En punt és un quart de dues del migdia.
Saludem el nostre proper convidat i ho fem ràpidament
perquè es veu que té moltes coses per explicar-nos.
És el Joaquim Vienditxo. Joaquim, bon dia.
Hola, bon dia. Felicitats ja d'entrada.
El Joaquim és un escriptor tarragoní,
és aprofosa d'història, ara ens ho deia.
I escolta, estàs d'enhorabona,
t'acaben de donar el premi Ciutat d'Alzira.
Sí, sí, sí.
Està molt bé. Segona novel·la?
Segona novel·la i segon premi.
I segon premi.
Fem la trajectòria literària.
Joaquim, te vas a estrenar,
tu em diràs quan, però fa relativament poc
amb una novel·la que es deia 1937.
Sí, la novel·la va guanyar el premi l'any 2008,
bueno, la convocatura del 2008,
però el premi no es va concedir
i el llibre no va sortir fins a final de 2009.
Premi Pere Caldés.
Premi Pere Caldés de literatura catalana.
I aleshores, bé,
aquest llibre, pràcticament
quan m'ho van donar el premi
que va sortir i publicar, que era el setembre del 2009,
jo tenia aquest que he presentat ara,
que ja el tenia començat.
A veure, el Premi Pere Caldés
per mi va ser molt important,
a part de ser el primer,
perquè et donava una moral per continuar.
Perquè era el primer intent que feies
d'escriptura, de novel·la?
En plan una mica seriós, sí.
Havia escrit coses, tal,
però no mai, no sé,
professionalment,
entre cometes, professionalment, no?
Però sí.
On vius?
Teren contes o cançons, coses d'aquest tipus.
Una novel·la, no.
Ara, en 1937,
et movies en un terreny
que se suposa que coneixes bé com a historiador.
Sí, però jo, sí, sí, sí, sí.
El que passa és que
sempre vas amb l'altra novel·la
i vaig estar a totes les entrevistes
dient que no és una novel·la històrica
i amb aquest tema tindré que passar el mateix
dient que no és una novel·la d'humor, però...
Doncs mira, doncs sí.
No, no, perquè sempre...
A veure, això és normal, no?
Normalment a les editorials...
Clar, posem etiquetes.
Posem etiquetes i...
Però sí, tot i que soc d'història,
no m'agrada gaire la novel·la històrica
i no he volgut fer una novel·la històrica
i crec que no és una novel·la històrica.
que d'entrada és que només té 110 pàgines,
vull dir, perquè aquells novel·les històrics
són aquells totxos, allò.
I potser és part de formació professional
o que quan arribes a casa
ja estàs ja una mica saturat d'història
i el que vols fer és una altra...
A veure, jo em transformo històrica,
clar, estan bien...
A veure, estan bien...
Van anar en contra d'això,
ja seria burro, no?
Però estan ambientada l'any 37,
però jo no vaig intentar fer una novel·la històrica
o els arquetips que tenen les novel·les històrics.
De què va, doncs, 1937?
Quin és el punt especial que té
que et va fer guanyar el Pere Caraldés?
No ho sé, això ho hauríem de preguntar al jurat,
però el jurat em va dir
que els va agradar el fet aquest, precisament això,
que era una novel·la sobre la Guerra Civil
sense ser de la Guerra Civil,
que no sé molt bé què vol dir,
però no, jo suposo que
el que intentàvem en 1937 era
més que reflectir...
Bé, perquè la Guerra Civil pràcticament no surt,
és només el transfons.
Era...
Bé, d'escriure com viuen una sèrie de...
Dos o tres famílies a la zona
del que avui en dia coneixem com la Pineda,
que llavors no existia,
que eren tot a Aiguamolls i masos de pagesos i tal,
doncs d'escriure una mica
la lluita d'aquests pagesos
contra la natura i contra l'ambient
i, bueno, una mica com vivia,
però sense caure
amb el rotllo que és ruralista
o que és civilista, no?
Això era...
Tenia claríssim que no ho volia fer així.
I ens vam intentar fer una altra cosa diferent.
No sé que em va sortir molt bé, però...
O potser sí que és una novel·la històrica.
És que, clar, els lectors són els que al final...
Però, bueno, la gent que s'ha rellegit
sí que m'ha dit que no...
Que, vaja, ells no veuen que sigui una novel·la
ni de la Guerra Civil, ni...
El temps, l'època en què està ambientada,
però en tot cas,
traspur a través de la vida dels personatges.
Sí, sí, això sí.
A veure, és un món molt hostil,
molt dur...
Això és el que volia plantejar, no?
Com era la vida en aquella època
i aquesta mena de lluita entre...
No sé...
En aquella època me recordo que estava molt...
Bueno, i ara també,
perquè sempre m'ha agradat el Cormac McCarthy
si tu agafes els seus llibres...
També al principi...
Bueno, se van les distàncies, clar, no?
Però li deien que feia novel·les de l'oest, no?
I, clar, dius, home, no són novel·les de l'oest,
són coses duríssimes de...
Sobretot m'agrada el Cormac McCarthy
les descripcions, no?,
que feia de...
de l'oest, no?
Perquè en veritat sí que són novel·les
que passen a l'oest,
però no són les típiques novel·les de l'oest, no?
De gent bastant...
Eren...
De pistolers, no eren de pistolers, eh?
Mora molta gent.
A Meridia de Sang mora moltíssima gent
i és molt sàdic,
però no és la típica novel·la.
No són com aquelles novel·les de l'Estefaní, allò,
que no són ni així.
Això era en 1937,
la primera novel·la de la Joaquim Benditjo
que va guanyar el Premi Pere Caldés
i que està recentment editada.
Sí, per prova, sí.
I ara ens trobem amb una segona novel·la
que em sembla que encara no hem dit el títol.
Els embolics dels Hoover.
Sí, els embolics dels Hoover.
Clar, xiquet, amb aquest títol,
com pots defensar que no és una comèdia?
És una comèdia.
De què va?
O és divertida,
però jo mentre l'escriví
no era conscient que era una...
A veure, sí que és una novel·la divertida,
jo crec, i molt entretinguda.
Però tampoc busques dir,
bueno, vaig fer aquí una novel·la,
no sé, tipus Will del Tom Sharp,
superdivertida i tal.
Sí, jo penso que és molt planera,
és molt senzilla, divertida fins i tot,
però de què va?
A veure, és que aquí també estem a l'argument.
No, home, no, no, no posis aquesta cara.
No, no te'n diguis que no té argument, Joaquim.
No té cas d'argument, és que...
No, és una família americana, pot ser, per Europa?
Sí, és una...
A veure, és que l'argument és un pretext.
Vull dir, ara potser són a votar,
però cada vegada m'agraden més les novel·les
amb molt poc argument, no?
I llavors l'argument és una excusa
per desenvolupar una sèrie de situacions,
de personatges, de fragments de la realitat,
i, podríem dir,
la historieta que hi ha darrere és molt, molt, molt senzilla.
Entre cometes està molt vista, no?
És un pare, bueno, són una família
que venen a Europa a fer un creuer.
Bé, de fet, el creuer és seu,
és tan, tan multimillonari
que és l'amo de la nebliera,
i una de les dues filles
se li escapa amb un...
no em surti ara,
amb un prestidigitador.
I aleshores aquí comença
tota una cerca per Europa
i per Àfrica.
De fet, Àfrica és més d'un quart...
A Marrakes és més d'un quart de...
Som pràcticament tota...
no sé, una quarta part de la novel·la
succeeix a Marrakes.
Que és el pretext per ensenyar què?
per mostrar...
També és una mica un llibre...
Sí, també és una mica un llibre de viatges, no?
Apareix Nàpols, Roma, Venècia,
Mònaco i Marrakes.
Són ciutats que has visitat tu personalment?
Sí, sí.
Però no...
A veure, algunes sí que feia poc,
però altres fa molts anys que hi ha estat, no?
Però internet va molt bé.
Internet és una gran eina.
Per tant, és un llibre, això,
que agradarà als qui els agrada els viatges,
als qui puguin reconèixer aquestes diferents ciutats?
Sí, suposo que sí.
Sí, sí.
És que hi ha una mica de tot.
No és exactament tampoc un llibre de viatges,
ho he intentat fer d'una manera diferent, no?
Però sí, jo suposo que sí.
La gent que hagi estat...
Sobretot, potser les que estan descrites millor,
no ho sé, o millor, més de...
És que tampoc és que hi ha descripció de les ciutats,
perquè en veritat,
com tot està escrit en primera persona,
el llibre és en tres primeres persones.
Aleshores, doncs...
Depèn del personatge que parla.
Depèn del personatge, la visió que té
i del que veu en aquell moment.
Bé, jo vull que veig, no?
Però no és allò...
Bé, ara paro, faig una descripció d'aquesta plaça.
No, això no ho trobaràs.
No és així.
Per tant, les ciutats tenen força,
però fins a cert punt,
tot el que és el recorregut.
Els personatges intueixo que sí,
que són una mica excèntrics,
una mica estranyots, no?
Sí, bastant estranys,
excepte potser l'Andreu Ferrer,
que l'Andreu Ferrer és un xaval
que és el que en teoria...
Bé, un xicot, podríem dir,
que ha acabat filosofia,
està fent una tesi doctoral de filosofia
i és el que fa de guia turístic
que l'han contractat els Hoover
per portar les nenes una mica d'excursió
per Pompeia i tal, no?
Hasta que s'escapa,
el senyor Hoover decideix
que l'Andreu Ferrer ha d'anar amb ell
a perseguir-les, no?
I bé, vam coneixent tot un seguit
de personatges bastant...
Bé, ja de tot, ja d'extrafolaris,
ja que no són tan extrafolaris,
però bé, sí, són peculiars, podríem dir.
I en cada lloc, en cada ciutat que visiten,
coneixen gent pròpia de la ciutat,
amb els tics, suposo,
portats a l'extrem de cada cultura, no?
No, no, vaja, jo crec que...
bé, tampoc, perquè això queda molt exagerat
i està molt vist i és molt...
quedaria com molt d'extracanada, no?
I jo crec que no és...
Ja dic, jo no crec que sigui d'humor,
no és una extracanada,
és divertida, és entretinguda,
potser li va més importància a la forma
que al fons, vull dir,
a mi l'argument no m'importava gaire.
Ara anem amb aquí, el llenguatge,
diuen, destaquen,
que és un llenguatge àgil el que has utilitzat, no?
Sí, això és el més obsessiu,
vull dir, el que tenia ganes
és de fer alguna cosa completament diferent
a l'anterior, al 1937,
que érem tercera persona,
era més descriptiu,
i volia fer alguna cosa,
a vegades els llibres apareixen,
a part que tinguis una idea, no?,
apareixen com a reptes, no?
I aquí tenia el repte de dir,
vull fer alguna cosa en primera persona,
que considero que és bastant més complicat,
perquè només veus les coses
a través dels ulls del protagonista,
i al final m'han quedat quatre primeres persones,
potser perquè no era prou bo
per fer-ho només des del punt de vista d'un,
però, bueno,
volia, així mostraves també una mica els quatre,
i la narració intenta ser molt dinàmica, sí,
i molt planera,
i això és el que més m'ha costat,
perquè costa,
bueno, veja, a mi m'ha costat,
fer una cosa senzilla.
Per als oients que ens estiguin ara escoltant,
que diguin, sí, sí,
jo la vull llegir,
els embolics dels Hoover,
curiositats de la novel·la,
per exemple,
quin és el teu personatge preferit?
El que l'ho vas agafar amb carinyo?
És el senyor Hoover,
de fet,
tota la novel·la gira al voltant del Hoover,
del senyor Hoover,
és tot un personatge,
de fet,
moltes vegades,
bueno,
ara que això que te planteges,
quan la tens més o menys acabada,
és el motiu del llibre,
i jo quan la començava a escriure,
les primeres pàgines i tal,
era allò que els monòlegs que feia,
perquè fa monòlegs,
és un tio que no calla mai,
pam, pim, pam,
d'alguna manera,
tothom treballa per ell,
o sigui,
a la novel·la els personatges
tots treballen per ell,
perquè ens entenguem,
la txija,
la seva dona també és bastant peculiar,
però jo crec que també treballa pel Hoover.
Que t'has inspirat en algú?
Coneixes algú que sí que no el Hoover
o no és tan especial?
No, no, no,
conec moltes persones similars,
llavors vas agafant una miqueta de cada
i et surt un personatge,
i he de dir que a mi m'agrada,
vull dir,
és que és allò que al final
t'acau bé i tot,
és de la família.
Escolta,
a segona part,
no,
si poden passar més coses o no.
No,
perquè,
bueno,
no ho sé.
Ara parlem jo amb Quim,
perquè ja acabem l'entrevista,
i clar,
toca la pregunta,
què faràs a partir d'ara?
Recordem que acabes de guanyar
el premi de novel·la
Ciutat d'Alzira,
això,
a part de la satisfacció,
home,
te dona una publicació,
te dona uns calarons també,
i les ganes de dir,
vinga,
continuo,
que sembla que el que faig agrada,
què faràs ara?
Et dona moltes ganes,
el que passa és que també
t'he de ser sincer,
porto 4 o 5 anys seguits
escrivint,
vèiem pel mal,
l'any aquest de 1937
amb els Hoover
o els embolics dels Hoover,
i escriure,
no sé si era el Benet
que deia que quan començava una novel·la
deia que són dos anys d'obsessió,
i tinc ganes de,
a veure,
jo no escric de manera professional,
escrius quan tens vacances i tal,
i tinc ganes també de parar una mica,
tot i que ja tinc
un argument no començat,
però bueno,
ja tinc una cosa començada,
però bueno,
m'ho prendrem més calma,
vull dir,
perquè ara és això,
són dos novel·les seguides
pràcticament,
però és que han sigut seguides,
vull dir,
la primera em va costar moltíssim,
no sabia absolutament res,
ho prens tot de zero,
aquí no tenim escoles
com altres països
que t'ensenyen a escriure,
perquè has de ser tu el que n'aprèn,
sol i amb llibres i històries
i llegint moltíssim,
és l'única manera.
I al final els jurats i el públic
t'acaba dient si...
Bueno,
això ajuda moltíssim.
A veure,
penses,
bueno,
tan dolent no t'he de ser.
Jo crec que no,
jo crec que no.
Home,
guanyes dos premis,
dos llibres,
dos premis,
i dius,
bueno, va.
Gaudim ara d'aquests llibres,
d'aquestes publicacions
que té el Joaquim Biendit,
ens alegrem molt de saber
que hi ha un escriptor també a Tarragona
que no,
vaja,
jo no et coneixia,
doncs mira,
Tarragona em torna a donar un nom
a les lletres.
Joaquim Biendit,
jo.
A 1937,
la seva primera publicació
i ara,
recentment,
aquesta novel·la,
Premi Ciutat dels Irals,
amb búlics dels Hoverns.
Sí, sí, sí.
Felicitats.
Joaquim Biendit,
moltes gràcies.
Gràcies.
Gràcies.