Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
En temps de bolet, no?
Sí, millor que no parlem del tema, però si no podríem començar a parlar i parlar.
Dos efemèrides, el nostre monogràfic, segona part del monogràfic que vam iniciar ja la setmana passada sobre els llibres, però en aquest cas causants de la mort del llibre.
Després, què més? Avui fa cent anys a Tarragona, curiositats, notícies, vàries i diverses...
Supaquàtiques.
Supaquàtiques.
Avui, sí.
Relacionades amb Egipte, no...
No, més a prop.
No, no, no, molt bé. I bye-bye, en 28 minuts la nostra companya, el control tècnic, la Sílvia ens traurà la sintonia.
Vinga, al grano.
Anem per feina.
Efemèrides
Tal dia com avui de l'any, doncs de l'any, no ho sé perquè...
54, eh?
54 de la nostra era.
Doncs, molt bé, Manel, és que avui estem fent un petit canvi.
Jo faig l'entrada de l'efemèride i el Manel us l'explicarà i després al revés.
Tal dia com avui de l'any 54, després de Cris, clar, o...
Sí, sí, sí, després de Cris.
De la nostra era, mor Tiberi Claudi César August germànic.
Simplement Claudi.
Claudi.
Te recordes de la famosa novel·la?
Pels amics, simplement Claudi.
Claudi.
Digues.
Doncs este senyor va morir tal dia com avui envenenat per ordre de la seva dona, Agripina,
que volia posar el seu fill nero al lloc del senyor Claudi, simplement.
Ja està.
En lloc de poder.
El senyor, deixem-hi dues cosetes sobre el senyor Claudi.
allò de la girafa.
Això ho deixarem per l'altre dia.
Molt bé, deixem-ho estar.
Deixem-ho estar.
La bola, com sempre.
El senyor Claudi era considerat per tots com el tontet de la família dels Juli i Claudis.
Sí.
Però de tontet, segur que no tenia res.
És cert que era tartamut, és cert que anava una mica coix,
que la seva mare s'emborlava constantment, que tothom s'emborlava,
que tenia un trauma...
Era un gest de molt fa.
Sí, tenia un trauma brutal, però tot i això va demostrar,
durant uns 13 anys que va governar, que era un molt bon governant,
va ser un bon historiador, un bon legislador.
O sigui que, en definitiva, es pot considerar com un bon emperador.
El que passa és que, a nivell privat, va tindre més mala sort.
Se va casar quatre vegades,
i una de les vegades, possiblement, va ser un dels homes més banyuts de tot l'antiga Roma.
Ai, pobreta.
I, finalment, la seva última esposa, doncs, tampoc no va tindre gaire sort,
ja que moria per culpa d'ella.
Tal dia com avui, envenenat per un plat de bolets.
Segurament estava menjant ous de reig, la manita cesària,
i li vam mesclar la manita faloides,
que és molt semblant, però que és un pel·lín més...
Més agressiva.
Agressiva, podríem dir.
Ells podries dir alguna cosa de la seva assassina?
De la seva assassina...
No calen molts detalls, però abans m'has comentat que era una assassina en sèrie.
La seva assassina n'hi parlarem en un altre programa,
i dedicarem una miqueta més de temps.
Una dona que tenia nom d'animal,
l'ocusta, que en llatí vol dir llangosta,
que era una esclava que es dedicava a envenenar la gent,
i que va passar a treballar per l'Estat, per l'emperadriu,
després va continuar...
Per la contra.
Sí.
I que va tindre una mort...
Bueno, ja ho explicarem.
Ja ho explicarem, perquè la veritat és que val la pena,
en un proper programa.
I avui anem de morts, eh?
Sí, sí.
Exactament, l'any 1536, un dia com avui, un 13 d'octubre,
moria a Nissa el poeta castellà Garcilaso de la Vega.
Doncs sí, doncs la família ja de poetes,
descendent de dos il·lustres poetes,
aquest Garcilaso de la Vega també va formar part de l'acord de l'emperador Carles
des de l'any 1520.
També es va casar amb Helena de Zúñiga,
tot i que el seu gran amor va ser Isabel Freire.
Garcilaso de la Vega va participar en diverses accions militars i polítiques,
i tal dia com avui, va ser mort, ferit mortalment,
en la sal de la fortalesa de l'OMEUI, a Freigí.
I com dèiem abans, tot i estar casat amb una senyora,
el seu amor platònic va ser Isabel Freire.
Va ser, doncs, la seva inspiració, la seva musa.
Les principals fonts d'aquest poeta són els clàssics,
com ara, per exemple, Virgili, Horaci, els moderns...
Bé, moderns, per l'època, com a Ocias Marc, Ariosto, Sant Nazaro
i, sobretot, Petrarca, introduir a la poesia castellana
noves formes estròfiques d'origen italià
i també introduir a la lírica les noves concepcions neoplatòliques
sobre el món i també sobre l'amor,
sobre l'amor que tenia envers aquesta senyora
anomenada Isabel Freire.
Garcilaso representa, doncs, una actitud nova
davant de la poesia i, tant pel tractament de les fonts
com pel vocabulari, podem dir que és a la península ibèrica
el primer poeta humanista en llengua vulgar
i que, tal dia com avui, de l'any 1536, moria a Nissa.
No en vinguis amb històries, el monogràfic.
I avui parlem de la mort dels llibres, Jordi.
Sí, avui més morts.
Avui anem, estem molt necrològics.
Més morts.
La setmana passada, el primer programa de la sisena temporada,
no sé si hem dit que estem a la sisena temporada.
Quantes, Jordi?
Sí, sí, sí.
Sí, sí, sí, sí.
Tres vegades sis ja, no sé, em dóna molt rotllo.
Vam parlar de les taules d'argila, dels papits egipcis,
dels códices medievals, de l'imprenta de Gutenberg, etcètera, etcètera,
i avui parlem de tot allò que ha fet mal el llibre, una segona part.
I és que el factor que més ha destruït els llibres al llarg de la història
no ha estat l'ésser humà, sinó que ha estat,
crec que el Manel ja s'ho podia imaginar la setmana passada,
tampoc han estat les rates, sinó ha estat la humitat.
Això explica, per exemple, que la major part dels papirs conservats
fins avui en dia procedeixin de llocs secs i càlids, com, per exemple, Egipte.
El propi ésser humà ocupa aquesta segona posició
en aquest fosc rànquing de causants de la destrucció dels llibres,
i quan un llibre es crema, realment es per una informació
que segurament resultarà molt valiosa, com més el passat tiri,
ja que segurament ens parla d'usos, de costums, de llengües i de tècniques
d'altres temps, d'altres civilitzacions, d'altres cultures,
de les que a vegades només queda un pergamí, unes taules, etcètera, etcètera.
La història humana es reconstrueix a partir dels estranys fragments
que han arribat fins al present, però el nombre de civilitzacions,
cultures i pobles que han estat oblidats segurament és molt major.
Hi ha una frase de l'escriptor gentí José Luis Borges,
que és bastant representativa, i diu
El llibre és la gran memòria de los siglos.
Si els llibres desaparecieran, desapareceria la història i segurament l'home,
és a dir, la memòria escrita.
Dins d'aquesta voluntat destructiva, per part de l'home,
els motius poden ser diversos.
Poden ser per raons estètiques, és a dir,
destrucció d'aquells llibres poc originals, avorrits, etcètera, etcètera,
per raons epistemològiques, és a dir, perquè no aporten gairebé res,
o afirmacions insensates, raonaments absurds, etcètera, etcètera.
Si mirem en la literatura, en concret la literatura espanyola,
per exemple, tothom recordarà un dels episodis d'El ingenioso hidalgo Don Quixote de la Manxa,
de Cervantes, quan una neboda de Don Quixote i la seva ama, la seva mestressa,
juntament amb altres personatges, com per exemple Maïssa Nicolás i el Barber,
decideixen començar a cremar llibres pensant que són la raó per la qual Don Quixote ha arribat a la bogeria.
I a l'inici sí que van seleccionant i entre alguns dels que es salven,
per exemple, trobem Amadeus de Gaula i altres llibres de cavalleria,
però al final, cansats, comencen a cremar i a cremar i a destruir i a destruir llibres perquè sí.
Un altre cas va ser el descrit, per exemple, pel filòsof empirista escocès David Hume,
qui recomanava al final del seu llibre d'investigació sobre l'enteniment humà
que l'actor tirés a les flames totes les obres que no tractessin sobre lògica o matemàtiques
o que no descrivissin el món.
Ell mateix afirmava el següent,
Quan persuadimos de estos principios, recorremos las bibliotecas.
¿Qué estragos deberíamos hacer?
Tomemos en nuestra mano, por ejemplo, un volumen de teología o de metafísica escolástica.
Preguntémonos, ¿contiene algún razonamiento abstracto relativo a una cantidad o a un número?
No.
¿Contiene algún razonamiento experimental sobre cuestiones de hecho y de existencia?
No.
Entonces, arrojemoslo a las llames, porque solo puede contener sofismes y supercherías.
És a dir, el senyor Hume ho tenia ben clar.
Si no tractava sobre lògica, matemàtiques i fets que podien explicar el món mateix,
doncs a les flames.
També hi ha una altra frase que a mi, fent aquesta petita investigació, m'ha sobtat,
i és que diu el següent,
Quan una cabeza i un libro xoquen i suena hueco, la culpa no sempre és del libro.
Això ho deia un escriptor alemant, anomenat Georges Christoph Lichtenberg,
i la veritat, segurament fa referència a tota la incultura,
a tot el poc coneixement que es pot arribar a tenir.
A la història també ens ensenya que els factors estètics i epistemològics
han estat en realitat poc rellevants a l'hora de destruir llibres.
Pel contrari, els dictadors i els dirigents religiosos han estat els que més han contribuït
amb la seva empenta a la desaparició de llibres.
Un llibre, en el fons, és una invitació al diàleg, al debat i a l'intercanvi d'idees,
i al seu lloc natural és una societat oberta i democràtica.
En conseqüència, els enemics de la llibertat,
siguin els que siguin,
ja siguin dictadors o líders religiosos,
són a la vegada enemics del llibre.
A les dictadures o als estats teocràtics només tenen cabuda dos tipus de llibres,
els d'entreteniment i els llibres propagandístics.
Així va passar, per exemple, quan el partit nazi va arribar al poder a l'Alemanya del 1933, 1933,
quan un dels primers actes més foscos els va portar a cremar llibres d'autors considerats antialemans.
Així van acabar a les flames obres d'escriptors com, per exemple, l'alemany Heinrich Mann,
o de l'irlandès James Joyce,
i de pensadors jueus com el psiconolista austríac Sigmund Freud
o el físic d'origen alemany Albert Einstein.
Curiosament, Freud, després de tenir notícies d'aquesta crema de llibres,
i de llibres seus en particular, va afirmar irònicament que, en realitat,
aquest acte dut a terme pels nazis constituïa un avenç en la civilització,
perquè segurament a l'edat mitjana l'hauria encremat a ell.
Segurament, en aquell moment, ell tampoc sabia que existien els camps d'extermini
i que, si s'hagués quedat a Alemanya, segurament hauria acabat en un camp d'extermini
o de treball i hauria acabat mort.
I crec que l'any 38, o sigui, encara no...
Sí, no ho sabia, però, bueno, de forma irònica,
encara va sortir bé de la situació.
Un altre, saltant amb el temps i en l'espai,
la revolució cultural xinesa, per exemple,
va ser un altre exemple fosc d'un poder fanàtic
que ataca els llibres i a la cultura.
Mao Zedong va iniciar la nomenada revolució cultural l'any 1960
amb la finalitat de purgar els seus rivals polítics
i d'acabar amb qualsevol expressió cultural
procedent de la tradició o de l'estranger
per creure que eren atadures
que impedien avançar la revolució proletària.
Sota la consigna que no hi ha construcció sense destrucció,
molts dirigents polítics i professors van ser assassinats
al temps que es van destruir antiguitats
i es van cremar gran quantitat de llibres.
Una altra de les causes de la destrucció de llibres
també és el fanatisme religiós,
vingui de la religió que vingui.
Per exemple, el filòsof Gref Protagoras,
que va viure entre el 486 i el 410 abans de Cris,
va patir els atacs de la censura religiosa.
Aquest sofista va ser acusat d'agnòstic
i la seva obra va ser cremada a les flames.
Per un altre costat,
el califa Omar I és l'autor d'un raonament
que expressa segurament com cap altre
la lògica destructiva que hi ha darrere del fanatisme religiós.
Quan se li va preguntar al califa Omar I
sobre què fèiem els pergamins de la Biblioteca de l'Excendria,
aquest va afirmar
Si els llibres contenen la mateixa doctrina del Coran,
no sirven per a nada perquè la repiten.
Si els llibres no estan d'acord amb la doctrina del Coran,
no té cas conservar-los.
I així, d'aquesta forma,
un gran nombre de papirs van servir segurament
per alimentar els focs de llenya,
i en aquest cas ja no eren de llenya,
de l'època.
Però, com ja sabem també,
i gràcies també al cinema,
ens ho ha fet recordar ara també en una altra pel·lícula,
doncs no només la Biblioteca d'Alexandria
va desapareixer en mans dels musulmans,
sinó també dels cristians.
Com veurem, segurament no.
Veurem a les curiositats.
També des del catolicisme
es va confeccionar una llista de llibres,
que crec que vam dedicar a un monogràfic fa unes temporades,
coneguda com l'índex librorum prohibitorum,
és a dir, l'índex de llibres prohibits,
en la qual es trobaven tots els llibres
que un catòlic tenia prohibit llegir.
Aquesta llista es va publicar per primera vegada
l'any 1559,
i recordo quan vam fer el monogràfic
que hi havia escriptors,
o pensadors, o assajistes,
que estaven ben orgullosos d'estar en aquella llista,
perquè això volia dir, com a mínim,
que si estava prohibit llegir,
és que deien alguna cosa segurament interessant.
La llista,
que es va anar ampliant al llarg dels anys,
va incluir obres d'autors,
com per exemple Cervantes,
Galileu, Daniel de Foer,
Copèrnic,
Pascal,
Kant, Jean-Paul Sartre,
inclús d'historiadors catalans,
com el llibre Josep Fontana.
La llarga ombra de la censura,
doncs ja gairebé per acabar al final d'aquest petit monogràfic,
existeix, és que els llibres van aparèixer,
i sempre ha
s'excitat debats.
Per exemple,
una democràcia ha de permetre llibres,
o qualsevol tipus de llibre,
encara que atempti contra
la pròpia democràcia,
o que faci apologia de la violència,
o que fiqui traves als valors
bàsics de la convivència
d'un estat democràtic i lliure.
Aquesta segurament és una pregunta
que no s'ha de tampoc poder respondre aquí,
però que la deixem a l'aire,
perquè segurament això ja és una altra història.
Avui fa 100 anys, a Tarragona.
Ara fa un moment abans d'entrar,
m'ensenyaves,
estàvem mirant una revista sobre canvi climàtic,
sobre l'evolució de les temperatures, etcètera,
i precisament esta setmana passada,
aquests dies,
potser un dels comentaris de la gent
que ha sigut quina calor que fa, no?
I tant, estem al mes d'octubre.
Al mes d'octubre i anem perfectament
en maniga curta i tal, no?
I segurament ho atribuiríem avui en dia
al famós canvi climàtic.
Sí, sí.
Bueno, aquests dies,
i segurament des de fa una dècada,
jo no recordo cap castanyada,
passant fred.
Passant fred.
Com a mínim des de fa 10 anys.
Doncs fixa't que fa 100 anys,
tot i que això del canvi climàtic,
aquesta paraula encara no existia,
no se'n parlava,
doncs ja hi havia anomalies tèrmiques
que segurament són normals, no?
És una notícia recollida al diari de Tarragona,
recordem, avui fa 100 anys,
o sigui que és del 13 d'octubre de l'any 1909.
Diu el següent.
O sigui que fa 100 anys
també tenien els seus problemes climàtics.
I una altra notícia també curiosa,
sobretot pel adjectiu utilitzat.
A veure tu què entens, Jordi?
Diu el següent.
El veterinari municipal d'on Càndido Foraster
inutilitzó ayer varios quilos de pescado averiado,
que s'havia posat a la venda
en el mercat de la pescaderia.
Pescado averiado.
Averiado.
Malestat.
Suposem que era en malestat, no?
No sé.
Doncs sí, doncs s'havia ficat a la venda
i este senyor va fer parar.
I després també una notícia curiosa,
perquè la setmana passada parlàvem
que feia sentar...
Bueno, la notícia que havíem trobat al diari
de que s'havia regularitzat servei d'automòbil
o de transport entre Tortosa, Gandesa i Mora,
doncs també una notícia relacionada
en el món de l'automòbil.
Fa sentència.
Diu el següent.
En la sesión de clausura de la Conferència Internacional
para la Circulación de Automóviles,
el ministro de Serbia, el señor Besnitch,
agradeció la acogida de que han sido objeto
los representantes extranjeros.
Los delegados de Alemania, Bélgica, Bulgaria, Francia,
Italia, Mónaco, Montenegro, Rumanía y Serbia
han firmado un convenio destinado a reglamentar
las condiciones para la circulación internacional de automóviles.
Los delegados de otras naciones sometrán el convenio
a sus gobiernos respectivos.
O sea que fa 100 años
s'estaven posant les bases
dels actuals codis de circulación de todo el mundo.
Suposem que los anglosos no van aceptar
circular para la derecha.
I ho van fer al revés.
Pero, com ve, fa 100 años
que ya comenzaban a haber automóviles,
pocs, pero ya comenzaban a haber-ne,
van acceder a les bases
d'això que avui en día
és tan normal com és la circulación.
Viària.
Molt bé, tenim patrocinador o no tenim patrocinador aquesta setmana?
Sí, tenim un patrocinador.
Sí, sí, i tant.
Molt bé, i tenim la Sílvia també.
Bona nit.
De nou.
Què tal?
Què tal?
Com va?
Molt bé, us trobo fantàstics, eh?
Com si no hagués passat l'estiu ni res de res, eh?
És que som unes màquines.
És que per nosaltres no passa el temps.
No, no, no.
Per nosaltres no passa el temps.
Tan macos sempre.
Sí, sí, sembla que us heu posat el congelador
i han tornat a sortir per fer el programa, eh?
Sí.
Fantàstic, fantàstic.
Els joies tornaran a tancar.
O sigui, vinga.
Tenim patrocinador de congelador?
No.
No, no ho sé.
Ja el busquem, ja el busquem.
No, és una cosa més lleugera, podríem dir.
Més liable, no?
Sí.
Sí.
Ui, més liable.
Ara la liem, ara la liem.
Líala.
El millor papel de fumar zigzag, exigirlo siempre.
El millor papel de fumar zigzag o zigzag, patrocina el No envinguis amb històries.
No envinguis amb històries. Curiositats.
El pensament il·lustrat va rescatar la seva figura de l'oblit i avui en dia el cinema ho ha tornat a fer.
És Amenàbar, no? El director?
Sí.
Amenàbar ho ha tornat a fer i segurament és una de les primeres víctimes del fanatisme religiós i segurament ara també ja sabeu de qui parlem amb totes aquestes pistes, sobretot la pista del cinema.
La figura d'hipatia d'Alexandria, una jove matemàtica i filòsofa que va ser brutalment assassinada per fanàtics cristians.
En la seva època va ser una icona de la sabidoria i una dona davantada al seu temps que va arribar a ser directora del Museu d'Alexandria per mèrits propis en un món masculí que deixava poques oportunitats a la formació i llibertat de les dones.
Era grega per la seva educació i cultura, era egipcia per la ubicació de la seva ciutat natal a l'Alexandria i també romana perquè en aquella època la ciutat del Delta del Nil formava part de l'imperi romà.
En la seva formació segurament va tenir un pes molt important Teó d'Alexandria, que era el seu pare, filòsof, matemàtic i que des de petita ja la va educar en l'ideal grec,
és a dir, que un ser humà es cultiva tant en el cos com en la ment i dins d'aquest creixement la va enviar també a estudiar a Roma i a Atenes,
on va estudiar filosofia, astronomia, matemàtiques, física, lògica, bla, bla, bla.
S'ha de dir que epatia d'Alexandria va contribuir a la invenció d'útils o d'estris, com per exemple l'astrolavi, l'aeròmetre,
va defensar l'heleocentrisme i també va fer algunes aportacions en geometria euclidiana,
que no em pregunteu què significa o què és, però bé, va ser una banderada del pensament neoplatònic.
El problema és que epatia era pagana i les forces vives del cristianisme,
que convertit des de l'any 391 en religió oficial i única de l'imperi romà,
van considerar tot allò que era pagar, inclòs el coneixement científic, que s'havia de perseguir.
Inicialment va poder salvar, gràcies al governador romà de la ciutat,
que la va defensar en front de la jerarquia cristiana,
però el nou bisbe d'Alexandria, Cirili, que després, curiosament, va ser canonitzat per l'església,
la va fitxar com a bruixa i etxicera, com seria en català, etxicera, com a...
Bruixa i...
No.
Bé, com a bruixa.
I, doncs, es creu que aquest bisbe, Cirili, va estar darrere del seu tràgic final, l'any 415,
on epatia va ser golpejada, despullada, violada, arrastrada per la ciutat
i, finalment, assassinada per un grup de monjos integristes.
Sí, l'integrisme no ha canviat tant.
Sí, l'integrisme no ha canviat tant, avui en dia.
Exacte, pots veure moltes mostres, en molts llocs, i en moltes relacions...
Tu, Manel, crec que has vist la pel·lícula.
Molt recomanable.
Sí, la comentarem la setmana vinent, que jo la veureu aquí a cap de setmana, si vols.
D'acord, t'explico al final.
Però sí, no, bueno, sí, ja el sé, clar.
Això és com el Titanic.
Doncs, curiositats.
Una mica, per si us apropeu al cinema, a veure Àgora, la darrera pel·lícula de Manèvar,
que el Manel us la recomana, i jo, encara que no l'hi vist, també.
Notícies
Avui parlarem, ja t'he dit, que això anava avui de rotllo sup'aquàtic.
Sí.
És que parlarem de dos troballes, que s'han fet una a Menorca, l'altra al Delta de l'Ebre,
de vaixells enfonsats, i sembla ser que d'època...
Similars.
Similars.
La primera és un vaixell que se va localitzar l'any passat,
enfront de les costes de l'illa de Buda, a punta del Delta de l'Ebre,
i que ja sospitava que era un vaixell del segle XVIII,
que l'any passat es va fer una primera campanya d'urgència per a protegir el cessiment.
En aquesta primera campanya van aparèixer, doncs, des d'un petit canó de bronze,
un botó metàl·lic d'un uniforme militar, dos botes de fusta que contenien pòlvora i molts de projectils de plom i tal,
doncs ja es va començar a perfilar, que era segurament un vaixell de finals del segle XVIII, principis del XIX.
Després de l'excavació que s'ha fet aquesta temporada, ja la cosa s'ha perfilat bastant més,
i sembla ser que es tractava d'una de les 13 embarcacions que van ser sorpreses per una forta llevantada,
i van embarrencar el Delta, van embarrencar 5.
El juny de l'any 1813 era una flota multinacional formada per vaixells espanyols, anglesos i sicilians
que pujaven de l'Icant amb l'objectiu de bombardejar a Tarragona, que estava en mans del francès.
Perquè estem en la guerra del francès.
En plena guerra del francès.
Sembla ser que l'operació no va sortir bé, van tornar ràpidament, van fugir ràpidament,
i just quan passaven per davant del Delta, una llevantada es va rossagastar a la costa,
i 5 d'estos vaixells van embarrencar, i este podria ser un d'estos vaixells, possiblement inglès.
I el passat 11 de setembre jo vaig poder anar, perquè feien una jornada de portes obertes,
mostraven el material que havia perdut.
Ah, pensà que era sota l'aigua.
Sota l'aigua, què més voldria jo.
I certament és impressionant perquè apareix, pel que explicàvem els arqueòlegs,
tot este barco d'uns 40 metres de l'hora s'encé,
i amb tota la càrrega intacta de barrils de pòlvora,
de tota la munició que portaven,
inclús objectes d'ús quotidià, com un tinter ple de tinta encara,
o altres objectes, o una col·lecció de monedes russes,
per exemple, de l'època, de finals del segle XVIII, etcètera, etcètera.
O sigui que s'contenuarà excavant hasta el 1800...
Ai, 1800, perdó.
Hasta el 2012, en tres campanyes,
i sembla ser que és el vaixell de fusta trobat més ben conservat de Catalunya,
que s'han trobat fins ara.
Només dir-te, per exemple, que el timó de fusta i forrat de coure té 9 metres d'alçada.
9 metres, ostres.
Sí, Déu-n'hi-do, era un...
Un senyor vaixell.
Un senyor vaixell que va...
Per ser un vaixell de guerra, va ser un senyor vaixell.
Va quedar...
Doncs...
Van barancar l'arena i ràpidament va quedar sepultat pels llims que arrossegava el riu,
i ara, en el retrocés del delta...
Sí, s'està recuperant.
Un...
Ha marxat terra, diguéssim, i s'ha descolgat altra vegada.
Un pescador el va localitzar i per això s'està podent excavar.
Molt interessant.
Si l'estiu que ve, fa alguna jornada de portes obertes, val la pena veure-ho.
Molt bé.
I també, ràpidament, a Menorca també s'ha trobat...
També un pescador va localitzar la costa nord de Menorca.
El que sembla ser les restes d'un galeó, possiblement, falta per determinar exactament,
però a les segles XVII, XVIII, i fins ara també s'han fet prospeccions en un robot
que ha filmat la zona, s'han localitzat 17 canyons de ferro, fustes de l'estructura
del barco i quatre angles de gran tamany.
Sembla ser que es poscarà, primer que tot, a protegir perquè no hi hagués polis
i, posteriorment, en els propers anys, a excavar-ho també.
Molt bé.
que apareix.
I quan ens portaràs notícia d'Egipte?
D'Egipte?
Perquè...
Últimament no...
No n'hi ha masses.
O almenys jo no n'he trobat gaire.
Tens ganes de tornar a sentir-ho.
Sí, jo en sé una, però l'ascend de memòria ja la direm la propera setmana,
que a Egipte ha recuperat unes pintures que s'estaven en l'obre.
Alguna cosa ha sentit?
Sí.
Doncs ja en parlarem la propera setmana, perquè un minut per a les 10 del vespre...
Que comença a sonar la sintonia de...
La sintonia final, que, com he dit abans, la sintonia Messi reverent per un programa d'història,
o a l'UG, no ho sé.
És igual.
Ha estat un plaer, no, Panel?
Sempre és un plaer.
Sí, segur?
I tant.
Molt bé.
Als finals.
Quan fem el tonto, fem el tonto.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.