Corro per no sentir que m'he estat aquí t'esperant.
Corro darrere un somni que no sé si tinc davant.
Corro per l'aventura de córrer darrere el bú.
Corro per l'energia que em fa venir cap a tu.
Corro sota la pluja, darrere aquest record d'endolls.
Que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro per què en tinc ganes, però si no pares potser.
Al final pensaré que és millor deixar-te l'endoll.
A Aixida natural, de fresca, se'ns presenta l'Anna Roig amb la seva proposta.
Mitja francesada, Anna Roig i l'Enfroy de Tonchent.
Els tindrem aquest dijous al Teatre Metropol a partir de dos quarts de deu.
Anna Roig, bona tarda, bon dia.
Hola, què tal?
Com esteu?
Molt bé, amb moltes ganes de venir a Tarragona a tocar.
És la primera vegada que veniu a actuar?
Sí, hem estat d'altres llocs de la província, diguéssim, però a Tarragona mai.
En tenim moltes ganes.
Jo recordo quan vau venir aquí als Estudis de Tarragona Ràdio a presentar el disc.
Quants mesos fa d'això?
Ja fa uns quants.
Ens veiem que havíem d'anar a tocar a l'autoria de Reus.
Sí, coincidia.
Fa un any, potser.
Potser fa un any, doncs sí.
Sí, sí, potser.
Acabava de sortir al treball, feia poquet, i des de llavors que hem anat sentint a parlar de vosaltres,
i cada cop més i millor.
Quina és la trajectòria que heu tingut al llarg de tot aquest temps?
Doncs no sé, ha estat com un fluï de coses, no?
Fa ja un temps, ja que el tenim aquest disc, des del maig del 2009.
Fa ara un any i mig, doncs, i res, des de la sortida del disc que ningú ens coneixia,
que de mica en mica vam anar tocant a diferents llocs, vam anar sortint del Penedès,
que és el nostre lloc d'origen, i de mica en mica hem anat com pujant els glaons, no?
Fins al punt, per exemple, d'haver tocat ja l'auditori, o d'haver guanyat premis i coses d'aquestes
que no ens esperàvem que la cosa anés tan bé, però genial, vull dir que estem encantats
amb tot el que ens està passant.
Què és el millor que us ha passat de moment? El que a tu et fa més il·lusió?
No sé, jo crec que el millor que ens ha passat, per exemple, és ara poder dir
que aquest mes de novembre tenim set concerts, no?
És poder continuar, és poder tirar endavant, que la gent els agradi la nostra música,
que ens la demanin, que puguem estar sobre un escenari el més sovint possible, no?
I que continuï així.
Què té d'espacial la música que feu vosaltres?
No ho sé, és un univers molt propi, no? Com cada grup, suposo, no?
Que té el seu univers. El nostre, doncs, té la particularitat, doncs, d'estar cantat en francès i en català.
Té, explica coses, doncs, un pèl potser que a algú li pot semblar curioses.
A mi, doncs, com que surt de la meva personalitat, no m'ho sembla tant, però que són coses, doncs, molt...
amb un punt optimista, amb una manera d'analitzar les coses amb humor, amb ganes de fixar-se en petites coses de la vida,
fins i tot aquelles que fan mal i transformar-les una mica.
I no sé, vull dir, sense cap pretensió, però que és un univers nostre que més d'una persona s'hi pot sentir identificat.
Vist des de fora, és el que dius tu, és una qüestió, doncs, molt particular teva,
però, en certa manera, arriba molt i es crea una atmosfera molt càlida.
I és important, això que deies tu, defineix molt la vostra música.
És aquesta combinació de cantar mitja en català i mitja en francès,
però fins i tot la sonoritat té alguna cosa de francesat, no només el tema de l'idioma.
I explica'ns una mica la història, perquè crec que això té molt a veure també amb tu i amb la teva etapa que vas estar vivint a França, no?
Sí, de fet, nosaltres quan vam començar com a grup ens dèiem l'Hombre de Toncian només
i fèiem versions de cançó francesa, o sigui que hem començat per la cançó francesa nosaltres com a grup.
I sí, bé, de l'etapa que vaig estar a França, que allà vaig escollir aquest estil musical,
que el que em va cridar més l'atenció d'aquest estil va ser el fet que interpretaven les cançons gairebé teatralment, no?
Bé, gairebé, sobretot, segons quin...
Un punt que baratero, que és aquest punt teatral, no?
Sí, però bé, a vegades sense exagerar-ho, però que tenen molt en compte el text, tenen molt en compte què estàs dient.
Perquè, de fet, una cançó és el fet d'ajuntar un text i una música, no?
I nosaltres, doncs, el que hem après de la cançó francesa és que s'ha de mirar d'ajuntar aquest text i aquesta música de la millor manera possible
perquè a la història se li doni valor, la història que estàs explicant, que no sigui una música postís amb un text postís, diguéssim, no?
Que sigui un tot que facin arribar el missatge al públic el millor possible.
Llavors, també, clar, hi ha el fet d'interpretar aquest text, o sigui, d'explicar la cosa tal com ho faries si l'expliquessis de debò parlant, explicant-li a algú,
doncs, això també és un plus, no?
És una cosa que et facilita una mica més, també, arribar a aquest punt de comunicació amb el públic, que és molt important.
Això implica, però, que poseu, que tingueu una posada en escena, doncs, una mica, això, teatralitzada
i que, de fet, els escenaris més adients per vosaltres per presentar el disc siguin als teatres, justament.
Sí, sí, i tant. I per això ara poder estar al Metropol és ideal, no?
Perquè és un espai on ens sentim molt còmodes, els teatres.
La gent està còmode, escoltant, nosaltres els anem explicant les nostres cosetes
i és genial, doncs, el tipus de relació que pots tenir, fins i tot amb teatres més petits,
que tens el públic allò molt a prop i realment es crea un vincle molt fort durant els concerts.
Heu passat per grans escenaris, per places majors, aquest estiu també, o no?
Hem fet una mica de tot. Hem estat des d'escenaris petitons, des de... també a l'exterior, en places,
hem estat al monestir de Santes Creus, també, vull dir, en llocs ben diferents.
Hem estat en un pati, un claustre, diguéssim, a Gràcia, a Barcelona, hem estat a teatres,
una miqueta de tot, que també és bonic, no?, d'anar-se adaptant a cada lloc on vas
i, segons el lloc, també expliques les coses d'una manera o d'una altra
i també t'enriqueix a tu mateix com a cantant i com a orador, com ni vulguem dir, no?
Quins sigui, però, l'escenari, sigui gran o petit, de més proximitat o això, més a l'engròs,
el que és veritat és que feu música més per escoltar que no pas per ballar.
I vas acompanyada d'uns músics també molt solvents, no?,
que li donen un toc fins i tot jazzístic a tot aquest estil.
Sí, sí, nosaltres som els cinc des del principi i ens considerem un grup, no?,
perquè el grup té el meu nom, no?, però ens considerem un grup
perquè hi ha un treball molt fort a nivell d'arranjament que fem tots cinc.
Llavors tinc, bé, som el Magí Batalla, la guitarra, que també s'ocupa de gravar el disc
i de la producció, així, he d'acabar-ho d'arradonir tot,
el Carles Monts al contrabaix, el Ricard Pereira a la bateria
i el Carles Sanz al piano, i som cinc en total.
Vindreu amb aquesta formació a aquesta Arragona?
Sí, sempre anem a tot arreu així.
Molt bé.
Sí, sí, som inseparables.
Explica'ns alguna curiositat, home, de la posada en escena.
Que et canvies entre cançó i cançó.
No, no arribo a aquest punt, però sí que faig servir, tinc una capceta.
Bé, hi ha una cançó que comença així, dient tinc una capceta dins del meu cor,
però no, en aquest cas tinc una capceta sobre una tauleta a l'escenari.
Molt bé.
I allà, doncs, de la capceta, doncs, hi vaig traient coses puntualment, no?,
d'unes ulleres que m'ajuden a disfressar-me de Trini Sánchez Mata,
que és un assassina en sèrie, el pintallà vist també per aquest personatge,
tinc un disc nostre per allà dins, tinc un diari que també em serveix per altres coses.
I no és que tota l'estona estigui amb la capceta, però està allà.
I de tant en tant ens treu algun objecte que ens ajuda a transformar una mica algun personatge.
Clar, perquè te poses a la pell dels personatges,
interpretes en certa mani els personatges de les cançons, no?
Sí, cada cançó és diferent, cada cançó parla d'algú diferent.
I sí que hi ha cançons que estan escrites més des del punt de vista d'un observador, no?,
de jo mateixa que explico una història d'algú altre.
Però hi ha cançons que estan escrites en primera persona com si fos un altre personatge,
llavors és aleshores que em poso dins la pell dels personatges, no?,
i ho jugo al màxim, també per passar-m'ho bé i que tothom ho distruti.
Cap on aneu, cap on van l'Anna Roig i l'Ombla de Tonxen?
Ai, estem preparant disc.
Un altre ja?
Sí, sí, sí.
Us apreten, eh, us apreten.
No, no és que ens apretin, és que en tenim ganes també,
perquè ara ja fa un any i mig que tenim aquest,
i creiem que tenim altres coses a dir, de més a més, no?
I llavors ja hi ha unes quantes cançons sobre les que estem treballant,
encara no està acabat del tot,
suposem que gravarem potser el mes de gener,
i a veure si el març o abril ja el tindríem, potser.
amb quina sonoritat?
Ja sé que és aviat per parlar-ne,
però suposo que ja esteu començant a pensar, doncs,
com sonarà, quins instruments introduïu,
hi haurà algun canvi,
o més o menys fluirà tal com us estem escoltant ara?
A nivell de disc, potser a nivell de la producció,
potser hi afegirem alguna cosa més,
serà com una mica més treballat,
que l'altre disc era una mica, doncs,
tal com ho tocavem, ho gravàvem i ja està, no?
I aquí potser introduirem, no sé,
si en un moment donat creiem que uns violins ho poden reforçar,
doncs, després en el directe, evidentment,
no anirem amb l'orquestra sinfònica,
però...
Oh, no es pot dir mai que no, Anna.
A saber.
Potser en un futur farem un disc així, no?
Però vull dir que sí que ens hi mirarem una mica més en aquest sentit,
d'afegir cosetes, si ens venen de gust,
que quedi com més completet.
I a nivell de temàtica de cançons,
doncs, bueno, la meva manera de dir les coses una mica continua en aquesta direcció,
potser uns textos una mica més agradolsos,
pel que s'analitzàvem l'altre dia,
però no menys positius.
I no sé, encara estem veient a veure cap on ho portem,
però a vegades ens costa definir quan ens diuen quin estil està agafant, no?
Perquè no...
Clar, venim del jazz, molts de nosaltres,
però tampoc no pretenem fer jazz,
i clar, agafem coses del pop, agafem coses,
i clar, és una barreja,
és com una barreja de tot el que tenim dins,
però no ho sabem definir,
de dir, ai, mira, això és una barreja de pop, jazz i funky, no?
No ho sabem, dic això,
però sí que veu de diferents coses, no?
Però és difícil de definir,
és l'ombra de tonxen.
Sereu vosaltres en essència, però amb alguna feigitó.
Sí, això.
Escolta, i continuareu aquesta barreja de català i francès,
que ja et dic que és molt característica vostra, trobo.
Sí, sí, continuarem.
Jo encara tinc textos que havia escrit fa temps en francès,
encara en continuo escrivint,
i en català, doncs, ara em ve molt més gust escriure en català,
també perquè estic aquí i és l'idioma que estic fent servir més, no?,
que quan vivia a França em donava més per escriure en francès.
Clar.
Bueno, Anna Roig, escolta, moltíssimes gràcies, felicitats,
perquè us vam descobrir quan no hi ha ningú.
No, no, us vam descobrir, vau venir, eh?
Ja començàveu, va, ja apuntàveu maneres.
Bé, ja ho començàvem.
Començàveu.
I encara tenim molt per aprendre,
encara hem de tirar molt més endavant.
Però aneu amb pas ferm, això sona molt bé,
i jo crec que, a més, el Teatre Metropol serà un escenari ideal per veure-ho dijous,
us recordeu dijous, a dos quarts de deu,
al Metropol, l'Anna Roig i l'Hombre de Tonxen.
Doncs, Anna, felicitats, i us esperem a Tarragona.
Molt bé, fins el dijous, doncs.
Mira, acabem amb la capseta de records, eh?
Ai, que bé, molt bé.
Fins aviat, Anna, gràcies.
Gràcies.
Tinc una capseta a dins del meu cor,
Un petó en un bosc, la clau del rebost,
aquella joguina, les barques, el port,
i una capseta a dins del meu cor,
un quart de disgustos, ni tan poc rancors.
Millions aulors, peixos de colors,
històries de China, amics i rapors.
Fins aviat, Anna, gràcies.
Gràcies.
Gràcies.