Ara són dos quarts de dotze del migdia, quatre minuts.
Aquí seguim amb tots vosaltres en directe i us volem recomanar una exposició.
Avui no, avui no hi aneu perquè ja sabeu que els dilluns és el dia
que els museus a la ciutat de Tarragona fan festa setmanal
perquè obren el cap de setmana i és un bon moment per convidar
el seu director, en aquest cas del Museu Nacional Arqueològic,
perquè ens parli d'aquesta flamant exposició que es va inaugurar
la passada setmana, és l'altre Olimp.
Francesc Terrats, molt bon dia.
Molt bon dia.
Benvingut. Avui és un dia que al museu es treballa,
però diguem que no s'obrà al públic com és tradicional i habitual,
però a partir de demà ja poden anar a gaudir d'aquesta exposició.
Treballem efectivament de portes endins,
tots els que estem dedicats a temes tècnics i d'administració,
però l'atenció pública avui no es produeix,
la gent no s'hi procedeix, la gent té dret a descansar.
Oi tant, tothom.
L'Olimp dels Pirineus, d'entrada, ja entrarem en profunditat,
però d'entrada la voluntat és trencar aquella imatge
que sempre hem tingut de les serralades dels Pirineus,
en aquest cas, com un punt fronterer.
I aquí el que planteja aquesta exposició és donar-nos a conèixer
i explicar-nos que no era un punt de separació,
sinó més aviat un punt de trobada.
Era un punt de trobada i un punt de mestissatge.
Efectivament, els Pirineus, per les condicions topogràfiques de la regió,
és una barrera física, però una barrera física que té escletxes.
Aleshores, la comunicació de sempre, fins i tot ara, en els nostres dies,
ha estat difícil longitudinalment en la serralada,
però transversalment hi ha hagut uns passos de contacte
que han fet que les comunitats d'una banda i de l'altra,
d'una vessant i de l'altra, dels Pirineus,
es tessin en contacte i participessin d'unes mateixes dinàmiques culturals,
amb matisos i amb particularitats, evidentment.
I l'exposició, efectivament, com deies,
el que vol és explicar a partir d'unes peces magnífiques
d'una banda i de l'altra, dels Pirineus,
aquesta realitat històrica, aquesta realitat cultural,
que assoleix un punt màxim de floruit, en aquest sentit,
el dels contactes, en època romana,
a partir d'una unificació política i una unificació administrativa
dels territoris d'una banda i l'altra.
La reforma i l'organització del territori en època d'August
de tant les Gàlies com d'Hispània,
amb la divisió per part nostra de les tres províncies
de la Terraconesa, de l'Occitània i de la Bètica
i la part de França,
la part tocant els Pirineus amb la Narbonesa i la Quitània,
fa que l'estructura fomenti els contactes també en el comercial
i quan els contactes en el comercial són densos,
les relacions i les influències culturals es reforcen també.
I per tant això és el que volem explicar,
que no hi ha una llunyania, sinó que hi ha una proximitat
i unes circumstàncies de confuència, d'interessos i de forma de vida,
de forma de pensar i de forma d'expressar aquesta vida i aquest pensament.
I és en Roma qui facilita que els pobles de banda a banda i els Pirineus es coneguin?
No, això ja es vien conegut des de la prehistòria
i més des de la prehistòria, des de les primeres comunitzacions.
El que passa és que Roma posa en marxa, en època romana,
es comencen a explotar uns recursos que fins aleshores no havien estat,
que és la pedra, el marbre.
I el fet que en els Pirineus, per la configuració,
per la conformació geològica, hi hagi pedra en quantitat i en qualitat,
fa que, lògicament, la circulació dels productes explotats
reforci les vies de contactes.
Roma fa una altra cosa, a més a més,
que em sembla que tots coneixem perfectament,
i és que, més enllà d'expandir i d'imposar unes idees,
el que fa és generar els instruments de circulació d'aquestes idees
i de tot el que hi ha al darrere de les idees,
que és el tema d'un sistema viari perfectament estructurat.
I aleshores, les grans vies de comunicació piranenca
que nosaltres encara utilitzem en aquests moments
tenen un origen indubtable en època romana,
els coneixem perfectament per als itineraris de l'època.
I això reforça, insisteixo, contactes comercials,
però també l'intercanvi de les idees
i, per tant, l'assimilació de les poblacions d'una banda i de l'altra.
No, no, no, no, sabíem fer-ho, no hi imposaven, eh?
De mica en mica anava penetrant, anava penetrant
i tot allò es feia d'una manera, diguem-ne, natural, entre cometes.
Sí, aquesta idea és el discurs essencial
que expressa un dels comissaris,
el comissari principal de l'exposició,
el professor de l'Universitat de l'Emirail,
el professor Robert Sablerons,
que no es cansa de dir
que Roma és un sistema polític que no s'imposa,
sinó que es presenta i va quallant i la gent s'hi va afegint.
A vegades hi ha, lògicament, i en determinats moments de tot el món romà,
doncs que hi ha una imposició per la força,
però no és el cas dels Pirineus Centrals, a una banda i a l'altra,
sinó que és el resultat d'una culturació natural i progressiva.
No complementa, perquè és una magnífica exposició d'un gran valor,
però jo m'atreviria a dir, i per això estàs tu per corregir-me,
que donat la majoria de peces que s'hi exposen,
potser també dona una mica de continuïtat
a la magnífica exposició de Pedra a Pedra,
que he tingut durant mesos,
perquè estem parlant, sobretot d'hares de llocs d'oculta,
d'objectes d'oculta, això és pedra, això és mabra, no?
Sí, sí, jo ara, si em permets un parèntesi,
i fa molts anys que dic que algun dia m'agradaria ser responsable
d'una pinacoteca, de quadres de petit format,
perquè la pedra és pedra, la pedra pesa,
i cada vegada que elabores un discurs, una proposta amb la pedra,
doncs has de suar una mica sang per situar-la en el seu lloc.
Com els picapedrers, vaja.
Sí, sí, estem parlant de volum, estem parlant de pes,
estem parlant de, lògicament, dinàmiques molt delicades.
Ara bé, en la idea que tu expressaves, és cert,
i això ho vam comentar, que d'alguna manera és la continuació natural
de l'exposició de Tarraco Pedra Pedra,
que hem tingut fins ara a les festes de Nadal,
i que ha estat substituïda per aquesta.
El que passa és que el discurs és distint i ben segur complementar,
és molt més social.
En el Tarraco Pedra Pedra parlàvem de la incidència,
la importància de la pedra per construir una cultura,
una nacionalització.
Aquí incidim molt més en el tema de la pedra
com a suport per la transmissió d'idees
i per la perpetuació d'aquestes idees
a les nostres generacions, fins i tot.
Però també he de dir que aquesta exposició no és només de pedra,
sinó que hi ha, per exemple,
un lot magnífic de fulles gotives de plata
o una fulla d'hort que venen a les de plata
d'un museu del sud d'Alemanya,
d'Espira, d'Espeyer,
en l'ant de Renània-Palatinat,
que són fulles que precisament ens parlen,
a part de molt boniques, molt subtils,
molt delicades,
ens parlen d'una devoció
i ens parlen d'uns fets religiosos,
d'unes creences i d'uns llocs de culte,
com ens parlen la resta de les pedres.
Però que en aquest cas, a més a més,
ens parlen, ens suggereixen dinàmiques històriques determinades,
com per què van anar a parar aquestes peces a l'Alemanya.
I no van anar a parar a l'Alemanya per altra cosa,
que va ser el resultat del saqueig
d'un grup d'això que en diem genèricament els bàrbars
a mitjans del segle III,
en aquesta famosa crisi del segle III,
que ho van plegar de la Terraconesa
i ho van plegar dels Pirineus centrals
i s'ho van endur a casa seva com a gotia.
No eren tan bàrbars perquè no ho van destruir,
se'n van emportar.
Eren llestos.
La plata és la plata i tot se vol.
Però em refereixo a això que, en aquest cas,
la pedra és ben bé,
i la tractem ben bé en el discurs,
com el suport d'unes idees,
no pas com el material de base d'aquestes idees,
però és indubtable.
I hi ha també, certament,
un epicentre indubtable en l'exposició,
i és el fet que hi ha unes pedreres,
que són les de Sant Beat,
a la vessant francesa dels Pirineus,
que són les que segurament van tenir més incidència
en la plasmació com a suport d'aquestes idees.
I aquesta pedra de Sant Beat,
a la vessant francesa, insisteixo,
es va expandir per la vessant nord,
però també va travessar cap a la vessant sud,
i per tant explica molt bé aquestes relacions.
I aleshores nosaltres el que hem fet és afegir-hi
sobre la versió original de l'exposició,
que només tenia en compte peces franceses,
tota una sèrie de peces de l'Avassant Sud
que van des de Navarra,
concretament des de Maranyón,
molt a prop ja d'Àlava,
una peça del Museu de Navarra,
altres del Museu d'Òsca,
i arribem a l'extrem oriental dels Pirineus,
amb Empúries,
amb una magnífica inscripció perfectament romana,
que commemora la construcció del temple de tutela
en el Fòrum d'Empúries,
amb pedra d'aquestes pedreres.
I per tant tot això ens ajuda a establir aquest discurs
dels Pirineus com una espina vertebradora
d'una cultura d'unes col·lectivitats
que sí que tenen les seves particularitats agràries i rurals,
si volem,
perquè estem parlant en bona part de Pirineus centrals,
però que participen plenament del concepte de la romanitat,
igual que hi participaven els terraconenses de l'època
o els empuritans de la mateixa època.
Inmediatament tornem a les idees,
que és el que vol reflectir aquesta exposició,
però només una pregunta molt breu de la pedra,
és que vau crear molta necessitat de saber coses de les pedres
en aquella exposició.
La majoria de peces que originàriament
estaven a la zona dels Pirineus centrals
estan fites amb pedra local, pedra pròpia,
o calien importar després per fer inscripcions més luxoses
a altres marbres o altres materials d'altres llocs?
O dir, pel tema geogràfic també,
que era una mica complexa, no?
No, n'hi han d'importades,
però amb la seva gran part,
tenint en compte que disposaven d'una matèria prima propera
i, per tant, més econòmica a l'hora d'explotar-la,
és de marbre de Sant Beat.
Ens trobem que una part de les inscripcions
que venen del Museu Sant Raimond de Toulouse
no han estat analitzades,
nosaltres sí que les tenim analitzades d'aquesta banda,
i ells les defineixen en la catalogació genèricament
com a marbre blanc.
Aquest marbre blanc, tirant a grisós,
pot ser perfectament i sembla que té moltes probabilitats
de ser de les pedreres de Sant Beat
i, per tant, aquest discurs d'un espai troncal
des d'un punt de vista de dinàmica econòmica
segueix sent ambigent,
cal comprovar tota una sèrie de coses.
Ara bé, no eren les de Sant Beat
les úniques pedreres a l'exposició.
S'han incorporat també dos magnífiques peces
de la Vall d'Aran,
una procedent d'una connexió particular,
d'una connexió jaquet,
i l'altra del Museu de la Vall d'Aran.
I aquí vull agrair molt clarament
la disponibilitat i col·laboració també
del Consell General de la Vall d'Aran
per cedir aquestes peces,
que és la primera vegada que surten de la Vall d'Aran.
Doncs a la Vall d'Aran també hi havia pedreres,
el que passa és que no estan ben estudiades
per saber si la seva explotació comença en època romana
o comença en època medieval,
però, de fet,
l'encarar el fet que geogràficament
la Vall d'Aran estigui encarada cap a Quitània
i el Maranès no és una altra cosa que l'occità,
fa que, des d'un punt de vista de consolidar el discurs,
no tingui cap mena incidència.
Però al Pirineu n'hi havia altres de pedreres també,
per exemple, a la conca de Trem,
a ESO, l'actual zona,
que van donar documents epigràfics de primera magnitud
dintre el que és la romanitat de la zona.
La majoria de peces són altars amb botius,
ho hem comentat.
Convivien bé els déus locals originaris dels pobladors dels Pirineus
amb aquesta implantació que no pas imposició de la cultura
i a l'univers de Roma.
Mantenien els seus déus i les seves deeses, igualment.
Sí, sí, i els romanitzaven,
i convivien els seus déus,
és a dir, els seus déus s'integren en el que és el panteó romàt,
per això nosaltres a l'exposició l'hem titulat l'altre Olimp,
un Olimp particular, un Olimp regional,
un Olimp amb singularitats,
i això es veu molt bé en la nomenclatura,
en l'onomàstica dels déus continguts en les inscripcions.
Però és més, es manté el nom dels déus,
s'incorporen a la romanitat,
però també es manté el nom, l'onomàstica,
dels dedicants d'aquestes ofrenes
i es veu molt bé com conviuen en un mateix santuari
noms d'origen clarament llatí,
en noms d'origen clarament germànic.
Pregunta d'absoluta ignorant, eh?
Francesc, perquè estic llegint aquí noms
dels déus romans més que coneguts,
però aquests déus que lògicament jo no tenia ni idea,
diguem-ne, que creen l'equivalent,
com ara fem nosaltres contemporàniament,
el déu en grec, que és així,
que és l'equivalent romà a aquest altre?
Es crea aquest paral·lelisme?
A veure, m'entenen els noms...
Els déus al llarg de la història,
tant en els orígens del món romà com del món grec abans,
com qualsevol col·lectivitat,
en aquest cas més rural dels Pirineus centrals,
però també de Germània, d'on volguéssim,
i del món saltibèric,
sempre han tingut un nom,
però són noms que han estat associats
a uns atributs determinats.
Si han estat déus de la natura,
de les aigües, de les fonts,
de la força, de la pietat, del que sigui.
Aleshores, el penteo romà té uns noms per uns déus
amb unes atribucions,
amb una funcionalitat
que coincideix amb la dels mons
amb els que va entrant en contacte.
I, per tant, el que es fa en aquests casos
és mantenir el nom,
associar-lo als atributs dels déus que...
dels noms dels déus que arriben
a la nova cultura de la romanitat.
I, per tant, hi ha el Júpiter, per exemple,
que és un dels déus per excel·lència del món romà,
que superposa el seu nom
al d'una divinitat local
sense que la divinitat local
perdi el nom,
però, en canvi, assumeix els atributs
del que els romans en diuen Júpiter.
És difícil d'explicar ara això a ràdio,
però en l'exposició queda molt ben explicitat.
I en l'exposició, com bé deies a l'inici,
el que vol és mostrar
l'evolució social-política
a partir de totes aquestes peces.
i la veritat és que aporta moltíssima informació
de l'estatus que podia tenir cada ciutadà,
diguem-ne, normes socials,
aquí veiem si eren lliures o esclaus,
la denominació de ciutadà.
En aquesta zona, diguem-ne,
que els drets, els deures,
aquesta organització social
podia ser exactament igual
que en una altra zona
del que ara coneixem com Europa
o la península ibèrica,
o tenia les seves particularitats.
és a dir, si tu eres ciutadà
en un territori romà,
els Pirineus,
tenies els mateixos drets,
obligacions i el mateix estatus
segons la teva categoria social
que en una altra zona de Roma?
Sí, sí.
El romà,
amb la seva condició,
ja fos esclau,
ja fos esclau,
alliberat,
per tant,
el que en diem un lliberto
ja fos ciutadà d'origen,
amb tots els drets
i amb el trianòmine,
amb els tres noms,
es movia en el món romà,
ho hem de considerar el món romà
amb l'equivalent
del que avui en diria
amb l'espai Schengen.
És a dir,
jo soc un ciutadà
de la Unió Europea aquí
i ho soc a Roma
quan arribo a l'aeroport
de Fima i Xina
i quan em moc
per el fòrum romà,
els fòrums romans.
I per tant,
per el romà
era exactament igual.
La seva condició
era una condició
d'una col·lectivitat
territorialment
absolutament àmplia
i els seus drets
i les seves obligacions
i les seves limitacions
reconegudes
i imposades
arreu d'aquest imperi.
Des del punt de vista
diguem-ne més tècnica,
perquè tot això
sigui entenedor,
l'exposició
està disposada
en set àmbits.
Sí,
està disposada
en set àmbits
que,
a banda
d'un
plantejament general
a un plantejament
més particular.
El primer àmbit
és la romanització
dels Pirineus
on expliquem
aquestes característiques
de participació
en la globalitat
però de manteniment
d'unes pautes
més singulars
com no podria ser
d'una altra manera.
És a dir,
la geografia
i l'entorn
ha marcat sempre
i segueix marcant
les realitats socials
i econòmiques
d'arreu.
Encara avui
les col·lectivitats
piranenques
viuen
en unes condicions
distintes,
ni millors
ni pitjors
però distintes
de les que es pot viure
en una metropònia
com pot ser
Barcelona
o en una ciutat
com pot ser
Tarragona.
Després,
en un segon espai,
parlem ja
de què és
el que
afavoreix
la incorporació
d'aquest territori
el per què interessa
aquest territori
per ser incorporat
en el de lloc
que és l'apartat 2
de recursos naturals
i control polític
on expliquem
que participa
de tot plegat
però que hi ha uns elements
que són els que incentiven
que són els recursos naturals
que des de la prehistòria
i la prehistòria
són els metalls
però que els romans
incorporen la pedra.
Llavors,
ja diem
que coneixem
en l'apartat 3
de societat i economia
a través de les hores votives
diem que aquesta societat
i les seves particularitats
les coneixem precisament
a través del que ens ha arribat
amb més facilitat
que és
allò que està escrit
sobre la pedra
tenint en compte
el que ja dèiem
a l'exposició d'abans
terracopedre a pedra
l'anterior
doncs que la pedra
és un element sòlid
un element persistent
això no vol dir
que en determinats moments
la pedra s'hagi destruït
per fer-ne
per exemple
si la base
és un bon marbre
per fer-ne calç
i s'han construït
forts de calç
per fer-ne
altres construccions
i llavors ja l'expliquem
en un altre apartat
de la religió romana
les generalitats
però les particularitats
també d'aquesta
zona dels Pirineus
que acabem
en el qual
aquestes particularitats
acabem d'incidir
en el següent apartat
el cinquè
que és l'olimp dels Pirineus
quines són
les divinitats
que configuren
aquest panteó
d'aquesta zona
i quina és
la convivència
i la forma
d'assimilació
amb les divinitats
del panteó romà
i llavors
ja passem
a la història
dels santuaris
i a presentar
els santuaris
més importants
que han fornit
a través del temps
i de treballs
arqueològics
i de recerca
doncs aquests
materials
i acabem
com acabàvem
la de Tarragona
Tarraco Pedra Pedra
que és
de la reutilització
d'aquestes peces
allí com aquí
doncs aquestes peces
doncs
han acabat
sent objecte
d'una reutilització
si aquí a Tarragona
trobem
damunt
de la porta romànica
de la primera fase
de la catedral
en la façana
doncs
el sarcòfag
paleocristià
que presideix
en la portalada
és una reutilització
o si
en el carrer
Marceria
o escrivani
es velles
trobem làpides
reaprofitades
amb construccions
de la nostra època
en la nostra època
procedents
d'època romana
en els Pirineus
a moltes
de les esglésies
moltes
d'aquestes peces
girant-les
de cap per avall
i fent-les
una cubeta
etc.
o
ficant-les
de decoració
en la façana
s'han fet servir
per exemple
de piques
d'aigua beneita
Estàvem més
per la sostenibilitat
que no pas nosaltres
segurament
jo penso que
aprofitaven més
amortitzaven més
el material
i això s'ha fet
tota l'època
és ara que hem arribat
a una societat
d'alguna manera
del llançar
i en tot cas
de reciclar
en profunditat
la qual cosa vol dir
destruir
la matèria
l'objecte
del qual es parteix
la pedra
la pedra
la pedra
la pedra
la pedra
la pedra
la pedra
la pedra
té memòria
i això és el que ens mostra
aquesta exposició
que sorgeix
d'una col·laboració
que ja va començar
fa molts anys
que jo recordo
quan parlàveu
de què estàveu parlant
de fer coses
al museu
Sant Raimon de Toulouse
i déu-n'hi-do
el fruit que ha anat donant
aquesta col·laboració inicial
de fa molts anys
Sí
a veure
aquí es parla molt
del tema
de l'Europa
de la regió
nosaltres estem treballant
l'Europa dels museus
i és l'Europa dels museus
de fet
aquesta exposició
i aquesta col·laboració
de sempre
o de fa anys
amb el Museu Sant Raimon de Toulouse
i és també
amb altres museus
amb altres no museus europeus
dins d'una xarxa
de la qual
el Museu de Tarragona
forma part
que és la xarxa
de museus europeus
de la romanitat
on hi ha
museus de Romania
d'Espanya
d'Alemània
d'Anglaterra
de Portugal
d'Itàlia
i de França
i naltros
i per tant
doncs
això ens permet
anar treballant
en aquest discurs
en el que creiem
perquè hi hem de creure
perquè és així
que el futur
en la gestió
en la generació
d'idees
de propostes
d'idees
sobre el patrimoni
ha de passar
per la implementació
i no pas
per el quedar-te
en allò que tu tens
allò que tu tens
és una part
fragmentària
d'un procés històric
que va ser global
i per tant
tot el que sigui
posat en comú
i en complementació
les nostres col·leccions
ens ajuda
a donar més solidesa
i més trebat
en els discursos
de les nostres exposicions
és una exposició
magnífica
de veritat
teniu l'oportunitat
d'acostar-vos
i perquè la tenim
a Tarragona
a més a més
i més enllà
de la bellesa
de les pedres
la quantitat
d'informació
que aporta
i per això
l'expertesa
de qui ha organitzat
l'exposició
que tot va
explicant
cadascun
dels seus significats
val la pena
que la tindrem
fins a la primavera
més o menys
la tenim fins
el 16 de maig
que és
la data
que coincideix
amb el Dia Internacional
de Museus
i amb la nit
dels museus
francesa
i llavors
acabarem
la col·lenda
el dia 15
serà amb la nit
dels museus
amb una proposta
que ja aflorarà
en el seu moment
i mentrestant
el mes de març
estem acabant
de lligar
un cicle
de tres conferències
on hi participarà
segur
el comissari
principal
de l'exposició
el professor
Sabler Ols
i dos persones
més
que estem acabant
de lligar
i que ens parlaran
en format
més acadèmic
del que
una exposició
lògicament
cerca
i proposa
doncs
aprofundirà
sobre
el contingut
i el discurs
general
de l'exposició
ho anirem
explicant
per no perdre'ns
cap detall
Francesc Terrats
director del Museu
Nacional Arqueològic
de Tarragona
moltíssimes gràcies
per venir
i enhorabona
per aquesta exposició
gràcies
i gràcies a vosaltres
per donar-me
l'oportunitat
una vegada més
d'explicar
als oients
què és el que estem fent
i què és el que els proposem
és un plaer de veritat
molt bon dia
bon dia
adeu-siau
que els
un plaer de that
m'i