Doncs sí, tornem a començar temporada nosaltres també al Matí de Tarragona Ràdio.
Cada setmana ens fem ressò de les activitats del Teatre Metropol,
que l'altre dia ja ens avançava per tot aquest trimestre de tardor
al seu programador, la Jordi Giramé.
Avui volem entrar ja en detall amb el que és l'obra que destrarà la temporada.
Serà aquest divendres, a partir de dos quarts de deu,
quan podrem veure tot un clàssic grec de Sofocles,
Electra, dalt de l'escenari.
És una coproducció del Teatre Nacional de Catalunya i Quarts Teatre.
I precisament volem conversar amb una de les actrius
i també fundadora d'aquesta companyia de quarts teatre,
que és la Mercè Anglès. Mercè, bon dia.
Hola, bon dia, com esteu?
Bé, bé. Escolta, comencem amb un plat fort.
Ja sabeu que estreneu temporada aquí del Metropol?
No, no sabíem exactament que estreneu temporada.
Em pensava que hi havia hagut alguna coseta més abans.
Molt bé, molt bé.
Sou els primers i, escolta, és un fort,
perquè parlar d'un clàssic i, a més, un clàssic grec,
buah, omple l'esperit.
Em sembla que vosaltres l'heu respectat bastant a segons l'original, eh?
Diguéssim, hem respectat molt el que és el text
i és una aposta d'escena també molt senzilla,
molt al servei d'aquest text, no?
Que espanta una miqueta, també, això, eh?
De dir, ostres, com entrarà un clàssic grec tan, tan, tan pur
avui en ple segle XXI?
Jo crec que, bé, totes les tragèdies són molt actuals,
com tots els clàssics en general,
i perquè tracten de temes que, d'acord que en tragèdia
estan com a molt més grans, no?
Vull dir que són molt més grans del que nosaltres diàriament patim,
però, en el fons, l'essència és la mateixa, no?
I, per tant, és tan proper.
I també tenim que l'Oriol Brogi, el director,
ha intentat, amb aquesta tragèdia, diguéssim,
fer-la molt planera, no?
Que arribi molt, molt directa, molt de primera mà, diguéssim.
Per tant, no es fa tan complicada.
El text també ha estat revisat, pel Geroni Rubió,
i un Carles Riba que, en algun moment,
uns anys enrere, diguéssim,
se'ns hauria pogut quedar molt elevat, no?
Ara se'n fa una mica més feixuc.
I tot respectant, diguéssim, un llenguatge elevat,
l'ha fet planer, també, no?
I, per tant, arriba com a més a primera mà, diríem.
El que passa és que, en un text allò tan dramàtic,
tan clàssic, tan potent,
jo crec que hi ha molta càrrega damunt dels actors
i les actrius, bàsicament, que la majoria sou dones, no?
Aquí vosaltres carregueu molt.
Sí, és un text que et demana molts.
S'ha d'estar des de totes les obres de teatre
i en tots els personatges al primer moment.
Però vull dir que aquí hi ha com una implicació molt forta, no?
Sí.
Perquè és, diguéssim, és una tragèdia molt forta.
Totes les personatges són molt contradictoris.
Tots, d'alguna manera, des del primer a l'últim,
no hi ha cap ni de bon ni de dolent, diguéssim,
tenen les dues cares i busquen, i van.
D'alguna manera és la venjança per la venjança, no?
És un contínu, vull dir, és una guerra arregla de l'altre, no?
De fet, ja partim d'una experiència prèvia en aquests mateixos termes
que va ser la posada en escena d'Antígona.
Sí, exacte.
L'Oriol Broix va muntar l'Antígona ja fa dos anys, ara.
Sí.
Que també la va fer molt planera, vull dir, molt de primera mà,
molt explicant el que cada un dels personatges patia i li passava, no?
I l'Electre també ha seguit, bueno, també és una manera de treballar de l'Oriol, no?
I també de nosaltres, com a quarts, també intentem això,
posar en escena coses que, ens estem parlant de coses molt concretes,
està claríssim, però que aquestes traspassen, no?
I que veure una mica el que és la frontisa entre el que està,
la part dels valors, no?
Del que tu podries opinar això està bé, això no està bé.
Vull dir, de posar-te com a favor i en contra a l'hora dels personatges, no?
Vull dir, una mica, diríem, la complexitat del que és l'ésser humà, no?
Expliquem, perquè encara no ho hem fet, ho hem donat per suposat,
però vaja, amb quatre dades, de què va, Electre?
Quina història hi ha al darrere?
Bé, bé, bé d'una venjança, eh?
Tot això plegat.
L'Electre, el seu pare és la Gamenón,
seva mare és la Clitent Mestre,
Clitent Mestre estava furiosa, d'alguna manera,
perquè quan ja es va casar amb la Gamenón,
ja li havia matat el seu fill,
el primer fill i el marit, no?
I llavors es va casar amb ella.
I aleshores sacrificen una de les filles
que tenen conjuntament
per aconseguir que les naus puguin anar,
d'alguna manera, que hi hagi béns favorables
perquè les naus puguin arribar a Troia, no?
La sacrificen, vols dir, l'entreguen als déus.
Sí, exacte.
I llavors l'Efigènia, l'entreguen als déus
i aquest sacrifici farà que les naus
puguin tenir béns favorables per arribar a Troia.
D'aquí, la Clitent Mestre,
vull dir que no accepta aquesta mort d'aquesta filla,
la matança, el sacrifici,
juntament amb una parella que té posteriorment,
que és la Gist, fill de Triesta,
que estava també dins del tron d'Argos, diguéssim,
es maten, quan torna de la guerra de Troia,
maten a la Gamemnon, no?
I l'Electra es rebel·la contra això
i no, no, no...
Ja han passat set anys, eh?, d'això.
Vull dir, en el moment que passa l'obra de l'Electra,
en concret, han passat set anys de la mort del seu pare
i encara l'està plorant, no?
I el que fa l'Electra
és que un cop han matat el seu pare, la Gamemnon,
el germà petitó, que és l'Orestes,
l'envia fora.
I el que està esperant l'Electra
és que vingui el seu germà
per venjar la sang del seu pare.
A partir d'aquí feu els paral·lelits
per que convinguin.
Sí.
Perquè, clar, és allò que dèiem,
és la història, una història bàsica
de passions, allò, viscerals, no?
Sí.
Però, sí, que aquí hi entrarien temes de, com deies tu,
com la venjança, com el sentiment familiar...
Sí, tot el que és la saga dels àtrides,
que són des de, bueno,
tota aquesta família, que tampoc és tan gran, eh?
Però és una matança darrere de l'altra.
És una venjança darrere de l'altra, no?
Després, un cop Orestes matarà la seva mare
i a Gis,
les arínies la perseguiran.
Bé, això ja no surt a l'obra, no?
Vull dir que és un contínu,
és sang sobre sang, no?
I tot i així, no estem parlant de violència,
sinó de, com diríem,
de reflexions internes dels personatges, eh?
Sí.
De molta intensitat.
L'Electra la pots entendre,
també pots entendre la Quetamesta,
pots entendre l'Orestes, pots entendre...
Bé, l'Orestes no deixa de ser en aquests moments,
en aquesta obra en concret,
és una mà ejecutora.
Què és la gràcia, potser,
de les tragèdies clàssiques
o dels clàssics universals?
El fet que no hi ha personatges blancs o negres,
sinó que acabes, al final,
entenent a tothom, no?
Sí, sí, però s'ha de posar,
s'ha de forçar una mica.
De totes maneres,
l'Electra de Sòfocles té una escena
que és, diguéssim,
la més teatral,
d'alguna manera,
hi ha un eix al teatre modern,
avui,
que seria l'escena entre
la trobada de l'Electra amb el seu germà,
que és magnífica,
és una escena molt teatral.
Que és el que deies tu,
el germà és el venjador,
és la mà executora, no?
Sí, és la mà executora,
perquè l'Electra no és capaç.
Vull dir,
hem passat set anys.
Vull dir,
viu amb la seva mare,
s'ha apartada, diguéssim,
del palau,
perquè no segueix les normes,
diguéssim, no?
Però...
I deies que aquesta escena
és ja l'inici del teatre modern,
o la base del teatre modern?
Aquesta escena,
sobretot aquesta escena,
però dos personatges
tenen aquesta part,
que és el que hem sabut,
hem anat treballant amb l'Oriol,
aquesta part que,
els pots entendre tots.
És claríssim,
perquè de la mateixa manera
que l'Aclitat Mestre mata la Gamemnon,
la Gamemnon va matar
la seva filla,
i va matar el seu primer marit,
i va matar, saps?
Vull dir que...
Clar.
D'alguna manera,
a veure,
no dic que ho entenguis perfectament,
vull dir,
cada un dels personatges,
però sí que entren dins
d'aquesta complexitat humana,
en què pots,
d'alguna manera,
compènre'ls una mica,
no?
Déu-n'hi-do.
Escolta,
donem,
jo crec que si ens hem d'endinsar
en un clàssic grec,
aquesta és la nostra oportunitat.
A mi,
se'n fan molt pocs,
jo penso que,
vull dir,
que se'n fan molt pocs de clàssics,
costa molt
afrontar-se amb un clàssic...
I respectant-lo,
eh?
Sí, sí, sí.
Costa bastant.
Normalment se fan adaptacions,
i que, bueno,
vull dir que hi ha molts guions
de moltes pel·lícules
que estan basades sobre,
des de Fedra,
Electra,
d'altres,
eh?
I altres obres teatals
que també es basen
sobre els mites grecs.
Però,
trobar-se amb l'esat pur
de la tragèdia
és molt interessant,
que és un treball
d'alguna manera que,
com a quarts,
com a companyia,
hem intentat fer,
no solament amb aquest,
sinó amb els altres dos clàssics
que hem fet, no?
De buscar-li una mica
el per què, no?
D'on venim, no?
Sensacions intenses, eh?
Les que ens proposen
per començar la temporada
del Metropol,
aquest divendres,
a dos quarts de deu,
recordeu,
amb aquest clàssic
de Sofocles,
Electra,
dut en escena
pel Teatre Nacional de Catalunya
i els actors,
i especialment actrius,
de quarts teatre.
Avui n'hem parlat
amb una d'elles,
la Mercè Anglès.
Mercè,
moltíssimes gràcies,
i és molta merda,
que és el que t'ho de dir.
A vosaltres, sí.
Creu que us agradi molt.
Jo crec que sí.
La gira que estem fent
està sortint molt bé,
vull dir,
totes les poblacions
que anem
agrada molt
i jo penso que us agradarà,
vaja.
Doncs felicitats
per la feina que feu.
Moltes gràcies, Mercè.
A vosaltres.