent
mira
el primer retall de la premsa
recordem
dia 3 de febrer de l'any 1909
en notícies extretes del diari
de Tarragona
ayer regresó de Barcelona
el teniente de la Guardia Civil
señor Leiva
después de capturar
a un súbdito francés
un apache
muy il·lustrató
del robo de setecientes pesetas
perpetrado
en esta capital
el ladrón
había salido
de esta ciudad
en bicicleta
que se le facilitó
en el pedal
con objeto de dar un paseo
y en la estación de Calafell
tomó el tren
lo particular
es que le vieron pasar
por la cartera de Barcelona
el mismo robado
y el referido teniente
a quien le llamó la atención
en Barcelona
fue detenido
en la Rambla
resistiéndose
revólver en mano
y confesando
luego su delito
fue recuperada
la bicicleta
y trescientas cincuenta pesetas
diciendo que le habían robado
ciento cincuenta
felicitamos al señor Leiva
por su servicio
y una otra noticia
que nos parla
de la fiscalitat
de fa
sentans
han sido colocados
ya en las vías públicas
los letreros
indicadores
del tránsito
que deben seguir
los introductores
de carnes
y embutidos
para dirigirse
al fielato central
con objeto de satisfacer
los correspondientes
derechos de consumos
y una otra
noticia
cargada
a la gacetilla
de quejas
en la bajada
de toro
no hay ni siquiera
una lámpara entera
del alumbrado público
es una vergüenza
que hay en Tarragona
manos tan perversas
que se entretengan
en destruir
todo lo que significa
ornato
pero
de que sirve
la vigilancia
la bajada de toro
es uno de los sitios
que debería estar
mejor alumbrados
y sin embargo
allí reina
la oscuridad
más absoluta
el asunto
de la alumbrado
de las avenidas
de la estación
del ferrocarril
debería preocupar
más
a la autoridad
local
és a dir
problemes de civisme
fa cent anys
problemes de civisme
avui en dia
i problemes de civisme
d'aquí cent anys
o sigui
problemes de civisme
sempre
sempre
mare de Déu
tenim
sí
ai protagonista no
patrocinador
evidentment que tenim
un patrocinador
molt bé
molt bé
doncs
Silvia
hola
bona nit
què tal
quant a temps
Déu-n'hi-do
avui el patrocinador
sí
el trobo una mica perillós
encara que et diuen que no
ho llegeixi
vosaltres
ja em dieu el que
veus a saber les locions
que es fiquen avui en dia
també és veritat
també és veritat
que aquí encara
ja sabíem
per on anava la història
sí
doncs vinga
anem per feina
petróleo
gal
para el pelo
és que ja
impresiona
petróleo
gal
para el pelo
para el pelo
vinga
loción antiséptica
perfumada universalmente
reconocida
como la mejor
para limpiar la cabeza
de caspa
contener la caída
del cabello
y la barba
fortalecer su raíz
y evitar la calvicie
desconfíese
de las imitaciones
una certificación
del laboratorio
municipal de Madrid
garantiza
que el petróleo
gal
es inofensivo
y no puede inflamarse
medallas de oro
en París
Londres
y Madrid
de venda
en las principales
farmacias
perfumerías
y droguerías
PetróleoGal
para el pelo
patrocina
el No en vinguis
amb històries
increïble
antorches humanas
que diré
endavant
No en vinguis
amb històries
curiositats
com és habitual
tenim enrere amb el temps
però en aquest cas
època del romans
a Hispània
i la pregunta
dins de la curiositat
és que hi era el pernil
per de la dieta
del romans a Hispània
el jamón serrano
conegut en castellà
hem de dir
que el pernil
era un dels productes
gastronòmics
més valorats
no érem tontos
i s'exportava
a les diferents
provències
de l'imperi
generalment
era gaudit
per les èlits
degut a l'alt preu
d'aquest producte
a l'edictum
de Pretis
de Dioclesià
al segle III
es fixà
en 20 denaris
per paleta
el que no sabem ben bé
quin seria el valor
de 20 denaris
però ja hem comentat
que només
podien gaudir del pernil
les èlits
de l'imperi romà
tot i que al sud
peninsular
també es criaven porcs
és singular
que al segle II
abans de Cris
eren més cèlebres
als pernils
de Pamplona
o de Cantàbria
a més a més
dels de Sardènia
Déu-n'hi-do
jo tenia un paladar fi
de 2.000 anys
però està molt bo
és curiós
que el pernil
del sud
de la península
no es valorava
sobretot
a Pamplona
Cantàbria
Sardènia
el jabugo
sí
el jabugo
no
encara no
bueno arribaria
encara no
tot això
arribaria molt més tard
seguim amb notícies
fa unes setmanes
també vam
vam parlar
que s'havia trobat
una tomba
a Israel
en concret
a les ruïnes
d'un palau
del rei Herodes
del Herodium
i que els arqueòlegs
pensaven
que era
la tomba
del senyor
Herodes
doncs bé
ara sembla ser
que ja ho han ratificat
que efectivament
aquestes trobatlles
que es van
dos o tres últims anys
que s'han fet
en excavacions
a l'Herodium
són efectivament
la tomba
d'Herodes
ho han confirmat
els arqueòlegs
de la Universitat Hebreia
de Jerusalem
que diuen
que ja tenen
les proves
suficients
per afirmar
en total
seguritat
que es tracta
d'esta tomba
d'este senyor
poden dir
en les restes
que han aparegut
que es tractava
d'un mausoleu
realment
d'unes dimensions
considerables
i d'una qualitat
extraordinària
era una estructura
de dos pisos
amb una taulada
cònica
i amb uns
25 metres
d'alçada
les restes
del sarcòfag
del rei
i les de dos
sarcòfags més
que possiblement
siguen de familiars seus
han aparegut
això sí
molt esmicolades
i creu que
aquesta destrucció
va ser deguda
als mateixos rebels
jueus
que es van aixecar
contra els romans
l'any 66
de la nostra era
perquè consideraven
a Herodes
com un traïdor
o que
com un venut
als romans
molt bé
una altra notícia
ens porta
a la ciutat de Càdix
en concret
al teatre romà
de Càdix
i és que
avui en dia
doncs
els promotors immobiliaris
no tenen
bueno
crec que
l'opinió
que tenim tots
dels promotors
no és massa bona
i és que
aquesta mateixa setmana
diferents diaris
publicaven
la següent notícia
és que s'ha trobat
una placa
que acusa
de Lladra
el promotor
del coliseu
de Càdix
del teatre
del teatre
del teatre
de Càdix
una inscripció
en la qual
es pot llegir
l'atro B-E
que significa
Balbo Ladron
i és que
Balbo
Lucio Balbo el Menor
va ser l'encarregat
en aquest segle
el segle I abans de Cris
d'iniciar la construcció
d'aquest teatre
considerat el segon
més gran
d'Hispanya
la principal hipòtesi
dels arqueòlegs
és que un artesà
contractat
amb l'obra
de la construcció
de teatre
va deixar la seva
particular pintada
reivindicativa
al no cobrar
tot el que se li devia
segurament
i també és
però molt curiós
que s'hagi trobat
i a més a més
ho van col·locar
boca avall
que no es veia
just en el lloc
on s'havia de seure
este senyor
que ell
tenia assentat
baix del seu cul
doncs que era
un lladre
sí sí
molt curiós
molt curiós
alguna notícia més
m'importava precisament
aquesta
aquesta notícia
home si vols
també podem fer referència
molt breument
en aquell munt
de pedres romanes
de carreus
que havien
anant cap a la Mora
que ara ja l'han desmuntat
al costat
de la cantera
del Médol
va aparèixer
un gran munt
on hi van aparèixer
una gran quantitat
de carreus
bé
no estàvem tallats del tot
però que
dient que si era
una escola
de picapedrers
no sabem ben bé
la qüestió és que
degut a la construcció
de la variant
de l'A7
doncs
l'han desmuntat
i ara diuen
que era un gestiment
únic
com sempre
sembla ser
que no es pugui
que no es porten bé
el progrés
i mantenir
el patrimoni
i d'això ja en parlarem
d'aquí un parell de setmanes
però la notícia
també ha aparegut
justament avui
i és que
l'Odyssey
ha localitzat
un vaixell anglès
enfonsat
l'any 1744
un vaixell
nomenat Victory
que va anar a ofregar
amb 1.150 persones
i 100 canyons
a bord
i també
amb molt d'or
d'aquí un parell de setmanes
farem un monogràfic
sobre naufragis
a la història
i parlarem
d'aquestes pirates
parlarem d'aquest
no parlem
dels senyors
de l'Odyssey
sinó que parlarem
en general
de naufragis
perquè això
potser és més
un problema
que té l'estat espanyol
o en aquest cas
el govern britànic
també
amb una empresa
nord-americana
d'espolyadors
d'espolyadors
sí
bueno
i n'hi ha negacions
també ho podria ser
també
perfectament
però ja volíem
bé
la Sílvia ens fica
a la sintonia final
això vol dir
que ens fan fora
però
amb un somriure
marxem
fins a la propera setmana
tu has passat bé
Manel
i avui
tot i que la gola
una mica
destrossada
però bueno
i la Sílvia
s'ho ha passat bé
sí
perfecte
doncs
adeu-siau
vosaltres
esperem que també
adeu-siau
adeu-siau
dejau-siau
Fins demà!