Fins demà!
Fins demà!
I en repetició a dos quarts de dues de la matinada.
Fins demà!
De la tecla, la xiqueta que s'havia de dir prou.
Parlarem del lem i d'alguna cosa més, si és que tenim temps.
Comencem a escoltar una cançó que pertany al disc,
Els temps encara estan canviant,
cançons del grup de Folk.
És la cançó que obre el disc i després en parlem.
Aquell dia ja ho veureu
quan el vent esperarà
i la brisa deixarà de respirar.
Una calma aixafogosa
com abans del temporal
el dia que el vaixell vindrà.
Tot el mar s'obrirà
i les ones cantaran
i els vaixells se n'aniran
tots al fons
de la sorra de la platja.
Cada grà s'estremirà
el dia que el vaixell vindrà.
Els veixos s'alegraran
i nedaran fora el camí.
Els ocells també hauran de somriure.
A la sorra els grans pedrots
creieu-me estaran contents
el dia que el vaixell vindrà.
Les paraules que es diran
pel vaixell a cabalà
no les entendrà ningú,
no ningú.
les cadenes del 7 mars
aquell vespre estancaran
el dia que el vaixell vindrà.
Aquell dia sentirem
grans cantics per tot arreu
el moment que el capità
baixi a terra
fins al sol respectarà
les cares a sobre el pont
el dia que el vaixell vindrà.
La sorra serà
un tapis daurat
per reposar els teus peus
patigats
i el vell capità
tornarà a recordar
que el món sencer s'espera.
De bon mati els enemics
amb els ulls plens de son
quan els vegin
creuran que somien
per molt que ho vulguin negar
s'adonaran que és allà
el dia que el vaixell vindrà.
Aixecaran les mans
demanant tietat
però no hi haurà
res a fer
que el fons del mar
s'ho fegaran
com va passar
el faraó
el dia
que el vaixell vindrà.
El dia que el vaixell vindrà
és una cançó de Bob Dylan
traduïda i adaptada
per Ramon Casajoana.
La primera versió cantada
la van fer en Joan Boix
i en Ramon Casajoana
i quan Eduard Estivill
el doctor Estivill
aquell que fa plorar els nens
a l'hora d'anar a dormir
es va unir a Joan Boix
per formar Falsterbo 3
la van adoptar
i es va convertir
en la cançó
amb la qual obrien cada recital.
Aquesta cançó
es va fer molt popular.
Ja sabeu que aquí
el tràfic d'abstraccions
de tant en tant
ens agrada
fer una mica de gimnàstica
de la memòria
i barrejar-ho
amb la més reviosa actualitat
però anem a pams.
Com cada tardor
tindrem el programa
del Lem aquí
acompanyant-nos
durant unes quantes setmanes
i avui també recordarem
Santa Tegla
que encara estem una miqueta
ressecosos
de tanta festa.
Però
a l'octubre del 1959
Raimon va escriure
El vent
i és per això
que se celebra
d'alguna manera
aquests 40 anys
de la nova cançó.
En el Piro Musical
de la Mercè
de Barcelona
també van posar
trossets de cançons
d'aquella època
i per exemple
al Museu de Cinema
de Girona
també se fa un homenatge.
Nosaltres
des d'aquí
també volem recordar
aquest moviment
tot i que
el grup de folk
va aparèixer
uns 10 anys més tard
i es va dedicar
a adaptar
bàsicament
cançons folk
de l'època
americanes
en majoria
com aquesta que escoltarem ara
que era de
Pete Seeger
era popularitzada
per Pete Seeger
perquè era una cançó popular
era un clam a la llibertat
i la van titular
Tots junts vencerem
són Falsterbo 3
i Anxesco Boix
que era germà
d'un dels Falsterbo 3
del Joan Boix
la va popularitzar
també
i la va fer entrar
a les misses joves
ni més ni menys
escoltem doncs
Tots junts vencerem

Tots junts vencerem
Tots junts vencerem
Tots junts vencerem
Tots junts vencerem
Viures hem de ser, viures hem de ser, viures hem de ser.
Avui, o dins del meu car, aquest fermament, viures hem de ser, viures hem de ser.
O dins del meu car.
O dins del meu car, aquest fermament, viures hem de ser.
O dins del meu car, aquest fermament, viures hem de ser.
O dins del meu car.
Doncs sí, estem fent un petit homenatge des d'aquí, des del tràfic d'abstraccions, a la nova cançó en forma de grup de folk.
Ens hem concentrat avui en aquesta formació que era molt dinàmica, que hi van passar molts membres.
I ara fem un parèntesi per llegir el pregó que es va fer a les barraques de Santa Tecla, enguany, fa un parell de setmanes.
El va escriure el Jordi Martí, des d'aquí també un homenatge a un antic col·laborador de Tarragona Ràdio,
que va fer durant molts anys un programa que es deia Palancanyes, i deia així, la vera història de la Tecla, la xiqueta que sabia dir prou.
Ja la coneixereu, la història d'aquella xiqueta que a una edat en què avui no és permesa l'autonomia,
va decidir declarar-se independent i esdevenir ella i ningú més?
I ja ho sabeu que es deia Tecla i que el 23 de setembre de cada any és el seu dia?
I ho teniu present? Que els fets que ara narraré i que mai són prou coneguts van passar a Icònia,
a la província de Cilícia, allà a l'Àsia Menor?
Doncs ara us ho explicaré, i allò que va passar us interpretaré, sempre a la meva manera,
perquè fins ara només ho hem sentit explicat, i tornat a explicar,
pels qui en tot hi busquen la intercessió de la màgia que ells controlen i que atibueixen
a un déu que veneren i que afirmen que és l'únic.
La Tecla era una pecadora, i el seu pecat va ser desobeir la seva mare Teòclia,
que la volia casar amb Tamiris, un fadrí ric que la xiqueta ni tan sols coneixia
com no fos de veure'l de lluny.
La Tecla no s'hi volia casar amb aquell humanot que li havien buscat.
Tenia tota una vida per davant, malgrat li repetissin dies i dia també
que la seva, de vida, havia de ser per servir el seu home, l'home que li havien triat.
Així que un dia, mentre rumiava perquè era tan desgraciada de sentir el que sentia
i que les seves amigues no sentien perquè tot deien a ment,
va escoltar una veu que des del carrer entrava a casa seva
i li arribava potent orelles endins.
Les dones no us heu de sotmetre a la voluntat de ningú que no sigueu vosaltres mateixes
i les dones heu de tenir els mateixos drets que els homes
i si no us els donen, els heu de prendre,
afirmava amb rotunditat aquell bram potent des de fora d'on ella vivia.
La veu masculina i revolucionada s'aixecava per damunt del silenci
que els dies calurosos imposaven pels carrers d'Icònia a ple més d'agost.
Ni una sombra hi havia.
I malgrat la calor, el carrer era ple de dones que escoltaven aquells mots
que els arribaven com si fossin aigua per als assadegats enmig del desert.
La tecla va entendre que les paraules que sentia anaven dirigides a ella
i es va afegir a la multitud que omplia el carrer.
Pau, així es deia el revolucionari, parlava clar
i les dones que volien ser lliures i sabien que no ho eren l'escoltaven amb emoció.
Però enmig del míting, per al qual no havien demanat permís,
aparegueren dues unitats dels Mossos d'Esquadra,
o com es diguessin en aquell moment,
i es van dedicar a restablir l'ordre de l'única manera que sabien i saben,
a cops de porra.
Cinc dones amb el cap obert, corredisses, contusions,
la tecla per terra i el Pau detingut.
Un cop refeta de l'ensurt, la xiqueta ho va tenir molt clar.
La lluita era el camí.
I si qui li havia fet obrir els ulls estava tancat, calia alliberar-lo.
Així que va agafar un grapat de joies de casa de sa mare
i les va vendre per pagar la fiança del Pau i treure'l de la garjola.
Acte seguit, després de conèixer-se i trobar-se molt, molt bé l'un amb l'altre,
tots dos van decidir fugir ben lluny d'Icònia,
on a ella la seva família continuava preparant-li un casament que no volia
i a ell el volien jutjar per agressió a qui precisament l'havia agredit a ell.
Ja se sap, coses de l'autoritat.
Del que van fer el Pau i la tecla mentre eren junts no en tenim notícia,
però sí que sabem que ell era menor d'edat, molt menor d'edat.
I si la fugida s'hagués donat ara, segur que el Pau hagués anat de cap a la presó,
tot i que malgrat l'edat que ella tenia no era ni ximple ni poca substància,
sinó tot el contrari.
A la tecla l'havien seduït les paraules del Pau i a ell l'actitud de la xiqueta,
així que van fer colla i van decidir propagar les idees alliberadores que tots dos compartien.
En aquests viatges, per fer xerrades i organitzar el moviment popular d'alliberament,
sabem que van passar per Tarragona,
tot i que alguns historiadors encara ho posen en dubte.
El seu pas fugir-se va ser, si és que va ser,
quan aquesta ciutat encara no es deia així,
i potser precisament per això aquesta estada no va quedar enregistrada enlloc.
En un dels seus viatges solidaris,
les que s'anomenaven forces d'ordre de la zona,
defensores del seny, deien els que hi manaven,
els van detenir en una concentració de solidaritat
amb unes treballadores que s'havien revoltat i havien cremat una fàbrica
on les obligaven a treballar més de 14 hores diàries
sota una violència constant per part dels encarregats,
per tal de mantenir la por que les feia submesses.
El Pau, un cop detingut, va aconseguir escapar-se d'una furgona de la Brimo,
la brigada mòbil,
coneguda per la seva actitud ultraviolenta sense contemplacions,
empenyent la porta de darrere amb el seu cos
i saltant amb manillat i tot cap al carrer.
Corria com un llamp i no el van poder agafar.
Ell, en canvi, no va aconseguir fugir,
va ser brutalment insultada, violada i torturada,
però com que de tortures en un país democràtic com aquest no n'hi havia
i si en denunciaves, malgrat que Amnistia Internacional ho ratifiqués,
t'acusaven de ser terrorista,
la tecla no va rebre el suport de ningú
i va morir en un interrogatori
mentre li preguntaven si havien estat ella i el Pau
qui havia calat foc a la fàbrica.
No els va donar cap mena d'informació ni va dir-los ni un nom
i el seu cos, un cop mort,
va ser soterrat i cobert amb calç viva
a una cova poc coneguda i menys transitada
que administraven els homes del ministre Sauron
per aquestes ocasions.
El Pau desaparegué de la circulació
i quan va saber que la tecla també havia desaparegut,
entengué que la dona que més havia estimat el món era morta,
assassinada per haver volgut esdevenir lliure,
tal com era ell.
El Pau intenta amagar el patiment
davant de l'alcohol i els versos
i esdevingué un poeta maleït
que va viure refugiat als carrers més foscos
de tantes ciutats com anys va tardar a morir.
Finalment, deixar el món dels vius una matinada de setembre.
El van trobar de boca tarrosa en un brut carreró de París,
víctima dels accessos d'absenta, de xartrés i de misèria.
Deixem la tecla i el Pau
i fem una pausa per sentir una altra cançó
del disc aquest del grup de Folk,
Els temps encara estan canviant,
un disc que es diu Dona, dona, dona
i que ens canta l'Oriol Tranvia.
Dona, dona, dona, dona.
Bon punt es fa clar, duen el mercat,
un vedell trist i resignat.
Damunt del seu jou, un pardal festiu,
vola, vola lluny del seu niu.
No sentia riure el vent,
de llevant a ponent.
És burleta com en sol,
riu i riu a cor que vols.
Dona, dona, dona, dona.
Dona, dona, dona, dona.
Dona, dona, dona, dona.
Dona, dona, dona, dona.
Diu el mes jove, si no hi vas de grat,
el camí tu te l'has triat.
I et va ser un vedell amb el jou al coll
i no ha males com els ocells.
Els vedells són escorxats,
pobrets que s'averells,
però els que es llencen a volar
a viure són com els orcells.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!



Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
De quatre unes ja en caigué.
Si mireu el vent d'on ve, veureu el pomer com dansa.
Si mireu el vent d'on ve, veureu com dansa el pomer.
Plou i fa sol, les bruixes es pentinen.
Plou i fa sol, les bruixes porten dol.
Si mireu el vent d'on ve, veureu el pomer com dansa.
Doncs aquí ho haurem de deixar, però volem fer un parell de recordatoris.
Aquest cap de setmana comença el LEM, organitzat per Gràcia Territori Sonor.
Com que no tenim temps d'explicar el programa, podeu anar a internet i consultar-ho.
3 ves dobles punt gràcia guió territori punt com.
I allà trobareu tots els detalls.
Aquest divendres, aquí a Tarragona, s'inaugura l'exposició que commemora els 10 anys del Gata.
La gent del Gata han passat pel nostre programa.
En alguna ocasió són un grup excursionista i, sobretot, ecologista de Tarragona.
L'exposició s'inaugura al Pati Jaume I, divendres, dia 2, a les 8 del vespre.
I estarà oberta fins al 15 d'octubre.
La setmana que ve continuarem parlant del LEM.
Probablement parlarem d'un curs sobre la Bauhaus, que també s'organitzarà aquí a Tarragona, a la URB.
i de més coses interessants que vagin sortint.
Els de Priorat Centre d'Art també estan a punt de començar a fer més activitats.
Dit això, us acomiadem amb el nostre nou eslògan del programa.
L'hem robat, això sí, dels missatges que envien els de Gràcia Territori Sonor.
Penseu en el vostre entorn abans d'imprimir.
Penseu en alguna cosa abans de dir res.
No penseu en res abans de no fer res.
Bona nit des de Tarragona Ràdio.
Si mireu el vent d'on ve, veureu com dansa el pomer.
El gegant d'on ve, veureu el pomer com dansa.
Si mireu el vent d'on ve, veureu com dansa el pomer.
Unemon oma temune.
Fins demà!