Són dos quarts de dotze.
Bona nit des de Tarragona Ràdio, el primer programa de l'any.
Avui, 9 de l'1 del 2009, ja.
Ensetem aquest tràfic d'abstraccions el primer de l'any
i ens volem prendre amb una mica de serenitat, precisament,
per allò d'un bon començament.
Avui tindrem un protagonista de luxe.
Per variar, no n'abusem gaire, sentirem música d'aquí, del país.
Escoltarem part d'un disc del Roger Mas, un noi molt estimat,
fins ara mimat per la crítica i que havia recollit molts premis,
però sembla ser que li ha costat bastant
i ara ja comença a rebre el reconeixement popular.
No és massiu, però vaja, ja se'l comença a conèixer,
ha vingut diverses vegades per aquí a tocar
i ara concretament està presentant un disc,
que és el que escoltarem avui, que es titula
Les cançons telúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Lúriques.
Fins demà!
Fins demà!
La música i la veu és Roger Mas. Som-hi, doncs.
Un dia assumí que era una vella
i papallunejant
per l'hort del cel
anava
d'una estrella a una
altra estrella
a volves d'or
collint la dolça mel
anava del clavell
a la vida alba
de l'herba de la creu
als romanins
il·luminats per la
clarot d'una alba
que no hem vist
ja mai nostres
matins
ací em somreia una gent
i molt punzella
que es va de llances
convertir en flor
en flor del paradís
sempre en ovella
que feia cada dia
nova o logú
d'un misteri
volava altre misteri
d'una mort robadora
a un altre mort
com un pit
se m'obria
l'hemisferi
deixant-me beure
en l'ultivit
tresor
vola que vola
de la rosa
lliure
de flor en flor
seguia jo
el verger
del necta regalat
fent-lo el cap tiri
entre càntics
i música
i plaer
preneu-li
una rosa
de bresca
per dir preneu-ne
amb els amics
del món
preneu-ne
un rajolí
deixa-me el
fresca
de l'albergé
on més
delicies
som
l'albergé
i més
i més
i més
ai
quan plebre
es cala
caigut sobre la terra
on demés
partigui
i en comptes de l'albergé
i en comptes de l'albergé
que us baixava
que us baixava
sols trobo les cançons
que veus aquí
i en comptes de l'albergé
i en comptes de l'albergé
que us baixava
sols trobo les cançons
que veus aquí
que veus aquí
quin plaer
escoltar aquest noi
cantant amb aquesta veu
diuen de fet
que és la millor veu
de la cançó catalana
actual
també se l'ha col·locat
en l'estela
de cant d'autors galàctics
aquests
deixebles
de l'il·lustre
del Jaume Sisa
juntament potser
amb Joan Miquel Oliver
el d'Antònia Font
que bé
va per una altra banda
el Roger aquí
se'ns ha posat molt místic
i treballa lletres
de Jacint Verdaguer
continuem
amb la propera
que es diu
voleu que us la cante
i continuem practicant
el nostre llatí
una miqueta rovellat
perquè l'epígraf
d'aquesta cançó
és
Misse Gaudia Fletibus
en aquest món
tothom plore
tothom plore dia i nit
si no les penes passades
les penes que han de venir
també plorades les mies
més ara ja canto i ric
canto les glòries
que espero
per los treballs
que passin
lo camp de les espines
les flors
que espero collir
companys meus
de cap tiberi
no voleu cantar amb mi
los que ploreu
entre els pobres
los que friseu
entre els rics
los que els dies
del desterro
comptau
per los del neguit
los passos
per les caigudes
los instants
per los suspirs
los que estau
amb lo front núvol
los que teniu
lo cor trist
voleu que jo
vos la cante
la cançó
del paradís
voleu que jo
vos la cante
la cançó
del paradís
en aquest món
tothom plore
tothom plore
dia i nit
si no les penes
passades
les penes
que han de venir
també plorades
les mies
més ara ja canto
i ric
canto les glòries
que espero
per los treballs
que passin
lo camp
de les espines
les flors
que espero
collint
lo camp
de les espines
en aquest cas
arranjaments
quasi
jazzístics
per aquest tema
cortet
que es deia
voleu que vos la cante
i continuem
repassant
les cançons
telúriques
del Roger Mas
amb tota la calma
del món
i el proper títol
es titula
Anem
ja hi he navegat
prou
per les mars
de la terra
de golfos
de neguit
d'un ades
de tristesa
per aquest a mi
anem
anems
en barca
meva
cap a la mar
del cel
avui
que està
serena
a si
naveguerrem
allà
ho farem
a vela
sense temer
luz
escull
sense
por
de la
tempesta
on
Ai, en la mar de sít, taurons i aipelenes
En la d'allí tots són blanquíssimes nímfes
En la d'allí tots són blanquíssimes nímfes
Florides en la zur, en tres granalls d'estrelles
A Cina Beguerrem, allí ho farem a Bèl·laga
Sens teme els esculls, sens por de la tempesta
A Cina Beguerrem, allí ho farem a Bèl·laga
Sens teme els esculls, sens por de la tempesta
A Cina Beguerrem
A Cina Beguerrem
A Cina Beguerrem
A Cina Beguerrem
A Cina Beguerrem
A Cina Beguerrem
A Cina Beguerrem
A Cina Beguerrem
A Cina Beguerrem
A Cina Beguerrem
Fins demà!
Fins demà!
I continuem aquest repàs a les cançons telúriques.
En aquest cas, la cançó es diu Estrelleta.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Per careta del bon Déu, no em facis la cara trista.

Tot de seguida, l'un d'esterros se'n fa llarg, cuita d'urmer l'altre arriba, que amb uns ullets tenen son i el caminar me'n fa diguer.
Fins demà!
Ui, aquesta tenora ens posa la pell de gallina gairebé.
El Roger Mas és responsable de la veu, de la guitarra clàssica, del clarinet, del piano i del teclat.
A la guitarra elèctrica i electroacústica trobem Ivan C.
d'un altre piano i d'un altre piano i d'un altre piano i d'un altre piano i teclats, Xavier Guitó.
Al contrabaix, Arcadi Mercet.
A les percussions, Josep Pinya Martí.
Al fiscorn i la tuba, que també n'hi ha en aquest disc, Pep Moliner.
El violí, Aleix Puig.
La tenora aquesta que escoltàvem era tocada per Jordi Molina.
L'acordió, Ramon Pujol.
I el lleut, Albert Villaró.
I a la veu, de vegades, sentireu la Maria Freixas.
Tota aquesta gent col·labora en aquest projecte del Roger Mas, que anem escoltant.
I ara seguim amb un altre tema, en aquest cas també de títol llatí, que es titula Plus Ultra.
No som més que una llanterna de la porta del jardí, que creies tu la frontera.
És sols el començament el que aprenies per terme.
L'univers és infinit, per tot acabi on comença.
I en saia allà, amunt i avall, la immensitat és oberta.
i allà on tu veus lo desert, els xams de mons formigueixen.
I en saia allà, amunt i veus lo desert.
L'univers és infinit, per tot acabi on comença.
i en saia allà, amunt i avall, la immensitat és oberta.
i allà on tu veus lo desert, els xams de mons formigueixen.
S'acaba, s'acaba el Plus Ultra i ara anem amb un altre d'així de fenòmens, diríem, galàctics, també.
A Plus Ultra parlàvem dels estelos, de les estrelles, i ara la Lluna.
L'encapçalament és un adagi provençal que diu així,
L'aluno és un soleu que ha perdut sa perrucó.
Pare del dia, el sol dansa amb la Lluna, que era llavors, esplèndida com ell,
sa cara un temps, com ara no era bruna,
sus ulls us pira ja veniré de raig de l'alba, son cabell.
Parlàvem de son gàrvoles estrelles,
los mataors retreien sa russó, i com es bard de cel i que es abelles,
los astris festejaven de son jardí, l'enlluernant taflor.
El sentir-se lluar de tan hermosa, esbeleï de deixar caure el vel,
amb què fora llavors punzella closa i un crit de meravella
feu ressonar la cúpula del cel.
L'usol s'engeloseix tirer sa cara, de ses antigues cendres un grapat
que entervoleix sus ulls i la mascara,
has trescadar la Lluna més sense llum com un carbó apagat.
Des de llavors, com una flor d'ovaga, rodant per les tenebres de la nit,
sempre la lluna pàl·lida s'amaga de l'astre hermos del dia,
si el troc bé pels camins de l'infinit.
i la lluna pàl·lida s'amaga de l'infinit.
i la lluna pàl·lida s'amaga de l'infinit.
i la lluna pàl·lida s'amaga de l'infinit.
i la lluna pàl·lida s'amaga de l'infinit.
i la lluna pàl·lida s'amaga de l'infinit.
i la lluna pàl·lida s'amaga de l'infinit.
i la lluna pàl·lida s'amaga de l'infinit.
i la lluna pàl·lida s'amaga de l'infinit.
i la lluna pàl·lida s'amaga de l'infinit.
i la lluna pàl·lida s'amaga de l'infinit.
i la lluna pàl·lida s'amaga de l'infinit.
i la lluna pàl·lida s'amaga de l'infinit.
i la lluna pàl·lida s'amaga de l'infinit.
i la lluna pàlv·lida s'amaga de l'infinit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!