Tres minuts a tres quarts de dotze del migdia.
Aquí seguim amb tots vosaltres, matí de Tarragona Ràdio
i estem encantats.
Segur que vosaltres també, perquè la propera conversa
que mantindrem aquí a la sintonia de la Ràdio de la Ciutat
és amb el mestre Pere Godall.
Molt bon dia, Pere.
Bon dia.
Benvingut. Ara ho comentàvem, que estàs molt bé.
Sí.
Trobes bé, no?
Un xiquit.
És que tinc molta ganes, sempre.
Ja, ja, molta ganes de tot,
perquè el mestre Pere Godall, ja el coneixem tots,
però, a més, fa un quant temps també,
és el president de l'agrupació de la Lleva del Viveró,
que aquest proper cap de setmana faran la seva 29a trobada
i, en aquest cas, a la localitat del Vendrell.
Jo li preguntava a Pere, per què ho feu al Vendrell?
Home, anem tombant.
Un any ho fem en una localitat, una altra,
i sempre us acullen molt bé.
Sí, sempre.
Ens porten molt bé.
A més, tots els ajuntaments ens acullen de seguida.
No tenim cap probabilitat.
Bé, aquest Vendrell, l'alcalde també s'ha portat molt bé,
molt consistori.
Vull dir que tots són gràcies i tot per ells,
perquè s'ha portat molt bé.
Sempre la feu per aquestes dates, la trobada?
La fem el dia 8 de maig.
Sempre, en aquesta data?
No, depèn.
Aquestes trobades sempre venien entre l'abril i el mar que fa cada província,
però s'ha de dir que què l'ha de fer.
Ara, a la de Lled ja no fan res, ja, i se n'ha passat 3 o 4 anys.
Ara només quedem Barcelona, Tarragona i Girona.
Però de Girona també venen molt poca gent,
ja també s'està acabant,
i aquí també a poc a poc també s'està acabant.
És que és una trobada per tot Catalunya, no és només de Tarragona.
Sí, encara hi ha molta gent, encara dintre...
A l'ida de biberons, n'hi hauríem 60,
de tot Catalunya.
I amb els acompanyants i la gent, posem unes 150 persones.
Doncs una miqueta, diguem-ne, els 60,
hi ha alguns més que segurament esteu censats com a biberons.
La vostra edat volta als 90 anys, lògicament.
Aquí no us podeu amagar l'edat, eh?
No, això es va mimant molt depressat, eh?
Ah, l'altre diu, mirava aquí a Tarragona,
potser més que quedem de la quinta biberon.
Jo conto que quedem d'aquí a Tarragona,
potser uns 15 o 20, eh?
Només?
Només, sí, sí.
Això fa molta nenya.
I de tota la província,
jo em penso que no arribem pas al centenar.
Que bo, només 50 o 60, potser sí, potser...
Ai, senyor, és normal.
Home, canviem molt, canviem molt.
Són 4 o 5, amb 29 trobades que anava,
jo feia 2, alguns anava 4 trucars.
Ara no en portem un i encara en portem la meitat.
Clar.
Vull dir que ha canviat molt.
De totes maneres, en aquestes trobades,
que com tu, bé, deies, ja fa molts anys que hi ets present,
parleu de l'època de la guerra, de la llavor?
Parleu del present?
De què parleu?
No, això ja no es va parlar.
Això es parlava de la primera trobada,
d'un vents d'aquí, que han tastat...
Perquè també, potser, feia molts anys que no us vèieu molts de vosaltres, no?
Era que era molt difícil,
que coincidia la batalla de l'Ebre tots un aquí,
on estava allà, doncs això era molt difícil.
Però ara no es parla de res.
S'estaven més que ens veiem, tenim una il·lusió.
Encara vivim, encara estem aquí.
I parleu del que feu en l'actualitat.
I, clar, les trobades, més que res,
ho fem perquè la joventut i totes les que sàpiguen
que no passi el que ens va passant a nosaltres.
Sempre estem complicant el mateix,
i per això tenim èxit, perquè som polítics,
però el que ens interessa a nosaltres
és que no hi hagi cap més guerra,
que viure en pau, que això és important.
Que avui la joventut ja no se'n recorda tot això.
Fixa't, Pere, ara la joventut que estem assistint
a aquests episodis, amb tot això de la recuperació
de la memòria històrica,
que sembla que uns pensen d'una manera, uns d'una altra.
Els joves probablement pensin
com pot ser que els que realment van ser els protagonistes,
disortats protagonistes de tota aquella tragèdia,
estiguin intentant això, fer memòria, conciliar,
i que després les generacions posteriors,
representada en diferents col·lectius al nostre país,
i no cal que donem detalls, perquè tots tenim present
el que està passant últimament,
doncs donin exemple de tot el contrari.
Jo no sé, jo penso que és molt important
que un sàpiga on se'l van morir, on se'l van derrere.
Això és molt important, per saber-ho.
Més, per pensar que nosaltres,
tots els que vam perdre vam estar uns anys muts,
sense poder dir res,
o sigui que nosaltres hem passat tota la vida
sense comentar-ho.
El de la guerra només ho comentava a casa,
però a fora no podia comentar-ho a ningú,
perquè era tabú.
O sigui que hem estat callats,
sabotejats i tota la vida.
Però ara quedem amb una cosa,
que això és normal,
que un sàpiga on va caure el seu noi,
o el van matar.
Però clar, encara xiceix això,
encara no ha passat prou anys.
Clar, sembla mentida,
perquè fins i tot amb persones que estan implicades,
fills, són de persones que ho van passar molt malament,
que van estar empresonats, apilats,
persones afusellades,
després de la guerra i els primers anys de la dictadura,
comenten que, per exemple,
la seva mare que van matar el seu marit,
o com fos,
que és avui dia, encara, l'any 2018,
que no volen parlar.
És que jo recordo molt bé tot això,
que jo només tenia 14 o 15 anys,
però me'n recordo quan se saquejaven les ingleses
que anaven a matar,
que anaven a buscar aquest,
a les 7 del matí,
que trucaven a la porta,
que el fiam baixar...
Això no s'oblida.
Amb les pistoles,
perquè això no s'oblida.
és com la guerra,
la guerra no s'oblida del que...
Ho penses que saps viu,
però el que ha passat,
no t'ho treu ningú.
I sempre t'han recordat tal com va ser,
no que en tinguis apuntant a cap o estic.
Pere, a veure,
no facis fer memòria,
que tu la tens millor que jo,
no hi ha dubte.
A quina edat vas anar tu a la guerra?
Jo, 17 anys.
17 anys.
17 anys,
i jugant a soldats,
vaig jugar fins als 24 i mig,
sis anys i pico,
jugant a soldats.
entre els uns i els altres.
M'has dit moltes vegades,
però és un fet que em vau perdre la joventut
i moltes altres coses, no?
Pots dir que la crisi,
vam tindre moltes de crisis.
Allò sí que era una crisi.
A vegades allò que dius la crisi,
la d'ara és molt greu,
per qui no té feina,
però Déu-n'hi-do.
Comparat amb el món d'avui dia,
no és igual, eh?
Clar, és que jo a mi m'imagina,
hi ha noients,
hi ha noients que probablement
tinguin nois o noies
amb 17 anys,
fills i filles adolescents,
i tal com són ara
i tal com vivim,
si els imaginen,
agafant un fusell.
Ai, mare de Déu.
I a la força,
anar cap al front
amb la incertesa
de si et matarà
o si hauràs de matar algú.
I després penses,
per què et tinc que matar?
Jo si jo ni he fet res
amb qui té el debat.
Però clar que el de davant
també t'hi tira.
Però dius,
perquè ja,
doncs de tirar tiros,
però si acaben els del teu costat,
jo vaig tindre molta sort.
Bé,
jo vaig tindre sort
que si em pugui dir
que el carro les bombes a casa
que em vaig salvar.
I això ja sempre deia,
jo em salvaré.
Però vamos,
quan estava allà
i ja deia,
ai, mare, mare,
ai, mare viu.
Però tots aquells
que deien que els matarien
els soldats que estaven
perquè es pava molt malament,
els mataven.
S'ha de ser optimista
a la vista.
Vista del que cap.
No, no és així,
s'ha d'aguantar
i s'ha de ser positiu
fins i tot en aquestes circumstàncies.
És molt important ser positiu.
Mira,
l'altre dia ho comentàvem,
de l'Agustí Centelles
del camp de concentració d'Ebrem
que hi ha a Caixa Tarragona.
Jo no sé si els oients
que l'hagin vist
no sé si pensaran el mateix,
però estan portant
a molts joves
dels instituts,
de la ciutat a veure-ho
i hi ha una idea general
que en unes condicions duríssimes
com el d'un camp de concentració,
les instantànies d'Agustí Centelles
mostren persones
que estan internes
amb el seu aspecte
de persones que passen gana,
però amb un somriure
de dir me'n sortiré,
amb una precarietat de mitjans,
amb un companyerisme,
una manera de fer
que dius,
home,
això és el que realment
em va fer que aguantessin.
No pas unes racions
miserables de menjar
i unes condicions de vida
deplorables,
sinó aquest sentit més positiu.
Val ser molt optimista.
Jo me'n recordo
que la guerra,
quan estava al front,
ha tirat a terra
amb el fos d'ell,
i a la nit,
jo feia corres dins de terra
com si t'ho haguessis
com si t'ho haguessis
al càrrecs.
I jo he dit,
això,
perquè no se m'oblidessin.
T'oblidessin les notes.
I encara estava
a partir-ho,
perquè com s'ha de molt
de bater,
a tirar bombes
i a amatellar-nos,
ja no pensàvem res més
en salvar la vida.
Però és una turma,
loteria, això.
A veure,
hem comentat
que a la trobada
no parlem de la guerra
i jo li trec el tema
de la guerra al Pere.
Parlem d'una altra cosa.
A veure,
en aquesta trobada
arribareu al Vendrell
amb autocar,
amb cotxes particulars,
m'imagino si van
famílies i acompanyats,
no?
Sí, van moltes vegades.
I aleshores feu una missa.
Tots els parlaments
els farem a dintre
de l'Eglésia mateix.
O sigui que hem buscat
un posto
perquè estiguin
els parlaments,
la concentració,
tot ho farem a dintre
de l'Eglésia
perquè estiguin sentats,
per estar tots sentats
perquè la gent
tot és molt gran
i és...
O sigui que tot ho fa
d'una l'Eglésia.
En Pic sortim a l'Eglésia,
sortim a la plaça
de l'Ajuntament
i al mateix moment
descobrim una placa
de conforme amassat
aquest any allí,
que ho descobreu
l'alcalde
i el president.
Després d'aquí
que farem els autocars
i anem a Sant Salvador
al Museu Pau Casals.
I després del Museu Pau Casals
anem també a l'auditori.
Sí, poca broma
perquè el Pere Godall
tocarà a l'auditori
Pau Casals del Vendrell.
Ah, això.
Tocaràs tu,
faran un concert
i el tocarà.
És que clar,
com havien de contractar
algú tenint el mestre
Pere Godall,
doncs serà ell.
I tocaràs quatre peces
i d'aquestes quatre,
tres són composicions teves.
Sí.
Això és bonic, eh?
Explica'm-ho
perquè em deies
que una,
la bastó...
Oye,
hi haurà noients
que se'n recordaran
perquè jo era petita
però me'n recordo
d'un local
que es deia el Bolabà.
Bé,
mira,
el primer,
el número 1
m'ha quedat en fiesta,
va estar anar a l'estiu,
no sé si era l'agost,
però una parella de ball
que es deia Antonio Venegas
i Trafella Donant.
I el van incluir
amb el repertori
que els agradava molt.
Però el Bolabà
era com una sala de festes.
Sí, una sala de festes
que estava aquí
al Rebassada.
Sí, sí.
De tots els locals
que tocava a Tarragona
que n'hi havia 30 o 40,
no n'hi ha cap a viat.
No, ni un.
Ni un.
El Bolabà,
el Màxim,
també vas tocar
a una època.
Sí, sí, sí.
No n'hi ha cap
a tots els estandicats.
No, és que ja no existeixen
aquest tipus de cas.
No existeixen del tenis,
del gimnàstic,
no existeixen cap a...
Sí, sí, ja veus, eh?
I aquesta peça
la vas estrenar allà,
al Bolabà?
Sí, la vas estrenar allà.
Després hi ha un altre número,
el Despertar a la vida,
que la vaig fer
quan estava 3 mesos
de convalescent a casa
d'un infarct que vaig tindre.
Això va ser cap a finals dels 90.
Sí, l'any 97.
I vaig estar 3 mesos
que no podia sortir de casa
i em tenia que baixar
un dia,
un esclor,
un dia esgòf
de sortir al carrer
i on estava una mica
molt alcohòlic
i vaig fer aquesta peça
que va ser el 8.
Per tant,
fas una peça dels anys 50,
una dels 90
i una altra que vas fer
doncs ja ja
en el nou mil·lenni,
una peça del 2004.
Sí, aquest és
més d'aquí,
una cosa així
de folglòria,
una cosa de música
més aviat savillana,
un folglòria
que m'agrada
que és el número meu.
Després del Batalló
faig un número 1,
aquest número
tocava jo
en les orquestes
de les festes miliós
perquè era per fer
xacar públic.
és un balscota
de concert
i ve aquest
Alfonso XIII
o Espanya
i aquest
i el vull tocar
perquè recordant.
O sigui que tot el que faig
és com una cosa
recordant,
trucant el que feia
en l'orquestra i jo.
Ahà.
I què t'anava a dir,
Pere,
és la primera vegada
que toques a l'Auditori
Pau Casals del Vendrell?
No,
vaig tocar una altra vegada
potser fa 15 o 20 anys
o 25
amb una trobada
de viberons del Vendrell
i vam anar a visitar
i vaig tocar
unes quantes peces
d'allí
i ja ho sé,
vaig provar a visitar
un 20-60
té molt vell.
Per tant,
coneixes l'escenari ja.
Sí.
I vas fent coses
de música encara?
Sí,
encara poques coses,
més que res
he fet ara,
nanes i coses
que sóc bizarri.
És bizarri, ja.
Bizarri,
dedicat per a mi
per balses i coses.
Encara hi ha un casament
d'una o d'altra
i m'hi faig coses.
Sempre vaig fent alguna coseta.
però,
més a més,
més a més,
més a més,
m'hi dedico
a tocar.
A tocar,
a composar-nos.
A composar-nos.
A composar-nos,
però ara poc.
Això que deies,
no?
Perquè els dits
ja es comencen
a rovellar
i vaig fent una mica
de exercici cada dia,
però no...
Home,
a part de la banca
que jo treballava,
doncs això és el millor
hobby,
doncs jo no vull fer-lo.
Però toques en públic,
o en algunes ocasions.
Em vaig amb l'agrupació
artística aquesta,
en un camp.
Que continuo fent
moltes coses,
encara sí,
però ara,
en la crisi,
no donem cap post.
No es crida, eh?
No es crida ni res.
No serà que teniu
un caché molt alt?
No.
Seria això?
Està una mica
torbenllat això,
ara.
Ah, molt bé.
Doncs,
Pere,
per cert,
que això no ho explicarem,
que entra dins
de la intimitat
de l'organització,
però tenen un dinar.
I quin dinar?
Oi, quin dinar?
Anem amb compte, eh?
Amb els col·lesterols
i les coses, eh?
Tenim un dinar
molt generós,
no el descriurem
en parantena,
però...
Són molt menjadors, eh?
Aquests lliburons
que em van patir
molta gana,
els dins que posar
en un bon menú
i tots estan contents.
No, no,
doncs jo crec
que aquests estan contents,
perquè fan un pica-pica
molt ampli,
un segon plat.
Ajuda a l'èxit
de les servades.
Són menjadors,
això sempre s'ha dit, eh?
No, no,
la gent que va passar la guerra,
tot i que és gran,
allò,
és menjadora
perquè va passar
molta gana.
Això és un tòpic
o és veritat?
I quan menjaves
un tros de pa,
una llesca de pa,
amb vinagre,
amb oli,
estava molt bo.
Home,
aquí tenen
per posar
uns millfulls
de vedell
amb patata,
carbó,
i formatge a abri.
Jo crec que es pot compensar
aquelles llesques
de pa negre,
sobretot, no?
Serà bé,
perquè queda molt bé.
Pere Godall,
mestre,
Pere Godall,
com sempre és un plaer
poder conversar
amb vostè
i esperem
que aquesta trobada,
la 29a,
doncs doni pas
a la número 30
i que sigui l'any que ve.
L'any que ve.
I que tots dos ho veiem
i puguem parlar.
Molt bé.
Gràcies, Pere.
Sortis vosaltres.
Adéu-siau.
Adéu-siau.