Les 10 del matí i 37 minuts.
Seguim endavant en aquesta quarta hora del programa.
Deixem enrere les qüestions econòmiques
que ens han ocupat durant els terrenys minuts.
I ara volem parlar un altre cop, aquesta setmana,
del Festival Internacional de Fotografia a Scant Tarragona,
que s'inaugurava oficialment ahir al vespre
i que es perllongarà fins al 9 de gener.
De fet, del festival ja n'hem parlat aquests dies,
el matí de Tarragona Ràdio.
Ho vam fer dimarts amb el seu coordinador, dimecres,
amb el Pep Escoda, que és l'encarregat,
el comissari de l'activitat específica a Scant Off.
I avui ho volem fer des del Mercat Central,
perquè a partir d'aquest vespre el Mercat Central
acollirà l'exposició més important d'aquest festival,
l'exposició Talent Latent.
Així que allà estan, amb la unitat mòbil,
al Mercat Central, Joan Maria Bertran i Josep Pardila.
Pep, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Tenim ja l'exposició a punt?
Està gairebé a punt.
De fet, ja hi ha tots els plafons col·locats,
totes les fotografies,
estan acabant de treballar els últims operaris,
perquè aquesta tarda s'ha de donar a inauguració
d'aquesta exposició Talent Latent.
De fet, esperàvem el seu comissari, el Jesús Micó,
de moment encara no ha arribat,
esperarem a veure si podem parlar amb ell,
però vaja, de totes maneres estem molt ben acompanyats,
perquè ens acompanya la Chantal Grande,
presidenta de la Fundació Forum.
Bon dia.
Hola, bon dia.
I també ens acompanya Riqui Dàvila.
Buenos días.
Hola, buenos días.
Que se m'ha posat ara unes ulleres de sol.
T'hem exposto unes gafes de sol.
Estan más interesante.
Si estàs més interès.
Però estàs a la ràdio, hombre.
Ah, conyo, me n'has quitat.
Riqui Dàvila, us explico.
Ell és un dels fotògrafs que exposa,
exposa el Tincladu número 2 del Moll de Costa.
Ha fet l'exposició, es diu Ibèrica,
i ara parlarem amb ell,
doncs d'aquest projecte fotogràfic,
que de fet es va ampliant,
doncs a mesura que va fent-ne les fotografies
de tota la península Ibèrica,
que tota Espanya intenta fer un retrat,
doncs, diferent, nou, de la península Ibèrica.
En tot cas, som al vell mig del Mercat Central,
que fa un goig increïble,
amb aquesta exposició de Tàlmina Matent,
que ha de començar aquesta tarda.
Chantal, l'exposició Tàlmina Matent
és una mica el puntal,
un puntal bàsic del projecte del Festival Bescant.
Absolutament.
És una exposició que està en el Mercat Central,
en un projecte arquitectònic magnífic,
i amb la selecció de 13 artistes joves,
talent latent, però talent, sobretot talent.
És una exposició d'artistes internacional
on podràs encontrar
totes les formes contemporànees
de la expressió fotogràfica i artística.
Jo crec que cal venir
amb la ment molt oberta,
el coraç en la mà,
i deixar-se dur
per totes les propostes
realment meravelloses
d'aquesta gent jove
que estan quasi tots en Tarragona
per a la inauguració de la seva exposició.
Són 13 artistes, deies, a nivell internacional.
De quins països venen?
De Rússia, de França, Bèlgica, Òstria,
Balears, Barcelona,
en fi, també crec que hi ha un alemany,
un txeco, però ja veus, és Europa,
perquè queríem d'alguna manera il·lustrar
el projecte de la Tarragona 2016
per a la capital europea de la cultura,
i aquest any havíem decidit
il·lustrar el concepte d'Europa.
Per això està limitada la selecció
a artistes d'Europa.
Els artistes són tots europeus,
de fet, les imatges es veuen espectaculars,
n'hi ha de més grans, de més petits,
de diversos tamanys,
i, vaja, tal com està muntada l'exposició,
la veritat és que és molt atractiva al públic.
M'imagino, doncs, Chantal, que és això, no?
Que l'SCAN és una porta oberta també als nous talents.
Jo crec que cal ajudar a promocionar la fotografia jove.
És a dir, l'SCAN Tarragona
ha de ser un festival d'exhibició,
de reflexió i de pensament.
Tenim que ajudar a la creació contemporània,
al jove,
darle una plataforma
para poder exhibir i presentar seu treball
amb la publicació
de més que un catàleg,
és un llibre que és fet
amb la reproducció de totes les obres,
però també poder tenir
un punt d'inflexió
amb artista
reconegut
nacionalment i internacionalment.
Per això,
Tal en Latèn té en Tarragona
el Mirai,
donde aprender
i comparar
amb la obra
i l'espai
del Tingleado 2,
on està Enrique Davila,
amb la exposició
de més de 100 fotos
de Ibérica,
la exposició
de Cristina García Rodero
i Gervasio Sánchez,
la proposta contemporània
de Tranit Plana
o el maestro
de la pròpia Cristina García Rodero,
que és Rafael Sanz Lobato
en la Fundació Fórum.
Jo crec que hem de permetre
que hi ha visibilitat
als joves,
però no oblidar mai, mai,
als mestres i als artistes
reconeguts
internacionalment,
perquè és un referent
per el jove
i per l'espectador.
És una bona manera
també de trobar-se,
és una bona manera
també, Riqui,
en dies com aquest
del festival,
de parlar
amb noves talentos,
de parlar
amb persones
també reconocides
internacionalment
en el món
de la fotografia.
Bueno,
la fotografia
jo sempre dic,
i en això
les sigo
en el comentari
a mi amigo
Alberto García Lix,
que té
algo molt molt bonit
i és que sempre
és un motiu
d'encuentro,
i això vale
per l'acte fotogràfic
però vale
també
per situacions
com aquesta.
Llavors,
és clar
que és una alegria
añadida
que tot això
sirva
per intercanviar,
contrastar opinions,
però més enllà
de qüestions fotogràfiques
ja entre persones,
que tenim
el comú denominador
de la fotografia
com a vocació,
o sigui que
és molt, molt bonic.
Jo en això,
a més,
el temps m'ha ensenyat
a apreciar-lo
especialment.
Perquè recordem,
per exemple,
el Riqui Davi
va allar
de Biobau
és llicenciat
en Biologia,
però vaja,
ja fa molts anys
que es dedica
a això de la fotografia,
és graduat
per l'Internacional
Center of Photography
de Nova York,
que ha treballat
al diari El Sol,
col·laborar
amb el País Setmanal,
vaja,
que ja tienes
una carrera
consolidada
també
en el munt
de la fotografia.
Sí,
bueno,
una confesión.
Dime.
No soy licenciado,
me falta
genética
de poblaciones.
Hombre,
una asignatura,
anem,
¿eh?
Una asignatura
de cuatro meses.
¿Y qué vas a hacer?
Pero bueno,
yo pongo licenciado
porque es de más efecto.
Queda bien,
yo te he oído decirlo
y me lo he querido hasta yo,
o sea que...
Claro,
es que si has de explicar
que te queda una asignatura,
¿no?
Sí, sí.
¿Y tú te sientes biólogo
o te sientes más fotógrafo?
Lo de biólogo al final
es muy circunstancial,
es una pregunta
a la que me enfrento habitualmente
porque es verdad
que a la hora de resumir
en cuatro líneas
20 años de fotografía,
pues inevitablemente
hay que aludir
a la cuestión de la carrera,
pero piensa que fue hace 20 años
y era un desastre
como estudiante,
un...
nada, nada.
Además,
las licenciaturas tienen que darlas
como los yogures,
con fecha de caducidad.
Si uno luego no las practica,
se pierden en el tiempo.
¿Y en algún momento
de tu carrera
relacionaba fotografía
con la biología?
No, tampoco.
O sea,
esa sensación
que uno puede dar
de que estaba todo el rato
con el anhelo
de hacer fotos de tortugas
en las Galápagos,
no, no, no, no.
Yo soy un neurótico
de asfalto
y en la fotografía
encontré un poco
una réplica
más nihilista
que lógico-positivista,
a todos esos
atolladeros
en los que me viene
a licenciatura,
¿no?
Para mí la fotografía
es un espacio de libertad
en el que he podido
emplearme
con mis desvelos
y mis alegrías,
pero con otra actitud
muy distinta
a la de un científico.
parlábamos de la exposición
de talent
latent,
la palabra latent
deu ser porque hay
mucha gente jove
que al menos
se va a dedicar
o intenta dedicarse
a esto del mundo
de la fotografía.
¿Es complicado
vivir en el mundo
de la fotografía,
hacerse un lugar,
hacerse un nombre
en este mundo?
Bueno,
como todo,
como todo.
Está la cultura,
la corriente artística
ahora son globales,
un trabajo relevante,
yo creo que siempre
encontrará
el seu lugar,
la plaza,
pero, claro,
es muy difícil
porque ahora
amb un teléfono móvil,
amb cualquier cámara,
potser proyectarte
a nivel mundial
en una red social
y tienes la visibilidad,
pero un artista,
primero se tiene que sentir
artista
para hacer una obra
de fondo,
razonada,
trabajada.
Es decir,
yo creo que
todo el mundo
puede ser artista
por un día,
pero realmente
el trabajo de Ricky
de 20 años de trabajo.
En la exposición
del Tenglado 2
verás imágenes
de hace 15 años
y de hace 15,
bueno,
no 15 días,
pero casi,
una mica mes,
pero poquete mes
del cerallo.
Es una visión,
es una obra
continuada,
prolongada,
sin altos y bajos,
de una calidad,
de una rigurosidad,
de una inteligencia,
de una sensibilidad,
increíble.
Y de repente,
rodeada por miradas
que te clavan
de frente,
de costa,
de espalda,
de repente,
al final del Tenglado,
el altar de los altares,
15 imágenes del cerallo de Tarragona,
a un Ricky
ha cambiado una coseta
en su manera de trabajar
y es una nueva ola
que se está gestando
y que está allí exposada.
Y ya veremos.
Es un punto
y seguido.
Ricky,
te ha dejado muy bien,
¿eh?
Claro, claro,
además es que yo no tengo esa opinión
de mí mismo para nada.
De ahí ya tengo el teléfono
y en los bajones
que son repetidos
y muy extensos
le llamo a ella
para recuperar el ánimo
y la autoconfianza.
Es un proyecto
que me imagino
que aún no está acabado,
¿no?
Y ya lleva,
como dice,
muchos años
trabajando en EO.
No, mira,
sí que es cierto
que tiene además
la medida
y la naturaleza
de un proyecto concreto
dentro de lo que yo ya veo
en el tiempo
como distintos frentes
en los que me vengo empleando,
¿no?
Ibérica tuvo un capítulo final
en la forma de un libro
hace ya dos años,
¿no?
Lo que ha ocurrido
con Chantal
y la exposición
aquí en Tarragona
es que yo,
al margen de otros trabajos,
igual de más introspección
y tal,
he recuperado
lo que yo pensaba
que era un proyecto
ya acabado
en la forma
de un segundo capítulo
cuyo inicio
son estas fotos
que hemos hecho
en Tarragona
y para el que yo
no puedo anticipar
ahora un final
porque tampoco tengo
mucho interés
en ir acotándolo
en el tiempo,
¿no?
Pero bueno,
todo esto me ha servido
para retomar
un trabajo
que yo pensaba
que estaba concluido ya,
¿no?
Que es un inventario
de retratos
en el solar peninsular,
¿no?
Poco más que eso.
¿Y qué te has encontrado
en EO Serrayo?
Joder,
la gente encantadora,
amabilísima
en las distancias cortas.
En un momento además
donde cualquier entorno urbano
la gente es muy suspicaz
con la cámara,
el Serrayo
conserva todavía
esa amabilidad
del barrio
de siempre, ¿no?
Y la gente
sobre todo
era muy abordable
y muy fácil de tratar.
Y podemos ver
fotografías
de toda la geografía española,
has viajado
por toda la península.
Sí,
me tuve que inventar
algo para articularlo
porque en el fondo
es una excusa
para hacer retratos
a la gente, ¿no?
Pero luego hay que
investirlo
de un pretendido proyecto,
titularlo.
Hubo años
que lo llamaba
ibéricos,
acabé harto
de que la gente
me hiciera el gracejo
de que esto era
un proyecto de embutidos,
así que puse ibérica,
un poco kafkiano,
pero para eludir
responsabilidades,
¿eh?
Porque uno no se ve
titulado
para hacer trabajos,
sí que tiene una pretensión
social,
pero yo no me veo
en posición
ni autoridad
para resumir
la sociedad peninsular
con mis fotografías, ¿no?
Es un apunte personal
que tiene un pozo documental
pero también es subjetivo.
O sea,
como que podemos ver
en la exposición
son personas.
Ah, sí.
Y paisajes.
Y paisajes.
Sí.
¿Y qué es lo que más
te ha sorprendido
o con qué te quedas
de todo esto?
No sé si te pensabas
que vaya,
el resultado sería este.
pero hablas de la instalación,
de cómo ha quedado
la instalación.
De las fotos,
de las fotos.
Y en general,
vaya.
¿En la vida?
Sí.
De, de...
A ver,
paso,
siguiente pregunta.
Me refiero,
de las fotografías
que has ido haciendo
a lo largo de estos años
en este proyecto,
las personas,
¿con qué te has encontrado?
Ah, bueno,
la experiencia
de hacer fotografías.
Bueno, mira,
eso me devuelve
a la primera respuesta
que te he dado.
La cuestión fotográfica
es muy bonita
porque obliga al encuentro.
Sobre todo gente
que nos empleamos
en un tipo de fotografía
con un fondo documental
y humanista,
tiene el premio,
yo creo,
de, de...
Yo con el paso del tiempo
cuando tengo que evocar
todos los trabajos realizados,
¿quién me iba a decir a mí
que mucho más allá
de los resultados fotográficos,
la experiencia
que me habilitó la cámara
se ha convertido
en el principal activo personal,
¿no?
Y eso en Ibérica
no es una excepción.
Yo el encuentro
con la gente al final
al que me obliga la cámara
es un patrimonio
que es maravilloso.
¿Qué rincón de España
te falta aún?
Todo, muchos, ¿no?
Claro, sí es lo que te digo.
Esto de la cartografía peninsular,
yo tenía que acotar el terreno
y tenía que ponerle un título.
Es impensable España
porque te metes en un fregado,
vete...
Tampoco podía...
Bueno, ibérica, kafkiano.
Entonces, es todo,
todo, quiero decir,
me falta todo.
Son lagunas oceánicas,
valga la expresión.
Lo que voy es yo
con mis pequeños...
con mi itinerario imprevisible,
arbitrario,
pero no inocente,
voy cumpliendo
con un proyecto
que me he inventado yo,
que no tiene otro...
El Dijuns da un taller
en la Escuela de Arte de Tarragona.
Entonces, recomiendo a la gente
apuntarse porque el trabajo de Ricky
está no solamente activo,
sino que su propia manera de pensar,
de sentir las cosas,
es enriquecedor
por quien comparte su tiempo.
No solamente su mirada,
sino también su palabra.
Has trabajado también, Ricky,
para la prensa.
¿Qué diferencia hay
trabajar para ti mismo,
para un proyecto
que tú mismo te has inventado,
o trabajar para la prensa?
Me imagino que la exigencia
de trabajar por un medio
hace disfrutar de la fotografía
de una manera diferente,
si más no.
Bueno, yo tengo algo
de lo que hago gala
y de lo que estoy muy orgulloso
y es que vengo del oficio
de la fotografía.
Con independencia
de que haya gente
del talante de Chantal
que vea mi trabajo
en una dimensión artística,
yo es cierto que durante 15 años
me he empleado
en el medio editorial,
tal.
Eso es muy bonito
porque no hay nada más bonito
que coincida la vocación
con el oficio,
pero luego tiene un coste
porque uno acaba trabajando
para una preceptiva
que no es la suya, ¿no?
Entonces hay una pequeña pulsión
que uno tiene que dirimir
con el tiempo
y tomar opciones.
Yo creo que al final
si pasas 20 años
tienes que ir decidiendo
si quieres hacer fotos para ti
o si quieres conciliarlo
con la preceptiva de otros
e intentar complementar
tu trabajo con el trabajo comercial,
pero bueno,
es un pequeño lío
del que yo al final
por supervivencia personal
no he salido bien parado,
he salido bien parado
porque tengo un trabajo personal
que me debo
y cada vez más incontaminado.
Entonces tengo el corazón
enchido y el bolsillo vacío.
Pero bueno, no me quejo.
L'ESCAN en guany
arribem a algunes novetats,
per exemple,
a partir d'esferat
de manera bienal
cada dos anys
i la Fundació Fòrum
ha agafat les regnes
d'un festival com l'ESCAN
que té vocació
no només nacional
sinó vocació internacional.
M'imagino, Xantal,
que també és un repte
per la Fundació Fòrum
assumir tota la gestió
d'un festival com aquest
que té això,
una vocació també internacional.
Sí, ha sigut un repte
perquè teníem molt poc temps
des del final de juliol
fins al dia d'avui
que s'inaugura oficialment
Talent Latèn.
Però un repte
fàcil d'aconseguir
amb la col·laboració
de tots els gestors
de Tarragona
ja que ha participat
Generalitat, Ajuntament,
les institucions
públiques, privades
i una motivació
molt especial
per fer l'ESCAN 2010
i pensar en el 2012
però sin deixar
de fer activitats
els anys sin parts
per poder mantenir
la llama
de la fotografia
en talleres,
en contos,
conferències
o exposicions.
Per tant,
que es fa cada dos anys
d'ESCAN
però al llarg d'avany
sí que intentareu
fer activitats
que la fotografia
sigui ben present, vaja.
Sí, jo crec que
és molt interessant
perquè si no
durant un temps
molt curt
tens realment
focs artificials
fantàstics
però el reste
de l'any
poques coses
i volem
mantenir
aquesta necessitat
d'aprendre
de veure
de reflexionar
i de pensar
en fotografia
i veure-la
sentir-la
i aprendre.
Per què és important
un festival com aquest
per la ciutat de Tarragona?
Perquè, mira,
hi ha un macro-proyecto
enorme
que és
Foto España.
Fa décadas
era la primavera fotogràfica
i la primavera fotogràfica
murió d'èxito.
Nos quejamos
des de Tarragona
de no
tenir
aquest festival
view
i en Tarragona
mantenim
un petit festival
quan la primavera
ja no se realitzava.
I un dia
parlant
amb conselleria
li explicamos
que Tarragona
realment
des de fa 25 anys
parlem de fotografia,
viven per la fotografia,
totes les institucions
mai havien deixat
de participar
en la primavera,
havien mantingut
en el lapsus
un petit
projecte de festival
i nos merecíem
la societat civil
nos merecíem
un festival
de prestigi
perquè
el que vam
a diferenciar
amb un macro-festival
que no podem competir
amb Foto España
és un festival
on hi ha
exposicions
de gent jove,
exposicions
d'artistes
reconeguts
però també
un seminari
amb professors
i pensadors
a nivell mondial
a nivell mondial
que parlaran
de la fotografia
com documento
d'autenticitat.
Jo crec que això
és molt especial,
és un ámbit petit,
perfecte
per un festival
amb projecte
de sacar
de nit
la fotografia
al carrer
per la próxima edició.
Hi ha un projecte
de scan-off
dirigit
per Pep Escoda
a la nit
a la parra antigua.
Hi vam parlar
amb ella.
Ja sabés
que un jove
o no tant,
una persona
pot presentar
un projecte
i presentar-lo,
projectar-lo
en un espai públic.
Jo crec que és
vida,
interès,
pensament,
un banco
de dades
d'artistes
joves
que està
a la disposició
de tots
els directors,
corretors
especialitzats
en fotografia
que és
un festival únic.
Doncs ens ho ha venut
perfectament,
la Xantal,
ja ho sabeu
que avui
s'inaugura
talment la té,
a la tarda podeu venir
i teniu totes
aquestes exposicions
que ens explicava
la Xantal,
entre elles
la del Riqui d'Àvila
que la podreu veure
a partir de demà.
S'inaugura?
Demà,
mananya s'inaugura?
Sí.
A què hora?
A les 19.30.
Ah,
a les 7.30.
Sí,
no 10.30, eh?
A les 7.30,
demà a la tarda
dos quarts de vuit del vespre
tinguant el número dos
del Moll de Costa
amb aquest projecte
de Riqui d'Àvila.
Muchas gracias,
que vaya muy bien.
No, no a vosotros,
gracias a vosotros.
Xantal,
moltes gracias.
Aquí,
fins aviat.
I us animo, eh,
Ricard,
que vingueu aquí
al mercat
perquè la veritat
és que presenta
un aspecte
que, vaja,
que convida a entrar
a veure les fotografies
d'aquests 13 artistes
nacionals
i internacionals
que han plasmat
el seu talent
en aquestes fotografies.
Per cert,
la porta d'entrada,
tenint en compte
les obres que hi ha
al voltant del mercat?
Centra pel carrer,
per allà,
centra per la porta principal,
diguéssim, eh,
o sigui,
la que dona
a la carpa
a la carpa
on hi ha ara mateix
el mercat central.
És a dir,
a la porta de la plaça Cursini.
A la porta de la plaça Cursini,
correcte.
Doncs la inauguració,
recordeu,
aquest vespre
a partir de dos quarts de vuit.
Aquest talent
la té l'exposició
més important,
l'exposició,
la gran exposició
del Festival Escant
d'aquest 2010.
Josep Ardila,
Joan Maria Bertran,
gràcies per aquesta informació en directe.
Adéu-siau,
que vagi bé.
Gràcies als nostres
convenys a la unitat mòbil.
Pràcticament estem a punt
d'arribar al punt horari
de les 11.