Monsenyor Lluís Solé fa des del 2005 bisbe de la diòcesi de Trujillo, a Honduras.
Ordenat a sacerdot per l'arquivisbe Ponigol l'any 1973,
el 76 va anar per primera vegada a Honduras
i gairebé podríem dir que des d'aleshores la seva vida està a mig camí de Tarragona,
de la seva ciutat natal i sobretot d'Honduras, d'aquest país Centroamèricà.
Ara ha tornat uns quants dies aquí a Tarragona per saludar familiars, amics,
i aprofitant aquest estat de Tarragona, l'hem volgut convidar al matí de Tarragona Ràdio
per parlar de la seva experiència a Honduras
i per preguntar-li per la situació política i social que viu aquell país Centroamèricà.
Monsenyor Lluís Solé i fa, molt bon dia.
Bon dia a tothom.
I benvingut.
Gràcies, Ricard.
Què tal?
Què tal per Tarragona?
Bé, molt bé, sempre veure la família.
Bé, el viatge està combinat una mica amb algunes gestions que penso fer amb la Càritas de Madrid,
una espècie de conveni, de col·laboració amb la diòcesi de Trujillo,
i aprofitant això també saludant la família i disfrutant de Tarragona.
Torna sovint a Tarragona?
Hi ha hagut períodes que he vingut cada dos o cada tres anys.
Últimament he pogut venir quasi cada any,
passades per les qüestions d'anar a Roma o així, i aprofito.
Deia que des de l'any 76, que va anar per primera vegada a Honduras,
gairebé la seva vida ha estat a mig camí, no?,
d'aquí, de la seva ciutat, del seu país i d'Honduras.
Sí, sí, sí.
Realment ja sumant els anys que estic allà permanent són 32 i mig,
vaig pels 33, i ja marca molt.
Quina ha estat la seva experiència?
Com relataria la seva experiència a nivell molt personal, molt íntim,
d'haver estat tant de temps, de portar tant de temps a Honduras?
Sí, bé, com que la motivació que ens porta a nosaltres a viure
i a treballar en un país com és Honduras, sempre és l'espiritual, no?
Vull dir, però no pots de cap manera separar-ho de la realitat social que té Honduras.
I al llarg d'aquests 30 i escaig d'anys he anat veient un canvi fort,
tant en la situació del que podríem dir, pobresa, descomposició social,
molt preocupant, i per altra part també veure com realment allà
la gent té una apertura a la fe molt gran,
és una força realment important per la vida de la gent
que s'enfronta amb situacions molt difícils,
molt més difícils que a vegades ens podem imaginar,
i no obstant això li dona una força,
i treballar en aquest sentit, tant social com espiritual,
per mi és una satisfacció i un gust,
i veus que té molt de sentit fer-ho.
Ara és bisbe de la diòcesi de Trujillo, com dèiem,
i ara en parlarem de seguida de la feina que està fent,
però durant aquests anys, abans de ser bisbe de Trujillo,
què ha estat fent on vivia?
Era zones rurals, zones urbanes d'Honduras?
Ha sempre viscut bàsicament en el mateix lloc i en la mateixa comunitat?
Ha fet coses diferents?
No, hi ha estat tota una sèrie dels primers anys
en una zona més aviat rural.
Després una sèrie d'anys, una mica més llargs,
la part més urbana de la costa nord d'Honduras,
que en diem, no?
Honduras podríem dir que hi ha com una capital industrial,
que és Sant Pedro Sula,
i la capital política, que és Tegucigalpa.
Jo m'he mogut més a la zona de Sant Pedro Sula,
després vaig estar cinc anys a una zona que és com una petita amazonia.
És la zona salvàtica d'Honduras, que en diem la Mosquitia,
perquè allí viu la cultura, l'ètnia, mesquita.
I després, estant allí, va ser que el papa Joan Pau II
segon em va nombrar bisbe.
I què tal l'experiència?
Com és la vida, per exemple, a les zones rurals d'Honduras?
Difícil, molt difícil.
Honduras és un país eminentment rural,
és a dir, no és un país urbanitzat.
I inclús la migració de les zones rurals a les zones urbanes
és una migració que té unes característiques
que fa que la gent conservi molt la seva cultura
i la seva forma d'intentar seguir vivint
com vivien a les aldees, en els camps.
Per tant, és un fenomen que sociològicament
no es pot comparar gaire amb altres països més desenvolupats.
fa això que se multipliquin els problemes
de vivenda, de descomposició familiar, de trencament.
El factor migració és fortíssim a Honduras.
Són molts, molts emigrants, cap a Estats Units sobretot.
I tot això fa que la composició social
sigui molt complexa, molt complicadeta de treballar.
I aleshores, l'acció tant social com pastoral nostra
és en aquest sentit bastant difícil
bastant d'anar fent intents
de veure com es pot acompanyar a la població
i als creients, també donat aquesta mobilitat
i aquest constant moviment i desplaçament de població.
És a dir, la població es mou molt.
Molt, molt, molt, molt.
Hi ha un gran moviment perquè la gent intenta sortir endavant,
va a alguna ciutat, fracassa, no troba què...
Buscant feina, la manera de sobreviure, no?
Exacte.
I la problemàtica també de la terra,
que és molt forta a Honduras, no?
Hi va haver un intent de reforma agrària,
va fracassar, però seria llarg d'explicar.
ha deixat això, no?
Tot una sèrie de moviments del que en diem campesinos
intentant trobar on tenir una mica de terra,
tot això ha facilitat també que els grans terratenents
cada vegada siguin més poderosos
en quant a tenència de la terra, que en diem.
És complicat.
És complicat la tasca social i la tasca espiritual
donat a aquesta mobilitat.
És a dir, un dels problemes fonamentals del país
és la dificultat que tenen els camperols,
la població agrària, per accedir a la terra?
Sí, sí.
I això està provocant últimament...
La nostra diòcesi, precisament,
és un dels llocs més calents, que en diem, no?
D'aquesta problemàtica i d'aquests enfrontaments
amb morts i situacions violentes, no?
Complicat també perquè és la zona del país on més hi estan arribant
a través dels narcotraficants, avionetes, lanxes, carregades de droga
i això també és un impacte per a la població pobra
que és molt difícil de saber com tractar-ho i com enfrontar-s'hi, no?
A més de lo perillós que és, no?
I vostè, que porta amb un senyor més de 30 anys a Honduras,
creu que no s'han resolt les desigualtats entre rics i pobres,
que fins i tot han augmentat en alguns casos?
Han augmentat, definitivament han augmentat.
Els terratinents són més rics, per exemple,
i tenen més terres?
Exacte.
I els camperols cada cop ho tenen més difícil?
Exacte, això és.
Aleshores, clar, hi ha unes expectatives
que la política, el govern, resolgui tot això
que crea una situació molt tensa, no?
I per això l'any passat hi va haver el problema que hi va haver, no?
Si vol, després en parlarem.
Sí, sí. Ara en parlarem perquè va haver-hi un cop d'estat
i, de fet, Honduras va aparèixer en els mitjans de comunicació,
un país que, vist des d'aquí, gairebé no surt mai a la premsa,
a la televisió, i va sortir malauradament.
Som molt desconeguts.
Exacte. Ara en podem parlar,
però abans m'agradaria, Montsello,
que ens expliqués una mica com és Trujillo,
com és la seva...
Sí.
Jo no sé si com és la ciutat.
Trujillo és una ciutat gran dins el panorama d'Honduras?
Mira, quan en el quart viatge de Colón,
el 1502,
ell va fer la primera vegada que tocava la Terra Continental,
els tres primers viatges,
t'ho recorda, només havia tocat les isles,
les illes, no?
I quan arriba en el quart viatge,
el punt on toca terra del continent és precisament Trujillo.
Allí es va celebrar, segons la història,
la primera missa del continent.
Doncs Trujillo té aquesta marca històrica d'haver sigut també primer la primera diòcesi d'Honduras.
Però va fracassar l'estadiallí i la conformació d'una diòcesi perquè era l'època en què els pirates
constantment arribaven a la costa a saquejar, a incendiar.
Aleshores no hi havia una estabilitat i van passar molts anys fins que després es va tornar a regir com a diòcesi
en 1987.
És una diòcesi que està formada per dos departaments.
A Honduras es divideix civilment,
el mapa és de departaments.
Tenim dos departaments.
Només per dir-li un dato que és interessant.
És més gran la nostra diòcesi de Trujillo que el país del Salvador,
amb quilòmetres quadrats, no?
Clar, la població no és tant, arribarem a mig millor,
però repartits per llocs tan inaccessibles que fa molt difícil poder atendre
i poder ajudar a la població perquè hi ha aquesta zona que l'idea de la mosquítia
que ens toca dintre de la nostra diòcesi és un lloc on només hi pots anar,
doncs, viatjar per a través d'aigua, no?
Canals, lagunes, etcètera.
Alguna paraula catalana no em surt, eh?
És normal després de tants anys.
Sí, doncs, la dificultat és aquesta, no?
La problemàtica social de la terra, sobretot,
les grans extensions,
la facilitat que això dona per a les arribades d'avionetes i lanxes,
fora del control de la policia,
un control que no fan, no sé si és voluntàriament o perquè no arriben,
i per tant és una zona conflictiva.
I quin paper juga l'Església, doncs, en aquest context i en aquella zona de Centroamèrica?
A nivell social, de tot el que deia abans de pobresa i de problema de terres,
sempre s'ha tingut una postura de molta solidaritat amb la gent més pobra, sempre, no?
Últimament els conflictes que hi han hagut ens han fet, ens han obligat a ser com a més prudents
perquè s'hi han barrejat forces que ja no és tan clar que són simplement els camperols que estan reclamant terres,
sinó que hi ha la influència i la filtració de narcotràfics traficants que els donen les armes,
les armes de potència prohibit a Honduras, que ni siquiera l'exèrcit les utilitza,
els narcotràfics les tenen i llavors armen en els camperols,
i s'hi ha filtrat gent després d'això del cop d'estat de l'any passat,
gent que són entrenades a Cuba, a Venezuela,
gent que dirigeix, que té la tendència a crear grups armats, etc.
Llavors s'ha complicat molt i, clar, fer un discerniment de dir què apoyes i què no apoyes
se'ns ha complicat molt aquest any present.
I la figura del bisbe és molt important?
Vostè, com a bisbe de la diòcesi, quin paper juga?
Perquè segurament bisbe és el nostre país, en fi, un bisbe o un arquebisbe...
No, no, no, no comparem.
Té una imatge que segurament no és la que vostè ens transmet.
Totalment diferent, és a dir, pel que deia abans,
la religiositat del poble d'Honduras és molt forta.
Aleshores hi ha un gran respecte pels sacerdots
i un gran respecte pels bisbes.
Però no amb aquest tractament que, per exemple, aquí a Espanya o a Europa,
podríem dir, se té cap a l'autoritat,
sinó que és un tracte molt, molt familiar,
molt, no sé com dir-ho, però...
Molt més proper.
Molt més proper, això, aquesta és la paraula.
Molt més proper.
És a dir, t'aprecien molt però t'atracten de tu a tu.
Queda clar.
I l'Església, i vostè com a bisbe,
quin paper han jugat en aquest últim any
o quin paper han volgut jugar en aquest últim any
de tanta convulsió política?
Perquè recordem els oients,
abans ho dèiem, que Honduras, un país desconegut
des del punt de vista de mitjans de comunicació,
d'actualitat del que passa, va ser notícia.
Ara aviat farà un any perquè a finals de juny
es va produir aquell cop d'estat
que va acabar, que va raconar
el que era president constitucional Manuel Zelaya.
van nomenar Roberto Micheletti,
que durant uns mesos va ser el president,
i a finals d'aquest any passat
va haver-hi finalment eleccions
i el nou president és Porfirio Lobo.
Del paper de l'Església en aquell moment,
del cop d'estat,
se'n va parlar molt.
Quina és la seva visió
de tot el que va passar ara fa un any
i de com ha anat evolucionant
en aquests mesos políticament a Honduras?
És complicat explicar-ho,
però ho intentaré.
És a dir, en el moment en què va passar el cop d'estat,
que va ser una sorpresa,
sorpresa per nosaltres almenys,
ni ens imaginàvem,
sí que vèiem que el govern s'anava debilitant,
que el mateix president Zelaya
havia creat una divisió molt forta
dintre el partit de govern,
que és el partit liberal,
i tot això feia por
que acabés d'alguna manera malament,
però no ens imaginàvem realment
que hi hagués aquella intervenció.
La reacció de l'Església
des de l'autoritat,
des de la jerarquia, diríem,
va ser, intentem posar tranquil·litat,
intentem aclarir les coses,
però clar, és difícil.
Jo podria dir,
parlant ben clar,
que la conferència episcopal,
que som 12 bisbes,
hi ha unitat i hi ha comunió
amb totes les coses que es tracten
de la fe i de la moral cristiana,
però en qüestions polítiques, no.
He de reconèixer que hi ha postures
ben diferents dintre,
sobretot dels bisbes que són hondurenys.
Jo, com a estranger,
he de tenir molta més prudència,
però no hi ha una harmonia, diríem,
en el pensament polític
i en la postura respecte a tal.
Això va influir una mica
perquè el comunicat que es va treure
pocs dies després del cop d'estat
resultés un comunicat complicat,
difícil,
en el sentit que la forma en què es va fer,
és a dir,
era un comunicat més pastoral,
dient, bueno,
no, cuidat-ho,
posem-nos a dialogar,
evitem enfrontaments
que encara no està clar
què ha passat
i qui ho ha mogut i tal.
No semblava un cop militar.
Jo segueixo pensant
que no eren el fons,
sinó que els militars
estaven al servei
d'uns poders,
que és l'ètica,
que és l'élite empresarial,
el poder econòmic,
en el fons.
I, de fet,
els militars
no es van quedar en el poder,
en cap poder, no.
això va fer
que la manera
de comunicar
la jerarquia,
la seva visió,
fos,
en part prudent,
però, en part,
fent una interpretació
de la Constitució
que a molta gent
no li va agradar.
Després,
amb el temps,
s'ha vist
que aquella interpretació
no era incorrecta.
Almenys,
això ens salva una mica.
Però la forma de presentar,
és a dir,
va haver un moviment allí
una mica estrany,
no,
és a dir,
el comunicat
l'havia d'emitir,
el públic,
la ràdio catòlica
i un canal
de televisió catòlica,
ja, no.
Però,
pel que sigui,
per la filtració,
que no entenc,
el govern
se'n va adonar
a compte
i, llavors,
el fallo,
crec que va ser
que el cardenal
va acceptar
que aquell comunicat
sortís com
el que en diuen
cadena nacional.
Cadena nacional
és que totes les emissores
i tot això
tenen que deixar
de retransmitir
i han de retransmitir.
I el comunicat
va sortir,
llavors semblava
que era una cosa
del govern.
Això va fer molt de mal
perquè es va malinterpretar.
No es va llegir
la part
que li ha llegit,
només es va voler llegir
una part del comunicat
i la interpretació
doncs va ser
la Iglesia és golpista
i vinga, no?
Sí, perquè es va interpretar
amb un senyor
precisament això
que la jerarquia
eclesiàstica d'Honduras
afavoria
la intervenció dels militars.
No.
Recordem aquelles imatges
del president
com el van a treure
de casa seva
i totes aquelles imatges,
tot allò que va succeir
aquelles setmanes
i van donar això,
la imatge
que l'Església
i la jerarquia
eclesiàstica
com a mínim d'Honduras
estava a favor
del que va ser,
el van imposar
com a nou president, Micheleti.
No, en el fons
la postura
de la conferència
era
no es pot ser president
i saltar-se
la Constitució.
Això, resumint,
és això,
no es pot ser president
i saltar-se constantment
la Constitució.
D'això,
també en sóc testimoni
jo
per unes coses
que ara
seria molt llarg
d'explicar, no?
Aquesta era, en el fons,
la postura.
No justificar
el Cot d'Estat
en cap moment.
A més,
allà es deia
que no provàvem
de cap manera
que s'expatriés
o un hondureny
i menys el president, no?
Per tant,
no estàvem d'acord
amb el Cot d'Estat.
Però no es va voler llegir així.
Al cap d'uns mesos
va haver-hi eleccions.
La veritat és que es van viure
uns mesos
que no sé si des del punt
de vista pastoral,
des del punt de vista
del que vostè va viure,
des del juny
que passa el Cot d'Estat
fins a finals de novembre
que hi ha les eleccions,
van ser unes setmanes
i mesos molt convulsos.
Molt.
Molt difícils de viure.
Molta gent
amb poca capacitat
d'anàlisi
es va polaritzar,
que diem, no?
Va haver-hi enfrontaments greus,
el president Celaya
intentant entrar al país...
Intentant...
És a dir,
s'hauria de conèixer
tot el procés.
Jo sé que no tenim temps
per fer-ho.
Però hi havia
molts,
moltes motius
per
posar
en el president Celaya
en una situació
de dir,
bueno,
està en condicions
de ser inhabilitat.
No es va atrevir
el Congrés
a fer això.
No va voler
aprofitar
tots els càrrecs
que se li imputaven
de malversació
de fons,
d'abús de poder,
etcètera, etcètera.
Això
es va preferir
al cop
i això va ser
el que va matar,
per dir-ho així,
tot el procés.
I les eleccions
al novembre
en què va guanyar
Porfirio Lobo
del conservador
Partido Nacional
de l'Honduras?
Vostè creu que
ressonen en part
tota la convulsió
política de l'any passat?
És que, miri,
aquí passa una cosa
que també s'ha de conèixer.
La Constitució d'Honduras,
si no es coneix,
l'interpretes des de Constitucions
o formes de pensar
d'altres països
causen la no comprensió
d'allò que és constitucional,
no?
Que potser
algunes coses
s'haurien de canviar,
jo estic segur,
però que de moment
si són constitucionals
s'han de respectar.
Una de les coses
és que el Tribunal d'Eleccions
és un tribunal independent
dels altres tres poders,
segons la Constitució,
que es constitueix
pràcticament dos anys
abans de les eleccions,
que ha de tenir un pressupost
per començar a preparar
tot el procés electoral
i el senyor Mel Celaia
va deixar sense pressupost
el Tribunal Electoral,
com una manera
de bloquejar
les eleccions
que ell no volia
que es donessin,
no?
Però bé, deixem,
el cas és que
en el procés aquest
al final
es va fer normalment
i va haver
les eleccions internes
dels partits,
que és el procés normal allà,
primer es fa una elecció interna
cada partit
i elegeix
el candidat,
que és el que
després farà
la campanya electoral
i tot això
va ser normal,
completament normal,
per tant,
el cop d'estat,
per dir-ho així,
no va interrompre
ni va alterar
el procés electoral
que acabava
el 29 de novembre
amb les eleccions.
Això és el que
ens dona peu
a molta gent
a pensar que
no té per què
discutir-se
la institucionalitat
del nou president
i del nou govern.
Per anar acabant,
Monsenyor,
com veu el país?
I com veu el futur
més immediat?
Miri...
Li veu solucions
a alguns dels problemes
que hem esmentat
de manera molt resumida
en l'entrevista?
Saps què passa, Ricard?
Que no es pot mirar
Honduras
només com a país
ficat
a Centroamèrica.
La geopolítica
és complicadíssima.
És a dir,
tenim el Brasil
acompanyat
de l'Uruguai,
d'Argentina,
de Xile,
amb una postura
de...
Parlem amb els Estats Units
de tu a tu.
Siguem una potència econòmica.
Aquest és un grup
de països.
L'altre grup
és Venezuela,
amb Nicaragua,
amb Cuba,
amb Equador,
que van creant
una oposició
que no és econòmica,
sinó que vol ser política
enfrontant-se
amb els Estats Units,
el seu poder
i la seva intervenció.
I després hi ha
aquest altre grup
que són els que han reconegut
a Honduras
com a nou govern,
etcètera,
que són
Colòmbia,
Perú,
Panamà,
Costa Rica,
que tenen una postura
més
d'estar al costat
i a la sombra
d'Estats Units.
Si s'entén això,
s'entén també
que Honduras
no va ser
realment
un problema
intern tan fort,
sinó que era
una peça
de tot aquest joc
d'estira i afluixa
de la geopolítica
d'Amèrica.
Tot,
si estàs,
repeteixo,
enfrentant-te
als Estats Units
com Venezuela
i els seus aliats,
Paraguai,
etcètera,
o si estàs
voler negociar
amb els Estats Units
de dir,
mireu,
som dos poders,
el Mercosur,
o si estàs,
nosaltres a la sombra,
que és el que fa Honduras,
a la sombra
dels Estats Units,
doncs,
anirem sortint endavant.
Això
segueix sent
el problema actual,
les tensions
són aquestes,
el bloqueig
o el xantatge
que va fer
el Mercosur,
dient
Brasil,
Argentina,
si el president
d'Honduras
ve a la cumbre
iberoamericana
a Madrid,
nosaltres no vindrem,
no?
Això és una manera
de dir,
tenim la nostra posició
i la nostra posició
no és tant
vers Honduras,
sinó vers Estats Units
i el seu poder
i la seva influència,
no?
Som,
per tant,
una mica víctimes
d'aquest joc
internacional
i d'una diplomàcia
que
no sempre
ha volgut
veure les coses
com eren,
és a dir,
no s'ha volgut informar,
no sé què van fer
els ambaixadors,
però consta
que molts ambaixadors
no van fer una lectura
com era
de tota la problemàtica,
de tots els poders
que hi ha
a dintre d'Honduras,
sinó que
com a Espanya,
no?
Que té molts interessos
econòmics
a Venezuela
i per tant
no podia jugar
a fer que el senyor
Hugo Chávez
s'enfadés,
etcètera,
etcètera.
És complicada
i per tant
és tan complicat
això que no sabem
quin és el futur
d'Honduras.
Acabem,
Monsenyor,
aprofitant que ha vingut
a Tarragona i a Espanya,
alguna cosa
per emportar-se a Honduras
o algun gest de solidaritat
o alguna qüestió material
que es vulgui emportar
cap a Centroamèrica?
Com li deia,
el contacte
que justifica
el meu viatge
sobretot
és
Madrid,
la Càritas de Madrid,
la diòcesi de Madrid,
està fent uns passos
que per nosaltres
són
una ajuda
més que econòmica
seria de col·laboració,
és a dir,
necessitem
gent que ens ajudi
a formar
un personal voluntari,
un personal preparat,
per exemple,
a Honduras fracassen
molts projectes.
Per què?
Perquè
si un projecte
el porta una ONG
de l'estranger
i l'administra ella,
pot ser que funcioni.
Però si volem educar
la gent
a que sigui capaç
de fer un projecte
i administrar-lo,
es necessita
un entrenament
que no hi és,
una educació
que no hi és.
L'educació a Honduras
és de les coses pitjors
que hi ha, no?
Aleshores,
si per exemple
la Càritas de Madrid
ens vol col·laborar,
això,
enviar en personal
que ens entreni,
que ens ajudi,
que prepari persones,
això seria
una ajuda
que a mi em sembla
que és més important
que el rebre diners.
Doncs amb aquest objectiu,
entre d'altres,
a banda de veure
evidentment familiars i amics
es troba aquests dies
aquí a Terraona
al nostre país
Monsenyor Lluís Solefa,
bisbe de la diòcesi
de Trujillo,
Honduras,
des de l'any 2005,
però vinculat
a aquest país
Centroamèricà
des de fa més de 30 anys,
des del 1976.
Monsenyor Lluís Solefa,
li agraeixo especialment
que hagi destinat
una estoneta
de la seva estada a Tarragona
a venir aquí a la ràdio
i a explicar-nos
una mica
el context social
i polític
en el que viu
aquest país Centroamèricà.
Gràcies,
bona estada aquí a Tarragona.
Moltíssimes gràcies.
I bon viatge
de tornada a Honduras.
A tothom.
Gràcies,
bon dia.