Gràcies.
M'imagino que a la teva mare, que està aquí al costat,
ja li cau des que vas néixer, evidentment,
però jo, la veritat, contemplant la feina que has arribat a fer
i que t'ha volgut anar a la Ruta Quetzal,
la veritat és que és magnífic.
Ha sigut dur, però ha volgut la pena.
Molt bé, anem a pams.
La Ruta Quetzal, moltíssima gent la coneix,
és un programa internacional que ja té 25 anys d'història,
en el que tota una sèrie de joves se seleccionen per fer aquesta ruta,
que té una durada d'un mes i mig, aproximadament.
És el Misterio de los Caminos Blancos Mayas.
Ha bastat a Mèxic?
Portugal i Espanya.
Portugal i Espanya.
Un mes i mig pel món?
40 dies, sí.
40 dies, però no serà com la travessia del desert,
ja veuràs que serà molt millor.
El cas és que, insistim, és un programa en el que són poquets
els joves que seleccionen, fins a quants?
Doncs crec que són uns 150, però d'arreu del món,
de molts països i, per tant...
150 de tot el món.
Hi ha una tarragonina.
La Irene, què anirà?
Per què?
Perquè va comprar unes butlletes, li va tocar la loteria, en absolut.
No, no exactament.
Perquè ha fet un treball que jo anava llegint tota la informació
i m'he quedat, de veritat, absolutament encantada i sorpresa.
Es titula En un rincón del tiempo, El grito de dolores,
i el que has fet és parlar d'un període històric molt concret
de la Revolució Mexicana.
Sí.
La primera fase.
La primera fase, que potser va ser la més bèl·lica
i jo particularment la que menys coneixia.
Perquè, clar, diguem que us heu d'ajustar a una sèrie de normes,
de requisits per participar-hi i us proposen temes
o temàtiques generals i heu de triar?
Sí, ens vam proposar cinc temes i aquest era potser el que menys coneixia
i que més interès m'aportava i aleshores és el que al final
vaig acabar escollint, no sé.
La tendència generalitzada és, de cinc, agafo el que conec més i domino més.
No, doncs...
Tu no, tu vas agafar el que no tenies ni idea, m'imagino,
perquè és un estímul per treballar.
Sí, i tant.
Quins altres eren els temes, els recordes?
Sí, un era la ruta Jacobea, l'altre també parlava del Regne de Castella,
de...
A veure què ens apunta, ens pot apuntar la seva mare perfectament.
De Lleó, la formació del Regne de Lleó.
Sí, del Regne de Lleó, ho he dit.
Després el francec Mena.
Ah, sí?
I després m'assembla que també hi havia el dels maïs de Campeche i Yucatán.
I aquest que era, com era l'anunciat?
El recordes més o menys, aquest que vas triar tu?
El Grite de Dolores, lucha por la independencia.
La primera fase de la Revolució Mexicana.
Tries aquest tema i a partir d'aquest moment comences un treball de recerca,
però fas un relat.
Sí.
Fas un relat històric.
Sí, perquè la temàtica que més domino és la literatura o escriure i aquest àmbit més literari.
Per tant, vaig decidir fer un relat que explicava més o menys aquesta primera fase.
I, evidentment, a partir d'una recerca intensa, biblioteques, webs, tot el que vaig poder trobar,
perquè tingués una base verídica i històrica i certa, clar.
Agafes, aprens com a protagonistes, el Virrey Venegas i el Calleja, que era el capità de l'exèrcit nacional.
Sí, sí.
Explica'ns una miqueta, ja que tu has treballat, com a mínim que aprenem nosaltres també alguna cosa.
Explica'ns una miqueta quins eren aquests homes, quin era el conflicte, quin era el problema,
que és el punt de partida d'aquest relat.
Sí, doncs bé, tots dos eren espanyols i entre ells sempre hi havia una mica d'enveja,
perquè al final, finalment, el que va passar és que Calleja li va prendre lloc a Venegas i va ser ell el Virrey.
Una lluita pel poder, claríssima.
Sí, sí, claríssimament. I el va treure a lloc i es va quedar tan ample.
I aleshores, el relat es pot veure aquest enganç, no sé...
Aquest procés, no?, d'aquesta picabaralla constant.
Sí, exacte. I aleshores fa que sigui més irònic, amb un punt així més...
Recerca històrica i construcció d'uns personatges, envasats en fets reals,
però que li has de donar una certa llicència de ficció, si parlem d'un relat, d'una narració.
Sí. Per això vaig compaginar una mica les dues influències,
perquè no em puc senyir tan poc a la història real, perquè no donaria potser per tant.
I aleshores sempre que hi ha d'haver una mica d'imaginació, això sí que és cert.
I t'has permès moltes llicències o què?
Realment, jo crec que moltes no n'hi ha, perquè els dos personatges,
pels documents que hi havia i que vam trobar, sí que tenien un caràcter fort.
I clar, se sap que caràcters semblants i forts, quan s'ajunten, sempre han de xocar.
El que sí que vaig potser inventar era aquest diàleg, no?,
on s'explicava tota la història, perquè era una manera d'enllaçar punt per punt
i anar relatant així tot el que va succeir a aquesta revolució i tot el que va passar.
Clar, aquest diàleg, aquesta picabaralla, el punt de partida de la primera fase de la revolució mexicana
es va produir en un escenari, que era un despatx.
Sí.
I aleshores dius, la Irene ha fet un relat, un treball de recerca impecable,
ja m'imagino, tot veient en quadernadet, presentadet,
però diu, porto el meu treball, deixo-ho aquí, no, no, porto el meu treball.
I aleshores una mena de carretó enorme amb un munt de coses, no?, darrere.
Sí, era un begul que, bé, hi havia un atrets on...
Has fet una maqueta del despatx on va tenir lloc la discussió.
Sí, per poder que el jutge i que la persona que ho llegís es pogués situar,
i és que jo quan ho estava llegint, ho estava fent, és que veia els personatges d'ella...
I com vas fer al despatx, a veure, com ho vas fer, allò que també domines la cosa de la marqueteria i tot això, o què?
Sí, a veure...
Així és als meus pares, eh, també, que aquí hi ha hagut feina per tots.
Te'ls hauries de portar, eh, al viatge, segurament, te'ls hauries de portar.
Sí, doncs ho vam fer amb una capsa de folis, de dinar quatre,
i comprant paper d'aquest que s'enganxa per les parets, al terra,
després amb mobles que tenia quan era petita, de les joguines...
Allò de pinipons?
Sí, de les nines i coses així, vam poder fer una sala que, bueno, donava el peu.
En aquest begul, a veure, fem l'inventari.
Hi havia, al despatx, a més, un retrat pintat a l'oli.
De qui?
D'un dels protagonistes, de Calleja, era aquest.
I...
Repintat per tu?
Sí, sí, sí, sí.
Era el primer cop que pintava.
No, no, de veritat t'ho dic, que m'estàs deixant absolutament esturada.
Li fas un retrat al Calleja, que ja deu formar part de la teva vida, per sempre, no?
Sí, per sempre.
Et cau bé?
Tens sentiments contradictoris, no?
Sí, sí.
Perquè, si he de dir la veritat, he viscut ara molt amb ell.
He estat quasi com si haguéssim compartit la mateixa habitació, quasi.
I coneixo molt de la seva vida i la seva trajectòria,
però era una persona que arribava a ser tan dolenta i tan enrabassada i...
Però que és fascinant alhora, no?
Perquè com que és tan intel·ligent et deu cridar l'atenció a això.
Sí, per això va ser encara més interessant fer el treball i posar-se la pell d'aquesta persona
que era tan diferent al que tu creus, no?, a les teves propies ideologies.
I, per tant, encara va ser més excitant poder acabar aquest treball i dir, ostres, això és el que volia.
El que a Lleja li agradaria, com l'has deixat retratat a l'Oli?
Ai, doncs, què creus?
Doncs, tu ho sé.
Sí, clar, vas buscar fotografies per tenir un model.
La imatge que jo vaig escollir és un quadre que es troba al Museu de Mèxic i bé, doncs, té una certa semblança.
Molt bé.
Un puzzle.
Un puzzle, sí.
Però tot això, diguem-ne, que estava a les bases o ho has afegit tu de més a més?
No, a més a més, perquè, bueno, jo crec que hem d'introduir tot allò que puguem en treballs com aquestos.
No ens hem d'assenyir... Si fem literari, doncs, el relat, no.
Doncs perquè pot estar més complet, no?
Tu, multimèdia.
Jo sí.
Tu, multimèdia.
Em vaig complicat, però...
No, però va haver-ho de pena.
Un puzzle de què, exactament?
Doncs de l'altre protagonista, de Venegas, també inspirat en la imatge d'un quadre que també hi ha a Mèxic.
Tots dos eren semblants.
I hi vas afegir la còpia del primer diari publicat durant aquesta època.
Sí.
Que precisament el Despertador Americano, es deia així, parlava...
Al diari es deia el Despertador Americano.
El Despertador Americano.
Parlava d'aquesta primera fase de la Revolució, però a partir de l'altre bàndol, diguéssim,
del bàndol de l'Hidalgo, que era el sublevat, diguéssim.
Aleshores, era així una mica contradictori i verdaderament es veien les dues cares d'aquestes dues ribes, no?
Diguéssim, no...
Déu-n'hi-do.
A veure, tot això estava dins d'un begul, que a més també va estematitzar, lògicament.
Sí, sí, sí.
I dius, molt bé, no n'hi va haver prou, no.
Aleshores va dir, bueno, això l'hem de donar un aire antic i agafes el cafè soluble de casa teva
i et dediques a tenyir les pàgines perquè tinguin aquest aire.
Per tenyir les pàgines, que queda el color i l'olor.
Perquè Amèrica i Sud-Amèrica es coneix, no?, per aquesta essència del cafè.
I que puguis obrir...
I feia molta olor, eh?
Això sí que s'ha de dir.
Cap a cap a la casa, feia olor a cafè.
Com ho vas fer, això, del cafè?
Doncs amb cafè soluble i aigua i posar les pàgines dins una safata
i anar estenent cada fulla una rere l'altra rere l'altra.
Sí, sí.
I si el treball tenia, doncs, 100 pàgines, m'assembla que al final arribava pàgina per pàgina amb cafè.
Les 100 pàgines del treball que vas presentar, el jurat que tingués la sensació que estaves llegint un manuscrit antic?
Sí.
Aquesta era la idea.
Aquesta era la idea.
I després els títols estaven fets a mà amb tinta i pluma,
perquè ja quan ho veiessis, que t'adentressis en aquesta època i poguessis situar-te bé.
Un treball magnífic, sens dubte.
No m'estranya que el jurat ho hagi triat.
Com t'ho comunica i en quin moment?
Ai, doncs va ser molt emocionant perquè estava a l'escola i era el dia que tocava, no?
I jo ja estava pensant, ostres, potser a les 12, no?, que és una hora més habitual, ja ho penjaran.
I bé, mira, per inspiració divina vaig obrir l'internet, vaig estar allà buscant a veure si sortia el meu nom
i quan vaig veure que estava a la llista em vaig quedar parada.
No t'ho devies ni creure.
No, no, és que ja, bueno, era un sentiment que potser mai havia sentit.
Tanta la il·lusió i, bueno, no és que no sabria explicar encara perquè, no sé...
Encara t'ho acabes de creure.
Sí, sí, sí.
Però el que sí que és cert, Irene, i jo crec que en això tots ho devem pensar,
jo estic convençuda que tu creus que t'ho mereixes.
No, no, falses modesties.
La falsa modestia no serveix per res, és tan dolent com ser un ufanós.
És a dir, objectivament, segur que creus que t'ho mereixes.
Tu saps l'esforç que has fet.
Molt, ha sigut molt l'esforç i he hagut de renunciar a moltes coses
per fer aquest treball.
Ah, perquè, a més a més, t'has de treure el curs.
Evidentment.
És que has d'estudiar, estàs fent quart d'ESO, que mereix i requereix un esforç, també.
Sí, i a més, hi ha altres activitats que vaig haver de deixar
per poder seguir un esquema que jo m'havia plantejat.
Fins a aquesta edat he de fer això, després això i això,
perquè si no, amb el temps que t'adonen, que són menys de tres mesos,
és molt just.
És molt just perquè has de fer la recerca, però després tota aquesta presentació.
Has tingut contacte amb l'organització, ja?
Sí.
Han parlat amb tu?
Sí.
No per telèfon, sinó tot via e-mail i via correu, però sí.
Bé, vaig anar a l'entrevista a Madrid.
Sí, perquè hi ha una entrevista personal.
Sí, és la segona fase.
La primera fase, el treball mereix que guanyi,
però ara a veure com és la Irene.
Anem a conèixer-la.
I què tal?
Perfecte.
Amb qui vas parlar?
Amb un jurat?
Sí, amb un jurat que va posar la nota al meu treball
i aleshores era més proper perquè es veia que ell l'havia llegit
i havia estat entretingut en prestar-hi atenció.
Aleshores em vaig sentir millor encara del que ja venia,
que era molt...
Saps?
Entens el que vull dir?
I tant.
Impressionant.
I a part vaig conèixer els companys que tenim els mateixos gustos
i aficions i tot perquè...
Et van comentar alguna cosa del teu treball?
Sí.
Què et van dir?
No et faci vergonya, dona, però si és que és normal que la fal·leguessin.
Me'n van dir que va ser un plaer llegir el meu treball i...
Mira, m'emociono jo, no és res meu, eh?
Sí, sí.
I vaig poder veure la nota i teníem deu, deu rudó.
Per tant, jo crec que amb això ja va ser més que suficient.
I els teus pares, buah...
Va sortir l'evitant, però tot l'evitat junts, eh?
Sí, no?
La vau acompanyar a Madrid a l'entrevista.
Va acompanyar a l'entrevista i va ser una sensació...
Bé, al començament pensàvem que era eliminatori
i que no hi havia tantes places com persones estaven citades.
I després van dir, no, no, hem de comprovar simplement
que aquesta persona ha fet el treball.
Ah, i això es nota en una entrevista, clar.
I llavors, ella ja té la plaça, però ha de només comprovar
que ha fet allà el treball.
I llavors, bueno, aquesta tranquil·litat de després, no?
I, bueno, va ser molt emocionant.
I ara se'n va de viatge, un mes i mig, viatge d'estudis a Mèxic.
A més, recordeu que aquesta és la ruta, aquest xalt,
que la cara visible és Miguel de la Quadra a Salcedo,
s'emet per la televisió.
Vull dir que la Irene i els seus companys els podrem veure per la tele
a veure com van evolucionant.
Serà pública.
I tenir-la un mes i mig fora per aquests mons de Déu, què tal?
Jo encara no m'he fet a la idea, perquè mai he estat tant temps fora de casa,
però, bueno, és una experiència que penso que val la pena, no?
I que ho aprofitarà i ho disfrutarà.
I, bueno, nosaltres patirem, però, bueno...
Patireu, però segur que esteu molt orgullosos d'ella.
Molt, molt.
Tens germans?
No.
No?
És filla única i tot concentrat i...
No, mira, així ningú té...
Perquè amb germans petits haurien tocat tot i el puzzle i l'altre.
És un desastre, eh?
La casa va estar tres mesos, que no semblava la mateixa,
amb les fulles...
L'olor de cafè, no?
L'olor de cafè, les ratlles de la terra tot brutes,
però, bueno, això forma part de l'aventura.
I la quantitat d'hores que devia desmarxar, no?
Moltes hores, diners, perquè...
No, clar, això és una...
Perquè tota la presentació, tot...
Això és una inversió, eh?
Això és una inversió i dèiem, bueno, a veure, és la seva il·lusió i s'ha de fer
i no havíem plantejat una altra cosa diferent, no?
Però, bueno, com ha sigut positiu...
I tant, molt positiu i molt orgullosos.
Jo no, vaja, segurament n'ha passat,
però jo no recordo que cap altra noi o noia d'aquí de Tarragona
hagués anat a la ruta a aquest salt.
No em sona?
Ella deia això, mama, si ningú va de Tarragona, com m'agafarà a mi?
Doncs mira, t'he n'ha agafat a tu.
Com? Doncs fent un treballant realment extraordinari.
Irene, tu tenies algun contacte o algun interès per Mèxic,
per tota la cultura precolombina o colombina o maya o...
T'havia cridat l'atenció anteriorment?
Fa molts anys que segueixo arrot aquest salt
i estava esperant a que m'arribés el moment.
I cada 2 d'octubre, que és quan surten les bases,
sempre m'amiro tots els temes que els roteros faran, no?
I sempre deia, ostres...
Per tant, era una aspiració de molts anys, ja, això.
Molts anys.
A veure quan arribarà el dia que pugui almenys presentar-me,
si m'agafen bé, si no, l'any que ve, saps?
Home, doncs això ha estat una cursa de corredora de fons, eh?
No ha estat un dia que t'agafo un rampell, vull fer la ruta.
No, no, no, ja feia molt de temps i una amiga i jo ens volíem presentar,
però la meva amiga no... al final no va poder i mira, a veure...
Has mirat la plana web de dalt a baix cada dia, no?
Cada dia, sí.
Per saber fins i tot què m'he de portar, com serà.
Explica'ns una miqueta què és el que t'espera, en el millor sentit del terme.
Ai, doncs... espero que... bueno, jo ho sé.
Estic ja segura que m'esperarà un acolliment per part de tothom que...
Te'n vas a Madrid? Surt de Madrid?
Sí.
I d'allà anem directament a Mèxic, on es farà aquesta ruta pels camins maies, etc.
Farem una regata amb uns vaixells...
Antics.
Antics i després tornarem a Espanya, a Madrid, on es rebrà el rei, algun ministre o el president o...
Les cortes.
Les cortes.
I més tard anirem a Cádiz.
De Cádiz agafarem un altre vaixell que ens portarà per la costa portuguesa fins a Lleó, no?
Tornarem a Lleó després.
I de Lleó a fer la ruta de Santiago, al Camí de Santiago, i després un altre cap a Madrid i prou.
Sí, sí, és un viatge difícil d'explicar perquè...
No, no, no, difícil. És un viatge molt atractiu.
I què és el que es fa en aquest tipus de rutes?
Què feu? Visitar llocs? Parlar amb gent?
Què és el que feu? Quina és l'activitat?
La convivència, que és fonamental perquè esteu amb nois i noies de tot el món?
Això és un altre dels grans atractius de la ruta, no?
Sí. És un viatge d'estudis i d'aventura, perquè allà a Mèxic serà el camí per mig de la selva.
Per això t'anava a dir, tu ets aventurena en aquest sentit o què?
A veure...
No ets més allò de sillón i de sofà.
Jo mai he fet cap aventura com aquesta que m'espera.
Ui, quan comencis a fer-te passar pels ponts de Mico i les tirolines i...
i... eh? Sí?
Ai, no ho sé, no ho sé, no ho sé.
Però per això realment no puc preveure el que allà m'esperarà.
Però jo crec que de totes les maneres, segur que li agafo el punt i li agafo el gust i serà perfecte.
De veritat, Irene, que és magnífic poder conversar i conèixer persones com tu que us esforceu per allò que voleu,
per un somni que s'ha fet en realitat.
Demanaríem una cosa, que quan tornis vinguis.
Ah, i tant!
Aquí, i ens ho expliquis, eh?
Marges als 16, estaràs fora tot el mes de juliol, a l'agosta, amb una mica de sort, ens podem veure aquí a la ràdio.
Sí, sí, sí, i tant, i tant.
I expliquem als oients la teva experiència?
Per mi, perfecte, sí, sí.
Ha estat un plaer, de veritat, conèixer-te, tenir-te aquí, Irene Martí Gil,
alumna de Quart d'ESO de l'Institut Martí Franqués, l'única tarragonina,
seleccionada per participar en l'expedició 2010 al Misterio de los Caminos Blancos Mayas.
De veritat, enhorabona, sincerament.
Moltíssimes gràcies.
I l'enhorabona a la teva mare i al teu pare, que, sense dubte,
sense la seva col·laboració i el seu suport hauria estat un pelet més complicat.
Un pelet.
Hauria tirat endavant igual.
Segurament.
Però un pelet més complicat.
Ella té molta iniciativa i ho hauria fet, però sempre amb l'ajuda de tot és més fàcil.
Bon viatge, que vagi molt bé.
Gràcies.
Adéu-siau.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.