A Tarragona Ràdio...
Un programa a càrrec dels alumnes de comunicació
de la Universitat Rovira i Virgili.
No, no tinc temps per veure tele ni res.
No, és que tampoc miro massa aquesta classe de programes.
A mi m'agrada la intimitat, la meva vida.
No vull que ningú sàpiga de les meves coses.
Ets famós, però no tens vida privada.
No suportaries sortir al carrer i veure que et segueixin amagat.
M'agrada ser de música, era molt roja.
M'agrada molt un grup de música que es diu el canto de l'op.
La polla, records, cortatus, tot això.
Sí, perquè tocaven bé i tenien bona lletra.
Depèn de quin estil de famós siguis.
Si som famós perquè és actriu cantant així, sí.
Ara si som famós perquè has ficat al llit amb algú, no?
Gent jove que dius que podien fer altres coses, estudiar o preparar-ho avui.
A mi m'agrada la intimitat, la meva vida.
Hola, molt bona tarda. Benvingudes i benvinguts a la quarta edició de Bàsic,
el programa que parla de conceptes bàsics de la vida quotidiana.
Diuen que la fama és el somni de moltíssima gent, de vegades massa.
Guanyar-se-la pot costar més o menys, i de vegades fins i tot gens.
Guaiteu el príncep, que tothom el coneix sense que hagi fet mai res.
Aquella fama que tothom desitja, però, és la fama entesa en el bon nom.
La bona fama. Diríem que potser només l'aconsegueixen aquells que, per afrontar la feina,
treballen el dia a dia amb esforç, energia, il·lusió, ambició...
I, a vegades, també una mica de vergonya, per què no?
Aquells que hi van pas a pas i mai pugen més d'un graó d'una sola i fàcil camallada.
Dit d'una altra manera, la bona fama és molt probable que la trobin aquells que menys la busquin.
Per altra banda, existeix la mala fama.
Molts l'adquireixen a conseqüència de fets ridículs que protagonitzen.
I, més que mala fama, de vegades el sentiment que provoquen aquesta mena d'individus és gràcia,
perquè riure de la incompetència d'unes ments tan petites com les dels buscadors de fama no té preu.
L'objectiu que buscaven els prefamosos, però, sigui com sigui, es compleix.
L'Andrea i jo vam entrevistar el Miqui Puig aquest dissabte a la sala 0.
El Javi i la Mari han fet unes trucades a personatges coneguts de casa nostra.
Els tindrem aquí i ens explicaran què els hi han dit.
Més tard vindran el Marc i també l'Eduard i ens parlaran de la fama que han trobat a través de la televisió i d'internet.
I acabarem, com cada dia, amb una cita del que és la fama i amb el tema musical d'aquesta setmana.
I ja tenim aquí l'Andrea i l'Ester. A veure, què ens porteu aquesta setmana, noies?
Doncs mira, aprofitant que el Miqui Puig venia a tocar a la sala 0, vam anar a entrevistar-ho i vam preguntar-li sobre la fama i ens va parlar una mica del seu disc Miqui Puig Impart.
I bé, em sembla que em toca explicar tot a mi perquè l'Ester està una mica empanada.
Sí, ja ho veig. Sembla que li caigui una mica la bava i ara dic, potser que anem a buscar una mica un pitet.
Un moment, un moment. Andrea, et vaig dir que no li expliquessis a ningú, eh? Això no es diu. Aquestes coses no s'expliquen.
Bueno, es va quedar una mica per andada del Miqui Puig. És que aquells ulls verds i aquella veu i les seves cançons, és que...
Des del dissabte... Queden tirar el reput i que ens ho expliqui.
Jo no em considero famós. Jo soc conegut. És molt diferent. Famos és gent que milita de la font de ser famosa.
Hi ha gent que és famosa per fer res, no? Allò que hem discutit durant molts anys, no?
El programa està famós, no? Perquè ensenyo per què és famós. Quin és el seu mèrit? Què ha lograt? No, jo soc conegut.
Jo soc un tio que soc conegut, doncs, perquè fa discos, perquè surt a la tele, perquè escriu en mitjans, perquè fa ràdio...
Però famós és una putada. La gent que realment és famosa i no vol ser-ho és una putada.
Perquè hi ha gent que no vol ser famosa i resulta que coneixen pel carrer i li diuen de tot i la gent no sap tenir aquell grau d'intimitat que podrien tenir, no?
I llavors els que volen ser famosos a tota costa, que són aquests que van als programes, saps?
Que van als programes aquests, són pobres persones.
Jo em considero un tio que m'agrada fer coses i que realment sempre davant de projectes m'intento involucrar tant com puc.
Tant com em sembla.
Tot és una conseqüència de, no?
Quan tens un grup resulta que ets una cara coneguda.
Aquesta cara coneguda sap fer coses o transmetre i a partir d'aquí vas fent salts, no?
Jo vaig començar a fer tele amb l'Spuny, que ara celebra l'aniversari.
He treballat a TV3 amb l'Albertó, he fet coses a la sexta, he fet culmatratges, he fet mil de coses.
Però jo crec que sempre tot té un rerefons, no? El rerefons és actuar, no?
Aquesta manera de comunicar amb la gent.
Home, pensa que jo crec que una de les coses per les quals moltes vegades rebo pals és perquè jo segueixo fent el de sempre.
I a molta gent li encantaria poder dir, mira, s'ha anat a viure a Madrid i ha deixat la música i no va a concerts i no punxa i tal.
Segueixo anant a punxar llocs per dos pessetes. Per què? Perquè m'apassiona, perquè trobaré amics i perquè disfrutaré.
Segueixo tocant en llocs de rock and roll perquè tinc una banda, l'haig de fer funcionar i llavors haig de seguir fent coses que m'agradin.
No pienso esperar-te otro verano, de esos de verde tenis apagado, no vas a negarme una tercera vez.
Jo em quedo amb actuar, amb la música. A mi m'encantaria poder viure només de la música.
I ho estic mig logrant, eh? Perquè porto, ara acabo de produir un disco de jazz, em poso a produir un nou disco de Glissando, el quart de Glissando.
Tinc dos descobriments en els que els estic fent maquetes, composant per d'altres.
Vull dir que cada cosa té tota la seva història.
Veig tornar a la ràdio de Joc passat i m'encanta fer ràdio.
Jo crec que fer ràdio és una de les coses més boniques que hi ha i, a més, de les coses més m'apagades de les que hi ha.
Sí, sí, no us vull donar mal rotllo, però és bo que hi ha. No us vull deprimir, però és bo que hi ha.
I, al final, tot té el seu moment. I actuar en una cabra és molt xulo.
I si estàs ben dirigit i la persona que t'ho fa, doncs et fa gaudir del que estàs fent i crec que tot és molt xulo.
Però, evidentment, a mi el que m'agrada és actuar i cantar i passar molt, eh?
La gent que fem música són resistents i les bandes que tenen altres feines i fan música els caps de setmana són la majoria.
i són resistents i són gent que tenen un mèrit que...
Per això, en un país que la gent no compra discos, que la gent no consumeix cultura
i que sembla que pagar un tiquet per veure un artista, doncs, no està ben vist,
no saben que és una manera de matar la cultura.
En el resto de l'Humor, en el resto d'Europa, la gent té claríssim que s'han de pagar tiquets per veure artistes,
que s'ha de... s'ha d'intentar que la música en viu no es perdi i això són coses que...
que els que portem molts anys intentem reivindicar sempre que podem.
Soc com soc, amb les meves contradiccions i amb les meves històries, pel menys actiu, no?
Estic, estic bé, tinc 40 anys i estic en forma amb més que altra gent que en té 20 i tantes
i que pobrets ja estan en una altra dimensió i acomodats.
Si jo, per exemple, vosaltres, quan veig els estudiants de fa anys enrere i els de la vostra època,
la minoria que feu coses sou molt poc.
A temps enrere eren caus de fancines, de gent que feia cineclub, de gent que es bellugava
i ara els bitxos raros són els que fan aquestes coses, no?
La resta volen ser mediocres, el resta volen tenir hipoteques i cotxes lletjos
i passejar el diumenge a la tarda queixant-se de la seva vida i parlant de l'Erasmus aquell que van fer.
Jo he ajudat a molta gent que li agradava el món de la música a dir-li el que era la realitat del món de la música.
Una de les coses que jo feia servir sempre més amb els nois que treballaven en Mira,
dir-li, nois, això és un programa de televisió que durarà X i quan sortiu a fora us trobareu amb la realitat.
Un corazón roto como el mío, un hombre solo, si un lamento.
I la fama que jo hagi pogut tenir, la bona i la dolenta, perquè n'hi ha de les dues, doncs de veritat que no és que m'importi sinó que forma part.
Ja sabia que era part del negoci.
Quan treballava al club amb l'Alberto, amb totes les iaies de Catalunya em deien, ai, quin noi més maco, no?
I si em veiessin alguna nit al cau, doncs véssim flipat d'aquell noi tan maco.
Mira, això és una gran hipocresia que últimament a totes les entrevistes li dic a la gent, saps?
Ara resulta que, ai, aquests programes que denigren...
No, perdona, nosaltres anàvem a tocar concurs de rock, en els quals, gràcies a tocar els grups gratis,
omplien festes majors, i el premi també era el periodista local, el regidor de Cultura
i un senyor que havia tingut un grup feia 50 anys enrere.
I eren els que deia que no guanyava el concurs.
I moltes vegades feies amb una furgoneta no sé quants de quilòmetres
per anar a un concurs que el premi mai te l'acabaven pagant.
El que és molt trist és la gent que es pensa que això és l'única oportunitat de la seva vida, no?
El molt trist és quan algú diu, és el sueño de mi vida, i tenen 17 anys,
que els fotries una hòstia que els enviaries a l'altre cantó, no?
Com si una persona que escriu la seva primera novel·la en 20 anys se li posa a plorar a un editor,
ai, em mataré perquè és la novel·la de la meva vida, no?
Joder, no et falten anys per escriure bé i per tenir experiències vitals que explicar.
I en part és la història que quan vaig escriure les lletres de tot aquest disc
estava en un moment allò superindividual.
Acabava de treballar a Madrid un any absolutament sol, un any absolutament viatjant, vivint en hotels,
i vaig arribar a casa i em vaig adonar que tots els flashos i totes les històries de la televisió
quan vaig arribar a casa estaven allà lluny, saps?
Estava en aquesta soledat i a partir d'aquesta soledat vaig començar a composar,
a tirar endavant, a tirar endavant, a tirar endavant,
i també una mica impar és potser una individualitat a vegades buscada, com la meva, no?
La de tirar sempre cap al meu camí, no?
Lluny de modes, fent els discos que m'agraden,
creant amb el prop eixagell discogràfic per tenir un control sobretot.
i és un individualisme, però no d'aquest de queixar-se d'ai, estic sol contra el món, no?
Estic fent el que realment m'agrada.
Vingui Montramundo és una mica això, és la història aquesta d'aquesta dualitat, no?
Al final ets tu, ets tu, i tot el que hi ha darrere, i la fama me la pela, me la pela directament.
Jo soc un senyor que se'm contracta per fer feines, vaig, faig les feines, i si les faig bé, me'n torno a casa.
Jo no em preocupo l'endemà de, ui, m'haurem mirat o no m'ha mirat,
o haurem entrat amb orelleres de sol, o vull anar aquí, vull anar allà.
Jo, per exemple, quan estàvem fent Factor X, se'ns va invitar mil de fotocalls
i d'alfombres rojas d'estrenos de pel·lícules, i jo no hi anava.
Només si era per contracte, és per contracte que haig d'anar a promocionar el programa de treball,
i vaig, en app de famós no m'agrada.
Llotxús, tu tries, tu tries, hi ha d'haver-hi de tot, hi ha d'haver-hi de tot.
Ni hi ha que m'agrada, ni hi ha que no m'agrada, ni hi ha que els defenc, ni hi ha que no els defenc,
però jo crec que èxit, si un té èxit, que el disfruti i que sàpiga.
El pitjor de tot és això, no? Quan l'èxit s'acaba, si no has sabut tocar de peus a terra,
o no tens un entorn vital que t'hagi educat, jo gràcies a Déu he tingut sempre un entorn vital que m'ha educat
en tocar de peus a terra i en ser una persona normal, i això és al final el que ens queda.
Acabem de sentir a Miqui Puig en un reportatge que han fet l'Ester i l'Andrea.
Què tenim a l'Ester?
Doncs ara vénen el Javi i la Mari, que ens porten una cosa diferent.
Es veu que han fet un recull de reflexions sobre la fama.
La fama, concepte amorf i eteri, desitjada per alguns i rebutjada per altres.
Què és la fama?
Hem volgut que persones famoses o conegudes del territori
ens donin la seva opinió i ens ajudin a definir la fama.
5 visions des de l'experiència personal. Aquí van.
Comencem amb Ariel Santamaria, polític, cap de llista de la Cori i regidor a l'Ajuntament de Reus.
Què és la fama per Ariel Santamaria?
Doncs la fama per Ariel Santamaria seria com un caramel dolç,
seria com un caramel massa dolç que si el tastes massa no es pot donar diabetes.
Per mi això seria la fama.
Té els seus inconvenients, té els seus avantatges.
El que passa és que per mi, per la fama, seria perfecte uns quants dies que puguessin desconnectar.
El que passa és que, sent famós, doncs vas a comprar el pa,
vas a fer qualsevol cosa a través de la teva tasca de regidor,
sinó amb la teva vida personal.
I has de seguir...
Esclamó les 24 hores del dia i els 7 hores de la setmana.
Si vols realment desconectar d'això,
vés-te'n a viure en una illa deserta,
com va fer Tim Borrisson,
o comuniquet amb els estats terrestres que t'actueixin i t'emprenin de gira per l'univers,
com va fer la Luis Presley.
Antoni Pinilla és esportista,
exjugador del Gimnàstiu de Tarragona i actual secretari tècnic del club.
És un dels referents en el panorama esportiu tarragoni.
La fama és que la gent et conegui, conegui la teva feina, la teva tasca
i de retruc la teva tasca té una repercussió a nivell social o mediàtic.
I el travesant és la vessant personal.
Aquesta repercussió a nivell mediàtic i social implica que la gent et coneix a la teva vida personal
i això sí que marca una mica la teva forma de viure.
Com a futbolista professional sempre quan ets jove t'acosta una mica acostumar-te.
Depèn també del teu caràcter.
Jo sempre he estat una mica tímid i em va costar acostumar-me a això,
però jo quan portes temps aprens a conviure-me,
que la gent et conegui i estigui pendent del que fas en certes ocasions.
Ara mateix no m'incòmoda.
Continuem amb Joan Masdeu cantant dels Whiskins, grup de pop en català,
que aquest 2009 fa la seva gira de cunyat.
Què és per al Joan Masdeu la fama?
La fama per al Joan Masdeu els Whiskins és força relatiu,
perquè hi som un grup més o menys popular, però que tampoc és immensament popular.
aleshores la fama que puguem tenir els membres del grup és més o menys relativa i sobretot molt portable.
Coses dolentes, sí.
Sempre tens d'aguantar gent a vegades pesada, mal educada,
que no coneix ni la teva trajectòria ni, molt més, la teva persona,
i que creuen que sempre tenen dret a dir i a opinar i a dirigir, no?
Aquesta seria la part més engurrosa d'aguantar moltes vegades.
Però ja dic, suposo que és fruit, conseqüència de la nostra feina,
que nosaltres, que jo en particular, ho porto força bé
i simplement ho contemplo com una conseqüència de la feina que fas.
Parlem ara amb Fermí Fernández, actor i una de les personalitats
més reconegudes al món televisió i teatral d'aquest país.
Quina reflexió sobre la fama ens fa Fermí Fernández?
Bé, a mi no m'agrada molt parlar de la fama,
perquè això de la fam i els famosos són les paraules més utilitzades
per l'aprens del cor per a denominar tota aquesta caixa de vividors,
en els que fins i tot inclou alguns dels autodenominats periodistes de premsa rosa,
que viuen desbombar les misèries pròpies o les de terceres persones.
Marx deia fa molts anys que la religió és l'opi del poble
i jo crec que actualment en el lloc de la religió
l'ha passat a ocupar aquesta espècie de premsa que en diuen premsa rosa.
Si parlem de ser conegut o popular, per concepte i per a mi, les coses canvien,
perquè no hi ha res millor que et conegui per la feina que fas,
i crec que amb això hi coincidim tots, sigui la que sigui.
Sí que és veritat que els que treballem a mitjans de comunicació
estem més exposats a ser coneguts,
però davant d'això és important no perdre mai el nom,
perquè si no, perds el món de vista,
i el pitjor de perdre el món de vista és que ja no hi pots tornar mai més.
I no ens enganyem, a tots ens agrada que ens conegin.
El que digui que no, el que digui que no suporta que el parin pel carrer,
jo crec que em menteix com un ballar,
perquè el dia que no el coneixen és ell mateix el que ho reclama,
i us asseguro que n'he viscut un grapat de casos i de situacions maques perquè sí.
A mi particularment m'encanta que em parin, que em coneguin i tenir un moment per parlar amb la gent
que crec que és el mínim que se li deu a algú que té la deferència de deixar-te entrar a casa seva de tant en tant.
I acabem amb l'Eduard Boada, restaurador, mestre de l'Entrepà i propietari del bar Boada,
tot un referent a la ciutat.
Senyor Boada, què li suposa la fama?
Bueno, jo això de la fama no ho sé, la fama no sé si en tinc o no en tinc.
La fama a vegades és bona perquè t'ajuda a vendre el que tu vens,
i a vegades és negativa, és a dir, té com a dos fils.
És a dir, és un gabinet que talla pels dos costats.
Has d'anar molt amb cuidado, si arribes a pujar una mica, llavors pots baixar en sec.
Lo difícil diuen que és mantindre's.
Arribar-hi és bastant fàcil, és a dir, i sortir als mitjans de comunicació és bastant fàcil,
a més que el que facis alguna estrafalariada.
Han passat generacions i llavors te coneix tothom.
Famos, doncs n'hi ha d'altres que són famosos.
Jo no he buscat mai la fama, sinó l'amistat de la gent, poder parlar amb la gent, és a dir...
Bueno, et coneixen.
Jo intento fer una vida senzilla.
Sempre l'he comparat amb una flauta de canya, saps?
Que és un instrument de música molt senzill, uns forats, una canya...
És senzilla, una flauta de canya, però és recta i plena de música.
Això què vol dir?
Que la trajectòria ha de ser més o menys recta,
i llavors ha de ser una mica alegre, una mica plena de música.
Doncs aquests han estat les cinc personalitats amb cinc visions diferents de la fama.
Gràcies a tots i a reveure'm.
Adéu.
I ara és l'hora de donar la benvinguda al Marc, el nostre col·laborador que habitualment ens parla de cinema.
És que aquesta setmana no ve sol.
Ah, sí?
I a què és enredat perquè et faci la secció?
Doncs un servidor, però bé, això d'enredat, enredat.
Tu, Marc, voldries ser famós.
D'ona, dependria del motiu.
I vostè?
No pas, no, no.
Però si tu ja ho és a nosaltres, a l'Eduard, i a mi es consta que hi ha centenars de joves tarragonits que se senten atrets per la teva veu càlida i sexy.
Jo crec que centenars són pocs.
Més ben dit, podríem dir milers.
Per cert, Eduard, que estàs en procés febril, tu què, voldries ser famós o no?
Home, no ho sé, s'hauria d'estudiar la cosa i veure...
Va, va, senyors, va, anem per feina.
Ara té vergonya, la pobra.
A veure, situem l'Oient.
Aquesta és una secció en què el Marc lliga una pel·lícula d'actualitat amb el concepte que treballem a bàsic.
És a dir, cinema i il·lusió, cinema i ambició, cinema i vergonya la setmana passada.
Avui, però, hem volgut anar un pèl més lluny i l'Eduard i jo hem estat mirant desbrinar les connexions entre altres mitjans de comunicació, com la televisió i internet, amb la fama.
Sí, perquè avui, gràcies a YouTube, Megavídeo i altres portals similars, qualsevol pot convertir-se, de sobte, en personatge famós.
Patètic personatge famós. Escolteu un primer exemple.
T'ha de pensar. Tu dices, mañana será otro día, pero no.
Es que no vas a otro día, ya nunca será otro día.
Siempre va a ser el día después de que Chewaka te dijera, contigo no, bicho. Contigo no, bicho.
Podría haber sido un poco elegante y haber dicho, no, estoy cansado.
o no me gusta este juego, me voy a casa, no. Tiene que decir, contigo no, chica.
Le faltaba coger un palo y alejarme con un palo o con un spray de pimienta, en plan violador.
En plan violador.
Me dice que no te lo han dicho.
I això?
Doncs un noi que havent estat rebutjat per una dona en fan monòleg per als amics.
Els amics ho penjen a internet i l'atzar fa la resta.
I a més, pel que hem sabut, aquest xicot actualment ha aparegut com a secundari en alguna sèrie de televisió.
En aquest cas parlaríem de la fama positiva.
Doncs ben entès, sí, suposo que sí.
No obstant, internet i la fama poden tenir camins força més foscos.
I si no, que li preguntin en aquesta mossa. Escoltem-la.
Es un me equivocado de producto y he echado ácido clorhídrico, sí, ácido clorhídrico
encima de sulfato de sol, de cloro. No, sulfato no sé lo que era.
Y lo he echado, ¿sabes? Y ha hecho una reacción que flipa, ha empezado a salir gas amarillo por ahí
y ha afectado a la gente, ¿sabes? Ha afectado porque la gente ha tenido que salir de sus casas
y hay gente que ha tenido que ir a trabajar que no ha podido coger el coche.
Que vamos, que le ha liado pardas, ¿sabes?
Es sensacional, no m'ho negareu.
Però d'on l'heu tret a aquesta noia, a veure?
Doncs dels informatius d'Antena 3, la pobra havia provocat l'evacuació.
L'evacuació d'un bloc de pisos de Madrid, Eduard.
Per haver barrejat productes químics quan barrejava.
I això ens dona un nou escenari, informació televisiva,
que té una segona vida a internet.
Això mateix, qualsevol segueix ara.
De fet, són mitjans que s'alimenten mútuament.
Un rumor a internet pot acabar les notícies a Telefingo, per exemple.
I una notícia d'un telonotícies pot acabar a YouTube, com acabem d'escoltar.
Centrem-nos ara, si podem, en la televisió.
Fins on és capaç d'arribar la gent per aconseguir aquells 15 minuts de fama que,
segons Andy Warhol, tots tenim dret a viure?
Fins molt lluny, tal com per anar a un plató i respondre les preguntes
més compromeses davant la teva família i l'audiència a canvi de diners i popularitat.
En referim al xou El jug de tu vida que emet Telecinco.
Hem recopilat una sèrie de preguntes que fan els concursants
perquè us feu una idea del nivell que hi ha.
Has quedado con tus amigos para masturbarte en una caseta de perro?
Has espiado en los probadores a otras mujeres cuando estabas con la tuya comprando?
Has tenido relaciones sexuales en el patio de una iglesia?
Alguna vez al levantarte te has encontrado que te faltaban pelos de una parte de tu cuerpo?
Utilizaste la fruta de la tienda de tus padres para tus juegos sexuales?
Alguna vez has asustado a algún amigo acercándole tu miembro viril en plena erección?
Alguna vez te has masturbado mientras estabas trabajando?
Has llevado durante varios días seguidos la misma ropa interior?
Te han llegado a parecer repugnantes los besos de tu marido?
Disfrutas más comiendo que practicando sexo con tu marido?
Has animado a alguno de tus amigos a mantener relaciones sexuales con tu mujer?
Què t'ha semblat, Esther?
A mi, desagradable.
Diu molt al teu favor, però hem de tenir en compte que aquests programes agraden a molts i a més a raça.
I per cert, no et pensis, encara en tenim més.
Suposo que tots seguiu el cas de la jove andalusa que hauria estat assassinada pel seu excompany.
La Marta.
Doncs com ja va passar anys enrere amb els crims del càcer, la història es repeteix i els programes de sobretaula de les cadenes privades, i vull deixar ben clar que són les privades, i han anat passejant-se l'actual parella del presumpte assassí, la mare d'aquesta, les amigues de la víctima i un llarg, etc.
Tot això amanit amb una autèntica campanya de linxament a l'agressor d'internet. Fòrums, xats, fotologs i Facebooks en manplents i conviden a prendre's la justícia per la pròpia mà.
Escoltem, doncs, el testimoni de l'actual parella del presumpte butxí, Fas Garrafa.
Mi relación con él empezó el día 19 de novembro.
¿Cómo era? ¿Cómo me lo describirías tú, a Miguel?
¿Antes del asesinato?
Sí.
Pues yo, en mi casa, lo describiría un chico cariñoso, simpático, siempre estaba riendo, siempre estaba contento por todo, excepto algunos días que veníamos que hago por asunto de trabajo,
pero inmediatamente cambiaba la cara, nunca había un sí ni un no en casa.
I ja per acabar la secció, un altre cas de fama i televisió. Suposo que haureu sentit parlar de Jade Woody.
Sí, és la noia anglesa que el passat diumenge va morir després de patir una greu i llarga malaltia.
Exacte.
A la família i als amics ens agradaria finalment privacitat.
Aquestes eren les declaracions finals de la mare de la Woody al fer publicar la notícia davant dels periodistes.
I suposo que molta gent es preguntarà per què una mare fa declaracions als mitjans de comunicació després de la mort de la seva filla.
Doncs perquè la Jade Woody havia arribat a tocar la fama amb la versió britànica del gran hermano.
I perquè un cop famosa i conscient que patia una malaltia terminal va decidir prendre's als mitjans de comunicació i televisar la seva mort.
Així doncs, fins als últims instants de la seva vida la Jade Woody ha estat vivint en una espècie de gran hermano.
Ben vist, sí. Pels anglesos això no ha deixat de ser un espectacle morbós que els ha fet estar enganxats a la petita pantalla.
Almenys, però, els fins que Woody en deixa tindran un futur assegurat amb els diners que el xou televisiu els ha proporcionat, no?
Un altre cas sorprenent de fama. En aquest cas portada fins a l'extrem perquè un cop mostrada tota la vida de la noia, fins i tot el funeral serà retransmès per televisió.
Vinga, nois, escolteu. Quines conclusions en podem treure de tot això?
Dolentes, més aviat. La lectura és que no tenen cap mena d'escrúpol per sortir a la pantalla fent el que sigui
i que avui, si vols ser famós, no treguis una vacuna ni escriguis un bon llibre.
El que has de fer és pelar algú i poder ser que et gravin i ho pengen a internet.
Tot el que vulguis, Marc, però em penso que hi ha un petit inconvenient, en veritat?
Sí, sí, sí. Quasi me n'ho oblidaves. Un petit detall. Que l'èxit i la fama els viuràs des de la presó.
Detall insignificant. Són l'Eduard i el Marc que avui ens han parlat de la fama, o millor dit, la mala fama amb internet.
Fins la setmana vinent. Salut.
Fins aquí el nostre programa sobre la fama, la bona i la dolenta.
I abans que la fama del bàsic se'ns pugi al cap, us diem adeu. Fins la propera setmana.
Us hem acompanyat l'Esther Rufián, el Josep Maria Llaurador, l'Andrea Maria Torres, el Xavier Jiménez, la Maria Artano, el Marc Busquets i l'Eduard Virgili.
A la coordinació, la Marta Montagut i el control tècnic, la Núria Cartanyà.
Quina millor manera d'acabar el bàsic d'avui que el propi Miqui Puig afelleixi una darrera reflexió sobre la fama mentre escoltem el seu tema Miqui contra el Mundo per tancar el programa?
Jo crec que ho hem deixat molt clar, no? Què és la fama? La fama al final és això.
La fama és que és un fet tan efímeri, una cosa que no es pot mesurar, no? És intangible, no? Són d'aquelles coses.
Fama, com mesures la teva fama? Qui és més famós en aquest moment, Picasso o Leo Messi, no?
Sí, clar, qui és més famós? Jo això a vegades ho entronco amb que la fama és això, és efímer, és moment.
Jo em fa molta gràcia quan la gent diu aquest senyor és un geni, no? Per exemple, d'un futbolista.
Bé, doncs serà un geni d'aquí uns anys, si ha perdurat.
Cobala és un geni. Cobala va ser un personatge a jugar al futbol molt bé i se'n segueix parlant ara.
o di Stefano Messi, doncs ho veurem. Té vint i pocs anys, ho veurem d'aquí uns quants anys quan hagi passat.
És com quan d'un músic actual dius, és que és un geni. Bueno, ja veurem si d'aquí 40 anys
alguna persona de 15 descobrirà un disc d'aquest senyor i s'emocionarà.
Llavors sí que podrem dir que aquesta persona és un geni perquè ha perdurat la seva tasca.
i jo crec que és això, separar la fama, és això, efímer un moment, tu pot ser...
Mira, aquest xicot que es va suïcidar després de matar els seus companys va ser famós,
l'any demà va morir, va ser famós per un dia, no?, o per dos.
Va sortir mils de mitjans de comunicació i va lograr ser, no ser un perdedor de l'institut,
va lograr-ho de la seva manera. Potser això seria fama, també, no?
És una fama efímera que dura un dia.
§
Un, dos, tres, lo de siempre
Un, dos, tres, que te veo
Un, dos, tres
Un, dos, tres, lo de siempre
Un, dos, tres, que te veo
Un, dos, tres
Un, dos, tres, lo de siempre
Un, dos, ya no me muevo
Un, dos, tres
Estaría bueno ahora que he llegado aquí
Un, dos, tres, enseñaré a mis niños
A contar para que no les hagan daño
Nos miramos, bailamos
Un, dos, tres
Nos miramos, bailamos
Un, dos, tres
Nos miramos, bailamos
Un, dos, tres
Nos miramos, bailamos
Un, dos, tres