Xavier, molt bon dia.
I també amb Jordi Piqué, cap del Servei de l'Arxiu i Documentació Municipal.
Jordi, també bon dia.
Javier Albiach és el fill de Manel Albiach,
l'última persona de la família, de la saga familiar,
que fins a principis dels anys 90 va comandar aquella empresa,
Indústries Químiques Albiach.
Ara que han passat molts anys, pràcticament 20 anys,
de la desaparició de l'empresa, de la indústria,
que suposa per vosaltres, per la família,
ha abans cedit tot el fons documental a mans municipals, a l'Ajuntament.
Per nosaltres representa que aquests arxius es conservin, es classifiquin
i a la llarga estiguin a l'abast de qualsevol persona
que li interessi com ha pogut funcionar una empresa
genuïnament tarragonina, una de les poques empreses indústries,
que transformen el material i el venen.
Són documents de pràcticament tot un segle, podríem parlar, no?
Sí, documents d'un segle.
Hi ha patents, hi ha convenis, hi ha temes laborals, de fórmules, de màrqueting...
Documentació molt interessant,
molt interessant que ara estarà amb el treball que farà l'Ajuntament
a l'abast de qualsevol tarragoní.
Una curiositat, Xavier, on estaven tots aquests documents fins ara?
Doncs aquests documents s'han anat passant des de principi de segle,
com he dit alguna vegada, de Jaume I, número 63,
després van passar Ramón i Cajal, després van passar Pallaresos,
una vegada va morir mon pare, jo vaig agafar tots els documents,
tots els que jo creia que eren molt interessants,
els quals jo em vaig passar moltíssims dies, moltíssimes hores classificant-los,
encaixant-los, i amb la destrucció de la fàbrica,
doncs jo no volia llençar-los, vaig jugar una nau als Garidells,
una nau de pollastres, i allí es van passar dos anys,
i després van tornar a Pallaresos,
i de Pallaresos doncs els vam portar ja a l'Ajuntament de Tarragona.
Han estat un segle, doncs tombant.
Han estat en pla nòmada, podríem dir.
Sí, però sempre s'ha intentat conservar els documents més característics
o visualment més bonics.
La indústria tanca el 92, el teu pare Manel Albiac és l'últim que gestiona l'empresa,
fins a principis de la dècada dels 90, del passat segle.
Sí, el meu pare als anys 90, doncs per una crisi que hi ha als anys 90,
com tothom sap, es veu obligat a tancar la fàbrica
i a fabricar per tercers, la fabricació per tercers.
Nosaltres vam fer tota la línia blanca de Prica-Tarragona,
Prica-Catalunya i Prica-tota Espanya.
T'obliguen a fabricar, després t'abaixen els preus d'envas,
i a partir d'aquí mon pare decideix que no aguanta més
i va treballar al Marroc, al Magreb, un mercat que hi coneixia molt bé,
i fins i tot actualment he sentit que a Argèlia es fabrica Batum amb el nom Albiac.
I us puc dir que actualment la Ser Àlex, una marca coneguda,
la Incolora, la Blanco, la Nogal, igual que el Batum Àlex, negre i marrón,
està feta amb fórmula del meu avi.
Actualment així.
Que curiós. Jordi, hem vist o hem conegut el pare de la família,
del que representa per ells cedir a l'Ajuntament tota aquesta documentació
i per l'arxiu municipal que representa.
Bé, l'arxiu històric de la ciutat de Tarragona,
que com ja hem dit altres vegades, té la funció i l'objectiu
d'esdevenir la casa de la memòria de la ciutat.
Per ser això, per ser la casa de la memòria de la ciutat de Tarragona,
el que hem de tenir és tots aquells fons documentals
i aquelles col·leccions documentals que fonamentin aquesta memòria.
Ja teníem altres, a part del que és el gran fons municipal,
tenim 20 o 22, en aquest moment, 22 fons documentals més,
però d'empreses concretament tenim el fons de la fàbrica de tabacs,
de la tabacalera, que és per extensió i volum,
òbviament és el més gran, el de la llibreria La Rambla
i ara també, finalment, el d'Indústries Químiques, el VIAC.
Jo crec que en aquest cas cal agrair la sensibilitat de la família
i en concret de Javier el VIAC, que una mica s'ha fet el protector
o el marmesó d'anar custodiant aquests documents,
sobretot en aquests moments tan difícils d'una empresa,
que és quan ja tanca i comencen a deixar les instal·lacions
en les quals estan, ells n'han tingut cura
i gràcies a aquesta sensibilitat podem tenir ara
a l'arxiu històric de la ciutat de Tarragona
una peça més que ajuda a recuperar la memòria de la ciutat.
Sí, perquè n'he estat 18 anys pràcticament
des del tancament de l'empresa, que segurament si no hagués estat
per la teva actitud, no, Javier?
Segurament tot això s'hauria perdut.
L'actitud del meu besavi, del meu avi, de mon pare i meva,
els quals han anat sempre guardant documentació,
a vegades documentació de poc valor econòmic,
però amb molt valor històric.
Ja que repeteixo, la fàbrica de productes químics
és una de les poques indústries de Tarragona,
genuïnament de Tarragona.
Gertrés, Vols, Brandimieres, Neua del Carme,
a partir d'aquí, L'Oste, poques més s'hi poden afegir.
Genuïnament Tarragonines, poques més.
A l'arxiu, Jordi, ja heu revisat una mica,
per damunt els documents,
o els heu examinat ja en profunditat, en detall?
Bé, encara no hem començat el que podríem dir,
la classificació ja definitiva,
però sí que es veu la riquesa d'aquest valor,
sobretot històric i documental,
que ara apuntava Javier Albiach, que per altra banda
ell té formació d'historiador també,
i aleshores de primera mà ja va veure
quin era l'interès d'aquests documents.
I com potser el que és estèticament més visual
i és curiós també,
és tots els dissenys que feien
de les seves pròpies campanyes publicitàries.
Clar, a inicis de segle, a Tarragona, als anys 20, 30,
una empresa mai anava amb un dissenyador
perquè li fes una campanya de màrqueting
i els Albiach, ells mateixos,
anaven fent els dibuixos del que serien després
les etiquetes o la figura que sortiria a les llaunes
o en els diferents articles i productes que feien.
Això és molt bonic de veure
i trobo que fins i tot per estudis de disseny actual
s'hi haurà de recórrer.
I què més trobem?
Trobem tot el que és la documentació pròpia
que ha generat o rebut una empresa
en el desenvolupament de les seves activitats
i en aquest cas, tot el que sigui compra de matèria
primera de productes químics
per a la seva reconversió final després
i venda i distribució d'articles de neteja
o de batums.
Els contactes que tenen amb l'exterior,
sobretot amb Alemanya,
amb els països del nord d'Àfrica,
registres propis d'empreses,
registres del personal,
els propis processos de producció,
jo crec que és una documentació molt interessant.
És una indústria pionera
i a més és una indústria única a Tarragona
pels productes que fa.
Sí, a Tarragona sí, no n'hi ha cap més.
Per tant, té aquest valor afegit
de riquesa documental.
Bé, a Tarragona estem parlant
fins als anys, a finals dels 60,
és una ciutat amb un teixit industrial requític.
No n'hi ha.
Hi ha petites empreses,
com jo ha preguntat Xavier,
són molt poques, no?
És a partir de finals dels anys 60
quan ja comença a haver-hi
la indústria petrolioquímica
i comença a haver-hi
un altre tipus de presència industrial
que ja no és estar a Tarragona
però que no és tarragonina, no?
per naixement.
Però d'aquestes poques que hi havia,
doncs aquesta és una empresa
amb un fons importantíssim.
Quin és l'estat del fons?
Des del punt de vista de...
S'ha pogut conservar prou bé?
Sí, sí, sí.
Sempre en aquests trasllats
que es fan anar d'aquí cap allà,
doncs pot haver algun document
que hagi quedat una mica més malmès
o que estigui una mica més brut,
però bé, això no treu en tot cas
importància a l'essència
de la informació que conté aquest fons.
La quantitat de papers i de tot
ja l'heu valorat?
Sí, això està tot en unitats d'instal·lació
que en diem nosaltres,
són les típiques caixes d'arxiu,
ocupa unes 80-82 caixes d'arxiu.
I això què vol dir en papers,
aproximadament?
Perquè a l'Ullens se'n fas una idea?
En papers no t'ho sé dir,
però en prestatgeria,
doncs uns 10 metres de prestatgeria.
I perquè la gent que ens escolta ho entengui,
com fareu a partir d'ara
tot aquest procés de classificació,
ordenació dels papers,
i quant de temps pot arribar a durar això?
Sí, doncs això pot durar
amb dedicació exclusiva,
una persona pot estar ben bé 7 o 8 mesos.
I aleshores el primer que s'ha de fer
és treure-ho tot,
fer unes grans classificacions
per grups documentals,
veure d'aplicar una mica
el que seria un quadre de classificació
d'aquesta documentació
de qualsevol altre tipus d'empresa,
que en molts casos ja va funcionant,
i a partir d'aquí
ja anar fent agrupacions
per sèries documentals.
És a dir,
tot el que té a veure
amb personal o recursos humans
és una sèrie documental.
Tot el que té a veure
amb la propaganda o el màrqueting
és una altra sèrie documental.
Tota aquesta documentació,
quant creus que podria estar
a l'abast de possibles investigadors,
de persones interessades en el material?
Jo crec que l'any que ve.
Hi hauria la possibilitat,
pel que deies,
d'aquest material més gràfic
de campanyes,
de disseny de campanyes,
hi hauria la possibilitat
que es pogués fer una exposició?
Bé, com que una de les nostres funcions
no només és conservar,
sinó després difondre
la documentació que tenim,
el que ens proposem
és amb el Fons Albiac,
i això també ho hem parlat
amb el Xavier,
l'any que ve o l'altre,
dedicar un dels quaderns
de l'arxiu,
tot just amb això,
amb el Fons d'Indústries Químiques Albiac.
Una primera part seria textual,
que recolliria tota la història
de l'empresa,
que el Xavier,
com ja he dit abans,
té la suficient formació
com a historiador
per poder-ho fer,
a banda de la vinculació familiar,
i després tota una part més visual,
amb reproducció de documents,
reproducció d'aquests documents
de propaganda,
sobretot,
i fotografies.
El fet que siguis historiador,
Xavier,
clar,
ha ajudat molt
que tinguessis aquesta consciència
per preservar
tota aquesta documentació.
Des d'aquest punt de vista,
què creus que té més valor
de tot el fons documental
de la família,
de la indústria familiar?
Materialment?
Sí, sí.
Què creus?
Com a historiador,
ara et parlo,
fins i tot més enllà
de la teva vinculació personal.
Jo penso que destacar
el gran esforç
de temps,
econòmic,
personal,
que els meus avantpassats
van tenir que fer
per tirar endavant una empresa.
Avui en dia,
sí que tenir un negoci és dur,
però quan veus tot el que envoltava
l'empresa,
que vas deduint
a través dels documents,
el gran esforç,
per mi té una gran importància.
Però de tots els papers
que has pogut veure,
ni algun que simbòlicament
creguis que és especialment important?
Sí, els dissenys originals
de les llaunes,
que veus,
mira, d'aquesta llauna
se'n va fer una tirada
de tants milions,
i veus el disseny original
d'aquella estrella,
d'aquella llauna,
i veus diferents proves
de colors,
de formes,
de rialles
en la persona
que mostra
el producte.
Després hi ha
un material
que és molt bonic,
que són uns vanus,
però que no hi ha el vanu,
hi ha un vanu físicament
que es conserva,
però són les cartolines
on es dibuixen
diferents vanus,
i després veus
diferents llibres d'història,
que aquests vanus
es donaven
al principi de segle,
als anys 20-30,
com a recant publicitari,
i es veu la gent
com es venda
amb aquests vanus,
i després dius,
ostres,
si tinc els vanus aquí,
si no estan ni retallats,
i veus a llibres d'història,
què estan allí
les fotos
dels vanus.
És que és una empresa
molt curiosa,
perquè no es dedicaven
només a omplir
l'envàs
en el qual
hi anava
el producte de neteja,
sinó que dissenyaven
l'envàs,
dissenyaven l'etiqueta
que s'aferrava
a l'envàs,
i després feien
la publicitat
pels carrers,
fins i tot,
amb homes propaganda
i tot això,
és a dir,
ho feien tot.
Es feien fins i tot
les caixes de cartró,
les llaunes,
tot,
el meu besavi
va patentar
el clic
de les llaunetes
de Batum,
era una patent
del meu besavi,
i,
bueno,
era una fàbrica
que tenia
diferents apartats,
des del cartonatge
fins al disseny,
fins a la matèria prima,
i...
Es feia tot.
Es feia tot.
Es feia tot.
Es feia tot el procés.
Sí.
De tots els productes,
tenint en compte
que estem parlant
de finals del segle XIX,
principis del segle XX,
sobretot,
el Batum
de les sabates
era l'estrella?
El Batum
sí,
serà l'estrella.
Nosaltres,
actualment,
ens netegem
les sabates
amb Batum albiac,
i molta gent
sempre diu
que nosaltres
a casa teníem
llaunes de Batum albiac.
Sí que després
van venir
noves marques
americanes,
com Buffalo,
que, bueno,
no era la mateixa
qualitat
a l'hora del material
que es posava
dins de la llauna.
I a més,
el Batum,
quins altres productes
se'n feien?
Doncs,
la fàbrica
feia molts productes.
Feia
llimpia cristalls,
feia llimpia metalls,
feia tins
per pells,
feia
sabors,
aigua destil·lada,
batum,
batum líquid,
cera per mobles,
grassa de cavall,
feia molts productes.
Déu-n'hi-do.
Sí, sí.
Molt desconegut,
a més, segurament,
tot això pels tarragonins,
no?
La veritat és...
Crec, crec,
que tinc aquesta sensació.
Bueno,
jo recordo alguna,
quan era petit,
que baixava de l'escola
i parava a les tendes
a buscar desius,
parava per la drogueria
que hi havia
a la plaça La Font,
que ara hi ha una fruiteria,
allí que fa cantonada,
o parava per la drogueria
que hi ha per Ramón i Cajal,
i, bueno,
jo veia les llaunes
i els productes allí.
Si no tots els productes
es comercialitzaven
i no tots els productes
es comercialitzaven a Tarragona,
sinó que hi havia
una extensa gama
de distribuïdors
a tota Espanya,
que, bueno,
depenem de la zona.
A casa de la meva mare
hi ha gairebé una llauna
de tots els articles del VIAC,
perquè el meu pare
també va ser representant
de l'empresa, no?
És a dir,
sí que era coneguda.
Sí, moltíssim.
Ha estat coneguda.
Jo crec que en els anys 60-70
la presència del VIAC
a Tarragona
i fora de Tarragona
va ser absoluta, no?
Després ja no,
però en aquell moment...
Sí, sí, sí.
Ara el que servirà,
en tot cas,
el que dèiem
d'aquest fons documental
és que d'aquí un temps
el conjunt de ciutadans
aquí i de fora,
els que investiguen
aquestes qüestions,
els que fan estudis de recerca,
puguin també valorar
la importància
que va tenir
en el seu moment,
en el context històric, no, Jordi?
el fet de tenir
una indústria com aquesta
en una ciutat
com la Tarragona
de la primera meitat
del segle...
En fi,
de tot el segle XX,
però potser especialment
de la primera meitat
del segle XX.
Sí, sí,
és que no hi havia
absolutament res més, no?
També teníem
en aquells moments
la Moller,
la Chartres, no?
Més o menys,
els anys 70
jo crec que
va ser com una balança, no?
Mentre per una banda
pujaven
totes les indústries químiques,
les que donen ara
aquesta fisonomia
industrial de la ciutat,
per l'altra totes aquelles
que eren les pioneres,
que eren les genuïnament
tarragonines,
com apuntava abans el Javier,
jo crec que cada vegada
anaven més cap a la baixa.
Perquè va coincidir
també en aquells moments
que la Chartres
va començar a anar
també malament
i ja va ser
quan es van començar
a plantejar
que doncs
potser haurien de tancar, no?
I van fer aquelles campanyes
doncs d'intentar
dinamitzar
el producte
amb el Cassen
que feia uns anuncis
a la televisió
i tot això, no?
que uns per una cosa,
per la irrupció
de multinacionals
que tenen ja
un desplegament
dels seus articles
de neteja determinats,
els altres
perquè baixava
el consum de Chartres
i posava el de whisky
o el de Ginebra
per fer...
Còctels?
Sí.
Doncs,
pel que sigui,
totes aquestes empreses
petites,
aquelles crisis
que hi van haver
a mitjans dels 70,
finals dels 70,
de fet,
les va deixar
destrossades, no?
I després m'agradaria
remarcar
que avui en dia
qualsevol empresa
segueix,
no qualsevol,
però s'intenta
seguir un patró,
un patró que a vegades
va definit
per una ISO
o per un sistema
de qualitat.
Això antigament
no existia
i moltes indústries
anaven
doncs improvisant,
no?
I en aquest fons
sabeu clarament
si se té
una visió empresarial
moderna
es poden definir
tots els apartats,
apartats que abans
no estaven clars,
no?
A part d'una entrada
de multinacionals
també es detecta
que no hi ha
una evolució
en el producte,
no?
Un departament
sempre ho he dit
d'I més D
on diguis
bueno,
doncs s'acaben
les ceres
i comencem
a fer esponjetes
de silicona.
Potser sí
que ja veiem
avui en dia
un iogurt,
el iogurt natural,
després hi ha mil
classes de iogurt,
no?
Potser jo crec
que va ser
un dels errors
que va propiciar
la desaparició
de l'empresa,
no?
El no innovar,
el no innovar,
que avui en dia
cal innovar
però també
cal especialitzar-se.
En fi,
que és interessant
aquesta mirada
del passat
que hem pogut fer
i que,
en fi,
més endavant
encara podrem
aprofundir
en més detalls
un cop
l'agenda
de l'arxiu
de la ciutat,
de l'arxiu
històric de Terraona
pugui classificar
i ordenar
tot aquest fons documental
d'indústries químiques
albiac.
Però avui la conversa
amb el representant
de la família,
amb el Javier Albiac
i amb el cap
del servei
de l'arxiu
i documentació
municipal,
Jordi Piqué,
ens ha servit
i molt
per fer-nos
una idea
de la importància
i del context
històric
en el que es va
viure
i en el que es va
desenvolupar
aquesta indústria.
Javier, Jordi,
moltes gràcies,
molt bona feina, Jordi,
a la gent de l'arxiu
i felicitat, Javier,
per la teva perseverança
en guardar
aquesta documentació.
Moltes gràcies a vosaltres.
Moltes gràcies a vosaltres.
Bon dia.
Bon dia.