Els protagonistes aquest dijous concretament serà la companyia
Cesc Gelaberra, Lídia Zopardi, amb un nou espectacle.
I tornen a ser-hi, perquè poc o molt jo m'atreviria a dir
que gairebé totes les produccions que han fet aquests veterans coreògrafs
i ballarins han arribat al Teatre Tarragoni.
Tenim a l'altre costat del fil telefònic, Cesc Gelaberra.
Molt bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies per atendre la nostra trucada.
Jo estic pràcticament segura, no m'hi jugaria res,
que la vida està molt estrateta,
però que gairebé en els darrers anys els vostres espectacles
han arribat també al Teatre Tarragoni, no?
Sí, hem tingut la sort que la majoria, com tu deies,
els hem pogut presentar i compartir-los amb la gent de Tarragona.
Arribeu amb dues coreografies en aquesta ocasió.
Una primera peça, sense fi, una altra que és un terme llatí,
com quassàbit, i amb una companyia de ballarins
renovada, nova per a aquest espectacle.
Bé, de tant en quant passa això,
que els grups passen segles i es fan una renovació.
En aquest moment som deu persones, incloses jo mateix,
sis nois i quatre noies,
i és una companyia de la que la Lídia i jo no estem molt orgullosos.
Crec que hi ha un bon equilibri entre ells,
que són capaços de fer bé la coreografia
i al mateix temps de donar-li la seva,
aportar-li la seva personalitat i fer-la viva.
És també una miqueta, en general, la condició dels ballarins i ballarines, no?
Doncs anar movent-se, treballant en moltes companyies,
moure's també des del punt de vista territorial,
anar fora, quedar-se aquí,
forma part del que és l'evolució del ballarí.
Avui en dia vivim en un món que ha augmentat molt la mobilitat,
que és una mica, inclús el tema de com quassàbit,
que és el de l'acceleració,
i això crea aquesta realitat.
I té aspectes com tot en la vida bons,
perquè augmenta molt el bagatge,
la gent es pot enriquir molt,
també té la dificultat que a vegades costa més aprofundir.
Jo penso que sempre s'ha de buscar, com tot en la vida,
un equilibri entre aquests diferents aspectes,
d'augmentar el teu coneixement,
però no perdre profunditat.
Ja que has esmentat el títol de la segona coreografia,
comencem per la segona, si et sembla,
perquè són absolutament independents una de l'altra, no?
Tinc entès?
Són coreografies independents,
però estan organitzades de manera que funcionen bé
com a programa conjunt.
Però la segona, que és la part més potent de l'obra,
el que dona com una mica el segell,
que es diu com quassàbit.
Com quassàbit vol dir trencar,
esmicular, desfer en parts,
a partir d'una força externa i poderosa.
El text original diu com quassàbit càpita en terra amb el toro
i vindria a dir com destruir tot el que és un inconvenient,
no netejar una mica.
L'obra parteix, com t'he dit, de la idea de l'acceleració,
que penso que és una idea molt potent,
que està darrere de tota la nostra vida
i que, com et deia abans,
però sí, com sempre, té sempre aspectes bons i dolents.
Jo això ho vaig transcriure a través d'estriar
una selecció de diferents seccions de música de Händel
que estan organitzades de manera que amb una doble ona
cada vegada la velocitat, el tempo, és més ràpid.
Llavors, passem...
Seria com un huracà, diem a vegades per mi,
i aleshores passem des del que seria el centre de l'huracà,
que és un món de pau, de calma,
fins al final, que és quan ja t'agafa i et llença
i et destrossa, és a dir, es va des de la calma
fins al paroxisme, fins a un punt
en què ja particularment parla tothom a la vegada
i es perda el control.
És una obra que és potent, com t'explico,
és una obra que, en la seva tessitura,
et permet anar acompanyant el ser humà
a través dels diferents graus,
perquè aquests diferents graus d'excitació,
d'atenció, de velocitat, et creen diferents situacions
amb l'emoció, amb les idees, amb les formes,
amb la composició, amb la història de la dança, etcètera.
Dansa contemporània, perdones,
és dansa contemporània i dansa clàssica,
que és una miqueta la manera que teniu de treballar, no?,
i d'expressar totes les vostres idees.
Jo entenc que a mi el que m'interessa és la dansa,
en general.
M'interessa la dansa com un patrimoni cultural
que tenim les persones per poder somiar d'esperts,
que digui jo.
Aleshores, a mi m'interessa tot en conjunt.
I després, cada obra, cada llenguatge...
Jo sempre dic que a mi m'agrada mirar el món des d'un lloc,
m'agrada mirar el món, però mirar-lo des d'on jo és,
en el meu cas, d'on jo soc, que és aquí, diguem-ne.
Aleshores, m'interessa agafar-ho tot.
Llavors, depenent de l'obra, depenent del moment,
de les circumstàncies, dels ballarins que tinc,
aleshores, faig servir més un llenguatge o faig servir un altre.
Però el futur no està en la invenció del llenguatge.
Per mi el futur no està en el...
amb el si dius això o allò.
Esperem un bon món que al final el que acabarem valorant les persones
és el com diem les coses i el com les vivim.
I això és el que serà determinant.
Això és el que arriba als altres també, no?
Al nostre estorn, és la comunicació, al cap i a la fi.
I en una manifestació artística com la dansa,
sembla que n'hi hagi prou amb el ballerí, la ballarina,
amb un escenari que podria restar en un.
No sé si és el cas d'aquesta segona peça
o si també us deixeu acompanyar d'una escenografia determinada.
En aquest cas tenim una escenografia,
després ja t'explicaré la primera, però no la segona,
que és una tela metàl·lica,
bé, metàl·lica com platejada,
que crea com espais diferents.
Crea un mar de llum,
crea un arbre de la vida.
Els tècnics n'hi diuen el calamar, l'arbre de la vida,
però bé, després, no sé, una paret,
és un mur, va canviant.
El vostre teatre és una mica, en aquest sentit,
el metropòloga li passa que és un pèl petit,
per aquest tipus de...
per el que és la part de l'escenografia,
perquè no hi ha massa espai,
però jo penso que estic segur que trobarem una solució
i una altra vegada la màgia del lloc
ho suplirà amb escraig.
Parles de màgia, això que dius de les dimensions,
és evident per a vosaltres i amb altres representacions
d'altres disciplines que arriben.
El que passa, a mi em dóna la sensació,
des de fora, i si n'haver vist l'espectacle,
que pel que fa a la distància física
entre el públic i els ballarins,
sí que és positiu que sigui un teatre més aviat petit.
Exacte, la dimensió aquesta és bona,
simplement li falta una mica d'espai a dins.
A la part que tu no veus,
falten ombros, falten els espais,
llavors dificulten la maniobrabilitat de les coses,
i a vegades sempre és maco que hi hagi més espai.
Però per mi cada teatre és un món
i l'important és la comunicació,
com dèiem abans, que s'estableix al final.
Això és el fonamental, per mi no compta.
Tu pots estar en un teatre meravellós
i fer una merda de funció.
I en canvi, no ho sé, tot depèn.
El que has de fer és, nosaltres,
la nostra feina és anar allà
i trobar la manera d'adaptar aquest espectacle
que en aquest espai quedi,
com si estigués fet per aquest espai.
He intentat-ho a la manera.
Sí, sí.
A veure, oi que em perdonaràs,
si és que hagi comès aquesta banda d'incorrecció
o falta de coherència de començar,
parlant de la segona peça i no pas de la primera?
No, però no és problema.
Dius, calla, els que tinguin el llatí encara fresc,
aquells que van fer el batxillerat d'abans,
potser ja li agafen una mica el sentit, no?,
de la peça només sentint el seu títol.
Però parlem de la primera,
que seria l'ordre, diguem-ne,
més encertat sense fi.
I aquí tu, aquí balles en aquesta peça.
De fet, ets el centre d'aquesta peça com a ballerí.
Bueno, jo ballo una o les dues,
ja saps que jo, el meu més m'agrada és ballar,
i tant ballo amb una com amb l'altra.
Però, per mi, si com Quassadi,
jo dic que a vegades és una peça per mirar en perspectiva,
és com quasi panoràmica.
Sense fi, és com una peça per mirar de prop.
És una peça íntima, és una peça delicada.
Està organitzat a partir d'unes imatges
que jo vaig escriure i que vaig passar amb el Pascal.
Saps que jo he treballat bastant amb el Pascal, com l'edat,
que és un dels meus compositors preferits.
Aleshores, ell m'ha fet una partitura
sobre la que hi ha, com sempre, el resta,
la Lídia, en aquest cas el Llorenç Corbella,
que ha fet l'escenografia, etcètera.
Hem anat corresponent.
Per exemple, l'escenografia són objectes
un pèl més gran de lo real,
però són com objectes que te'ls acabes mirant.
Llavors, tot és, com et dic,
en aquest món més de lo sensible,
més que de lo energètic.
Aleshores, és més de lo poètic que de lo...
no sé, que de lo conceptual.
Aleshores, una mica la petita organització
seria com un personatge, que soc jo.
I tot el que passa,
que en realitat, en la majoria dels casos,
són petits dupes de ballarins,
és com si sortís de mi.
Hi ha petits jocs que, prum,
de sota apareixen les persones.
I al final, prum,
s'acaba tot res,
com absorbint una altra vegada
amb mi i acaba desapareixent.
És una peça delicada,
però que cada dia està creixent més.
És molt personal, aquesta, no?
És molt, molt personal, teva.
Diguem-ne, molt introspectiva.
Diguem-ne, l'explico perquè m'ho pregunteu.
Però jo ha de fet la Iseta
i si quasi no la preferiria,
no explicar-la.
Doncs ho l'expliquem perquè s'ha de veure,
ja està.
Són petits a punts, no?
És com una cosa,
però cada vegada està agafant més força
i et penetra, saps?
Vas fent feina i et permet entrar.
El que jo sempre intento
és que les primeres parts
et serveixin de transició
per sortir del món de la realitat
i entrar en aquest món, per mi.
És com un somni, no?
Dues coreografies molt contrastades,
l'una amb l'altra.
Molt diferents, alhora.
Jo penso que sí.
Per exemple, la primera,
el vestuari és de color
i pràcticament amb roba de segona mà,
diguem-ne, gairebé tot.
És com una cosa així molt casual.
I té color.
En canvi, la segona és tot blanquinegre
i és com més elegant, no?
Sí, bueno, ja ho veieu.
I els ballarins també tenen que treballar
registres diferents.
El públic també ha de treballar
registres diferents.
Ja saps que la meva obsessió
és dir que el públic té que ser
i és un artista.
Si el públic no veu art, no hi ha art.
Després el públic podrà fer
dos exercicis diferents.
És com poder menjar,
jo no sé, una escudella
i després, no sé,
en canvi un sushi.
No sé, coses diferents.
El públic de Tarragona
ho veurà aquest dijous,
però de fet el públic
que ha assistit a totes
les vostres representacions
i fins i tot la crítica
que a vegades ja saps
que no els agrada mai res,
doncs ha agradat molt, moltíssim
i tothom surt realment entusiasmat
del vostre espectacle.
Comentaves que has treballat
altres vegades amb Pascal Comelade.
Com deien els antics,
a mi hem d'anar a la sensació
que esteu molt a la mateixa onda.
Sí, fixa't,
tampoc ens hem de dir
massa coses amb el Pascal.
Ha arribat a un punt
que podem ser molt eficaços,
molt ràpids.
Hi ha una sintonia.
No sé, jo insisteixo molt
que la dansa,
el bo que té és,
que no és precisa com la paraula,
però et permet parlar
des de la globalitat, no?
Parles a la vegada
des del cos,
el cor i la ment
i jo em sento que amb el Pascal
puc parlar així, no?
Seria una mica la poesia.
Clar.
Doncs dijous parlareu
aquí al Teatre Metropol
i nosaltres us escoltarem
i de veritat
que ha estat un plaer
conversar amb tu
una vegada més,
perquè a més sempre tens
la deferència
de conversar una miqueta
i poder explicar
als oients
de Tarragona Ràdio
què és el que veuran
a l'escenari
del Teatre Metropol.
Sergi Alaver,
moltíssimes gràcies.
A vosaltres.
Adéu-siau.