.
Obrim una finestra al món.
Una trobada setmanal amb el programa de ràdio escolar
elaborat pels centres educatius de Sant Salvador, a Tarragona Ràdio.
Molt bona tarda.
Un grup d'alumnes de quart d'ESO de l'Institut de Sant Salvador
ha preparat el present programa per a l'espai radiofònic
Obrim una finestra al món, de Tarragona Ràdio.
El passat mes de novembre s'esdevingué el cinquè aniversari
de la mort del poeta, Miquel Martí i Pol.
Jo feia un lustre que el poeta, com era popularment conegut, ens va deixar.
A les classes de llengua catalana el parem recordar.
Vam llegir part de la seva autobiografia i altres textos
i escoltar amb diferents cançons de cantants
interpretant alguns dels seus poemes.
Avui volem recordar de Bell Nou el poeta.
Us volem donar a conèixer a grans trets la seva vida i la seva obra.
Parlarem.
1. Alguns trets de la seva vida.
Biografia i distincions.
3. Presentació d'alguns poemes significatius.
A. Preocupació social i nacional.
B. La vida, la malaltia i el seu ànim.
C. Altres. Bon profit i donant la mà.
4. Acabarem amb
Riu amunt.
Cançó de Miquel Martí i Pol.
Amb la seva pròpia veu.
1. Alguns trets de la seva vida.
Miquel Martí i Pol va néixer a Roda de Ter, comarca d'Osona, l'any 1929
i va morir l'11 de novembre del 2003.
Literàriament destaca com a poeta, prosista i traductor.
Va cursar estudis primaris a l'escola parroquial del seu poble.
Visca de joven en la guerra i sobretot la postguerra, amb les seves conseqüències.
Als 14 anys comença a treballar al despatx de la fàbrica de filatura de cotó de Calatec-la-Sala
i treballarà a prop de 30 anys, fins que al 1973 un esclerosi múltiple l'obliga a deixar la feina
i el converteix en un pensionista de gran invalidesa.
Als 19 anys havia patit una grau tuberculosi pulmonar.
La malaltia el va obligar a descansar, a fer llit o a aprofitar per llegir, per llegir molt.
El 1956 es va casar amb Dolors Feixes, amb qui tindrà dos fills.
Viuen en una casa propietant de la fàbrica, on la Dolors ensenya cosí.
Comença a dur activitats més públiques, dirigeix cinefòrums, fa conferències,
col·labora amb revistes i canta pel país amb el moviment de la nova cançó.
A finals dels anys 60 s'inicien activitats polítiques.
Al llarg de la seva vida es publicaran més d'una cinquantena de llibres,
la majoria de poesia, però hi ha editats volums de narracions,
llibres de memòries novel·lades, traduccions i ensems,
un de correspondència amb el poeta Joan Vinyoli.
La seva poesia intenta respondre a les seves vivències personals.
Al principi, la temàtica que predomina és més social
i influenciat per la seva tasca laboral, amorosa i nacional,
responent a la dictadura que patia el nostre país.
Més endavant, la malaltia i l'amor de la dona
condicionaran en gran manera la seva creativitat poètica.
A partir dels anys 70, l'esclerosi múltiple que patirà
comença a fer-se evident.
Aleshores, l'introspecció serena de les seves limitacions
fa que la seva poesia transcendeixi la realitat de la seva malaltia
i vasteixi un món poètic com a expressió de les sensacions més humanes,
l'amor, el desit i l'amor, que poden ser entesos per tothom.
Lentament va donant a conèixer la seva obra.
Es publiquen i va rebent diferents premis i distincions.
La seva obra és cada vegada més coneguda
i arreu se li reconeix la seva vàlua.
Passarà a denominar-se el poeta del poble.
El 1984 mola la seva esposa Dolors Feixes, de llarga malaltia.
Aviat es torna a casar aquest cop amb Montserrat Sants,
que l'acompanyarà sempre fins a la mort.
Estableix una estreta amistat amb el cantant de Berges Lluís Llach.
D'aquesta relació tan íntima ens sorgiran treballs comuns,
poètic o musical com un pont de mar blava,
i amb el somriure de la Revolta Germanies 2007.
cap al final de la seva vida es multiplicaran arreu els homenatges
i el reconeixement a una obra i a una vida.
Tant des de les institucions públiques com acadèmiques
i les populars d'entitats i ajuntaments
gaudiren de la seva presència i el seu agraïment.
Podríem destacar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes,
la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya
i la proposta com a previ Nobel de Literatura.
L'11 de novembre del 2003,
després que la seva esclerosi hagués avançat,
el Miquel ens va deixar.
La seva pèrdua fot molt sentida per tot el país.
Rebeu l'últim reconeixement popular.
2. Breu biografia i distincions.
1929. Neix a Roda de Ter.
1939. Assisteix a l'escola parroquial.
1943. Entra treballant al despatx de filatures de cotó
de Cala Tec la Sala.
1945. Josep Clarà, als setze anys,
l'introdueix en la poesia.
1948. Està un any de baixa per una tuberculosi pulmonar.
Geseix Mont. Contacte amb l'Aibonet.
1952. Escriu Contes.
1953. Premi Osa Menor.
En fou finalista Vicent Andrés Esteller.
1956. Es casa amb dolors feixes amb qui tindrà dos fills.
Viuen en una casa de la fàbrica.
A partir de 1956. Realitza activitats més públiques.
Dirigeix cinefòrums.
Canta amb els de la nova cançó.
Col·labora a revistes.
Oriflama inquietud. Fa conferències.
El 60. Participa activament en activitats polítiques del PESOC.
1965. Tasca de traducció.
Traduirà del francès una veintena de llibres.
Apolinaire. Sola.
1970. Apareix esclerosi múltiple.
1972. Es dona de baixa de la fàbrica per la malaltia.
1975. S'estabilitza la malaltia.
1976-77. Crític literari i prologuista.
Finals del 70. Refusa un Premi Nacional proposat per Madrid.
1977. Premi La Lletra d'Or.
1978. Premi Fasternats.
1978. Homenatge dins de la Setmana Popular a Eusona per part del Partit Comunista.
en cartell de Tàpies i poemes com a Pere IV i Vicent Andrés Estellet.
1980. Torna a sortir en molts actes públics.
1982. Homenatge de la Universitat de Barcelona.
1983. Creu de Sant Jordi.
1984. Mort Dolors Feixes.
Després de la llarga malaltia.
Es casarà per segon cop amb un Serrat Sants.
1985. Homenatge a Roda de Ter.
1991. Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
1998. Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
1999. En motiu del seu 70è aniversari,
se celebra l'any Miquel Martí i Pol.
2001. Proposta de candidat de Premi Nobel de Literatura.
2003. Mort del Poeta.
Hates de reconeixement arreu del país.
3. Presentació d'alguns poemes significatius.
A. Preocupació social i nacional.
1. Nova oració del Pare Nostre.
2. In memòria'm.
3. Primavera, hivern.
4. Aquest arremó que se sent.
5. El meu país.
5. En els poemes que hem seleccionat,
el poeta descriu el medi i els personatges que l'envolten,
els treballadors de la fàbrica,
la gent en les diverses estacions
i la situació d'opressió política en la qual vivia.
Miquel Martí i Pol escrivia,
5. El meu arrelament a Roda de Ter és volgut, conscient.
No n'he fet una bandera de combat,
però és referència a nivell no solament personal,
sinó col·lectiu,
per inserir-me en una realitat que entenc.
L'ambient marca sempre.
És una espècie de fatalisme.
Hi ha una certa necessitat de conèixer la realitat
d'una manera dialèctica i poètica.
D'això ve que la meva poesia
tendeix a treballar la qüestió social,
si és vàlida o és, sobretot, perquè és autèntica.
Una mena de pàgines viscudes.
Jo intento explicar el que veig,
el que sento, el que em toca de prop.
1. Nova oració del Pare Nostre
Escoltem el poema Nova oració del Pare Nostre.
És un poema que, inspirant-se en el religiós Pare Nostre,
ens l'actualitza en la realitat social del seu entorn
amb els seus encarregats i amos de les empreses.
És la versió del grup Coses.
Mare Nostre, que esteu en el cel,
sigui aguantat, sobirà el nostre sou.
Vindria a nosaltres la jornada
de set hores.
Facis un xic la nostra voluntat,
així com la d'aquells que sempre manen.
Perdoneu-nos el més fàcil que no passa el d'avui.
Perdoneu els nostres pecats,
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats.
I no ens deixeu caure a les mans
del director
abans de partir un ús
si s'acaba.
Ara Nostre, que es veu en el cel,
s'hi ha augmentat, sobirà el nostre sou.
I que a nosaltres
la jornada
de set hores.
Fasos un xic la nostra voluntat,
així com la d'aquells
que sempre manen.
La nostra part de cada dia,
doneu-nos el més fàcil que no passa el d'avui.
Perdoneu els nostres pecats,
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats.
I no ens deixeu caure a les mans
del director
i no ens deixeu caure a les mans.
I no ens deixeu caure a les mans
amènts, amènts, amènts, amènts.
2. In Memoriam
En aquest poema, el poeta
vol retre un homenatge,
un record,
a una persona que desenvolupava
les tasques més insignificants
i més dures de la fàbrica,
la neteja de les comunes.
I apareix la immigració
de la Soledat González,
de les seves terres d'Extremadura,
l'adaptació aquí
i tota una vida treballant
i quan li arriba la jubilació,
es mor.
Escoltem la seva versió
de Paco Muñoz.
Com que no sempre
el poema s'organitza
en port d'una subtil regolfada
de concepte,
ara puc dir que avui
hem enterrat
la Soledat González,
que feia 17 anys
que netejava
les comunes
de la fàbrica
i un any escàs
que s'havia jubilat
perquè les cames
ja no les servaven.
de res no servirà
que li dedique aquest poema.
Si di que cantava
mentre es feia la feina,
no faig si no narrar,
fet sense cap importància
la Soledat González.
Mai no havia oblidat
el seu poble Extremadura
i deia aquells llans
que durant anys
havia compartit amb els pocs
que guardava
el drem de bon menjar
i alimentoses.
avui seria fàcil
estivar en meravelles
la Soledat,
la bienforacitada
del seu poble
en acabar la guerra.
Tot el que espera
no és per per sempre
vos altres jo
la Soledat González.
la Soledat González.
La Soledat González
es la Gratila
La Soledat González
Ibert. En el llibre del poble hi trobem quatre poemes dedicats a les estacions.
Els alumnes de l'escola del Puig d'Esparreguera varen visualitzar els poemes de la primavera i de l'hibert.
Guiats pel mestratge del seu professor Ramon Vessora, realitzaren una tasca magnífica
que mereixia l'honor de veure-s'editada i tots en podem fluir.
Gràcies Ramon i alumnes. Us recitem la primavera i l'hibert.
Primavera. Heu-sací una oreneta. La primera. Ha arribat al poble.
I l'home que treballa al camp i la noia que passa pel pont i el vell que seu en un marge fora vila.
I fins aquells que han estat totes les fàbriques tenen la sort de veure una mica de cel han sabut la notícia.
L'horeneta ha volat, una mica indecisa. Ramon mateix de l'aigua del riu s'ha enfilat pont amunt.
Ha travessat, xisclat, la plaça i s'ha perdut pels carrers en silenci.
I la mestressa que torna de comprar ho ha dit als bailets que van a l'escola.
I aquests a les dones que renten els afrets públics. I elles ho han cridat.
A l'home que empenya un carretó pel carrer.
A l'home ho ha repetit quissà més vegades i n'ha fet una cançó al rime feixuc de la roda.
Heu-sací el que diu, la primavera ha arribat al poble.
I verd. Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres.
Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu.
Estimo els arbres amb dibuixos de llebre i la quietud dels que els vespres vora l'estufa.
Estimo les nits inacabables i la gent que s'ha presa sortint del cinema.
L'hivern no és trist. És una mica malenconiós.
D'una malenconia blanca i molt íntima.
L'hivern no és fred i la neu.
És un oblidar la preponderància del verd.
Un recomençar sempre esperançat.
L'hivern no és els dies de boira.
És una rara flexibilitat de la llum damunt les coses.
L'hivern és el silenci.
És el poble en silenci.
És el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rere els vidres.
Com la neu unifica els horitzons i ho torna tot, colpidorament pròxim i assequible.
4. Aquesta remor que se sent.
El poema que escoltarem a continuació cal situar-lo en l'època històrica que hagués de viure al nostre país.
Les llibertats més elementals eren prohibides i la llengua catalana era perseguida.
El poeta jugarà metàfòricament a la paraula remor i ens parla de moltes prohibicions,
de moltes llibertats limitades, però usa imatges com el vent, pluja, paraules, aires i pensaments.
La censura era la censura. Calia parlar perquè ho volia entendre.
Malgrat tot, el poema acaba amb una espurna d'esperança.
Aquest poema ha estat musicat per diferent gent.
Grup Brams, la Nina, Ramon Muntaner, escoltarem la versió que gravar aquest últim ja fa molts anys.
Aquest terremor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou, s'han aixugat les fonts i la pols s'acumula pels carrers i les cases.
Aquest terremor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci la pols que hi ha per a tot i l'aire no esdevingui.
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Irrespirable.
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
Diuen...
La vita flomet, l'encatastrofa.
La vita flomet, l'encatastrofa.
I tant mateix, la remor per sis peix.
I tant mateix, la remor per sis peix.
I tant mateix, la remor per sis peix.
I tant mateix, la remor per sis peix.
I tant mateix, la remor per sis peix.
5. El meu país.
Ens parla de les vicissituds per les quals ha hagut de passar el meu país.
Han estat dies d'angoixa.
Ell les recorda i està profundament enamorat dels dies feliços que hi va viure.
És una visió nostàlgica, però amb un desig de retorn i de recuperar els moments feliços i les amistats.
Escolteu el poema cantat per la Teresa Rebull.
i la remor per la Teresa Rebull.
Tots els anys que he hagut de viure allunyat del meu país.
Han estat una nit fosca, un camí ple de neguit.
Penso en tot allò que enrere vaig deixar quan vaig partir.
I amb els ulls de l'esperança torno encara al meu país.
No estimo res com la dolcesa del cel blau del meu país.
Ara en sóc lluny però me'n recordo dia i nit.
Si un dia hi torno, el vent que em rebi,
esborrarà tots els neguits i oblidaré els anys que he viscut tan sol i trist.
No hi ha res que no em recordi cada instant al meu país.
Tot em fa pensar en els dies que hi vaig viure tan feliç.
Quan camino el vent em porta,
veus que el temps no ha pas mercit.
Si m'adorno al que somio,
és només el meu país.
No estimo res com la dolcesa
del cel blau del meu país.
Abans que la mort m'arribi,
vull tornar al meu país.
Trepitjar la terra amiga,
caminar pels vells camins.
Vull sentir les veus que estimo.
Vull plorar pels vells amics.
I morir quan sigui l'hora
sota el cel del meu país.
No estimo res com la dolcesa del cel blau del meu país.
Bé, la vida, la malaltia i el seu ànim.
La salut del Miquel Martí Pol ha marcat profundament la seva vida i la seva obra poètica.
El mateix ens confessa que una tuberculosi de jove el va marcar i condicionar, llegir molt i llegir de tot.
A partir dels anys 70, la grau malaltia l'obliga a deixar la fàbrica i a limitar-ne la seva mobilitat.
Sentim el que ha escrit ell mateix davant la seva malaltia.
Ningú que no hi hagi passat no coneix el trauma de la impotència a l'hora de fer les més petites coses.
Per què l'home que ara veig passar per la carretera pot caminar i jo no?
Per què una amiga que se n'acaba d'anar pot parlar normalment i jo no puc fer-ho?
Per què els meus moviments són imprecisos, insegurs, encarcarats i els dels altres no?
El que sol demanar el malalt són coses tan senzilles com això.
Ara sí que parlo de mi.
Jo només, només, voldria caminar.
Ni que fos amb bastó. A poc a poc.
No saltar o córrer. Només caminar.
Voldria caminar.
Voldria enraonar amb una relativa normalitat.
Aguantant-me dret sense el temor constant de caure.
No és pas molt, això penso.
I penso que les peticions dels malalts,
assenyats, es mouen en aquesta òrbita.
I sé que és terrible que mai més, mai més, no podràs fer allò que els altres fan d'una manera absolutament natural.
Són d'una manera absolutament natural.
d'una manera absolutament natural.
El poema d'autobiografia és escrit abans de la malaltia.
trobem el poeta que bé un moment ens explica la seva vida des del clúster matern.
El pas per la fàbrica i els anys durs i difícils.
Acaba dient que espera tornar a la terra.
En aquests moments, la salut encara no li havia fet la mala passada.
Autobiografia.
del clúster matern, per dir-ho com els llibres.
Vaig passar directament a la fàbrica i em sentia desolat i enyorós quan van donar-me l'uniforme.
Els primers dies plorava per racons i la fresa de les màquines ens ressonava a dins del cap durant 24 hores.
Va ser una creixença difícil, ho confesso, però ara ja tinc la pell tan dura com el qui més.
He deixat enrere tot el que em podia recordar, els anys d'esforç i espero la pau a tornar al seu de la terra.
Per dir-ho com els llibres.
7. He heretat l'esperança.
El poema heretat l'esperança és escrit també abans de la malaltia.
El poeta ens parla de l'herença que ha rebut, tant de la paciència i esperança com de la llengua que li serveix per expressar-se.
Reconeix que ve en un país petit, però escriu els seus poemes per a tothom.
Escoltem el cel d'Onifonol com es l'interpreta.
He heretat l'esperança dels avis i la paciència dels pares.
I de tots dos, els mots dels quals ara em serveixo per parlar-vos.
M'han dit que la naixença em dóna drets inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento una mica eixalat i solitari.
Visc en un poble petit, en un país petit.
I tant mateix vull que quedi ben clar que això que escric ho escric per a tothom.
i que per mi és com si el món sencer girés entorn de l'eix dels meus poemes.
Begarejo tot sol pels carrers en silenci.
I cada vespre escolto el cant de les sirenes des del terrat de casa.
He heretat l'esperança dels avis i la paciència dels pares.
I de tots dos, els mots dels quals ara em serveixo per parlar-vos.
8. Mireu-me bé, sóc l'altre.
Anem a oferir-vos el poema Mireu-me bé, sóc l'altre.
La malaltia ja s'ha apoderat del miquet.
Canvia radicalment la seva visió.
Exposa les seves mancances físiques.
Per exposar la seva malaltia utilitza la imatge.
Algú m'ha posat vidres a la sang.
Per expressar la seva impotència.
També manifesta la seva voluntat d'evadir-se d'aquest present que li és absolutament nefast.
Ja sigui recorrent al passat, refugiant-se en el record,
al futur pensant en la mort com un alliberament,
o en el present escrivint poesia.
Mireu-me bé, sóc l'altre.
Mireu-me bé, sóc l'altre.
de dos peus, sorrut i solitari.
No vinc del lloc i escric per sobreviure.
Desfaig camins perquè no sé dreceres.
Si ara pogués, ja hauria pels marges clars amb noies de pell fosca.
però he crescut i algú m'omplert de vidres tota la sang.
Mireu-me bé, coixejo.
No tinc sinó la veu que em representa.
Adollo mots i els mots em purifiquen.
Amergiré de mi mateix el dia que un venterral m'eixugui els ulls.
Són altes les espaces de foc d'aquesta lluita,
que em serve dret contra la por i el somni.
Mireu-me bé, mireu-me bé, sóc l'altre.
9. No demano gran cosa.
En el poema No demano gran cosa,
expressa el seu sentiment davant les seves limitacions
i, amb llocs de paraules,
demana poder viure i fer el que li plagi.
Aquest poema ha estat musicat i interpretat per diferents cantants.
Escoltem la versió de Ramon Muntaner.
No demano gran cosa, poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses, fer l'amor sense saber de demanar permisos.
Escriure en un paper sense pautes.
O bé, si sembla massa, escriure sense vedes,
trafer la veu, caminar sense pautes,
parlar sense vedes, demanar permisos.
Fer l'amor sense crosses.
O bé, si sembla massa, fer l'amor sense vedes,
trafer la veu, escriure sense crosses,
caminar sense vedes, demanar permisos.
Poder parlar sense pautes.
o bé, si sembla massa.
O bé, si sembla massa.
o bé, si sembla massa.
No demano gran cosa, poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses, fer l'amor sense vedes, demanar permisos.
No demano gran cosa.
Poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses.
o bé, si sembla massa.
O bé, si sembla massa.
O bé, si sembla massa.
O bé, si sembla massa.
O bé, si sembla massa.
O bé, si sembla massa.
O bé, si sembla massa.
10. Ares de mà.
En 1978, reurà un homenatge dins de la Setmana Popular a Osona,
organitzada per la Comissió de Cultura del Pesuc,
sota el lema d'Ares de mà,
amb la participació de molts poetes i amb el cartell d'Antoni Tapies.
El poema Ares de mà és una invitació a mirar el futur.
Hauríem de fer foc nou i tot el que es mou es mou en voluntat des de venir.
El grup Sí Som ens ho interpreta divinament. Escoltem-los.
Ares de mà, no escalfa el foc d'ahir,
ni el foc d'avui haurem de fer foc nou.
Del gran silenci en sa tot el que es mou es mou en voluntat des de venir.
I esdevindran les pedres i el camí,
seran el pa i la mà i el fosc renou.
d'ara mateix el càntic que conmou l'amfora nova plena de bon vi.
Ares de mà, que ploguin noves peus,
i la mà, que ploguin noves peus,
i la mà i el fosc renou.
Ares de mà, que ploguin noves peus,
i la mà i el fosc renou.
i la mà i el fosc renou.
Ares de mà, que ploguin noves peus,
i la mà i el fosc renou.
Ares de mà, que ploguin noves peus,
i la mà i el fosc renou.
Tot serà poc i leure i la paret,
proclamaran conjuntament del drac.
Devulnarà la nova plenitud.
Devulnarà la nova plenitud.
Ares de mà, no escalfa el foc d'ahir,
ni el foc d'avui,
hauran de fer foc nou.
Del gran silenci en sa,
tot el que es mou,
es mou amb voluntat,
i el fosc renou.
Ares de mà, no escalfa el foc d'ahir,
ni el foc d'avui,
ni el foc d'avui,
hauran de fer foc nou.
Del gran silenci en sa,
tot el que es mou,
es mou,
es mou amb voluntat,
des de venir.
des de venir.
Ares de mà, no escalfa el foc d'ahir,
i el foc d'avui,
avui,
avui,
hauran de fer foc nou.
Del gran silenci en sa,
tot el que es mou,
es mou amb voluntat,
que estàs venit.
C, altres.
Onze, bon profit.
Dotze, dóna'l la mà.
Onze, bon profit.
L'any 1986,
en Miquel Martí i Pol,
va escriure un llibre
que podríem catalogar d'infantil.
Un llibre que sortia publicat
amb unes il·lustracions
de la Carme Soler Vendrell.
Aquest llibre porta per títol
Bon profit.
molt planès sobre un tema ben important
i atraient per la maninada.
Com la xocolata desfeta,
les patates fregides,
la crema,
els bunyols,
el pa a molt i sucre.
És un llibre molt simpàtic.
Tot seguit,
us n'oferim una petita mostra.
Ous ferrats.
Quan es couen quins esclats,
els ous ferrats.
Fins i tot, si no es vigila,
poden fer alguns disbarats.
I un cop cuits,
ben presentats,
els ous ferrats
se'ls mengen sense ganyotes,
fins i tot,
els desganats.
Patates fregides.
Ni xudes n'humides,
són bones les bones patates fregides.
Roses per fora
i per dins flonges com el pa calent.
Satisfant el paladar més exigent.
Un pot menjar-se les soles,
però acompanyades molt bé.
Els plats de carn més diversos
quan ens convé.
Ni xudes n'humides,
són bones les bones patates fregides.
Bunyols.
Acompanyats o sols,
que bons són els bunyols.
Si són ben ensucrats,
te'ls menyes agrapats.
I si no ho són,
tan bé,
que sempre venen bé.
Sucats amb llet,
fan clar qualsevol esmorzar.
totes.
12.
Dóna en la mà.
Germanies.
Fruit de la col·laboració amb Lluís Llach,
apareixerà el disc Germanies 2007,
que fou estrenat a la plaça de Braus de València,
el maig de 2000.
L'estrena va posar en escena
una munió de músics i cantants dels països catalans.
Era un crit d'esperança,
va ser el futur.
En la cançó donant la mà,
en Miquel ens encoraja a fer camí
cap al gran llac de somnis
i ens diu que tot està per fer i tot és possible avui.
Escoltem-la.
Dóna'm la mà
per fer camí
cap al gran llac dels somnis.
dòna'm la mà
i a un moritzo
que han escritat de molt lluny.
Tot és pur com el silenci
que precedeix el camp
i el temps es fa tendre menys rulls
que ens durà el futur desitjat.
Dóna'm la mà
i així podré
creure altră copt
că
tot
t'arrem volgut
nume
se spera un gest
com
com
si
fos
el
vent
com
el nostre esforç
de
nas
de
sur
mare
a un moritzo
que
no
no
no
no
no
no
no
no
no
no
no
no
riu amunt
cançó de Miquel Martí i Pol amb la seva pròpia veu.
Volem acabar aquest programa amb la visió de la cançó riu amunt.
La lletra, la música, la interpretació, són de Miquel Martí i Pol.
és tot un document.
En Miquel, amb la guitarra a les mans i fidel al compromís del seu temps, va participar en el moviment de la nova cançó.
El seu amic Emilie Teixidor l'acompanyava en molts recitals i diu d'ell que si un dia els dins no li haguessin fallat,
hauria fet una aportació a la cançó semblant a la que havien fet altres escriptors i poetes.
Escoltem-la ben bé.
Riu amunt, cap aigua no rebé. Riu amunt, el temps se'ns mor als dins cada nit.
Riu amunt, cap aigua no rebé. Riu amunt.
Com una veu sense ressò la nostra veu.
Com una veu sense ressò, com un camí sense retorn,
com una nit sense matí, la nostra nit riu amunt.
Cap aigua no arrebé, riu amunt.
El temps se'ns mor als dits, cada nit riu amunt.
Cap aigua no arrebé, riu amunt.
Cap aigua no arrebé, riu amunt.
Cap aigua no arrebé, riu amunt.
Cap aigua no arrebé, riu amunt.
Cap aigua no arrebé, riu amunt.
Fins aquí el present programa d'Obrim una finestra al món.
Desitgem que us hagi agradat.
Fins la setmana, vinen!
Fins la setmana, vinen!
Fins la setmana, vinen!
Fins la setmana, vinen!
Fins la setmana, vinen!