Aquesta música de fons
ens situa mentalment
a través de les zones de la ràdio
a l'Àfrica, a la zona del Sàhara.
Ja dèiem abans de la publicitat
que volíem parlar d'aquesta zona del món
perquè l'associació Amada
torna a posar en marxa
la campanya d'acollida
de nens i nenes saharauis
a l'estiu a les nostres comarques,
a les nostres ciutats i pobles.
És una iniciativa
que segur que molta gent ja coneix des d'afanys
i que es torna a repetir en guany,
tot i que hi ha hagut una sèrie
de dificultats prèvies a l'organització
que ara ens explicaran
les nostres convidades.
En qualsevol cas, la campanya ja està en marxa.
Vacances en Pau 2010
i aquí, a les comarques de Tarragona
i a la ciutat de Tarragona,
dues de les persones responsables
són la Rosa Maria López.
Rosa Maria, molt bon dia.
Molt bon dia.
I la Núria Campos.
Núria, també bon dia.
Bon dia.
La Rosa Maria López, de fet,
és la coordinadora de la campanya
a nivell de les comarques terranines.
És la presidenta de l'associació
a nivell de les nostres comarques.
La campanya ja està en marxa,
però segurament un pèl més tard
del que seria habitual
per qüestions de calendari,
perquè ja estem a 11 de maig.
Sí.
Enguany ens hem endarrerit
quasi bé un mes
en tota la preparació d'aquesta campanya
degut a motius
només estrictament polítics
i bé, ara des de fa una setmana
ja vam rebre les llistes
i ara estem intentant
localitzar famílies
que estiguin d'acord
amb avui un nen o una nena saharaui
durant els mesos de juliol i agost.
De quants nens estem parlant,
nens i nenes?
A Catalunya en total
són 618 nens.
Nosaltres sempre ens movem
entre la cinquantena i seixantena.
En aquests moments
ja tenim 43 nens
que tenen família.
Són nens, sobretot, repetidors
d'altres anys
perquè, com ja sabeu,
aquests nens venen durant cinc anys.
Llavors, sí que el que ens manca
respecte a l'any passat
són tots aquells repetidors
que ja van complir el cicle
i que ja no tornen.
Clar, seria molt interessant
de trobar aquestes altres famílies
que ens falten
perquè a nivell de Catalunya
resten encara per col·locar
tots els nens que comencen de nou,
que venen a partir dels 7-8 anys.
És una xifra d'uns 120 nens
que hem de col·locar entre tot a Catalunya.
estem parlant de nens i nenes.
De quines edats?
Entre 7 i 12 anys
és l'edat en què s'acaba.
A excepció dels nens
que són orfes de pare,
que se'ls diu orfes de màrtir,
que venen tant un any més per davant,
és a dir, comencen als 6 anys,
i també venen un any més per darrere,
acaben als 13 anys.
Clar, que són casos excepcionals,
però són els únics casos
en què passa això,
que estan en comptes de 5 anys,
i 7 anys venint.
I qui decideix els nens que venen?
Les autoritats del Front Polissari?
Sí, sí, sí.
Tot això és escollit
a través d'un equip
que ja tenen només dedicat
a les colònies dels nens d'Espanya,
i són ells els que decideixen
quins nens o nenes
poden venir cap a Espanya.
Igual que les comunitats.
No decidim nosaltres.
Nosaltres no demanem més
que el número de nens
que podem acollir, no?
I a partir d'aquí,
ells distribueixen
els nens que tenen,
que evidentment són molts més,
però clar, a veure,
la realitat s'imposa, no?
I col·locar 10.000 nens
ja és una feina molt feixuga.
Clar, estem parlant
de 10.000 nens
a nivell de tot Espanya,
que és una xifra realment
molt important.
Això ja fa molts anys que es fa,
i aleshores la majoria de nens
repeteixen l'experiència, no?
Sí, sí, sí.
És a dir, ho fan
durant diferents anys,
diferents estils.
Generalment, ja et dic,
són 5 anys seguits
que estan venint
i que normalment repeteixen
amb les mateixes famílies
on es veu que passi alguna cosa
dintre del cercle familiar.
Doncs jo no sé,
com aquest any ens ha passat
en algun cas
que han perdut la feina,
perquè, bueno,
la crisi se nota, eh?
O bé altres raons
més de tipus
que la parella s'ha trencat,
s'han separat,
però, bueno,
també són casos excepcionals.
En general,
no m'ha passat encara mai
que un nen no vulgui tornar
amb la mateixa família
ni que la família
no vulgui tenir el mateix nen.
Núria,
quines són les experiències
que dels pares i mares
de les famílies,
com, no sé,
com ho viuen?
Quina sensació
tenen la majoria?
Bé,
jo penso que tant
per la família
com per el nen
és una experiència
difícil d'explicar,
és una experiència
que l'has de viure,
és...
Et trobes amb uns nens
quan venen per primer cop
que no coneixen res,
que no saben l'idioma,
que no han vist mai un vidre,
que no han vist una porta,
i els has d'ensenyar moltes coses
i això és molt gratificant,
tant per ells com per tu.
Després tens també...
Els has de portar al metge,
veus que a vegades
et venen amb problemes
i que tu els pots solucionar
i això es vulguis que no,
és un nen que allí
es té d'aguantar
unes temperatures increïbles,
que ve aquí,
que està rodejat d'altres nens,
d'altres cultures,
d'altres coses
i això és per ell,
és molt enriquidor
i per la família
no hi ha cap mena de dubte,
és una cosa que penso
que has de viure,
és molt difícil explicar-ho,
has de viure-ho.
Clar,
és un process a més
com d'aprenentatge,
perquè des que arriba el nen
per primera vegada
a que després arribi
i repeteixi segon,
tercer, quart, cinquè any,
potser ja quan arriba
als quart i cinquè any
ja està molt més habituat
a l'entorn del nostre país,
de les nostres ciutats.
Són nens, a més a més,
molt espavilats.
Pensa que en 15 dies
han après pràcticament tot,
t'entenen.
Es preocupen
d'aprendre les coses,
et pregunten.
Evidentment,
no és el mateix
el primer any
que el segon any.
Cada any,
de totes formes,
té una cosa diferent.
El primer any
perquè els hi has d'explicar,
perquè és una novetat
tant per ells com per tu,
t'has d'habituar.
El segon any,
precisament perquè ja et coneixes,
venen amb l'alegria
tant teva com del nen,
de tornar-te a veure,
de tornar a veure
els amiguts
que ha deixat aquí.
Cada any té una cosa,
però totalment enriquidora
tant un any com l'altre.
La Núria Campos,
com dèiem,
és la representant
de l'associació
a Tarragona Ciutat.
Les famílies de la ciutat,
quantes sou,
aproximadament?
I,
d'alguna manera,
us coordineu entre vosaltres
quan els nens estan aquí
per fer coses conjuntament?
És a dir,
com actueu entre vosaltres?
Evidentment,
entre nosaltres ens veiem,
pensa que quan arriben els nens,
els nens se'ns fan,
bueno,
una trobada,
tots a l'Ajuntament,
a l'Ajuntament,
bueno,
ens rep a tots,
i després,
sobretot al mes de juliol,
anem a diferents pobles,
anem a Reus,
anem a Cambrils,
cada Ajuntament organitza
una petita festa de trobada
per tots els nens.
Després també es busquen
altres activitats,
no sé,
anem a la platja llarga,
hi ha diferents coses
que es busquen
i que sí,
els nens es troben
i es veuen.
Pensem que també és important
per ells
no perdre el contacte
i veure'n.
I a nivell provincial
també passa això?
O a nivell de tot Catalunya?
Que hi ha trobades
entre tots els nens
amb els pares i mares
adoptius,
entre cometes,
durant l'estiu?
Jo d'això no et puc parlar,
jo puc parlar
de l'associació nostra
que és qui s'encarrega
d'organitzar
totes aquestes activitats.
Mira,
m'imagino que sí,
no?
Perquè,
almenys els que jo conec
a Lleida,
a Girona,
sí que,
més o menys,
treballen igual que nosaltres.
Aquí és una cosa
que li donem molta importància,
perquè hem de passar,
sobretot,
als nens que venen
per primer any,
que és necessari
que vegin gent
de la seva,
no?
Que puguin també
parlar entre ells,
explicar-se les seves experiències,
les seves aventures,
no?
I,
com diu la Núria,
també per les famílies
és molt important,
perquè entre les famílies
també s'expliquen
aquestes novetats
que,
en principi,
no es coneixen
fins que no es viuen,
no?
El pitjor moment
és el del primer contacte,
el del primer any
que ve el nen?
Difícil o complicat?
No sé si serà difícil,
perquè potser...
Depèn molt,
depèn molt,
com sempre,
del nen.
Els nens són com els nostres,
vull dir,
doncs,
dependrà molt del nen,
si és més obert,
si és més tancat.
Home,
quan arriben,
arriben molt cansats,
perquè penseu que
la majoria
porten 24 hores
de viatge,
sense parar,
en ple desert,
venen molt bruts,
no perquè siguin bruts,
sinó perquè han estat
amb els camions
descoberts pel desert
i van venen
plens de sorra
i, bueno,
en unes condicions,
doncs,
que, diguem-ne,
no són les ideals
per fer la trobada,
jo,
alegre i feliç.
Depèn.
Els nens que són ja repetidors,
bueno,
és una festa,
evidentment,
perquè ells venen a veure
la seva família espanyola,
el seu papa,
la seva mama
i els seus germans.
Per tant,
és una festa.
En el cas del primer any,
doncs,
s'ha de tenir més paciència,
sobretot els primers dies
troben a faltar la seva família
perquè estem parlant de nens
que no són nens abandonats,
no són nens que venen
de famílies desestructurades,
són nens que viuen en misèria,
però tenen família.
i tot el contrari,
vull dir,
la família
per ells
és molt,
molt important.
Llavors,
evidentment,
els nens petitets
de 7 anys
o s'han trobat casos
que encara
eren més petits
de 6 anys,
amb els primers dies
s'ha de trucar a la família,
ha de parlar
amb la seva mama,
sobretot amb el seu papa,
per veure que
la situació
és absolutament normal,
no?
Un cop ell veu
que hi ha contacte,
que la vida aquí,
doncs,
li ofereix moltes coses
i que s'ho pot passar molt bé,
s'acaba el problema
i llavors,
mira,
agaudien un llum,
no?
A gaudir de l'estiu.
Exactament.
Se'ls fa un control mèdic,
no?
Sí,
és obligatori.
Obligatori.
Sí,
sí,
sí.
Tenim pocs requisits
a l'hora de fer
l'acolliment en família,
però un dels requisits,
i a més,
indispensable,
si no es fa,
es retira el nen de la família,
és,
ha de passar un control mèdic
complet,
no perquè siguin nens
malaltissos,
que evidentment,
doncs,
tenen unes patologies
derivades del lloc
on estan vivint,
però no són malalties
d'aquestes rares,
són,
bueno,
anèmies,
sobretot,
perquè,
clar,
a veure,
són nens que estan molt malnudrits
cada vegada més,
perquè aquesta població
viu de l'ajut humanitari,
exclusivament,
o bé de les ajudes
que els donem
les famílies
que els tenim acollits,
no?
per tant,
bueno,
són nens que tenen
moltes carències
a nivell alimentari.
Després,
altres malalties
derivades
de la climatologia,
tenen problemes
d'oïda,
problemes
dels ulls,
bé,
tot això
és la pediatra
del centre
on li toca,
a l'ambulatori,
on li toca persona,
que decidirà
si s'ha de fer
o no s'ha de fer
un control
més exhaustiu
sobre
aquestes qüestions,
no?
Ara,
el control sanitari
de visita
fent una revisió
general
és obligatori
per a tots.
Aquests nens
ja tenen
tarja sanitària,
igual que la nostra.
No han de pagar
els pares,
en aquest sentit
no han de pagar res,
no han d'anar
a cap metge privat
ni clínica privada.
L'única cosa
que han de fer
és demanar hora
al centre
on portin els seus fills
o bé al centre de zona
i la pediatra,
que a més
normalment a la zona
ja coneixen
aquest projecte
i per tant
ja estan preparats
en el moment
en què s'arriba
ja saben
que al cap d'uns dies
els nens
passaran per aquesta
revisió mèdica.
I parlant per exemple
d'alimentació,
Núria,
els nens
els veieu
que poden aquí
menjar coses
molt diferents
a les d'allà,
quina és la reacció
que tenen els nens
i nenes
davant de les possibilitats
alimentàries
que tenim
a la nostra societat?
Home, evidentment
mengen coses
que allí no poden menjar
perquè desgraciadament
no en tenen, no?
S'acostumen
bastant ràpid,
els nens
mengen de tot.
Ho proven,
normalment diuen
però amb això
ho proven,
m'agrada,
m'ho menjo.
En alguns casos
la seva religió
ja sabem
que no els permet
menjar por
i l'hi respectes
però a partir d'aquí
mengen qualsevol cosa
de tot.
Com els nostres?
Al principi, poc a poc,
al principi, poc a poc,
se'ls nota
que tenen l'estómac petitó
i de seguida,
sobretot amb l'aigua,
jo noto que a l'aigua
li costa molt veure-la
perquè allí la tenen
molt d'això
i però a poc a poc
van anant menjant de tot,
no hi ha massa problema.
I en el tema,
digues, digues.
Jo us diria que,
per exemple,
per la meva pròpia experiència
però que és general,
jo sempre en tinc
diversos acollits
i acostumen a engreixar-se
de vuit a deu quilos.
De vuit a deu quilos
en dos mesos?
Sí.
Que estan aquí.
I el tema de la llengua,
com ho porten?
Sobretot, clar,
els que venen per primera vegada,
de seguida...
Jo és que la veritat,
massa problema
no n'he tingut
perquè són nens
i els nens, ja saps,
que tenen molta facilitat.
Aleshores,
nosaltres parlàvem el català
perquè vam pensar
que com que entre nosaltres
a casa parlàvem el català,
doncs no teníem
que canviar-li d'idioma.
I, doncs, no sé,
quan anàvem a dinar
li dèiem agafar el plat
i li assenyalaves el plat,
el pa,
li anaves parlant
i és que de seguida
parlar poder-los
costava una miqueta més.
Però entendre'l de seguida.
Jo no,
els 15 dies
també hem de fer.
Sí, sí, els nens acaben parlant
la llengua que es parla
en el nucli familiar.
Si parlen anglès,
doncs parlaren anglès.
si es parla català, català.
I si parlen castellà, castellà.
No hi ha cap problema.
I com diu la Núria,
són nens molt esponja.
Aprenen molt de pressa,
és sorprenent, eh?
I, bueno,
aquí tenim nens
que, clar,
el cap designatge d'estar aquí
parlen un català perfecte.
S'ha de dir també
que en els campaments,
a partir de tercer de primària,
la llengua oficial
a banda de l'àrab,
que és la que estudien,
és l'espanyol.
Vull dir que l'espanyol
l'estan estudiant
com a llengua oficial.
Clar, això també es nota
en el moment
que comencen a fer
els estudis, no?
Però són molt ràpids, eh?
És que aprenen de veritat
molt, molt de pressa.
Fixeu-vos que s'està parlant
la Núria,
que ja porta uns anys
amb el nen que té,
però el seu nen
està pràcticament sec.
I des del primer moment,
bueno, a banda que, clar,
evidentment va tenir
una acollida,
bueno, maquíssima,
és un nen que no ha tingut
mai problemes,
ni amb la llengua,
ni amb el menjar,
ni amb res, no?
I, clar, a veure,
això tot depèn
de les famílies
i també, evidentment,
del nen.
Però, generalment,
si la família
entra dintre d'aquest cercle
en el que inclou
aquesta criatura
com si fos un fill seu,
no n'hi ha cap problema.
Parlem de les famílies,
perquè com que l'associació
necessita la col·laboració
i l'ajuda d'algunes famílies,
han de tenir
algun requisit en concret
aquestes famílies
perquè hi puguin participar,
perquè puguin acollir
un nen o una nena del Sàhara?
Mira, nosaltres
no ens plantegem
unes famílies
amb un estatus X, no?
Ens és igual
que siguin parelles,
que siguin gent sola,
monoparentals, no?
No tenim cap problema
en aquest sentit.
Suposem
que quan algú
ens demana
acollir un nen Sàhara
avui
és perquè està interessat
en el tema, no?
Per tant,
d'entrada,
els hi donem la confiança
i, evidentment,
pensem que són bones persones.
De tota manera,
nosaltres
establim una relació,
fem una entrevista,
per conèixer també
allà el nucli
on ha d'estar el nen
i, sobretot,
després,
quan el nen està aquí,
sobretot el primer any,
fem un seguiment exhaustiu.
Perquè, a veure,
heu d'entendre
que són nens molt petits,
són menors d'edat
i s'ha de fer un control, no?
Però, vaja,
en principi,
per les famílies
no n'hi ha requisits.
Sí,
alguna persona
que ens està escoltant
està interessada
en més informació,
en contacte amb vosaltres,
en participar,
fins i tot en la campanya,
què ha de fer?
Bé,
o bé es posa directament,
en contacte
amb l'Ajuntament de Tarragona
a través del Departament
de Cooperació,
o bé podem,
després,
donar els telèfons
de contacte directe
tant de Tarragona
o al meu
com a coordinadora.
Molt bé,
doncs,
Núria,
a punt ja,
quan venen els nens,
per cert?
Doncs arribaran
entre el 23
i el 28
de juny.
De juny.
I s'estan fins a finals...
I s'estan dos mesos justos,
vull dir,
depèn de l'edat
en què arriben,
si arriben el 23
marxaran el 23
d'agost.
En el cas de la Núria,
repara el mateix nen
que tindrà el mateix nen
que ja repeteix
diversos anys?
Sí,
ja és el tercer any que ve.
I en el cas de la Rosa,
també?
Sí,
sí,
jo tinc una col·lecció.
Molt bé,
doncs,
a totes dues
i,
en fi,
a totes les famílies
que de la ciutat de Tarragona
i del conjunt
de les comarques
estar reunint
que acollin nens i nenes,
la nostra felicitació,
segur que parlarem
amb els nens i nenes,
segur que algun nen o nena
del Sàhara
tindrem aquest estiu
en aquest programa
i recordem també
qualsevol persona
interessada
que pot tenir més informació
a través de l'àrea
de cooperació
de l'Ajuntament de Tarragona
o posant-se en contacte
directament
amb l'associació
Hamada.
Hamada.
Hamada.
Es pronuncia així.
Hamada.
La Hamada
és el desert
on viuen ells,
que significa nada.
Nada?
El no-res.
El no-res.
Doncs mira,
ja m'ha après una altra cosa.
Hamada,
el no-res.
Rosa Maria López,
Núria Campos,
moltes gràcies.
Felicitats,
que vagin molt bé.
A vosaltres moltes gràcies.
Adéu, bon dia.