Les 12 del migdia, gairebé 9 minuts pendents de les mobilitzacions
que hores d'ara s'estan iniciant a la plaça Imperial Tarracó
nosaltres des d'aquí, des dels estudis de l'Avinguda Roma,
tal com us havíem comentat, volem posar la mirada
i mai millor dita en dues novel·les, dos llibres.
Se sabrà tot de Xavier Bosch, Premi Sant Jordi 2009
i la dona que fugia de la boira del Berlimós.
Ens acompanyen tots dos a la una, estaran a la llibreria La Capona
per fer la seva presentació, per tant, els agraïm moltíssim
que hagin vingut abans aquí al matí de Tarragona Ràdio.
Xavier Bosch, Albert Llimós, molt bon dia.
Bon dia.
Benvinguts i li agraïm també al Pitu Rovira,
que és el que fa d'acompanyant, tot i que no el sentiu.
Heu llegit els respectius llibres?
Jo encara, malauradament, no he tingut temps
perquè l'Albert i jo ens els vam intercanviar dedicats,
però no he tingut temps de llegir la dona que fugia de la boira.
Però si vols te l'explico.
Fatal, eh? Fatal.
Jo l'he llegit.
Veus? Per això et deia fatal, perquè estaves...
Ja m'has vist la cara, m'has vist la cara.
Saps què passa?
T'he vist la cara de dir, veuràs ara.
L'Albert és periodista i no ha pogut resistir la temptació de llegir.
Efectivament.
El que explica el Xavier.
L'Albert és periodista, el Xavier és periodista.
Avui esteu en qualitat d'escriptors.
Jo no sé si és que com a escriptors podeu dir coses
que a vegades com a periodistes li donaríeu una volteta.
Sens dubte.
La llibertat que dóna estar sola al teu teclat,
inventar-te la història per fer els personatges per on vulguis,
per ordir les trames, matar amb un, matar amb l'altre,
que practiquin sexe amb qui més et convé,
això no té preu.
Al periodisme estem molt senyits a mirar d'explicar una realitat tal com és
i per tant aquest espai de llibertat, aquesta fugida,
aquest aire que agafem a l'hora d'escriure,
a mi m'ha anat molt bé.
Però no hi ha temptacions, hi ha moltes temptacions
de filtejar amb la realitat, no?
Tinc llicència, tinc llicència, perquè això és ficció.
Sí, sí, esclar.
I em quedo tan ample.
No, clar, naturalment.
El que vull és que tot tingués un aire de barsemblança,
que tot el que passa, sobretot, no és real, però podria ser-ho.
Podria haver passat, pot passar, o potser en algun cas fins i tot passarà.
Per tant, és una novel·la d'ara i aquí,
aquí vull dir a Barcelona, a Catalunya,
i ara, vol dir, just abans de la crisi,
en la decadència ja de la bombolla immobiliària.
No sabria fer novel·la històrica.
De totes maneres, que ningú es pensi,
i la prova és que, a veure, és un llibre,
miraven les llistes de vendes del Suplement de l'Avantguarda,
s'està venent, és el número 1 en els llibres de ficció.
I cal subratllar aquesta paraula,
perquè, clar, dic el que vull, faig el que vull,
però el paral·lelisme amb la realitat de la política, del periodisme,
jo m'imagino que l'Albert, que sí que l'ha llegit,
no com tu vols seu,
doncs en deu pensar una mica així que sí,
sabem que és una història de ficció,
però tots ens hem sentit una mica temptats
a posar-hi cares reals als personatges.
És inevitable.
És inevitable, sí.
Amb tot, jo no escric la novel·la
per un grup d'amics
que coneixen les persones que han treballat amb mi a l'avui,
ni per el gremi de periodistes.
Espero que la història la llegeixi, com està passant,
molta més gent que ni coneix l'autor
i que els atrapi per la novel·la en si.
I que si mai aquest llibre es tradueix a l'italià,
que un lector de Vicença
no buscarà qui és qui
ni buscarà referents
en les cares del periodisme del nostre país,
ni amb els mitjans,
ni amb els poders econòmics o polítics.
Espero fer una història
que traspassi l'anècdota, francament.
Sí, però el titular que queda,
majoritàriament,
i no només...
És un llibre que estan llegint molt els periodistes,
i això aprofitem per dir-ho que és un llibre d'interès
per a tothom,
per a tots els públics,
no pels periodistes,
pel fet que els periodistes siguin protagonistes.
És com si una novel·la d'advocats
només la miressin advocats.
O sigui, saps?
Però em ve a explicar una mica la tesi
que, a veure,
el tema de la llibertat,
a l'hora d'informar,
en la realitat,
no en el plano de la ficció,
el tema de la corrupció,
que sabem que no és un tema,
diguem-ne,
que s'imagina ningú,
és una qüestió real,
i que sovint els periodistes
disfrutadament són la notícia,
i això també passa en la realitat.
Hi ha una certa tendència
a fer de l'ofici i del professional la notícia.
Això és el pitjor que li pot passar
en un mitjà de comunicació,
convertir-se en protagonista, no?
I em fa l'efecte que al capdavall,
un dels protagonistes de la història,
el director, el Dani Santana,
acaba plegant
quan veu que estan arrossegant el diari
a ser protagonista d'una informació
no precisament positiva.
Pel que fa als periodistes en si,
les estrelles,
la vanitat,
els egos,
és una cosa que n'hi ha
en moltes professions,
però aquesta,
que estem a l'aparador
de la ràdio,
de la televisió,
d'escriure articles,
doncs costa sovint
que l'ego se't freni.
Però hem de tenir molt clar
que només som mitjancers
que estem aquí
per explicar a la societat,
que és el nostre únic compromís,
estar amb el lector,
amb l'oïen,
i explicar el que creiem
objectivament que passa.
Però poses èmfasi
en la falta de llibertat
que tenen els periodistes
a la novel·la
i en la realitat,
però els periodistes
no són corresponsables
també d'aquesta falta de llibertat
o no en saben fer l'ús?
El que no podem fer
és rendir-nos.
És lògic
que és un joc d'equilibris
amb el poder econòmic
i amb el poder polític
i amb els amos
dels mitjans de comunicació.
Però el que no podem fer,
mira,
la setmana passada,
fa deu dies,
va ser aquí
el Joaquim Maria Pujal,
que el vau fer
doctor Noriscausa
per la Rovira i Virgili,
i va fer una metàfora
ell que ja és molt donat
a fer-ne,
molt bona,
que va dir que els periodistes
hem de ser com els pivots
de bàsquet
que quan entren a la zona
busquen l'espai
traient els colzes,
per no deixar-se guanyar
la posició,
per poder agafar un rebot
o per rebre la passada
i després encistellar.
Doncs aquesta metàfora
de lluitar amb els colzes
perquè el nostre espai vital
hi ha de prou sí,
prou malmès,
no quedi encara més reduït.
No rendir-nos per saber
que hi hauran pressions,
està clar que l'allau
de departaments de comunicació
miren de laminar-nos
les nostres informacions
i de pressionar-nos.
Però atès que estem en democràcia,
que el nostre espai de llibertat
pugui continuar sent el que és.
Hem de ser un control
de qualitat de la democràcia.
La professió també ha de ser
una miqueta autocrítica
perquè justament en aquest mateix acte
que vam recollir des d'aquí,
en aquest nomenament,
apuntava també
que els periodistes
avui en dia
estan massa preocupats
pels problemes
de les empreses de comunicació
i no tant per explicar les coses.
Crec que és una generalització
excessiva en aquest cas.
Jo he vist
la redacció de RAC1
durant set anys,
la redacció de l'avui
durant 13 mesos,
ara porto
mig any llarg
que TV3
i em fa l'efecte
que tots tenim
la curiositat universal
de saber
què està passant
al nostre voltant
i què els passa
als nostres amos
i les relacions
que tenen
amb els grups de poder.
Però que en el dia a dia
estem preocupats
per fer bé
la nostra feina.
Per cert,
deixa'm donar
una opinió
molt personal
de tots els personatges
de la novel·la,
els propietaris
de les empreses
els has fet
un palet horteres,
d'aquells
que te'ls imagines
allò
amb un rotllo
nuevo rico.
Jo ets una miqueta horteres,
francament.
Potser,
potser que hi gusten
aquesta pinzagada.
En canvi,
la gent en diu també...
És pintoresc,
queda bé.
Les dues o tres dones
que hi surten
són les més intel·ligents
del llibre.
Doncs sí,
jo no sé,
però últimament
als homes els encanta
posar-nos a les dones
fantàsticament bé
a tot arreu,
l'Albert,
la teva novel·la.
Tot i que la teva protagonista
també comença
a agradar-li això
del poder
i de la cosa
d'estar amb els que manen,
eh?
Sí, sí,
és una història
d'una dona,
ara,
molt diferent
de l'Xavier.
Jo no parlo
de l'ara,
parlo de l'ara,
podríem dir,
històric,
de tot el segle XX
al nostre país,
a Catalunya.
És una història
de personatge
d'una dona
que pateix molt
i és una novel·la
molt per a la gent
que li agrada
a llegir les novel·les
de personatge,
sentir molta empatia
amb el personatge,
però, com dius,
al final hi ha una evolució
en tota persona,
igual que hi ha una evolució
amb un periodista
dins d'un mitjà
de comunicació,
també hi ha una evolució
per a una dona
qualsevol,
per a una dona
que pateix molt
en els seus inicis
i al final,
potser sí que...
Creus que la fas patir
d'una manera exagerada?
No,
jo crec que hi ha moltes.
La protagonista
de La dona
que fugia a la boira
és la Teresa
i jo crec que
històries com la
de la Teresa
n'hi ha hagut,
i n'hi haurà moltíssimes
aquí.
Per tant,
jo crec que el que
s'intenta fer
en aquest llibre,
en aquesta novel·la,
és recollir
la història,
una història impersonal,
una història anònima
d'un personatge
com és la Teresa
i ensenyar-lo a la gent
perquè hi va haver
moltes Theses aquí
i van patir molt.
Parteixen
pràcticament
la dictadura
de Primo de Rivera
fins a principis de segle.
Fins la transició.
Efectivament,
és un tancorregut
a la història
de Catalunya,
podríem dir.
El títol
és prou eloquent
perquè,
en definitiva,
vens a explicar
també allò
que apareix
a la novel·la
del Javier
que el passat
sempre hi torna.
Som el que hem estat.
I a més,
vol cobrar interessos
generalment, no?
T'ho hem vist.
Sí, sí,
som el que hem estat
i és molt important
tot el passat
perquè explica
els nostres,
del dia a dia,
la quotidianitat
d'avui,
doncs ens explica
tot el que hem patit
i sí, sí,
el passat sempre torna
en forma de fantasma
o no,
però sempre hi ha
un passat que retorna
una i altra vegada,
sobretot si no has fet
despaus amb el passat.
Jo comentava el Marac
fent,
no hi ha paral·lelisme,
però que en un context
diferent
la Teresa també
es veu temptada
pel poder.
Sí,
al final
és el que et deia,
doncs una dona patidora,
una dona lluitadora
sobretot,
jo crec que també hi ha
una certa orientació
optimista
en el llibre
i al final ella,
doncs,
segurament,
doncs cansada
de lluitar,
de rebre cops,
d'haver-se d'aixecar
dia rere dia,
doncs al final ella
arriba a una situació
que assumeix
una nova condició social,
podríem dir,
però és la història,
repeteixo,
que li ha passat
a molta gent,
que va patir molt
d'infància
en qualsevol context
i arriba un moment
que el seu estatus
li permet
un altre tipus de vida.
És la teva primera novel·la?
És la primera,
el primer relat.
El primer relat.
Ni 10 pàgines ni 12 pàgines
a banda dels treballs típics
d'universitat
i alguna cosa com aquesta,
però sí,
sí,
la primera immersió
del món de la literatura.
I com a periodista,
si no ho tinc mal entès,
et dediques a esports.
Sí, sí,
ben diferent.
Molta gent m'ho comenta
que quan veuen
el títol d'aquest llibre,
La dona que fugia a la boira,
s'imaginen que darrere
hi ha una dona de 60 anys
amb una experiència
similar a la Teresa,
amb una experiència
de tot el que ha passat
a la Catalunya
d'aquesta segona meitat
de segle
i després es troben
un noi de 28 anys,
de 27 quan va escriure la novel·la,
fins i tot
la novel·la neix
de bastant més enrere,
doncs sorprèn,
sorprèn,
la veritat.
Ni l'ha situat
al teu territori.
Comença a Lleida
però acaba a Vora Mar,
acaba a Barcelona.
També és el trajecte personal
que jo he fet
de les Terres de Ponent,
d'aquesta boira
que ens submergeix
segons els hiverns
durant molts dies
sense veure el sol
i al final acaba,
jo crec que també
és una metàfora
de l'optimisme
de la novel·la
a Vora Mar,
amb la llum.
Ja havia set pregunta
per la novel·la de l'Albert,
ja pots explicar.
Sí, sí,
hem fet prou actes conjunts
des de l'11 de desembre
i tant ell com jo
algun dia
fins i tot hem fet la broma
de dir
al proper mitjà
de comunicació
que ens entrevisti
tu respons
les meves preguntes
i jo respon les teves.
Sí, està bé.
Si vols ho podem fer
a partir d'ara.
Ah, no, no,
com vull.
No, però espera,
és que aquí farem
un exercici ben curiós
perquè en aquesta ràdio
sembla que no n'hi ha prou,
amb què treballem,
ens posen deures,
Trabajos Extrascolares.
El director
ens va regalar
uns quants exemplars
a la gent de la redacció
de la teva novel·la.
Home, he de donar
les gràcies al director.
Doncs sí,
perquè va fer un gasto
i no us deia
i ara hem de llegir
una novel·la.
No, no, no,
que no us obligo,
només falta.
És un detallet
que vull tenir amb vosaltres
perquè m'han dit
que està bé
i com que parla
de periodistes
dic que és el director,
què has de dir?
Sí, sí, has de fer-ho.
No està, la llegeixes.
Però bé, eh?
Sí, sí, sí,
jo personalment bé.
Que no fos un càstig.
No, no, de veritat
que no ha estat un càstig
però, a veure,
una de les característiques
que té aquesta novel·la
i això és absolutament objectiu
és que la comences
i no la pots deixar
perquè tens unes ganes
de saber què passa al final.
Cadascun dels personatges
són com són.
A veure,
respecte els personatges.
El cas és que el Ricard
ens va regalar
aquests exemplars
i he dit a la redacció
escolteu,
què voleu fer alguna pregunta?
Diu, xata,
que no tenim altra feina
que entrar a l'estudi
que estem preparant
l'informatiu d'Oscalla
que pren nota
i mira,
la Teresa Ortega
de les veteranes
de la redacció
fa dues preguntes.
Una,
fixa la seva mirada
en el Censa
i diu
si et cau bé
a tu personalment
aquest personatge
i si el tindries
treballant
a la teva redacció.
El David Cid,
el Censa,
és el cap
de la secció
de Societat
que està de baixa
per depressió
i que torna al diari
i que és,
com diu molt bé
la crítica avui
de La Vanguardia
de Julià Guillamont,
ell ha sabut veure
que és el protagonista real
de la novel·la.
Em cau bé?
Sí.
El tindria la redacció
treballant?
Sí,
sens dubte,
perquè és un periodista
de raça.
Fa alguna cosa
que no està bé
com publicar una cosa
sense que ho sàpiguen
els subdirectors
ni el director
del diari.
Ho fa de matinada
a última hora
perquè quan ja són fora
els jefes
pugui colar
la informació.
Però més enllà d'això,
m'estimo més
aquests periodistes
de raça
que com feia
el Jack Lemmon
a la pel·lícula
de primera plana
quan tots
van seguint
el xèrif
perquè anuncia
que farà una roda
de premsa
tota la resta
de companys,
ell veu que la dona
de fer feines
porta una galleda
que raja aigua
perquè hi ha un tret
de bal a la galleda
i decideix
passar de la roda
de premsa
i se'n va
aconseguint
la dona de fer feines
amb la galleda
gotejant
i gràcies a això
ell troba
on està amagat
l'home
que anaven a executar
i que s'escapa
i que està tancat
en un armari
de la redacció.
M'agraden aquests periodistes
que tenen mirada pròpia
que tenen criteri propi
i que defugen
d'aquest adotzenament
general
de la nostra feina.
Però us heu fixat
que tots els periodistes
de ficció
anomenats de raça
són uns desgraciadets
en la seva vida
i sempre tenen
una mala fi?
A la vida
hi ha molt desgraciadet
no només
a la nostra professió
sinó que hi ha molta gent
que ha mal de partir endavant
per pagar les factures
per arribar a final de mes
i per tant
aquest és un mes.
Jo estic d'acord
amb aquest article
que quedaria.
Tu tindries el sense
a la redacció?
Jo sí.
Passaries
cada dia
seria una festa
una sorpresa.
El que sí
tens garantit
és que no t'avorries
anar a treballar
i dius
a veure què em passarà avui
que això ja és un bon estímul
en aquesta
i en qualsevol
professió.
És cert que
és el protagonista real
més que el director
del diari
és el protagonista real
no hi ha dubte.
Una altra pregunta
Teresa Ortega
com que és veterana
té bulla
i en fa dues
els altres
no l'hem deixat.
Diu
aquesta
no t'agradarà
o sí
no ho sé
em fa una llista
de quatre noms
i diu si algun
d'aquests personatges
està inspirat
Josep Coni
Javier Trias
Joan Saura
o Jordi Areu
Jordi Areu
i Joan Saura
i Joan Saura
hi ha algun episodi
hi ha algun episodi
viscut amb ells
degudament
ho hem sospitat
i pentinat
ja ja
per tant
sí
hi ha aquesta
inspiració
Anna Plaza
diguem que està en la mitjana
entre els veterans
i els més joves
està a la mitjana
fa referència
a una part final
del llibre
que vens a dir
no textualment
perquè no el teníem a mà
però el concepte
jo crec que segurament
que l'identifiques
a la pàgina
diu
els governs més febles
són els que
tenen més por
i d'aquí
el control
que volen exercir
sempre sobre la informació
hi ha tendència
a que això succeeixi
en la realitat
passa
generalment
passa generalment
passa no només
en els governs
passa en el Barça
com més febles
estan
com més coses
mal fetes
han fet
més por tenen
de la crítica
perquè estan en fals
senzillament per això
perquè estan en fals
perquè com se'ls descobreixi
la malifeta
el pastís
el nepotisme
l'indici de corrupció
digue-li com vulguis
tenen els peus de fang
però això no és anar
amb el lliri a la mà
però a vegades
em dius
actuar d'una manera intel·ligent
seria ser transparent
ni que ho hagis fet malament
i la ciutadania
segurament ho perdonaria
i ho respectaria
molt més
que actuar d'aquesta manera
d'amagat
jo espero que algun dia
tinguem un país
i un Barça
que parlem d'això
on als ciutadans
o als socis
se'ls pugui explicar
tot el que es fa
que no s'hagi d'amagar
res
finalment
estan aquí per gestionar
la població
que tot funcioni
per gestionar el club
que tot rutlli
i per tant
els amos del club
són els socis
i la democràcia
se sustenta
en la ciutadania
per tant
que gestionin
també com sàpiguen
es poden equivocar
lògicament
com tothom
però
fent
sempre tot
que es pugui explicar
la credibilitat
dels polítics
tot el dia
anem remenant el mateix
que els polítics
no tenen credibilitat
que la política
no la política
que la política
és una cosa fonamental
importantíssima
l'acció
dels polítics
que tenim ara
doncs no cal
ara no desvetllarem
res
però en paral·lel
a vegades es diu
que la professió
periodística
comença a tenir
aquest nivell negatiu
com a la pròpia
classe política
creieu que està
tan malament
és que clar
al final
el dia
el que passa
és que caiem
en el parany
de convertir
en periodisme
de declaracions
frases que es van
dient els uns
als altres
per tocar-se
la cresta
per interès
per beneficiar
del seu propi partit
etcètera
però de fets
en parlem menys
del que caldria
o sigui
ens basem més
en el discurs
que el fan
també per omplir
per tenir quota
de minuts
d'antena
de ràdio
per tenir més línies
que l'oposició
en pàgines de diari
i estem caient
el seu parany
novament
per no tenir
criteri propi
però que hi ha
la tendència
l'Albert també
això ho veu
en el dia a dia
és a fer una mica
periodisme
seguint l'agenda
dels polítics
a cop de roda
de premsa
aquest és el parany
cada dilluns
a Barcelona
hi ha executives
dels sis partits
amb seu parlamentari
les papeles que diem
com van
sí, sí
per això
això és culpa nostra
està clar
de seguir-ho
molt bé
tu això també
Albert
els esports també
d'unidor
que és un altre món
podríeu fer una novel·la
sobre tot aquest mundillo
també
no només els esports
vull dir
també he treballat
fora dels esports
també el que passa
és que
a vegades
t'exigeixen
omplir tanta estona
per exemple
dones
tanta estona
de programes
que a vegades
tens tan poc temps
per poder fer
allò que veritablement
és el que parleu ara
periodisme i veritat
el rebuscar
el anar fora
de les convocatòries
de premsa
del que diuen
els òrgans de govern
del que diuen
els partits
i a vegades
també
el problema
és aquesta conjuntura
dels mitjans
de comunicació
cada vegada
som menys periodistes
per una redacció
s'ha d'omplir
les mateixes hores
i a vegades
el problema
és aquest
que tu has d'omplir
unes hores de dona
unes hores de programa
i tens poca feina
o poc temps
perdó
per poder rebuscar
en allò que veritablement
és la notícia
conjuntures
conjuntures
que som optimistes
positius
i ja canviaran
tard o d'hora
el més jove
de la redacció
Josep Ardila
és normal
que pregunti això
és el més jove
és un periodista
molt jove
molt competent
també
s'ha de dir
i pregunta
quina visió
creu que dona
el llibre
als nous periodistes
pregunta interessada
sens dubte
per la seva joventut
moltes claus
que li poden servir
jo crec que
qui més
qui menys
periodistes
o no
lectors de diaris
interpreten
que la realitat
va per aquí
la gent no és tonta
i per tant
quan veuen
que una mateixa informació
el mundo
i el país
la donen
de manera tan diferent
ja sabem
llegir entre línies
que hi ha uns interessos
editorials
al darrere
determinats
per tant
jo crec
que qualsevol persona
que sigui periodista jove
que vulgui ser periodista
la novel·la
li interessarà molt
i no per això
li passaran les ganes
de fer la nostra feina
que bàsicament
és vocacional
i precisament per això
la fem amb moltes ganes
quantes vegades
has hagut de
de respondre
a la pregunta
de quin paral·lelisme
hi ha
entre el teu personatge
jo
51
51
a totes
jo és que
quan llegia
quan llegia
la novel·la
el primer que vaig pensar
dic aquí
la temptació
del lector
primera
sempre es busca
per què busquem
a la literatura
el paral·lelisme
amb la realitat
si realment
hi ha un morbo inicial
però el que volem
a la literatura
també és trobar històries
que no siguin quotidianes
que per això ja tenim
els nostres veïns
i la realitat
jo vaig ser director
de l'Avui
durant 13 mesos
i el càrrec
em va durar unes sabates
igual que el Dani Santana
cap davant del Crònica
que és director
quina entrada
allò de les sabates
em va durar el càrrec
com unes sabates
frase lapidària
ja
entrada
i per tant
inicialment
el punt d'amor
vaig sortir del diari
sense fer fressa
dient als dos amos
en el present del diari
hi havia gent que treballava
més estretament amb mi
al Consell de Redacció
els motius
per les quals plegava
després no vaig fer ni
amb aquesta mateixa
cenografia del llibre
en una sala
similar
per tant
fins aquí
tot s'assembla molt
per sort
a mi no em passa res
del que passa
al Se Sabre Tot
perquè
hauria durat bastant menys
i hauria patit molt més
com a director del diari
Déu-n'hi-do
què t'ha semblat
el llibre del Xavier?
M'ha agradat
també el mateix
amb dues tardes
me'l vaig llegir
i no només
per l'interès periodístic
sinó també
pel narratiu
efectivament
no vaig anar a buscar
molt tampoc
les cares
no vaig fer aquest joc
de buscar els paral·lelismes
el vaig llegir
com un llibre
com una novel·la més
doncs la veritat
és que és un llibre
molt àgil
i amb dues tardes
doncs
el vaig ventilar
els cinc membres
del jurat
del Premi Sant Jordi
no n'hi ha cap
que sigui periodista
amb qual cosa
ell s'ho va llegir
amb uns ulls
més verges
per dir-ho així
i van trobar
unes virtuts
igual que sí
aquesta novel·la
que es parlava
no sé
d'un altre món
a mi el que m'agrada
és que quan vaig
a la Capona
i en Pitu
et recomana un llibre
o qualsevol
altra llibreria del país
que els llibrers són els que en saben
em recomanin
un llibre
que expliqui
un món
que retrati un món
que al sortir d'allà
jo sàpiga més
sobre jardineria
sobre vigorexia
i culturisme
en els gimnasos
a través d'una ficció
a través de novel·la
però que fins i tot
sàpiga més vocabulari
en acabar de llegir
aquelles 300 o 400 pàgines
i això és el que volia fer jo
a través del periodisme
agafar un tema
que per mi era
la manca de llibertat
la manca de llibertat
del periodisme
aquest ofici cada vegada
més amenaçat
o la manca de llibertat
encara més miserable
de la gent que no té res
que venen al nostre país
intentant viure millor
que no
a casa seva
i que es troben sent
extorquits
per màfies pakistaneses
al Raval
o subsaharianes
que estan esclavitzades
obligades a prostituir-se
a la Rambla de Barcelona
i no ja fer l'amor
o si és que se'n pot dir amor
en un llit
o en una habitació
amb un tancat reservat
sinó al mig del carrer
Patritsol
a l'Intempèrie
per tant
volia agafar
la manca de llibertat
com a tema
aquesta realitat
emmanillada
i a partir d'aquí
muntar una història
m'he servit d'un món
que coneixia bé
que era el del periodisme
i he tingut la sort
en els últims 10 anys
de la meva vida
d'accedir a uns àmbits
de poder
i a uns despatxos
i a uns converses
que la majoria de gent
no té
perquè té una altra professió
i de tot això
m'he servit
per muntar una història
que certament
els periodistes
s'han abragonat
a les llibreries
a comprar el llibre
com el director
de Terragona Ràdio
pel Morro
però la història
està agradant
més enllà
del nostre ofici
afortunadament
perquè és una història
de veritat
que t'enganxa
des de la primera pàgina
Terroristes del Qaeda
el drama
de la immigració
amb una mirada
molt diferent
de fet
un dels personatges
molt secundari
parla
de quan fa
una anàlisi
de com és el dia a dia
amb els immigrants
només parleu d'això
només parleu d'allò altre
però aquí darrere
hi ha una altra realitat
que sovint està amagada
i també està amagada
sovint pel periodisme
Sí, per exemple
al Raval de Barcelona
la lluita
entre
entre
paquistanesos
i gent del nord d'Àfrica
ha sigut una lluita
molt dura
per fer-se amb el barri
però per ciutat
tots són immigrants
exactament igual
homogenitzen perfectament
aquesta immigració
però ells mateixos
s'han separat
dintre el barri
i han lluitat
per veure qui
qui finalment guanyava
el barri
han guanyat els paquistanesos
i d'això
se n'ha parlat
molt poquet
a la premsa
si agafem la marotega
dels diaris
ara
a xarxa
digitals
trobarem
algú que n'informa
molt de tant en tant
però d'aquesta batalla
se n'ha parlat
molt poc
Un bany de
contemporanitat
podríem dir
un bany d'història
propera
en el territori
i també propera
en el temps
en la teva novel·la

ha parlat moltíssim
aquesta història
això
anima
a seguir
amb una història
ja sigui contemporària
en el meu cas
és una història
més històrica
d'aquest segle XX
però
és una porta molt gran
la veritat
aquest premi
Sant Jordi
pel Xavier
aquest finalista
per mi
i sí
és una història
d'empatia
i de personatge
que gratifica molt
que heu entrat
per la porta gran
en el nom
del món de la narrativa
tu amb el primer relat
com deies
ni un relat breu
en el teu cas
i no vaig a redar
novel·la juvenil
i una obra de teatre
i dos llibres de contes
i dos llibres de contes
aquest és el quart llibre
per tant
per la porta gran
com dèiem
el Premi Sant Jordi
realment et posa
en una posició
de privilegi
perquè
quan ayer
Guardiola
rebia el Premi
de Català de l'any
i deia
em fa una mica
de vergonya
a mi francament també
com puc ser
super vendes
les vendes
és una cosa
que va al marge
però que et posin
la mateixa alineació
on hi ha gent
com el Jaume Cabré
el Pere Caldés
o el Josep Maria Espinàs
que són els tres homes
que m'han donat
més plaer a la vida
literàriament parlant
esclar
em fa una mica
de vergonya
per tant ara
cap a la propera
si de vol
de moment
per ahir
aquesta digerir-ho bé
que funcioni bé
totes dues novel·les
i després ja
tenim molt recorregut
per endavant
i Gaudí del Sant Jordi
que és un dia
que ens fa molta il·lusió
si ens el feia
com a vianants
ara com a protagonistes
encara més
i seure a signar llibres
això que els escriptors
es queixen molt
diuen que és pesadíssim
jo m'imagino
que a vosaltres
us fa il·lusió
les primeres vegades
de tot
fa il·lusió
si continueu a escriure
per mi
jo crec que és un dia
que ens fa il·lusió
a tots
perquè enlloc del món
em sembla que hi ha
un dia tan bonic
pel llibre
i per la Rosa també
com és el dia de Sant Jordi
la gent que està fora de turisme
que ve de fora de turisme
i aquests dies
per casualitat
es troba el Sant Jordi
a Tarragona
a Barcelona
on sigui
al·lucina
al·lucina
perquè és difícilment exportable
el sentiment
que hi ha al carrer aquest dia
a mi em posa
la pell de gallina
de pensar-hi
a mi em passa igual
i amb el Pitu
ho hem parlat moltes vegades
a mi és el dia de l'any
que més m'agrada
per sobre de qualsevol altre
i quan a vegades
ho comentem
hauria de ser festa nacional
home
si és festa
la gent marxarà a la platja
i no vindran
com que no vindran
i tant que vindran
i es pot perdre un Sant Jordi
en una Rambla
en una plaça de Catalunya
és també que sigui laborable
em sembla
sí, tu creus?
però tampoc passaria mai
és que no passaria res
Pitu
i aquí hi ha una cosa
a l'horitzó proper
dintre de dos anys
em sembla que és dintre
dos o tres anys
Sant Jordi
cau en Sant Jordi
si no és el divendres Sant
és dijous Sant
i com ho farem
a la Rambla
per la processó de divendres?
és l'any que ve
l'any que ve ja
amb dissabte Sant
jo no sé a Barcelona
com ho teniu
però aquí ho tenim una mica
jo diria que no ha de passar res
però si fan aquelles grades
que posen i tot això
aprofitareu
doncs
ja ho veurem
jo estic molt d'acord
amb el que dieu
Sant Jordi
és un dia molt especial
és un dia
on a les llibreries
hi participa tothom
que pots
entre cometes
engalipar
el veí
el cosí
el germà
l'amic
perquè et vingui
a carregar
i ho fan amb una alegria
desmesurada
que si els digués
jo avui
escolta'm
ajutem
a descarregar
el camionet de llibres
que m'acaben d'arribar
engegarien
a pastar fang
però aquell dia
que enredes
a la família
el germà
el cosí
la nòvia
encara en oficial
del fill
i et ve
i et ve a la cinc del dematí
a ajudar-te
i ho fan amb una alegria
a canvi
de què?
doncs
d'un entrepà
per mal esforçar
i un altre
d'un entrepà
per mal dinar
i estar
pràcticament
a la intempèrie
això que has dit
és fonamental
perquè nosaltres
lògicament
com qualsevol mitjà
de comunicació
està al carrer
des de primera hora
del matí
fins al vespre
aquell dia
estem tots eufòrics
i a més
ho comentem sempre
normalment fa sol
a vegades plou
però és igual
hi ha com una mena
d'exaltació
d'alegria
de bon rotllo
al final
entre la gent
una pessigolla
per dintre
la gent
la gent
és el que la gent
se saluda
pels carrers
és una mica
dia happy
tothom està mort
hi ha orgull
optimisme
molt estupendo
això jo
ho comparo
a vegades
ho he comparat
amb un fet
singular
també
sabeu que
per Sant Joan
es fan els focs
al Canigó
i tota la història
si teniu
un dia la sort
d'anar per Sant Joan
a la Catalunya Nord
veureu que els surt
el sentiment catalanista
aquells dos dies
els hi surt
són catalans
tenen unes banderes
es posen barretines
i són catalans
per aquell dia
tots es converteixen
en catalans
intenten parlar en català
el Sant Jordi
ve a ser una cosa d'aquestes
és una alegria
que ens surt a tots
i som capaços
de fer
i que ens cal
perquè tal com tenim
la crisi
el país i tot plegat
ens cala eufòries
i dosis
puntuals
però bé
són una miqueta positius
aquesta alegria
criticar
fer de periodista
analitzar
denunciar el que convingui
però sense perdre
aquest taranà
que tot això
que sigui a fi de bé
com diuen les àvies
escolteu
a la una
de sèrie
a la llibreria
quasi que us deixi anar
perquè si no
no arribareu a temps
i no s'ha de ser
descortés
amb el públic
i els altres mitjans
us agraeixo moltíssim
de veritat
la vostra visita
avui al matí
de Tarragona Ràdio
fins al proper llibre
si no és abans
d'acord?
mirarem que sigui abans
no?
i tant que sigui
enhorabona
de veritat
bon dia
gracias
Gràcies.