Fins demà!
Bon vespre, quan passa un minut aproximadament de dos quarts del vespre, clar, avui m'han deixat sol, estic tot trist, i doncs, la veritat, no sé què dir, perquè en Manel està ben lluny, però ben aviat també estarà ben a prop, gràcies al contacte telefònic que crec, diu la Sílvia, que el tenim ara mateix, ja. Manel?
Què tal? Hola, Manel, ui, quina sorpresa! Què fas?
Com estem, eh? El que fa la tecnologia, eh? Sí, sí, increïble. Estàs a 400-500 quilòmetres, no?
Sí, una cosa d'això, a la capital del reino, a Madrid.
A la capital del reino, a Madrid.
Molt bé, per raons de feina, no?
Estic aquí per raons de feina, però com que avui hi ha una notícia molt interessant d'avui fa sentit, doncs, mira, és el gust en ello de poder-la explicar, i a més a més, a distància.
Molt bé.
Doncs, vinga, ja que ho fem avui així a distància, dona-t'ho l'entrada al programa.
Benvinguts un dimarts més de la nit al No em vinguis amb històries, aquest programa de divulgació cultural consolidatiu que ja tenim aquí, a la capaella de Tarragona Ràdio, i sense més reambulacions, anem per feina.
No em vinguis amb històries, aquesta setmana...
Aquesta setmana, com és habitual, seguim l'ordre habitual, també, del nostre programa, i crec que repeteixo massa algunes paraules, habitual, habitual, vespre, vespre, mare de Déu, com estem avui.
Efemèrides, monogràfic, avui fa sentit anys a Tarragona, curiositats, notícies, que avui no hi ha res d'Egipte, no sé si és casualitat perquè el Manel no hi és, i 30 minuts passen molts anys i hem perdut 3, bueno, hem perdut entre cometes,
Tot seguit, comença el programa.
Efemèrides
Tal dia com avui de l'any 1896, Nicolau II, darrer ser de Rússia, era coronat.
Nicolau II va ser un home de caràcter feble, indecis, molt influït també per la seva muller, i en els darrers anys del seu regnat també per Rasputin.
Va precedir els darrers anys del serisme procurant de mantenir l'autogràcia. Els grans esdeveniments del seu regnat van ser la guerra russo-japonesa, el diumenge roig de Petersburg, els intents de liberalització del règim, l'entrada de Rússia a la primera guerra mundial, l'any 1914, i els desastres militars que també van provocar l'enderrocament del serisme.
Pel març del 1917 va ser obligat a abdicar, i el 17 de juliol del mateix any va ser assassinat a la casa Ipatev pels seus propis guardians.
Però el que és interessant d'avui és que, tal dia com avui, de l'any 1896, aquest senyor anomenat Nicolau II era coronat, com el darrer, en aquell moment no ho sabia clar, com a ser de Rússia.
També, tal dia com avui, però de l'any 1907, neixia l'actor nord-americà Mario Michael Morrison, i us preguntareu, i qui és el Mario Michael Morrison?
Amb aquest nom segurament no hauria arribat massa lluny, fins que va agafar i es va canviar el nom per un nom artístic.
Conegut també popularment com el senyor Wayne, John Wayne, actor, productor i director cinematogràfic nord-americà, es va consagrar amb la diligència de l'any 1939, de John Ford, un gran film.
Es va especialitzar sobretot en el western i interpretar, entre altres films, per exemple, Fora Patxe, Rio Roig, Rio Bravo, Alamo, L'home que dispara a Liberty Valence, etcètera, etcètera, etcètera.
Inclús va guanyar un Òscar d'interpretació l'any 1969 per la pel·lícula True Grift.
No envinguis amb històries, el monogràfic.
Em comuniquem que hem deixat penjat el Manel a Madrid, d'aquí una estona tornarem a connectar amb ell.
La veritat és que li feia bastant atristor no poder estar avui aquí, perquè deia que donava molt de joc a la notícia que portava d'avui fa 100 anys a Tarragona.
Tot això serà aproximadament en 12 minuts.
Avui al monogràfic parlem de la guerra com a croada, i és que un dels aspectes més significatius que es va manifestar amb l'esclat de la Guerra Civil Espanyola, el juliol del 36, va ser el que es refereix al tema religiós.
La República, des del mateix moment en què va ser promulgada la Constitució de l'any 1931, va mantenir una actitud clarament anticlerical,
amb la seva voluntat de separar l'església i estat i d'intentar un procés de modernització de la vida política que necessàriament passava per implantar un estat laic i neutralitzar la importància i el pes que tenia l'església en la solidaritat espanyola,
o que havia tingut ja des de feies anys i segles l'església en la solidaritat espanyola.
Va ser justament, al marc de la discussió de la Constitució del 31, que a Zanya va fer famosa una frase segons la qual deia
«Espanya ha dejado de ser católica» i les esquerres republicanes, seguint aquesta lògica, van portar a terme una política com, per exemple, la municipalització dels cementiris,
la prohibició de les manifestacions públiques de religiositat, sobretot les processons, etcètera,
que va crispar enormement les relacions que hi havia entre església i república i va aconseguir que l'església i l'opinió pública catòlica en general
es col·loquessin en una clara situació d'hostilitat envers aquest nou règim, que era la Segona República.
Quan va esclatar la guerra, per exemple, va quedar ben clar quina seria la posició de l'església i dels catòlics davant dels dos bàndols en conflicte.
Més si es té en compte la profunda i sistemàtica repressió que l'església va patir a la zona republicana
durant els mesos de juliol i agost del 36, és a dir, repressió interreligiosa,
que combinava amb un cicle, podríem anomenar, d'anticlericalisme popular,
que si tirem enrere en el temps ja trobaríem algunes primeres petjades a Catalunya,
com a mínim que s'havien iniciat ja l'any 1835, amb la crema de convents,
que va acompanyar, per exemple, la Revolució Liberal i que va proseguir també amb la Setmana Tràgica de l'any 1909.
Però va culminar amb aquesta, podríem anomenar, fullia sense precedents,
que va ser l'esclat de la Guerra Civil.
Si al conjunt de l'Estat van ser assassinats aproximadament uns 6.800 religiosos,
d'aquest nombre 2.437 van correspondre a Catalunya.
I després, a banda, també van ser incendiats i destruïdes esglésies,
convenys i tot tipus de símbols i objectes religiosos.
Tota aquesta persecució va acabar convertint-se en un element, com és lògic,
també, de propaganda antirepublicana i un element que va tenir un pes important
davant de l'opinió pública mundial.
Les primeres reaccions va ser, bàsicament, la fórmula de la croada.
Per això parlàvem de la guerra com a croada.
Els antecedents...
Bé, tret de poques excepcions, de minoritàries excepcions,
les posicions i les actituds dels catòlics espanyols
es van decantar a favor de la rebel·lió, a favor del cop militar.
A Catalunya va caldre ressaltar, o cal ressaltar,
la difícil situació en què es trobava un partit de definició democràtica,
republicana i fins i tot confessional,
com, per exemple, era la Unió Democràtica de Catalunya,
que, situada obertament i de forma inqüestionable
al costat de la legalitat republicana,
va veure com, per exemple, els seus dirigents
es trobaven en una situació de perill
per causa de les seves conviccions religioses.
És a dir, que no hi havia només dos bàndols.
Ben aviat, a més a més, es van començar a definir les posicions.
A banda dels carlistes,
que fien de la seva religiositat bandera d'agitació política,
durant l'estiu del 36 es van produir els primers pronunciaments
de bisbes a favor dels revoltats.
Sembla que va ser el bisbe de Santiago de Compostela,
Tomàs Moniz Pablos,
un dels primers a utilitzar el terme de croada
per tal de definir la guerra.
De fet, la gran massa de catòlics espanyols
va tenir molt clar, des d'un primer moment,
en quin bàndol es col·locarien.
I ja durant els mesos de juliol i agost,
és a dir, a l'inici de la guerra,
van abundar els posicionaments de bisbes i prelats
a favor dels militars insurrectes.
Per molts, la causa de la guerra era justament
la descristianització de la societat espanyola.
A causa de què?
Doncs de les polítiques i les reformes religioses
que s'estava duent o que havia dut a terme
la Segona República.
A finals d'agost del 36,
el president Lluís Companys
va declarar a un periodista francès
que a Catalunya la situació de la clarecia
era actualment, i ho continua essen,
molt crítica.
Ha pres part massa obertament a la rebel·lió sagnant
amb un misticisme guerrer
al costat dels enemics de la República.
Amb aquesta frase, Macià ja definia
bàsicament quina era la posició de l'Església.
De fet, el cardenal Gomà,
que podríem dir que ha considerat per molta gent
un dels prelats més integristes de l'estat espanyol,
va ser nomenat oficiosament i confidencialment
el representant del papa Pius XI,
prop de Franco.
A partir del desembre del 36,
encara estem al primer any de guerra,
va reorganitzar l'Església
i va aconseguir de mobilitzar l'episcopat espanyol
i l'opinió pública catòlica
a favor dels sublevats,
a favor de Franco.
Una de les fites aconseguides per Gomà
durant el primer any de guerra
va ser l'assignatura per part de gairebé
tot l'episcopat espanyol
d'una carta col·lectiva,
hem dit per part de gairebé tot l'episcopat,
és a dir, no tots, però gairebé tots,
d'una carta col·lectiva
en què els bisbes espanyols mostraven
plena adhesió a l'exèrcit de Franco
i al mateix temps legitimaven
la revolta dels militars del juliol del 36
i també la mateixa Guerra Civil.
Inspirada aquesta carta directament per Franco,
que es va queixar a Gomà
de la poca afinitat a la seva causa
que mostrava la premsa catòlica internacional,
la carta, a més a més,
va ser publicada el dia 1 de juliol del 37
en les seves edicions espanyola,
francesa i anglesa.
Aquesta carta, i Gomà,
s'afirmava de manera taxativa
que l'única esperança per tal de reconquerir
la justícia, la pau i els béns
que se'n derivaven
era el triomf del Movimento Nacional,
és a dir, el triomf dels sublevats, dels franquistes.
Perdó.
La carta la van firmar 43 bisbes
i 5 vicaris capitulars
i de les 5 absències que es van produir
dos són especialment significatives.
D'una banda, trobem el cardenal
arcabisbe de Tarragona,
en francès Vidal i Barraquer,
que es trobava exiliat a Roma.
Cal recordar que Vidal i Barraquer
era un home de tarannà liberal i catalanista,
havia estat detingut per una patrulla anarquista
en començar la guerra,
Poblet, en concret,
però tot seguit va rebre protecció de la Generalitat
per evitar mals majors
i que li va organitzar un viatge a Roma.
Quan Vidal i Barraquer
va ser requerit per Gomà
per firmar la carta,
va respondre amb una negativa,
tot afirmant que el document
era molt propi per a la propaganda,
però l'estimo poco adecuado
a la condició i caràcter
de quienes han de subscribir-lo.
Afegir al mateix temps
el temor a la instrumentalització política
se'n podia fer.
Aquesta actitud
de no signar la carta de Gomà
li va costar a Vidal i Barraquer
haver de morir a l'exili,
ja que al gener del 39,
una vegada acabada la Guerra Civil a Catalunya,
el nou règim no li va permetre
retornar a la seva seu a Tarragona.
L'altre absència important
que es va negar a signar aquesta carta
va ser la del bisbe de Vittòria,
Mateo Mújica,
que si bé no va firmar la carta
tampoc no va manifestar-hi
la seva disconformitat.
Mújica havia estat apartat
per les autoritats militars
de la seva seu episcopal,
acusat de feblesa
amb els sacerdots nacionalistes
de la seva diòcesi.
Mújica, per exemple,
havia denunciat també
al papa Pius XI
l'afusellament de 14 sacerdots bascos
l'octubre del 36
per militars franquistes.
Quan se li va sol·licitar la firma,
es va limitar a pretextar
que ja no residia a Vittòria,
però tot s'ha de dir
que ja havia criticat
les accions d'alguns militars franquistes,
en aquest cas,
per l'afusellament
de 14 sacerdots bascos.
Després hi va haver altres absències
que van ser més circumstancials,
com per exemple
el bisbe de Menorca,
però el bisbe de Menorca,
per exemple,
no va signar
perquè l'illa estava,
en el moment de la publicació
de la carta,
l'illa estava sota
el control de la república.
També l'arquivisbe
dimissionari de Toledo,
Hilari Regué,
i per últim
el bisbe d'Oriol Alacant,
el basc Javier de Iraz Torza,
l'Oinaz,
que va passar gairebé
tota la guerra a Londres.
L'impacte de la carta
va anar més enllà
d'aquestes excepcions
i va ser enorme.
D'una banda,
a nivell internacional,
va contribuir
a donar l'empenta definitiva
del món catòlic
a la causa
dels militars revoltats.
Però, d'altra banda,
a l'Espanya franquista
es va anar produint
una simbiòsi
cada vegada més estreta
entre l'Església
i l'exèrcit,
fins al punt
que era habitual
veure bisbes i clergues
saludant amb el braç alçat
i la presença eclesiàstica
va passar a ser molt abundant
en tota mena d'actes públics,
polítics,
militars,
inclús membres de l'Església
agafant armes
i anant cap al front.
Com van ser les relacions
amb el Vaticà?
Doncs, la veritat,
van ser força difícils,
com a mínim en un principi.
L'Observatore Romano,
que era el diari oficiaos
del Vaticà,
doncs,
la posició d'aquest diari
o l'actitud d'aquest diari
no va agradar
en cap moment
o com a mínim als inicis
al govern de Burgos,
al govern dels sublevats,
que pràcticament
durant tota la guerra
va queixar-se
de l'actitud
del diari vaticanista,
que el juliol de 1937
no va publicar,
per exemple,
la carta olectiva
dels bifes espanyols.
La primera intervenció
de Pius XI
sobre la guerra d'Espanya
tampoc no va agradar
als franquistes.
Aquesta intervenció
va ser a Castel Gandolfo
el setembre del 36
en una audiència
amb catòlics espanyols,
encapçalats
per, entre d'altres,
els bisbes de Cartagena
i d'altres seus,
com per exemple
en Víctor Artós
a la seva d'Urgell.
En el seu discurs
que portava per títol
La vostra presença,
el papa va condemnar
la persecució religiosa,
però va fer advocacions
pel perdó i la pau.
Aquest posicionament
per part del papa
no va agradar gens
a l'Església espanyola.
En els seus inicis,
el Vaticà
va mantenir
una actitud de prudència
que contrastava
amb la beligerància manifesta
de la majoria dels bisbes espanyols
i de l'Església espanyola
i la situació
en què ara es veia
empitjorada
per l'actitud
que adoptava
el representant diplomàtic
del govern de Franco
davant la Santa Seu,
que era, en concret,
el marquès de Magaz,
que, des que havia arribat a Roma,
l'agost del 36
havia mantingut
una actitud impertinent.
Només els bons oficis
del cardenal Gomà
van aconseguir
que l'actitud del Vaticà
anés canviant a poc a poc.
Finalment,
a les darreries del 37
es produï el reconeixement
del règim de Franco
per part del Vaticà
i en el darrer any de guerra
no van faltar problemes
i conflictes
entre el govern de Franco
i l'Església,
sobretot
arran del nomenament
dels bisbes,
ja que per Franco
volia nomenar
directament
ell mateix els bisbes
o els bisbes de confiança.
Ja,
per anar acabant,
perquè si no el temps
se'ns menjarà
i hem de tornar
a comunicar amb el Manel,
que ens deu estar esperant,
a l'Espanya franquista
l'Església
va anar recuperant
bona part
de l'ascendència social
i política
que havíem mantingut
abans de la República
i que havíem perdut
durant la República,
mentre alhora
s'elaborava
un discurs nacional catòlic
que santificava
l'acció insurrecte
dels militars revoltats
i convertia
la seva insurrecció
ni més ni menys
en el que hem pogut
anomenar
el títol
d'aquest monogràfic,
doncs una croada,
en concret
la cruzada
de liberació nacional.
Després,
el paper de l'Església
durant la dictadura
no és que sigui
una altra història,
però sí que és
una petita altra història.
Avui fa 100 anys
a Tarragona.
A 10 minuts
i a la recta final
del programa,
Manel,
em sents?
Què tal?
Hola, Manel,
et sentim bé.
avui ens portes una notícia
d'avui fa 100 anys
a Tarragona
i a més a més
un parell
d'anuncis,
de patrocinis,
però la notícia
força interessant
sobre la Federación Provincial
Tarragonense
de Clubs de Futbol.
Sí, exacte.
I veureu
que ha canviat molt
el futbol.
Demà tenim una gran cita
a tots els culers,
ja ho sabeu,
tenim la final
de les Champions.
Fa 100 anys
el futbol
estava implantat
a la nostra terra,
però encara estava
a els seus orígens.
Era d'una manera
molt diferent.
Mireu,
aquesta notícia apareguda
tal dia com avui
fa 100 anys
al diari de Tarragona,
avui és 26,
veig que sí,
26 de maig de 1909
diu el següent.
Clubs de Futbol,
campionat local,
Copa Gran Hotel
Continental,
maig número 2,
feixa,
23 de maio,
o sigui,
es va jugar
el dissabte,
digués,
1909.
Clubs,
Hispània i Catalunya.
Campo,
va ser el permesso.
Diu,
va fer el partit,
la primera meitat,
45 minuts,
segona,
idem.
Descanso,
8 minuts,
i va ser l'àrbitre,
Guillermo Tarín,
acompanyat per dos jutges
de línia,
Miguel Valls,
por el Hispania
i E. Mallol,
por el Catalunya.
O sigui,
cada club se portava
el seu jutge de línia.
Molt bé.
Després explica
la formació dels equips,
que no cal dir.
i comença la nit.
Diu el següent,
mira,
accepten el campo
i puestes sin reservas
i firmen
los capitanes
de conformidad.
Podien començar el partit.
Fue aplicada la salida
a les 5.20
i minuts de la tarda,
dando en el puntapié
a la pelota
Don Pedro Redón,
generoso donante
de la Copa Continental.
En esta primera meitat
era cuando
el Pane
jugaba
en el sol,
per favorecido
por la pendentia.
Curiós,
quan els equips
siguen
que tingui a favor
la pendent.
Això vol dir
que no jugaven
en un camp plà.
Demostraron
els de l'Hispania
al empezar
superioridad
por els del Catalunya
que l'hocía
en faja verde
pifiaban a menudo
la pelota
i hasta se cargaban
entre sí
mismos
por falta de colocación.
El primer goao
muy ben tirado
lo conseguiu l'Hispania,
cuyos jugadores
llevaban brazal azul,
però a poc rato
i en un
cona,
escrit literalment
C-O-N-A,
cona,
que és la transcripció
literal del inglés
corner,
o sigui,
la pronúncia en inglés
cona,
concedida al Catalunya,
uno de los defensores
de l'Hispania
al dar un puntapié
a la pelota
la metió
el mismo
dentro de la portería
de su propio
apuntándose
el Catalunya
un gol
por dito motivo.
Desde este momento
los de la faja verde
jugaron mejor
que al principio.
Terminó la primera parte
con un empate
de un gol
a uno.
Explica después
que se reanuda
la segunda parte
que marca
un gol
el Catalunya
y que acaba
el maig
a l'estat
de la tarde.
Per lo tanto,
el Hispania
quedaba eliminada.
Diu,
como incidente
del juego
consigui,
ya que escriu
esta noticia
que es lo propio
Árbit,
consiguió
que el portero
de Catalunya
dio en una ocasión
más de dos pasos
con la pelota
en las manos,
lo cual motivó
un golpe franco
a favor de la España
de acuerdo
con el reglamento
del juego
que dice
que el portero
no podrá dar
más de dos pasos
con la pelota
en las manos.
Si el portero
lleva la pelota,
es decir,
da más de dos pasos
teniéndolo en las manos,
el árbitro
debe conceder
un golpe franco
a favor del equipo
comitario.
Los capitanes
han de tener
más autoridad
para dirigir
sus equipos
compuestos por principiantes
de los cuales
algunos,
sin conocer las reglas,
tienen la ridícula
pretensión
de protestar
en forma incorrecta
los fallos
o decisiones
del árbitro,
lo cual ni siquiera
sería admisible
por parte
de jugadores maestros.
A favor indignat
lo que escribo yo.
Que tome nota de ello
aquel profesor
del Catalunya
que por poco
se expuso
a una descalificación
y entre paréntesis
los fallos
del árbitro
aun cuando estuvieran
equivocados
deben acatarse
el campo de juego.
Sepa también
el joven capitán
de la Catalunya
que se considera
jugando a la pelota
con las manos
todo un jugador
que la toca
con los brazos
y abusa
de los codos.
Para observar
respecto a las cargas
respecto a los
offside
o fuera de juego
debo advertir
que los jugadores
del Hispania
cometieron dicha falta
en las líneas
de toque
al poner en juego
la pelota
que tienen a veces
a un compañero
más próximo
de la puerta
contraria.
Válgase
divulgó uno
por lo otro
explicando
los faros
que tampoco
había medio
de pasar
la tarde
tirando golpes
francos.
El público
fue en general
muy sensato
excepto
excepción hecha
de unos cuantos
vociferadores
que protestaban
a grito
por lado
de lo que ignoraban
y harán mejor
otra vez
de tomar
el camino
del Riff
donde hallarán
cábilas
que le recibe
con los brazos
abiertos.
Ahora lo explica
Jordi
sobre las cábilas
y como punto
final
cabe la declaración
de que teniendo
yo otro concepto
de lo que han de ser
manifestaciones
deportivas
ni he de seguir
arbitrando
haches
ni tampoco
de desempeñar
ni un minuto más
la presidencia
de la Federación
de Martín
Guillermo Tarín
Es a dir
el señor
Guillermo Tarín
després d'aquest
partit
ho deixava
tot cansat
era massa
s'havia
volgut
a les marques
era un hombre
que tenía
un concepto
más noble
de l'esport
este partit
el que es veu
va ser una espècie
de
de campi que pugui
de la seva família
i el hombre
diu que
ho deixe estar
que no arbitrava
més
i que
no serà
més president
de la Federación
ho firmava
Guillermo Tarín
un dia
després del partit
el 24 de maig
de l'any
1909
i veu
com han canviat
les coses
en els 60 anys
sí sí
la veritat
a mi
m'ha sobtat
això
en esta primera
meitat
el band
d'Hispania
jugava
cara al sol
que això cap problema
però favorecido
por la pendiente
és a dir
que jugaven en un coste
o sigui
en una costa
després
per una altra banda
la mitja part
només dura
6,13 minuts
doncs
sí
no una mica més
crec
8 minuts
crec que sí
que dura
8 no
6,13
però bé
és indiferent
després
la qüestió
la qüestió
la qüestió
que el porter
no podrà
donar
més de dos
passos
amb la pelota
en les mans
que crec
que això
és una regla
que es va recuperar
ara fa uns anys
potser fa uns 8 o 10 anys
que es va prohibir
i es va limitar
el número de passos
que podia donar
el porter
va durar un parell anys
i ho van traure
i trobo molt sobtant
aquesta frase
les torno a repetir
perquè a vegades
a tu no se't sentia
massa bé
els capitanes
han de tenir
més autoritat
per dirigir
els seus equipos
compostos
per principiantes
de los cuales
alguns
sin conocer
les regles
tienen la ridícula
pretensión
de protestar
en forma incorrecta
de los fallos
o decisiones
de l'àrbitro
és a dir
que ha protestat
és que
sense conèixer
les regles
l'àrbitro
xulava
alguna falta
i anaven a protestar
com a bojos
i l'home dió
si no saben
el reglament
que no juguen
i donen la culpa
als capitans
que han de ser
els que han de posar
i ensenyar el reglament
als jugadors
els principiants
i per últim
abans que el senyor
Guillermo Tarín
ho deixi estar tot
diu
el público fue en general
muy sensato
excepción hecha
de unos cuantos
vociferadores
que protestaven
a grito pelado
de lo que ignoren
i harán mejor
otra vez
de tornar
el camino
del riz
donde hayaran
cabilas
que les recibirán
con los brazos
abiertos
es decir
que fa 100
100 anys
hi havia gent
que als camps
de futbol
cridava
protestava
simplement
per passar-s'ho
bé
i el que sigui
i aquí el senyor
Guillermo Tarín
diu
que millor
que per actituds
així
que se'n tornin
al nord d'Àfrica
a les Càvines
al RIF
exacte
estaven en plena guerra
de lloc
o sigui
que diu
que se'n vegin allà
i suposo
en aquell moment
que pugui anar
una persona
suposo
que criden
allí
tot el que vulguen
no?
Molt bé
o sigui
bueno
jo veus
han canviat les coses
però en certs aspectes
potser tampoc han canviat tant
i tant
no?
no
la veritat és que no
doncs molta gràcia
en Manel
esperem veure't ben aviat
la propera setmana
i
i perquè si es capi a Madrid
ens pots recomanar
una exposició
perquè m'ha dit un ocellet
que a banda
per feina
també s'ha aprofitat
per anar al Moció del Prado
no?
Sí
avui
hem visitat una exposició
que s'inaugurava ahir
de Sorolla
no sé exactament
quan està obert
crec que està passant
l'estiu
i molt recomanable
molt recomanable
perquè realment
és una
antològica
del Pinto Valencià
Joaquim Sorolla
i podeu trobar-hi
doncs
des del principi
i fins al final
doncs
la seva obra
més coneguda
i realment
un pintor
que val la pena
descobrir
si no ho coneixeu
perquè és un dels grans
mestres de la llum
de tota la història
de l'art
aquí al Moció del Prado
Perfecte
una abraçada
i passem al nostre patrocinador
Auciel
Adéu
en el Camino
de la Ermita
de Nuestra Señora
de la Salud
con magnífico panorama
dos cisternas
varios árboles frutales
y demás
informarán la imprenta
de este periódico
Doctor Luis Torrens
Especialista
en las Enfermedades
del Oído, Garganta y Nariz
Subdirector
Facultativo
de la Escuela
de Sordomudos
y Médico
del Segundo Consultorio
Otorrino
Laringológico Municipal
Consulta
de 3 a 6
Días festivos
de 10 a 12
Plaza
El Beato Uriol
Tercero Primera
Barcelona
Teléfono
467
Al Doctor Luis Torrens
patrocina
al Nonvinguis
Amistórias
Notícies
Doncs bé, arribats a dos minuts
gairebé de les 10 del vespre
una notícia
ja la sabeu
podeu anar a visitar
l'exposició de Sorolla
que hi ha al Prado
però molt més a prop
teniu una altra exposició
força interessant
El Mag s'aproxima
a la societat i la cultura
Ibra a partir de les seves monedes
una exposició
que es va inaugurar
fa pocs dies
i que doncs
s'apropa
a aquesta
aquesta
aquesta cultura
a aquesta societat
a partir de les seves monedes
i com que la Sílvia
ens fica la música de fons
doncs
la de
la següents mateixa
la deixem per un altre dia
i també
les curiositats
que avui estan força interessants
i que la Sílvia
doncs
no m'ha deixat
i era un llistat
de
de gent
que ha mort
gent famosa
que ha mort
fent l'amor
Ens veiem d'aquí set dies
al No vinguis a mi història
ha estat un plaer
i esperem tenir el Manel
ben a prop la propera vegada
Au si au
de l'amor
de l'amor
de l'amor
de l'amor
grup que la Ramsay
est viol...
i esperem
de l'amor
de l'amor
de l'amor