Ens apropem al punt horari de dos quarts de dotze.
En aquest matí de dimarts, a la sintonia de Tarragona Ràdio,
tornem a parlar d'aquest triple crim
produït en un pis del carrer Reial
i que, en fi, continua acaparant bona part de la nostra atenció.
Tornem a recordar que avui és dia de dol oficial
a la ciutat de Tarragona.
Els Mossos d'Esquadra continuen la recerca
de l'autor d'aquest triple crim,
d'aquest triple crim, d'aquesta mare
d'origen magrebí, de 26 anys,
i dels seus dos fills molt petits, de 7 i de 2 anys,
que els van trobar, com dèiem,
a l'interior d'aquest pis del carrer Reial.
Un presumpte cas de violència masclista
que obre de nou el debat sobre l'efectivitat
dels recursos existents que hi ha a la nostra societat,
que hi ha al nostre país, per atendre les dones
que són víctimes d'aquesta violència de gènere.
Abans hem parlat, en fi, des d'una altra perspectiva.
Ara volem fer, conversant,
amb la coordinadora Tarragona
de l'Institut Català de les Dones,
la senyora Isabel Sales.
Senyora Sales, molt bon dia.
Molt bon dia.
Quina primera reflexió li porta a vostè
el que hem patit a la ciutat de Tarragona
en les últimes hores,
amb aquest triple crim?
La primera reflexió és lamentar-ho, evidentment,
i la segona és que encara ens queda molta feina
de sensibilitzar tota la societat
perquè puguem controlar
que dins del nostre veïnatge
no es donin aquests casos
i que no es dispassin fins als nivells
de tenir tres cadàvers dins d'un pis.
Les administracions hem posat
i estem posant tots els elements possibles
per donar suport a aquestes dones,
perquè es puguin desmarcar dels maltractadors,
però entrar a dins de cada casa
és molt difícil.
I després també els entorns.
Si tens un entorn favorable,
doncs és més fàcil prendre la decisió
i tot el dur que és,
doncs que amb aquella persona
que t'ha fet un projecte de futur
se t'ha transformat en el teu putxí.
Aleshores, com t'entreus
si la societat encara...
mirem la tele,
hi ha violència a tots els nivells,
tenim notícies
que surten només quan hi ha assassinats
i quan fem campanyes de prevenció
o de sensibilització,
a mi m'agradaria que els mitjans
féssiu també una reflexió
dels minuts que dediqueu
quan hi ha una morta,
si els dediqueu setmanalment
a la prevenció i la sensibilització
de cara a que aquest tema
és un tema que està molt express
per la nostra societat
i encara portem aquella xaca patriarcal
que la dona ha de ser submissa a l'home
i aleshores si no ho fem entre tots
això no ens en sortirem.
Evidentment, vull dir,
les eines que hem anat posant
estan atenent,
estem acompanyant a dones
que abans que arribin aquests extrems
que puguin començar una vida nova.
Tenim un centre integral de recuperació
que funciona des del juny-oriol del 2009.
Tots els agents locals,
etcètera,
que tenen un servei d'informació
d'atenció a les dones general
perquè puguem detectar
amb un assassinament psicològic
i jurídic
per poder-los donar-los les eines
un cop ja tenen la decisió
i veuen clar
que la seva vida
i el seu projecte de vida
que tenien per un futur,
aquest futur ja el veuen
que no és viable
i que el volen trencar
i això és el que estem fent
silenciosament,
però necessitem l'acompanyament
dels grans, dels petits,
dels mitjans de comunicació.
Vull dir,
és una cosa,
és a dir,
hi ha una campanya al Facebook
que diu
sacar tarjeta roja
i un m'agallà
i diu
trec tarjeta roja
aquesta cançó d'aquest senyor
perquè és d'això,
molt bé,
doncs també havíem de treure
tarjeta roja
que,
doncs mira,
el veïnat ho sabia
i potser
s'ho mira
com que no m'hi he de posar,
bé,
doncs potser sí
que hem de donar un pas
de dir
i de manifestants
en contra d'això.
Denunciar més
situacions com aquesta,
de totes maneres,
clar,
dóna la sensació
que malgrat els esforços
que fan les administracions
i malgrat segurament
totes les campanyes
i que a nivell legislatiu
en fi,
s'hagin impulsat
a mesures,
pot donar la sensació
a la societat
que en fi,
que això és una xacra
que no té remei
i que puguin parar
o s'acabin posant
una certa resignació social.
Continuarà sent una xacra
en el moment
que entres en un cafè
o en un bar
i els acudits masclistes
encara la gent als rius
i els va explicant
com una cosa normal.
Si no traiem aquest substrat
inconscient
que portem
educativament
de moltes generacions
i de molts segles,
no acabarem.
És a dir,
que algú s'atreveixi
i dir,
mira,
amico,
dins d'aquests
no te'ls riuré més
i ja n'hi ha prou.
I aleshores
ha de sortir
de cadascú
de nosaltres
i en cada unitat
convivencial
deixar de marcar
aquells rols
que l'home de la casa,
no, no,
aquí som dos adults
que som corresponsables
de l'educació
dels nostres fills,
del nostre ambient
de convivència
i això
estendre-ho al barri
i a la ciutat.
I fins que no
acabem amb aquella cosa
de marcar
que el domini
de l'home
i de l'home,
atenció,
que tots els homes
no són masclistes
ni tenen aquestes ànsies
ni aquestes dominàncies
sobre les seves companyes,
però aquests
estan silenciats
i després moltes vegades
quan parlem
temes d'aquests
amb els homes,
quan els dius això
dic,
no, no,
ja sabem
que a Déu gràcies
no tothom,
tots els homes
no són homes dominants,
hi ha persones
que són homes
i que evidentment
ho han enfocat
i s'han adonat
que potser
el que és educació
normalment
se'ls ha d'ensenyar
i el que porta
tot l'entorn social
el rebutgen
i el canvien
i tenen un altre
estil de vida.
Llavors,
tindrem que anar cap aquí,
però és un fenomen
que no és qüestió
de dir,
oh,
és que les administracions
hem posat unes eines
i sembla que no,
les ha posat França,
les ha posat Finlàndia,
les ha posat
tots els països
més avançats del món
i a poc a poc
hem d'anar continuant
però sense deixar-ho,
sense deixar-ho
i després,
també els mitjans
amb què tenim,
doncs ordres d'allunyament,
aquestes ordres d'allunyament,
quines capacitats tenim
que siguin realment
factibles,
si n'hem desbordat,
són moltes coses
que potser ens hem d'assentar
mirant-ho,
però sobretot
és que és una cosa
de cada una de les persones
que formem part
del nostre país.
Senyora Salles,
vostè deia en la primera resposta
quan, en fi,
nomenava les eines
i les mesures
que ha impulsat
en aquest cas
el Govern de la Generalitat,
aquest centre integral,
aquest centre d'intervenció
especialitzada
que fa poc més
d'un any que funciona,
des de l'Institut Català
de les Dones
estan satisfetes
del seu funcionament?
Home,
la satisfacció
és parlar
amb les dones
que s'estan sortint
i que podran
recuperar
tot el que són
els seus drets
com a ciutadanes
per tirar la seva vida
endavant.
Si mirem el cas
et trobes
que aquesta dona
deia que ella
no volia marxar,
que es volia
quedar aquí
amb els seus fills
i començar
una vida nova
i, malauradament,
aquest projecte
de futur
que ella veia aquí
i moltes dones
m'agradis
ens trobem
que a vegada
més casos
que volen quedar-se aquí
perquè la nostra societat
sap que els donarà
uns drets
diferents
als que tenen
preestablerts
del seu lloc d'origen.
Aleshores,
és difícil
perquè són unitats familiars,
són allò que dèiem abans,
cada casa és un món,
però si en el moment
en què
ens donen
i ens venen
i veuen
que aquí
tenen una qualitat
de vida
en aquest sentit
molt més bona
i tal,
els hi hem d'assegurar.
És difícil
perquè són molts casos
i, sobretot,
jo crec que
el que hem d'anar
és a detectar
el que són
els dinossis
d'aquestes violències
i que es digui prou
abans d'arribar
als extrems
que estem arribant.
És a dir,
que donar-se les eines
per reconèixer
que aquest comportament
que ja no és
el que ella
creu que ha de ser,
el pugui veure
si és realment això,
si és realment
un conflicte de parella
o aquest conflicte de parella
porta al sostrat
que després
d'aquesta violència
minsa
o microviolència
que en diem,
després resultarà
que serà
poder tenir-la
dominada,
tancada a casa,
que no surti,
que no es comuniqui,
que no es faci
fins als extrems
dons,
com el que tenim
en aquests moments.
El fill del cas
d'aquesta dona magrebina
que citava,
en fi,
la víctima
d'aquest cas tan terrible,
vostès han detectat
que potser sí que
hi ha hagut
un augment
de dones
d'aquestes característiques,
joves,
d'origen magrebí,
que busquen
un altre futur,
una altra societat
o una altra cultura
de la que provenen
al nostre país?
Jo, bueno,
una minoria
amb què he parlat
tres o quatre,
sí, sí,
que havien fet
l'elecció
de venir aquí
i de venir
concretament a Catalunya
per voler ser
com les autòctones,
és a dir,
elles se'n mirar
ja una mica
amb nosaltres
perquè d'això
i després
això també es veu
i es reflecteix
una mica
amb molts
dels nostres veïns
que, per exemple,
a l'hora
de casar-se
prefereixen
un model
de dona
sud-americana
perquè
té més
inculcat
el patriarcat
i més
el model
que nosaltres
teníem
als anys 50 o 60.
Senyor Isabel
Sales,
coordinadora
de Tarragona
de l'Institut Català
de les Zones,
gràcies per aquestes
reflexions,
gràcies per atendre
aquesta trucada
del matí
de Tarragona Ràdio
en, en fi,
en unes circumstàncies
tan terribles
com les que
estem vivint
en les últimes
hores.
Moltes gràcies.
Gràcies a vosaltres
però us convido
que setmanalment
o quinzenalment
si podeu
i que sigui un programa
de 15 minuts,
que feu-lo
per sensibilitzar,
per canviar
inclús els llenguatges
i les maneres de fer
perquè a l'hora
de la veritat
això només fa reforçar
moltes vegades
que aquesta
submissió
que hem de tenir
les bones
o aquest paper
dels homes
que tinguin
que dominar
el puguem
anar acabant.
És a dir,
us demanaria
que els esforços
els féssim entre tots
i vosaltres
sou clau.
Doncs ens apuntem
al repte.
Senyora Sales,
moltes gràcies.
A la vostra disposició.
Adéu-siau.
Bon dia.