I precisament cap al Metropol marxem, allí ens trobarem divendres,
quan vulgueu, o a les 6 de la tarda o a quarts de 10, ja del vespre.
Vosaltres trieu l'opció, la sessió que millor us vagi,
per veure una comèdia de Ray Cuny, La doble vida d'en John,
una comèdia dirigida per Àngel Llàcer i interpretada per, en fi,
tot un seguit d'actors, però jo diria que encapçalats,
per Lloy Valtran i Joan Pera.
Joan Pera, bon dia.
Hola, molt bon dia, com esteu?
Molt bé, moltíssimes gràcies per accedir a l'entrevista,
perquè, escolta, propaganda no necessites,
que les teves obres aquí a Tarragona triomfen.
Sí, sí, sí, és veritat, eh?
Tarragona és el lloc que estic més agraït,
i és un dels que m'han donat un premi d'actor,
cosa que no sol passar, això.
Deu ser que ho fas bé.
No, normalment la gent em dona les gràcies
per el bé que m'ha passat, i la teràpia,
i el bé que, i el feliços que hem sigut.
però, a més a més, sí d'actor,
i això a Tarragona ho ha sabut veure.
Ara continuem parlant amb en Joan Pera.
Us aviso que esteu molt atents a l'entrevista,
perquè al final sortejarem,
bé, sortejarem, regalarem, eh?,
entre qui ens truqui i contesti una pregunta
sobre el que ens explica el Joan Pera.
Regalarem entrades per anar a la representació
de la doble vida d'en Joan a les 6 de la tarda, això sí.
Si no hi podeu anar a les 6, ja no cal que ho intenteu,
perquè són els seients que tenim.
Tu sempre has defensat això, no?,
de dir jo faig comèdia perquè, escolta, això serveix de teràpia.
Bé, jo faig comèdia...
No, jo faig drama, però no vull que estigui en drama.
Jo vull que fins i tot el drama sigui una comèdia.
Però si us hi fixeu, difícilment,
jo he fet molt poc de debil,
però si he fet comèdies dramàtiques,
el que passa és que em surten de riure.
Li fas el tom als personatges.
Els personatges teus dramàtics, mira,
tenen un punt tan desastrós, pobrets, no?,
que fan gràcia.
No, però és que qualsevol cosa d'aquestes que ens passen,
que a mi m'agrada posar en escena del que ens passa a tots,
que ens hi sentim reflectits amb aquella persona.
És clar que en aquesta comèdia potser no tant, eh?,
però a la majoria de comèdies meves
em passa allò que els passa a la gent.
I jo sempre dic que si jo he de fer una comèdia
que em passin coses que no li passen a la gent,
no la vull fer.
Val, per tant, ha de ser una cosa que la gent s'hi reconegui, no?,
que el públic digui, jo també,
jo també tinc aquesta faceta de friki.
I com que, a més a més,
sempre hi ha aquest punt de desgràcia a la nostra vida,
o et posen la multa,
o s'han apujat els tomàquets,
o qualsevol cosa,
llavors és buscar-li aquella punta que,
mare, tampoc no passa res.
I val més un somriure, una plorada.
Passa que els teus personatges són una mica, això, desastres,
i aquest John, de la doble vida,
fins a cert punt s'ho busca, també, eh?
No, però aquest anava molt bé.
Ah.
Aquest anava molt bé.
Aquest.
Aquest anava molt bé.
Ell es va casar amb dues dones
i porta una vida regular, perfecta,
i totes dues dones estan molt contentes.
I té un noi amb una, i un noi amb l'altre.
Però no es coneixen, eh?
No, clar, no, no,
perquè les dones per l'avés millor que no es conegui.
Sí, així en general.
I faig de taxista,
i al rato que faig de taxista,
tinc un amic, que és el David Verder,
que em porta el taxi,
i el metrestant estic amb l'altre,
i tots estan contents.
Però, dona la pega,
amb això dels internets avui dia,
que la privacitat ja no existeix,
es coneixen el noi i la nòvia,
es volen prometre, es volen fer nòvios.
Els fills.
Sí, els fills.
Els fills que són germans.
Sí, clar, és clar.
I aquí sí que ja no hi podem passar,
i hem d'amagar,
hem d'amagar això,
hem de mirar que no es vegin,
estem tota la funció,
i una dona no ha de ser pia de l'altra,
i al final, com que s'ha aviat,
un muntidec un coix,
amagar.
Però, la sorpresa final,
no us la dic,
però és sorprenent.
No la diguis, sobretot.
No la diguis.
Escolta, què diferencia aquesta obra,
La doble vida d'en John,
d'altres comèdies que ja t'hem vist interpretar aquí a Tarragona?
A mi se m'acuden diverses coses.
Primera, que no dus el teu company,
una mica clàssic,
el Paco,
i després, que em sembla que amb aquesta no et disfrasses de dona,
que això també és molt típic teu.
Jo no sé si trobaràs a faltar.
Tan bé que n'àvem.
El disfressat de dona és purament,
mira, perquè les coses han anat així, no?
Com que de...
Mira, ha anat així.
Per moltes grans.
Una perquè et faig la meva mare,
o per el que sigui, i tal.
Però aquesta és una comèdia,
que podríem dir de Bodevil,
però una de les millors comèdies de Bodevil
que s'han escrit mai,
perquè l'estructura,
la carpinteria que en dèiem,
el text teatral,
és perfecta.
Porta que s'obre,
porta que s'obre,
que s'obre,
qui s'obre,
que s'obre allà.
L'espectador queda agotat de riure
i és la diferència
que diguéssim que hi ha l'altra.
En les altres,
no sé,
en el joc dels idiotes,
per exemple,
tota la comèdia
està basada més en el personatge
i una manera de ser del personatge.
I en aquesta està més en la situació.
Aquesta és una comèdia,
podríem dir,
de situació.
Però també és veritat
que és una de les comèdies
més divertides
que mai veureu.
Sí?
Bé,
ens ho creiem,
ens ho creiem
perquè a més a tu
et deuen venir propostes
de comèdies
per tot arreu.
Llavors tu deus triar
aquesta sí,
aquesta no,
i si has triat aquesta
és que té alguna cosa.
Sí,
i de vegades em costa
perquè precisament
jo el que vull és que...
Mira,
jo vull passar molt bé
dalt de l'escena
perquè la gent s'ho passa bé.
Llavors,
segons què,
no cal.
I tampoc no soc un personatge
que vagi a Bodevil
o que vagi a darrere
d'una de les falvilles
o d'un bust
o impressionant,
no?
I aleshores
buscar sempre aquesta...
Que el personatge
tingui humanitat,
que és el que jo vull,
perquè tampoc no dono per més,
aleshores de vegades costa.
Però vaja,
ja en tenim,
ja en tenim.
Clar,
primer suposo que has de mirar
que et faci gràcia a tu
que creguis en el personatge,
és el que dius tu,
doncs no acceptaries
un fer riure això,
anant darrere d'unes faldilles.
No,
perquè si no,
hi ha d'haver un...
Sempre a darrere del personatge,
jo crec que hi ha d'haver-hi
una persona humana real.
I aleshores és quan realment
a mi em fa gràcia,
i a la gent m'hi fa gràcia.
Perquè és creïble.
Quina...
Digues, digues.
Tu et creus
en aquest personatge
que li està passant allò,
i aleshores és quan fa gràcia.
Perquè fer riure per fer riure,
mira,
rellisques una pell de plàtan
i fa riure,
o dius un xista
i fa riure.
Però jo vull que hi hagi
una persona darrere,
i que la gent em coneix
més per persona
que per riure.
Joan, ara que parles d'això,
doncs,
quin...
Quin...
A veure,
com cau el John
a l'espectador?
Què pensarem d'aquest personatge,
que de fet compartim un nom,
ara que m'hi fixo?
El problema és aquest,
i és un problema meu,
que cau molt bé.
Sí?
No, no, no cau molt bé.
Perquè d'entrada, esclar,
un senyor
que té
la doble personalitat
i que té
dues cases,
hauria de caure malament,
en principi, no?
Però...
Però, esclar,
jo ja me la gent hi pono
per caure bé.
Clar.
I potser la gent pensa,
potser més d'un home pensa,
ja m'agradaria a mi.
No, perquè, home,
saps què passa?
Que estic tan, tan...
Estic tan atabalat
que és allò de pobra home, eh?
Però al final,
al final,
hasta, mira,
el deixaries viure tranquil,
perquè, pobra home,
amb el que arriba a córrer,
amb aquesta funció,
em canso molt, eh?
Sí?
Perquè ells ha amagat,
oi, sí,
hi ha tantes portes amunt i avall,
i escales amunt i escales avall,
i ara em descobreixen per aquí,
i ara m'amago per allà,
i ara sota del sofà.
Oh, em canso molt.
Escolta,
i això deu ser
del més difícil
que feu a l'obra,
el fet aquest
que tot coordini,
no?,
que quan s'obre una porta
es tanca l'altra.
Això deu ser molt difícil.
Això en diuen
una obra de rellotgeria,
és matemàtic.
Pam, pam, pam, pam,
no pots fer allà
absolutament res.
Ben, patim, patim, patim,
patim, patim, patim,
i les altres coses
és, bueno,
és de riure continuat.
Fixa't que a nosaltres
se'ns escapa el riure,
però és per culpa de la gent.
No riguéssim,
no se'ns escaparia el riure.
Teniu aquells moments
de pausa
en què rieu tots,
no?,
s'aplaudeix
i llavors ja es continua.
Clar.
Molt bé.
Escolta,
i què tal això?
Bueno,
diem que és molt difícil,
que és una obra de rellotgeria,
però, a veure,
tots sou actors ja,
doncs,
empregats en comèdia
i en aquest tipus de situacions.
Què tal això
de treballar
amb el Lloy Bertran,
que no és la primera vegada?
No,
jo amb la Lloy
m'hi trobo
com un peix a l'aigua.
Clar.
Tot i que
també són molt diferents,
em passa com amb el Paco,
que són absolutament diferents,
i la Lloy i jo
som absolutament diferents,
però
m'hi trobo molt bé.
Hi ha una cosa,
a escena
hi ha d'haver-hi
una estimació,
hi ha d'haver-hi
un amor.
Jo,
si no hagués estimat el Paco,
no haguéssim durat sis anys
tenir una funció.
Jo,
si no estimo la Lloy,
hi ha una correnta
d'estimació
i de simpatia mutuos.
A mi la Lloy
em fa molta gràcia,
és una cosa
que em fa molta gràcia.
I jo també
la faig riure molt.
I aleshores,
mire,
ens fem riure,
i llavors ens riu.
I quan se'ns escapa el riure,
la gent encara riu més.
i per això de vegades
la comèdia
ens dura bastant més
i ens renyen.
Però què veieu?
Com us ha durat?
Perquè no ho entenem,
si és que riure tothom,
no callen.
Clar,
escupa el públic,
això sempre escupa el públic.
Escolta, Joan,
ja,
per acabar l'entrevista,
fes-nos allò que es diu un guinyo
per la gent
que us vagi a veure
divendres.
Alguna frase
o alguna paraula
o algun moment
o algun element
de l'escenografia
que sigui especial
i així la gent
que us vingui a veure
recordarà l'entrevista.
Mira,
mira això ho va dir.
Mira,
l'Àngel Llàcer
ha dirigit aquesta comèdia
i l'ha dirigit
molt bé,
us ho tinc de veure.
L'ha fet jove,
dinàmica,
divertida,
amb ritme,
absolutament embogida,
tal com és
l'Àngel,
que no dic que sigui bon,
però que és jove i és embogit.
I representa
que hi ha dues cases
en la funció,
la meva casa d'un cantor
i la meva casa de l'altre.
Aleshores,
em passa que
jo de vegades
no me'n recordo
que estic a l'altre casa
i estic enraunant
amb la meva senyora
de l'altre casa
però com que la tinc al costat,
l'altre dia
li vaig trucar al gènel
i dir,
escolta,
entès?
Ai,
dic,
ai,
perdoni,
representa que no la tenia
que veure jo.
I llavors li vaig dir,
ara he tocat una dona
que no sé qui és.
Va,
ara he tocat una dona
que no sé qui és.
Però que,
perquè esclar,
com que estic en una altra casa.
Vale,
doncs ens quedem
amb aquesta frase.
Ara he tocat una dona
que no sé qui és.
Ullens de Tarragona Ràdio,
quan aneu divendres al Metrópol,
penseu,
penseu en aquesta entrevista.
Molt bé.
Joan,
escolta,
quant de temps
l'heu de rodar aquesta obra?
Quant de temps dura?
I quant de temps...
No,
ara ja l'acabarem,
l'acabarem ara
a finals de novembre
i acabarem
perquè la Lloy
està assajant també
un musical
amb l'Àngel Llàcer
i jo també començaré
a assajar una nova comèdia
que donarem
una volta
de torniquet
a la situació.
I estem intentant
fer una cosa
molt maca,
molt maca,
molt maca
i que serà
a començaments de gener.
Així estàs preparant
ja una nova comèdia
però pel que dius
encara més passada de voltes.
No,
no,
passada de voltes no.
Donem un canvi.
Un petit canvi.
És aviat
per dir el títol,
no?
Això no ho desvetllem encara.
Saps que encara
no estem decidits
quin títol tindrà.
Ah,
per tant,
és una obra pròpia,
diguéssim.
No,
no és pròpia,
és una comèdia
que ja s'ha fet
a Broadway
amb molt d'èxit
i potser
serà una mica
i hi haurà
algunes cançons
però és una comèdia
molt maca,
molt maca,
molt maca
i que jo faré,
i ara ja t'ho puc dir
perquè ja està firmat
amb l'Emparo Moreno.
Ostres,
nen.
Sí.
Ostres.
Jo
vaig dir-ho que oca
i tiro perquè m'he tocat.
Veig que sí,
escolta tu,
amb les millors.
Sí.
Molt bé.
Mira,
posats a triar,
no?
Sí,
perquè tots dos som molt humans
i passem molt bé
amb el públic
i tu darrere ser molt maco,
molt maco.
Doncs ja ens sentirem a parlar
i possiblement també
us veurem aquí al Metropol
perquè a la que Joan Pere
fa alguna cosa
acabeu venint.
Home,
és casa meva.
Clar,
clar,
Joan,
ja per acabar,
ràpidament,
que no tenim ja ni temps.
Simplement és que no havíem parlat
des del Vicky Cristina a Barcelona
i m'agradaria que em diguessis
què tal l'experiència amb Woody Allen.
Amb Woody Allen
em passa que estem com enfadats
perquè fa 3 o 4 pel·lícules
que no hi surt
i aleshores jo em quedo sense feina.
Clar.
I això no pot ser.
Clar,
però bueno,
el vas conèixer,
no?
Sí,
ens ho conèixer
i em té molta simpatia.
Ell em diu que gràcies a mi
té més èxit a Espanya
que per ell mateix,
dic,
home no,
el que tens èxit és tu.
El que passa és que de vegades
jo ho faig més bé que tu,
però això no passa res.
Això ja vés-t'hi acostumant.
Molt bé.
Per això no vol sortir,
no les pel·lícules.
Clar.
si els hi ha de doble jo,
esclar,
no quedem bé.
Joan Pere,
escolta,
moltíssimes gràcies
per dedicar-nos a aquesta estoneta.
Molta merda
el divendres al Metropol.
D'acord?
Moltes gràcies.
Una abraçada.
Gràcies a tots.
Una abraçada, Joan.
Gràcies.