Participar en aquesta roda de premsa prèvia a la investidura com a doctor honoris causa del doctor Joaquim Maria Pujal.
Aquesta candidatura doctorat honoris causa neix del Departament d'Estudis de Comunicació
i el seu director, el doctor Jordi Ferrer, ens pot fer un petit resum de la motivació d'aquesta candidatura.
Bé, bon dia a tothom. Jo crec que avui és un gran dia. Estem davant d'una festa grossa de la comunicació.
Per la professió periodística, aquesta ocasió és magnífica.
La Universitat Rubí i Virgili investirà com a doctor honoris causa Joaquim Maria Pujal i Ortiga.
Estem parlant d'un raravis en el món de la comunicació per la seva coherència, pel seu compromís,
per la seva professionalitat, per la seva capacitat de crear escola.
Bé, entre tots els que han treballat amb ell, se li reconeix i se'l tilla de mestre de periodistes
i mestre de la comunicació. I crec que molt més enllà de la seva activitat més reconeguda,
que és les seves retransmissions de futbol, des de fa molts anys va fer la seva primera retransmissió en català l'any 1976
i des d'aleshores fins avui, continuar fent molt més que retransmissions de futbol.
Té una capacitat de crear programes en els que la divulgació, l'entreteniment, el mestratge,
continuament apareixen. I des d'aquest punt de vista, les seves retransmissions de futbol
van molt més enllà del futbol i no cal dir també que tota la seva trajectòria televisiva,
tot i que ja fa uns quants anys que no apareix a la televisió,
continua sent, doncs, continua d'estar en el record, continua sent referència
i jo crec que els seus programes en la televisió que es fa avui en dia encara engrandeixen molt més
el mèrit que van tenir. I des d'aquest punt de vista jo crec que ens hem de felicitar.
La Universitat Rubí i Virgili és la primera universitat que proposa la investidura
com a doctor honoris causa a Joaquim Maria Pujal, jo crec que és un acte de justícia
i des d'aquest punt de vista crec que ens hem de congratular tots.
Per tant, m'honora, estem molt satisfets des del Departament d'Estudis de Comunicació
de tenir aquesta ocasió que, com us dic, ens enorgulleix.
i bé, jo crec que tots tenim ganes d'escoltar el crac de la comunicació.
Si parléssim d'altres països com Alemanya, Anglaterra, França,
la més prestigiada tradició comunicativa, Pujal tindria aquests reconeixements
des de fa molt de temps. Avui jo crec que, com us he dit abans,
fem un acte de justícia i ho fem des de la Universitat Rubí i Virgili,
pionera i capdavantera en aquest cas.
Bé, gràcies. Jo crec que tots volem escoltar.
Bon dia. Això és una roda de premsa i, per tant, en principi jo esperaria preguntes
perquè les coses que jo tinc ganes de dir les penso dir a la xerrada
que faré després, a l'agraïment, com se'n diu oficialment, doctor.
La magistral i l'elèctia.
La magistral i l'elèctia, però això és una cosa formal.
En canvi, aquest acte és un acte més informal,
en el qual jo em poso a la vostra disposició per si hi ha alguna cosa
que em vulgueu preguntar.
Com a marc general, aprofitant les amables paraules que s'han dit fins ara,
us podria dir que, d'una banda, m'agrada molt pensar que la universitat
ha valorat una feina, independentment de la llengua amb què s'ha fet,
perquè en un món tan competitiu com el nostre,
si no aconsegueixes una forta incidència, independentment de la llengua que l'aconsegueixis,
no tens presència, no tens relleu, no tens això que ara se'n diu visibilitat.
És clar que la llengua és molt important, però la llengua va al darrere.
La llengua mai ha d'anar al davant.
Viure amb normalitat una llengua vol dir això.
No vol dir pagar peatges emocionals.
Vol dir articular amb la màxima normalitat l'activitat ordinària, la vida,
a través d'aquesta llengua.
I aleshores cal dots, treball, talent, equips, encert, sort,
circumstàncies favorables, ben de popa, que dirien els mariners,
per aconseguir arribar al nord que ens hem proposat.
Per tant, la primera idea és aquesta idea de la feina,
abans, molt abans que la idea de la llengua.
I la idea de la feina, com sabeu tots vosaltres,
la comunicació no és una idea individual.
a la comunicació, els que fem televisió depenem de 50 professionals,
els que fem ràdio en depenem de 25, o de 20, o de 10,
els que fem diaris vés a saber de quants.
Per tant, em ve de gust entendre que aquesta distinció
és una distinció a una feina d'un equip de gent
que entén la feina d'una determinada manera.
això sí, a un grup de gent que entenem
que la producció de missatges audiovisuals
hauria de ser d'una determinada manera
i no hauria de ser d'una altra determinada manera.
Dit això, la llengua va al darrere,
i el país, i les referències simbòliques.
però la primera cosa, insisteixo,
perquè nosaltres estem en una lluita, tots ho diem pel mercat.
La primera cosa és guanyar aquesta lluita.
I naturalment fer-ho d'una determinada manera,
és a dir, sense les concessions que farien que aquesta victòria fos més fàcil,
però que perdés aleshores unes certes referències i condicions
que justifiquen l'existència.
Punt número dos.
Si estem parlant d'una manera de treballar,
si estem parlant d'una manera d'organitzar grups,
si estem parlant de la ràdio, de la televisió, de la premsa,
estem parlant del periodisme.
I una bona ocasió,
per dir en veu alta,
per fer sonar l'alarma,
com dèiem ahir parlant amb la Núria,
per fer sonar l'alarma
de la situació actual que hi ha la professió periodística,
és aquest acte d'avui.
El periodisme està en una situació crítica.
Fa molt de temps
que els empresaris ens fan saber els seus problemes.
L'empresa periodística està en una situació crítica.
És un problema greu
que a mi m'ho he unic al respecto.
El preu del paper,
la globalització,
la diversificació de mercats,
el conjunt de plataformes,
l'interferència d'internet,
és un problema greu,
però aquest és un problema dels empresaris.
estem massa amoïnats
pels problemes
dels empresaris del periodisme
i nosaltres el que hauríem d'estar amoïnats
és pel periodisme.
Perquè el periodisme ha existit sempre.
en formes diverses,
depenent del suport,
depenent de les tecnologies.
Aquell ell letó de la Marató
es va fer famós perquè va morir
quan va donar una notícia.
Aquell home era un periodista, no?
Esclar que jo no veiem ningú de vosaltres que us moriu, eh?
Però aquell home era un periodista.
Què fem els periodistes si no
veure el món,
mirar les coses que passen,
posar-les en consciència,
treure'n l'interès que puguin tenir
i explicar-les de manera entenedora
als que ens escolten?
Evidentment,
mirant de no morir-nos pel camí.
Perquè nosaltres tampoc hem de ser herois.
Jo comprenc perfectament
que en les circumstàncies actuals
és molt difícil
mantenir totes les variables
que ens han assenyat a les facultats
quan, per exemple,
els nostres estudiants surten
amb uns contractes d'escobraries en el mercat.
Per tot això estic dient
que la situació del periodisme és dura,
és difícil.
I per tot això estic dient
que aquest dia d'avui,
que és un dia feliç,
que és un dia de cofoïsme,
jo voldria aprofitar-lo
he dit abans
perquè reflexioneu
i perquè situeu en l'eix
del reconeixement l'equip
i no la persona que teniu davant.
Sí, els meus equips.
També les persones que van confiar
en una manera de fer ràdio, televisió,
però també
per fer una ullada
sincera, franca, real, despullada
sobre aquesta feina que no morirà.
Perquè la gent,
amb la tecnologia que sigui,
seguirà parlant-se,
seguirà escoltant-se,
seguirà dient-se coses.
Els missatges seguiran circulant.
Nosaltres ens hauríem d'amoïnar
perquè aquests missatges
fossin,
tant com sigui possible,
ajustats a principis
que hem de considerar bàsics.
Per exemple, evitar la mentida.
Estarem d'acord que aquest és un principi bàsic.
Lluitar per evitar la divulgació de mentides.
Per exemple,
mirar de lluitar
pensant en els interessos del conjunt de les persones
i no en els interessos de les minories dominants.
Aquest és un missatge bàsic.
Per exemple,
mirar,
d'observar amb el mateix respecte
l'activitat dels grups més potents
com els grups més desafavorits.
Els grups més desafavorits
són els grups
que tenen més debilitat simbòlica,
que tenen més debilitat en els mitjans,
que tenen més debilitat econòmica,
que quan hi ha un torratrèmol
se'n van a pedra pel sà.
La transcendència de la feina del periodista,
la transcendència social dels mitjans de comunicació,
no la pot negar ningú.
La reconeix la Constitució
per fer que hi hagi alguns professionals
que se la tiren a l'esquena
perquè consideren la praxi.
Algú demostra que poden fer la seva feina
passant de tot.
Hi ha un segon punt
d'aquesta segona part.
La primera part era el reconeixement de l'equip,
en aquesta segona part el primer punt era el periodisme
i el segon punt
d'altíssima preocupació,
és una dèria personal,
jo estimo la llengua que parlo,
jo estimo les llengües que parlo.
Em fa molt tangúnia quan parlo
en anglès
perquè tinc limitacions
i noto que l'interlocutor
a vegades em mira
com volent dir ara què m'està volent dir.
Em sento malament.
em fan gúnia quan parlo en vitalià
i em passa la mateixa cosa.
En francès em passa poc
i en castellà no em passa gens.
Els meus interlocutors noten
que tinc un registre de castellà homologable.
En canvi,
quan jo sento parlar català,
sóc jo que faig ganyotes
davant dels meus interlocutors que em parlen.
i moltes vegades són persones importants.
Són persones capdavanteres a la societat,
persones que són registres
lingüístics de prescripció,
persones que prescriuen comportaments,
persones que són models,
persones que saben moltes coses,
però en canvi parlen en la llengua
plena d'incorreccions,
amb un menyspreu
que a mi em sembla impropi
de la dignitat i del prestigi
que una llengua la que sigui
ha de tenir pels seus parlants.
Aquesta manca de preocupació
individual per la llengua,
que no té res a veure
amb les institucionals,
campanyes,
que no té res a veure
amb les situacions
dels conflictes sociolingüístics,
que no té res a veure
amb les polítiques de comunicació,
que no té res a veure
amb si els diaris estan en català o en castellà,
i que no té res a veure
amb els pobres emigrats.
No té res a veure.
Aquesta situació té a veure
amb la consciència lingüística dels catalans,
amb la nostra dignitat lingüística.
Aquest punt a mi em sembla
que és un punt altament preocupant.
I això s'ha de dir amb aquesta contundència
que vol dir també amb el màxim respecte.
Amb el màxim respecte.
O ens arremenguem
o perdrem la llengua.
La tercera cosa que podria dir,
i acabo,
perquè si no no farem una raó de premsa,
és que el que més m'agrada a la vida
deixant de banda satisfet les passions
és la comunicació.
res no m'agrada més
que pensar que esteu escrivint,
que pensar que està mirant aquest senyor
que ara té el visor al davant
i l'he tocat ja dues vegades,
que pensar per què riu aquella persona
que a la meva dreta està rient
ni s'està tocant el nas.
Que pensés això que estic dient
s'està entenent o no s'està entenent.
Que preguntar-me per què el rector
t'on va la cara i ara em mira.
Que saber per què riu també
l'altre company que tinc allà.
I ell, per què ha triat aquest moment
aquell senyor per fer la foto
i no ha triat un moment anterior?
Potser perquè ara ha trobat un riure?
Doncs Berra li donaré aquesta ploma
i li agradarà aquesta ploma
i farà una foto.
Vol dir que som amics
com aquells que al teatre fan màgia
i que diuen
ah, ajúpa't que ara serraré.
Aixeca't que ja he serrat
i ara surts sencer.
No ben bé.
Vol dir que els que fem comunicació,
els que analitzem la comunicació,
els que coneixem la comunicació,
els que coneixem els processos comunicatius,
els que entenem el mar,
la situació, la circumstància,
els que enteniu que hem vingut fa un quart d'hora,
que heu aparcat, que heu esmorzat,
ves què dir al puyal,
tu què creus, no sé què,
i he de marxar corrent,
em fan venir aquí,
ara què volen,
un saltillo, dos minuts,
em voldran deu,
jo no ho gravaré,
me n'he d'anar,
si m'esperaven no sé on.
Jo em faig el càrrec de totes aquestes coses.
I quan vinc penso,
els has de posar la feina fàcil
amb aquesta gent,
perquè se'n puguin anar a fer-la tan bé com puguin.
Perquè això anirà bé per ells.
I si va bé per ells,
anirà bé per a mi.
I si va bé per ells,
si va bé per a mi,
anirà bé per a la universitat.
que al cap i a la fi és el que volem en aquest acte.
Per fer una bona anàlisi comunicativa,
per trobar les claus que hi ha en la comunicació,
i per resoldre els problemes de la comunicació,
fa falta entrenament,
com gairebé per tota la vida.
Però hi ha un avantatge complementari,
i és que qui sap resoldre...
Aquest dit també funciona per la foto.
Qui sap resoldre problemes de comunicació,
sap resoldre problemes de la vida.
Una pregunta i el rector ho autoritza,
la fem?
I si no en voleu fer cap,
que és la cosa més habitual,
hem de ser votant com a professional del periodisme,
de les redons de premsa,
a les que jo mateix vaig.
No fem preguntes.
Les preguntes que fem no tenen res a veure
amb allò que vol l'expositor.
ara, per exemple, jo he fet aquesta exposició,
doncs ara algú podria dir
qui guanyarà les eleccions del Barça,
per exemple,
o què passarà amb el Villarato,
o què...
I llavors penses...
La comunicació.
O sigui, tu t'has estat rumiant,
estructurant un discurs, no sé què,
però les persones volen sentir unes altres coses,
que no són les coses que tu vols dir,
perquè ja les dius el dissabte a la ràdio
quan fas aquella feina.
Ara aquí no estàs per fer aquella feina.
Però, clar, és legítim
que tothom digui el que vulgui
i també que tothom contesti el que vulgui.
Per què creus que això que treus de dir...
Jo podria ser molt crític
en molts àmbits,
però jo ara estava fent una nogi
de la comunicació, de fet.
És a dir, si nosaltres no fóssim periodistes
tots plegats,
i això no fos una roda de premsa,
i això fos una convocatòria de treball
per venir a fer una feina determinada,
la meva obligació també seria ser amable,
comunicatiu, posar-me en lloc vostre,
pensar que aquesta persona ha vingut de fora,
per tant és comprensible que no parli la llengua,
i no per això deixaré de donar-li feina,
si és una feina que no és imprescindible.
Però no ens referia simplement a la mobilitat,
no, no, és que...
En el fons, les formes són beneficioses per a tothom.
Evident, evident, evident.
És que jo, la mobilitat,
potser he dit la paraula mobilitat,
però l'hauria de retirar, si l'he dit,
portar a l'estació, perquè m'agrada anar amb tren.
I aleshores,
abans vam parar
a Barcelona,
va fer una queixalada,
perquè gairebé no tenia temps,
i vaig anar amb un lloc a fer un entrepà.
I a la persona que em portava li vaig dir,
trigaré cinc minuts.
La persona que venia amb mi a fer l'entrepà em va dir,
per què li has dit que trigaré cinc minuts?
Jo li he dit que trigaré cinc minuts,
però ell ha d'entendre que d'aquí cinc minuts ha d'estar aquí.
Però a mi no m'agrada dir-li
que estigui aquí d'aquí cinc minuts.
M'agrada més dir-li que trigaré cinc minuts.
I m'agrada que ell entengui
i que li estic dient
que estigui aquí d'aquí cinc minuts.
Aquesta seria una manera amable,
com deia mare.
Però també seria...
Per tant, no tot seria això.
El que seria sempre és pensar en el receptor,
sigui amb la fórmula que sigui,
i desautomatitzar els processos comunicatius.
Si jo tinc una discussió amb la meva parella
i no sóc capaç d'allunyar-me de la discussió,
la discussió m'arrossega.
La discussió m'arrossega.
Per què?
Perquè em poden les emocions.
Perquè no tinc la capacitat
de passar la resposta de la meva parella pel cervell
abans que passi per la missió.
En canvi, si tinc la serenor
de reflexionar sobre per què està dient el que està dient,
puc entendre que ella potser està subjecta
a una situació emotiva
que li fa
captenir-se
en uns terrenys
en els quals
no seria
ni el seu desig
si es veiés ella en un altre moment.
Si tinc aquesta distància,
podré posar un palet de fre
a les tensions
i l'acte comunicatiu
tal vegada serà més rèixit.
És clar que això és difícil
quan jo estic en plena batalla,
podríem dir-ne.
Però posar el cervell
en l'intermedi
entre l'expressió i la visceralitat
sempre ajuda en els actes com a dir que diu rèixits.
Per tant, això sempre seria interessant de fer-ho.
El ritme que jo tinc ara
no és el mateix que el ritme d'un partit de futbol.
Ara faig entonacions, faig pauses,
puc mirar cap aquí, cap allà,
perquè no se m'obliga
a tenir un ritme més alt,
però també
perquè les coses que estic dient
són coses molt més pensades.
En un partit de futbol
em limito a narrar el que passa.
Allà em limito la descripció.
Per tant, la realitat real
és percebuda pels sentits.
Hi ha un automatisme d'emissió
de vocables
i es produeix una realitat sonora
que és la realitat mediàtica.
No hi ha gairebé interpretació.
Això, en canvi, que estem fent ara
és pura interpretació.
Però és pura interpretació sense un text previ,
perquè això no és un discurs.
Per tot això, què cal?
Un ritme més lent per assegurar
que la densitat d'interès
que jo puc emetre,
que jo soc capaç d'emetre,
es va mantenint
dintre dels paràmetres esperables.
per parlar una mica d'això,
que ha de ser un treball individual
o per aquí?
Jo crec que,
des del punt de vista personal,
és un camp i qui pugui.
No podem demanar als periodistes
que siguem,
dic siguem,
perquè jo estaria assigut aquí al costat,
que siguem herois.
La gent que té una família,
ha de passar a vegades
per situacions incòmodes.
Per tant,
què hem de demanar?
Hem de demanar que el periodista
estigui protegit.
Protegit per què?
Protegit pels seus propis companys,
protegit
pels principis
de diontologia professional
que haurien de ser vetllats
i observats
pels col·legis professionals,
per les institucions
que tenim,
més o menys escampades
i més o menys desestructurades,
protegits i exigits.
Protegits i exigits.
Perquè també ens hauríem d'exigir.
Estem molt desorganitzats.
Ens poden venir
els negociants
amb arguments com els de la llibertat d'expressió.
Aquesta és una fal·làcia perillosa.
Aquell de llibertat d'expressió,
com ho expliquen a mi,
és una qüestió que va
estar molt present
i que va fer falta reivindicar.
Però avui en dia,
en molts terrenys,
la llibertat d'expressió
continua
trobant-la a faltar.
Evidentment,
no podem demanar-li al periodista
un esforç individual,
però corporativament
la professió es podria organitzar
més que no està organitzada.
Es podria estructurar,
podria,
amb l'audàcia
i amb l'enginy
que calgui,
oferir
una situació alternativa
a la situació actual
per fer com els del futbol,
els futbolistes de futbol,
aquests que van a la patacada,
quan van a rematar,
s'aixequen,
obren els braços,
foten un cop de cols
a cada banda
i amb el cap rematen,
guanyant la posició.
Si no fan això,
els defenses els aixafen.
i això no és fer una falta,
això és defensar el teu territori.
Els periodistes
hauríem de defensar
perquè aquí tenim l'empresa
i aquí tenim la política.
I hauríem de fer així
amb els empresaris
i els polítics,
no pas per fer-los mal,
senzillament
perquè ens deixessin
el nostre espai.
Per veure que ho haurien
de ser un estic
dels catalans
a l'hora de parlar
directament
al català,
no sé quins creus
que han de ser
el que ha de posar
els mecanismes
perquè això no sigui així.
és veritat
que he dit això
i quan ho he dit
ja m'he adonat
que no estava
dient ben bé
el que volia dir.
Parlar correctament
només ho exigiria
a les persones sàvies.
A mi em faria vergonya
que un professor
d'una universitat,
que un acadèmic,
que un intel·lectual
parlés malament
aquesta llengua.
Perquè si parlés malament
al castellà
li faria vergonya a ell.
Per què no li fa vergonya
parlar malament al català?
Un presentador
de ràdio o de televisió
que parlés malament
al castellà
l'assenyalaria a tothom.
En canvi,
a la ràdio o de televisió
en català
la gent parla
en català
de qualsevol manera
i no passa res.
Aquí parlaria
de la qualitat.
Ara bé,
en el conjunt
de la societat
no parlaria tant
de la qualitat.
En el conjunt
de la societat
parlaria
de l'assumpció
de la llengua pròpia.
Quina és la meva llengua?
I si la meva llengua
és la que jo decideixi
que és,
quina vergonya
m'ha de fer
parlar en la meva llengua?
Per què he de tenir
la meva llengua
amagada?
Per què l'he de tenir
postergada?
Per què hi he de renunciar?
En el meu país?
Per què no puc aspirar
que les persones
totes
que hi ha al meu país
puguin entendre
la meva llengua?
Evidentment,
això vol dir
ser comprensiu
i amable
amb els que no la parlen.
Evidentment.
Evidentment.
L'amabilitat
que deia abans.
Però això no vol dir
la renúncia permanent,
sistemàtica.
Això no vol dir
l'abandó.
I això no vol dir
de cap manera
un punt d'exigència
també
que les persones
que ja fa anys
que són aquí
amb els que hem estat
amables
i amb els que hem estat
tolerants
i amb els que hem primat
el procés d'integració
a través de la llengua
que més ha convingut parlar
que al cap dels anys
no aspirem
que com a mínim
la puguin entendre.
Aquesta no és
una actitud xenòfoga.
Al contrari.
Jo soc un gran defensor
dels immigrants.
Perquè els immigrants
que venen aquí
fan bé de trobar feina
i fan bé de trobar feina
on poden.
En tot cas,
són els empresaris
que els donen feina
els que si estan
amb una activitat
de cara al públic
els han de dir.
Els han de dir.
Vostès es poden trobar
amb persones
que aquí tenen
drets lingüístics.
Vostè
que ve aquí
a aquest bar
potser podríem
rebutar que li hi ha
que vol un tallat.
Quan una persona
vingui a dir un tallat
vostè hauria de saber
que això és un cafè
amb llet petit.
I com en diuen
tallat?
Miri,
li he fet aquí
una relació
de 20 paraules.
Tallat,
escamarlà,
perquè són 20 paraules.
No anem més enllà.
bé que li diu
que si ha de portar
una corbata d'allàs
o si ha de portar
una armilla negra
o si ha de carregar
les neveres
abans d'anar a dormir
o si ha d'obrir
la pressió
a les 8 del matí.
N'hi hauria prou
que li digués
aquestes 8 coses
perquè no tinguéssim
un conflicte d'entrada.
Clar,
si quan dius
que el tallat
el vols
amb un palet
de llet
que no cremi gaire
no t'entén,
aleshores
es pot entendre
que aquesta persona
no t'entès
i per tant
aleshores
tu pots comprendre
que aquesta persona
l'ajuda,
però si és visament
una actitud inicial
d'entendre
què vol dir tallat
és que és una feina
que es fa
amb la bona relació
amb la bona sintonia.
Si no genera
aquesta necessitat
aquella persona
considera que
amb el seu coneixement
de la llengua
que porta,
que té,
que arrossega
aquí pot viure
com un altre
i aleshores
i això sí que
els sociolingüistes
ens donen la raó
de llengües en contacte
durant anys
sempre n'hi ha
una que acaba guanyant
i una que acaba perdent.
Per tant
el problema aquí
és que tinguem consciència
de quina és
la nostra llengua
sense anar
contra cap altra llengua
pensant
que si deixem
que les coses
segueixin la seva inèrcia
anem contra
la llengua nostra
perquè per inèrcia
la inèrcia
ens porta
males notícies.
M'agrada molt
aquesta roda de premsa
perquè encara no m'he preguntat
per la porta
ni per el bar
ni coses d'aquestes
i estem parlant
de coses
que jo penso
que estan bé.
Moltes gràcies.
Les persones
rellevants
són
prescriptores
si surt
una persona
rellevant
de l'ordre que sigui
vestit
d'una determinada
manera
i això
generalitza
aquestes referències
aquests models
fan aquestes coses
que us he de dir jo
que no sabeu
les persones
rellevants
són les que la publicitat
t'agafa com a icones
pels seus anuncis
no?
Si el Nadal
du una
una cinta pel cap
o si el
el Ronaldo
d'uns calçotets
o si l'altre
se suposa
que la gent
fa el que fa aquest home
és així o no és així
això?
Per tant
si aquesta persona
té un registre
lingüístic
determinat
i té poder
i té
autoritat
poder
perquè l'autoritat
seria una altra cosa
l'autoritat no es té
l'autoritat es reconeix
es té el poder
però no l'autoritat
és una cosa important
té poder
i aquesta persona
en el seu terreny
és un triomfador
els nostres fills
poden pensar
per què m'he d'escarressar
a parlar bé
si aquest és tan important
parlar malament
i se'l reconeix
és des d'aquest punt de vista
jo no estic dient
el que hauria de fer la gent
jo estic detectant
les coses que passen
i la gent que faci
el que vulgui
això per favor
no em feu dir
el que no he dit
jo no dic
el que ha de fer la gent
jo estic detectant
les coses que passen
i jo
si fos
si jo visse a Madrid
i sentís que els locutors
de televisió
i els polítics
i els empresaris
importants
parlen el castellà
com parlen aquí el català
alguns
o bastants
allà
ho trobaria insòlit
però la mateixa societat
ho trobaria insòlit
s'entén
la societat
ho trobaria insòlit
en canvi aquí
ens hi hem acostumat
perquè hem rebaixat
la dignitat de la llengua
fins a un extrem
que a mi em sembla vergonyós
per tant
és una feina de tots
l'assumpció de la llengua
com una llengua pròpia
tenir algunes idees clares
que
defensar una llengua
no és anar contra una altra
tenir algunes idees clares
com que
jo per exemple
estic content
de parlar el castellà
m'agrada parlar-lo
tan bé com puc
m'agrada llegir
el castellà
no és una cosa incompatible
amb l'altra
jo estimo la llengua espanyola
però la meva llengua
és la catalana
i la llengua
que jo parlo
els meus fills
quan neixen
el primer impuls
que em surt
és parlar amb la llengua
amb aquesta llengua
això en diuen
la llengua materna
perquè la mare
és qui més parla
amb els fills
descomplexar-nos
treure'n de sobre
aquesta sensació
de
de no estar
a l'alçada
de les circumstàncies
i això
insisteixo
no vol dir
que estigui dient
que de pas universal
sempre i a tot arreu
hem de mantenir-nos
amb una actitud intransigent
no estic dient això
tampoc
no estic dient això
la comunicació
és molt important
i el fet comunicatiu
és molt important
i comunica't com puguis
amb qui puguis
i que sigui un acte reixit
però si nosaltres
estimem el país
si nosaltres
entenem
que com a grup
antropològic
som alguna cosa
nosaltres hem d'entendre
comprendre
acceptar i defensar
que la llengua
és normalment troncal
de les característiques
del nostre poble
quina llengua la da?
Aquest és un problema
que tenen tots els països
a tot el món
només les llengües
desafavorides
se'l plantegen
les llengües
no desafavorides
no se'l plantegen
que els locutors
de ràdio i televisió espanyola
els de Telecinco
o els d'Antena 3
es plantegin
si prenen una llengua
que és la que marca
la Real Acadèmia Espanyola
o la del carrer
del dia a dia
no crec que s'ho plantegin
perquè
el que es poden plantejar
és el registre lingüístic
si el dia a dia
pel carrer
diuen conyo
joder cojones
i per tele
no diuen conyo joder cojones
això s'ho poden plantejar
el registre lingüístic
platria
ara
que
l'adjectiu
ha de concordar
amb el subjecte
amb el nom
que
la frase
ha de tenir
una estructura sintàctica
determinada
que la
manera de dir
en castellà
per una acció
passada
del verb
volver
és
vuelto
y no volvido
no s'ho planteja ningú
i si algú diu
oi he volvido a ver
els propis companys de tertúlia
se'l miren
com volem dir
que no saps
que és vuelto
perquè hi ha aquest prestigi
i per tant
no hi ha conflicte
si han de parlar
la llengua del carrer
això és una cosa
molt mal intencionada
que s'ha posat de moda
això de parlar
la llengua del carrer
el carrer
parla la llengua
que parlen
les persones
que van pel carrer
i les persones
que anem pel carrer
tant tu
com tu
com jo
sabem perfectament
que
quan diem
bueno pues
estem dient
dues paraules
que no són
de la nostra llengua
i que les podem dir
olímpicament
és més
jo ara les diré
bueno pues
ja les he dit
no passa res
però jo sé
que si jo estic
observant
la manera de dir
jo he de dir
bé doncs
i no hi veig cap avantatge
dir bueno pues
sobre bé doncs
no veig que aconsegueixi
més proximitat
més comunicació
més interès
no hi veig cap avantatge
amb aquesta expressió
respecte a l'altra
per tant
per més que la gent
digui
bueno pues
jo no veig la necessitat
de dir
bueno pues
si tinc bé
doncs
i em cobreix
perfectament
la necessitat
comunicativa
i no és una paraula
passada de moda
ni és una paraula
que hagués quedat el 18
que hagués quedat el 18