Ara són dos quarts de dotze del migdia, sis minuts,
aquí seguim amb tots vosaltres, matí de Tarragona Ràdio,
tot parlant d'una de les moltíssimes activitats
que desenvolupa la Fundació de Paràlisi Cerebral a la Montanyeta.
Ja sabeu que fa gairebé una dècada
té un grup de teatre, el Trota Teatre.
Tenen un mes de març força mogut,
perquè ja el proper dia 3, aquesta mateixa setmana,
es trenen una nova producció teatral
i al llarg del mes intervindran també
en altres festivals i convocatòries que hi ha a la ciutat de Tarragona.
Ens acompanya Manel Magí,
ell és monitor de la Montanyeta, concretament del Centre Ocupacional.
Magí, molt bon dia.
Què tal, bon dia.
Una dècada de grup de teatre, ja?
Sí, Déu-n'hi-do.
Quan tu mires en perspectiva, dius, ui, ja són anys.
Jo recordo que quan per primera vegada es va parlar
que el Centre de Paràlisi Cerebral a la Montanyeta
tenia un grup de teatre,
clar, persones que no coneixien el potencial
i les possibilitats que hi ha entre aquests nois i noies
es devia pensar, home, un grup de teatre,
com poden fer teatre, nois i noies
que tenen algun tipus de paràlisi cerebral
i a més en diferents nivells, no?
Sí.
Va sorprendre.
Sorprèn, sorprèn.
I sorprèn encara, suposo.
I, de fet, per això,
des d'aquí invitem la gent a que ens vingui a veure
que realment s'han donat a compte
que es poden fer moltíssimes coses.
I, de fet, fem moltes coses
i es pot transmetre moltíssim,
evidentment adaptats a les seues limitacions,
no poden utilitzar la paraula, per exemple,
però, sense utilitzar la paraula,
es poden dir moltíssimes coses.
I sí que utilitzen el moviment,
tot i que tenen determinades limitacions físiques, no?
Sí, però utilitzen el moviment,
utilitzem la dansa,
diferents coreografies, el gest,
i realment pots arribar a explicar una història
i transmetre molt.
Quants muntatges teatrals teniu a l'esquena, ja?
Doncs mira, portem des de l'any 2004,
que vam sortir del centre, diguéssim,
perquè els primers anys fem obres només per Nadal al centre,
doncs portem ja una quarantena de representacions
entre obres de teatre i perfumants,
que diem nosaltres,
que són actuacions al carrer, coreografies,
una quarantena.
I heu sortit de Tarragona, eh?
Sí, heu sortit, mira...
Heu fet una mica de bolos i de gira.
Sí, Déu n'hi do, Déu n'hi do.
L'any passat, el mes de maig, vam anar a Madrid.
Se celebraven els 25 anys de la Confederació Espace,
de centres de paràlisi cerebral,
i vam actuar al Caixa Fòrum,
va ser una experiència al·lucinant.
I sense anar més lluny,
la setmana que ve anem a Sevilla,
a actuar també a un festival internacional de dansa,
escena mòbil,
i el dia 11, dijous, dia 11 de març,
farem una actuació allí.
I aneu amb l'obra que estreneu aquest dimecres?
No, anem amb una...
És un fragment de l'obra anterior, del banc,
i farem una coreografia, també, al carrer,
i d'uns 10 minuts, aproximadament.
Home, jo m'imagino que això té dues vessants.
D'una banda, el que significa,
pels nois i noies, i per vosaltres,
utilitzar el teatre com una eina de contacte,
de comunicació,
una eina terapèutica, en definitiva.
I l'altra, també, probablement,
mostrar a la societat en general
que les persones que pateixen discapacitats,
a vegades molt greus,
també es poden comunicar d'altres maneres,
diguem-ne, menys convencionals,
com ens estem comunicant tu i jo ara, no?
Sí, sí.
Del primer que dius,
és una eina brutal.
És al·lucinant, realment,
com reaccionen els nois.
A més, a més,
és que és una activitat
que pots englobar-hi,
pràcticament,
totes les activitats que es treballen allí.
Com ho treballeu?
A veure,
com plantegeu cadascuna de les sessions?
Mira,
aquesta obra fa
més d'un any que estem assajant,
més d'un any.
Doncs,
primer,
hi ha una idea,
i a partir d'aquesta idea,
doncs,
se van adaptant,
se van creant personatges específics
per a cada noi,
perquè cada noi és diferent.
I,
després,
tens que anar,
doncs,
que tot encaixi,
que tot estigui dins dels nostres límits,
les nostres possibilitats,
i després,
doncs,
matxaque molt,
matxaque anar assajant,
assajant,
assajant,
fins que les coses,
doncs,
surten bé.
Introduueu,
doncs,
un règim d'assajos,
que sempre,
que suposi també una rutina,
perquè és important,
per a aquestes persones,
tenir una rutina,
no?
Sí,
tenim un dia a la setmana,
que és divendres,
que tots els divendres de l'any,
se fa teatre,
al centre ocupacional,
i a part,
quan s'apropa una obra,
doncs,
hi ha més dies extra,
que,
per si la cosa està encara una mica verda,
us ha de esperar a reforçar.
Nervis,
m'imagino?
Moltíssims.
Com a qualsevol companyia,
teatre,
no només per qui porta el teatre,
el grup que ets tu,
sinó també pels propis actors,
pels propis artistes.
Molts nervis,
i més en el mes de març,
que molt bé,
perquè és ara,
este dimecres,
l'estrena de l'obra,
la setmana que ve a Sevilla,
després ve el Festival Eclèctic,
que també actuem,
o sigui que,
Déu-n'hi-do.
Però, bueno,
val la pena.
En què noteu un canvi
en aquests nois i noies,
des de quan fan teatre,
no quan fan teatre?
Què és el que els aporta realment?
El que els aporta realment
és l'experiència
de pujar dalt d'un escenari,
jo crec que és gratificant
per a qualsevol,
i que la gent t'aplaudisca,
és una cosa que,
per a qualsevol de nosaltres,
ja és especial,
per a ells multiplicat
per cent o per mil.
És això que té el teatre,
que té la recompensa
que tot l'esforç que fas,
els esforços,
hi ha vegades algun crit,
hi ha vegades alguna atenció,
tot això té la recompensa
de poder pujar a un escenari,
poder fer la representació,
que la gent t'aplaudisca,
o sigui, realment és per això
el que val la pena.
Jo suposo que també,
com a les persones
que no tenim aquestes dificultats
o aquestes problemàtiques,
els hi deu donar també
més seguretat.
Bé, no ho sé,
no ho creguis.
No necessàriament.
No necessàriament.
A vegades...
Tenim que sentir-se una miqueta
admirat, estimat, reconegut, no?
Aquesta és la idea.
Sí, sí, sí.
Tenir un públic davant.
I també,
el que havies dit abans,
també de transmetre a la gent
que realment
poden fer coses interessants,
que no pel fet d'això,
de tenir algun tipus de discapacitat,
ja estigues encasellat
en un món o tal,
o moltes vegades
quan parlem de paràlisi cerebral,
la gent no ve al cap
coses infantils,
o intentem fer coses adultes,
coses com una companyia
de teatre amateur més, no?
Clar, perquè la mitjana d'edat
en aquesta obra, per exemple.
En aquesta obra,
la mitjana d'edat
són d'uns 28,
27, 28 anys.
Parlem del centre ocupacional,
per tant...
que són ja nois més grans
de 18,
de 20 anys.
Parlem de l'obra,
parlem de l'artista, no?
L'artista, sí.
L'artista.
A veure,
què és el que ens proposa
aquest nou muntatge?
ja.
Doncs parles sobre
diverses coses,
sobre el món de l'art,
que és un món en si
molt interessant,
però també parles
sobre coses més dures,
sobre la bohèmia negra
aquesta de certs
pintors,
certs artistes,
que a vegades
sembla que necessiten
autodestruir-se
per a poder crear,
no?
I va una miqueta
en això,
sobre això.
També sobre
els diferents camins
que a vegades
te donen la vida.
A vegades
arribes a un moment
en la vida
que tens que decidir
un camí
o un altre,
no?
Doncs l'artista
es trobarà
en aquest dilema.
Quants actors
i actrius
prenen part?
Doncs mira,
de nois
són vuit nois,
tots en cadira de rodes,
menys una noia,
o sigui,
set cadires de rodes,
i de monitors
crec que en som nou.
Home.
O sigui que,
Déu-n'hi-do.
Doncs l'escenari
del Metropol
es veurà...
Es veurà ple,
es veurà ple,
sí, sí, sí.
És lo de les cadires
de rodes,
realment necessites
espais,
de vegades
mos han dit
d'actuar
a llocs
que hem tingut
que dir que no
per falta d'espai.
A vegades fins i tot
m'imagino
per poder accedir
al teatre
en algunes ocasions,
no?
Sí,
això també...
Mira,
en el cas del Metropol
l'any 2004,
la primera vegada
que vam anar,
mos vam trobar
tres escalons
enormes,
insalvables,
no podíem pujar
de cap manera,
i l'Ajuntament
mos va posar
una rampa
i en principi
provisional
i s'ha quedat
ja de manera permanent.
O sigui que...
És un tema
que ja teniu solucionat
per a l'altimecres,
no?
Al Metropol,
sí,
però això passa
en alguns teatres
que et diuen
si el teatre està adaptat
i arribes allí
i veus que l'escenari
no està adaptat.
És perquè
a la nostra societat
s'ha pres consciència
que la gent
en cadira de rodes
poden anar a veure
una obra de teatre,
però no que la puguen fer.
Que la poden protagonitzar,
és una cosa
que no tenim a som.
que estem treballant
una miqueta també
en aquest sentit,
en aquest camí
que es vagi normalitzant
el fet que
gent amb qualsevol tipus
d'escapacitat
pugui també fer
qualsevol tipus
de representació oceànica.
Clar,
professionalment
s'hi podrien dedicar o no,
però gaudir
del que és
una manifestació artística
com el teatre,
com poden gaudir
de la música,
que d'això en sabeu molt també
a la muntanyera
treballeu molt
amb musicoteràpia,
tot aquest tipus d'expressions,
home,
doncs el teatre
també pot ser una expressió
que es pot treballar perfectament
des del que s'anomena
discapacitat.
Feu l'estrena
aquest dimecres,
dia 3,
les entrades
les hem d'anar a comprar
al Metropol?
No, no,
és entrada gratuïta.
Entrada gratuïta, veus?
El teatre estarà obert,
tothom que vulgui vindre
que no s'ha de preocupar
per res,
pot accedir lliurement
al teatre
a les 7 de la tarda.
A les 7 de la tarda
comença l'obra,
o sigui que...
Molt bé.
I bueno,
invitar a tothom
que s'apropi.
Clar,
això dimecres,
però ens comentaves
que feu més coses
aquest mes
una performance al carrer
i a més el dia 19
entreu també
en el circuit
del Festival Eclèctic.
Sí,
Festival Eclèctic
que també penso jo
que és un pas
endavant molt important
que s'ha fet.
Ajuntament amb diversos grups
de la ciutat
com són el Baixell,
la Muralla,
la ONCE
i l'Ajuntament
han engegat
aquest projecte,
un festival
d'arts escèniques
i de discapacitat.
I entren
tot tipus de gent
que tingui qualsevol tipus
de discapacitat
des de gent de la ONCE,
gent cega,
Un grup Amani de Teatre.
Amani de Teatre.
Que a la ONCE
hi tenen bagatge també.
Exacte.
Després està la Muralla
també,
gent amb problemes mentals.
Ve també
una orquestra
de gent amb problemes mentals,
l'Orquestra de la Bona Sort,
el Baixell també,
que el Baixell també
tenen bagatge
i també puja
una gent de Sevilla,
Danza Mòbile,
que actuarà
el dissabte a la nit,
el dia 20 de març,
que aquestes gent
que són professionals
i s'hi dediquen
a nivell professional.
Són professionals,
veus el que dèiem abans,
des de la condició
d'amateurs
que feu vosaltres,
també hi ha grups
amb persones amb dificultats
que es professionalitzen.
Sí, sí, sí.
Hi ha,
per exemple,
Danza Mòbile
porten ja molts anys
treballant en nois
amb síndrome de Down
i és una companyia
també mixta
de gent
amb discapacitat,
gent que no
i s'hi dediquen
a nivell professional.
Hi ha més grups,
a nivell de l'estat espanyol
que es dediquen.
Suposo que els és difícil
perquè
encara hi ha moltes barreres
a trencar,
però està bé,
a poc a poc
saber que avançen.
Home,
de moment creant circuits
com aquest que deies,
Eclèctic,
que això dona cabuda
als grups locals
però també que vinguin altres.
Si altres ciutats
organitzen festivals
com aquests,
vosaltres o Amanida
o qui sigui,
també pot anar
a representar
la seva obra allà.
És crear,
tal com dius tu,
un circuit,
o sigui,
que tu puguis desplaçar-te
que un aparador
doncs,
perquè a la llarga
no,
a la llarga pot ser,
l'ideal seria
que se normalitzés,
que no fes falta
un festival específicament
de gent amb discapacitat,
però bé,
és un primer pas
molt important.
Acabar amb les quotes,
que en tenim tantes,
però això suposo
que de mica en mica
ho anirem fent.
De moment
podem gaudir
i que pugueu convertir
amb tots nosaltres
la feina que feu.
el dia 3,
el dia 19,
si no m'equivoco,
però prèviament
el dia 18
feu una acció
al carrer també.
Sí,
per obrir,
per donar
l'arrencada,
diguéssim,
del festival
davant del Metropol
farem una performance,
una mescla de pintura,
de música,
de dansa,
invitant a la gent
a que mos vingui a veure.
I aquest mes
a Sevilla també.
Sí,
el dia 11,
dijous de la setmana que ve.
La setmana que ve
estem tota la setmana a Sevilla
i actuació també.
Com els còmics
aquells antics,
tot el dia amunt i avall.
Sí, amunt i avall.
El munt de la faràndula, sí.
No vull ni pensar
el nerviosisme
que hi haurà
aquest mes de març
a la Fundació.
Que hi ha,
que hi ha.
No només els actors
i actrius que participen,
sinó tot el centre,
perquè treballa
d'una manera
molt coordinada
i deu haver-hi
nerviosisme
per tot arreu.
Els mateixos nois i noies
que estan al centre
de dia
o que estan allà
també aniran
a veure els seus companys.
Sí, suposo que també
baixaran a veure'm,
o sí?
Escolta,
Manel,
que enhorabona,
Manel Magí,
recordem que és monitor
del centre
ocupacional
de la Muntanyeta.
Enhorabona,
de veritat,
per la feina
que feu tots plegats,
en general i en particular
amb el grup
de teatre.
Recordeu,
si algú
no coneixia el nom,
doncs que ja
que li quedi
és el Trot Teatre,
que a més se'n van
de bolos de gira.
Enhorabona
i molta merda,
com es diu en la Cot.
Molta merda,
molt bé.
Gràcies.
la propera.
Adéu-siau.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.