El campanar
Un programa de la delegació diocesana de mitjans de comunicació social de l'Arcabisbat a Tarragona.
Cordials salutacions, amics i amigues oïdors del campanar.
Salutacions d'en Santi Grimau, responsable de la part tècnica del programa i de la que els parla Montse Sabater,
en començar aquesta emissió corresponent al diumenge 17 de maig, sisè diumenge de Pasqua.
Amic, poques paraules trobarem tan boniques com aquesta.
Que valuós i apreciable és el valor de l'amistat.
I Jesús avui ens diu, amics.
Ja no us dic servents, a vosaltres us he dit amics.
Certament que els apòstols havien descobert en ell el seu millor amic.
Els estimava i ho tenien ben experimentat.
Sabien perfectament què volia dir, estimeu-vos els uns als altres, tal com jo us he estimat.
O, ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics.
Per esmentar algun exemple, les germanes de Llàtzer no troben millor títol per a sol·licitar la seva presència que aquest.
El teu amic està malalt.
O la pregunta clau a Pere, després de la resurrecció, m'estimes.
Ets el meu amic.
Però millor que escoltem el fragment de l'Evangeli de la missa d'aquest diumenge, on es recullen les frases que els hem recordat.
Com sempre, es tracta de la versió dramatitzada que ens ofereix l'Associació Bíblica de Catalunya,
seguida també, com sempre, pels comentaris de mossèn Joan Magí, president de l'esmentada associació,
sobre les lectures de la missa dominical.
La glòria del meu pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus.
Tal com el pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres.
Manteniu-vos en el meu amor.
Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor,
tal com jo guardo els manaments del meu pare i em mantinc en el seu amor.
Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra i la vostra joia sigui completa.
Aquest és el meu manament, que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat.
Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics.
Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano.
Ja no us dic servents perquè el servent no sap què fa el seu amo.
A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu pare.
No m'heu escollit vosaltres a mi.
Sóc jo qui us he escollit a vosaltres
i us he confiat la missió d'anar per tot arreu i donar fruit,
i un fruit que duri per sempre.
I tot allò que demanareu al pare en nom meu, ell us ho concedirà.
Això us mano, que us estimeu els uns als altres.
La Bona Nova
Comentari sobre les lectures dominicals a càrrec de mossèn Joan Magí
Bon dia, amics.
El dia 17 de maig celebrem el diumenge sisè de la Pasqua.
Primer trobem aquella narració tan bonica
de la casa de Corneli, quan Pere hi arriba.
El Corneli, doncs, sap que és un home de Déu,
però a ves, ell no en sap res més.
I se li ginolla al davant i Pere li diu
Alça't, home, alça't, que jo no sóc més que un home igual que tu.
I després, Pere confessa una cosa que li costava de creure abans, eh?
Que Déu no fa distinció de persones.
Això va a casa d'un pagà, no hi haguessin mai a casa d'un pagà, en impurs.
Però resulta que, com ens diu Pau,
doncs Jesús va aixafar la barrera que separa els dos pobles.
I aleshores, això és el bonic.
Perquè, mentre ells escoltaven l'evangelització de Pere,
l'Esperit Sant va baixar sobre ells,
sobre tots els que escoltaven la seva predicació.
Això és bonic.
L'Esperit Sant és lliure
i quan captem el missatge de Jesús i l'acceptem,
doncs ve independentment del que diguin els altres.
I, clar, aleshores, Pere, doncs,
va dir que batejessin el Corneli,
i que entrés a l'Església amb tota la seva família.
Han acabat d'altres sabanes escandalitzar,
però ell va explicar el que havia passat,
i aleshores, doncs,
doncs, Pere els va contestar el timor,
aviam, jo qui sóc, per a posar-me a Déu, no?
Bé, el fet és d'aquest, també Joan ens diu això.
Perquè l'amor ve de Déu, diu.
I com pot ser que l'amor vingui de Déu?
Tan clar com això, que Déu és amor.
I ell ens ha estimat primer.
O sigui que allò que diuen alguns de l'amor vertical,
l'amor horizontal, res de res d'això, eh?
Tu més d'amor només n'hi ha un, que és el que surt de Déu,
i t'hi poses dintre o no t'hi poses dintre.
O vull ni, te sents estimat,
te'n dones compte i segueixes dins d'aquesta alegria de l'estimació,
o et quedes fora.
I clar, per què?
Per això ens ho ha dit Jesús,
i aquest bocí d'Evangeli d'aquest diumenge és preciosíssim,
perquè Jesús ens diu que ens ha dit tot el que ens ha dit
perquè la seva joia també sigui la nostra
i la vostra joia sigui completa.
I ens diu una cosa molt més bonica,
encara a vosaltres us he dit amics,
perquè us he fet conèixer tot allò que ha sentit del meu pare.
Ja no us dic, servents,
perquè el servent no sap què fa el seu amo.
Doncs, veieu, quina alegria.
O sigui, i davant de Déu tots som iguals.
Si l'únic d'aquell text de la família de Corneli
és que l'autor del llibre de Fes dels Apòstols
reconeix que allò que feia Corneli
quan vivia abans d'aquella espera
valia tant davant de Déu
com allò que feia en el temple
quan posaven, doncs, l'ofrena de l'encens.
Però, clar, necessitava poder avançar una mica més
i per això va Pere, doncs, a predicar-li l'Evangeli.
Perquè això també és bonic, tot això.
Déu hauria pogut fer directament això.
No, aquell àngel que diu que si li va aparèixer
l'hagués pogut dir.
Però no, no, no.
Déu fa que els testimonis, que som nosaltres,
transmetem la seva paraula
perquè cadascú li posa el color que té,
el color que li ha donat, això és molt important.
Per això hem d'anar molt en compte.
Els hem d'escoltar tots perquè si un
tanca les orelles quan un altre parla,
està tancant les orelles a Déu que vol parlar
a través d'ell.
Llavors hem d'ajudar
perquè aquesta paraula sempre surti neta.
L'amistat de Crist és un amor fins a la mort.
Jesús és l'amic que no traeix,
que comprèn, que ha compartit l'existència humana,
que vol compartir les nostres càrregues.
Jo us alleujaré.
I a propòsit de les càrregues,
del 8 al 15 de maig,
el Papa ha fet un important peregrinatge a Terra Santa
del qual la premsa se n'ha fet molt ressò.
Precisament, arran d'algunes veus
que s'han afegit al cor d'aquells
que no troben bé res del que fa
o diu el Papa,
els oferim un interessant article
del periodista José Luis Restan,
on el seu autor
reflexiona sobre un moment particularment
colpidor.
Les reaccions davant la visita
i el discurs del Sant Pare
al memorial de Yad Pashem,
el passat 11 de maig.
Escoltem l'article
en la veu del nostre company
en Didac Bertran.
Produeix especial amargó
escoltar les crítiques
d'alguns exponents jueus
després dels primers passos
de Benet XVI a Israel.
Sembla com si,
en lloc d'una trobada franca
entre germans,
estiguéssim sempre davant
d'un examen
en què una part
s'omet a l'altra.
L'examinat
sempre és, naturalment,
el Papa
i amb ell
tots els catòlics
i mai no s'aconsegueix
la nota per aprovar.
No parlo ja
de la franja llunàtica
que existeix a tot arreu,
d'aquells que afirmen
que aquesta era l'oportunitat
que el Papa
es clarifiqués sobre el Holocaust
o que demanés excuses
pels seus contactes
amb el nazisme,
que són insults
tan aberrants
que només poden procedir
de menys malaltes
per la ideologia.
El que realment
produeix fatiga
és escoltar
l'enèssim lament
d'alguns revins,
diputats
o periodistes
israelians
que presumeixen
de paciència
i bona disposició
però que mai
estan satisfets.
Resulta
que el profundíssim
i corprenedor
discurs
de Benet XVI
en el Memorial
de l'Horocaust
no ha satisfet
les expectatives
d'alguns.
La causa
El Papa
no ha esmentat
la paraula
nazisme
i no ha demanat
perdó
com a cap
de l'Església
i com a alemany.
Sembla grotesc
però cal esforçar-se
i dialogar
amb aquesta pretensió
insatisfeta.
En primer lloc
el Papa
no ha de repetir
sempre
tots i cadascuns
dels arguments
implicats.
Són desenes
els seus discursos
sobre la Shoah
i ni més
ni menys
que en el camp
d'Auxbids
ja va
abocar
la particular
conmoció
que té per ell
fer front
a aquesta tragèdia
precisament
per ser
un Papa
que procedeix
d'Alemanya.
Respecte
al nazisme
i el seu
significat
seria
difícil
trobar
algú
en l'Església
i fora d'ella
que hagi
diagnosticat
amb tanta precisió
les arrels
culturals
i morals
d'aquest
horror
i com
aquest
es va
encarnissar
precisament
amb el poble
de la primera
aliança.
Només
aterrar
el seu avió
a Tel Aviv
va denunciar
que avui
el cap
repugnant
de l'antissemitisme
es torna a aixecar
i va demanar
tots els esforços
per desarrolar
aquest verí
dels cors
i de les institucions.
Però no és prou
mai no és prou
perquè
per a alguns
un papa
és
a priori
sospitós
i més
si ha crescut
en sol alemany
a l'època
de foscúria
quan el nazisme
va subjugar
a Europa.
Aïllat
Baixem
Benet XVI
ha volgut
submergir-se
en el patiment
indiscible
de milions
de víctimes
hebrees.
Ha volgut
aturar-se
davant els seus
noms
que mai
podran ser
esborrats,
honorar-les
i proclamar
que
també
per al seu
incomprensible dolor
existeix
una darrera sortida
un reig d'esperança
perquè el Déu
omnipotent
i misericordiós
segueix viu
encara que en sembli
amagat.
Tot el discurs
del papa
naixia
de la saviesa
continguda
en la Torà
d'Israel.
Ha estat
un alegat
estremidor
contra el negacionisme
el reduccionisme
i l'oblit
i al mateix temps
una proclamació
de confiança
total
en el Déu
d'Ebraham
d'Isaac
i de Jacob
el Déu
que és romà
en fidel
a les seves promeses
i que no pot
abandonar
el seu poble.
Diguem-ho clarament
Benet XVI
havia de fer seu
aquest sofriment
aclaparador
com a germà
com a creient
i com a pastor
de l'Església
però no tenia
per què
demanar perdó
ni com a alemany
ni com a papa
d'un crimen
del qual
no té cap responsabilitat.
Ser alemany
no pot ser
un estigma
i van ser milers
els que van patir
la repressió
del règim totalitari.
Pel que fa
a l'Església
insinuar
que ella
va ser responsable
dels crims
del nazisme
va més enllà
del que
a hores d'ara
es pot suportar.
És aquest
l'avenç
en la clarificació
de la nostra
atormentada història
fruit d'un diàleg
de decenis?
No han servit
de res documents
com
la nostra
etate
o
et recordem
dedicat a la Shoah?
Ja s'han esborrat
les paraules
corprenedores
de Joan Pau II
a la sinagoga
de Roma
o davant
el mur
de les lamentacions?
Per fortuna
no tots
els representants
del món jueu
han reaccionat
de la mateixa manera.
Per exemple
el president
del comitè
dels supervivents
de l'Holocaust
Noa
ha recordat
que el papa
ha arribat a Israel
per apropar
l'Església
i els jueus
i que els seus gestos
i paraules
han estat importants
en aquesta direcció.
El papa
no és el president
d'una organització
sionista.
Llavors
per què
el critiquem?
Tota una lliçó
de bon sentit
com vella
ha estat la lliçó
del rabí
de Nova York
Jacob Neusner
que ha destacat
la capacitat
de Benet XVI
per guiar
l'imprescindible
diàleg
de les tres grans
religions monoteístes.
Esperem que
després del soroll
de les queixes
s'obri pas
mansament
la impressionant
pregària del papa
a Iat Baixem
nascuda
del cor de la Bíblia
que compartim
que els nostres
germans jueus
suspenguin
la sospita
permanent
i acceptin
l'abraçada
de la pau
que Benet XVI
porta a Israel
en nom
de tota l'Església
perquè
siguin
quines siguin
les nostres
cuites
hi ha un fet
irreversible
el vincle
indissoluble
entre el poble breu
i el poble
de l'Església.
Fer visible
aquest llast
és una de les tasques
que s'ha imposat
l'actual pontífex
encara que l'acompanyi
el dolor
de la incomprensió
d'alguns
dels qui més estima.
Aquest cap de setmana
més de 200 persones
entre congressistes
i acompanyants
participen
en la novena
trobada
d'associacions
jacobees
de l'Ebre
i del Mediterrani
organitzada
per l'Associació
d'Amics
del Camí de Sant Jaume
del Camp de Tarragona.
Aquesta associació
creada
el 29 de gener
de l'any passat
i la de Santiago
de Compostela
són les dues
úniques
agrupacions
canòniques
privades
de fidels
del Camí
de Sant Jaume.
Durant la trobada
s'han previst
sessions de treball
sobre la iconografia
del Sant
o la visió
mediterrània
del Camí,
entre d'altres
intervencions
per part
de representants
d'associacions
de Catalunya
del País Valencià,
de l'Aragó,
de Navarra
i de la Rioja.
mossèn Jordi Vila,
conciliari
de l'associació,
en l'esmorzar
de premsa
que va tenir lloc
a l'Arcabisbat
de Tarragona
va explicar
que el Camí
de Sant Jaume
ajuda a descobrir
que hi ha
una altra manera
de viure
d'acord
amb una dimensió
espiritual.
El Camí
està obert
a tothom
i d'alguna manera
és una eina
d'evangelització
encara que hi hagi
diversos motius
per a fer
el pelegrinatge.
El Camí
de Sant Jaume
des de Tarragona
està senyalitzat
com a
GR75.5
i surt
de la catedral
per encaminar-se
cap a Prades
i Ull de Molins.
Ja a l'Aragó
s'ajunta
amb el que ve
de Barcelona,
Montserrat i Lleida.
Precisament,
la Generalitat
treballa
en la senyalització
del camí
que travessa
Catalunya.
La jornada
finalitzarà
amb l'elecció
de la seu
de la desena
trobada
d'associacions
jacubees.
Tarragona
Missionera
una finestra
a la realitat
missionera
oberta
des de la
delegació
diocesana
de missions
i cooperació
entre les
esglésies.
Adéu-vos-guarda.
El missioner
Pau de Tars,
aquell que un temps,
com ens diu el llibre
dels fets
dels apòstols,
assolava l'església
entrant
de casa en casa
i arrossegant
homes i dones
a la presó,
però que un dia,
tocat pel mateix
Jesús,
pel camí
de Damasc,
es posa
a la seva disposició.
Què haig de fer,
senyor?
Ens diu
a la seva carta
els romans.
he rebut de Déu
el do
de ser servidor
de Jesucrist
entre els pagans,
exercint-hi
la funció sagrada
d'anunciar
l'Evangeli
de Déu,
perquè així
ells
es converteixin
en una ofrena
que les sigui
agradable,
santificada
per l'Espèrit
Sant.
Per això,
puc gloriar-me
en Jesucrist,
del meu servei
a Déu,
i només
gostaré
de parlar
d'allò
que Crist
ha realitzat
a través meu
perquè
els pagans
acceptessin
la fe.
Ell s'ha valgut
de la meva paraula
i de la meva acció,
acompanyades
del poder
d'obrar
senyals
i prodigis
i de la força
de l'Espèrit
de Déu.
Va dient
d'aquesta manera
he anunciat
plenament
l'Evangeli
de Crist
des de Jerusalem
i per tot arreu
fins a l'Íria,
però he tingut
com aquest punt
d'honor
d'anunciar
l'Evangeli
només allà
on en el nom
de Crist
no era conegut,
per tal
de no edificar
sobre els fonaments
posats per un altre.
En això
segueixo
el que diu
l'Escriptura
i veuran
el qui no
l'havien sentit
anunciar,
comprendran
els qui no
havien sentit
parlar.
El ressò
de l'acció
misionera
ens arriba
a través
de la labor
dels nostres
missioners
i misioneres.
Mossà
Josep Maria
Menor Solsona
de Vallbona
de les Monges
a Mèxic.
Moltes gràcies
per la vostra
felicitació
pasqual,
tan puntual
i oportuna.
Igualment
us desitjo
a tots
una Santa Pasqua
i que el Bon Déu
us beneeixi
tots abundosament.
Estic una mica
cansat
per les celebracions
de Curesma
i Setmana Santa.
Ahir
a la vigília
pasqual
vorem tenir
el temple
ple de gom a gom
amb totes
les caderes
disponibles
i els passadissos
plens
de gent dreta.
Més
de 300
persones.
Enyoro
una mica
les mones
de Pasqua
desconegudes
aquí.
També
la germana
Anna Maria
Ixala
i Mamí
de Vilaplana
a Bolívia.
Gràcies
per la salutació
pascual.
Gràcies
també
per la carta
que ha arribat
junt
amb la del
Senyor
que visba.
A tots
us desitjo
bona Pasqua
i que la joia
del Crist
ressuscitat
ompli
les vostres
vides.
Gràcies
pel vostre
record
i pregària.
Aquests dies
en què el record
de casa nostra
es fa més present
anima a sentir-te
acompanyada
per la gent
que estimes
i que sents a prop.
Gràcies.
Seguirem gaudint
del temps pasqual
tot i que nosaltres
tenim el president
en vaga de fam
i el país
una miqueta mogut.
Pregueu
una abraçada.
Aquestes senzilles
lletres
al mateix temps
que profundes
per a nosaltres
dictades
per la senzillesa
dels qui ens escriuen
ens fan sentir tots
com la missió
és cosa d'Església
per tant
és cosa nostra
també.
La seva missió
és la nostra missió
i ells són
els nostres missioners.
Adéu-siau.
El proper diumenge
24 de maig
tindrà lloc
el 20è Aplec
de Cristians
a l'Arcí Prestat
de la Conca de Barberà.
Enguany girarà
l'entorn del tema
Sant Pau
Comunió
amb Déu
i els Germans
a càrrec
de mossèn Joan Magí.
Aquesta xerrada
es farà
a la parròquia
de Sant Martí
de Vilabert
a dos quarts
de sis de la tarda.
Tot seguit
a dos quarts de vuit
de la tarda
hi haurà la solemne
Eucaristia
a l'Ermita
de la Mare
de Déu de Mongói
presidida
per mossèn
Francesc Jiménez
vicari episcopal.
També
el proper diumenge
24 de maig
per al Monestir
de les Carmelites
Descalces
al carrer
del Carme
número 2
de Tarragona
hi haurà
una conferència
sobre
visió
i actituds
cristianes
davant la crisi
a càrrec
del doctor
Jaume Botell
professor
de la Universitat
Autònoma
de Barcelona.
Bé,
tot plegat
fa que avui
és un bon dia
per considerar
com corresponem
a l'amistat de Crist
i a la vegada
considerant
el seu exemple
valorar
com vivim
amb l'amistat
en les nostres vides.
Qui tingui oïdes
que escolti
un comentari
de mossèn Ricard Cabré
Bons amics
el mes de maig
és quan se solen
celebrar
les primeres comunions
si entenguéssim
el significat
profund
de la comunió
la festa
de la primera comunió
seria tota una altra cosa.
Comunió vol dir
unió íntima
forta
trasbalsadora
alliberadora
unió amb qui?
Evidentment amb Crist
que es fa present
d'una manera misteriosa
en el sacrament de l'altar
i d'una manera
més misteriosa
encara en el nostre interior.
Viure en comunió
amb Crist
vol dir
fondre'ns
amb ell
identificar-nos
amb ell
deixar-nos
transformar per ell.
Sant Pau
deia
ja no sóc jo qui visc
és Crist
qui viu en mi.
Cristià és el que viu
en comunió amb Crist
que es deixa guiar
pel seu esperit
que viu d'acord
amb els criteris
i l'esperit
de l'Evangeli.
És un esperit
de llibertat.
El que es deixa tocar
per Crist
descobreix una nova manera
de viure.
No es deixa vèncer
ni per prejudicis
ni per pors.
No es deixa fascinar
per la publicitat.
No és esclau
de les coses.
És tan feliç
en l'abundància
com en la pobresa.
És un esperit
d'amor
obert
a tots els béns
i a tots els horitzons.
No coneix barreres.
Traspassa fronteres.
Descobreix
en cada rostre
el rostre del germà.
Quan dues persones
s'estimen molt
estan en comunió
l'una amb l'altra.
Els pares
que tenen una criatura
petita
estan en comunió
íntima amb ella.
Viuen en ella
i s'escarrasen
per ella.
Qualsevol cosa
que li passi
a la criatura
és com si els passés
a ells.
No poden restar
indiferents.
Igualment
quan dos esposos
s'estimen de veritat.
No poden viure
l'un sense l'altre.
Se necessiten.
No són dos
sinó un.
I quan un dels dos
desapareix
l'altre és com si
l'haguessin partit
per la meitat.
Tot això
és comunió.
Però això
no s'arregla en un dia
ni en dos
ni en deu.
No es tracta
només de rebre la comunió
sinó de viure
en comunió.
No sap
el que els perd
el que
com en la paràbola
de l'Evangeli
troba mil excuses
per no acudir
a la festa
per excel·lència.
La festa
de l'amor?
La festa
de la llibertat?
La festa
de la solidaritat?
No.
Això no es fa
en un dia.
És un estil de vida.
És aprendre
a mirar
en totes les direccions.
És anar
per la vida
amb el cor obert.
Comunió
amb qui?
Inicialment
amb Déu?
En Crist
es troben la divinitat
i la humanitat.
Formen una sola realitat.
No sabeu
que el Par
està en mi
i jo en ell?
Això
ho pot dir
només aquell
que
també ho pot dir
aquell que
combrega.
Fonses
amb Déu.
Saber-lo
molt present,
més íntima
a nosaltres
que a nosaltres
mateixos.
És el Déu
que crea,
que estima,
que engendra vida,
que salva.
Si Déu
és amb nosaltres,
qui?
Contra nosaltres.
Comunió
amb tots els homes.
Crist
és l'home universal.
Ell ha fet seu
el sofriment del món,
el pecat del món.
No hi ha millor manera
d'estimar
que assumir
el pecat de l'altre.
molts pares
ens podien donar
raó d'això,
del que significa
per ells
tenir un fill
delinqüent.
Crist
s'ha submergit
en el clavegarant
de la història
per netejar
el cor de l'home,
per engendrar
una humanitat nova.
Comunió
amb tothom.
El qui estima
no critica,
lamenta,
plora,
sofreix,
però calla
i prega.
Catòlic
vol dir universal.
Vol dir que
tots els sofriments
dels homes,
sobretot dels més
marginats
i dissordats
que la deixen
en el seu interior.
N'experimenta
el dolor.
Una paraula germana
de la comunió
és la compassió,
en el sentit
simulògic
de la paraula.
Compassió
vol dir patir
amb,
patir
amb qui sigui
i alegrar-nos
també amb qui sigui.
El Consell
Vaticà II
ho diu
d'una manera
molt clara,
joies i esperances.
Tristeses
i angoixes
dels homes d'avui,
dels pobres
sobretot,
i de tots els qui
s'ofreixen,
són també les joies
i les esperances.
Les tristeses
i les angoixes
dels deixebles
del Crist
i no hi ha res
de veritablement humà
que no hagi de trobar
eco en el seu cor.
L'odi,
la violència
i la guerra
estan a les antípodes
d'un esperit cristià.
Quina llàstima
que tot això
no ho entenguin
bona part dels pares
dels nens
que celebren
la primera comunió
que dissordadament
moltes vegades
és també l'última.
Amics,
fins a un altre dia,
si adeu plau.
Recordem un cop més
que des del 15
al 21 de juny
es farà un pelegrinatge,
Arcidius Sassà
a Roma i a Camolli,
presidit pel senyor
arcabisbe
amb motiu
de l'any paulí.
Per informació
i inscripcions
cal trucar al telèfon
de recepció
de l'arcabisbat
de Tarragona
el 977-23-34-12,
de les 10
a la 1 del migdia
i de les 4 de la tarda
a dos quarts de set,
de dilluns
a divendres.
Queden poques places.
I continuant
amb el fil conductor
de la nostra missió
d'avui,
hem de dir
que el deixeble
de Jesús
ha de ser algú
que ofereix amistat
a tots els qui l'envolten.
Ha de ser algú
que estima
i es fa estimar.
A vegades,
un sent nadir.
D'amics,
pocs i bons.
Us he de dir
que per a un cristià
això no val.
El nostre lema
ha de ser
d'amics
molts
i bons.
Els quatre vents.
Un comentari
de Monsenyor
Jaume Pujol Balcells,
arcabisbe metropolità
de Tarragona
i primat.
Déu vos guard.
Al llarg
de força
setmanes
i alternant-ho
amb altres temes
d'actualitat,
he anat tractant
dels punts
del compendi
del Catecisme
de l'Església Catòlica
que es refereixen
al matrimoni.
En aquest
sacrament gran,
com li diu
Sant Pau,
hi ha una gràcia
i uns efectes
meravellosos,
però no se'ns amaga
que per la duresa
del cor
i pel pecat
les ombres
també es poden
fer presents
en la vida matrimonial.
Com que el compendi
en parli
i com que
no poques vegades
hi ha malentesos
sobre aquestes situacions
difícils,
voldria referir-m'hi
encara que sigui breument.
D'una banda,
l'Església
admet la separació física
dels esposos
quan la cohabitació
per motius greus
es fa pràcticament
impossible.
Sempre cal buscar
la reconciliació
i és necessari
cercar
totes les possibles
solucions,
però en alguns casos
pot ser
veritablement
difícils.
Els separats,
mentre es viu
l'altre cònjugue,
no són lliures
de contraure
una nova unió.
Una altra cosa
és el divorci,
que s'oposa
a la indissibilitat
del matrimoni.
Sembla
que ha quedat clar
que facilitar
el divorci,
en ocasions
amb motius
que demanen
més que trencar
el matrimoni,
buscar amb humilitat
la reconciliació,
ha estat
la porta
a una verdadera
plaga.
El nombre
esfereïdor
dels matrimonis
trencats
en són la prova.
Tot això
no s'ha de confondre
amb el que es coneix
tècnicament
com la nul·litat,
nul·litat del matrimoni.
Això és,
la declaració
per part
de l'autoritat
eclesiàstica
amb un procés
ben instruït
que el matrimoni
és nul,
és a dir,
que mai no va existir.
No és admissible
pensar que això
es concedeix
més fàcilment
a algunes persones
perquè són famoses
o perquè tenen
més diners.
Tot catòlic
casat
té dret
que s'examini
si el seu matrimoni
és nul
en el cas
que n'hi hagi
indicis seriosos
i la justícia
l'empara
també
en cas que tingui
una situació
econòmica difícil.
Més complicada
és la situació
d'aquells catòlics
divorciats
que s'han tornat
a casar civilment.
Les paraules
de Jesús
que recull
Sant Mateu
a l'Evangeli
són clares.
El divorciat
o divorciade
que es case
amb un altre
viu en una situació
irregular
part en contra
del pla
de Déu.
Com no pot ser
d'altra manera
l'Església
mostra una
sol·licitud
atenta
amb aquestes
persones
fills de Déu
i de l'Església
que recordem
no estan
excomunicats
com tantes vegades
es diu
erròniament.
Aquestes persones
formen part
de l'Església
i per tant
són convidades
a la pregària
a la vida
de fe
a les obres
de caritat
a l'educació
cristiana
dels fills.
És cert
que es troben
en una situació
irregular
que objectivament
va contra
la llei de Déu
i que això
els impedeix
accedir
al sacrament
de la penitència
i a la comunió
eucarística
mentre es romanguin
en la situació
irregular
davant l'Església
però no han perdut
la comunió
eclesial.
Tinc ben clar
que aquestes
situacions
són difícils
i dramàtiques
i que
a vegades
s'hi arriba
sense culpa.
Per això
és Déu
Pare de Misericòrdia
qui en última instància
ens jutjarà
a tots.
Aquests fills
de l'Església
són uns
dels principals
destinataris
de les meves
pregàries.
Demanem tots
per la santedat
del matrimoni
i dels esposos
que amb humilitat
i amb un amor
autèntic
busquen
sempre
el bé
de les famílies.
Adéu-siau.
I això
és tot per avui.
Moltes gràcies
per la vostra atenció
i fins al proper
diumenge
si Déu vol.
Fins aleshores,
feliç setmana a tothom.
de la gent.
spending.
Fins demà!