El Campanar
Un programa de la Delegació Diocesana de Mitjans de Comunicació Social de l'Arcabisbat a Tarragona.
Cordials salutacions, amics i amigues uïdors del Campanar,
de part d'en Santi Grimau, responsable de la part tècnica d'aquest programa i de la que els parla Montse Sabater.
Arribem el diumenge 5 de juliol, un diumenge d'estiu que, litúrgicament parlant,
és el 14 del temps ordinari o de durant l'any.
El dimecres 8 de juliol, a les 8 de la tarda, a l'església de Sant Antoni de Pàdua,
que es troba a la Rambla Nova 105 de Tarragona, la coral irlandesa Grace Notes,
ens convida a donar suport als projectes missioners diocesans de Campanya i Ecolo y Abondeko,
amb la nostra solidaritat.
Grace Notes és un cor de veus femenines de l'oest d'Irlanda
que ha fet molts concerts solidaris i també ha realitzat gires per altres països.
Grace Notes ha competit reixidament en nombrosos certàmens corals a Irlanda i a l'estranger,
guanyant nombrosos premis.
Escoltem ara l'Evangeli d'avui en la dramatització que ens brinda molt gentilment
l'Associació Bíblica de Catalunya,
seguida de l'habitual comentari del seu president, mossèn Joan Magí,
sobre les lectures de la missa dominical.
D'allà, Jesús se'n va anar al seu poble i els seus deixebles el seguiren.
El dissabte es posà a ensenyar a la sinagoga.
Molts, en sentir-lo, se n'estranyaven i deien
D'on li ve tot això?
Què és aquesta saviesa que ha rebut?
I aquests miracles obrats per les seves mans?
No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó?
I les seves germanes?
No viuen aquí, entre nosaltres?
I no eren capaços d'acceptar-lo.
Jesús els digué
Un profeta, només esmenyspreat al seu poble,
entre els seus parents i a casa seva.
I no pogué fer allí cap miracle.
Tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans.
I els sorprenia que no tinguessin fe.
La Bona Nova
Comentaris sobre les lectures dominicals
a càrrec de mossèn Joan Magí
El dia 5 de juliol ens trobem el diumenge 14 durant l'any.
Avui les lectures es fan pensar una mica en els valors que Déu ens ha donat.
Diu el profeta Sequiel
Tan bon punt la veu m'hagués parlat, l'esperit va entrar dintre meu i em feu posar dret.
Si jo em dono compte
que Déu em parla, que Déu està al meu costat
i em parla no només a través meu, del que jo penso
sinó a través d'aquell altre que està al meu costat, que també és imatge de Déu.
Aleshores, si jo em faig cas,
doncs la saviesa de Déu m'ajuda
i l'esperit sant m'ajuda
i em fa posar dret.
I llavors ens sentim enviats.
Enviats a gent que encara no ho ha entès això.
Es pensen que ells ho saben tot
i que amb la seva manera de veure les coses,
que si filem prim, prim, prim,
veiem que hi entra força part d'egoisme,
doncs no poden arreglar res
i portaran sempre punts de discòrdia.
Llavors, perquè poden ser gent,
els hi diu el profeta,
gent de cara endurida i de cor empadraït.
O sigui, gent dura,
gent que no accepta,
gent bastant insensible,
que no se'n dóna compte de les realitats dels altres,
només vol defensar el que a ells els passa pel cap.
però diu que el profeta existeix
i per això ens diu
tant si t'escolten com si no t'escolten
sabran que hi ha un profeta enmig seu.
Doncs molt bé, diu.
Tenim els ulls posats en el Senyor,
ens diu el salm,
fins que se piadi de nosaltres.
I tot això,
per moltes dificultats que tinguem,
per moltes debilitats que tinguem,
ens ho recorda Sant Pau.
Diu, m'ha estat clavada una espina a la carn.
És un enviat de Satanàs
que em bufeteja perquè no m'enorgulleixi.
O sigui,
que m'en doni compte
que per molt llest que sigui,
per moltes solucions que porti,
doncs jo soc feble
i necessito sempre l'ajuda de Déu.
Si no,
aquestes realitats,
doncs m'acusaran.
Satanàs és l'acusador, no?
Per això escoltem la resposta de Déu.
En tens prou en la meva gràcia,
en la teva feblesa,
actua el meu poder.
O sigui, la força que tenim ve de Déu.
Només cal que amb nata edat
la sapiguem oferir i ajuntar als altres.
I és el que els hi passava això,
ens ho diuen l'Evangelista Sant Mart,
als del poble de Nazaret.
Tenien a Jesús,
el van tenir un munt de temps,
es pensaven que el coneixien,
i no el coneixien.
quan Jesús comença a expressar-se,
a manifestar les realitats
dels dons de Déu
de la manera com Déu volia en aquell moment,
doncs ells pensaven
que ja no calien conèixer res més de Jesús.
Ja el coneixien prou,
sabien que era son pare,
sabien que era sa mare,
sabien que eren els seus parents,
i no eren capaços d'atendre'l.
Això els feia nosa.
Aquesta seguretat amb ells mateixos
els impedia, doncs,
trobar les solucions,
les respostes,
les ajudes de Jesús.
Però Jesús Bustiu recorria
als pobles del voltant i ensenyava.
Sous-titrage ST' 501
Cal recordar que la delegació
diocesana d'ensenyament
de l'Arcabisbat de Tarragona
ha programat un curs de formació
permanent per als mestres de religió
de l'escola pública,
coordinat pel delegat
mossèn Norbert Miracle,
i en el que han participat
més de 50 docents.
Enguany, el curs ha girat
a l'entorn de l'elaboració
de la programació
de l'àrea de religió,
el nou currículum
i les competències bàsiques.
S'han dut a terme
també activitats pràctiques
de programació
d'una unitat didàctica
sobre Jesús de Nazaret
i sobre les grans religions
del món.
Els professors
que han impartit
aquests curs
han estat Josep Ponce
i Ferran Pinheiro.
I a propòsit de cursos,
del 6 a l'11 de juliol
d'enguany,
es farà al Monestir de Poblet
una nova edició
de l'Escola d'Estiu
sobre el diàleg,
ciències, filosofia i fe.
Enguany,
l'escola apren per tema
l'evolució
i el comportament.
Està concebuda
com un seminari
dins el marc del projecte
Estoc,
un projecte molt ambiciós
que vol fer dialogar
la ciència,
la filosofia
i la teologia.
Amb aquesta finalitat,
engloba actualment
sis universitats
pontifícies romanes
i s'està treballant
per introduir en el projecte
altres universitats
estrangeres.
El treball
de l'Escola d'Estiu
al Monestir de Poblet
és interdisciplinari,
compta amb la presència
de biòlegs,
filòsofs
i teòlegs.
A més,
els participants
poden gaudir
de l'hospitalitat
dels monjos
i compartir
la seva pregària,
cosa que fa
aquell diàleg
entre la cultura
i la fe
més fecunt.
Els quatre vents.
Un comentari
de Monsenyor
Jaume Pujol Balcells,
arcabisbe
metropolità
de Tarragona
i primat.
Déu vos guard.
Uns dels dies
més bonics
per a mi
de tot l'any
són els del
pellegrinatge
diocesà
a Lourdes
organitzat
per l'Hospitalitat.
Centenars
de pellegrins
entre malalts
i discapacitats
acompanyant-nos,
ajudant-nos
de les diferents
tasques
i altres pellegrins,
marxarem
el proper 7 de juliol
per a tornar
al dia 11.
L'any passat,
Benet XVI
va pellegrinar
a Lourdes
en motiu
del 150è
aniversari
de les aparicions
succeïdes
en 1858.
Vaig tenir
la sort
de poder-lo
acompanyar
durant aquests dies
i escoltar les seves
homilies
i discursos
que han quedat
com una profunda
reflexió
sobre el significat
de Lourdes
i dels seus
pellegrinatges.
M'agradaria recordar
algunes de les coses
que ens va dir
el Sant Pare.
Recordant la seva
participació
en la processió
de les torxes,
deia que
Lourdes
és veritablement
un lloc
de llum,
d'oració,
d'esperança
i de conversió,
fonamentades
sobre la roca
de l'amor de Déu
que ha tingut
la seva revelació
culminant
en la creu
gloriosa
de Cris.
En l'Eucaristia,
que celebrava
en motiu
dels 150 anys
de les aparicions,
va assenyalar
que a Lourdes,
en l'escola
de Maria,
els pellegrins
aprenen
a considerar
les creus
de la seva
pròpia vida
a la llum
de la creu
gloriosa
de Cris.
Apareixent-se
a Bernardeta
a la bruta
de Messabiel,
el primer gest
que va fer Maria
va ser precisament
el signe
de la creu,
en silenci
i sense paraules,
i Bernardeta
la va imitar
fent el seu torn
al signe
de la creu,
encara que tremolant-li
la mà.
I així
la Mare de Déu
va donar
una primera
iniciació
a l'essència
del cristianisme.
El signe
de la creu
és la suma
de la nostra fe
i fent-lo
amb cor
entrem
en el ple
misteri
de la nostra
salvació.
I en l'oració
que va fer
el Papa
en la processió
eucarística
amb milers
de fidels,
molts d'ells
malalts,
assenyalava
el conmovedor
silenci
davant
al Senyor.
Un silenci
no buit,
sinó ple
d'oració
i de consciència
de la presència
del Senyor
que ens ha estimat
fins a pujar
a la creu
per nosaltres.
Finalment,
la jornada
del dilluns
15 de setembre,
memòria litúrgica
de la Mare
de Déu
dels Dolors,
va estar dedicada
de manera especial
als malalts.
Benetxense
va presidir
la celebració
de la Santa Missa
durant la qual
va administrar
el sacrament
de l'unció
dels malalts.
Amb ells
i amb tots
els qui
en tenen cura,
va voler meditar
sobre les llàgrimes
de Maria,
les ades
al peu
de la creu
i sobre el seu
somriure
que il·lumina
el matí de Pasqua.
Acabo
amb aquestes
boniques
paraules
del Papa
que va pronunciar
a Roma
en tornar
del seu
pellegrinatge
a Lourdes.
Maria,
apareixent-se
a Santa
Bernardeta,
ha obert
al món
un espai
privilegiat
per a trobar
l'amor diví
que guareixi
i salve.
A Lourdes,
la Verge
Santa
convida
tothom
a considerar
aquesta terra
com lloc
de pellegrinatge
envers la pàtria
definitiva
que és el cel.
En realitat,
tots som
pelegrins,
tenim necessitat
de la mare
que ens guia
i a Lourdes
el seu somriure
ens convida
a continuar
endavant
amb gran confiança
en la consciència
que Déu és bo,
Déu és amor.
Estic segur
que un any més
trobarem a Lourdes
aquesta pau
i aquest consol
per estimar
més a Déu
i als aquests.
Déu s'hi ha.
Com hem sentit abans
a l'Evangeli,
Jesús,
després d'estar
un temps
per la Galilea
en missió,
torna a Nazaret,
al seu poble,
i ens diu
Sant Marc
que no hi pogués
fer cap miracle
i el sorprenia
que no volguessin creure.
Jesús ha tornat
a casa seva
i el dissabte,
com feia sempre,
va a la sinagoga
i en aquella ocasió
pren la paraula.
Estaven
admirats.
Allí
van manifestar
la seva saviesa,
la seva bondat
i el seu poder.
Però,
com van reaccionar
els seus parents
i coneguts?
Reconeixen
i admiren
la seva saviesa.
Constaten
que era el Fuster,
el fill de Maria.
I ens diu
també Sant Marc
que s'escandalitzaven
perquè no sabien
d'on li venia
la saviesa
i el poder
de fer miracles.
Us fixeu
en el detall?
Veuen,
però superficialment,
i tot i veient,
no creuen.
Perquè,
què era el més important
que no van descobrir?
Que Jesús,
el seu parent,
era el fill de Déu,
el Maciès,
el Salvador del món.
i això
que en tenien
proves evidents.
qui tingui oïdes que escolti.
Un comentari
de mossèn Ricard Cabré.
Bons amics,
Justícia i Pau
s'adhereix a la campanya
que s'està duent a terme
en contra de l'OTAN.
Jo parlo en nom
de Justícia i Pau avui.
L'OTAN avui
no suposa cap garantia
per la pau del món,
sinó una amenaça més.
La guerra
i els afrontaments
entre blocs
i nacions
no es poden resoldre
amb una altra guerra.
És el seny
el que s'ha d'imposar
i els homes tenim
o hauríem de tenir
prou capacitat
per a resoldre
els problemes nacionals
i internacionals
per la via del diàleg.
Violència
engendra violència
i es crea
una espiral
que no se sap mai
fins on pot arribar.
La campanya
en qüestió
es grimeix
deu raons
i totes ben sòlides
per a la dissolució
de l'OTAN.
Primera.
L'OTAN
és el bloc militar mundial
més agressiu
i belicista
dels que existeixen actualment.
L'OTAN
és un organisme militar
que des de 1999
va decidir
abandonar
el caràcter defensiu
de l'àrea
de l'Atlàntic Nord
per intervenir militarment
a qualsevol lloc
del planeta.
Aquestes intervencions
militars
poden provocar
reaccions
molt desagradables
en diferents països.
Avui l'OTAN
no té cap raó
de ser
perquè no ens ha de
defensar de res.
Segon.
L'OTAN
és una organització
no democràtica.
Les decisions
es prenen
sense cap mena
de control democràtic
a l'hora
que està tot
sota el comandament militar
exclusivament
dels Estats Units.
Quarta
i restringeix
la política exterior
dels estats membres.
Tercer
estat
i és una amenaça
per a la democràcia.
Ha acceptat
que estats
no democràtics
en formin part
i ha participat
en consórcies
antidemocràtiques
i de manipulació
de l'opinió pública.
Quart
té com a objectiu
estratègic
la guerra contra el terror.
Desapareguda
la Unió Soviètica
contra la que lluitava
es va quedar
sense enemic.
En lloc de dissoldres
com va fer
el bloc soviètic
va trobar
nous enemics
l'anomenat
terrorisme internacional.
Amb aquesta excusa
es van iniciar
les guerres d'Irak
en contra de les disposicions
de l'ONU
i la d'Afganistan.
Cinquè
impulsa noves curses
d'armament
i fomenta
la militarització
del planeta
com en el cas
de Rússia,
Xina,
Iran,
etc.
Sisè
és responsable
de l'increment
de les despeses
militars en el món
de l'impuls
a la indústria
i comerç
d'armes mundial.
Els països
de l'OTAN
exporten
el 75%
de totes les armes
del món.
setè
impulsa
la proliferació
d'armes nuclears
i el perill
de guerres nuclears.
Vuitè
defineix
la immigració
descontrolada
com una amenaça
per l'estabilitat
dels països
i considera
un deure seu
intervenir
en aquesta qüestió
política.
Nové
perpetua
la tutela
dels Estats Units
sobre la política
europea
i sotmet
als països
europeus
els interessos
del complex
militar
industrial
dels Estats Units.
L'OTAN
es converteix
en un obstacle
molt seriós
perquè la Unió
Europea
es converteixi
en promotora
de la pau
internacional.
De ser,
l'OTAN
té com a penició
val funció
la defensa
dels privilegis
i interessos
dels estats
més rics
del planeta.
L'increment
del pressupost militar
deixa'ns atenció
a altres problemes
molt més greus
del planeta.
Raons
considero
més que suficients
totes elles
per pressionar
per tots els mitjans
possibles
per la dissolució
de l'OTAN.
El bisbe emèrit
de Vic,
Monsenyor Josep Maria Guix,
va morir el diumenge
28 de juny
als 81 anys
d'edat.
Monsenyor Guix
havia ingressat
una setmana abans
a l'Hospital General
de Vic
i dilluns
va ingressar
a la unitat
de cures intensives.
A partir d'aquell moment,
el seu estat de salut
va anar empinjorant
fins que l'esmentat
28 de juny,
poc abans
de la una de la tarda,
va passar
a la casa del pare.
Monsenyor Josep Maria Guix,
nascut a la Coromina,
a Cardona,
el 19 de desembre
de l'any 1927,
va cursar estudis
als seminaris
de Solsona
i de Barcelona,
a la Universitat
de Comilles
i a l'Institut Social
Lleó XIII
a Madrid.
Va ser ordenat
prevera
a Barcelona
durant una multitudinària
celebració
durant el Congrés
Eucarístic Internacional
el 31 de maig
de 1952.
L'any 1967
va ser designat
Vicari General
de l'Arxidiòcesi
de Barcelona
i el dia 14 de desembre
de 1968
va ser ordenat
bisbe auxiliar
d'aquella
Arxidiòcesi
per Monsenyor
Luigi de D'Aglio,
aleshores,
Núncia Apostòlic
a la Basílica
de Santa Maria
del Mar
a Barcelona.
Monsenyor Guix
havia estat
catedràtic,
degà
i subdirector
de l'Institut Social
Lleó XIII
i professor
de l'Escola
de Periodisme
de l'Església.
Era doctor
en Teologia
per la Universitat
de Comilles,
en Ciències Socials
per la Universitat
de Salamanca
i diplomat
en Psicologia
per la Universitat
de Madrid.
Va ser anomenat
bisbe de Vic
pel papa Joan Pau II
el 20 de juny
de 1983.
Va prendre
possessió canònica
de la diòcesi
el 3 de setembre
següent
i va fer
la seva entrada
solemne
el 4 del mateix
mes i any.
Va ser membre
i president
de la Comissió Episcopal
de Pastoral Social
de la Conferència Episcopal
Espanyola,
conciliari
de les Setmanes Socials
d'Espanya
i president
durant molts anys
de la Fundació
Pau VI
radicada a Madrid.
Dins la Conferència Episcopal
Tarraconense
va tenir responsabilitats
en les comissions
de litúrgia,
pastoral social
i cultura.
Acceptada
el dia 6 de juny
del 2003
pel Sant Pare
la seva renúncia
com a bisbe de Vic,
va ser anomenat
administrador apostòlic
de la diòcesi
el dia 13
d'aquell mateix mes,
càrrec
que exercí
fins al dia 14
de setembre
del mateix
any 2003,
dia de l'ordenació
episcopal
presa de possessió
canònica
i inici
del Ministeri Episcopal
de Monsenyor
Romà Casanova
en aquella
diòcesi de Vic.
Els darrers 6 anys
de la seva existència
els va passar
a la residència
de les germanetes
dels pobres de Vic.
Es pot dir,
sense cap mena
de dubte,
que si alguna cosa
distingia
Monsenyor Guix,
a més del seu
caràcter afable,
era la preocupació
social
i va ser
un gran promotor
de la doctrina
social de l'Església,
més progressista
i transformadora
que molts programes
de partits
i que va ajudar
a fer brillar
en el capítol tercer
del Concili Provincial
Tarraconense.
La seva preocupació social,
Monsenyor Guix,
la va concretar
en l'acció
de Càritas,
destacant
la seva contribució
a la creació
del Centre Català
de Solidaritat
d'Ajuda
als Toxicòmens.
Però l'actitud
dels seus companys
era ferma
i decidida.
A casa nostra,
ben segur que el Monsen
hauríem de fer-ho.
Tarragona missionera,
una finestra
a la realitat missionera,
oberta
des de la delegació
diocesana
de missions
i cooperació
entre les esglésies.
Déu vos guarda.
Ens plau
aquests mes de juliol
per fer esment
dels missioners
que moriren
donant la seva sang
en servei
de la missió,
ja siguin preveres,
religiosos,
religioses o laics.
En aquest sentit,
el papa Benet digué.
Com al començament,
també avui
Cris necessita
apòstols
disposats
a sacrificar-se.
Té necessitat
de testimonis
i màrtirs
com Sant Pau,
qui ha sent
en altre temps
un perseguidor
violent
de cristians,
quan el camí
de Damàs
cau a terra,
sec
per la llum divina,
sense cap mena
de dubte
es passar
al crucificat
i va seguir
sense retrocedir.
va viure
i treballar
per Cris,
per ell patir
i morir.
Quin exemple
més actual.
Segons l'agència
Fides,
durant l'any passat
moriren
de manera violenta
l'arcabisbe
de Mossul
a Irak,
16 sacerdots,
un religiós
i dos voluntaris
laics,
20 en total.
Tot resseguint
les escasses
notes biogràfiques
d'aquests germans
i germanes
nostres assassinats
durant el 2008,
no es pot ignorar
que tots
havien consagrat
la seva vida
en situacions
i contextos
profundament diferents,
segons
els propis
carismes
i aptituds
i en la limitació
de la naturalesa
humana
a l'única missió
d'anunciar
i testimoniar
l'amor de Crist,
mort i ressuscitat
per la salvació
de l'home.
Aquests germans
missioners
i missioneres
sense heroïsmes
ni proclamacions
solemnes
no dubtaren
a posar cada dia
en perill
la seva pròpia vida
en diversos ambients
de sofriment,
de pobresa,
de tensió,
a fi que mai faltés
el qui estimava
un alè vital
d'esperança.
Amb el senzill
testimoni
de la seva vida
van indicant
als germans
la meta
que justifica
la dures del camí,
arribar a conèixer
Déu,
el Déu veritable.
Molts han mort
sembla en ser
atracats
sorpresos
a casa
per homes
sense escrúpols
que es pensaven
trobar
grans tresors
amagats
o bé
a la carretera
quan recorrien
pobles
i pobles
en servei
ministerial
potser
per robar-los
el cotxe.
Altres
foren eliminats
tan sols
perquè amb constància
predicaven
la mort
en contra
de l'odi,
l'esperança
davant la desesperació,
el diàleg
contraposant-lo
a la violència.
D'altres
es veïren
sorpresos
en pregària,
demanant força
i ajut espiritual
per a dur a terme
la seva missió
i aquesta manera
passaren
de l'adoració
a la trobada
amb el pare.
Adéu,
s'hi hau.
Reprenent el fil
de l'Evangeli
que abans hem escoltat,
m'agradaria aplicar
la situació
a nosaltres avui.
Ens pot passar
que ens fixem
en l'heroisme
de sants
de temps passats,
que ja està bé
perquè en són model
i exemple,
però continuo,
que vaig a un altre lloc,
que admirem el que fan
a l'altre cap de món
uns missioners
o missioneres,
uns esforços
per aconseguir
la pau al món
o per apal·liar
la fam.
Però som incapaços
de valorar
l'heroisme
o la santedat
de les persones
que viuen
a prop nostre,
pares,
fills,
esposos,
amics...
Ens assemblem
als habitants
de Nazaret.
D'aquest,
en pot sortir
res de bo?
Sí,
ho fa molt bé,
però...
és el fill
de la papeta.
Sí que val,
però...
que cap persona
que es creui
amb nosaltres
senti com ho va sentir
Jesús a Nazaret,
desconfiança,
falta de valoració,
falta d'estimació.
Us animo a valorar
les persones
que tenim al costat,
que ens fixem
en les seves virtuts
i qualitats,
que ens fixem
en el positiu
de les persones
i les felicitem
i animem
a continuar
pel camí del bé
que ja fan.
Si tots tenim defectes,
també tots tenim virtuts.
Traguem-ne profit.
Bé,
i abans d'acabar,
recordar que el proper diumenge
a 12 de juliol
a les 5 de la tarda
a la catedral de Tarragona,
mossèn Enric Mateu Iusac,
diaca,
serà ordenat prevera
de la nostra església
arxidiocesana
de mans del senyor
cabisba.
L'ordenació presbiteral
és sempre un esdeveniment
i ens fa enlairar
una acció de gràcies a Déu
perquè,
després de tants anys
d'estudis
i vivències pastorals
a diferents llocs,
mossèn Enric
arriba al ministeri sacerdotal.
Però també
aquesta ordenació
ens mou a una pregària,
una súplica
a l'amu dels sembrats
que hi enviï
més segadors
perquè la collita
és amondosa
i els segadors
són pocs.
I això és tot per avui.
Gràcies
per la seva atenció
i fins la propera missió
el diumenge
vinent,
si Déu vol,
amb una altra veu conductora
perquè una servidora
comença les vacances.
Fins aleshores,
Feliç setmana a tothom!
Fins aleshores,
Fins aleshores,
Fins aleshores,
Fins aleshores,
Fins aleshores,
Fins aleshores,