Doncs ja el tenim entre nosaltres, ell és Joan Giner Masdeu.
Joan, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies per acompanyar-nos.
Ell és autor del llibre, no sé si diria el Genet Nú
o Els cavalls a la casa de la Rosa Soran.
Potser és una anècdota, perquè el que importa és el llibre,
però per a aquells que segueixen la producció literària
aquí a la ciutat de Tarragona, potser el sobtarà una mica
quan avui han vist que es presentava el llibre el Genet Nú.
I dius, escolta, no havia estat un altre llibre
el que havia guanyat el Premi a Fioveja,
diguem-ne, una estratègia editorial lògica i natural en aquests casos, no?
Sí, vull dir, aleshores amb l'editorial li vam pactar
que jo posaria a la seva disposició alguns títols més que tenia a la butxaca
perquè poguessin triar si trobaven el títol massa llarg
o massa poètic o massa críptic.
I aleshores, no hi ha cap problema.
Aquesta sospita teva de que ho trobessin massa poètic
potser és perquè la teva obra literària fonamentalment ha estat poètica
al llarg de la teva producció.
És el primer llibre de narrativa publicat,
perquè jo tinc entès que alguna coseta havies fet
però no l'havies tret a l'any.
Sí, en prosa, contes i coses curtes, eh?
Però sí, podria ser que te la sospita.
Vull dir, si es fet majoritament poesia,
el llibre encara no l'ha llegit,
però l'editorial, i dius, ostres, a veure si aquí
trobarem aquí textos, diguem-ne, poètics,
i no, no, novel·les, narratives, 100%.
I, per tant, el títol, d'alguna manera, ha de mostrar,
ha d'insinuar allò que podem trobar.
Ha de crear sospites d'allò real que trobarem.
El títol no deixa de ser un acte.
Exacte, perquè és la història d'un brigadista
que és Genet, va a cavall,
i no, per la part, diguem-ne, del seu caràcter,
de la seva sensualitat, és a dir, que quadrava també bastant.
I no deixa de ser poètic, també,
és a dir, que d'això tampoc he baixat del Ruc.
Com es fa el salt de...
Perquè diuen, hi ha qui diu,
que afortunadament el món de la creació literària
permet tantes llicències i tanta llibertat
si un sorprèn seriosament
que pots fer poesia, assaig, narrativa o el que vulguis,
però jo m'imagino que hi ha un moment
en què fas el salt o fas el canvi,
el canvi més que el salt,
que dius, ara vull explicar una història,
diguem-ne, amb un altre codi, no?
Sí, perquè en la poesia, doncs, comuniques sensacions.
Tot molt subjectiu,
és a dir, són moments, no?,
que tu, doncs, plasmes en un paper.
Ara, quan vols contar realment una història,
la poesia no et val.
Aleshores, jo va arribar un moment
que volia contar històries,
vull dir, potser fart d'ensenyar
a contar històries als altres o a escriure'n, no?
Dius, ben, ara jo seré el meu propi alumne, no?
Doncs m'haig d'atrevir a fer una novel·la
i a explicar, doncs, alguna cosa
que en aquell moment, o en la meva joventut,
doncs, em va frapar o em va tocar.
Perquè, clar, si no tens res per explicar,
escriure per escriure,
doncs, són aquests llibres
que agafes a la cinquena pàgina,
tanques i ho deixes a la prestatgeria.
Per tant, quan tens una bona història,
doncs, creus que és el moment
que has de fer el pas
o has d'escriure si tens la mínima preparació, no?
Que crec que la tinc, no?
I aleshores, bé, jo vaig veure
que era un tema interessant
i que podia, doncs, una mica
canviar la dinàmica
de molts estils i molts temes
que s'estan publicant aquí a Catalunya.
Hem de ser més diversificats,
hem de trobar, no ho sé,
més gent que trenqui tòpics, no?
Hem de ser més agosarats.
Som molt conservadors.
Jo parlo en Catalunya en general.
En quant a continguts,
si parlem de literatura...
En forma i continguts.
O en forma.
En forma i continguts.
En forma són massa convencionals, és cert, no?
Potser sí.
Hi ha hagut algun intent, no?
Per part d'algun grup,
més o menys, organitzat,
de crear un corrent, però...
Sí, però en la novel·la,
vull dir, el bàsic és el control del ritme.
L'escriptor en tot un moment
controla el ritme
i que sigui conscient,
doncs, que ara, doncs,
a dir, primer, un ritme
més dinàmic, un ritme fort,
sempre corresponent
amb allò que expliques,
amb els estats d'ànims dels protagonistes, no?
Aleshores, sempre hi ha moments
en què el ritme s'ha de ralentir,
s'ha de paivagar,
vull dir, controlar-ho,
en fi, que la història sigui coherent,
que diguem coses que puguin interessar,
que estimulin,
que facin...
Tomar pàgina de seguida,
llegir el llibre,
no allò que te'l deixes, no?
Jo crec que en aquest aspecte
el llibre és adequat
per aquest lector inquiet i xofarder, no?
El ritme és un aspecte molt important.
no esmentes,
hi ha alguna coseta que he anat llegint,
no he llegint la novel·la,
és que t'ho confesso,
perquè és...
No, home, ha sortit ara.
És lògic que ha sortit ara,
però el ritme,
jo pel que tinc entès,
ja parteix en un escenari
realment que permet
un ritme trepidant,
com és un fet tan terrible
com la guerra,
la batalla de l'Ebre.
Aquí ha d'haver-hi un ritme important,
però després,
diguem-ne que
segurament vindrà l'altre moment
quan els fets,
doncs, realment,
t'impliquen de tal manera
en la història
que el ritme ha de ser més pausat,
perquè és un ritme carregat
de molts sentiments,
de moltes contradiccions, no?
Clar, això correspon,
a la primera part,
al jove,
al jove lluitador,
al jove combatent,
que té uns ideals
i que tens ganes,
diguem-ne,
d'anar al front,
de demostrar el que és,
de lluitar per la causa,
per Catalunya, etcètera, no?
Però, clar,
la guerra va anar malament, no?
I aleshores ja passem
amb un jove
que està decebut
pels ideals,
per tot,
l'únic interès
és tornar a casa,
però, clar,
ha de travessar
tota una Catalunya
que s'ha ocupat ràpidament,
la guerra de Catalunya
va durar poquíssim, no?
Aleshores es troba entremig
i a poc a poc
es troba immers,
diguem-ne,
en el nou règim.
I és aquí
en troba un munt
de contradiccions
i en la seva naturalesa,
el seu caràcter,
és possible que evolucioni
sense que ell se n'adoni
cap a altres direccions
diferents
de les que els va empènyer
a intervenir
en la batalla de l'Ebre, no?
Clar,
la punt de partida
és en un territori
conegut,
per tu personalment
i estimat.
Però la perspectiva,
generalment,
aquestes novel·les
que s'emmarquen
en aquest context històric
sempre són personatges
que parteixen
de la seva pròpia experiència
al seu poble.
I aquí
has estat un brigadista,
un noi nord-americà
que es diu Pol,
és una miqueta diferent,
no?,
el que realment
es fa.
Aquí, naturalment,
avui no puc partir
de la meva pròpia experiència,
tot i que el llibre
naturalment
està narrat
en primera persona.
I això ha sigut
un gran esforç,
perquè l'hem hagut
de posar en un personatge,
gran personatge de nou,
i fer-lo
actuar per si sol.
Vull dir,
és un llibre
que en aquest aspecte,
com que l'automnicia
ni és totalment absent,
el lector
el va descobrint,
allò que passa
i qui ho fa,
el seu caràcter,
etcètera,
a mesura que llegeix,
perquè jo no dono pistes.
Aleshores,
clar,
de vegades has de controlar
els personatges
i de confessar
que en algun moment
se m'ha escapat,
se m'ha escapat
de les mans,
perquè, clar,
és un altre.
No dic que sigui un altre ego,
que podríem veure,
no?,
amb algunes novel·les
així normalment,
perquè no sé
si tinc res en comú
amb aquest protagonista,
amb aquest personatge,
potser la qüestió
del coratge,
la qüestió
que li agrada
el comandament,
podríem agafar
cosetes així,
però tot l'altre,
diguem-ne,
és una experiència
que he hagut de crear
una mica del no-res,
perquè jo no he estat
ni en cap guerra,
ni he lluitat,
ni he disparat mai,
etcètera,
no?,
i aquí estic creant
un combatent d'elit,
vull dir,
una persona que estima,
que estima molt,
que estima molt,
molt intensament.
El Fumut és això,
un noi de 20 anys,
jo en tinc més de 50,
aleshores,
clar,
posar-me una altra vegada,
recordar aquella època
en què jo era jove,
com estimàvem
o com volíem estimar,
que a vegades és a més
el vull que no,
el que puc,
no?,
i clar,
aleshores,
tant jove com és,
és ingenu total,
i aleshores,
com que les coses
les diu com les pensa,
doncs també les fa
com li van venint,
d'una forma,
diguem-ne,
espontània,
vull dir,
poc reflexiu de vegades,
però crec que és
com és el caràcter
dels 20 anys.
20 anys en aquest context,
no?
Per això,
doncs hi ha algunes llicències,
doncs sí,
alguna vegada,
que m'ha fet alguna entrevista,
algun comentarista
ho ha dit,
no?,
dic,
home,
potser això té ressons
de l'erotisme
que podrien trobar
tirant l'oe blanc,
no?,
no sé,
podria ser que sí,
jo crec que tenim una tradició
aquí a Catalunya
que no hem de perdre,
que és el que és
de la novel·la catalana
que és tirant l'oe blanc
que ens aporta
a la narrativa,
però un munt d'elements
que vull dir
encara són vàlids,
eh?
Vull dir,
no només
l'atenció narrativa,
sinó
la ironia
que n'hi ha,
n'hi ha i força
també en el llibre,
l'humor,
l'erotisme,
vull dir,
sobretot també
aquesta capacitat
de combinar
personatges
de diferents caràcters,
no?,
de buscar contrastos,
vull dir,
jo crec que
és una novel·la mestra.
En quant a referències,
també jo he vist
que té,
doncs,
també com una,
un cert aire homèric,
no?,
persegueix el seu propi ítac
que el pol.
Sí,
sí,
el fumut és això,
que el persegueixi,
això és molt lícit,
perquè és normal
que si has format part,
bueno,
has intervingut en una batalla,
has fet el que has pogut,
has perdut,
dius,
jo aquí he acabat
la feina que tenia,
jo vull tornar cap a casa
perquè hi tinc els meus,
i clar,
els meus són una femenina d'esquerres,
i arribaran els nacionals,
i per tant jo he d'arribar abans,
però clar,
es troba que
en una qüestió anecdòtica,
un canvi
d'aspecte físic,
per poder atreveixar,
diguem-ne,
les líries enemigues,
doncs clar,
el confonen,
el confonen amb un falangista,
i clar,
i a més a més,
amb relacions amb els capitostos,
sobretot amb el general Joan Nyau,
i clar,
aleshores a ell
li fan fer un paper
que no vol,
que no vol,
però a vegades
jo sospito
que potser li agrada,
és aquella ambigüitat
que m'ha agradat
una mica conrear
a la segona part.
És un personatge
molt contradictori
que sempre està al límit,
sobretot des del punt
de vista emocional,
no?
Sí,
sí,
sempre està pensant
què ha passat amb els seus,
pensant què passarà amb ell
si no s'espavila,
que no es pot encantar,
que no pot ensenyar
totes les cartes,
que ha de seguir
el corrent
per que l'engany,
diguem,
no el porti el seu objectiu,
però clar,
de vegades
nosaltres som víctimes
dels nostres propis parany,
i és possible
que ell ho sigui.
Has esmentat a Iaué,
però de fet
els protagonistes
de la història real
esdevenen actors secundaris
en la teva novel·la.
Sí,
intervenen
i parlen,
vull dir,
ell coneixerà
naturalment
els comandaments
de la batalla de l'Ebre,
com els coneixements,
hi ha els coneixements
sí amb en Lister,
amb en Tagüena,
Modesto Poc,
i parlarà,
ell serà un dels
ajudants,
diguem-ne,
d'en Lister,
perquè són
un grup
de brigadistes
que són d'elit,
i clar,
Lister havia d'acompanyar-se
d'aquesta gent,
no es confia,
no confiava tant
en els seus,
potser,
oi?
Perquè van ser
la millor,
la millor,
diguem-ne,
tropa que teníem allí
a la batalla de l'Ebre,
no?,
els internacionals.
I,
per l'altra banda,
quan,
forçat per les circumstàncies,
a l'altra banda,
doncs,
coneixerà
en Nyahue,
vulgui d'una forma esporàdica,
fins i tot en Franco,
que abans de fer la desfilada
a Barcelona
fer passar per Reus
a fer una desfilada,
que és una de la part,
diguem-ne,
més xocant,
una llicència del creador,
no?,
més xocant,
suposa que als d'Aneus
els farà gràcies,
si no,
no ho sé,
em sabria greu,
no?,
quarts més lectors millor,
no hi ha dubte.
I bé,
i d'alguna manera,
clar,
jo aquests personatges,
també,
com que els he hagut,
o me n'han parlat,
també els coneixia,
em sembla que parlin
i s'expressen
de la forma
que ho haguessin fet,
sigui si s'haguessin trobat
amb aquest noi,
amb aquest heroi.
És un heroi
als dos costats,
això és el fumut,
no?,
aquesta contradicció.
Novela èpica,
abans a l'inici
de la conversa deies
no sortim allò
de tan convencional
en el que és la criosi literària,
home,
generalitzant,
que sempre hi ha excepcions,
naturalment,
ja s'entén així.
Escriure una novela èpica
al segle XXI
implica tenir
molts recursos literaris
a l'abast, no?
Sí,
a més a més,
aquesta és acció al 100%,
i això és difícil,
vull dir,
és més fàcil
asseure's
i anar explicant
tot allò que em passa
i que si la família,
que si vaig a Barcelona
treballo en una porteria
i recordo el que va passar
i el Pirineu
i Patapim,
vull dir,
el neocostumisme
que està molt bé
i hem de sortir
de tant en tant,
no?
I no veure tampoc
la Guerra Civil a Barcelona
o la Guerra dels Sindicats
o la Puna Ideològica,
vull dir,
anem una miqueta
a la terra,
al camp
a la guerra.
Ostres,
vull dir,
la Segona Guerra Mundial
i la primera
se n'estren novel·les èpiques
impressionants,
vull dir,
impressionants.
I aquí la Guerra Civil
és que només estem...
El acostumisme,
no?
Bueno,
o allò,
o els records,
molt la memòria,
que em sembla
que està molt bé.
Retrats de família.
Exactament,
i està molt bé
perquè,
doncs,
d'això se n'ha d'haver deixat
una constància
fidedigna,
no?
Verídica.
Però,
ostres,
deixem pas una miqueta
dels creadors,
diguem-ne,
els,
els,
no sé,
els entremaliats,
no?
Els que podem
una mica,
potser,
recrear la història,
com deus dir tu,
prendre alguna llicència
i fer,
diguem-ne,
disfrutar el lector,
no?
D'alguna manera.
Al final és el que es vol,
no?
Sí,
jo crec que sí.
Que l'has de disfrutir
des de tots els punts de vista.
Jo imagino que contentíssim
d'haver aconseguit aquest premi,
però veig que estàs contentíssim
de la teva novel·la,
que ha estat un esforç important,
una novel·la,
és una empresa molt complexa.
He estat,
que n'he de dos anys,
deu-n'hi-do,
i bé,
és això,
jo si no hagués hagut,
no hagués tingut res
per explicar realment,
no hagués escrit.
Jo escriure per escriure,
o per encàrreg,
o no en sé.
Vull dir,
ara aquest és el repte,
no?
Trobar,
diguem-ne,
altres temes
i poder continuar aquest camí,
no?
Perquè no està malament.
És clar,
jo crec que has patit,
però has gaudit molt,
i ara m'imagino
que la porta és oberta.
Sí.
Ara la porta és oberta,
ara cal trobar el què,
com hi ha el temps,
però el què,
i per quan,
no?
Trobar el temps
i allò que vols explicar.
Sí, sí, sí.
Veritablement.
De moment,
aquest vespre es presenta ja
al públic i el Joan no estarà sol,
perquè estarà acompanyat
d'un altre gran escriptor
i un altre gran company
de professió,
que és Jordi Tinyena.
Sí, sí.
Estarà amb tu.
Som col·legues de professió
i coneguts,
i vaig m'ha fal·legat molt
que hagués acceptat l'encàrrec.
Què va passar
quan vas tenir el llibre
per primera vegada a les mans?
Vaig dir,
ostres,
l'original
que era més doble,
no?
I pesava més,
oi?
Però
vaig notar la sensació
com si me l'haguessin pres
una mica.
Perquè, clar,
les pàgines
del meu ordinador,
etcètera,
tot el que jo vaig enviar,
el concurs,
allò ja no ho era.
Ja no esteu des del moment
que jo ho deixes.
Era un altre tipus
d'impressió,
era un altre format
i, ostres,
això ja no és meu,
no?
Ja és una miqueta dels altres,
però vaja,
tot sigui per bé,
no?
El Genet Nú
és com es diu
al Premi de Narrativa
Pinisoler
que es presenta avui.
Per cert,
mira,
t'ho volia preguntar,
ni que sigui així
ja gairebé
més enllà de la conversa,
el Genet Nú,
els cavalls són importantíssims
en aquesta obra.
Sí,
sí.
No n'hem més pistes,
si no vols,
però, clar,
és un detall
que no se'ns ha d'escapar.
Sí, vull dir...
Perquè el títol
tampoc no és gratuït.
Pensa que hi ha
una dècola dinàmica
i llavors ens hem de moure
de pressa.
Llavors jo necessitava
un d'això,
un escamac de cavalleria.
Al final el posarem
en el compromís
de que ens expliqui la història
i això ni parlar-ne.
Els llibres són per llegir-los
i ja el llegirem
sens dubte.
I li agraïm moltíssim
al Joan Giné Masdeu
que hagi vingut avui
al matí de Tarragona Ràdio
a les prèvies
a la presentació
de la seva novel·la.
Enhorabona,
que n'hi hagi moltes més
i que puguis venir aquí
a explicar-nos-ho.
Moltes gràcies
i he agraït per estar aquí.
Ha estat un plaer, Joan.
Bon dia.
Adéu-siau.