Les 11 del matí i 11 minuts, aquí seguim en directe
en aquesta cinquera hora del matí de Tarragona Ràdio.
Ja us havíem dit fa un moment, abans de la publicitat i de la música,
que ens ha servit per obrir aquesta hora,
que la nostra propera convidada és una periodista tarragonina,
però que ja fa 15 anys que viu fora de la ciutat i del país.
És... viu a Londres, treballa a Londres,
és periodista que treballa al diari bretànic The Guardian
i ella és notícia, ha tornat a la seva ciutat per presentar demà
a la llibreria La Rambla i a partir de dos quarts d'avui del vespre
la seva primera novel·la titulada Les Oliveres de Bellxite.
Ja fa uns dies que està a Barcelona, avui ha arribat a Tarragona,
ve directament als estudis de Tarragona Ràdio
i ens ajudarà a presentar-nos aquesta novel·la
que va escriure primer en anglès i que ara s'ha traduït
al català i al castellà.
Aquesta periodista tarragonina és Helena Moya
i la saludem en directe. Helena, molt bon dia.
Bon dia. I benvinguda. Gràcies. Com estàs?
Doncs jo sempre que arribo a Tarragona
em trobo fantàsticament, encara que sempre pujo de l'estació
i pujo per les escales i vaig directament al balcó
sempre, sempre, però ara com havia de venir directament
he vingut pel carrer gasòmetre, que també m'agrada.
A mi sempre, per mi sempre és venir a casa,
per mi sempre m'he trobat tranquil·la i feliç.
Aquesta vegada, però, Helena Moya torna a casa
amb un llibre sota el braç.
Sí, sí. Realment és bastant curiós.
A més, clar, jo sempre he sigut a llegir molt
i els aparadors a les llibreries sempre me'ls miro molt
i em sorprèn molt veure els meus llibres,
sobretot veure'ls a la meva ciutat.
Sempre penso, calam, qui m'ho hauria d'haver dit, no?
Però això d'escriure en llibre realment és una cosa meravellosa.
Jo l'hi recomano a tothom ara, escriviu, escriviu,
perquè el procés d'escriure i de recercar
i de seguir un tema que a mi li interessa molt
és fantàstic perquè és la metàfora típica i tòpica,
però realment és un viatge
i que al final les publiques no vull que és el de menys
perquè realment és una satisfacció molt gran.
Però tothom que tingui una passió, un interès,
avui en dia és molt fàcil autoditar-se.
Ja no és com abans que havien de posar aquells canutillos cutres.
Ara es pot fer una edició ben maca,
d'històries i sobretot en temes com aquests de Guerra Civil i passats.
Hi ha tanta gent que té tantes coses que explicar
i si no les expliquen se les portaran amb ells, no?
Jo animaria a tothom, jovent i nens,
a preguntar als avis i aquestes coses deixar-les escrites.
És igual si és una pàgina, si són cinc.
Ara és molt fàcil posar-hi fotos i mapes
i que quedi una cosa maca.
L'Alena Moya va escriure o va publicar en anglès aquesta obra l'any passat,
del 2009 i ara surt amb les traduccions al català i al castellà.
Les Oliveres de Bellchite.
Clar, Bellchite ens porta ràpidament a un escenari,
un dels escenaris de la Guerra Civil, a aquest poble aragonès.
És aquí on se centra la novel·la?
És un dels llocs, és la família de la Maria.
Bàsicament el llibre és la idea de transfons,
les conseqüències de la dictadura franquista i la Guerra Civil
en tres generacions de dones.
Bàsicament el llibre diu que tenir una democràcia tan curta
ens limita a tots molt, els que estem a fora també.
I desgraciadament és un pes que portem.
Però això s'explica a través de les tres generacions,
la iaia, la mama i la filla.
I està entre Barcelona, el Pranès, Bellchite i Londres.
I Bellchite estava un dia a la feina a Londres,
un dia de cada dia plujós,
sense gaire les coses increïbles passant.
i una amiga de Tarragona, que viu a París, de l'escola del Pax,
em va enviar un mail i diu
mira on van anar els meus pares l'altre dia a excursió.
I unes fotos de Bellchite i dic
ostres, jo n'havia sentit a parlar però no gaire
perquè nosaltres a les escoles
tampoc ens van ensenyar gaire de la Guerra Civil.
I vaig anar un dia que estàvem aquí a Tarragona al maig
amb la meva parella
i feia com 30 graus
i vam llogar un cotxe i vam anar a Bellchite.
La meva mare ens deia
on treu d'anar a Bellchite?
Anem a la platja.
Realment em va costar però vam llogar un cotxe,
vam anar a Bellchite
i allò em va impactar.
I va ser arran d'aquí que va venir la novel·la?
Sí, perquè fins ara la meva novel·la
estava basada entre Barcelona, el Penedès i Londres
però vaig pensar, això és brutal
per no ubicar la novel·la aquí.
És l'opositat que hem fet a Corbera d'Ebre,
per exemple, és igual un poble bombardejat
però jo vaig a Corbera ara
i ve que ja està a tope d'autobuses escolars,
a l'Avacetària de la Llibertat,
ho hem fet molt maco.
Bellchite és absolutament el contrari.
i allà vaig trucar per preguntar abans
hi ha rutes guiades?
No.
Hi ha alguna cosa que l'expliqui?
Algo?
No.
Però està abierto?
No, està cerrado.
Res.
I llavors està realment a piat,
has d'entrar per al darrere,
se pot quedar una tutxana al damunt,
encara hi ha símbols de la Falange,
al davant del vexite nou,
a venir de José Antonio,
a la Llei de la Victòria...
llavors això per mi és el primer indicatiu,
no necessito gaire els indicatius,
però és un altre indicatiu
que les coses aquí encara falten molt
perquè puguem passar pàgina.
Arran d'aquest viatge,
apareix Bellchite a la novel·la,
és un dels escenaris,
diferents escenaris,
diferents èpoques,
ja ho deies,
a través de 300 generacions.
Quin és el missatge que et mou
o que creus que hi ha
en el rerefons de la novel·la?
Doncs a mi el que m'interessa molt
i el que porto 15 anys,
els 15 anys que porto fora d'aquí,
pensant és, caram,
per què els meus amics anglesos
deixen les feines,
se'm van tombant la volta al món,
estalvien 8.000, 9.000 euros,
se'm van tombant la volta al món
i ja porto 15 anys aquí pencant
i això no veig la possibilitat.
O gent, dones,
que a partir dels 35 anys o 40 anys
poden tenir la carrera professional perfectament,
encara que tinguin nens,
això aquí encara no acabo de veure tant.
A ser als Estats Units,
en vaig viure,
cap Consell Administratiu de Gran Empresa
s'atreveix a posar una foto
d'un Cansell de Direcció
sense que hi hagi representació
de minories, immigrants, dones, homosexuals,
això ja ni s'atreveixen.
En canvi, aquí,
en el nostre país,
lamentablement ve que tots són corbates,
lligeixo llibres com l'Oasi Català
que em diuen que Catalunya
està en mans de 10-40 famílies,
a Espanya és igual.
Llavors, per mi això s'ha fet molt,
jo no vull desmereixer ningú,
hi ha gent que ha fet molt i moltíssim,
però encara falta molt
perquè tinguem una democràcia
on hi hagi igualtat d'oportunitats,
on la gent es tracti amb més aspecte,
on les minories estiguin molt més integrades,
jo crec que encara ens falta molt.
És a dir,
és un llibre amb bona part reivindicatiu?
Sí, sí.
I fins i tot feminista,
des del punt de vista
que retraten sobretot
tres generacions de dones?
Sí, sí, sí.
Si el feminisme és demanar igualtat,
absolutament,
absolutament,
no hi ha igualtat,
és que no hi ha igualtat aquí,
ni a la Gran Bretanya tampoc,
a la Gran Bretanya sí n'hi ha una mica més d'igualtat,
però per cada llibre que guanyen els homes,
les dones no guanyen un llibre encara,
encara s'ha de fer molt,
i en aquest sentit,
tot el que pugui contribuir la meva novel·la,
perquè és així com es fan les idees,
les revolucions,
hi ha gent que ha perdut la vida
per demanar,
per canviar el món i fer idees,
i aquí ho sabem molt bé,
aquí hi ha manifestacions
amb millor de persones
demanant canvis
i així,
esperem que així s'aconsegueixin,
les coses s'han de dir,
jo crec,
amb veu alta
i clares,
no?
Aquestes tres dones principals
o protagonistes
en bona part de la novel·la
són l'àvia,
la Basilissa,
la mare,
la Conxita
i la filla,
la Maria.
Com les retrataria?
Com ens explicaria ara
als oients de Tarragona Ràdio,
l'autora de la novel·la,
el retrat,
el perfil d'aquests tres personatges?
Doncs l'àvia,
la Basilissa,
pobra,
era filla d'una família
que tenia olivars,
la Bellxite,
i es va enamorar
d'un treballador
que era molt bon noi,
i es va enamorar,
el treballador
es va començar a ficar en política,
era un dels rojos,
i va haver de marxar.
La va deixar embarassada,
ella es va quedar embarassada,
i, lamentablement,
ell es va exiliar,
no va tornar,
i ella va haver de patir
tot l'ostracisme i sofriment
d'estar al Bellxite
dels anys 40 i 50
com a mare soltera.
Tot i així,
quan la guerra
no va deixar ni una mula,
va tirar el tema
de les oliveres endavant,
va continuar
amb l'empresa
d'olis d'oliva.
la Conxita,
pobra,
doncs clar,
va néixer,
i es va criar
en aquest ambient.
Mare soltera,
clar,
als anys 40 i 50.
Exacte,
doncs molta,
molta...
I en un ambient rural.
En un ambient rural,
molts prejudicis,
llavors la vam portar
a una escola,
a un internat,
a unes monges
a Saragossa,
on això,
tota la meva recerca
descobert,
doncs,
que les nenes
més riques
les posaven a part
i a les més pobres
la Conxita
la feien arribar
a l'última classe,
li feien atajar els plats,
o sigui,
una cosa bastant traumàtica,
no?
I la pobra,
doncs,
es va criar així,
no va estar acostumada
que l'estimessin
i es va acabar casant
amb un home
que es diu Norato,
ja li vaig posar
un home així
bastant retro,
que era un oficial
mig de l'exèrcit espanyol,
a qui ella no estimava
i ell tampoc
l'estimava amb ella.
Llavors,
és clar,
la vida de la mare troncada
perquè el seu enamorat
se'n va,
la vida de la filla troncada
perquè està casada
amb una persona
amb qui realment
no s'estimen
i la filla,
doncs,
això ho veu,
en principi està promesa
amb un membre
de l'Opus Dei
que és un hereu
d'unes caves
al Penedès,
escraves Gratallops
perquè a mi m'encanta
el Priorat
i a mi m'encanta Gratallops
i és un nom
que sempre m'ha fet,
m'ha semblat fascinant,
dic,
aquest nom de Gratallops,
jo,
això ha de colar
d'alguna manera
i llavors les caves
es diuen Gratallops
perquè és un,
part que el poble m'encanta
és un nom tan literari
que ho havia d'utilitzar
d'alguna manera,
no?
Llavors la Maria
es rebota,
ella treballa
en una banca
a Barcelona,
se'n va a Londres
per fer negocis
relacionats amb
les caves del Promès
i allí,
doncs,
coneix la Nel
que és una funcionària
de l'Ajuntament
del barri de Londres
on busquen
un magatzem
per les caves
i bé,
doncs,
hi ha una amistat
que va a més,
no?
I llavors aquí
hi ha una història
i ella doncs
a poc a poc
descobrirà
no només
que ella
és lesbiana
sinó que també
descobrirà
que com una manera
d'estimar
com no ella ha vist
no ho va veure
ni la seva mare
ni la seva àvia
sí que ho va veure
però clar,
de manera no realitzada
perquè l'àvia
no va poder disfrutar
mai del amor
que en el seu dia
va tenir.
Escolta,
i aleshores
el paper dels homes
en la novel·la
quin és?
Sí,
això...
O el retrat
com queda?
Això,
això...
El perfil
que tenen els personatges
masculins?
Això m'han dit
a favor,
no?
Potser si és veritat
no és cap cosa
deliberada,
a mi m'han dit
tu clar,
com que ets lesbiana
els homes els hi fots,
no?
No, no,
no és cap acció
deliberada en absolut
però sí que és veritat
que no és una novel·la
de la Guerra Civil
és una novel·la
sobre les conseqüències
de la Guerra Civil
i a mi
el tema de les batalles
i els militars
i pim pam pum
no m'interessa tant
n'he llegit
i m'he informat molt
i m'ha semblat
molt fascinant
en el seu dia
però a mi realment
de les guerres
el que més m'interessa
és la gent que es queda
i que mengen
i que beuen
i poden ser feliços
i poden,
bueno,
ja estudiem en aquella època
no,
però poden fer el que volen
i es poden fer realitzar
realment
el seu cor
està satisfet
això és el que realment
m'interessa de les persones
no?
Estan ben acollides
i llavors,
clar,
això,
les guerres
sempre les han acostumat
a comptar,
les fan els homes
i les expliquen
als guanyadors
que la gent
de càrrecs
de responsabilitat
acostumen a ser tot homes
llavors les dones
sempre han tingut
un segon pla
i, bueno,
com que les dones
portem tants anys
llegint històries
on els homes
són els protagonistes
i veiem pel·lícula
doncs perquè una vegada
passi el contrari
no passa res
però de totes maneres
el segon llibre
que tinc en ment
el Jordi
que realment
que realment
en aquest llibre
no surt
tot molt ben parat
es refà
es corteix
amb un home
i tornarà
el segon llibre
refet
i amb molta més personalitat
és a dir
estàs dient Helena
que hi ha una continuïtat
de les Oliveres
de Bellchite
sí, sí
perquè
amb els mateixos personatges
doncs
sí, sí
els mateixos
n'hi haurà de nous
n'hi haurà la Soledat
que és una mestra
durant la república
que em vaig quedar
amb moltes ganes
de desenvolupar-la més
és un tema
que a mi m'interessa molt
perquè jo vaig anar al PACS
aquí
que és una escola
en el seu dia
molt revolucionària
i doncs
la meva mare és mestra
tinc
era al PACS
era de la corda
de la Rosa Sensat
que seguien la gent
de l'Escola de la República
a mi aquest és un tema
que em fascina
i llavors estic llegint
molt sobre això
i també
com a autora
com a primera autora
clar, fer un llibre
costa molt
i quan li comences
a agafar el tranquil
jo se t'acaba
i llavors
ara doncs vull
ara que he creat
aquests personatges
fa realment pena
quan els has d'acomiadar
aquest és l'últim capítol
on surt el Jordi
li he de donar
una última línia
li he de fer sortir
amb dignitat
després de tota la canya
que li he fotut
i a tots
i dic
ara que ja
he fet aquest exercici
ara que ja els tinc en ment
ara que m'ha costat tant això
ara no els puc deixar
aquests personatges
ja estan vius en mi
per mi ja existeixen
i no els puc deixar
i ja tinc més
jo crec que això
la gent ho veus
quan tens coses a dir
i encara em queda
una miqueta
i realment
això d'escriure
és un plaer molt gran
i quan li agafes
per fi
la sensació de control
no, no, no
pot ser enrere
l'original
estàs escrivint en anglès?
no, no
en castellà
perquè
la meva llengua materna
és la meva mare
de Saragossa
encara que és mestra de català
però nosaltres a casa
doncs parlem en castellà
i jo només el vaig escriure
en anglès
perquè anava a la universitat
allí feia uns cursos
i estava molt bé
i ens intercambiaven capítulos
només per aquesta raó
no perquè jo mai
hauria pensat
que pogués escriure
un llibre en anglès
ni molt menys
mai
se m'havia creuat
la idea pel cap
però clar
jo amb la meva llengua
arribo molt més lluny
en castellà
el periodisme financier
en anglès està molt bé
però clar
la literatura és diferent
i què tal
la feina de periodista
a Londres?
doncs bé
molt bé
és molt diferent
sobretot ara
amb la crisi econòmica
la gent que ens dedica
amb el periodisme financier
ha sigut excepcional
lamentablement
la premsa
atreveix la mateixa crisi
que em sembla
que atreveix a tot arreu
és una cosa
que a mi em preocupa molt
és el que va dir
el president aquest americà
el Thomas Jefferson
m'estimo més
un govern
que no hi hagi govern
un país sense govern
però amb diaris
que no pas un país
amb govern
però sense diaris
la premsa
per mi compleix
una funció
element bàsica
dins de la democràcia
i si
als Estats Units
veiem
que els diaris locals
ja no en queden
a mi això em fa molta por
jo
animaria a tothom
que pensés realment
que si vol
uns metjans
de comunicació
forts
i si vol
una
una premsa forta
que compren diaris
que escoltin ràdios
que
caminin informatius
perquè la labor
que fan a la societat
és bàsica
i ens n'enprendrem
un dia
si
si la cosa
no
no soluciona
i a Londres
Anglaterra
què tal la reacció
de la gent
a un llibre
que porta el nom
de Bell Chite
els anglesos
els si són alguna cosa
de Bell Chite
i els relacionen
amb la guerra civil espanyola
doncs Bell Chite
potser no
no tant
però a Londres
tenim el Paul Preston
que fa una labor
a part de tot el que ha escrit
que em sembla
que va estar per aquí
el vam entrevistar
i va estar aquí
al Caixa Fòrum
ah sí
fer una conferència
multitudinària
per cert
moltíssima gent
de públic
sí sí
hi havia el Paul Preston
és un home
que m'encanta
el conec molt
i m'ha ajudat molt
m'ha recomanat el llibre
jo he anat porto sis anys
anant de totes les seves conferències
a Londres
plovent
i ell amb la bici
amb el casco
entrant
venint cansada
del diari
llavors clar
quan estava a Reuters
el vaig entrevistar bastantes vegades
i no només per el que ha escrit
i el que diu
sinó per tota la gent
que porta
o sigui
setmana si setmana
el Paul Preston
avui tenim un professor
de la Universitat de Saragossa
que ens ve de parlar
de no sé què
avui tenim un professor
de la Universitat
de Noción
i porta
i els porta
la gent del Memorial Democràtic
de Catalunya
i organitza dinars
i organitza sopar
i ell
que ja és gran
ell allí
requereixer tothom
a tothom
és a dir
que fa una gran difusió
d'aquest període històric
a Anglaterra
i a mi m'encanta
perquè també fa una mica
d'estabilitat
perquè per Londres
passa molt polític
l'altre dia
vaig anar
amb una presentació
de l'Oriol Pujol
però és que
la setmana abans
havien estat els liberals
demòcrates
allí per allí
passa tothom
o molta gent
i està molt bé
perquè tenim l'oportunitat
de veure'ls
amb petits comitèns
hi ha un grup
que es diu Catalans UK
i doncs allí ho veiem
i està molt bé
però són relativament pocs
i podem preguntar molt
i tots els polítics
van a veure
el Pol Peristoni
i el Pol Peristoni
em sembla
quan comencen
a barallar-se entre ells
però és com va la política
això ho fan els altres
que si ho organitzem
això els altres
i ell els posa
una mica a ratlla
hem d'anar tots a una
i això dona una mica
de balanç
i després cada any
al davant del Vic Vent
hi ha allà
un petit monument
a les brigades internacionals
i ara hi ha l'ambaixador
ara que tenim un ambaixador
a Londres català
el Carles Casajoana
que ha escrit aquell llibre
l'últim home
que parlava català
i ara que hi ha
la delegació
de la Generalitat
a Londres
doncs allí
sempre cada any
unes 300 persones
amb banderes republicanes
que és la gent
que va fer
tot el memorial
els brigadistes
i que lamentablement
cada vegada
queden menys
però allà hi ha
llocs
després de 90 anys
jo vaig anar a Espanya
a lluitar
i aniria demà també
i bueno
i toquen el Jarama Valley
amb la música
de la vall del riu Ramell
i la gent plora
però a llàgrima viva
a mi cada any
que hi vaig
se'm posen els pèls a punta
no no
i els cicles
de cinema
a les conferències
sobre la guerra civil
estan tots
sempre a tope
a tope
tota la intel·ligència
que es diu
de l'undinenca
és un tema
que els fascina
i tenint en compte
la falera que hi ha
també per temes
de la guerra civil
aquí en aquest país
ara
creus que això
serà un bestseller
un super vendes
el teu llibre
a veure si és veritat
a veure si és veritat
jo crec que
és diferent
i a mi m'encanta
tot el que s'ha publicat
i procuré llegir
al màxim
crec que el meu llibre
és diferent
des del punt de vista
o el que aporta
és que
sí, sí
van morir moltes persones
i va afectar molta gent
llavors
però el meu llibre
el que porta és
però és que
encara ens afecta a tots
a tots
avui en dia
o sigui
des que jo arribo a l'aeroport
i em trobo dos
de seguretat
que m'enminen
de dalt a baix
amb una
amb aquesta mirada
rebuscada
com de
què n'era
saps
com de culpabilitat
abans de fer res
doncs
des del moment
que jo em trobo
ja aquesta actitud
a mi ja
se m'encenen
totes les alarmes
o des del moment
doncs
que veig
tota la gent
que em diu
que ens he no trobat feina
que si a l'atur
que si
viatges molt car
que si
no ha pogut trobar aquesta feina
perquè l'amic de no sé qui
l'han enxufat
dones que em diuen
jo ja no puc anar enlloc
a la meva carrera professional
doncs
jo lamentablement
cada vegada que escolto això
penso
si és que
si és que encara ens falta
el llibre es presenta
el presentes demà dissabte
no?
a la llibreria
a la Rambla
sí perquè són amics
de tota la vida
jo vaig anar a l'escola
a Pax
amb l'Eva
que des dels dos anys
clar jo he jugat
amb aquella llibreria
des que era molt
molt petita
els tinc moltíssim
afecte
crec que han fet
moltíssim per Tarragona
el llibre que van editar
ells l'any passat
sobre la història
de la llibreria
amb aquelles fotocòpies
i aquelles cartes
allò és sensacional
ara ho han donat
a l'arxiu municipal
perquè ells ho poden
guardar molt millor
jo em sembla
que això
és la típica història
que molta gent
potser passa pel davant
i ni sap
quina és la història
doncs allà es feien
reunions clandestines
gràcies a gent
com el Ramon Marrugat
aquí van canviar
moltes coses
perquè jo és el que conec
perquè segur
que hi ha a Tarragona
moltíssimes altres persones
que han fet moltíssim
jo crec que
les noves generacions
ho han de tenir
molt present
això
és el que es diu
si no sabem
qui hem estat
no podem saber
qui som
i on anem
i seria una llàstima
perdre-ho
doncs aquest dissabte
a dos quarts de vuit del vespre
a la llibreria
a la Rambla
es presentarà aquesta obra
Les Oliveres de Bellchite
de l'Helena Moya
una tarragonina
resident a Londres
des de fa 15 anys
i que ha tornat a casa
com dèiem aquesta vegada
amb un llibre
sota el braç
Helena moltes gràcies
per venir aquest matí en directe
als estudis de Tarragona Ràdio
bona estada a la teva ciutat
que gaudeixis d'aquest temps
tan fantàstic
m'imagino que és tan diferent
al final de Londres
amb màniga curta
jo vinc aquí en ple novembre
és que és un plaer això
és tot un luxe
el que tenim
des del punt de vista climatològic
gràcies
felicitats per la novel·la
que vagi molt bé
que sigui tot un èxit
gràcies a vosaltres
adeu-siau
bon dia