Són dos quarts de doce.
I us saludem des de Tarragona Ràdio.
Això és el tràfic d'abstraccions,
com cada divendres, a aquesta hora, a dos quarts de doce.
I fins a mitja nit us acompanyarem,
si així ho voleu, amb melodies i històries,
en aquest cas avui, procedents de França.
Ja sabeu que som bastant francòfons, bastant germanòfils.
La qüestió, que no soni gaire música en anglès,
no és cap prejudici,
és simplement que aquesta part ja la tenim coberta de sobres
en tots els mitjans.
I avui us presentarem un grup, com dèiem, procedent de França,
que es diu Noir d'Esir.
Noir d'Esir.
El franc cantat i Serge de Shockgate
assistien junts a l'institut el 1980.
Van decidir tocar junts i se'ls va unir Denis Barth,
uns quants mesos més tard.
La formació inicial del grup seria complementada
pel primer baixista, Vincent Lerich.
Aquest, al cap d'un temps, va deixar pas a un altre baixista,
Frederic Vidaleng,
i junts van durar com a 10 anys.
En diferents formacions, el nucli d'un d'aquests Noir d'Esir són el cantant,
Bertrand Cantat, precisament,
i Serge Terisot-Gay.
Aquesta biografia d'aquest grup té un incident escabrós inclòs.
Ja hi arribarem.
De moment, anem escoltant la música,
i avui us presentem un disc que s'intitula
Noir d'Esir en públic,
gravat en directe
i publicat l'any 2005.
Noir d'Esir en públic.
A Bertrand Cantat se li pot notar claríssimament
la seva admiració per Jim Morrison,
el poeta i cantant del grup americà The Doors.
Es vestia amb pantalons de cuir,
amb cullerets indis,
i aquesta influència també es nota a dalt de l'escenari,
amb algunes de les conductes d'A Bertrand Cantat.
També s'afirma que en alguna de les cançons
que Bertrand canta en anglès,
que també les canta de vegades,
la seva veu s'assembla, la del Morrison.
El primer àlbum, de Noir d'Esir,
va sortir el 1987.
Era un mini-àlbum,
i es deia
Où ve tu que jura carte?
On vols que miri?
L'èxit, però, els hi va arribar el 1989,
amb el seu treball
Vuller rendre l'am a ell qui appartient.
Sisplau, entregueu l'ànima a aquell a qui pertany.
Ja veieu que els títols són força poètics.
On la menace
Du fond de la cour
Crame de la glace
Regarde là-bas
Au bout de mon toit
S'il n'y engrossi
Le ciel devient rouge
Est-ce que j'ai t'aider?
L'histoire de cet homme
Qui vaut le taux
Des femmes de l'Opthium
Moralité
Et la moralité
Tout passe, tout casse
Besoin de culasse
Je t'ai dit encore
Que l'hiver est mort
Alors je t'ai trist
Flanquer tes fesses
Et coller de sa mouret
Je ramasse dans la paix
Quand les feuilles morts
Se mâle ton treu
Et il y a des chances
Que j'en borde
Et il y a des chances
Que j'en borde
Oh, le vent se tombe
Se perdre au loin
Seule qu'un grand nombre
N'y verra rien
Oh, mon petit feuille
Je t'embrasse sur les yeux
Oh, je quitte l'enveloppe
Je t'aime plus qu'un peu
Et il y a des chances
Que j'en borde
Et il y a des chances
Que j'en borde
Eh, il y a des chances
Que j'en borde
Eh, il y a des chances
Que j'en borde
Eh, il y a des chances
Que j'en borde
Eh, il y a des chances
Que j'en borde
En borde
J'en borde
En borde
En borde
En borde
Eh, il y a des chances
Que j'en borde
En borde
En borde
En borde
En borde
Que rien boche
Que rien boche
Que rien boche
Il y a des chances que rien boche
Que rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Rien boche
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
el premi. No els va interessar
aquest guardó. A Bertrand
cantat el tornen a operar
i la seva maduresa diríem que arriba
cap al 1997
amb un disc de remixes que es titula
One Trip One Noise en anglès
On viatge, un so
i després graven el seu últim
àlbum d'estudi, fins al moment
The Visage, The Figur, Rostres,
Figures. Aquesta obra
compta amb nombrosos artistes convidats
com Manu Chao, Romain Humu,
Brigitte Fontaine
i de fet han fet gires, han fet
concerts, la majoria d'ells benèfics
amb gent com Jean Tirsen o
l'Estetret, que són un grup d'escàrreg
bastant conegut a França, algun dia els posarem
aquí. I llavors
l'any 2003 els arriba
la desgràcia, aquell tema escabrós
que havíem dit. Bertrand Cantat
tenia una nòvia que es deia Marie
Trintignon, filla de l'actor també
Jean-Louis Trintignon.
Estaven a Vilnius, a Lituània
i li va donar una pallissa
i al cap de cinc dies ella va morir.
Ell va anar a la presó, el van condemnar
a vuit anys, dels quals
en va complir quatre, va sortir per bona conducta
i ara mateix està lliure.
Se suposa que
Noir desit continuen treballant,
però esclar, marcats per aquest fet,
del qual no se'n parla en públic,
també per indicacions jurídiques.
Legalment, Bertrand Cantat no pot parlar d'aquest fet
ni donar cap mena d'explicació.
Hi ha hagut fins i tot manifestacions
quan ell va sortir de la presó,
la qual cosa és de comprendre per part
d'associacions i de la mateixa família
de la Marie Trintignon,
que està enterrada, per cert,
al cementiri Pierre Lachet, a París,
precisament el mateix cementiri
on està enterrat Jim Morrison,
l'ídol d'Avertra Encantat,
o també d'Ipiaf, o Molière,
el dramaturg francès.
Deixem d'explicar aquestes batalletes
o aquestes grans desastres
i anem ara al disc 2
d'aquest en públic de Noir desir.
L'éva nous porterà,
el vent ens portarà.
Aquí al camp de Tarragona també,
si ens descuidem.
L'éva, l'éva, l'éva.
Sín va venirler
Le vent nous porterà
Ton message,
la grande zouaza,
la trajectoire dellaicsa,
un instant акgenommen de velours,
même s'il ne sert à rien d'oeuvre,
le vent nous porterà
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!




Fins demà!