Són les 11 del matí, 4 minuts, aquí seguim amb tots vosaltres
en directe a Matí de Tarragona Ràdio des de la Rambla Nova.
Tenim el nostre estant, com sempre, tot just davant del Teatre Metropol,
moltíssimes persones que s'ho vintegen i a més hi ha aquest ambient
com d'amistat, molt càlid, perquè clar, són moltíssimes persones
les que passen, tothom saluda, tothom es saluda perquè també és un moment
i és un dia de retrobament.
És un dia elaborable, però qui més qui menys, doncs escolta,
solta una miqueta o aprofita el temps d'esmorzar per fer un tom per la Rambla.
Tenim pel davant, com dèiem, encara dues hores i mitja de ràdio en directe,
per cert, Cammingo, el jugador del Nàstic, estarà aquí signant autògrafs
a l'estant de Tarragona Ràdio.
Hi ha moltíssimes persones que, com dèiem, s'ho vintegen a la Rambla
i el Josep Sunyer, em penso, el Josep Sunyer estarà a la tarda,
tenim el Josep Ardila davant del Col·legi de les Teresines, no?
Sí, estic aquí just al davant a la llibreria La Capona,
ara se m'ha escapat el Ricard, no sé si me'l poden anar a buscar,
el Ricard Espinosa de la llibreria La Capona, per poder parlar amb ell
una mica dels llibres que la gent s'està animant a comprar
o s'està animant a comprar aquest dia de Sant Jordi.
Aquí, per exemple, tenim una... no? No em vol dir res?
Aquest noi sí. A veure què em dirà.
Bon dia.
Bon dia.
Quin llibre preveus comprar-te?
Mirant, mirant, a veure quines anècdotes tenim aquest any, de llibres.
No hi ha cap que et faci el pes de moment.
Funciona el bulli, m'agradaria comprar-me'l.
Com funciona el bulli? Home, déu-n'hi-do, no? Aquest llibre és gros, eh?
Tenim per anys, aquí.
Tenim per temps per llegir-lo.
Sí, sí.
Bé, aquest estàs mirant el del Piqué, també, aquest del Barça.
Sempre, sempre. D'anar-se aquí del Barça, primer.
Els 12 domingos siguin allà davant del Metropol, si vols.
Perfecte, doncs anem a fer una ullada, no?
Molt bé, perfecte. Fins ara.
Doncs és un dels que... i ara sí que el Ricard ens acompanyarà.
Ricard Espinosa, de la llibreria La Capona.
A veure... ara sí, a veure... ara sí.
Ricard, bon dia.
Bon dia, bon dia, bon dia.
Bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé. Sí, comença el...
Quina hora és? Als 11?
El dia anat. El dia comença bé, com tot el Sant Jordi.
És un llaganyós, eh? Allò no acompanya gaire.
Allò que els ulls fa que no puguis lliurir massa els ulls, la pressió.
Però, bueno, Sant Jordi és el dia que toca i... bé.
Va com sempre.
De moment la gent ja va comprant, de moment mira, s'esperarà més tard.
No, la gent mira i compra. La gent mira i compra, suposo.
El de matins dels dies laborables sempre són gent passejant i mirant.
La venda més important es fa a les tardes, que és la gent quan ha plegat a treballar i, bueno,
surten a passejar, a celebrar, doncs, el Sant Jordi i a compra.
La venda important es fa a la tarda, només els dies laborables, eh?
No sé quins són els llibres que més previu que es venguin enguany,
perquè enguany potser falta... no hi ha el fenomen Larson que hi havia l'any passat,
no hi ha un fenomen com el d'enguany, potser serà més dispersa la venda.
A veure, el que ha passat aquests dies anteriors a les llibries,
als establiments, és que a la venda no hi ha hagut una punta.
Hi ha algun llibre que es ven més que altres,
però, bueno, hi ha un coixí d'uns quants llibres que es van venent.
I hi ha, bueno, hi ha fenòmens, el Larson no,
però hi ha el fenomen de la novel·la policia que sueca,
que encara continua, fins i tot han fet un petit apartat de tots aquests llibres.
I hi ha un altre petit apartat que és el fenomeno El planeta Barça,
que també han fet un apartat del planeta Barça.
A part d'això, doncs, bueno, hi ha els premis que funcionen,
els autors catalans, tipus Ferran Torrenc, també funcionen,
els premis Sant Jordi, i els llibres locals, els llibres d'autors de Tarragona,
perquè, doncs, són igual o més bons que qualsevol autor
de la resta de Catalunya.
Per tant, de moment, la jornada, el temps de moment acompanya,
s'espera una bona jornada, una bona diada de Sant Jordi.
Sí, sí, sí, Sant Jordi, allò que sempre dius que Sant Jordi,
si cau tal dia, no, no, Sant Jordi, quan toca, és Sant Jordi.
S'espera una bona diada, com cada Sant Jordi.
Ricard, moltes gràcies.
De res.
Des de la llibreria Capona, que, com sempre,
ha tret els seus llibres al carrer, a prop de les Tresianes,
per començar ja a vendre, ja ho diu,
enguany no hi ha aquest fenomen, potser com hi havia l'any passat,
però es continuen venent llibres.
De totes manent, a veure, d'aquests títols que t'han dit,
fem ja una mica de rànquing, no sé si té poc o molt interès,
perquè al final cadascú, com ha de ser, compra el que vol,
però recordem una mica els títols i els que veus aquí damunt de les parades.
Clar, hi ha, per exemple, el Premi Sant Jordi d'aquest any passat,
el del Javier Bosch, tot se sabrà, que apunta,
potser com un dels llibres més venuts a aquest Sant Jordi,
potser com els llibres a nivell de tot Catalunya que més es vendran.
els del Barça, eh? Com deia el Ricard, tenim aquí un apartat
amb totes les novetats i amb tots els títols que fan referència al Barça,
els llibres del Guardiola, els llibres de Caracovia,
els llibres del jugador Piqué, que també ha tret un llibre.
I com no, l'estat dels llibres vocals, el Toni Lensans amb el falsari,
que no sé si els deia per aquí.
Sí, sí, el Toni està aquí.
El tenim aquí ja, eh?
Doncs es veu, Toni, bon dia.
El teu llibre es veu que triomfa, eh?
Les parades, eh?
Sí, sí, es veu que si diu el Josep que sí, que estàs preguntant.
Doncs molt bé, una alegria.
Doncs jo diria que sí, perquè, escolta, a banda de moltes altres coses,
s'han de vendre els llibres.
Però és molt aviat també, eh?
A la tarda, a la tarda. Això és com les eleccions.
Ja se sabrà al final de la jornada.
El branc que no és fiable.
Josep, doncs moltíssimes gràcies.
Escolta, saps qui tinc aquí al costat, a l'estat?
Tinc el Pepe, de les cerveses, la Rosita.
Ara ens hi acostarem i en parlem amb ell.
És així, ara, si t'acostes cap aquí a l'estat,
podrem conversar amb ell uns minuts,
perquè la Rosita, ja sabeu que és la cervesa feta a casa,
que cada any tenim aquí una Rosita especial o no especial,
perquè totes són bones, i ara parlarem amb ell.
Ens acompanya Toni Rensans, com dèiem,
i també David Soler. Bon dia, David.
Què tal, bon dia.
Benvingut. Què tal, com esteu aquest dia de Sant Jordi?
Tenim uns auriculars pel Toni?
Sí, li podem deixar uns? Perfecte.
És que també és un home de ràdio,
i això de l'auricular, doncs, suposo que dóna un plus, no?,
a l'hora de parlar, on se sent més còmode.
Tinc por de no sentir.
De no sentir, és veritat, perquè el so d'ambient és impressionant.
Tocats del bolet, el falsari, diran,
ara, a veure com lliga els dos llibres.
No cal lligar-los, perquè veniu, diguem-ne, de manera autònoma,
però el que sí és cert és que, sota el meu modest punt de vista,
tenen una cosa en comú.
el territori, el gust per la terra, per les coses més nostres, no?
I que els dos coneixem l'Eudal Carbonell.
Sí.
Bueno, jo diria que tota la humanitat té alguna cosa en comú en aquest sentit, no?
I mai millor dit.
I mai millor dit.
A veure, el llibre tocats del bolet està fet pel David Soler,
l'Eudal Carbonell i, com tots els grans projectes a la vida,
jo tinc entès que va néixer al voltant d'una taula.
Doncs sí, així és.
Sense anar més lluny, un bon dia va venir l'Eudal a sopar
i xerrant, xerrant sobre menjar, evidentment,
i sobre els bolets, que ell és un gran aficionat a anar pel bosc i collir bolets.
Diu, escolta, diu, un dia te portaré bolets i farem un sopar.
I bueno, i aquí es va quedar el tema.
Un dilluns a la tarda va venir, diu, té, em va portar un cistell que sí,
bueno, estava però replet de bolets.
Clar, n'hi havia de cinc o sis tipus diferents.
Diu, té, fes el que vulguis, a la nit vindrem a sopar.
Diu, com?
Me vaig quedar una mica parat, no?
I doncs així va ser.
Vaig mirar a veure què tenia per les barrenes de la nit,
vaig començar a fer diferents preparacions amb els diferents bolets que m'havia portat
i arrel d'això, doncs, vam començar a prendre notes,
a cuinar sempre amb el 100% d'improvisació
i al final vam decidir, doncs, fer un llibre.
Vas esbrinar on els havia plegat aquests bolets?
Perquè això són secrets que guarden els boletaires sota clau.
Una de les vegades, amb un parterre d'una rotonda de Madrid,
n'hi va trobar algun, tal com t'ho dic, és així.
Ah, d'un parterre d'una rotonda de Madrid.
Sí, sí, d'una rotonda de Madrid.
En sap molt, no? En sap molt de bolets.
Clar, i si tu coneixes l'Audal ja saps com és, no?
Sí, sí.
Vull dir, a Madrid, una estona que va tenir, que van a fer no sé què,
una estona que va tenir, diu, me'n vaig a donar un tom
i es va dedicar a buscar bolets per Madrid
i em va trobar amb una rotonda.
No ho havia sentit mai, això, eh?
Sí, sí, ja t'ho dic jo, és brutal.
A més, es veu que des de petit busca bolets igual,
és a dir, devia buscar puntes de fletxa i bolets.
De fet, el llibre ho explica, que amb el seu avi...
El llibre ho explica tot, que hi ha de ben petit
i el van introduït dintre d'aquest món.
És curiós.
La primera, quan obres el llibre, el primer que trobes
és un bé de Déu de rovellons, escolta, que dona gust,
però hi ha varietats d'aquelles, algunes molt desconegudes.
A veure, hi ha receptes de cuina, però no és un llibre de receptes de cuina.
No, no és un llibre de cuina, jo crec que no és un llibre de cuina.
És un llibre de vivències, és un llibre fet per, com diria l'Eudal,
per humans incomplers, és un llibre on es pot trobar absolutament de tot.
Es poden trobar contes, es poden trobar algun poema,
es poden trobar sobretot vivències d'aquells moments tan agradables
que van passar durant quatre anys, gairebé cada dilluns de temporada,
a la cuina del restaurant.
Perquè, de fet, hi ha fotografies teves i l'Eudal cuinant,
amb altres companys, amb altres cuiners, amb la gent del restaurant...
No, no, anem passant... Se li veu traça, eh?
Sí.
Se li veu traça.
I, de fet, nosaltres ens ho vam passar tan bé fent aquest llibre
que volíem que altra gent s'ho passés igual que bé
que nosaltres ens ho vam passar, evidentment.
i per això, per aquest motiu, el 100% de la recaptació
que tinguem d'aquest llibre se'n va directament cap a la Fundació Vicenç Ferrer.
Sí, això també ho volíem apuntar,
que a aquest llibre tots els beneficis van a parar a la Fundació.
Ítegrament tots, i nosaltres no ens quedem ni 5.
Tu el coneixies, aquest llibre, Toni?
El vaig veure a la presentació de les novetats literàries.
El dia 14, no?, el vau presentar.
Sí, sí, exacte. El vaig veure a mi, sí.
Si vols, et deixo fer una altra miradeta.
Però no me l'he llegit, eh?
I com va el falsari?
Bé, no ho sé, és que no ho sé.
No ho saps?
És que no ho sé, això del llibre és com tot un misteri,
com el de la Santíssima Trinitat.
Només al final d'un any acabes sabent si el llibre ha venut molt o poc.
És aquestes coses curioses.
amb l'òmnibus de la mort també era això, no?
De dir, oh, aquest llibre s'ha venut molt bé, però realment fins que no passes comptes amb l'editor un cop l'any és difícil de saber.
Quan parlem d'anar bé, quan parlem d'anar bé, de què estem parlant exactament.
Doncs sí, és segons el punt de vista, eh? No, que t'ho prenguis.
No sé si us recordeu els oients habituals del matí que vam tenir la sort de conèixer el falsari allà als estudis de l'Avinguda Roma, tot conversant amb el Toni Orensat.
Podríem recordar una miqueta que és un llibre d'històries que poden ser veritat o no.
Però és igual, prenen en relleu de realitat un cop te les has llegit.
Tu pots creure o no?
Les històries del falsari, per entendre'ns així com el llibre del Tocats del Volent neix a una cuina,
en el meu cas neix a una plaça de poble.
Escolten històries d'aquestes que escolten la gent gran i no tan gran.
I a partir d'aquí és el periodista que detecta històries que li agraden
i que en aquest cas tant m'he fot si són veritat o mentida
perquè entenc que són bones històries i punt.
I decideixo jugar amb elles.
Això està molt lligat amb el periodisme.
Bé, sí. En teoria no.
En teoria no.
I fots si és veritat o no.
Però en aquest cas, diguéssim, jo confesso que no m'importa.
I a partir d'aquí són històries, diguéssim, per continuar lincant amb cuina
amb olor de sofregit de tomàquet i ceba.
Això està bé.
Amb olor de sofregit de tomàquet i ceba un dia que fa sol
i estàs a la plaça amb un vellet i t'explica una història i ja està.
I jo crec que això al fons és el que passa a tot el Mediterrani
i possiblement a tot el món.
Que és molt difícil saber les històries que ens expliquem,
si en el seu origen van passar o no van passar
o si simplement és una bona història que funciona
i que continua rodant amb el pas del temps
perquè simplement és bona i està bé.
A veure, jo us asseguro, jo puc provar,
no porto comissió amb el falsari,
no tinc res a veure amb el seu representant,
però jo, David, crec que t'agradaria molt el falsari del Toni.
Per aquesta cosa del territori, dels pobles,
perquè tu aquest tipus d'històries t'agraden.
Me la va moltíssim.
A veure, jo el que penso és que al final el llibre és el falsari
i les històries estan basades en històries que jo he sentit explicar
o que he viscut a Falset i la comarca del Priorat,
per cert, terra de grans vins i tome la cuina.
Però, en el fons, jo crec que les històries del falsari
són universals com a mínim al Mediterrani.
Podien haver passat a Falset o a Tarragona,
quan era un món més rural,
o al Berguedà, o a un poble d'Itàlia,
o a un poble de Grècia, o a un poble de Tunísia.
Suposo que si anéssim buscant amb cada poblet,
suposo que trobaríem una història semblant
o potser igual, canviant els noms
i canviant potser el lloc d'ubicació.
Això en diuen llegendes urbanes, ara, no?
Ara en diuen llegendes urbanes d'aquestes,
però, en part, és normal, i jo ho explico.
És a dir, en el fons, a tots els pobles del Mediterrani,
algun cop es va morir una mula, una somera,
els baixos de casa.
I llavors l'havíem de treure d'alguna manera.
En el cas del falsari, optem per una opció, Tarantino,
i possiblement a altres llocs optàvem per opcions semblats,
o a vegades ara m'he trobat gent.
Al meu poble, com si es va morir una mula, una somera a casa,
i la van treure tirant la paret.
Imagina't.
No sabien com fer-ho, és que clar, és a dir...
Aquí van optar per tallar-la a trossets?
Una mula, aquí van optar per tallar-la a trossets.
És a dir, és una opció gore, però bé, és a dir,
en el fons aquestes històries són molt del Mediterrani,
perquè aquest era un Mediterrani molt rural
i aquest món s'ha accelerat de tal manera que a vegades,
ara em sembla molt estrany, però aquest era un món rural i agrícola.
Són històries que, algunes d'elles en aparència,
sembla que només, i subratllo donant la rellevància que té aquesta paraula,
tinguin sentit de l'humor, però tenen molt més.
Tenen justament aquesta reivindicació, si em permets l'expressió,
de la curta distància del dia a dia del poble,
que fins i tot es manifesta, i en el seu dia ho vam comentar,
mantenint el llenguatge del teu poble, de la teva terra, de la falset.
En el fons passen a coses, és a dir, si és un llibre que és d'autor
de la tradició oral d'un lloc concret,
no tenia sentit que escrivís el llibre en estàndard.
Tenia sentit que escrivís aquest llibre d'una manera el més oral possible
i com jo parlo, i com parlem a falset o com parlem al priorat.
Per tant, hi havia aquest punt, sí, de...
És que ja no sé si de reivindicació com de normalitat, no?
És a dir, és que per què no pots escriure determinades coses
en determinats registres amb un determinat dialecte?
Això és riquesa lingüística també des d'aquest punt de vista, no?
I en el fons sí que hi ha una reivindicació...
A veure, jo sempre dic, i ho dic orgullosament,
que jo soc un periodista de poble.
Jo he fet periodisme a les comarques de Tarragona habitualment
i gairebé sempre a zones rurals.
I per tant, jo crec que hi ha bones històries a tot arreu,
a tot arreu.
A tot poble més petit hi ha històries i personatges universals
i que ben escrit ho pot entendre una persona de qualsevol lloc del món.
I mequinensa, en camí de cirque o estremí de memòria,
seria posicionament el paradigma d'això.
I han perdut aquest perjudici tonto,
que cada persona s'expressi amb el català del seu territori?
o encara hi ha algú que s'hi esforça a parlar o a escriure en aquest pretest català estàndard?
A veure, encara costa.
Som una mica snobs en això, encara?
Sí, o som un país molt acomplexat, en molts sentits,
i lingüísticament hi ha gent que li ha fet vergonya de parlar,
per exemple, com estic parlant jo ara,
i d'utilitzar-lo o utilitzant altres,
que és completament correcte.
Sí, que hi ha gent que continua estant acomplexada des d'aquest punt de vista,
però a mi també.
David, a veure, per la teva professió,
tu tens contacte diàriament amb moltes persones,
de molts llocs.
Trobes que això que estem parlant ara de la llengua,
de la manera de parlar, de l'estimació pel territori...
Jo crec que tothom hauria de parlar de la manera que sap parlar.
Si una persona és del falset,
hauria de parlar com parla la gent de falset.
Si jo soc de Tarragona, he de parlar com parla la gent de Tarragona,
i si me'n vaig a un altre poble on parla en un català diferent,
per què tinc que adaptar-me jo al català que parlen l'altra gent?
Doncs no, parlo senzillament al que sé,
al que m'han ensenyat i al que vull parlar.
Ens pots explicar així ràpidament alguna altra història del falsari?
Per sobre, sense dir al final si no vols parlar.
Mira, us en explicaré una que no està al llibre,
que és com un valor afegit.
I farà la de la casa,
i explicarà la de la casa o el xalet,
però no, millor que expliquis una que no està al llibre.
Jo explico una que no està al llibre,
i a més ara presentant el llibre l'he tancat.
He tancat la història i no sabia com tancar-la.
A falset s'explica que quan la inauguració del pantà de Mequinensa,
als anys 50,
Franco havia de passar per falset.
I el poble el va esperar
amb totes les autoritats al carrer, a la carretera,
el que és allò quan passes per falset la carretera central,
que ara no és carretera.
Totes les autoritats allí, tot el poble,
tota la gent de Falange,
tothom amb els coets preparats per fer els compases Franco.
Però Franco, com si fos benvenido Mr. Marshall,
va passar de llarg,
amb totes les autoritats,
amb cara de poc.
A partir d'aquí,
hi ha alguna versió que explica
què va passar,
perquè Franco no es va aturar.
I aquesta versió,
fins ara jo no me la creia,
i deia que Franco simplement va tindre
cagarrines a passar per falset
i es va haver d'aturar a Can Siurana
a una caseta de peó caminer
on se va aturar i no es podia parar
i va continuar de llarg.
Tanco la història.
Presentació del falsari a Cambrils.
Explico això com una història més
i una senyora d'entre el públic
aixeca el braç i diu
jo soc de Mequinensa.
Diu i la meva mare era la cuinera
del castell de Mequinensa
i tota la vida li he sentit explicar.
Ui, Franco,
és un home molt senzill.
Tots els altres se van fotre un gran tiberi
i ell un platet de arroz blanc.
Imagina't.
Algú pot preguntar,
és veritat això?
Que vol que us digui és el falsari.
Tan és.
És una bona història.
És una bona història
i ens agrada molt que ens expliquin històries.
Vivim d'això.
Mira, jo una vegada vaig entrevistar
el Robert Sala
de l'acorda de l'Eudal Carbonet i companyia.
De l'acorda de l'IPES.
Exacte, de l'acorda de l'IPES.
I el Robert Sala
em va dir una cosa
que a mi em va fer pensar força
que és
vivim
i estem on estem
i com a humans
hem arribat on som
per l'afany de comunicar que tenim.
Sense aquest afany
de comunicar,
de comunicar-nos,
d'explicar-nos històries,
de
de
de transcendir el que sabem
i explicar-li a un altre
que generacionalment continuï
possiblement no estaríem en som.
És a dir, per tant,
comunicar i explicar-nos històries
és tan important
com menjar o respirar.
El proper llibre,
per quan?
No ho sé.
No ho saps?
No vull córrer,
tampoc.
De l'omnibus ara aquest,
tampoc no has trigat tant?
No, un any i mig o així.
Però bueno,
l'anava fent ara,
no ho sé.
Depèn.
és que no,
tampoc no vull...
I et demanen el cos
una altra cosa,
ni guerres civils,
ni històries,
una cosa diferent, no?
Intentaré fer una novel·leta
si m'en surto.
Avui estaràs signant llibres?
Sí,
estic a la Capona a les 12
i al vespre Soc a Reus,
a la tarda Soc a Reus.
Molt bé.
Toni Orençal,
moltíssimes gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Ja sabrem com ha anat,
si ha anat bé o no ha anat bé,
en funció d'aquests paràmetres
que no desconeixem.
El David Soler
no és el primer llibre
que fan i de bon tros,
perquè ja té altres llibres
de cuina,
més tècnics,
podríem dir.
Sí.
Aquest llibre és especial,
sense desmereixer els altres, eh?
Hem tingut molta il·lusió
perquè aquest llibre
s'arribes a publicar,
perquè les penalitats
que ha passat aquest llibre
ningú ho sap,
perquè aquest llibre
vam començar a fer-ho fa 6 anys
i ha donat tombs i voltes
i més tombs i més voltes
i ara falten fotografies
i ara canviem de lloc
i ara això no quadra
i ara 6 anys hem estat.
De fet,
tothom que el compri
i que vegi les fotografies,
si algú em coneix
i veu la cara que feia abans
i la cara que feia ara
ja ho veurà.
6 anys en aquestes edats
fan estralls, eh?
Home,
la veritat és que
si no ens hem d'enganyar.
Doncs el David també
estarà signant llibres.
Sí,
a la Capona també
a les 6 de la tarda.
Perquè el teu partener
està a Barcelona
perquè com que també
ha tret un de socialització
del sexe
i també l'ha de signar
tot ho socialitzat.
Aquí ha socialitzat bolets.
Veureu tot ho socialitzat.
Ara ha socialitzat sexe.
Això està bé.
Està molt bé.
Escolta,
hem de ser persones
sociables i socials, eh?
Això de socialitzar el sexe
és més confós, eh?
I sona com a verdot, no?
Sona d'una altra manera.
David Jolet,
Toni Orensen,
moltíssimes gràcies de veritat
i enhorabona
per aquests llibres
i per la tasca
que feu cada dia.
Moltíssimes gràcies.
Que vagi molt bé.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.